Tot arribant a Semproniana ha saludat a mig barri. Dinem i després marxa volant a fer Violetas y Trompetas amb en Joan Pera. Surt de Semproniana i saluda a l’altre mig barri. Ella és àcida, salada i molt dolça. Una sibarita de la vida.

No sé mai que triar, davant una carta de restaurant m’enllollerno amb tot.

(Ric)…Ja veig que estàs tot el dia barrinant! Blanc, rosat o negre?

Sóc abstèmia, però valoro molt el vi, el tasto olorant-lo. Quan hi ha una festa l’esperit del vi hi és present i a mi m’entra pels porus i la pell. És una altra manera de beure’l, per això estic tan animada com tothom

Tens enyorança dels plats de la mare?

No en puc tenir perquè cada setmana els vaig a veure a Igualada. Fa uns macarrons i un arròs a la cassola amb marisc i carn, impressionants. Quan arribo a l’alçada del Bruc, paro el cotxe i faig un truc. “Ja hi sóc!” i la meva mare tira l’arròs a la cassola.

Segur que ja no berenes el mateix que quan eres petita

Doncs m’agrada molt berenar. Fas una parada entre el dinar i el sopar.  Però és veritat, ja no bereno aquell pa amb oli i xocolata, o el pa amb vi i sucre que menjava el meu cosí. Érem una colla a casa, hi vivien els meus cosins, perquè els seus pares eren firaires, tenien autos de xoc. Sempre érem al terrat, jugant, i la meva mare ens cridava a berenar i treia totes les llesques.  El cosí gran sempre deia:  “ tieta……me’n faràs un altre?” A vegades allò més simple és d’una grandesa immensa. Un bon pa, un bon oli, una bona xocolata….Quins records!

Regala’m un altre record…

M’agradava molt anar a comprar, de petita. Jo era la de les llistes, de fet vaig aprendre a escriure bé el català gràcies a les llistes de la compra que feia amb la meva mare, que en sabia molt perquè va fer l’escola en català. Fixa’t que va tenir de professora la mare d’en Salvador Puig Antich!

Eres una nena entremaliada?

Gens. Era molt obedient, molt xerraire i riallera. Això sí, a casa només arribava la meitat dels cigrons que la mare em feia anar a comprar. Me’ls menjava com llaminadures! Combinava els cigrons amb les miques

Miques?

Sí. Una meravella. Són retalls d’embotit minuciosament tallats. La mare em feia uns entrepans impressionants. Eren l’enveja a l’escola . Sóc molt generosa, però la darrera mossegada era la única cosa que no donava!

Què cuines?

Admeto que jo no cuino. Ho fa en Celdoni Fonoll, la meva parella. A casa mengem molt bé, molt saludable: vapor, forn…Menjar sa no és gens avorrit, si no volem que ho sigui. Ens entusiasma l’all, cada vespre sopem amb allioli, de l’autèntic, fet només amb all i oli. Som de la cultura de l’all. A més és un antibiòtic natural, deu ser per això que mai no em poso malalta!

I no et repeteix?

Saps que no he patit mai un mal de ventre? No em repeteix, no, però pateixo una mica per l’olor. No en menjo si haig de fer seqüències prop d’algú. Ara, a la bossa mai pot faltar el Fluocaril per flitar bé la boca!

Potser t’ajuda tenir Fonoll al teu costat, per evitar els mals de ventre?

I per moltes altres coses. És el meu suport. Ja ho veus, Fonoll i Lloll rimen, no podia ser d’altra manera, havíem d’estar junts. No tinc mals de ventre perquè segueixo els preceptes del meu pare: menjar de tot i no abusar de res. El verí és la quantitat, mai l’aliment.  A més, ens complementem, ell menja el tall i jo escuro els ossos. M’encanta escurar!

Què et fa mal de ventre?

Deixar menjar al plat. No em sembla bé. Ara bé, m’agrada sentir-me satisfeta, però no tipa. Si no em puc acabar el què hi ha al plat, m’ho enduc en una carmanyola. A l’escola, a l’assignatura d’urbanitat mai no vaig acceptar la norma que deia que “una senyoreta adequada havia de deixar relleu al plat”. Penso que per demostrar que t’agrada s’ha de sucar pa. Jo m’ho menjo tot, també les salses, perquè són ingredients, s’hi ha posat carinyo!

Quina és la millor salsa?

Un petó, una bona carícia, una bona paraula, són per sucar-hi pa.

Què és important per a tu en una taula?

Una bona companyia fa més gustós el menjar.

A què no et pots resistir?

Els peus de porc em tornen lela, de totes maneres. I a Igualada hi ha un restaurant on fan un ventre excepcional.

No et fan angúnia els menuts?

Em fa angúnia els llocs bruts, mai cap aliment

I què no t’agrada?

No aconsegueixo menjar el peix cru. Quan vaig a un japonès, menjo tempura.

No menges peix?

Si! Però mai cru. El peix, però, ha de ser ben net i sense espines, a filets.

Tens alguna espina clavada?

Cap. Deu ser la defensa de la bèstia, perquè tinc molt bona memòria, però oblido immediatament tot el què no m’ha agradat. No és que hagi fet cursos, em surt natural. Llenço a la paperera, sense possibilitat de reciclatge, del meu PC…

I què et fa mala espina?

Cada vegada som més humans però ens anem deshumanitzant cada dia més. Com diu en Celdoni “Sort que en aquest coi de món de mones, amb més bèsties que persones, mig món es riu de valent de l’altre mig món, amén”. Tinc la sort que visc envoltada d’éssers extraordinaris. Estic tan ben acostumada que em sorprèn que la gent tracti malament als altres. Un dia vaig dir a una noia d’una gasolinera que portava unes arracades molt boniques, i em va respondre que estava molt feliç perquè algú li havia dit unes paraules amables. No sóc la Mery Poppins, però si algú em demana alguna cosa i li ho puc donar, no m’ho penso dues vegades…Donar un cop de mà no és tan difícil, i és sempre una bona inversió, tot et torna. Per cert, m’agraden molt les teves entrevistes, no són bunyols de vent.

Gràcies!! Amb quin aliment t’identificaries?

Jo sóc un “llollbarro al fonoll”!

Menú

Tonyina marinada amb maduixots

Galtes de vedella amb garnatxa

Pastís de xocolata amb xufla