Arxiu del dissabte, 19/05/2012

Jordi Sellas. Entrevista al Lecturas

dissabte, 19/05/2012

LBS_3894.JPG

Presenta Generació Digital, cada dimecres, al canal 33

Em posa molt nerviós la indecisió. Quan anem als restaurants amb els amics, sóc jo el que organitzo, trio els plats i, fins i tot, si s’escau, organitzo com han de seure – diu, tot llegint la carta.

I es deixen portar, els amics?

I tant! Perquè diuen que si trio jo mengen bé!

O sigui que mengen al teu gust!

Clar! Sempre trio tot fresc, cru o poc fet: tàrtars, tonyina crua, ceviches…

Ceviche?

La meva dona és veneçolana i m’ha obert a totes les cuines americanes i caribenyes.

De quin plat veneçolà ets fan?

El plat típic és l’arepa. És un plat molt humil, una mena de pita, feta amb “harinapan”. Es retira la part tova de dins i es farceix de tot! Els dies importants mengen arepa reina pepeada: farcida de pollastre, alvocat, ceba i formatge. Però el meu plat favorit és la cachapa, una arepa plana de blat de moro que s’omple de formatge i s’aixafa.

Quina mena de formatge?

Aquí el venen com “queso latino” és un formatge que té un gust molt suau, pràcticament no té gust. A mi m’agraden els formatges forts…i també els suaus. De fet, m’encanten els formatges, de tota mena i de tots els colors!: verds, liles, blaus i podrits!

LBS_3914.JPG

Sempre t’ha agradat la cuina étnica?

He anat evolucionant en el tema gustos. Jo sóc d’Olot, a casa menjàvem plats molt tradicionals. El més exòtic que havia tastat era un arròs tres delícies a un restaurant xinès…Pensa que a Olot van tancar un Mc Donald’s perquè la gent no hi anava. Quan vaig arribar a Barcelona, tot em va sobtar. Vaig anar a un japonès i no podia entendre això del peix cru!  Vaig demanar pollastre…Al principi no m’agradava gens tot el que s’allunyava de la botifarra amb mongetes, però a poc a poc vaig  anar tastant plats i un cop ho proves no ho pots deixar, t’hi enganxes. Ara sóc un fan de la sorpresa culinària.

I d’Olot què trobes a faltar?

El pa i la coca dels Hostalets. La coca és dolça, amb molta molla i s’ha de menjar amb fuet. És el menjar apoteòsic!

Ets d’embotits?

Molt. És el que més enyoro quan no sóc a Olot. A casa el meu millor amic fan embotits, i tinc el record inesborrable d’anar a l’assecador, agafar un fuet i menjar-lo directament. Una delícia!

Em pensava que em diries un plat cuinat…

No! No m’agrada gens el xup-xup, ni les salses exagerades. M’agrada el producte: carn, verdures, però poc cuinat.

LBS_3916.JPG

No en menjàveu a casa teva?

I tant, a casa érem molt disciplinats. Cuinaven les àvies, encara recordo el menú. Dilluns, verdura. Dimarts, escudella. Dimecres, llenties. Dijous, arròs a la cassola o patates guisades. Divendres, el súmmum, els macarrons! Però quan vaig arribar a Barcelona, per estudiar-hi, als 17 anys…

Què va passar?

Allò va ser salvatge. Compartia pis amb quatre olotins. Cada dia bevíem una ampolla de Coca-cola de dos litres, i en aquella època era amb tot el sucre!, i també una ampolla enorme de Cacaolat. A més de pizzes, entrepans de tota mena i el més bèstia, un paquet de 20 frankfurts enterrats en quètxup. He passat a l’extrem contrari, no he menjat mai més un frankfurt!

Per què?

Ara procuro menjar saludablement. Em va impactar copsar que el nostre cos es regenera a partir del què mengem. No sempre ho tenim en compte. Quan vaig començar a treballar dinava cada dia de menú, i no em sentia bé perquè no menjava bé. No és qüestió de quantitat, sinó de qualitat. M’he tornat un bocafí.

LBS_3939.JPG

Poc i bo…

Va ajudar-hi el meu germà, és cuiner. Sempre ha estat un boig de la cuina. Era molt divertit quan ell tenia exàmens, coincidien amb els meus. La diferència és que jo havia d’estudiar redacció de textos i ell, pollastre amb gambes o truites! Recordo les seves pràctiques de truita. A casa en vam menjar tantes…! Gràcies als seus “estudis” hem hagut de fer pràctiques tota la família: de l’estil de visitar els restaurants més importants de Catalunya.

Restaurants tocats i posats?

Això mai! Nosaltres riem molt a taula, i a la cuina. No ens l’hem de prendre dramàticament. Precisament aquesta és la riquesa de la cuina, que és lúdica, per gaudir-ne. La meva mare és una gran aficionada a la cuina, de la d’inventar, de passar-ho bé. Cada any fa una trobada amb una vintena d’amics, cada un ha de portar un plat excepcional. Es passa tot l’any pensant com els sorprendrà i sempre es supera!

Sempre rius!

Puc riure i parlar seriosament a la vegada, sobretot quan faig dinars de feina.

T’agraden els dinars de negocis?

Molt. Em sembla un format molt civilitzat. És el millor mètode per arribar a un acord. Hi ha coses que s’han de parlar al voltant d’una taula. Es segueix un ritual conegut per tots els qui són a taula, hi ha temps per abordar el tema a tractar i a l’hora dels cafès s’ha d’haver tancat l’acord. Cap expert en màrqueting podria haver inventat un espai millor per negociar.

Però fer dinars de negocis és molt de Madrid, no?

Ni molt menys. Nosaltres, els catalans, seiem per dinar i treballar durant un parell d’hores, i a la tarda, tornem a la feina. A Madrid quan seuen a dinar ja no s’aixequen fins el vespre. Hem de potenciar la taula per negociar, perquè ens allunya de la cultura anglosaxona que mengen un entrepà entre reunió i reunió, i ens acosta a la cultura mediterrània.

LBS_3949.JPG

La teva mare cuina, el teu germà és cuiner…i tu?

Ui, jo cuino molt poc. Ara, sóc un expert amb el wok. Faig un pollastre amb curri magnífic.

 

 LBS_3924.JPG