Arxiu del dissabte, 19/05/2012

Jordi Sellas. Entrevista al Lecturas

dissabte, 19/05/2012

LBS_3894.JPG

Presenta GeneraciĂł Digital, cada dimecres, al canal 33

Em posa molt nerviĂłs la indecisiĂł. Quan anem als restaurants amb els amics, sĂłc jo el que organitzo, trio els plats i, fins i tot, si s’escau, organitzo com han de seure – diu, tot llegint la carta.

I es deixen portar, els amics?

I tant! Perquè diuen que si trio jo mengen bé!

O sigui que mengen al teu gust!

Clar! Sempre trio tot fresc, cru o poc fet: tĂ rtars, tonyina crua, ceviches…

Ceviche?

La meva dona és veneçolana i m’ha obert a totes les cuines americanes i caribenyes.

De quin plat veneçolà ets fan?

El plat típic és l’arepa. És un plat molt humil, una mena de pita, feta amb “harinapan”. Es retira la part tova de dins i es farceix de tot! Els dies importants mengen arepa reina pepeada: farcida de pollastre, alvocat, ceba i formatge. Però el meu plat favorit és la cachapa, una arepa plana de blat de moro que s’omple de formatge i s’aixafa.

Quina mena de formatge?

AquĂ­ el venen com “queso latino” Ă©s un formatge que tĂ© un gust molt suau, prĂ cticament no tĂ© gust. A mi m’agraden els formatges forts…i tambĂ© els suaus. De fet, m’encanten els formatges, de tota mena i de tots els colors!: verds, liles, blaus i podrits!

LBS_3914.JPG

Sempre t’ha agradat la cuina étnica?

He anat evolucionant en el tema gustos. Jo sĂłc d’Olot, a casa menjĂ vem plats molt tradicionals. El mĂ©s exòtic que havia tastat era un arròs tres delĂ­cies a un restaurant xinès…Pensa que a Olot van tancar un Mc Donald’s perquè la gent no hi anava. Quan vaig arribar a Barcelona, tot em va sobtar. Vaig anar a un japonès i no podia entendre això del peix cru!  Vaig demanar pollastre…Al principi no m’agradava gens tot el que s’allunyava de la botifarra amb mongetes, però a poc a poc vaig  anar tastant plats i un cop ho proves no ho pots deixar, t’hi enganxes. Ara sĂłc un fan de la sorpresa culinĂ ria.

I d’Olot què trobes a faltar?

El pa i la coca dels Hostalets. La coca és dolça, amb molta molla i s’ha de menjar amb fuet. És el menjar apoteòsic!

Ets d’embotits?

Molt. És el que més enyoro quan no sóc a Olot. A casa el meu millor amic fan embotits, i tinc el record inesborrable d’anar a l’assecador, agafar un fuet i menjar-lo directament. Una delícia!

Em pensava que em diries un plat cuinat…

No! No m’agrada gens el xup-xup, ni les salses exagerades. M’agrada el producte: carn, verdures, però poc cuinat.

LBS_3916.JPG

No en menjĂ veu a casa teva?

I tant, a casa Ă©rem molt disciplinats. Cuinaven les Ă vies, encara recordo el menĂş. Dilluns, verdura. Dimarts, escudella. Dimecres, llenties. Dijous, arròs a la cassola o patates guisades. Divendres, el sĂşmmum, els macarrons! Però quan vaig arribar a Barcelona, per estudiar-hi, als 17 anys…

Què va passar?

Allò va ser salvatge. Compartia pis amb quatre olotins. Cada dia bevíem una ampolla de Coca-cola de dos litres, i en aquella època era amb tot el sucre!, i també una ampolla enorme de Cacaolat. A més de pizzes, entrepans de tota mena i el més bèstia, un paquet de 20 frankfurts enterrats en quètxup. He passat a l’extrem contrari, no he menjat mai més un frankfurt!

Per què?

Ara procuro menjar saludablement. Em va impactar copsar que el nostre cos es regenera a partir del què mengem. No sempre ho tenim en compte. Quan vaig començar a treballar dinava cada dia de menú, i no em sentia bé perquè no menjava bé. No és qüestió de quantitat, sinó de qualitat. M’he tornat un bocafí.

LBS_3939.JPG

Poc i bo…

Va ajudar-hi el meu germĂ , Ă©s cuiner. Sempre ha estat un boig de la cuina. Era molt divertit quan ell tenia exĂ mens, coincidien amb els meus. La diferència Ă©s que jo havia d’estudiar redacciĂł de textos i ell, pollastre amb gambes o truites! Recordo les seves prĂ ctiques de truita. A casa en vam menjar tantes…! GrĂ cies als seus “estudis” hem hagut de fer prĂ ctiques tota la famĂ­lia: de l’estil de visitar els restaurants mĂ©s importants de Catalunya.

Restaurants tocats i posats?

Això mai! Nosaltres riem molt a taula, i a la cuina. No ens l’hem de prendre dramàticament. Precisament aquesta és la riquesa de la cuina, que és lúdica, per gaudir-ne. La meva mare és una gran aficionada a la cuina, de la d’inventar, de passar-ho bé. Cada any fa una trobada amb una vintena d’amics, cada un ha de portar un plat excepcional. Es passa tot l’any pensant com els sorprendrà i sempre es supera!

Sempre rius!

Puc riure i parlar seriosament a la vegada, sobretot quan faig dinars de feina.

T’agraden els dinars de negocis?

Molt. Em sembla un format molt civilitzat. És el millor mètode per arribar a un acord. Hi ha coses que s’han de parlar al voltant d’una taula. Es segueix un ritual conegut per tots els qui són a taula, hi ha temps per abordar el tema a tractar i a l’hora dels cafès s’ha d’haver tancat l’acord. Cap expert en màrqueting podria haver inventat un espai millor per negociar.

Però fer dinars de negocis és molt de Madrid, no?

Ni molt menys. Nosaltres, els catalans, seiem per dinar i treballar durant un parell d’hores, i a la tarda, tornem a la feina. A Madrid quan seuen a dinar ja no s’aixequen fins el vespre. Hem de potenciar la taula per negociar, perquè ens allunya de la cultura anglosaxona que mengen un entrepà entre reunió i reunió, i ens acosta a la cultura mediterrània.

LBS_3949.JPG

La teva mare cuina, el teu germĂ  Ă©s cuiner…i tu?

Ui, jo cuino molt poc. Ara, sĂłc un expert amb el wok. Faig un pollastre amb curri magnĂ­fic.

 

 LBS_3924.JPG