Arxiu del dissabte, 5/05/2012

El tovall贸 de l’avi

dissabte, 5/05/2012

Jo era molt petita quan vivia el meu avi, gaireb茅 no el recordo i, sovint, confonc les fotografies amb les escenes viscudes. De tant que he vist una fotografia crec recordar qu猫 hi passava, i jo qu猫 hi feia, fins i tot les que es van fer abans jo naixes, com aquesta en la que l’avi Paco toca el piano acompanyat de l’avi Joan (el pare de la meva mare).

A totes les fotografies i a tots els meus records, l’avi 茅s un senyor gras, de veu forta, gros, afable, totalment calb, somrient, amb jaqueta, corbata i un tovall贸 a l’espatlla. Aquest 茅s el tret caracter铆stic de l’avi Paco, aquell tovall贸 sempitern, que sempre l’acompanyava.

Deia l’avi que aquell tovall贸 era el personatge. “Quan pujo a l’habitaci贸, em trec el tovall贸. All脿 hi queden els elogis i les cr铆tiques. El tovall贸 茅s el senyor Paco, i quan m’el trec, em quedo sol”

avi paco-parellada.jpg

Deia jo que m’havia fet una professional. Deia jo que aquesta era la ra贸 per la que ja no recordava cap an猫cdota del restaurant, perqu猫 ja res em sorprenia, i res em treia el son. Quan passa alguna cosa molt divertida a Semproniana, ho oblido amb celeritat, la mateixa celeritat amb la que oblido quan hi ha una queixa justificada o no d’un plat. Rius en aquell moment de les coses divertides i oblides el problema tan bon punt l’has arreglat. D’altra manera no podr铆em viure. Segons la meva teoria, poc cient铆fica i gens contrastada, passes a ser un professional quan integres qualsevol situaci贸 en la quotidianitat, com a part de la jornada.

Quan vaig obrir Semproniana, cada dia hi havia una sorpresa, cada dia hi havia una an猫cdota, una hist貌ria divertida (o no) per explicar, perqu猫 tot era nou i jo ho vivia amb l’expectaci贸 del “i avui qu猫 aprendr茅? Avui qu猫 em passar脿?”. Dia que passava dia que col路leccionava noves hist貌ries, hilarants algunes i d’altres desencoratjadores, com aquell entrecot massa cuit que no em va deixar dormir en tota una nit.

Quinze anys m茅s tard em vaig sorprendre a mi mateixa de la poca capacitat de sorpresa. Si un client em demanava un entrep脿 d’elefant (com a l’acudit), el contestava impert猫rrita que avui precisament se m’havia acabat l’elefant.

El meu an脿lisi de la situaci贸 era: JA S脫C UNA PROFESSIONAL, com l’avi. I sense necessitat de tovall贸! Quan tanco la porta de Semproniana, tanco els elogis i les queixes a dins, deixo el personatge i em quedo tota sola. Com l’avi. Clar que en el nostre ofici ning煤 s’hi juga la vida, vull dir jugar-se la vida d’un i la dels altres, com un pilot d’avi贸 que s’adorm en ple vol, un arquitecte a qui li cau una casa habitada, un cirurgi脿 que s’equivoca de bra莽/cama o pulm贸….Doncs clar que ells no es poden treure el tovall贸 (mai m茅s, afegiria), per貌 nosaltres podem sobreviure a un arr貌s salat. Vull dir que malgrat et sap greu que l’arr貌s hagi quedat salat, b茅 ho pots arreglar….

Per貌 noi, l’altre dia m’hauria anat de perles el tovall贸 de l’avi. S铆, vaig tenir un disgust de ca l’ample, dels grossos, que a l’Undargar铆n li semblaria una nimietat, s铆, per貌 cadasc煤 t茅 la seva dimensi贸 de la vida i de l’ofici. Una tonyina em va torturar tota una tarda, i em va segrestar els somnis. La tonyina se’m va clavar al cervell. Vam servir a un client, debutant i, a m茅s, amic, i per enrinxolar el r铆nxol, cuiner, una tonyina que no estava b茅. El client, debutant, amic i cuiner, va passar-les magres per dir-nos-ho, i nosaltres ens vam empassar el sapo (perdoneu el castellanisme) i, sincerament, jo encara no l’he pa茂t. La granota rauca a l’est贸mac i la imatge de la tonyina m’ocupa el cervell racional i es magnifica com si fos un monstre, quan el cervell vol descansar, en la negror de la nit, enmig dels somnis que semblen vius.

Encara no ho he arreglat, continuo tenint la tonyina clavada en un tros de cervell. Per anar-ho netejant, m’he penjat un tovall贸 a l’espatlla, vaig a comprar la tonyina cada dia personalment a mercat i ho he confessat p煤blicament al bloc a mode de ter脿pia, per qu猫 no cada dia 茅s tan divertit com sembla.

DSC04331.JPG

I anar fent….amb l’objectiu i la il路lusi贸 que arribi el dia en que sigui una aut猫ntica professional i que Semproniana pugui celebrar els 200 anys de feina di脿ria (com la Fonda del meu avi), malgrat les tonyines, els entrecots, els sapos i altres hist貌ries. I sin贸, sempre hi ha un tovall贸 a prop, per posar-me’l a l’espatlla o per tapar-me el cap.