Roger de Gràcia. Entrevista e.v. a la revista Lecturas

Periodista. Presenta la segona temporada de No me la puc treure del cap.

LBS_1552.jpg

És diumenge. Quedem a Pla dels Àngels, al Raval. Arriba amb la tranquil·litat pròpia dels diumenges. O és que potser sempre és tranquil?. Demana una canya mentre fem temps per dinar.

Un  record de petit

A casa dels avis, la paella. No m’agradava gens. A mi m’agradava l’arròs blanc, a la cubana. I aquell arròs “negre”, ple de coses, amb verdures i ple de bitxos, em semblava molt complicat de menjar.

LBS_1579.jpg

I no n’has tornat a menjar?

I tant! M’encanta! Ara en menjaria a totes hores. De fet sóc de fàcil conformar, m’agrada gairebé tot. Sóc una mica “basurillas”, el “contenidor marró”, ho menjo tot.

No ets tiquis-miquis

Al contrari! He tingut una “bona educació”: he menjat molts anys a una escola, on el menjar era pitjor que el d’una presó. Tinc un estómac a prova de bomba. A més tinc saque. Jo, si fos americà, seria d’aquells grassos, immensos.

LBS_1581.jpg

Però no ets gens gras

Perquè em controlo molt. El meu pare sempre explica l’anècdota que quan era petit i em portava a dinar després de jugar a bàsquet , menjava amanida, pasta, pizza i un gelat immens. Tot m’hi cabia. Jo seria un bon concursant, dels del tipus “el que menja més calçots”, per exemple.

I fas algun tipus de dieta?

No, no, només me n’estic, de menjar tot el què em ve de gust, i prioritzar els aliments saludables, com la fruita, tot i que de tant en tant menjo alguna marranada

LBS_1617.jpg

Què és una “marranada”?

Em torna boig l’embotit. En menjaria a totes hores. L’altre dia vaig menjar una fideuà amb mostassa…

I et va semblar una bona combinació?

No estava malament, però la prefereixo amb allioli. A casa dels meus pares l’allioli és un recurs, sempre n’hi ha a la nevera. De petit tot m’ho menjava amb allioli, sobretot la verdura, que no m’agradava gens!

LBS_1569.jpg

L’allioli repeteix. A la vida, què et torna?

No suporto l’egoisme, que és l’arrel de tot: trepitjar l’altre en benefici d’un mateix.

I amb què compenses un dia ple d’entrebancs?

Les sopes, calentes i fredes. Un gaspatxo em reconcilia amb la vida.

I a què no pots renunciar?

Al bacallà. Quan el veig a la carta d’un restaurant, en demano sempre. Podria menjar-ne de primer i de segon.

I si no el pots acabar, et faria vergonya demanar d’endur-te’l en un tàper?

Vergonya? Jo sempre demano el que els anglosaxons diuen el doggy bag. El què ens hauria de fer vergonya és llençar el menjar.

atenció al detall del xumet a primera fila....Al final va sortir a la fotografia! No malpenseu. És del fill de'n Roger, en Pep.

Cuines?

No cuino perquè no en sé, però intueixo que tinc mà per la cuina. Ara, que passaré una època més tranquil·la de feina, potser m’apunto a un curs de cuina. Tinc moltes ganes d’aprofitar aquest recés per fer coses per a mi, que no he fet mai.

Ets més de cuina tradicional o exòtica?

Difícil elecció. La cuina exòtica m’encanta: la libanesa, la hindú, la japonesa i la tailandesa. Però quan vaig fer “Caçadors de paraules” vaig tenir el privilegi de voltar per tot el país i menjar totes les delícies que ens són pròpies. De totes, em va colpir la girella, un embotit de Port de Suert fet amb freixura de xai i arròs. Ara, te’n menges una i has d’anar a pasturar!

LBS_1605.jpg

 

EL MENÚ

  • Esqueixada de bacallà amb cigrons
  • Patates amb mojo-picón
  • Caneló de botifarra negra
  • Costella de porc lacada amb pebrots del padron
  • Tiramisú

 

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús