Tenim en comú un amic, un company, un professor. Ell ens ha unit, malgrat ell ja no hi és.

En Josep Mª Baget era, encara que soni a tòpic, un gran professional i millor persona. I és cert.

El professional

En Baget, com l’anomenaven els seus col·legues, va escriure durant més de deu anys la columna sobre televisió i mitjans a la Vanguardia. La seva columna era llegida per milers de lectors i es va constituir com un dels principals teòrics sobre la televisió d’aquest país. Complementava la seva tasca periodística amb classes a la Universitat, escrivint llibres i fent xerrades.

Es va fer estudiós de la televisió, de tanta que en va veure durant la seva vida. En Josep Mª va néixer amb complicacions de salut severes. Els metges van alertar la seva mare que hi havia una alta probabilitat que el nadó no superés els cinc anys de vida. No va anar mai a escola, i va veure molta televisió, fins el punt que de veure televisió en va fer un ofici. Va morir als 61 anys.

L’amic

En Josep Mª tenia molts amics, moltíssims. Era molt respectat, a nivell professional, i tenia l’habilitat d’escoltar i de dir exactament allò que calia dir, el just i necessari.

Escoltava i parlava, a tothom li pot semblar d’allò més normal, però per a en Josep Mª aquestes dues accions eren d’una gran dificultat, Eatès que era sord d’una oïda i una deficient dicció.

Tenia molts amics, però sobretot, tenia moltes amigues. Sempre anava envoltat d’una mena d’harem (en el bon sentit!) de dones guapíssimes i de gran projecció social i professional.

 

Una persona especial, de naixement

En Josep Mª era tan especial que va néixer el dia de traspàs, el 29 de febrer. Tot i això, celebrava rigorosament el seu aniversari. Hem de tenir en compte que per a ell, cada any que passava era una fita assolida, un any de regal, de fet. I ho celebrava, de debò.

Durant un parell d’anys ho va celebrar a Semproniana. Va ser molt divertit. Em va trucar per demanar-me la taula per quinze persones. Jo li vaig dir que podien ser màxim 15. Em va tornar a trucar: Ada, serem 17. Jo li vaig dir que era impossible, que no hi cabien. I ell em va contestar: – No pateixis. Jo ja no vindré -

Era molt divertit, en Josep Mª.

Finalment van ser 15 ó 16. Ja no ho recordo la quantitat, però sí que recordo la qualitat. Eren totes les dones guapes de la tele! totes reunides al voltant d’en Josep Mª. La veritat és que la taula impactava.

 

El peix sense espines. Un client singular

En Josep Mª era un dels clients singulars de Semproniana. Els últims deu anys de la seva vida, venia a dinar un parell de cops la setmana. Sempre demanava peix, però sobretot, que fos sense espines. I nosaltres, a casa, fins i tot ara, encara diem “peix Baget” quan hem de desespinar bé un peix. Diem “vull que quedi un peix Baget, d’acord?”

Quan vaig fer 30 anys, em va fer un escrit molt emotiu. L’he buscat i no l’acabo de trobar. Com que no vivíem a l’era informàtica, doncs haig de remenar capses, per buscar-lo. Quan el trobi, l’escanejo i el penjo!

 

Les dones Baget

Quan va morir, les seves millors amigues van decidir retre-li homenatge un cop l’any, el dia del seu aniversari. Ens trobaríem a Semproniana per dinar plegades i recordar-lo.

I això fem. Un cop l’any, les noies Baget, dinem plegades, el recordem, ho passem bé, som felices – com a ell li agradava veure’ns – i brindem per ell, allà on sigui.

Les noies Baget som:

Sílvia Atienza

Muriel Casals

Mont Carvajal

Isabel Clarós

Rosa Gil

Júlia Otero

Mònica Terribas

i jo, Ada Parellada

 

Baget, un petó!

 

 

 

Etiquetes: Ada Parellada, Isabel Clarós, Josep Mª Baget, Mònica Terribas, Mont Carvajal, Muriel Casals, Rosa Gil, Semproniana, Sílvia Atienza

Entrada publicada a ada parellada, General, Mitjans, Personatges, Restaurant, Semproniana el dilluns, 5/03/2012 a les 00:12.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.