Veure la necessitat de deixar de beure.

Perquè m’agrada el gust, perquè m’agrada el punt, perquè visc envoltada de vins i licors, perquè culturalment és enriquidor i perquè socialment queda bé. Per això o per allò, sempre hi ha una excusa per beure.

Vi per sopar, cervesa a mitja tarda, licor després dels àpats, el sempitern gintònic a qualsevol hora, tast de vins, copa de cava a l’hora de l’angelus, la copeta per celebrar-ho tot i per compensar els mals tràngols, un vi imperdible, la copa llarga que relaxa els músculs i les idees a l’acabar el dia….la quotidianitat.

L’excepcionalitat: festes, trobades, celebracions…farcits de vi i alcohol.

Va passar fa exactament un any.

Ada Parellada en el restaurante Petra situado en el Born de Barcelona propiedad de Ada  foto nuria puentes

Eren les quatre de la tarda, davant l’ordinador, m’enfrontava a una llarga tarda de tecles i lletres. Tenia mil coses al cap i no em concentrava. Vaig obrir una ampolla de vi, el tenia a la cua dels vins que havia de tastar. El vaig tastar, era prou bo i potser sí que l’afegiria a la carta del restaurant. Però no era ben bé el gust del vi el què m’interessava de debò, volia que m’acompanyés i que m’ajudés a escriure. Copeta rere copeta vaig acabar tota l’ampolla.

Al vespre havia quedat amb unes amigues a sopar. Era un sopar tranquil, no celebràvem res. Mentre les esperava, a un restaurant senzill, vaig demanar una cervesa. Van arribar. Érem tres. Teniem ganes de parlar i de riure. Vam acabar-nos fins a tres ampolles de vi. Érem tres. Potser jo en vaig beure una ampolla i mitja, o més.

Al matí següent em vaig llevar més que emboirada, amb una ressaca monumental. Tot i això vaig anar a nedar. I a la piscina, mentre feia crowl amb una força sorgida del neguit de més endins, ho vaig decidir: prou. S’havia d’acabar. Durant un any, no beuria res. Abstèmia. Res. Necessitava reeducar-me.

Cronologia d’un any sense alcohol:

- Mes 1: Imperioses ganes de beure.

- Mes 2: Ganes de beure immenses

- Mes 3: Ganes de beure

- Mes 4: sort del Vichy i de la cervesa sense alcohol, que em “diverteixen” els àpats socials

- Mes 5: Ganes de que s’acabi l’any, per beure

- Mes 6: Olorant copes, per no perdre el nas.

- Mes 7: Buf, ja fa set mesos que no bec. No m’ho puc ni creure. Ho penjo a Facebook

- Mes 8: Enyoro beure quan estic en una festa d’aquelles d’estar dempeus sense saber què dir

- Mes 9: Com podia suportar aquelles ressaques?

- Mes 10: Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any. Brindo amb aigua i tan contenta.

- Mes 11: quedo amb amics, dinars amb família, vaig a festes, treballo, nedo, escric i cuino. A vegades em sento cansada, altres contenta, altres trista, altres decebuda. I no em passa ni pel cap d’anar a la lleixa dels vins oberts a compensar la feina ni l’ànim.

- Mes 12: s’acosta la data del termini de la “promesa”. I ara….ja no em ve de gust beure res. I, encara més, tinc certa por.

Qui no em coneix gaire i comparteix taula amb mi, em pregunta perquè no bec i jo els explico que “tenia un problema amb l’alcohol” i ho dic amb tranquil·litat. Em miren intranquils. “Aquestes coses no s’acostumen a explicar”, suposo que pensen.

No ho escriguis, em diuen els amics i la família. No queda bé. Ningú n’ha de fer res. Si jo hagués deixat de fumar, durant el procés ho hauria anat anunciant a tort i a dret: a facebook, a twitter, al bloc….Fumar és una opció personal, decideixes fumar per assemblar-te a aquest o aquell, o perquè vols tastar noves experiències. Beure és una opció social. T’animen a beure: va, som-hi, obrim una ampolla de vi, o bevem una cerveseta, o fem un gintònic. Si no beus, l’entorn et pregunta perquè no prens una copeta. Ens hem de justificar per no beure: aquesta tarda treballo, avui condueixo, només els caps de setmana….

Bevem socialment, fumem individualment. Però els papers s’intercanvien: El fum molesta a l’entorn i l’alcohol molesta a l’individu. I al final del viatge, el fum mata l’individu i l’alcohol mata l’entorn.

I per això ho explico aquí, al bloc. Perquè sí que s’han d’explicar, aquestes coses. Precisament, s’han d’explicar. I és clar que em costa d’explicar-ho aquí, obertament.

Els tres pilars de la nostra cultura són el blat, l’oli i la vinya. Promovem el coneixement del vi. Una taula de festa sense vi, cava i licors no es comprèn. A les festes no hi pot faltar l’alcohol i un amfitrió com cal no pot deixar de convidar a una copeta, fins i tot, insistir-hi una mica. Dir “estic piripi” causa hilaritat entre el grup d’amics. I tots aprovem l’excés. I riem.

No és pas el vi, ni el cava, ni els licors, ni els combinats, el problema. És una qüestió de mesura. Una frase tan senzilla, de només 5 paraules, tan fàcil de mesurar al paper com vitalment complexa…de mesurar. Una qüestió de mesura i de SABER BEURE, com diuen els entesos de sobretaula, aquells que tot ho saben, perquè han nascut sabent-ho.

I la qüestió és: Com s’aprèn a beure? Qui te n’ha d’ensenyar?

Jo era una consumidora de risc, com diu en Joan Colom, en una magnífica intervenció a RAC1, on constato que hi ha moltíssimes persones que no han nascut ensenyades, i que tampoc no saben beure, perquè tothom les ha animat a prendre una copeta i ningú no els ha explicat QUANTES copetes fan mal.`

Beure alcohol està ben vist, però l’alcoholisme és una xacra social i un drama familiar. La línia és molt fina i si hi camines per sobre, si emules els equilibristes, pots caure, perquè potser no controles o, potser ets feble,  o no ets dels del cap alt o simplement, no en saps.

 

I com que no en sabia, m’he proposat aprendre’n o, potser millor, deixar-ho estar. I això sí, parlar-ne amb tranquil·litat, franquesa i molta alegria!

http://www.youtube.com/watch?v=ovfyYhelu2k&feature=channel_video_title

 

 

 

Per acabar d’argumentar el discurs, afegeixo una columna que vaig escriure per al diari ARA, el dilluns 4 d’abril del 2011

Veure i Beure

A la Filmoteca de Catalunya han fet un cicle homenatge a Blake Edwards, el director de cinema mort el passat desembre. No és el mateix veure a casa “Días de vino y rosas” en pantalla petita amb la rentadora en marxa, els canelons al forn i la fressa dels veïns, que a la Filmoteca, embolcallat per la pantalla, gaudint de tots els detalls i escoltant a tot volum la banda sonora de Mancini.  Més enllà de l’obra, de la feina magistral dels actors i de la nostàlgia del blanc i negre, és interessant observar com han evolucionat els costums en poques dècades i com ha canviat la manera de veure la vida. El flirteig entre Jack Lemmon i Lee Remick, al principi de la pel·lícula, és tan ingenu que  fa riure. La majoria de les situacions que passen a la pel·lícula són radicalment diferents a les d’ara: el blanc i negre del film, la moda que llueixen els actors, els telèfons, la manera de fumar sense aturador, fins i tot, en llocs tancats!, el fet que la Kirsten (Lee Remick) deixi de treballar un cop casada…..tot és diferent avui dia, tot, menys el tema central del film: la potència destructiva de l’addicció a alcohol. A mida que m’endinso en la trama, el drama em sacseja. L’alcoholisme no està resolt en la nostra societat, tot i saber-ne les fatals conseqüències familiars, laborals i socials dels seus efectes. Continuem promovent el consum excessiu d’alcohol disfressat de celebració. El puntet que ajuda a desinhibir-nos és molt llaminer i, sovint ens agrada més que les benintencionades aromes del vi i els licors. És una pel·lícula alliçonadora, però 45 anys més tard el missatge és ben present i encara no hem après la lliçó. Per gaudir d’interpretacions magistrals i d’històries fascinants  cal anar combinant Torrente 1,2,3,4…. amb obres mestres d’altres èpoques. No només es gaudeix, sinó que també s’aprèn.

 

 

 

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Víctor Pàmies i Riudor

      26/02/2012 - 11:48

      Et felicito per la valentia i per la utilitat que pot tenir per a moltes altres persones el teu gest.

      Penso que, de la mateixa manera que la legislació cada cop dificulta més exercir de fumador, hauria de fer el mateix amb l’alcohol.

      de moment ja saps que si has de conduir no pots beure. Però calen altres “incentius” per reduir les dosis diàries o setmanals d’alcohol.

      Mai et diuen quina és la quantitat de risc. Em sembla recordar un programa de ràdio on un metge (em sembla que era un metge) hi deia quantitats. Em sembla que anaven al voltant de les 8 diàries (potser menys) o les vint-i-poques setmanals. POsant números a l’addicció és més fàcil detectar un possible problema greu.

    • starbase

      26/02/2012 - 13:12

      Jo soc abstèmi precisament perque els efectes de l’alcohol que he observat sempre des de que tenia opció a beure em fan por. O sigui, soc abstèmi per cobardia. abstemi per cobardia i por de no saber parar.
      Mai m’he emborratxat… em perdo gaire cosa? Crec que no. Normalment no prenc alcohol, em perdo gaire cosa? Crec que aquí em perdo força més, però continuo sent un cagón.

      Hi ha coses que a la vida et son donades, com el dia en que neixes. I aquestes mereixen felicitació.
      Però quan ets tú qui hi posa el coll i escrius les veritats xungues a la cara/pantalla. Les felicitacions per la ‘verité’ esdevenen majúscules.
      Tens més collons que el toro d’Osborne. Icona pop és una descripció se’t que queda petita.

      Avui ets un exemple, aguanta la presió Ada!! :)

    • Ada Parellada

      26/02/2012 - 16:41

      Victor, gràcies per les paraules. Aquest programa que parles va ser al MÓN, a RAC1. Qui parlava era en Joan Colom, doctor i subdirector general de Drogodependències de la Direcció General de salut pública.
      volia penjar el tall, però no el trobo.

    • Ada Parellada

      26/02/2012 - 16:43

      Starbase, a mi m’agradava emborratxar-me i també m’agradava molt el gust del vi.
      penso que se n’ha de parlar de tot això. I gràcies pels ¡ ànims!

    • Bet

      28/02/2012 - 14:35

      Primer any de la uni, primera festa universitària:
      - i tu, no beus res?
      - No, no m’agrada.
      - Què passa, que els de poble no bebeu?
      - Al contrari!
      Em va “indignar” que em preguntéssin allò quan justamet als pobles es comença molt abans… I a més, quan per fi havia aconseguit convèncer les meves amigues que no necessitava beure per passar-m’ho bé, ara només em faltaria haver de convèncer els de la uni!
      Van ser bastants anys, des dels 15 fins els 20. Des dels primers “botellons” que vaig aconseguir dir que no: es produien situacions molt incòmodes, m’havien de mirar estrany per no beure res? Coses de l’edat suposo!
      Han passat els anys i m’he anat decantant pels vins, n’he après a la taula amb els meus pares i llegint cròniques… Ara m’agraden molt més que qualsevol altra beguda que et puguis trobar en una festa, però resulta que encara a la meva edat et pots trobar amb gent que diu: “t’agrada el vi? que pija!”
      Realment al final ja no sé què pensar, així que vaig a la meva…
      El perquè no el sé, suposo que van ser els sermons preventius del meu pare, però a segons quines edats s’ha de ser molt valent per estar en una festa i no beure res!
      Ara n’estic orgullosa, i encara que no sigui exactament el mateix, entenc que t’hagi costat però encara entenc més com pots estar-ne de contenta ara!
      Moltes felicitats per haver aconseguit el que et proposaves, de vegades anar en “contra” de la societat o del que queda bé és molt complicat, però també hem de mirar per nosaltres mateixos, sinó qui ho farà?
      Moltes felicitats també per haver-te atrevit a explicar-ho obertament, segur que serviràs d’exemple a molta gent!
      I després de tooooot aquest escrit tan llarg (ja no m’atreveixo ni a mirar quant ocupa) moltes felicitats, que sé que va ser el teu anivesari!! espero que aquest any estigui ple de moments fantàstics, i sinó, que superis els dolents amb el teu somriure!
      Una forta abraçada!

    • Ada Parellada

      28/02/2012 - 14:45

      Bet, ha estat un comentari llarg, però molt interessant.
      em preocupa molt això d’haver de justificar constantment el “no beure”, quan potser hauria de ser a l’inrevés.
      I també em preocupa, com a mare d’adolescents, que continuï sent “guai” beure. Aprendre a beure vi és molt enriquidor, però sota el “gust del vi”, hi ha molt alcohòlic o bevedor de risc amagat….
      moltes gra`cies per les tres felicitacions!

    • Frederic Perez Capo

      03/03/2012 - 12:59

      Diu l’acudit que un tipo li diu a un altre: Jo no soc alcoholic, soc un borratxo, els alcoholics van a reunions. I jo dic que no es tracta de anar a reunions, tots som ja grandets, el que falta es parlar-nen, no amagar aquestes coses, anar amb la front alta. Ja he comentat al FB que el meu pare va ses alcoholic, i jo ho soc en potencia i ho se. Mai podré agrair al Dr. Freixa allà per l’any 70 que va rebre a un xicot de 19 anys, engoixat per el drama familiar que vivia. El que em va explicar em va servir per molt, entre altres coses per entendre i estimar al meu pare. Entre altres coses em va servir per mi. I el que jo se, el que vaig patir, ho tenc que compartir amb tothom.

    • Natalia Reverdin

      03/03/2012 - 15:16

      La meva germanastra era alcoolica, depressiva, etc, va morir al 44 anys.
      Per haver viscut de prop com era, no he provat ma ini els alcools forts ni la cervesa.
      Una copa de bon vi si, pero sempre amb moderacio, i depenenent del que hagi de fer despres.
      Vaig llegir fa poc el llibre d’en Kessel, dels anys 50, que explicava els inicis de AA, una tasca que segueix sent imprescindible.
      A la parroquia on estic ara a Suïssa. Vaig fer una foto d’un dels seus cartells, ara el penjaré al meu perfil. Bon cap de setmana!

    • Cristina

      03/03/2012 - 17:23

      És un testimoni de valentia i autoestima, molts haurien, potser hauríem, de se capaços de fer com tu. Gràcies per compartit-ho

    • Ada Parellada

      03/03/2012 - 17:38

      moltes gràcies pels testimonis. Va bé per desculpabilitzar als qui s’hi senten.
      Hi ha els alcohòlics i els consumidors de risc. Sovint són els de risc els que ho tenen pitjor, és ben bé allò de l’acudit que dius, Francesc.
      El què és important és deixar de ser anònims

    • Pep

      04/03/2012 - 18:06

      Enhorabona! Jo també vaig pel mateix camí i espero sortir-me’n. Quan un arriva a una certa edat ha de fer cas de la dita catalana , molt sàbia ella, sobre els excesos gastronòmics:
      “Qui als 30 no té seny i als 40 no té cabal, als 50 a l’hospital”. Ho vaig lleigir per primer cop al llibre de Pep VILA “Les litúrgies del menjar a les terres gironines”, Diputació de Girona, 2000; és una mena de “Llibre Vermell de Montserrat” de l’antropologia culinària catalana. Que encara no l’heu llegit? Idò (com diuen a Mallorca), a què esteu esperant?

    • Ada Parellada

      04/03/2012 - 23:02

      JO el tinc aquest gran llibre, Pep! és molt interessant. Hi ha moltíssima documentació, és més aviat un llibre de consulta.

    • ivonne

      08/03/2012 - 16:13

      Ada, no tinc paraules… Com a professional et vaig coneixent una mica i és increïble tot el que arribes a fer però és que ara llegint aquest article constato que a més ets una gran persona amb una valentia i coratge que no s´acaben mai… Chapeau!!!

    • Ada Parellada

      08/03/2012 - 16:38

      moltes gràcies Ivonne! és un comentari emocionant!

    • Almodis

      29/03/2012 - 13:47

      Jo també veig cada matí la necessitat de deixar de beure, i cada vespre cauen les cervesetes, el vi, el gin tònic.
      Qualsevol excusa es bona, una celebració, un dia dur, un estat d’ànim baix…
      Moltes gràcies Ada, el teu valent testimoni m’ha ajudat moltíssim. Jo també faré el pas: un any sense beure. Cal reeducar-nos i mirar l’alcohol amb més desconfiança.
      Et felicito.

    • Ada Parellada

      29/03/2012 - 20:00

      Gràcies per la felicitació Almodis.
      I molts ànims i molta força!!!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús