Arxiu del diumenge, 26/02/2012

Netcooking. Intercanvi de coneixement, safareigs i coneixences.

diumenge, 26/02/2012

Brusel·les certifica que l’economia va a la recessió, llegeixo a la Vanguardia del dia 24 de febrer. Entro a safareijar a Facebook i un amic hi ha penjat una fotografia d’un carrer de l’Eixample, on s’hi veuen pràcticament totes les botigues tancades. Pregunto què tal a un client i la resposta, que ja l’esperava, és: “Vaig fent. Sobrevisc”.

Sens dubte que no són bons temps per a la lírica.

Em resisteixo  davant els advertiments de cataclisme i decideixo organitzar un sarau. Ho faig de tant en tant, sense cap mena de programació, perquè em ve de gust i, sobretot, per espolsar tan pessimisme del meu voltant. A ulls clucs confio en el criteri de la Júlia Bertrán, la Laura Sangrà, l’Anna Aurich, la Txell Bonet i l’Anna Cerdà, i els demano que facin una llista de persones que estiguin afrontant en seu present i futur professional sense témer i sense patir pel què vindrà, aquella mena de valentia barrejada amb inconsciència dels qui comencen a bregar en el món dels crèdits i les responsabilitats professionals. Aquella mena de valentia dels qui tiren endavant confiant, només, en el què fan. Aquella mena de valentia pròpia dels joves, en definitiva, perquè aquest és l’únic criteri de selecció que imposo a les prescriptores: els convidats no han de superar 30 anys.

En un 3 i no res, tinc una llista de 50 menors de 30, que amb 20 duros són considerats un 10 al seu sector.

Els envio una carta enigmàtica que diu no gaire més que els espero a cuinar amb mi tal dia, a tal hora. La majoria no em coneixen i la resposta a la missiva és reiterada: “Perdona, crec que t’has equivocat de persona….”.

Arriba el dia dels fets, el “dia tal a l’hora tal” i corroboro que no m’havia equivocat de persona. També corroboro que el format de cuinar plegats, amb gent que saben qui són però que potser no es coneixen personalment, és sempre un bon detonador d’allò que els americans anomenen networking, que vol dir alguna cosa així com treball en xarxa, o més ben dit, coneixe’ns per transmetre’ns coneixements, donar-nos suport  i intercanviar favors.

I tal com va la cosa, vivim un temps que és més efectiu i segur fer-se favors que emetre factures. Doncs si el networking és la paraula que designen els americans per  definir una trobada per conèixer persones amb afinitats professionals o vitals, jo m’he empescat el NETCOOKING, que ve a ser el mateix, però al voltant d’uns fogons, olles, ganivets i davantals.

Aquí teniu el resum en imatges del netcooking sub30, que vaig fer a PLA DELS ÀNGELS, el dia 8 de febrer d’enguany.

Qui va venir?

Llúcia Ramis escriptora
Alícia Rosselló multitastisking (duduà i més)
Arnau Sabaté organitzador a viva veu i community manager
Edu Pi lliure + reskate + diversos…
Javier de Riba dissenyador + reskate + i més…
Maria López reskate i moooolt més
Laura Sangrà periodista i retro-it-girl
Eric Vinaixa músic
Guim Tió il·lustrador
Júlia Bertran periodista i hipster-it-girl
Conrad Roset il·lustrador
Xavi Daura no sé què ben bé què dir-vos… humorista? :-)
Esteban Navarro id…
Agnès Gallifa comunicació fundació Gas Natural (ex Fº Tàpies)
Oriol Caba Productor i owner el tigre de cibèria
Oriol Roca músic
Alba Rosell La meitat de Bendita Gloria
Txell Bonet periodista i agitadora en general
Noemí Elías fotògrafa
Anna Aurich la de premsa del Lliure
Anna Bertran actriu
Ada Parellada cuinera i agitadora gastronòmica
Santi Alegre arquitecte i home pacient

12_taller_joves.jpg

Què vam cuinar?

 

MOS DE SARDINES

 

24 sardines mitjanes

El suc de mitja llimona

1 branca de farigola

Unes quantes orellanes

Oli d’oliva

Sal i pebre

Un pa de llavors

 

Per a la salsa:

Oli d’oliva

All

Codony

 

 

Retirem el cap de les sardines, les espines i les netegem. Les posem en una safata i les macerem amb el suc de llimona, oli d’oliva, farigola, sal i pebre. Les deixem macerar una mitja hora, com a mínim.

Preparem la salsa: rostim el codony al forn, durant mitja hora, a 200ºC. El deixem refredar i el triturem amb l’oli, l’all i un pessic de sal, fins obtenir un allioli suau.

Tallem les orellanes i les barregem amb els espinacs tendres, amanim amb oli i sal. Tallem el pa de llavors, l’untem amb allioli, posem un parell de lloms de sardines a sobre i acompanyem amb els espinacs i orellanes.

 

SUAU DE PATATA AMB CEPS, LLAGOSTINS I OU ESCALFAT

 

4 patates mitjanes

Una nou de mantega

12 llagostins

400 gr. De ceps frescos

Sal, pebre

4 ous

Vinagre

 

Per la salsa

Una ceba mitjana

Un tomàquet madur

Un gra d’all

Una fulla de llorer

Una branca de romaní

Una cullerada de farina

Un rajolí d’anís

Sucre, sal i pebre

400 ml de brou de peix

 

Bullim les patates amb pell en aigua abundant amb sal fins que estiguin toves, uns trenta minuts.

Les deixem refredar i les pelem, les aixafem amb una forquilla, barrejant-hi una nou de mantega, sal i pebre. Ha de quedar com un puré.

Saltem els ceps, a foc mig, amb una punta d’all i un raig d’oli, un minutet. Afegim la patata i barregem bé.

Pelem els llagostins, reservant les pells i els caps. En una paella amb un raig d’oli, posem els caps i les pells dels llagostins, i un els grans d’all. A foc mig, fem que treguin tot el suc. Afegim la ceba tallada, el tomàquet, una fulla de llorer, una mica de sucre, sal i pebre. Deixem que cogui tot plegat, a foc lent. Afegim un raig d’anís, i quan evapori, hi posem una cullerada de farina, deixem coure i finalment hi vessem el brou de peix. Fem coure uns deu minuts, fins aconseguir que els llagostins treguin tota la seva substància. Passem pel colador xinès. Ha de quedar una salsa ben lligada.

En una cassola amb aigua, sal i un raig de vinagre, bullim els ous sense closca, durant 4 minuts exactes. La clara ha d’embolicar el rovell, i aquest ha de quedar tendre.

Un cop passats els minuts pertinents, recollim l’ou amb una escumadera. Rentem els ous amb aigua i gel, amb l’objectiu de treure’ls el gust a vinagre i tallar-los la cocció i immediatament després, els col·loquem sobre paper absorbent.

Saltem els llagostins a foc ràpid, amb una punta d’all i un raig d’oli, un minutet perquè perdin la ruor.

En el moment del passe, posem el puré en un motlle, combinant-lo amb els llagostins, l’acabem amb la salsa de llagostins i finalment l’ou escalfat.

 

 

CRUIXENT D’ÀNEC AMB ALLS TENDRES I SALSA AGREDOLÇA

 

  • Dues cuixes d’ànec confitades
  • Una terrina de mousse d’oca
  • Dues làmines de pasta bric
  • Una ceba
  • Una pastanaga
  • 1 all tendre
  • Dues cullerades de melmelada de mores
  • 1 cullerada de mostassa a l’antiga
  • Oli d’oliva
  • Sal i pebre

 

Ratllem la pastanaga. Sofregim la ceba picada, molt lentament, fins que quedi ben enrossida, afegim la pastanaga ratllada, li donem un parell de voltes, perquè perdi la cruor.

Desossem les cuixes d’ànec i barregem la carn de l’ànec amb la ceba i la pastanaga.

Tallem les làmines de pasta bric en quatre i disposem en el vèrtex del triangle una cullerada de confit d’ànec i un dauet de micuit o paté. Tanquem bé el paquet i coem al forn a 180ºC, uns 6 minuts, o fins que la pasta bric agafi un to daurat.

Mentrestant, preparem la salsa, simplement barrejant la mostassa amb la melmelada de mora.

Servim els brics acompanyats de la salsa, una mica de wasabi i l’all tendre tallat a làmines.

 

 

CASSOLA DE XOCOLATA A LA TARONJA

 

Per la massa de xocolata

250 gr. De farina

175 gr. De mantega pomada

20 gr. De cacau en pols

100 gr. De sucre

1 ou

 

Pel farcit

300 gr. de xocolata del 70% de cacau

400 ml de nata líquida

1 raiget de conyac

1 ou

 

1 taronja

30 gr. De sucre

 

Barregem la mantega amb el sucre, incorporem l’ou i la farina tamissada amb el cacau. Emboliquem en plàstic film i ho refredem a la nevera. Estirem amb un corró i fem cassoletes de mida individual.

Preparem el farcit. Bullim la nata líquida i fonem la xocolata. Fora del foc, afegim el raiget de conyac i l’ou.

Farcim les cassoletes amb aquesta preparació i coem al forn, a 200ºC, durant deu minuts.

Mentrestant, preparem la salsa de taronja. Pelem la part taronja de la pell i la tallem a juliana, molt fina. La posem en una cassola, amb el sucre i un dit d’aigua. Coem lentament fins que el suc prengui textura de xarop.

Presentem les cassoles de xocolata amb els grills de taronja i la pell de taronja confitada per sobre.

 

 

 

I una notícia que va sortir a El Mundo, gràcies a la generositat de la Llúcia Ramis

12_Tendències_ElMundo_festa joves.jpg

Veure la necessitat de deixar de beure.

diumenge, 26/02/2012

Perquè m’agrada el gust, perquè m’agrada el punt, perquè visc envoltada de vins i licors, perquè culturalment és enriquidor i perquè socialment queda bé. Per això o per allò, sempre hi ha una excusa per beure.

Vi per sopar, cervesa a mitja tarda, licor després dels àpats, el sempitern gintònic a qualsevol hora, tast de vins, copa de cava a l’hora de l’angelus, la copeta per celebrar-ho tot i per compensar els mals tràngols, un vi imperdible, la copa llarga que relaxa els músculs i les idees a l’acabar el dia….la quotidianitat.

L’excepcionalitat: festes, trobades, celebracions…farcits de vi i alcohol.

Va passar fa exactament un any.

Ada Parellada en el restaurante Petra situado en el Born de Barcelona propiedad de Ada  foto nuria puentes

Eren les quatre de la tarda, davant l’ordinador, m’enfrontava a una llarga tarda de tecles i lletres. Tenia mil coses al cap i no em concentrava. Vaig obrir una ampolla de vi, el tenia a la cua dels vins que havia de tastar. El vaig tastar, era prou bo i potser sí que l’afegiria a la carta del restaurant. Però no era ben bé el gust del vi el què m’interessava de debò, volia que m’acompanyés i que m’ajudés a escriure. Copeta rere copeta vaig acabar tota l’ampolla.

Al vespre havia quedat amb unes amigues a sopar. Era un sopar tranquil, no celebràvem res. Mentre les esperava, a un restaurant senzill, vaig demanar una cervesa. Van arribar. Érem tres. Teniem ganes de parlar i de riure. Vam acabar-nos fins a tres ampolles de vi. Érem tres. Potser jo en vaig beure una ampolla i mitja, o més.

Al matí següent em vaig llevar més que emboirada, amb una ressaca monumental. Tot i això vaig anar a nedar. I a la piscina, mentre feia crowl amb una força sorgida del neguit de més endins, ho vaig decidir: prou. S’havia d’acabar. Durant un any, no beuria res. Abstèmia. Res. Necessitava reeducar-me.

Cronologia d’un any sense alcohol:

- Mes 1: Imperioses ganes de beure.

- Mes 2: Ganes de beure immenses

- Mes 3: Ganes de beure

- Mes 4: sort del Vichy i de la cervesa sense alcohol, que em “diverteixen” els àpats socials

- Mes 5: Ganes de que s’acabi l’any, per beure

- Mes 6: Olorant copes, per no perdre el nas.

- Mes 7: Buf, ja fa set mesos que no bec. No m’ho puc ni creure. Ho penjo a Facebook

- Mes 8: Enyoro beure quan estic en una festa d’aquelles d’estar dempeus sense saber què dir

- Mes 9: Com podia suportar aquelles ressaques?

- Mes 10: Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any. Brindo amb aigua i tan contenta.

- Mes 11: quedo amb amics, dinars amb família, vaig a festes, treballo, nedo, escric i cuino. A vegades em sento cansada, altres contenta, altres trista, altres decebuda. I no em passa ni pel cap d’anar a la lleixa dels vins oberts a compensar la feina ni l’ànim.

- Mes 12: s’acosta la data del termini de la “promesa”. I ara….ja no em ve de gust beure res. I, encara més, tinc certa por.

Qui no em coneix gaire i comparteix taula amb mi, em pregunta perquè no bec i jo els explico que “tenia un problema amb l’alcohol” i ho dic amb tranquil·litat. Em miren intranquils. “Aquestes coses no s’acostumen a explicar”, suposo que pensen.

No ho escriguis, em diuen els amics i la família. No queda bé. Ningú n’ha de fer res. Si jo hagués deixat de fumar, durant el procés ho hauria anat anunciant a tort i a dret: a facebook, a twitter, al bloc….Fumar és una opció personal, decideixes fumar per assemblar-te a aquest o aquell, o perquè vols tastar noves experiències. Beure és una opció social. T’animen a beure: va, som-hi, obrim una ampolla de vi, o bevem una cerveseta, o fem un gintònic. Si no beus, l’entorn et pregunta perquè no prens una copeta. Ens hem de justificar per no beure: aquesta tarda treballo, avui condueixo, només els caps de setmana….

Bevem socialment, fumem individualment. Però els papers s’intercanvien: El fum molesta a l’entorn i l’alcohol molesta a l’individu. I al final del viatge, el fum mata l’individu i l’alcohol mata l’entorn.

I per això ho explico aquí, al bloc. Perquè sí que s’han d’explicar, aquestes coses. Precisament, s’han d’explicar. I és clar que em costa d’explicar-ho aquí, obertament.

Els tres pilars de la nostra cultura són el blat, l’oli i la vinya. Promovem el coneixement del vi. Una taula de festa sense vi, cava i licors no es comprèn. A les festes no hi pot faltar l’alcohol i un amfitrió com cal no pot deixar de convidar a una copeta, fins i tot, insistir-hi una mica. Dir “estic piripi” causa hilaritat entre el grup d’amics. I tots aprovem l’excés. I riem.

No és pas el vi, ni el cava, ni els licors, ni els combinats, el problema. És una qüestió de mesura. Una frase tan senzilla, de només 5 paraules, tan fàcil de mesurar al paper com vitalment complexa…de mesurar. Una qüestió de mesura i de SABER BEURE, com diuen els entesos de sobretaula, aquells que tot ho saben, perquè han nascut sabent-ho.

I la qüestió és: Com s’aprèn a beure? Qui te n’ha d’ensenyar?

Jo era una consumidora de risc, com diu en Joan Colom, en una magnífica intervenció a RAC1, on constato que hi ha moltíssimes persones que no han nascut ensenyades, i que tampoc no saben beure, perquè tothom les ha animat a prendre una copeta i ningú no els ha explicat QUANTES copetes fan mal.`

Beure alcohol està ben vist, però l’alcoholisme és una xacra social i un drama familiar. La línia és molt fina i si hi camines per sobre, si emules els equilibristes, pots caure, perquè potser no controles o, potser ets feble,  o no ets dels del cap alt o simplement, no en saps.

 

I com que no en sabia, m’he proposat aprendre’n o, potser millor, deixar-ho estar. I això sí, parlar-ne amb tranquil·litat, franquesa i molta alegria!

http://www.youtube.com/watch?v=ovfyYhelu2k&feature=channel_video_title

 

 

 

Per acabar d’argumentar el discurs, afegeixo una columna que vaig escriure per al diari ARA, el dilluns 4 d’abril del 2011

Veure i Beure

A la Filmoteca de Catalunya han fet un cicle homenatge a Blake Edwards, el director de cinema mort el passat desembre. No és el mateix veure a casa “Días de vino y rosas” en pantalla petita amb la rentadora en marxa, els canelons al forn i la fressa dels veïns, que a la Filmoteca, embolcallat per la pantalla, gaudint de tots els detalls i escoltant a tot volum la banda sonora de Mancini.  Més enllà de l’obra, de la feina magistral dels actors i de la nostàlgia del blanc i negre, és interessant observar com han evolucionat els costums en poques dècades i com ha canviat la manera de veure la vida. El flirteig entre Jack Lemmon i Lee Remick, al principi de la pel·lícula, és tan ingenu que  fa riure. La majoria de les situacions que passen a la pel·lícula són radicalment diferents a les d’ara: el blanc i negre del film, la moda que llueixen els actors, els telèfons, la manera de fumar sense aturador, fins i tot, en llocs tancats!, el fet que la Kirsten (Lee Remick) deixi de treballar un cop casada…..tot és diferent avui dia, tot, menys el tema central del film: la potència destructiva de l’addicció a alcohol. A mida que m’endinso en la trama, el drama em sacseja. L’alcoholisme no està resolt en la nostra societat, tot i saber-ne les fatals conseqüències familiars, laborals i socials dels seus efectes. Continuem promovent el consum excessiu d’alcohol disfressat de celebració. El puntet que ajuda a desinhibir-nos és molt llaminer i, sovint ens agrada més que les benintencionades aromes del vi i els licors. És una pel·lícula alliçonadora, però 45 anys més tard el missatge és ben present i encara no hem après la lliçó. Per gaudir d’interpretacions magistrals i d’històries fascinants  cal anar combinant Torrente 1,2,3,4…. amb obres mestres d’altres èpoques. No només es gaudeix, sinó que també s’aprèn.