El peix transformat en poesia per Xavier Graset

Cada vegada que Xavier Graset parla d’aliments, de gastronomia o de cuina, em sento superada.
És d’una exquisidesa absoluta. Transforma l’olor del peix en perfum, els colors de les hortalisses en obres de museu, les corbes dels formatges en paisatges i no continuo perquè no vull fer més el ridícul.
Llegir una columna de Xavier Graset és un xut de nutrients a l’ànima.
Per trufar l’article  he triat unes fotografies del peix que avui treballàvem a la cuina de Semproniana, per constatar com n’és de capaç, l’admirat Graset, de transformar la cruesa d’un peix en poesia.
DSC04330.JPG
VIURE SENSE TU

Peix al cove

25/02/12 02:00 - XAVIER GRASET

L’agafo amb els dits, una mà a la cua i l’altra al cap, i, com qui s’acosta una harmònica als llavis, clavo una queixalada suau a una carn que segueix i va despullant l’espina central. Les laterals les he retirat prèviament però em dol perdre contingut. Em cruspeixo una palaia. Una darrere una altra. I s’esperen els llucets i les mòlleres, i cau alguna bruixa. Sopo peix fregit amb quatre llesques de pa amb tomàquet, amb bon oli i la sal que cruix. Necessito la presència i el gust de les palaies a taula. El peculiar color torrat i aquest cap esclafat, un cos tot silueta i ulls trepitjats em reclamen tan bon punt entro a la peixateria. És clar que la vista no dóna l’abast. Sóc un home boig. D’aquest peix humil, inofensiu, a la lluïssor dels llobarros, a les cues de rap amb pell de mitja,i als aristòcrates llenguados. Al blanc rosat de pops, calamars i cananes, o la sèpia ennegrida, embrutida per la tinta que ha suat. I les galeres que fan una passa endavant i no volen ser només comparsa de cintes i crancs per fer fumets. I la rajada, que amb uns fesols i un parell d’alls fa els dies feliços, per ser escrits amb les seves espines cartilaginoses que semblen fetes per nodrir la Bic de tubs per als seus bolígrafs, de taronja o de cristall. La plata de la sardina i del peix del nord que amb la davallada de consum dels restaurants inunda Mercabarna, i les peixateries catalanes, topa amb el roig enfosquit de la tonyina, el carabassa rotund del salmó i el rosa trencat dels molls. I els llamàntols emmanillats són joguina de corda, dia sí dia també serveixen per demostrar que tot és molt fresc. La peixatera els engrapa per la closca i ells, amb totes les potes en dansa, fan mèrits per saltar a la pista del Cric, el Raluy o el Soleil.

I l’espectacle continua amb escamarlans o gadegangs, llagostins i gambes enceses. I què fa aquest turbot tacat de blau? Peix al cove. Peix fregit que escampa aromes pel replà de casa. Després de les palaies segueixo amb els llucets, i les llúceres o maires lleument enfarinades.

DSC04331.JPG

Al tercer volum de les seves memòries el president Pujol explica el significat de la política del peix al cove: anar aconseguint coses concretes d’un projecte global. “No és tot el que volem, però de moment tenim això.” S’entén. Anem omplint el cove de mica en mica. A risc de trobar-nos un dia amb tot el peix venut.

DSC04338.JPG

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús