Un, dos, tres…divuit anys! El regal de quatre blocs amics

Ahir vaig topar mig de casualitat amb el post que l’Anna Rius va escriure al seu bloc LA TAULA D’EN BERNAT, sobre Semproniana i em vaig emocionar, http://taulabernat.blogspot.com/2012/02/semproniana-un-restaurant-singular.html de la mateixa manera que ho vaig fer amb el post que em va dedicar l’Starbase al seu bloc DECUINA  http://www.decuina.net/2011/06/de-semproniana-chronicle.html, la crítica positiva que em va fer el Ricard Sampere, al seu bloc ELS MEUS RESTAURANTS http://cuinairestaurants.blogspot.com/search/label/Semproniana i el de la Bet Florensa al seu TASTARUTES   http://tastarutes.wordpress.com/2011/09/19/sopant-a-preu-dedat-al-semproniana/

 

Em vaig emocionar perquè em vaig adonar que “a lo tonto” fa divuit anys que visc (pràcticament) a Semproniana. M’han passat volant, com diria tot fill de vecinu, i sembla que fos ahir quan penjava les cortines, comprava les cadires als Encants, pintava les portes i entrava el primer client per la porta.

Va ser una gosadia obrir Semproniana, als 27 anys. Precisament l’edat va ser el factor determinant per obrir un negoci d’aquesta magnitud tan jove: inconsciència, força, il·lusió, recorregut vital per aprendre….

Vaig obrir Semproniana i no n’he tornat a sortir mai més. Els amics d’aquella època, gairebé els he perdut tots – farts de rebre negatives quan organitzaven saraus el dissabte al vespre -, i la carrera de dret va quedar arraconada – sense cap mena de pena -

He guanyat un munt d’amics, de tota condició, edat i religió; he tingut dos fills, que estimen i comprenen aquest ofici tan estrany de l’hostaleria; i he tingut temps d’obrir cinc locals més i de tancar-ne tres. He fet una carrera extensa que no m’ha deixat seure, ben dreta.

Vam estar de moda, tot i que jo ho he copsat tot just ara, quan ja no ho estem. No som un clàssic i, malgrat no som novetat, som aquí. Divuit anys de Semproniana, tota la meva vida, gosaria dir. I també la de molts dels nostres clients. Fa tants anys que hi som que han tingut temps de venir, de deixar de venir i de tornar a venir. S’hi han viscut emocions. Algunes me les han explicades: amor etern promès a la taula 3, l’aniversari de cent anys de la nostra veïna, aquella parella que van trencar el dissabte al vespre, els primers cervells arrebossats que menjava a la seva vida en Rigola, el casament de l’Alfons, las “nochebuenas” de la família Ortega Monasterio amb cantada d’havaneres. I ara ho acabo que haig d’anar a remenar la cua de bou que tinc a la cassola i així dissimulo les llagrimetes.

En un any ple de dubtes, talment fóssim un jove d’aquesta edat, aquests tres posts dels meus amics blocaires han estat un bon regal per al nostre divuitè aniversari. Ens donen confiança, seguretat i moltes piles per continuar.

Gràcies

 

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    • starbase

      10/02/2012 - 09:43

      Ada, apareixer en una entrada dels 18 anys del Semproniana es un honor exagerat. T’ho dic seriosament i desde el carinyo. De debó.

      Si t’hem fet somriure (posi somriure, posi plorar) ja m’està bé, perque en realitat crec recordar que quan escribia el post sobretot ho feia amb la clara intenció d’agrair-te la teva atenció i amb la mala conciència d’haver-te robat massa temps. Un tresor que sé que a tú et falta.

      I de modes no en se res, jo soc l’home desactualitzat en modes de restaurants, però que sou especials i diferents és innegable. Per a mí sí que sou un clàssic.

      I ara com fico un comentari sarcàstic enmig de tot el sucre? eh? Mira el que m’has fet contestaaar!!!! XDDDD

    • Ada Parellada

      10/02/2012 - 11:17

      oooohhhh, estàs fet un cursi, Starbase! :)
      de debpo que ens ajuda molt rebre els vostres comentaris.
      una abraçada de restaurant amb dret a vot!

    • Bet

      10/02/2012 - 19:33

      Ohhh moltes felicitats!!! :) no sabia que era l’aniversar del Semproniana.
      Ja ho diuen que “qui no s’arrisca, no pisca”, tu et vas “arriscar” i ho vas fer molt bé! ja saps que només hi he estat una vegada però que em va agadar molt.
      Hi ha restaurants on s’hi menja molt bé, però que no són acollidors i en canvi quan vaig venir només entrar per la porta ja es notava una sensació diferent. I de la mateixa manera que quan ets a dins mires arreu i vas descobrint petits detalls diferents, surts al carrer i no trobaràs cap restaurant igual que el vostre!
      Potser el fet de no ser un clàssic també està bé no? A mi em va encantar! Espero que no perdeu mai la vostra essència i que compliu molts anys més!! :) un petonàs!

    • Ada Parellada

      10/02/2012 - 19:43

      Bet, quina relliscada, tu també vas fer un post preciós!!!! ja he esmerçat l’error. Però quina relliscada!!!

    • Santiago Alegre Parellada

      11/02/2012 - 00:48

      Sempre està bé saber que t’estimes més el Semproniana que a mi… :’(

    • Ada Parellada

      11/02/2012 - 12:41

      Santiago, fill, com pots dir això??? ja ho saps que no és cert! Encara m’estimo més el Petra :)

    • Santiago Alegre Parellada

      11/02/2012 - 17:24

      Ah, si és el Petra vale, com a mínim estic per sobre del Pla, digue’m que si

    • Ada Parellada

      12/02/2012 - 01:15

      clar que si, guapo! per sobre del pla, si!

    • Bet

      14/02/2012 - 15:58

      Noo! no diguis que és una relliscada, ja saps que a mi aquestes coses no em preocupen gaire, perquè el que compta és que vam gaudir molt! Ja estic buscant més gent per repetir… ;) Una abraçada i moltes felicitats de nou!!

    • Ada Parellada

      14/02/2012 - 23:16

      Doncs estarem felicíssims de tornar-te a servir!
      ets un sol!

    • Cuca

      17/02/2012 - 17:30

      No els has perdut tots els amics de l’epoca….aixo si, ets molt cara de veure fora del Semproniana!!

    • Ada Parellada

      17/02/2012 - 20:56

      Cuca!!! Hola. Que bé que passis per aquí de tant en tant!
      si que costa sortir de semproniana, sí.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús