Una jornada colpidora sobre malbaratament alimentari, amb anècdota inclosa

Les meves amigues, l’Agnès i la Marta, ocupades i preocupades en tot allò que tingui a veure amb l’alimentació social, el dret a l’alimentació em van animar a anar a una jornada organitzada per l’Agència de Residus de la Generalitat sobre el malbaratament alimentari. Vagi per endavant que si en parlo en el bloc és perquè vaig quedar colpida amb les ponències que s’hi van presentar.

http://www20.gencat.cat/portal/site/arc/menuitem.44d9c7aba66dc31e624a1d25b0c0e1a0/?vgnextoid=f03506a64868b210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=f03506a64868b210VgnVCM2000009b0c1e0aR

En el link que us he adjuntat podeu llegir les ponències.

Les dades que van plasmar a les ponències fan feredat. Cada un de nosaltres llencem 35 kg l’any de menjar en bon estat. Una altra dada esfereïdora és que la major part del menjar llençat prové dels domicilis particulars. Jo estava convençuda que els que llençàvem menjar, per qüestions de seguretat alimentària i de logística, érem els restaurants. Anava a la jornada a que em renyessin, a sentir-me dir que els restaurants som els dolents de la pel·lícula. I vet-ho aquí que resulta que és a les cases particulars, on mai s’havia llençat ni el suc del rostit, on es llença a tort i a dret.

Segons els ponents, les causes del malbaratament alimentari domèstic és la manca d’habilitats culinàries i la dependència a la industria alimentària dels consumidors.

O sigui que resumint, que com que no sabem què fer amb la cuixa de pollastre que ens ha quedat a la nevera, no sabem com treure-li profit ni com donar-li la volta. I com que sabem que hem de menjar variat –un dia pollastre, l’altre hamburguesa i demà gall dindi – doncs ho llencem. Hem de recuperar la cuina de les àvies, la cuina de l’aprofitament, dels arrossos de miques….Però això requereix un reciclatge culinari. Un mirar enrere, i no deixar-nos enlluernar per les cuines lúdiques.

Una segona causa del malbaratament domèstic injustificat és la compra d’impuls a les grans superfícies. Comprem molt més del què ens cal. Tot i portar una llista ben delimitada, acabem comprant les ofertes 3×1 o altres propostes que inciten al consum i que, un cop a casa, al cap d’uns dies acaben a les escombraries.

I, finalment, la dependència a la industria alimentària, en el sentit que no confiem en els nostres sentits ni en la nostra experiència ni en la nostra raó, només confiem en la data de caducitat que indica el producte que, sovint, no és una data de caducitat sinó una data de consum preferent. Data de caducitat a la sal? Ho he vist. Allò que diu que està caducat potser no ho està, perquè és un aliment de llarga durada o a l’inrevès, un aliment pot fer-se malbé abans de la seva data de caducitat. En definitiva, obrim narius, obrim ulls i mirem bé què ens diu l’aliment, abans de llençar-lo.

Va haver-hi anècdota a la jornada, sí. Jo hi anava a escoltar, tan feliç i tranquil·la, a aprendre dels mestres. I quan a la segona part, després de la pausa-cafè vaig seure a la meva butaca, se m’acosten els organitzadors i em demanen si puc substituir al director de qualitat del Gremi de Restauració de Barcelona, que no s’ha presentat a la jornada. Què? Jo? Si no m’he preparat res! Si no he portat res! Però si em coneixeu, ja sabeu que aquestes coses em fan gràcia. I no els va costar gens convèncer-me, i en un tres i no res ja estava a l’escenari. Sort que a mitja presentació va aparèixer el sr. Torres del gremi de restauració, i entre els dos varem fer una bona explicació de com gestionem els residus al restaurant.

Jo no tinc nom, perquè no m'hi esperaven. Vull dir que vaig ser la "cover" del sr.Torres

 

com pot ser que surti moguda, si estava asseguda? El tema era seriós, però també hi ha temps per somriure...

El què jo vaig improvisar, tot i que reafirmo les meves paraules, és que els restaurants malbaratem per les següents qüestions:

  • Per qualitat dels aliments: no ens la podem jugar, no podem allargar la vida útil dels aliments sense mermar la qualitat. Un peix pot estar en bon estat, però ja no té aquella suavitat, aquella transparència de gustos.

 

  • Per seguretat alimentària i per hàbits logístics: No ens la podem jugar, tampoc, en seguretat alimentària. Per això, al restaurant buidem neveres dos cops la setmana, com a sistema.

 

  • Les restes: queden tres cuixetes de pollastre rostides del menú i ronden per la nevera. No sabem què fer-ne, i les veig a la brossa. Fa mal….però és així

 

  • I els clients tips o morts de gana: Va agradar la proposta. La veritat és que des que han desaparegut les safates a les taules (abans es servia en safata i el client prenia el què li convenia, la resta quedava sense tocar a la safata) i hem passat a l’emplatat, per una qüestió d’estilisme dels plats i per reduir el planter de sala, que si ja no han d’acabar els plats davant el client, poden anar més ràpid i no cal que siguin tan qualificats. Amb el canvi de manera de servir el plat, el cuiner és qui decideix quina gana té el client. Tant és la seva complexitat, les seves necessitats immediates o si és un fanàtic dels canelons. Nosaltres, a cuina, decidim de manera homogènia que en la ració hi van tres canelons. Si n’haguessis menjat més, en demanes una altra ració o et quedes amb gana; si avui tens un dia desganat, doncs, els deixes i santes pasqües. D’aquesta manera, l’encertem ben poc. I com que no estem acostumats a anar pel món amb el tàper per recollir el què als països anglosaxons en diuen el “doggy bag”, doncs acabem llençant el menjar que queda al plat. La meva proposta és oferir els plats amb TALLA: Jo, per exemple, sóc de menjar poquet, així amb la 36 de canelons, ja aniria servida. Però el meu marit li caldria una 42, sempre pensant en canelons. Què passa? Doncs que el restaurador diu, feta la llei, feta la trampa!: Talles diferents = preus diferents! Així si un client demana una 36, pagarà menys i s’acabarà tot el pa de la panera. I aquí rau el debat. Els plats haurien de costar el mateix, si demanes una 36 que una 42. A veure, els sastres no et cobren més per estar més gros i, en canvi, està clar que a la 42 hi posen més tela, oi? Ni a l’inrevès.

I, ara, surt el restaurador: Oh vés! Així tothom pensarà“tant per tant, sabates grosses”, i els clients demanaran talla 42 i s’ho repartiran, i jo m’arruïnaré. Si, noi. Aquest és el debat: serem conscients, algun dia, que el menjar té més valor del què costa? Sabrem mesurar la nostra capacitat i ser conscients que tothom ha de viure? Deixarem de llençar per negligència?

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    • L’hora del tupper

      11/12/2011 - 23:14

      A mi no m’estranya que la gent a casa sigui la que llença més menjar. Entenc que als restaurants han de tenir la mà trencada per comprar amb el màxim d’ull, i tampoc els interessa equivocar-se molt en la seva planificació (qüestió de molts calerons). Clar que això que dic, també es feia a totes les cases, i ara, en moltes més de les que en aparença sembla). I llavors com és que tirem tant??? Ja la gent no s’enrecorda d’allò que em deien de petita: “t’ho has de menjar…. si jo t’expliqués la gana que passavem a la guerra” o “menja-t’ho, que hi ha molts nens que passen gana a l’Àfrica”. Potser no cal ser tan extremista, però potser podriem pensar una mica més….. en els demès i en la natura…. cal la sobreproducció???? Aquest tema, em fa venir tantes idees al cap….

      I tens raó, Ada, aquí es fa ben raro demanar d’emportar-te el que sobre d’un plat al restaurant, però jo sóc una de les que ha perdut la vergonya, i si queda una racció al plat, demano d’emportar-me-la…. Sóc pro-tupper sempre!!!!

    • Ada Parellada

      12/12/2011 - 00:47

      ja no passem gana, però tampoc passem pena pel què llencem. Hauríem de fer un reciclatge important en qüestions de cuina de restes. i que ens fes mal tan sols pensar en veure menjar útil a la brossa. És molt interessant aquest apunt que has fet sobre la sobreproducció. tots hauríem de replantejar-nos com emprem el què la natura ens proveeix.
      gràcies pel comentari!

    • starbase

      12/12/2011 - 09:28

      Sobre el tema del malbaratament… hem de fer alguna cosa. Ja desenvoluparé la tesi més endavant, que ara em ‘pilla’ a la feina :)

    • Ada Parellada

      12/12/2011 - 14:35

      Starbase, estem delerosos de saber com acabarà la teva tesi

    • Chez Silvia

      12/12/2011 - 19:59

      Una pena!!! moltes vegades penso que s´hauria de fer alguna cosa amb aquest menjar que és llença!! He vist portes pel redera dels restaurants amb menjar “impecable” tirat a la brossa! molta pena em fa per tots els que no tenen ni per donar als seus. Si m´ofereixen endur- me el que sobra no dic pas que no!!!
      Petons!!
      PD: avuí has compartit plató amb el meu germà “Als matins” per tot el follon de la línea de metro!!! m´ha fet ilu!! Muaks

    • Bet

      13/12/2011 - 00:40

      A mi el que em preocupa és que molta gent llença el menjar sense pensar-ho dues vegades, amb la de sortides que podria tenir!! i aquest és un tema que m’indigna interiorment… no tan sols per la consciència de saber que hi ha molta gent al món que passa gana, sinó pel fet de pensar que hi ha gent a qui tan li fa llençar el menjar, que no dediquen dos minuts a pensar com aprofitar aquella cuixa de pollastre que ha quedat a la nevera… Simplement per comoditat. Sempre se’n pot aprendre, potser sí que de vegades fa falta imaginació, però si no es comença malament rai!
      El tema dels restaurants, sap greu llençar el menjar però també s’ha d’entendre que és el servei que vosaltres oferiu, a una botiga de roba no vendran uns pantalons estripats… (o sí, que ara estan de moda!) jeje. I és que el tema també són les modes… l’altre dia veient el 30 minuts una senyora deia que un tomàquet estava fet malbé perquè tenia una taqueta groga… O això que comentes dels plats en safata o emplatats… Crec que de vegades va bé mirar enrere!
      Molt bon article, un petonàs!! ;)

    • Ada Parellada

      13/12/2011 - 10:00

      Chez Silvia, moltes gràcies per la visita al bloc. Això que dius és ben veritat, fa molta pena veure-ho. Quina gràcia això del teu germà. Quin dels dos era? El de la perfumeria o el veí? han estat tots dos genials. han parlat molt bé i el tema és del tot denunciable.

      Bet, tu sempre tan enraonada. tens tota la raó amb que no hi ha dret que ni tan sols s’hi pensi. i aquesta comparació amb la botiga de moda, boníssima!

    • AliBay

      13/12/2011 - 15:23

      També es llencen moltes coses per manca de la més mínima cultura culinària. Recordo fa anys una amiga, en els seus 40 anyets, que després de bullir unes magnífiques endolles gallegues que havien deixat un brou que es podia tallar i pesar, la vaig haver d’aturar perquè no el llencés per l’aigüera avall. Encara li vaig haver d’explicar tot el que en podia fer amb aquell bé de Déu. I és un únic exemple de tots els que podem relatar tots els que entrem aquí (que espero que tindrem una mica més de senderi que aquesta amiga meva).

    • Ada Parellada

      13/12/2011 - 16:25

      AliBay, precisament aquesta és una de les causes detectades pels experts:

    • Ada Parellada

      13/12/2011 - 16:28

      com deia aquesta és una de les causes detectades pels experts: la manca d’habilitats culinàries, que fa que per desoneixement o falta d’idees de com treure’n rendiment, s’acabi llençant allò que és perfectament comestible. Hauríem de recuperar les receptes de les padrines, que amb una patata bullida en feien un pastís de tonyina!! meravelles màgiques de les àvies!

    • Chez Silvia

      13/12/2011 - 19:44

      Ada!! el de la perfumeria!!! em va dir que s´ho había passat molt be amb tots volsaltres!!! li vaig dir -nen!! estaves amb la Ada Parellada!! ja he vist que al meu germà li pot parlar de mongetes amb botifarra però no de qui li ha cuinat!!!..ja ja!!! Petons

    • Sara Maria

      15/12/2011 - 15:24

      Jo que tinc una reducció d’estómac m’adhereixo a la proposta de plats per talles!!!!

    • Ada Parellada

      18/12/2011 - 19:55

      Chez Silvia, és que aquí rau la cosa. No és tan important la persona com el plat. El plat és el protagonista!
      Sara-Maria. A veure si entre tots aconseguim fer un “tallatge” del plats!

    • M

      21/12/2011 - 02:25

      Jo també em vaig quedar amb una dada el dia de la jornada: el 32% dels residus municipals són d’origen alimentari: hi ha peles de poma i ossos de pollastre… i TAMBÉ menjar! Llencem menjar a les escombraries!! I com diu l’Ada, es pot evitar si aprenem a fer cuina d’aprofitament, comprem només el que necessitem, etc. PERÒ EL GRAN MALBARATAMENT ALIMENTARI ES FA A GRAN ESCALA: a nivell mundial es produeixen 4.600 kcal per habitant i dia; una persona adulta necessita entre 2.000 i 2.500 Kcal diàries: es produeix el doble dels aliments necessaris i es malbarata la meitat del que es produeix! Hi ha 1000 milions de persones que passen fam i hi ha aliments per tothom, però es converteixen directament en residus: entre el 40 i el 60% del que es pesca es llença per la borda dels grans vaixells de pesca industrial; els plàtans cultivats a Nicaragua que no tenen la forma que volem a Europa, es llencen en abocadors a Nicaragua, un país on un terç de la població passa fam; per fer els bikinis que es venen es llencen les dues primeres llesques de cada crostó del pa de motllo; cada dia es llencen importants quantitats d’aliments en els menjadors escolars: es llença el menjar cuinat que no s’ha servit i es llença el menjar de plats massa plens… ETC.

    • Ada Parellada

      21/12/2011 - 12:12

      Marta, com sempre, les teves intervencions són acurades i molt encertades. Lectors, prenguem nota!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús