Arxiu del mes: juny 2011

Primeres bofetades als fogons (Clementina 2)

dimarts , 28/06/2011

Continua la història culinària de la CLEMENTINA. Vol millorar la seva manera de menjar, perquè va anar a una xerrada i li van dir que la nostra societat té un problema de salut pública (ho alerten les administracions). Va escoltar a un cuiner, a la tele, que deia que estem perdent TOTS els referents del nostre patrimoni culinari, el què vol dir que la nostra cultura està quedant “coixa culinàriament”, o sigui que perdre el patrimoni culinari ens empobreix culturalment (i això sí que no!).

El més curiós és que hi ha moltíssim interès per la nutrició i per la cuina, hi ha multitud de programes de televisió, ràdio i premsa escrita, en el que es parla de cuina i alimentació. El què passa és que no es tracta tan la cuina quotidiana, com la de festa. Vivim una mena d’esquizofrènia alimentària: els caps de setmana – grans festivals gastronòmics -, els dies de cada dia – alimentació austera, magritut i “salto de mata” -.

Com pot solucionar la Clementina la cuina quotidiana? Escolta d’aquí i d’allà i finalment opta per el consell que considera més sensat: TORNAR A LA CUINA DE SEMPRE, als referents tradicionals. Tornar a parar taula.

Ben convençuda, la Clementina, compra un llibre de cuina TRADICIONAL. I decideix començar demà mateix… a cuinar com sempre.

DIA 1

(primer dia que obre el llibre de cuina tradicional, que va comprar fa un mes), a les 20h (detall important), decideix fer uns calamars amb ceba

-          Per fer aquesta recepta necessites una ceba, la piques i la poses en una cassola, amb un fil d’oli i, al cap d’uns quinze minuts o  quan vegis que està ben confitada……..HORROR! HORROR! No té QUINZE minuts ara mateix, per gastar sofregint una ceba…..i, encara és més horrorós, que no sap QUAN ESTÀ BEN CONFITADA. MAI NO HA FET UNA CEBA ABANS! NO HO SAP. A les 22:30h, la Clementina i la seva parella mengen un entrepà

DIA 2. Cloïsses amb patates

-          Necessites unes bones cloïsses, una patata grossa i un bon manat de julivert…..ARGHHH! No té julivert! Sense aquest ingredient (si diu que hi ha d’haver tres ingredients i en falta un…..deu ser imprescindible, no?). A les 22h, sopen un entrepà

DIA 3. Arròs a la milanesa

Avui sí, ho té tot i entén la recepta perfectament. En el moment precís que posa la cassola al foc, se li acut mirar la motxilla del Biel, i hi troba una nota “Demà els nens de tercer de primària han de portar una planta amb flor”. AAARRGHHHH! Ha de marxar volant a comprar una planta en flor, i a veure quina floristeria o garden obert troba!!

Adéu cassoles!

(en aquesta nota del mestre hi podeu posar el què més us agradi, o el què més ràbia us faci o el què recordeu amb més carinyo. Recordo al Joan, el cuiner de Semproniana, desesperat buscant sorra de la platja, perquè l’havia demanat la senyu del seu fill Jan….)

LA VIDA ÉS MOLT COMPLICADA. Sovint no és manca de voluntat, ni de ganes, ni tan sols de temps (fa milions d’anys que el dia té 24h). L’alimentació és una qüestió de prioritats, però hi ha mils de trampes: la cultura, els amics, l’esport, compaginar-ho tot és difícil!!!

Et pots alimentar bé, però si no has llegit l’Stieg Larsson, et sents aïllat de la societat (i el paio no ha fet un llibre petit, no…..una trilogia de 600 planes cada llibre!)

Et pots alimentar bé, però si no tens cura dels amics…et titllaran de persona “estranya”, i és que qui li nega un cafè a un amic? (Un cafè de dues hores….)

Et pots alimentar bé, però no es pot viure sense haver anat a Roma

Et pots alimentar bé, però has de fer esport tres vegades mínim a la setmana.

Et pots alimentar bé, però i la manicura què? També tinc dret! I depilar-me, què? No puc anar amb aquests pèls que semblo un esquimal a la platja!

Hi ha moltes trampes (o dificultats, o situacions) que fan que acabi el dia i encara no hàgim encès el fogó, ni per descomptat hàgim sofregit una ceba.

Per tant, és com una feina. Si decidim que l’alimentació és la nostra prioritat….haurem de posar-hi MÈTODE….

I aquest mètode us l’explicaré en el proper post…..perquè ara haig d’anar a fer el dinar (és la meva prioritat).

Però com que no us vull decebre, us passo la recepta dels CALAMARS AMB CEBA

CALAMARS AMB CEBA

(Per a 4 persones)

1 kg. De calamars petits

700 gr. de ceba

6 grans d’all

125 cc de vi blanc

Sal, pebre i julivert

Es netegen els calamars. Es farceixen  amb les aletes i les potetes i es tanquen amb un escuradents.

En una cassola s’hi posa l’oli, els calamars, la ceba tallada a làmines fines i els alls pelats i picats molt petits; també s’hi posa el vi blanc, la sal i el pebre. Tot s’ha de posar en cru.

Es tapa la cassola i es deixa coure lentament fins que s’evapora tot el líquid i els calamars estan tous. A l’últim moment abans de servir s’hi espolsa julivert picat.

calamars amb ceba del llibre de les àvies (títol abreviat) de l'escola de la Dona

Etiquetes: , ,
Publicat a Cuina tradicional, General, llibres | 18 comentaris »

Escola de la dona. “Taller de recerca, estudi i pràctica de la cuina de les àvies”

diumenge, 26/06/2011

Fa uns dies em van convidar a l’escola de la dona, a presentar un llibre, un recull de receptes de les àvies. L’objectiu del receptari no és tan recuperar les receptes com preservar-les, perquè les noves generacions puguin emprar-lo i tenir-lo a l’abast. El llibre és el resultat d’uns tallers/classes, en els que els i les participants aportaven un record, un aroma, un gust o un nom, i s’intentava cercar la recepta que reproduís aquest record, aquest aroma, aquest gust o aquest nom. La labor d’investigació ha estat enriquidora, l’elaboració del plat, gustosa, i el poder recuperar el gust, ha estat totalment plaent. Tots i totes les participants al curs/taller ha manifestat una gran satisfacció en haver realitzat aquest taller liderat per l’Assumpta Miralpeix.

I sí, em van convidar a fer la presentació del llibre. Aquestes coses m’agraden, acostumo a acceptar fer presentacions i xerrades, perquè és un repte, i perquè l’adrenalina sembla que s’hagi begut un gintònic, va de bòlit.

Però una cosa és acceptar i l’altre enfrontar-se al dia D, i posar-se al davant de tota la gentada, a explicar qui sap què. O sigui que un cop acceptat el repte, no et queda altre remei que posar-te les piles, perquè no saps ben bé com, aquell dia que semblava taaaaaan lluny al calendari, inexorablement, acaba arribant.

I qui em coneix mínimament, ja sabrà que no sé com va anar, però la xerrada la tenia “estil entrepà de xoriç”, entre un dinar amb no sé qui i un taller a no sé on. I com sempre, tot corrents.

Vaig enfocar la xerrada presentant una noia fictícia que, oh! Quina casualitat, s’assemblava a moltíssimes noies d’uns 35 anys. Aquesta noia, que es diu Clementina, té un germà i els seus pares treballaven tots dos. A casa, el tema del menjar ha anat com ha anat. La mare de la Clementina recordava alguns plats apresos de la seva mare, i encara els fa, però són guisats pesats de fer i, a més, engreixen molt. A casa la Clementina s’ha menjat moltes amanides, molta sopa de pasta i molta truita a la francesa. La Clementina i el seu germà estaven feliços, perquè és un tipus de menjar que els encanta.

Un dia la Clementina decideix independitzar-se, anar a viure sola. A casa seva és molt feliç, perquè ja no haurà de menjar sopa de pasta si no li ve de gust, menjarà el què vulgui. Durant un mes dina i sopa Chee-tos.

Al cap d’un temps d’independitzar-se, troba parella. Estan molt feliços, junts, molt enamorats, i els fa moooolta il·lusió compartir casa. La Clementina ja no li ve de gust menjar “guarrades” (com diu ella), ara vol menjar “coses delicioses” (però que no donin feina, perquè tenen molta feina a parlar, a coneixe’s, a passar-ho bé), al vespre sopen taules de formatges francesos, terrina de foie, cava rosat, amanides de tomàquet cherry. Són molt feliços. I tan feliços són que….patapam….bombo al canto!

Quina il·lusió! Seran pares!!! Quin nom li posaran? Com el vestiran? De quin color pintaran l’habitació?

Tres mesos després del naixement del Biel, la imatge de la Clementina i la seva parella és digna d’acudit de Quino: són les 11h de la nit, estan tots dos derrengats al sofà davant la tele, mig adormits, van picant el sopar “una bossa immensa de Chee-tos”. El Biel té mal d’orella, còlics, son intercanviat, en definitiva, que des de que va néixer el Biel, dormen poquíssim, cada nit s’han d’aixecar una dotzena de vegades. Coincideix la criança amb el moment de més esforç professional, perquè ara no es poden permetre perdre la feina, tenen un fill!, i a més han de treballar de valent perquè les promocions estan a l’ordre del dia a l’empresa on treballen. La Clementina i la seva parella estan esgotats.

Però un dia, en Biel fa tres anys, ja no poden sopar chee-tos, els veurà. Han de sopar junts, a taula. I què sopen? Doncs el què poden, que respon, als següents paràmetres:

-          Ho han de saber cuinar

-          Han de tenir temps per cuinar-ho

-          Ha d’agradar al Biel, per sobre de tot.

En resum: carn arrebossada, truita a la francesa, patates rosses, mongeta tendra i patata bullida, llenguado a la planxa i iogurt natural.

Critiquem la Clementina i la seva parella? Si ens ve de gust, podem criticar-los en cada un dels seus moviments culinaris.

La Clementina decideix que ha d’ampliar el receptari, i que vol aprendre a cuinar com l’àvia, com la seva àvia.

Per això compra un llibre de cuina tradicional….

I què més passa????? Doncs que no us ho puc explicar ara mateix, perquè haig d’anar a fer el sopar. Us ho explicaré……en el proper post…..

Però perquè no tinguem un disgust, us passo una recepta del llibre de LA CUINA DE LES ÀVIES (Títol abreviat) de l’Escola de la DONA

LLOM AMB COL

(per a 4 persones…amb gana)

Recerca: Aina Ruiz

Procedència: Mallorca.

 

Ingredients

500 gr. de llom de porc a talls

500 gr. de fulles de col

3 cullerades d’oli d’oliva

Farina

1 ceba

2 tomàquets

1 botifarra negra

Un tros de sobrassada

½ got de Xerès sec

Una branqueta de marduix

1 fulla de llorer

40 gr. de panses

20 gr. de pinyons

2 c d’oli d’oliva

Es tallen una mica els tronxos de les fulles de col i es renten. Després s’escalden i es deixen escórrer. Quan estan ben escorregudes se’n fan farcellets i es lliguen.

Se salpebren els talls de llom i es dauren en una paella amb oli. Quan estan cuits es treuen i, en el mateix oli, es fregeixen una mica els farcellets de col passats per farina. Es treuen i es reserven.

En una cassola amb oli es fa el sofregit: Es daura la ceba i s’hi afegeix el tomàquet (ratlla). Quan el tomàquet ja està cuit s’hi afegeixen uns trossets de sobrassada i uns de botifarra negra, el Xerès, el marduix i el llorer, les panses i els pinyons. Es deixa coure tot uns 10 minuts. Aleshores s’hi incorporen el llom i els farcellets, un got d’aigua o de brou lleuger i es deixa coure tapat uns 20 minuts.

OBSERVACIONS: En lloc de tallar el llom es pot deixar en un sol tros.

el llom amb col cuinat a l'Escola de la dona

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, General, llibres | 15 comentaris »

Macarrons outlet

dissabte, 18/06/2011

Feia uns dies que per la nevera romancejaven uns macarrons, calia fer liquidació. No m’agrada gens llençar menjar a casa, deu ser una herència de quan el menjar era molt i molt valuós. A Semproniana no hi ha altre remei, si fa més de dos dies que una cocció està a la nevera, l’hem de llençar, estem lligats a una carta, que ofereix uns plats d’una determinada manera i tenim poc marge de maniobra, però a casa és diferent, no es pot llençar res mentre sigui comestible i, encara més, donar una segona vida a un plat és la part més creativa de la cuina!

I, com a mínim, a mi, és el què m’agrada més: obrir nevera i anar traient restes i cuinant una nova proposta a partir de quatre rampoines (totes bones, eh??? això sí!).

Avui hem fet una mena de timballo di macaroni, a toute pastille (com sempre!), a partir d’una plàtera de macarrons clàssics amb sofregit que havien sobrat d’un dinar de família.

No volia tornar-los a treure a taula tal qual, per això se m’ha acudit fer el plat clàssic de festa dels italians, el timballo di macaroni, però es tracta d’una recepta laboriosa, que avui no em vagava fer, per tant, he passat de tot i he fet el meu timballo no ortodox i l’he titulat MACARRONS OUTLET, perquè ja estaven en liquidació.

A la nevera també hi tenia uns bolets saltats, ja cuits. He barrejat els macarrons amb sofregit i els bolets. He batut 300 ml de nata líquida amb tres ous i 100 gr. de formatge ratllat cremós, tipus emmental, sal, pebre i orenga. A la base d’un motlle en el que els macarrons hi cabessin bé, però quedessin presos, hi he posat una capa de pa ratllat. A sobre, la barreja de macarrons i bolets, i he vessat la nata amb ous i formatge. El forn, preescalfat a 180ºC, hi he posat el motlle durant uns vint-i-cinc minuts. La gràcia és que al centre del timballo, la salsa no quedi presa, quedi una mica crua. La nata es barreja amb el sofregit de tomàquet i tot plegat…..és un nou plat! no té res a veure amb els macarrons d’origen. Són uns macarrons OUTLET, molt més glamurosos que si fossin d’oferta…..o de segones.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Receptes | 11 comentaris »

Les dues germanes

dilluns, 13/06/2011

 Si tinc un parell de dies lliures, marxo a Sant Vicenç de Montalt, on hi tenim una caseta. A Sant Vicenç fem gairebé el mateix que a Barcelona, però l’aire és una delícia i el fet de veure el mar des de la finestra ja em fa la impressió de fer vacances. Això sí, cada vegada que hi vaig toca fer neteja….i sempre penso….caram, fer festa em dona més feina!

Ara estava amb la meva escombra, la cinta al cabell, el recollidor i el plomall, zis-zas, zis-zas, escombrant l’habitació de baix, i de reüll, a la prestatgeria, veig el llibre de les Dues Germanes, el llibre sobre les vivències de la Lolita i la Paquita de l’Hispània.

 

El tinc a Sant Vicenç perquè el vaig comprar un dia que vaig anar a l’Hispània, que està a Arenys de Mar, i per tant ben a prop, i sempre s’ha quedat a aquesta caseta. Deixo l’escombra, i m’assec a rellegir alguns paràgrafs. Ja el vaig llegir sencer quan va el van publicar, per commemorar el 50è aniversari de l’Hispània, per això avui només el picotejo. Però em passa com amb el pa de pessic, que en tasto un bocí i l’haig d’acabar, no ho puc evitar. Així, l’escombra queda arraconada, i dues hores més tard encara estic absorbida per les vivències de les germanes Reixach. I decideixo que haig de fer un post, per explicar-ho a tothom, tal és l’emoció que sento. Hi ha llibres de cuina, llibres de lectura i llibres per aprendre a viure. Les Dues Germanes, escrit per Arcadi Espasa, és un llibre que s’ha de llegir de principi a final (i a més és tan gustós, elegant i fàcil de passar com un consomé d’aquells tan ben fets) perquè ajuda a comprendre la vida i, per descomptat, la cuina. És un llibre que m’emociona, gairebé em fa plorar, ric, sento enyor i també em fa enveja, molta enveja de no escriure tan bé com l’Arcadi Espasa i de no tenir una història tan sàvia, rica i plena de vivències a prop per transcriure-la com la de les dues germanes.

Davant l’ordinador, vull destacar un paràgraf, el que m’agradi més, però és del tot impossible. Em sento com al davant de la carta de l’Hispània, que ho passo fatal perquè la menjaria tota. I triar em sembla cruel (anava a escriure “d’una crueltat descomunal”, però no cal passar-se…, que hi ha coses més cruels a la vida, que triar un paràgraf…). Així, he decidit fer-ho a l’atzar, obro el llibre i…..

Crispells

Els bunyols porten llevat i quan no en porten s’ha dictaminat de dir-los crispells. A l’Hispània fan crispells: aquí no hi ha res ni ningú obligat a inflar-se

No me’n puc estar de posar-ne un altra, va….

Macarrons

Els macarrons es mengen en diumenge. Només per aquest fet s’haurien de prohibir els macarrons al dente, costum bàrbar de qui, a pesar de l’aparença i les declamacions, cuina sense saber en quin dia viu. Els macarrons han de transcórrer exactament com les diumenges: tous, una mica flàccids, melosos, soporífers. La padrina, en diumenges, els cuinava a partir d’un sofregit enriquit per botifarra i formatge. No hi havia forn. La padrina tapava la cassola amb una llauna fina i posava carbó encès a sobre. Lolita no ha oblidat aquells diumenges ni l’evidència física que un ferro roent sol amagar els tresors més angèlics.

I paro perquè el transcriuré tot….Aquest és el llibre que m’hauria agradat escriure….i viure.

Des que vaig comprar el llibre, per descomptat, que els pèsols els cuino com a l’Hispània. Clar.

Pèsols a l’estil de la mare

En una paella de bona mida, amb oli abundant, s’hi donen un parell de tombs a una botifarra crua. Després s’afegeixen dos-cents grams de crostó o puntes de vedella tallada, dues tires de costelló de porc, dos-cents grams de cap de llom i una tira d’uns cent grams de cansalada viada.

Això es deixa fregir amb el foc ben alt uns minuts fins que la carn estigui a punt de cremar-se. A punt.

La carn i les botifarres es reserven i es treu una mica d’oli de la paella. Amb la resta cal gratar el fons de la paella perquè desprengui l’essència de la carn.

Amb la paella ben gratada i ben calenta es tiren dues cebes grosses tallades petites. Quan la ceba hagi arrencat, cal baixar el foc. La ceba ha de fer-se fins que agafi el color de la canyella, una mica més de mitja hora. No es pot deixar de moure-la, perquè a la mínima es fa ala de mosca i si es fa ala de mosca, amarga.

Quan la ceba està llesta cal afegir un cullerot d’aigua i després tres tomàquets amb peduncle, sense pelar, amb la grana, mal tallar, uns tomàquets que siguin la imatge viva de la despreocupació absoluta.

Quan hagin passat cinc minuts s’ha d’afegir, lamentablement, un pessic de sucre (el tomàquet modern és àcid), un got de vi blanc cremat i quan s’hagi empassat el vi, dos cullerots més d’aigua.

Amb el foc baix es deixa reduir uns minuts i es passa pel xino a la cassola on reposa la carn. És el moment d’afegir dos cabdells d’enciam tallat petit, una fulla de llorer, un manat de ceba tendra pelada però sencera i fulles de menta.

Quan arrenqui el bull s’hi posen els pèsols. Un quilo sense beina. Sense tapar mai. Amb foc violent. I remenant, només mentre els pèsols siguin crus, des dels cotats cap al centre, perquè el bull comença pels costats. Es deixa bullir el temps de fer una picada amb una mica de sal al morter, dos grans d’all ben matxucats i sense el grill i unes ametlles.

La picada, abans de tirar-la s’ha d’enegar amb aigua calenta.

Ha de bullir tres o quatre minuts.

S’afegeixen els collars de botifarra negra que es creguin pertinents i quan torna a arrencar el bull es tanca el foc i es deixa reposar mitja hora.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a General, llibres | 2 comentaris »

De sobrassada mai en sobra

dissabte, 11/06/2011

El què m’agrada de la matança del porc és que no tot ho pots menjar al moment. Les delícies resultants  de la matança van arribant a poc a poc….. generant l’excitació i el delit de l’excepcionalitat. Avui dia, ho tenim tot, des del punt de vista alimentari, per tant costa molt de sentir aquesta alegria de retrobar-se amb l’aliment que fa tot un any, el cicle complert, que no el pots tastar. Tenim maduixes al desembre i moniatos a l’agost, per això, és impossible enyorar-los…en canvi, jo, cada any, als volts del gener, ja no puc més, enyoro enormement la sobrassada de la matança que el meu sogre organitza cada hivern. La sobrassada ha de curar un parell de mesos, per això no ens arriba a casa fins a mitjans de maig. I us asseguro que és una espera que es fa molt llarga, somiant amb la sobrassada, la millor sobrassada que he tastat mai. Les de Mallorca són molt bones, però aquesta és diferent, única, és una sobrassada que no s’ha d’untar, que s’ha de menjar a queixalades, perquè és magre, gairebé és més un embotit que una pasta. És una sobrassada que es talla. I quan s’acaba, s’acaba. Finito. No hi ha possibilitat de comprar-la, ni de tornar-la a menjar, fins que el sogre torna a matar el porc i, això encara la fa més abellidora, més desitjada, més alegrement rebuda quan entra a casa, més lloada i més estirada!!! A casa, la mengem a bocinets, la barregem gasivament amb altres ingredients per allargar-la tan com es pugui i la racionem. I jo, jo, jo…, ho confesso, l’amago! La poso al darrera del calaix de les verdures, a la nevera. Com que sé del cert que ningú no anirà a buscar un carbassó per berenar, ningú no la veurà. Si per casualitat dino o sopo sola a casa, un dia d’aquests, no ho puc evitar, com un ionqui, em faig un entrepà descomunal de sobrassada, menjant – sense que ningú no ho vegi – una sobredosi.

I no em pregunteu si us la deixaré tastar, perquè sempre diré que se m’ha acabat “Ohhhh, just ahir la vaig acabar…..” Si voleu saber si dic la veritat: busqueu i remeneu rere els carbassons.

la sobrassada desitjada

calamars amb sobrassada

 CALAMARS AMB SOBRASSADA

4 cebes

8 calamars frescos

un tros de sobrassada

Una mica d’arròs bullit (en el meu cas)

Tallem les cebes a rodelles i les posem en una cassola, a sobre hi posem els calamars tallats. Hi posem un raiget d’oli, i sense res més, deixem coure durant una hora, a foc lent. Quan les cebes hagin caramel·litzat, hi posem un tros de sobrassada esmicolada. Esperem que impregni els calamars, ho salpebrem (poquet) i ho servim immediatament.

COC D’ALBERCOC I SOBRASSADA

Per esmorzar o berenar, brutal.

Versió biscuit (recepta extreta de la gastroteca)

 

Biscuit albercoc i sobrassada

abans d'entrar al forn

  • 125 gr – Farina fluixa
  • 150 gr – Sucre
  • 5 – ous
  • 25 gr – Sucre en pols
  • 50 gr – Mantequilla
  • 4 – Albercocs tallats per la meitat
  • 70 gr – Sobrassada (jo en vaig posar menys, perquè ja ho sabeu com la raciono….) 

Batre els rovells amb 125 gr de sucre fins a doblar el seu volum inicial.

Batre les clares a punt de neu i mesclar-los amb els rovells, amb cura de que no s’abaixin. Afegir la farina poc a poc, barrejant amb una llengua pastissera.

Omplir els motlles amb la mescla fins la meitat. Col·locar-hi a sobre mig albercoc i una mica de sucre i coure a 180ºC durant uns vint minuts. Uns minuts abans d’acabar la cocció, posar-hi la sobrassada.

* vaig trobar que l’albercoc cuit quedava excessivament àcid, per això en la segona prova vaig preparar-ho amb albercocs en almívar. Fer uns albercocs en almívar és molt fàcil, per dos quilos d’albercocs, posarem un litre d’aigua i 500 gr. de sucre al foc. Quan s’ha fet un almívar (uns deu minuts de cocció) el vessem sobre els albercocs oberts i sense pinyol. Deixem tres hores que macerin, colem i tornem a posar l’almívar a coure, uns cinc minuts. Omplim pots de vidre i tanquem bé, fem el buit posant els pots de cap per avall.

els albercocs

 Versió brioix

500 gr. de farina de força

100 gr. de sucre

50 gr. de llard de porc

200 gr. de llet

25 gr. de llevat fresc

2 ous

Dissolem el llevat en la llet tèbia. En un bol, posem la farina, el sucre, els ous i el llard i hi vessem la llet. Barregem bé, pastant fins aconseguir una massa homogènia i no gaire enganxosa. Ho posem en un motlle i deixem fermentar dues hores, hi distribuim albercocs en almívar i ho coem al forn, a 200ºC durant vint minuts. Uns minuts abans hi distribuim uns bocins de sobrassada.

coc de sobrassada i albercocs, amb una mica de mousse de xocolata blanca

 

Etiquetes: , ,
Publicat a General, Receptes | 3 comentaris »