Cuinant es fan amics….i quins amics!

Amb el perill de fer-me pesada en aquest tema dels tallers de cuina, torno a parlar-ne, en el blog. I és que cada vegada que en faig un, m’agafen unes ganes boges de parlar-ne, potser no afegiré res nou, potser no interessa a ningú, però les ganes de parlar-ne són les mateixes que quan cuino aquelles gambes amb botifarra, tan sensacionals (com a mínim, per a mi) i tinc ganes de tornar a donar la recepta, i “regodearme”, com diuen els castellans, en el record del gust, dels aromes, del plaer de menjar-les. I tal i com va dir Mario Cabré, hi ha tant de plaer en fer les coses com en explicar-les.

No recordes l’anècdota? Cap problema, la torno a explicar, perquè m’encanta. Diuen que en Mario Cabré, aquell torero que flirtejava amb les arts escèniques, va protagonitzar una pel·lícula, Pandora y el holandés errante, amb la mítica Ava Gardner, en el marc incomparable de Tossa de Mar. Diuen que la química entre els dos protagonistes va ser potent, i una nit la passió va esclatar. Acabada “la faena”, amb un rabo y dos orejas, en Cabré es va afanyar a vestir-se, ràpidament. L’Ava, mig adormida, li va preguntar: – On vas? Quina pressa tens? Passa res? – En Cabré li va contestar: – Tinc pressa per anar a explicar-ho als meus amics –

M’encanta aquesta anècdota, perquè respon a un desig ben humà, fer enveja a la resta dels humans i, també, la necessitat d’explicar, de treure de dins, allò bo que ens ha passat. Explicar-ho, en definitiva. És tan important fer-ho com explicar-ho. Per això no ens cansem d’explicar aquell plat tan bo que hem cuinat, que hem menjat, parlar d’aquell restaurant sensacional que hem descobert i, en el meu cas, de la màgia que es genera quan cuinem plegats.

I això va passar fa uns dies, a Pla dels Àngels. Un grup de l’Associació de Dissenyadors Professionals em va demanar de fer un taller/sopar. El sistema és més o menys sempre el mateix. Els convocats no saben ben bé on van, ni què hi van a fer. Quan arriben, els rebem amb una copeta de vi i els “encasquetem” un davantal. Dividim la totalitat dels participants en quatre grups, cada un dels quals farà un plat, amb l’assessorament d’un cuiner.

No hi ha “ni trampa ni cartón” i el què cuinem serà el què menjarem, això vol dir que si no surt bé o no surt a temps, caput, no ho podrem menjar…..però ja us avanço que no ha passat mai, sempre ho mengem i ho mengem a temps, tot i que hi ha vegades que no és gaire bonic o queda una mica massa cuit, o una miqueta cru o una mica sec o una mica moll…..Però quina il·lusió que fa menjar el què hem cuinat plegats.

Amb lleugeres variacions, sempre passa el mateix: majoritàriament tothom està feliç de poder cuinar, tothom vol posar-se a treballar, però sovint hi ha un reticent, un escaquejat i un que tant li fa. Val a dir que en comptades ocasions no hem aconseguit seduir-los, engrescar-los a cuinar i a interessar-los en l’activitat. I si veiem que no s’hi volen implicar de cap manera, doncs ben lliures que són, no passa res, perquè sempre hi ha una copeta de vi a punt, i també és divertit mirar o anar de “flor en flor”, comentant la jugada amb aquest o amb aquell altre.

I amb lleugeres variacions, a mi sempre em passa el mateix. Malgrat l’experiència (potser he fet una cinquantena de tallers d’aquesta mena), sovint prejutjo a algun dels assistents, identificant-los com a “no actius en la cuina” i, finalment, sempre em donen la sorpresa, són els més pálante i els que ens deixen a la resta enrere. I és que una, quan topa amb en Miguel Milà, Premi Nacional de Cultura 2010, Premi Nacional de Disseny 1987 i Creu de Sant Jordi el 1993, un dels principals impulsors del FAD (Foment de les Arts Decoratives), creador d’alguns dels llums i mobles més emblemàtics, es queda una mica tallada a l’hora de posar-li un davantal i fer-lo cuinar……un ànec embolcallat amb verdures…..

DSC01232.JPG

 

 

 

DSC01241.JPG

 

DSC01250.JPG

 

DSC01256.JPG

DSC01257.JPGDSC01261.JPGDSC01262.JPGDSC01264.JPG

LES RECEPTES QUE VAM CUINAR (no hi ha fotografies….ooohhh!)

Méli-mélo de papaia i tomàquet

8 cues de llagostí bullits

1 Papaia

2 Tomàquets

1 cogombre

Un paquet de germinats d’alfals

50 ml d’oli de llavor de raïm

Un rajolí de vinagre de Xères

Sal, pebre

Piquem els llagostins. Pelem la papaia, retirem el “caviar” i la piquem. Obrim el cogombre, longitudinalment, traiem les llavors i el tallem a dauets.

Pelem el tomàquet, el tallem a quarts i el piquem a dauets. Barregem la papaia amb el tomàquet i el cogombre, amanim amb oli de llavor de raïm, vinagre de Xerès, sal i pebre. Muntem el méli-mélo en un motlle. A la base posem el tomàquet, el cogombre i la papaia, i a sobre els llagostins

Acabem amb germinat d’alfals

Una versió del “pato pekín”

Dues cuixes d’ànec confitades

Una terrina de mousse d’oca

Dues làmines de pasta bric

Una ceba

Una pastanaga

1 all tendre

Dues cullerades de melmelada de mores

1 cullerada de mostassa a l’antiga

Oli d’oliva

Sal i pebre

Ratllem la pastanaga. Sofregim la ceba picada, molt lentament, fins que quedi ben enrossida, afegim la pastanaga ratllada, li donem un parell de voltes, perquè perdi la cruor.

Desossem les cuixes d’ànec i barregem la carn de l’ànec amb la ceba i la pastanaga.

Tallem les làmines de pasta bric en quatre i disposem en el vèrtex del triangle una cullerada de confit d’ànec i un dauet de micuit o paté. Tanquem bé el paquet i coem al forn preescalfat a 180ºC, uns sis minuts, o fins que la pasta bric agafi un to daurat.

Mentrestant, preparem la salsa, simplement barrejant la mostassa amb la melmelada de mora.

Servim els brics acompanyats de la salsa, una mica de wasabi i l’all tendre tallat a làmines.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • starbase

      22/02/2011 - 18:34

      Doncs si explicar-ho tantes vegades et sembla una mica extrany però no t’hi pots estar de donar-te el plaer… ara imagina als que ja ho hem llegit també varies vegades i ens continua agradant que ens ho expliquis…

      TOTS SÓM UNS LOCUS, ADA!! :D

    • Ada Parellada

      23/02/2011 - 00:19

      uns LOCUS declarats!!! (però dissimulem molt bé, a les hores de feina, eh???)

    • guetpu

      23/02/2011 - 19:46

      Aquest post em ve que ni pintat….fa unes setmanes que estic immers en un mar de dubtes.
      Un grup de consum de productes de proximitat m’han convidat a crear i coordinar una secció amb el format de societat gastronòmica.

      Professionalment no tinc res a veure amb el mon de la cuina. Només la passió pels fogons i la gastronomia.

      I quan et llegeixo, Ada, i ens expliques totes les teves emocions enmig de mil mans remenant per la cuina els ulls se m’il-luminen

      No et cansis de compartir les teves emocions. Els LOCUS t’ho agraïrem

      Només una discrepància. A les hores de feina millor no dissimular res, més LOCUS que mai, sino….podem acabar ben LOCUS

    • Ada Parellada

      24/02/2011 - 00:16

      Guetpu, anima-t’hi!! és molt divertit, de veritat, i si et fa falta cap consell, ja saps on sóc!
      d’acord, siguem LOCUS declarats i lliures!!
      un petó

    • betflorensa

      25/02/2011 - 10:18

      Molt bé, han de ser molt divertits aquests tallers! jo també em considero una mica LOCA xd però sí que dissimulo una miqueta, el que passa és que em van descobrint, internet no té fronteres!! i les meves amigues ja em reclamen un sopar amb receptes del clubdecuines… i Sí sí, quins amics que es poden fer!! jejeje poc que el coneixia en Miguel Milà… però els seus mobles sí que els coneixia! igual que els FAD… els meus profes no paren de parlar-ne, sobretot si en tenen algun premi, ens ho expliquen el primer dia de classe amb un somriure entre les dents i com qui no vol la cosa… :) :)

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús