Quines galtes tan boniques

A vegades penso que perdem el nord, el sud, l’oest i l’enteniment. Recordo un post dels Olleta de verdures, els Olletos, com els anomenen els amics, que comentava que la cuina catalana no és bonica. Potser sí que és cert que no és de fàcil fotografiar, perquè és marró, no té colors destacats i les textures semblen homogènies. No és fàcil de fotografiar, però jo no gosaria dir que no és bonica (una abraçada als Olletos, això no és una crítica, sinó una excusa per iniciar el post….!), perquè tots sabem que no hi ha lletjor en el què estimes, i ni tan sols n’hi ha en allò que t’és indiferent. La lletjor és un tret subjectiu que desqualifica a qui l’anomena. És a dir, qui anomena “lleig” a una persona ni la coneix ni sap mirar més enllà dels trets físics, que no són ni de bon tros importants ni identifiquen les persones.

A la cuina, l’estètica està guanyant la partida amb avantatge. És cert que vivim en un món visual, i encara més en l’espai virtual, on difícilment podem transmetre aromes, ni sabors ni, per descomptat, gust. Poca cosa ens queda més que la seducció estètica. Per això, si sempre ens hem esmerçat en que els plats quedin bonics, amb el blog, ens hi estem tornant lelos.

Quan vaig a un restaurant on els plats són realment espectaculars, la càmera acaba presidint la taula i el dinar. I si aconseguim no endrapar-los abans, cau foto, tot i que a vegades a les fotografies es percep la “mossegada” que denota que hi havia gana de la seriosa i que no varem tenir ganes d’esperar l’enfocament.

DSC00933.JPG

patates farcides de verdures (la Taverna del Clínic)

DSC00935.JPG

calamars farcits (la Taverna del Clínic)

A casa, ja hem trobat el plató, un taulell blanc, que ens fa lluir els plats. La resta de la cuina no es pot mirar, de desendreçada, però el raconet blanc resta immaculat: la foto mana!I és així com l’altre dia, el meu marit, en Santi va fer una paròdia que em va fer plorar de riure. Mentre jo “decorava” un platet de brownie d’olives negres amb tomàquet i gambes, un plat que va resultar ser bo, però que hi confiàvem poc, en Santi, anava “decorant” un tros de truita de patata i uns daus de pollastre arrebossat que corrien per la nevera. Jo, concentrada amb el meu platet, i preocupada perquè el tomàquet no era prou vermell i no destacava, no me’n vaig adonar del que feia el Santi. Un cop vaig acabar la meva fotografia, el Santi m’apareix amb el seu plat i em demana torn al plató. Encara em cauen les llàgrimes de riure…..

DSCN0069.JPG

brownie d'olives negres amb carxofes, tomàquet i gambes

DSCN0072.JPG

la truita de patata solitària, acompanyada de dos trossets de pollastre arrebossats, servits a temperatura mitjana amb mig tomàquet del súper

I és que mira que som ridículs amb això de les decoracions, començo a estar-ne fins els pebrots, i reivindico el marró, si pot ser fosc, daurat, brillant, de la nostra estimada cuina catalana. Potser unes galtes de vedella guisades semblen el què semblen (en un blog de gastronomia no convé parlar de certes escatologies), però caram, quin sabor i quin saber!

I si un dia ens preguntéssim: Cal prioritzar que el menjar sigui bonic?

DSC01361.JPG

 

 

BROWNIE D’OLIVES NEGRES

300 gr. d’olives negres sense pinyol

200 gr. de mantega

200 gr. de farina

3 ous

1 culleradeta de sal

 triturem les ol

Triturem les olives. Afegim la mantega fosa i els ous. barregem bé i, finalment, afegim la farina i la sal. Barregem fins aconseguir una massa homogenia.

disposem en motlles de silicona i coem, a 180ºC, durant uns deu minuts.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Com Gat i Gos

      12/02/2011 - 18:21

      Ens agrada la cuina de casa teva !!! La cuina de casa es com la vida….. nosaltres hi treballem, en gaudim, ens enfadem pq no surt com vols, discutim ( ¡¡I com!!), fem les paus (I de quina manera!!!!), rebem les visites…. vaja que hi cap tot…. i així es com ens agrada….pel que sembla a casa vostra pasa el mateix ;) )

    • Com Gat i Gos

      12/02/2011 - 18:21

      aH!!!! i hi riem!!! Hi riem molt !!!

    • Margarida

      12/02/2011 - 19:39

      No, en el menjar no hem de prioritzar l’estètica sinó la qualitat! Però si, a l’hora de servir el plat, hi posem una mica més de cura, farem que aquell plat tingui més èxit. Perquè ja és veritat allò que “mengem amb els ulls”!
      Tampoc hi calen gaires retocs. A vegades n’hi prou amb una nota de color (unes flors, uns cirerols… o una branqueta de qualsevol herba aromàtica).

      Sóc feliç d’haver passat per la teva cuina!

    • ADA PARELLADA

      12/02/2011 - 22:10

      Comgatigos, hi passem tanta estona a la cuina, tantes tardes, vespres….que acaba passant-hi de tot!
      Margarida, tens raó, però és que arribem a situacions extremes, de toquetejar el menjar, fer escultures o malabarismes perquè el plat quedi “mono”. Hi ha vegades que passem més estona “muntant” el plat que cuinant-lo!

    • guetpu

      13/02/2011 - 12:46

      Si hi ha marranada per dinar, avui es dijous.

      Quins anys aquells !!!…fins poc després de fer la Comunió, cada dijous quan per dinar hi havia arròs marrón (fos paella o arròs a la cassola) quin suplici. A llàgrima viva.
      Però noia … amics blogaires, quan l’hi vaig trobar el gust…..

      I sí, reconec que no hi havia caigut, però la cuina catalana te un saborós color marron i ben vermell en aquells que tenim herència de les terres tarragonines.

      Però es una cuina de saviesa, de fer bo allò que se’ns ha proveït a tocar de mà.

      I el gust identitari del sofregit i el raig de vi ranci o conyac ?…

      PS.-

      Recordeu la melmelada de nyàmeres amb gingebre ?
      Recordeu que vaig imaginar-me’l amb maridant amb fetge d’ànec ?

      Genial, aclaparador…!!!

      Ahir vaig fer sopar per 15, la xatonada (a l’estil original de El Vendrell) i no me’n vaig poder estar.

      el vaig rebre amb un “caprici de fetge d’ànec sobre melmelada de nyàmeres a l’aroma de gingebre amb un fil de jurançon”
      el fetge fresc i saltejat -templat- un brí de sal Maldon i amb cullereta de presentació.

    • Ada Parellada

      14/02/2011 - 00:14

      alça! quin soparàs vas fer ahir, Guetpu!
      això que dius que de petit no t’agradava l’arròs a la cassola, però que a base de tastar-lo i tastar-lo li vas acabar agafant el gustet……entronca molt bé amb tot allò que dic de l’educació en alimentació (i l’extracte de l’entrevista conflictiva.,…)

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús