Passa sempre. Arriba un fatal dia en que el blogaire diu: “i de què “collons, pebrots, nassos” (poseu-hi el nom que millor us escaigui) parlaré al blog?. En aquest fatídic moment, el blogaire va amb els ulls oberts per tot arreu, sense perdre pistonada, perquè qualsevol detall, qualsevol espurna pot ser un gran tema. A vegades, siguem sincers, agafat amb pinces.
Per això quan un blogaire marxa de vacances, fa por, perquè no hi ha cap mena de dubte que emprarà les vacances com a tema, i encara més si el blogaire en qüestió es dedica a la gastronomia, perquè què fa una persona qualsevol quan va de vacances?: mira el paisatge, visita museus, fa fotos, intenta conèixer algun autòcton, es queixa del mal funcionament de l’agència, compra, compra tant com pot i…sobretot menja. De fet, per a molts i moltes, el viatge es basa en omplir els buits entre els àpats, sigui amb visites culturals o sigui amb compres.
Molts “turistes” m’han confessat que viatjar els avorreix enormement, però que han de dir que els encanta perquè sinó sembla que ofens a la humanitat. Però que no hi ha cosa més pesada que caminar amunt i avall d’una ciutat, o fer llargues passejades contemplant el mateix paisatge. Si a més no ets dels que et pots permetre hotels de luxe, sempre hi ha incomoditats afegides: calor, fred, lluny del centre, no t’entenen….en definitiva, una murga.
Per sort, hi ha els àpats: tastar coses noves, seure tranquil·lament al voltant d’una taula i tenir excusa per menjar (és que no hem parat amb tot el dia…..és que ens hem llevat molt d’hora…). A aquestes alçades ja haureu intuït que a mi no m’agrada gaire viatjar. I per tant, l’hora dels àpats és fonamental. Si em treuen els àpats en un viatge, crec que faria una malifeta…de les de presó.
En definitiva, àpats de viatge + sequedat d’idees típic de blogaire = PARLAR DE GASTRONOMIA LOCAL (de la del viatge, està clar)
I, sí, he estat al llac de Garda, als peus dels Alps. Lloc paradisíac, un fred que pela, paisatges immensos, molt bonic, amb dos dies ja en tenia prou, però m’hi vaig estar cinc.
A veure, què menja aquesta gent? Doncs tenen una mena d’esquizofrènia entre Itàlia i Alemanya. No saben ben bé de quin costat estan. El reflex: tant parlen alemany com italià i tant mengen pasta al burro com salsitxes fumades, en una birreria o en una trattoria.
Què m’ha sorprès?
Tot i que no sorprendrà al lector, m’ha sorprès l’autèntica, umbilical passió desfermada per la pasta. Tot i que és un tòpic, deixa-m’ho dir, quin devessall de pastes diferents, de tots colors, mides i noms! No acaben la imaginació. Sembla que quan les dissenyen estiguin en un procés oníric, o sigui que les dissenyen en la fase REM del son, quan no sabem ni qui som i la imaginació vola.
Però no només això, sinó com la mengen! No perden pistonada, a tots els àpats i cada dia. No vaig fer foto, però va ser impactant l’oferta dels primers plats d’un menú d’un restaurant: penne amb tomàquet, gnocci amb albergínies i stornaprezzi amb sugo de carne. En definitiva, de primer, per triar, tres pastes.
De la pasta, són els reis, i dels hidrats de carboni, com la polenta, la proposta més sosa i bàsica que hagi tastat mai. No li he trobat mai cap interès, però ho acusava a que no sabia fer-la, però aquesta gent que en tenen la mà trencada tampoc sembla que li treguin gaire substància…la veritat.
I, a partir d’aquí, tenen altres viandes interessants. A l’estar en un entorn alpí, la carn és excel·lent (fins i tot la de bisó) i, en conseqüència, la llet, espectacular, però per sobre de tot, els formatges. Curiós un país d’animals de peülla que tinguin tanta tradició a menjar conill. I això m’agrada, perquè amb la tonteria de que els anglosaxons no mengen conill, nosaltres n’estem perdent el costum.
El carpaccio: per a ells el carpaccio no són làmines de carn crua tallades fines, sinó làmines de carn salada, com un embotit. És a dir, la carn pateix una mena de curació prèvia i no és tan absolutament crua.
I ja acabo, perquè em fa por cansar-vos, dos productes més: els peixos de riu (molt interessants, ja que aquí, a Catalunya, també els estem arraconant) i l’oli. Al·lucinant, com pot ser que un país que està situat en latituds gairebé alpines tingui tal quantitat d’oliveres?
RAVIOLIS DE PIQUILLOS I CRANCA
300 gr. De farina 00
3 ous
Una cullerada d’oli
Per al farcit
Un pot de trossos de pebrots del piquillo
Dos grans d’all
Un raig de vi blanc sec
Un ou
Una cullerada sopera de pa ratllat
Una llauna de 200 gr. De cranca
100 gr. d’avellanes torrades
Amassem tots els ingredients de la pasta. L’emboliquem amb plàstic film i la deixem reposar una hora a la nevera.
Mentrestant, fem el farcit. En una paella amb un raig d’oli, saltem els pebrots del piquillo, amb els dos grans d’all picat. Quan hagin embegut gran part de l’aigua, afegim el raig de vi blanc i deixem que s’evapori. Afegim les avellanes picades. Salpebrem.
Obrim la llauna de cranca i retirem gran part de l’aigua. Triturem els piquillos amb la cranca, afegim l’ou i el pa ratllat.
Estirem la pasta amb la màquina o amb un corró.
la pasta en ple procés d'estirat
La tallem a rectangles de 10 x 5 cm i la farcim amb la barreja de piquillos i cranca. Tapem i segellem amb una forquilla. Bullim la pasta tres minuts.
la pasta farcida, a punt de tancar el ravioli.
L’acompanyem d’una salsa pesto.
Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
Laia
09/01/2011 - 23:18
Ada, em moro de riure, i mira que dius que no tenies idees per escriure i et surt un post brutal, que t’arrenca el somriure i més ens dones una recepta de pasta farcida, casualitats de la vida buscava receptes precisament d’això! No t’inspiris gaire que llavors no sé què passarà doncs… jaajajajaja
Ricard
09/01/2011 - 23:20
Soc dels que confessa publicament, que viatjar m’avorreix enormement i estic convençut tb, de que són molts els que diuen que els encanta, ho fan per “no ofendre” a la humanitat, i també també per no reconeixer el fracás… Un dia estava envoltat d’un grup, en un horrorós creuer fluvial per Russia… i quan vaig preguntar si sincerament, ho veien tan maravellós com intentaven fingir… van anar confessant un a un que estaven tan emprenyats com jo…
.
I per tant, tal com ja dius, el ritual dels àpats és fonamental. I sempre que he estat en un país, en que els àpats eren “tristos”, cada dia de l’estada, el meu ànim baixava…
Ada Parellada
09/01/2011 - 23:39
moltes gràcies Laia, me n’alegro molt que et faci riure. perquè, en definitiva, la cuina ens ha d’alegrar, ens ha de fer feliços! Sinó, quin sentit ´té? Ja em diràs com t’han sortit els raviolis….!i
Ricard, fins que no he après a dir obertament que “us podeu confitar el viatge” he hagut de veure tants monuments, que només de pensar-ho ja em surten llagues!
moix
10/01/2011 - 09:00
Animeu-vos si os atreviu a quedar-vos a casa aquells a qui ens encanta viatjar serem molt mes feliços. D’altre banda les fronteres d’aquesta zona marcades per la guerra potser son la causa d’aquesta “esquizofrènia”
Ada Parellada
10/01/2011 - 15:07
Moix, precisament per això escric aquests posts, una mica polèmics, perquè hi hagi controv“ersia. ARa bé, el tema de l’esquizofrènia, jo em referia, i sempre amb un to de broma, en el menjar. Que tant mengen cuina alemanya com italiana. No volia pas dir que fossin esquizofrènics! Tot i això ja m’ha anat bé aquest apunt històric que has fet.
abraçades
betflorensa
10/01/2011 - 16:00
Saps que fins que no he llegit aquest post no ho havia reflexionat mai? Potser no n’he fet masses de viatges, però tan aquí com quan anava de colònies amb l’escola, després d’esmorzar ja pensava en què hi hauria de dinar, i després de dinar en el sopar! el que fariem entremig… tan me feia! es clar que viatjant hi ha altres coses interessants com la companyia i conèixer coses noves, i no diré que no m’agrada perquè m’ho passo pipa des del moment en que es comença a preparar el viatge, però hi ha un abisme de satisfacció entre les estones de museus i les estones de menjar! està clar quines són les més satisfactòries…
Ada Parellada
10/01/2011 - 16:14
que bona la frase “hi ha un abisme de satisfacció entre les estones de museus i les estones de menjar!” La incorporaré al meu diccionari particular!
abraçades
guetpu
10/01/2011 - 23:57
Bon blog si…..i que hi has anat a fer al magnific Lago di Garda ?
Jo el vaig descobrir en una escapada en cotxe que vaig fer per anar a Verona, i entre òpera i òpera, o he de dir, entre plat i plat?, que si encertes la trattoria…..quina cuina i quins mestres de la pasta….
I tota la gran varietat de Pannetones que ara sembla que haguem inventat la sopa d’all….
Betflorensa…em faig meva també la frase… hi ha un abisme de satisfacció entre les estones de museus i les estones de menjar!.
M’encanten les pedres, fonament important de la història, però sempre m’he de sentir dir encara asseguts a taula….Com ets !!!!….encara estem menjant que ja penses en el sopar (dinar)!!!….i es que….que seria d’una escapada o d’unes vacances si no et podessis menjar allò que has vist, sentit, olorat…la flaira de la història i de tot allò que impregna l’espai.
Ada Parellada
11/01/2011 - 18:16
Guetpu, els meus fills fan optimist i hi ha una regata important, a Garda. Però no hi vam poder anar, llavors els vam prometre que hi aniríem tan bon punt puguessim. i allà hi erem.
són uns autèntics mestres de la pasta i dels formatges!
i és que pedres i àpats poden ser compatibles!
abraçades
starbase
11/01/2011 - 19:08
Com ho resumiria?… a veure així:
A mi m’agrada viatjar, però sempre amb una comoditat mínima. El camping es va acabar quan vaig tenir un sou.
Si no hi ha bona teca no m’interessa el viatge i mai he viatjat enlloc només per menjar-hi.
I gràcies als blocs, ara quan viatjo sé on puc anar a menjar amb unes certes garantíes. Abans anava més a cegues, perque un cop vaig llegir un crític gastronòmic i em va sortir un eczema i mai més… XDD
Una abraçada
Ada Parellada
11/01/2011 - 22:47
tens tota la raó, gràcies als blogs, anem més sobre segur. i això del crític, ja em diràs qui era “en missatge privat”, ui….quin cotilleo!!!
abraaçdes
Gemma
11/01/2011 - 23:14
Doncs jo no faria res més que viatjar! Però viatjar no és només anar de museus, és badar pel carrer, caminar, asseure’s en una terrassa, anar amunt i avall al teu aire, descobrir locals xulos per dinar/sopar i això sí: sempre sense res imposat.
Ada Parellada
11/01/2011 - 23:52
ben cert, Gemma, viatjar és tot això, sense res imposat, relaxat. El problema sóc jo mateixa,que quan viatjo vull aprofitar tant els dies – que sempre són pocs – i m’imposo multitud de visites. Altres vegades, si no vas a veure això o allò et titllen de poc sensible. “I vas estar allà i no vas anar a veure aquell museu o aquell altre????” En definitiva, entres en una espiral que acabes corrent més que un dilluns laborable de plena feina