No vaig ser una jove cultivada, vull dir que si m’haguessin preguntat qui era Gil de Biedma, potser hauria contestat que potser era el cim d’una muntanya asturiana. No era capaç de retenir dues línies d’un poema, però en canvi, els acudits quedaven segellats a la meva memòria com queda a l’escala l’olor de la coliflor que bull cada nit la veïna del cinquè.

Encara, ara, ric com una nena amb aquell acudit de l’Eugenio del guiri que vol aprendre a dir “piropos” i en comptes de dir “viva la madre que te parió” diu “a tí te parió una madre”. “¡Y a tí una gamba!”, contesta l’oriünd.

I em fa pensar que ja no se’n diuen de piropos al carrer. Quan jo era petita, els obrers de la construcció en deien constantment, de piropos, quan passava per allà dues cames amb noia, amb l’únic requeriment de que fos noia, sempre queia un “tia buena!” o un “maciza!” o un “estás como un jamón” o “Oye nena! ¿Crees en el amor a primera vista, o voy a tener que pasar dos veces?” Es deien en castellà perquè els obrers eren immigrants de la primera onada, dels anys 50 i 60, que van venir de Múrcia i Andalusia. I perquè els catalans ni tan sols sabem com es diu “piropo” en català, som així d’eixuts.

 I, ara, sigui perquè la majoria dels obrers de la construcció són immigrants (i, de moment, encara no entenem els piropos en urdu); o  estan fent mots encreuats perquè la construcció no construeix ni Playmobils; o perquè els obrers de la construcció tenen dues carreres – filosofia i lletres -. Sigui pel què sigui, ja no sento piropos pel carrer. I tant que m’havien molestat, els trobo a faltar, com trobes a faltar l’odiós fetge amb ceba que et feien empassar de menut.

Per això a casa fèiem, l’altre dia, una mena de recordatori de piropos, i els explicava als meus fills què era un piropo, qui els deia, quan els deien i a qui els deien. Els meus fills em miraven amb cara de no entendre res d’aquella lliçó d’antropologia històrica, mentre es menjaven unes mandonguilles amb poma. El meu fill gran escurava el plat amb delit i el deixava ben net tot sucant-hi pa. “Están de toma pan y moja”, vaig pensar…. Quan va acabar el plat, amb les galtes funcionant a tot tren, va exclamar: “La mare que va parir aquestes mandonguilles. Són boníssimes”. I jo vaig esclatar a riure, perquè el noi havia aplicat la lliçó piropera a la perfecció i, perquè no dir-ho, a mi em queia la bava perquè no em poden “echar” un piropo millor– hores d’ara – que els meus fills gaudeixin d’aquesta manera, un plat.

La bonhomia que van crear els piropos i les mandonguilles va fer que a casa hàgim establert les “mandonguillespiropo” i quan veig que estem baixos de bon humor, corro a cuinar unes mandonguillespiropo i tots contents.

I a la nit, quan els vaig a donar un petó al llit abans que caiguin rendits, els dic “bona nit, mandonguilleta”. Però això sempre ho he dit, en record del meu pare, que quan li agafava la vena carinyosa em deia “hola mandonguilla!”. I és que els catalans no sabem dir piropos, ni tan sols tenim una paraula per designar-los, però en canvi, tenim paraules tan boniques que fins i tot acaronen, com mandonguilla. Si quan jo era petita el meu pare m’hagués dit “hola albóndiga!”, hauria entès que m’estava renyant per qualsevol de les meves malifetes, com aquella que feia sovint: menjar una mandonguilleta acabada de fregir quan passava per la cuina……

MANDONGUILLESPIROPO

Ingredients:

200 grams de carn de vedella picada

200 gr. De carn de porc picada

1 poma golden

1 ou
1 gra d’all
julivert
pa ratllat per lligar la carn

farina
Sal.

Oli per a fregir

Per la salsa:
1 ceba mitjana.
1 pastanaga.
2 tomàquets madurs
1 cullerada de farina.
1 raig de vi blanc
Sal.
Pebre.

Pelem i ratllem la poma. Barregem les dues carns picades, la poma ratllada, el gra d’all i el julivert picats, l’ou, la sal i el pebre; afegim pa ratllat fins que quedi presa la carn. Formem les boletes de les mandonguilles i, posteriorment, les enfarinem.

Escalfem l’oli en una paella, on fregim les mandonguilles i a mesura que es daurin, les reservem.

Un cop hem daurat totes les mandonguilles i aprofitant part de l’oli on les hem fregit, sofregim la ceba i la pastanaga tot picat, lentament. Quan les verdures agafin color, caldrà uns deu minuts, afegim el raig generós de vi. Coem a foc lent fins que redueixi, afegim els tomàquets ratllats i una mica de sucre i tornem a sofregir, uns deu minuts més fins que quedi un color daurat bonic. Ara, la cullerada de farina, i remenem fins que cogui, però que no s’enganxi. Afegim les mandonguilles al sofregit i una mica d’aigua o brou. Coem lentament, fins que tot plegat lligui.

la fotografia és "robada". Ara mateix no tenia cap foto de mandonguillespiropo a mà. Catxis....