Hauria de fer un post equànime, intentant no posicionar-me gaire, però serà del tot impossible, perquè si heu seguit una mica la meva trajectòria sabreu que treballo des de fa una colla d’anys en l’educació en alimentació en els infants. Amb les mates he estat sempre un desastre, però l’equació nens + cuina + restaurant no em sembla difícil de resoldre. Tot és qüestió de saber què volen, què els cal i donar-los eines.
Un nen en un restaurant és una tortura, per a tothom, però sobretot per al propi nen. No és el seu lloc natural, no saben ni què fer-hi, ni saben què hi fan. Els interessos dels adults i dels nens són divergents, principalment en allò que té a veure amb el concepte oci. Si pels adults anar a un restaurant és una festa, pels nens és un autèntic malson. Els adults ens ho passem bé, majoritàriament, amb la passivitat; mentre que per a un nen, l’oci es basa en l’activitat. Deu minuts després d’estar assegut en una taula, el nen es vol moure i aquí comença la complexitat del tema. Si no el deixem moure s’avorrirà i passarà a la segona fase: emprenyar per aconseguir marxar de seguida. Si els pares estan acostumats (i tots els pares ho estem perquè fa temps que convivim amb l’infant) i són impermeables a les demandes del nen, el subjecte infantil començarà a emprenyar a l’entorn per fer pressió als pares i marxar tan bon punt clients i personal del restaurant comencin a enviar missatges vudú als impertèrrits pares.
La memòria és feble i quan els teus fills conviuen amb l’acne que tapen amb l’incipient bigoti o amb el moviment ondulant de les melenes, oblides els fantàstics migdies als restaurants donant puntades de peu als trossos de lluç perquè les tovalles els fessin invisibles, o com feies abdominals tot recollint el zing-zing que mil quatre-centes vint-i-sis vegades queia a terra, o com amb un tovalló tapaves, posant cara d’estar escoltant un blues, el dibuix de la “mama, el papa i jo” que l’angelet havia pintat “a todo color” sobre les immaculades tovalles de fil, o com sorties esperitat del restaurant a ritme d’udol de sirena pulmonar que el teu fill era capaç d’imitar amb decibels a l’alçada de la Caballé. Tot això ho has oblidat quan sentències “la culpa no és dels nens, és dels pares d’avui dia que no saben educar”.
La solució dràstica a la equació nens-restaurant seria no anar als restaurants, però les situacions són diverses, inclassificables i, sovint, pares i nens hi acaben anant. Hi ha alguns restaurants que pengen el rètol de “prohibit nens”, ferint la sensibilitat dels pares i fent sospirar de plaer als adults que no tenen nens, i als pares que aquell dia gaudeixen de la carambola d’haver “col·locat” les criatures.
Però els que no som de mena de prohibir, o aguantem el “chaparrón” o ideem estratègies perquè els nens ho passin bé i, en conseqüència, el menjador “flueixi”. De fa molt de temps, els restaurants amb jardí, pati o espai exterior, posen uns gronxadors, un tobogan o allò que no sé com es diu que és una mena de pont (que sempre he trobat avorridíssim). Amb aquest parc infantil, més o menys solucionen el tema de la convivència adult-infant en un restaurant. Ara bé, els pobres restauradors, escagarrinats de por, han clausurat la majoria dels gronxadors i tobogans davant la possible eventualitat de que un nen es trenqui la crisma.
Alguns restaurants urbans, si podessin, facilitarien de bon grat a les criatures una play station, una game boy i una Wii, tot junt i gratis, però ara per ara tirem amb uns papers i uns llapis de colors perquè vagin pintant un món millor.
I nosaltres, a Semproniana, ens hem inventat Patacutxi, un taller de cuina per a nens. La idea va sorgir quan recollia per terra meteorits de llenguado esmicolat, a 50€ el quilo, que el meu tresor de dos anys escopia en diferents direccions: ara a la dreta i ara a l’esquerra, ara amunt i ara a terra. En el mateix moment que decidia que potser sí que a casa estaríem més tranquils i que quan em vingués una mena d’àtac d’atracció de restaurant, aniria a McDonald’s, on els nens són els reis; en aquest moment vaig inventar-me una mena de “guarderia” culinària, perquè mentre els adults dinessin, els nens dinessin, també, però sobretot ho passessin bé.
Una molt bona idea, que no ho deu ser tant perquè ningú no l’ha copiada, que fa deu anys que duem a terme cada dissabte al migdia amb èxit i de la que m’enorgulleix dir que som l’únic restaurant del món que ofereix una proposta d’aquesta mena.
Hem solucionat l’equació: els nens gaudeixen fent una activitat i els adults encara gaudeixen més no fent cap activitat.
Ara recordo al meu avi, que a les SET PORTES donava contes de Calleja, uns contes molt senzillets, als nens que hi anaven a dinar. Era plena posguerra i els nens dels clients estaven encantats de que els fessin un detall. Molts d’aquells nens, ara grans m’ho expliquen quan venen a SEMPRONIANA. I també m’expliquen que els demanaven als pares d’anar a les SET PORTES per anar col·leccionant els contes. En definitiva, atenció + sentit comercial = éxit rodó. Els nens, ben sovint, són els qui trien……
Etiquetes: contes Calleja, nens, patacuchi, patacutxi, prohibit, Semproniana, Set Portes
Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
rosamaria
13/10/2010 - 12:07
Hola Ada! No hem tingut encara el plaer de gaudir de Semproniana, així que desconeixia aquesta “guarderia” culinària que ja fa temps vas engegar. Realment és una molt bona idea, i ho tindré més que present si un dia tinc petits tresors per duu de restaurant.
I ho valoro encara més positivament des de la meva vessant professional, ja que és molt important que els nens i nenes entrin a la cuina i gaudeixin d’aquesta activitat.
Moltes gràcies!
ADA PARELLADA
13/10/2010 - 14:23
Doncs us hi espero! ens passa tot sovint, que hi ha moltes persones que desconeixen aquest servei que oferim a Semproniana. i que és únic en el món!!!
guetpu
13/10/2010 - 23:47
Aplaudeixo la vostra iniciativa
I aqui entrariem en un debat inacabable. Però el primer problema som els propis pares. Els macarrons no es fan amb tomaquet Solís i el peix te espines. I sempre la mateixa cançó, jo no vull problemes a l’hora del menjar.
A casa sempre cuino, i si, cuino jo, per a tot-hom igual. Fins hi tot els dies que tinc convidats i em dona per un menú degustació, no faig res especial. I ves per on, s’ho mengen gairebé tot i si alguna cosa no volen. No hi ha truita alternativa.
A casa, quant dos dies seguits em sortien amb “això no m’agrada”, el tercer em feia un sopar només per mi i la meva dona. I quan obrien boca la resposta era, “com que últimament no us agrada res del que faig”….i tornavem a un altre època de bonança
Aquest comportament el vaig trasladar al restaurant. Primer comentar on voliem anar, si veiem que no anava de gust, escoltar propostes i de tant en tant proposar un Mc o un menú golafra de patates fregides.
I ja en el restaurant, gens barat i on hi sols anar per regalar-te tot una colla de plaers i entre ells la tranquilitat, quan els extranys hem de soportar els fills dels altres sol ser per culpa nostra.
El nens no son tontos, gens tontos o sigui, son més espavilats que nosaltres.
I quan el nen s’aixeca de la taula se t’acosta a la teva i li fas una rialla, ha guanyat dues coses. Deixar tranquils una estona als seus pares i tenir algú a qui tocar…sabent que els pares, com be dius, s’afanyaràn a buidar els plats i sortir per cames.
A mi quan em ve el nen de l’altra el rebo amb un somiure, l’hi contesto allò que pregunta i passat el temps de cortesia l’hi dic que vull dinar. A l’estona torna….es a les hores que l’hi pregunto com si no anés amb mi la cosa. Qui son els teus pares ? invariablement es giren i els assenyalen…..i li dic al nen, jo he vingut aqui a estar tranquil i no a fer de cangur d’un nen guapo com tu, aixì que ves a la taula dels teus pares i els “emprenyes” a ells
Substituiu, “emprenyar” per altres paraules o frases menys agresives (però es que aqui i fora de context, ho expliqui com ho expliqui sonarà dur)
Generalment m’ha donat bon resultat per a mi i per la sala. I una vegada que un pare es va acostar a mi i em va voler increpar l’hi vaig dir que normalment quan feia de cangur cobrava i aquell era el meu dia lliure.
I a qui ho pugui dubtar, m’encanta la canalla, però som nosaltres que els hem d’educar a ells i no ells a nosaltres.
El teu avi els regalava contes, però va saber crear un establiment emblemàtic que, encara avui em regala bones estones gastronòmiques.
ADA PARELLADA
14/10/2010 - 09:37
Guetpu, tractes de dos temes, tots molt interessants, però diferents. Un el fet d’educar en alimentació als infants. I l’altre el d’anar a un restaurant amb els nens.
L’educació en alimentació, que m’hi dedico, fent xerrades a pares i tallers a nens. Un dia en parlaré, en profunditat.
I l’altre, la interpretació de l’oci. Un nen no entèn que passar-ho bé sigui estar un mínim d’una hora assegut en una taula menjant, no ho comprèn. Als adults ens agrada seure i menjar. Als nens ni els agrada seure ni els agrada menjar. Per això nens i restaurants són incompatibles, però quan no hi ha opció s’han de buscar sistemes perquè els nens ho passin bé al restaurant. Continuem…..
Xavi Rosiñol
15/10/2010 - 17:39
Que bé que s’ho deuen passar els nens amb tu, Ada! I mengen només macarrons, els nens? Poden engolir alguna cosa més? El llenguado ja veig que l’escupen, però altres coses hi deu haver, no?
Ada Parellada
15/10/2010 - 22:32
hola Xavi,
primer de tot: molt bé l’article dels gastrobars, al CUINA! Ens vas fer ganes d’anar al Follia, i dimarts 12, endrapavem montaditos i pots a tot gas.
I també al Suplement! m’agrada sentir-te!
Els nens, a Patacutxi, dinen macarrons i pollastre, perquè sinó volen marxar amb els pares. Quan he fet algun “invent” de verdures o llegums, bons, eh! He hagut de fer mans i mànigues perquè no marxessin “per cames”. Pensa que comencen pel taller, que dura una hora, i després dinen amb nosaltres. Comencen a estar cansats i “enyorats” dels pares. Una mongeta tendra és un gran “argument” per sortir com el correcaminos.
un petó, Xavi!
starbase
17/10/2010 - 22:17
Jo es que no em vull fer pesat. Però els nens són dels seus pares i la culpa de que molestin és dels mateixos pares. Si no estàn dissenyats per estar-se quiets no els portis als restaurants, ni al cine, …
Ara bé, també és veritat que no és igual un xiringuito de platja on ho puc suportar per que sovint molesta més la música infernal del mateix xiringuito que els nens i també per que no hi vaig pas a tenir una alta experiència gastronòmica… que en un restaurant on em costa 30 o 40 euros el dinar i on vull gaudir del que pago en unes mínimes condicions.
BRAVO per aquesta guarderia que demostra sensibilitat cap als petits, cap als soferts pares i cap a la resta de clients que sovint hem de suportar els fills dels altres.
Ada Parellada
18/10/2010 - 22:07
no ets pesat, Starbase. Hi ha una edat per tot, i anar a un restaurant amb nens de quatre anys no és la millor idea. Els nens no ho passen bé, i els pares, sovint, tampoc. Però, a vegades, hi anem amb menuts.
Patacutxi, el taller de cuina per a nens és una bona solució, sens dubte.
David
21/10/2010 - 14:12
Els meus pares no eren de dur-nos a restaurants perquè l’economia (la poca economia) no ho permetia. Ara, de les vegades que recordo d’haver anat a algun bar a menjar alguna coseta, no recordo mai d’haver-me portat malament ni que m’haguessin de cridar l’atenció, de fet és que ni se’m va passar pel cap. Clar, mon pare no imposava la seva autoritat; la demostrava.
Això és com els nens que van a una casa estranya i es dediquen a tocar a tort i a dret, a riscos de trencar qualsevol cosa. A mi em deien “no miris amb els dits, toca amb els ulls”.
David
21/10/2010 - 14:22
Per cert, en català aguantem els xàfecs
Ada Parellada
21/10/2010 - 23:04
ui, el tema nens….desdibuixem els records….És bonica això de “no miris amb els dits, toca amb els ulls”, no ho havia escoltat mai. i gràcies pels “xàfecs”, mira que és fàcil…però la pressa, la pressa….
Virtu
17/11/2010 - 12:53
Hola Ada! La meva filla té unes ganes boges de conéixer-te. T’ha descobert en un llibre de cuina de les Tres Bessones i ja formes part de la família. Un dissabte d’aquests vindrem al Semproniana. No s’ho podrà creure!!!
ADA PARELLADA
17/11/2010 - 14:24
hola Virtu! que bé! que bé!
té tres anys, oi?
truca’m i quedem un dia perquè la teva fill provi les propostes infantils de Semproniana i Pla dels àngels!
petons de xocolata!
proactol
06/05/2011 - 07:43
best diet pills…
here are some links to some sites that we think you should visit…
Publicar Articulos sobre publicidad
07/05/2011 - 04:26
Directorio de Articulos Do-Follow…
Directorio de Articulos…
Cheap NAS
09/05/2011 - 08:18
NAS Reviews…
[...See the best nas reviews...]…
Quit Smoking Timeline
03/07/2011 - 23:44
benefits of quitting smoking…
Cigarettes are killers that travel in packs….
Roulette System
07/07/2011 - 11:55
Gems form the internet…
[...]very few websites that happen to be detailed below, from our point of view are undoubtedly well worth checking out[...]……
Ipad 3
11/07/2011 - 07:29
Great website…
[...]we like to honor many other internet sites on the web, even if they aren’t linked to us, by linking to them. Under are some webpages worth checking out[...]……
Agio Patio Furniture
12/07/2011 - 05:37
Check this out…
that is the end of this article. Here you’ll find some sites that we think you’ll appreciate, just click the links over……