Arxiu del mes: octubre 2010

A ti te pariĂł una madre

divendres, 29/10/2010

 No vaig ser una jove cultivada, vull dir que si m’haguessin preguntat qui era Gil de Biedma, potser hauria contestat que potser era el cim d’una muntanya asturiana. No era capaç de retenir dues línies d’un poema, però en canvi, els acudits quedaven segellats a la meva memòria com queda a l’escala l’olor de la coliflor que bull cada nit la veïna del cinquè.

Encara, ara, ric com una nena amb aquell acudit de l’Eugenio del guiri que vol aprendre a dir “piropos” i en comptes de dir “viva la madre que te parió” diu “a tí te parió una madre”. “¡Y a tí una gamba!”, contesta l’oriünd.

I em fa pensar que ja no se’n diuen de piropos al carrer. Quan jo era petita, els obrers de la construcció en deien constantment, de piropos, quan passava per allà dues cames amb noia, amb l’únic requeriment de que fos noia, sempre queia un “tia buena!” o un “maciza!” o un “estás como un jamón” o “Oye nena! ¿Crees en el amor a primera vista, o voy a tener que pasar dos veces?” Es deien en castellà perquè els obrers eren immigrants de la primera onada, dels anys 50 i 60, que van venir de Múrcia i Andalusia. I perquè els catalans ni tan sols sabem com es diu “piropo” en català, som així d’eixuts.

 I, ara, sigui perquè la majoria dels obrers de la construcció són immigrants (i, de moment, encara no entenem els piropos en urdu); o  estan fent mots encreuats perquè la construcció no construeix ni Playmobils; o perquè els obrers de la construcció tenen dues carreres – filosofia i lletres -. Sigui pel què sigui, ja no sento piropos pel carrer. I tant que m’havien molestat, els trobo a faltar, com trobes a faltar l’odiós fetge amb ceba que et feien empassar de menut.

Per això a casa fèiem, l’altre dia, una mena de recordatori de piropos, i els explicava als meus fills què era un piropo, qui els deia, quan els deien i a qui els deien. Els meus fills em miraven amb cara de no entendre res d’aquella lliçó d’antropologia històrica, mentre es menjaven unes mandonguilles amb poma. El meu fill gran escurava el plat amb delit i el deixava ben net tot sucant-hi pa. “Están de toma pan y moja”, vaig pensar…. Quan va acabar el plat, amb les galtes funcionant a tot tren, va exclamar: “La mare que va parir aquestes mandonguilles. SĂłn bonĂ­ssimes”. I jo vaig esclatar a riure, perquè el noi havia aplicat la lliçó piropera a la perfecciĂł i, perquè no dir-ho, a mi em queia la bava perquè no em poden “echar” un piropo millor– hores d’ara – que els meus fills gaudeixin d’aquesta manera, un plat.

La bonhomia que van crear els piropos i les mandonguilles va fer que a casa hàgim establert les “mandonguillespiropo” i quan veig que estem baixos de bon humor, corro a cuinar unes mandonguillespiropo i tots contents.

I a la nit, quan els vaig a donar un petĂł al llit abans que caiguin rendits, els dic “bona nit, mandonguilleta”. Però això sempre ho he dit, en record del meu pare, que quan li agafava la vena carinyosa em deia “hola mandonguilla!”. I Ă©s que els catalans no sabem dir piropos, ni tan sols tenim una paraula per designar-los, però en canvi, tenim paraules tan boniques que fins i tot acaronen, com mandonguilla. Si quan jo era petita el meu pare m’haguĂ©s dit “hola albĂłndiga!”, hauria entès que m’estava renyant per qualsevol de les meves malifetes, com aquella que feia sovint: menjar una mandonguilleta acabada de fregir quan passava per la cuina……

 

MANDONGUILLESPIROPO

Ingredients:

200 grams de carn de vedella picada

200 gr. De carn de porc picada

1 poma golden

1 ou
1 gra d’all
julivert
pa ratllat per lligar la carn

farina
Sal.

Oli per a fregir

Per la salsa:
1 ceba mitjana.
1 pastanaga.
2 tomĂ quets madurs
1 cullerada de farina.
1 raig de vi blanc
Sal.
Pebre.

Pelem i ratllem la poma. Barregem les dues carns picades, la poma ratllada, el gra d’all i el julivert picats, l’ou, la sal i el pebre; afegim pa ratllat fins que quedi presa la carn. Formem les boletes de les mandonguilles i, posteriorment, les enfarinem.

Escalfem l’oli en una paella, on fregim les mandonguilles i a mesura que es daurin, les reservem.

Un cop hem daurat totes les mandonguilles i aprofitant part de l’oli on les hem fregit, sofregim la ceba i la pastanaga tot picat, lentament. Quan les verdures agafin color, caldrà uns deu minuts, afegim el raig generós de vi. Coem a foc lent fins que redueixi, afegim els tomàquets ratllats i una mica de sucre i tornem a sofregir, uns deu minuts més fins que quedi un color daurat bonic. Ara, la cullerada de farina, i remenem fins que cogui, però que no s’enganxi. Afegim les mandonguilles al sofregit i una mica d’aigua o brou. Coem lentament, fins que tot plegat lligui.

la fotografia és "robada". Ara mateix no tenia cap foto de mandonguillespiropo a mà. Catxis....

La feina o la vida. El menĂş de cada dia

dijous, 28/10/2010

L’Eva Piquer ha escrit un recull d’articles en un llibre que ha titulat com el seu blog, “la Feina i la vida”. Em  va demanar que li fes el menú de la presentació del llibre i, no cal dir-ho, em va fer una il·lusió immensa. Per això vaig decidir preparar un àpat especial, basat en  les referències alimentàries i gastronòmiques que farcissin el llibre.

 

 

Buscar una referència gastronòmica en el llibre de l’Eva és com trobar aquell mitjó que mai més va tornar del viatge a la rentadora. No, al llibre “la feina o la vida” no hi ha gaire cuina, potser una mica de salsa de tomàquet, una intervenció estel·lar del microones i, això sí, molts i molts entrepans. Però preparar toooooooooot un menú a base de salsa de tomàquet i entrepans és tan difícil com cantar el virolai  i menjar polvorons alhora.

Per tant, vaig passar a la segona fase: llegir tranquil·lament el llibre, sense el desesper d’intentar trobar-hi “sofregits” amagats sota les paraules. Ja sortiria el menú per un costat o un altre! La lectura ha estat hilarant, fàcil, interessant, ràpida i molt digerible, i a més, l’he paït la mar de bé. El problema ha estat fer el menú, ara, per excés! Perquè pràcticament en tots els capítols he vist un plat!

Al final, he decidit fer un menú de tastets. He triat uns quants paràgrafs de “La feina o la vida” i hi he cuinat un plat, el plat que crec que s’hi esqueia. I aquest és el menú que he preparat per la presentació:

LA FEINA O LA VIDA. El menĂş de cada dia.

Macarrons XL, amb salsa de bolets

P1010005.JPG

es tracta d'un rigatone farcit de carn d'olla, amb salsa de bolets.

 

Vas ser mare als 26 anys. I als 28. I als 33. I als 39. Quatre fills, que t’obliguen a pencar molt per mantenir-los. Perquè el problema i la gràcia de tenir fills és que, a partir d’aleshores, els tens. Els tens i els mantens. Amb novel·les i amb articles i amb el que calgui per fer bullir l’olla. O per engegar el microones.

(Objectiu: la feina o la vida. PĂ g. 14)

CloĂŻsses amb sorra (a fora)

P1010004.JPG

unes cloĂŻses cuites al vapor, barrejades amb beixamel i una mica de bitxo

“Abans tindria un nen que un gos. Per cuidar bèsties, prefereixo cuidar persones”

Per una vegada i sense que servís de precedent, els teus tres plançons van aparcar les diferències fraternals: ja els tens allà on trenca l’ona de la platja, amb el lema “Volem un germanet o una germaneta!”. ´

Un company de feina tan boig com tu sempre es presenta dient “tinc-quatre-fills-però-no-sóc-de-l’Opus”. Vet aquí una altra bona raó per formar famílies nombroses: demostrar al món que es pot ser ateu o agnòstic o tantsemenfotquè i cometre l’animalada de tenir tres o quatre o cinc fills. Només cal creure en el repte d’educar personetes. Sense fanatismes que valguin. Però no s’hi val apuntar-se al credo i mirar-se’l de lluny, com aquells que es casen per l’església perquè fa més bonic. Aquesta religió vostra requereix que els seus adeptes en siguin creients i, sobretot, practicants. Amén.

(abans un germanet que un gos. PĂ g. 22)

 

Cassola de truita de patates

P1010009.JPG

patates poxades, castanyes, bolets, foie, oli de tòfona, ous quallats al forn

Tant si deixes plorar als fills com si els agafes a coll perquè no plorin, avui la culpa dels plors infantils Ă©s de les mares que els han parit, i no dels nens que ploren perquè sĂ­. Uns et culpabilitzen si els deixes plorar i els altres et culpabilitzen si els mimes massa. (…) En un moment de debilitat, penses que tornaries als bolquers de roba i a les pinces d’estendre i a la cuina de foc lent, i que fins i tot renunciaries (que ja Ă©s molt renunciar) a les tovalloletes humides, si a canvi et desempalleguessis d’aquesta culpa tan malparida que t’impedeix anar pel mĂłn amb seguretat i alegria. Aquesta culpa tan malparida que sovint et fa venir ganes de plorar. I a tu ningĂş t’agafa a coll per consolar-te.

(Tovalloletes impregnades de culpa. PĂ g. 24)

 

Coca amb tomĂ quet sucĂłs i pernil

P1010007.JPG

doncs això, una coca amb tomàquet i pernil

La nevera de casa teva està presidida per un imant que diu: “Si la teoria de l’evolució fos certa, les mares tindrien tres braços”.

Cada matĂ­ despertes les criatures, et dutxes en un tancar i obrir d’aixeta (et rentes les dents sota el raig d’aigua, mentre actua el suavitzant dels cabells), prepares els bols de llet amb cereals, et penges el petit del pit perquè vagi mamant mentre tu respons quatre mails de fina, revises les quatre motxilles, els recordes una i dues i tres vegades que agafin els entrepans, deixes que la gran et remeni l’armari buscant un jersei que ja l’haurĂ s vist prou, demanes roba escampades pel parquet, els dius als tres fills cridant que no cridin tant de bon matĂ­ (…) i, ves quina cosa, comproves que continues tenint un sol braç a cada banda.

És llavors quan maleeixes els ossos del senyor Darwin, amb permís dels micos i de la mare que els va parir.

(MaleĂŻt Darwin. PĂ g. 27)

Els nens neixen amb un pa sota el braç, però el pernil l’has de posar tu

(Costen un ronyĂł i el pagues de tot cor. PĂ g. 144)

 

Una carmanyola de galtes de vedella

P1010013.JPG

galtes guisades amb moniato

T’has d’anar dient i repetint que els campaments són una bona cosa, perquè a la reunió de pares et vénen ganes de plorar. Els monitors, que amb prou feines són majors d’edat, t’expliquen com si res que es banyaran en un pantà on es formen remolins dels que et xuclen cap al fons, però que no patiu que ja vigilaran. O t’expliquen que faran un dia de supervivència en què deixaran la canalla sola pel bosc i que cadascú s’ho munti com pugui per matar la gana i la set, però que no patiu perquè és una zona sense animals salvatges ni barrancs. O t’expliquen que pujaran al Pedraforca i que això de grimpar fa cert respecte, però que no patiu per l’ascens al cim perquè el més perillós és la baixada.

(No news, good news. PĂ g. 180)

 

PastĂ­s de iogurt i pastanaga

P1010015.JPG

pa de pessic de pastanaga, mousse de iogurt, pastanaga confitada, salsa de mango

Recordes haver llegit mĂ©s d’una vegada que això d’El Meu Primer Comesdigui Ă©s una presa de pèl (…) Diuen que estan fets amb llet adaptada per confondre el personal, quan haurien de dir que porten llet enriquida (tĂ© lògica: has de ser ric per poder-los pagar)

Ara que t’hi fixes, l’envĂ s blau dels iogurts infantils Ă©s ben mono. I potser sĂ­ que no sĂłn res de l’altre mĂłn, però segur que tampoc faran cap mal al teu estimat mamon. Que t’aixequin la camisa et sap greu, que estiguis escatimant calci al petitĂł et mortifica. Li fas aprofitar la roba dels seus germans sense remordiments, però amb l’alimentaciĂł no s’hi juga. (…) Acabes ficant al carro dos packs de iogurts especials per a nadons. Valen tant com quaranta-vuit dels sense marca, però sentir-te bona mare no tĂ© preu.

(Iogurts de luxe per a bebès mimats. Pàg. 142)

 

Cosa pràctica. Sopars còmodes

diumenge, 24/10/2010

Em costa parlar de coses pràctiques, simplement perquè em temo que no ho sóc de pràctica. Sóc capaç d’aixecar-me trenta vegades de taula per portar d’un costat a l’altre tot el joc de cafè, i només al final, me n’adono que tant sols amb l’ajut d’una safata hauria estalviat 29 viatges.

He explicat moltíssimes vegades en aquest blog que aquest estiu hem estrenat casa. Una casa fantàstica, de poble, encantadora, molt pràctica!, però amb una cuina minúscula, i sense rentaplats! Tant contents com estàvem, d’estrenar casa vella, ens hem fet un tip de convidar gent a sopar.

I tant i com ens agrada la gastronomia, tant com vivim només per gaudir – sobretot a l’estiu – ara, amb la casa nova/vella, que no té rentaplats ni, per descomptat, cambrers, el què més ens ha preocupat aquest estiu  és la practicitat. Vull dir, que l’àpat sigui pràctic. De fet, estic convençuda de que no descobriré res a ningú, perquè tot plegat és més lògic que trencar els ous per fer una truita. Ara bé, s’ha de tenir en compte que es tracta de l’Ada Parellada, la poc pràctica i la poc lògica; la que sempre “empuja” quan en l’enganxina a l’alçada dels ulls de la porta de l’establiment posa ben clar “estirar”.

P1010003.JPG

tots a taula, a punt de menjar sense aixecar-nos....de taula

Premissa principal dels nostres àpats d’estiu:  NO AIXECAR-SE DE TAULA en tot l’àpat, o si més no, el mínim. Perquè a més de lluir-nos amb el sopar, volem també parlar amb els convidats. I de cambrera i cuinera ja en faig la resta de l’any. O sigui que, tot i que haig de cuinar i servir jo, no vull aixecar-me de taula. L’estratègia és buscar plats que no esclavitzin. Això és, primers plats freds i servits en safata. Segons plats que siguin guisats o rostits, també servits en safata; en la mateixa safata on han estat cuinats.

Premissa importantíssima en els nostres àpats d’estiu:  TENIR-HO TOT NET ABANS DE SOPAR

Sembla una bestiesa, però si no tens rentaplats, i tens una cuina minĂşscula, has de procurar tenir tots els estris que has fet servir per cuinar nets i endreçats, de manera que nomĂ©s haurĂ s de rentar, desprĂ©s de l’àpat: els plats, les copes, els coberts, les safates on has servit els primers plats i la cassola del segon plat…..i algun cendrer.

Premissa important, però no imprescindible: LA TAULA MOLT BEN PARADA. I en aquest aspecte no em refereixo a una taula luxosa, plena de flors i amb tovalles de fil, sinó una taula on no hi falti de res: que no ens hàgim d’aixecar constantment a buscar l’aigua, el pa, el vi, una cullera per prendre o un estalvi. Tot ha d’estar a taula. I, a la taula del costat, hi ha d’haver una safata per endur-nos-en els plats i estris bruts, però també els plats de postres, les culleres de postres, i el què calgui.

Darrera premissa (opcional) dels Ă pats d’estiu: demanar als convidats que aportin LES POSTRES. Si no goseu fer-ho,  compreu les postres a la pastisseria del barri, del poble o la pastisseria emblemĂ tica, es pot transformar en un tema de conversa, si aquesta va fluixa….

CATĂ€LEG DE PLATS PER NO AIXECAR-SE DE TAULA

Primer plat. FRIVOLITÉS, entreteniments, cosetes, ambigús (el nom no fa la cosa, però ajuda a trencar el gel)

  • TomĂ quets amanits: tomĂ quets carnosos, tallats prims, amanits generosament amb oli extraverge i un polsim de sal
  • Carpaccio de carbassĂł amb olivada: carbassĂł tallat molt fi, amb ratlles d’olivada, oli d’oliva, pinyons torrats i germinats d’alfals
  • EntrepĂ  de formatge de cabra i melmelada de tomĂ quet (o de pebrot verd): estirar el pa de motlle sense crosta fins aconseguir que sigui ben prim. Untar-hi melmelada de tomĂ quet i formatge de cabra. Enrotllar sobre si mateix i torrar al forn, en funciĂł de gratinar, nomĂ©s un parell de minuts per cada costat. Menjar immediatament.
  • Amanida de prĂ©ssec de calanda i endĂ­vies: tallar el prĂ©ssec pelat a dauets, les endĂ­vies a trossets, tomĂ quets secs i pipes salades. Barrejar bĂ©. Amanir amb oli d’oliva, vinagre de Mòdena i un pessic de sal. Al darrer moment, afegir uns crĂ©ixems.
  • Rotllets de mango i Chatka. Tallar el mango ben fi. Posar Chatka al mig del tall de mango i embolcallar. Fer una vinagreta amb melmelada de gerds, oli i vinagre de Xerès. Amanir.
  • Torrada de formatge d’untar, figues, pernil i orenga: barrejar orenga i pebre vermell amb formatge d’untar. Untar unes torrades, posar-hi una mica de pernil tallat menut, a sobre les figues i acabar amb flor de sal.

 

Segon plat. CASSOLA o ROSTIT

Botifarra amb gambes, roast-beef, pollastre guisat, suquet, galtes guisades, conill amb bolets. Les opcions sĂłn incomptables.

Us passo la meva recepta del suquet de corball i turbot

 

P1010001.JPG

el principi del suquet

 

P1010006.JPG

el suquet a punt de sortir

   

 

SUQUET DE CORBALL I TURBOT

4 talls combinats de turbot i corball (o el peix blanc que us convingui)

2 patates grosses

1 ceba grossa

2 alls

2 tomĂ quets madurs

Un culleradeta de pebre vermell

1 ramet de julivert picat

Una fulla de llorer

1 culleradeta de carn de nyora

Vi blanc per mullar el sofregit

1 l de fumet

sal i pebre

50 ml d’oli

per la picada:

una galeta

un grapadet d’ametlles

1 all

Una mica de vi blanc

Feu un fumet amb els caps i les espines del peix.

Salpebreu els trossos de peix. Enrossiu-lo en una cassola plana amb l’oli, a foc mig. Els enretireu i els reserveu.

Piqueu una ceba i els sofregiu, vint minuts (si cal hi poseu una mica d’aigua), a foc lent, a la mateixa cassola d’enrossir el peix, tapada. Afegiu el tomàquet ratllat i els alls picats, una fulla de llorer, el julivert picat, sal i una mica de sucre, abaixeu el foc i feu coure lentament fins que agafi un to marró, caramel.

Mulleu amb una mica de vi blanc i deixeu evaporar. poseu-hi una culleradeta de pebre vermell i una culleradeta de carn de nyora. Poseu-hi les patates pelades i esqueixades i doneu-ne un parell de voltes. Finalment vesseu-hi el brou de peix calent i feu coure, a foc lent, fins que les patates quedin toves. Feu, mentrestant, la picada, en un morter fins que quedi amb textura de pasta. Deixateu-la amb una mica de vi blanc

Deu minuts abans d’acabar la cocció hi poseu la picada. Al darrer moment, hi afegiu el peix, simplement perquè agafi temperatura.

Serviu immediatament.

El síndrome del blogaire. La dèria de les fotos

dimarts , 19/10/2010

D’ençà que intento omplir de continguts aquest blog, m’he tornat obsessiva. Plat que em passa pel davant, racó de món que em sorprèn, persona que em trobo, FLASHCLICK, li haig de fer una fotografia. Jo! Que els meus fills em demanen descripcions acurades de quan eren petits, perquè gairebé no tenen ni una foto! Porto una mini càmera a la bossa i quan veig alguna cosa susceptible de transformar-se en un temasso de blog, la mà se me’n va dins la bossa i comença a moure’s neguitosament. La majoria de les dones i, per ser políticament correctes, alguns homes també, exercitem el noble sentit del tacte regirant bosses (col·loquialment anomenats “bolsos”, que no confondrem amb les bosses de plàstic del  súper, per exemple, que per descomptat jo, que tinc consciència ecològica – tot i que a vegades cau una mica de paper a la brossa orgànica -sempre rebutjo quan la caixera me les ofereix). És ben curiós perquè a la bossa no hi fiquem el cap per buscar el què ens cal, sinó que deixem tota la responsabilitat de no errar entre un boli i un tàmpax a la nostra mà innocent.  

Quan la meva mà està ben convençuda de que ha enxampat la càmera, enredada entre l’agenda, el mòbil, les claus, els kleenex, les pintures, la llibreta de la Caixa, la carta certificada que aniré a buscar tot i que fa deu dies que ha passat el termini de recollida, la llista de la compra, el moneder, l’aparell de ràdio i les notes del meu fill; la trec de la bossa i fotografio a tort i a dret, FLASH, CLICK, FLASH, CLICK. Segons els experts, es tracta de la síndrome del blogaire, els símptomes del qual es resumeixen en trobar interessant fotografiar la vida, inclòs les absurditats més notòries (v.g, unes bambes Munich penjades d’un fil).  

El síndrome del blogaire no és massa molest, sempre i quan el blogaire tingui una càmera a prop, perquè sinó se li manifesta el síndrome d’abstinència del síndrome del blogaire i pot arribar a ser molt pesat. Un altre dels moments en què el blogaire de gastronomia es posa insuportable és quan t’has menjat allò que volia fotografiar.  

Sabreu distingir un autèntic exemplar de blogaire de gastronomia només ullant la seva càmera. Heu de trobar-hi signes manifestos d’haver fotografiat un plat, és a dir, a la càmera hi ha d’haver restes orgàniques i ha d’estar llardosa. En els casos extrems, la càmera fa una ferum barreja entre pollastre a l’ast, mousse de xocolata i vinagre de Mòdena.  

D’aquĂ­ pocs dies tindrĂ© l’honor d’assistir a una trobada de blogaires especialitzats en gastronomia (com jo!, tot i que el meu blog a vegades fuig d’estudi….de l’estudi de la gastronomia, vull dir). Ho veig a venir, menjarem tots amb una cĂ mera a la mĂ . Això vol dir que si en el sopar hi ha tall, no el podrem endrapar civilitzadament, perquè ens faltarĂ  una mĂ  pel ganivet. SerĂ  un Ă pat a la prehistòrica, amb la cuixa de pollastre agafada amb una mĂ  i l’altre flashclickflashclick. El menjar, pel blogaire de gastronomia, tĂ© la categoria de model de passarel·la.  

-          No hi fiquis cullerada, no ho queixalis, no ho toquis! Encara no he fet la foto! – Ă©s el crit de guerra del blogaire. Un crit de guerra molt mĂ©s civilitzat que el torturador “Lluuuuuuiiiiiiiiiiiiiiiisssssss” dels fotògrafs compulsius. EstĂ  clar que si un blogaire pretĂ©n que una pastanaga digui LluĂ­ssssss, no tindrà el sĂ­ndrome del blogaire sinó una patologia una mica mĂ©s severa, podrĂ­em dir que li caldria una visita a Sant Boi.    

D’ençà que sóc blogaire, la meva vida ha canviat: menjo més aviat fred i he perdut la vergonya. La foto va per davant de tot. Si en un restaurant on la gent menja tranquil·lament descobreixo una imatge que m’interessa, m’hi llanço com si m’hi anés la vida i, amb la càmera a la mà, amenaçant com  si d’una pistola es tractés, apunto al subjecte/objecte del meu interès i prego que em permetin fer la fotografia. El públic es sorprèn, però sovint, em deixen immortalitzar el plat, el producte o l’acció. Quan arribo a casa, friso per descarregar les fotografies i veure i reviure la situació. La decepció és sempre majúscula. Les meves fotografies ni tenen qualitat, ni s’entenen, ni són boniques, ni tenen ànima. Un desastre.  

I si creieu que exagero, ara mateix penjo unes fotografies del darrer sopar, amb la Laia i l’Anna, a LA CERERIA, a tocar de la Plaça Reial, a Barcelona. Com que vam menjar bé i ens ho vam passar millor, vaig fer moooooooltes fotografies. Aquí veieu uns innocents nois que mengen un entrepà (em va agradar la grandària i els colors de l’entrepà, i els nois es van deixar fotografiar gentilment, com qui li segueix la corrent a la boja de torn) i també un altre noi que s’endú el vi que no ha pogut acabar de beure. Però també els plats: una galette d’api, poma i formatge de cabra; una pizza feta amb kamut i una amanida mig menjada (teníem tanta gana que no vaig arribar a treure la càmera de la bossa a temps)  

P1010001.JPG

clients menjant bocates

   

 

   

P1010002.JPG

més clients, més bocates

P1010005.JPG

un client s'endĂş el vi

P1010007.JPG

amanida de rucula mig menjada

No defalleixo, però. A la segĂĽent ocasiĂł, tornarĂ© a palpar l’interior de la bossa amb neguit fins a trobar la preuada cĂ mera per fotografiar cada moment de l’àpat. Menys de les postres, tinc molt poques fotografies de postres. No Ă©s que no m’agradin, les postres, Ă©s que quan hi arribo, sovint ja he begut un parell de copes de vi, que relaxen el dit Ă­ndex i, tambĂ©, el cervell. Però no Ă©s nomĂ©s el vi que em fa oblidar la cĂ mera i la fal·lera blogaire, hi ha la conversa que, sovint, ha esdevingut tan interessant, a l’hora de les postres, que la xocolata, la crema, el melindro i la cĂ mera desapareixen al backstage….!

P1010010.JPG

l'Anna i la Laia, les amigues de la blogaire amb cĂ mera

Mi mamá me mima

diumenge, 17/10/2010

No sĂłc de la generaciĂł que aprenia a escriure i a lletrejar amb la mĂ­tica frase de MMMMMMi MMMMMaMMMMMá MMMMe MMMMMiMMMMMa, però suposo que mĂ©s o menys com a tots els nens, m’alimentaven mĂ©s les moixaines que els macarrons. Siguis de la generaciĂł que siguis, necessites que et mimin.  En catalĂ  podem mimar i ser mimats, però no ens poden fer mimos…..sinĂł que ens han de fer moixaines. En una contra a l’AVUI de fa una colla de temps, l’Eva Piquer explicava, amb aquella alegria, una proposta de regal que es va posar de moda aquestes darreres vacances de Nadal, una interessant iniciativa que es basava en regalar capses buides, en les que s’anunciava que a l’interior de la capsa hi trobarĂ­em 1.400 petons, o 6.175 abraçades o 876 mimos. Gran part dels diners recaptats estaven destinats a una obra social. L’Eva deia, amb aquella alegria, que la iniciativa li semblava molt bĂ©, però que en cap cas compraria la capsa amb els 876 mimos, perquè no sabria on posar tantĂ­ssims personatges amb la cara ben pintada de blanc fent ganyotes, per casa seva. I Ă©s que uns mimos, podrien ser uns mims, a mĂ©s estirar, però no sĂłn mai unes moixaines. I de la mateixa manera que el “tinc que”, i el “bolso”, en aquest paĂ­s on vivim els “mimos” sĂłn ben presents. 

I més enllà de la part benefactora, des del punt de vista econòmic, aquestes capses buides de materialisme i plenes de bons desitjos són una manera de fer palès que un cop pares i avis falten, no ens queda altre remei que “comprar” les moixaines. 

Quan fa massa dies que treballo sense aturador, em sento realment cansada, i he repartit dosis immenses d’atencions i moixaines a família i amics, em compro la meva particular capsa de “mimos”. I així va ser la setmana passada. El meu marit i jo varem agafar el cotxe i ens vam escapar 20 hores a la recerca de moixaines. Hi ha qui busca bolets a Osona i el Ripollès, nosaltres busquem moixaines. 

PRIMERA SESSIÓ DE MOIXAINES. TORRE SIMÓN 

El nostre atrotinat cotxe ens va portar a Tona, a Torre Simón http://www.torresimon.com/, una delícia de restaurant, emplaçat en una antiga torre d’estiuejants, de l’època dels indianos. La rebuda va ser espectacular i l’àpat digne de crònica. La Montse cantava els plats i se’ns va fer molt difícil triar. Però finalment, bolets de primera collita amb la untuositat d’un ou cru van ser la primera proposta. Calamars amb fals rissoto, una tatin de foie, corball i unes postres de xocolata van confirmar que en Jordi Verdaguer és un dels bons cuiners que defensen la gastronomia d’aquest país. 

P1010016.JPG
els bolets amb rovell d’ou

P1010017.JPG 

P1010018.JPG

corball amb salsa de carbassĂł

SEGONA SESSIÓ DE MOIXAINES. MAS LA SERRA, DE PRUIT 

Alegres com ho poden estar unes castanyoles desprĂ©s de beure mitja ampolla de vi, vam enfilar cap a Pruit, on l’Eli i en Jordi maneguen un preciĂłs hotel rural, envoltat d’ovelles i d’immensos prats verds. Tenint en compte que el mĂ©s verd que veig a Barcelona sĂłn els plataners de davant de Semproniana, es comprèn que quedĂ©s corpresa. Era un dia laborable, i a Mas la Serra,  http://www.maslaserra.com/vam estar sols. Els detalls van ser constants i el sopar antològic. Crec que mai havia tastat una samfaina tan ben confitada, fins el punt que semblava ben bĂ© una melmelada. El bacallĂ  que acompanyava la superba samfaina era indescriptiblement ben fet. El pa, acabat de coure, les postres impressionants: figues de plena temporada amb crema de llet. Plats nets, en la concepciĂł, l’execuciĂł i el resultat….atès que no va quedar ni una engruna al plat. 

P1010003.JPG

L'Eli, en Jordi i en Santi prenent una cerveseta al porxo de Mas la Serra

P1010011.JPG

figues a la crema

 Ben sopat i ben sopats, l’Eli i en Jordi ens van regalar conversa a la vora del foc, amb un Parxet. 

P1010017.JPG

un Parxet a la vora del foc

 

 

TERCERA SESSIÓ DE MOIXAINES. L’ESMORZAR EN UN DIA CLAR 

I un cop llevats, l’esmorzar a taula: suc de taronja, formatges de Cantonigros, embotits dels bons, llonganissa de can Sendra de Vic en cos present!, croissants calents i el cafè per espavilar-nos, que malauradament, s’acabava el dia de sentir-se com uns reis i havíem de tornar (com sempre, escopetejats, direcció Barcelona) 

P1010018.JPG

sucant pa

P1010004.JPG

Ăşltima foto abans de marxar

 

 

L’Eli i en Jordi ens van acompanyar fins la porta del cotxe i, traient sorpreses de la xistera, ens va regalar una bossa plena de pebrots verds de Girona, del seu hort. 

P1010004.JPG

pebrots de Girona, de l'hort de l'Eli.

A casa estant, vaig decidir que als pebrots els calia un “llit” tan tou com el de Mas la Serra i els vaig transformar en un pa de pessic. La idea va sorgir del darrer CUINA, on la Carme Ruscalleda proposa una coca de tomàquets verds. I vaig pensar, per què no? La faré de pebrots verds de Girona, que servida tèbia amb un didalet de formatge cabrales ha fet les delícies dels clients de Semproniana. Una coca que, al mossegar-la, deixava escapar uns quants mimos recollits en aquelles vint hores reconfortants. 

LA RECEPTA 

Per a la confitura de pebrots verds 

500 gr. de pebrots verds a làmines fines 

50 gr. de llimona sencera laminada 

400 gr. de sucre 

1 canó de canyella 

per al cóc 

4 ous grnas 

200 gr. de sucre 

50 gr. de mantega pomada 

125 gr. de farina 

20 gr. de llevat químic 

Poseu tots els ingredients de la confitura i el canó de canyella en una cassola i poseu-ho al foc just perquè arrenqui el bull. apagueu el foc i deixeu que maceri unes quatre hores. 

Ara, torneu a posar la confitura al foc i deixeu-la coure 20 minuts. 

Fem el cóc: Amb un batedor elèctric munteu els ous amb el sucre fins aconseguir una textura ferma i escumosa. afegiu-hi delicadament la mantega i la farina mesclada amb el llevat. 

coeu al forn, a 190ºC, 30 minuts. 

P1010012.JPG

una foto desastrosa del cóc de pebrot verd. ha quedat excepcional, però

I ara, prohibit nens….i nenes!

dimecres, 13/10/2010

Hauria de fer un post  equànime, intentant no posicionar-me gaire, però serà del tot impossible, perquè si heu seguit una mica la meva trajectòria sabreu que treballo des de fa una colla d’anys en l’educació en alimentació en els infants. Amb les mates he estat sempre un desastre, però l’equació nens + cuina + restaurant no em sembla difícil de resoldre. Tot és qüestió de saber què volen, què els cal i donar-los eines.

Un nen  en un restaurant és una tortura, per a tothom, però sobretot per al propi nen. No és el seu lloc natural, no saben ni què fer-hi, ni saben què hi fan. Els interessos dels adults i dels nens són divergents, principalment en allò que té a veure amb el concepte oci. Si pels adults anar a un restaurant és una festa, pels nens és un autèntic malson. Els adults ens ho passem bé, majoritàriament, amb la passivitat; mentre que per a un nen, l’oci es basa en l’activitat. Deu minuts després d’estar assegut en una taula, el nen es vol moure i aquí comença la complexitat del tema. Si no el deixem moure s’avorrirà i passarà a la segona fase: emprenyar per aconseguir marxar de seguida. Si els pares estan acostumats (i tots els pares ho estem perquè fa temps que convivim amb l’infant) i són impermeables a les demandes del nen, el subjecte infantil començarà a emprenyar a l’entorn per fer pressió als pares i marxar tan bon punt clients i personal del restaurant comencin a enviar missatges vudú als impertèrrits pares.

La memòria és feble i quan els teus fills conviuen amb l’acne que tapen amb l’incipient bigoti o amb el moviment ondulant de les melenes, oblides els fantàstics migdies als restaurants donant puntades de peu als trossos de lluç perquè les tovalles els fessin invisibles, o com feies abdominals tot recollint el zing-zing que mil quatre-centes vint-i-sis vegades queia a terra, o com amb un tovalló tapaves, posant cara d’estar escoltant un blues, el dibuix de la “mama, el papa i jo” que l’angelet havia pintat “a todo color” sobre les immaculades tovalles de fil, o com sorties esperitat del restaurant a ritme d’udol de sirena pulmonar que el teu fill era capaç d’imitar amb decibels a l’alçada de la Caballé. Tot això ho has oblidat quan sentències “la culpa no és dels nens, és dels pares d’avui dia que no saben educar”.

La solució dràstica a la equació nens-restaurant seria no anar als restaurants, però les situacions són diverses, inclassificables i, sovint, pares i nens hi acaben anant. Hi ha alguns restaurants que pengen el rètol de “prohibit nens”, ferint la sensibilitat dels pares i fent sospirar de plaer als adults que no tenen nens, i als pares que aquell dia gaudeixen de la carambola d’haver “col·locat” les criatures.

 

Però els que no som de mena de prohibir, o aguantem el “chaparrón” o  ideem estratègies perquè els nens ho passin bé i, en conseqüència, el menjador “flueixi”. De fa molt de temps, els restaurants amb jardí, pati o espai exterior, posen uns gronxadors, un tobogan o allò que no sé com es diu que és una mena de pont (que sempre he trobat avorridíssim). Amb aquest parc infantil, més o menys solucionen el tema de la convivència adult-infant en un restaurant. Ara bé, els pobres restauradors, escagarrinats de por, han clausurat la majoria dels gronxadors i tobogans davant la possible eventualitat de que un nen es trenqui  la crisma.

Alguns restaurants urbans, si podessin, facilitarien de bon grat a les criatures una play station, una game boy i una Wii, tot junt i gratis, però ara per ara tirem amb uns papers i uns llapis de colors perquè vagin pintant un món millor.

I nosaltres, a Semproniana, ens hem inventat  Patacutxi, un taller de cuina per a nens. La idea va sorgir quan recollia per terra meteorits de llenguado esmicolat, a 50€ el quilo, que el meu tresor de dos anys escopia en diferents direccions: ara a la dreta i ara a l’esquerra, ara amunt i ara a terra. En el mateix moment que decidia que potser sí que a casa estaríem més tranquils i que quan em vingués una mena d’àtac d’atracció de restaurant, aniria a McDonald’s, on els nens són els reis; en aquest moment vaig inventar-me una mena de “guarderia” culinària, perquè mentre els adults dinessin, els nens dinessin, també, però sobretot ho passessin bé.

09_patacuchi_ada i nens.JPG

Una molt bona idea, que no ho deu ser tant perquè ningú no l’ha copiada, que fa deu anys que duem a terme cada dissabte al migdia amb èxit i de la que m’enorgulleix dir que som l’únic restaurant del món que ofereix una proposta d’aquesta mena.

Manos en la masa006.JPG

Hem solucionat l’equació: els nens gaudeixen fent una activitat i els adults encara gaudeixen més no fent cap activitat.

Manos en la masa010.JPG

Ara recordo al meu avi, que a les SET PORTES donava contes de Calleja, uns contes molt senzillets, als nens que hi anaven a dinar. Era plena posguerra i els nens dels clients estaven encantats de que els fessin un detall. Molts d’aquells nens, ara grans m’ho expliquen quan venen a SEMPRONIANA. I tambĂ© m’expliquen que els demanaven als pares d’anar a les SET PORTES per anar col·leccionant els contes. En definitiva, atenciĂł + sentit comercial = Ă©xit rodĂł. Els nens, ben sovint, sĂłn els qui trien……

Manos en la masa009.JPG

Prohibit gossos

dimarts , 12/10/2010

Per al·lusions, els gossos no agraden als restaurants. Els comentaris dels posts anteriors han deixat la postura ben clara: pigalls i prou.

Alguns restaurants ho deixen ben clar, també: posen un rètol a l’entrada. Prohibit fumar, prohibit gossos i prohibit entrar en calça curta (i sense calces, es pot?)

No és el meu cas. Quan l’amo d’un gos em demana per deixar entrar el seu ca, li obro la porta de bat a bat, pel fet de que m’ho demana amb moltíssima delicadesa. Cap amo de gos entra amb el seu gos sense preguntar-ho primer. Els amos de gos són molt educats. I, en conseqüència, el gos és també molt educat. A veure, aprofundim en el tema. Si algú va a un restaurant amb el seu gos és que n’està orgullós (no del restaurant, sinó del gos). Està convençut de que el gos el farà quedar bé, en tots els sentits, perquè sempre es tracta de gossos de primera categoria. Als restaurants no venen els petaners, ni els gossos de pagès ni els gossos de “color de gos quan fuig”.  Es tracta de gossos amb pedigree, de bona raça, bonics, nets, pentinats i ben alimentats. Gossos que no viuen vida de gos, sinó que són estimats i mengen pernil dolç i altres delicadeses. Fins i tot, n’hi ha que van dins d’un bolso de marca i porten un llaç rosa al cap (sempre i quan siguin gossa, sense equívocs), o van vestits d’escocès (però mai amb faldilla i pompons ridículs als mitjons. Els amos fan el ridícul, els gossos mai).  I és que els gossos que viuen als pisos es comporten com senyoretes del segle XIX que aprenien a tocar el piano, a cosir i a prendre el té amb el dit petit ben enlairat.

Tant com ens agrada  la diversitat, i tan tolerants com som amb les diferències, quan entrem en el món dels cans, la cosa canvia. El primer que anunciem del nostre gos és la raça. Diem “tinc un doberman, un husky o un salsitxa”. Som tremendament racistes amb els gossos, procurem evitar les barreges i, quan el nostre gos és “de raça pura”, el tracte amb el gos és exquisit. No li falta de res: va al dia de les vacunes, el portem a la perruqueria, el banyem a la nostra banyera amb gels de dutxa perfumats, no li falta el llit i vigilem que la seva dieta sigui completa i equilibrada, sempre tenint en compte les seves preferències gustatives. En els supermercats les prestatgeries dedicades al menjar de gos són immenses.

Quan els clients  em demanen de venir a sopar amb el gos, perquè no han trobat cangur aquell vespre, no tinc cap mena de recel, perquè si “per estar per casa” el gos va de “punta en blanc”, quan surt a sopar fa goig de veritat. I sovint, fa mĂ©s bona olor que jo…..que porto tot el dia pencant.

PROPERA (i Ăşltima entrega): PROHIBIT NENS

Prohibit solitaris

divendres, 8/10/2010

Aquest serà un post curtet, perquè de seguida et canses de parlar sol.  De fet, els solitaris que van als restaurants s’hi estan poca estona, com jo m’hi estaré en el blog, poca estona. La veritat és que els solitaris que van als restaurants no ho són, de solitaris. Acostumen a ser persones molt sociables, amb multitud d’amics que, precisament per això, prefereixen sortir a dinar o a sopar sols que quedar-se tancats a l’oficina o a l’hotel. Són sociables que circumstancialment estan sols. Fins i tot els qui van a dinar sols diàriament no ho són, de solitaris. El què passa és que és molt probable que facin servir l’hora de solitud del dinar per trobar-se a si mateixos, per fer un recés entre tanta gent que veuen, i per llegir el diari tranquil·lament. El dinar, tot sol, en un restaurant es transforma en una teràpia pel cervell més que un aliment per l’estómac.

Al vespre, el solitari, acostuma a ser un viatger (que no Ă©s ben bĂ© un turista), que no llegeix el diari, sinĂł que gaudeix de la gastronomia en la seva totalitat, amb absoluta concentraciĂł perquè això Ă©s el què ha anat a fer: a sopar. No hi ha interferències, ni xerrameques, nomĂ©s hi ha el menjar….i l’entorn. El solitari nocturn va combinant la contemplaciĂł del plat amb la contemplaciĂł del restaurant i del què l’omple: la gent. Es tracta de dues activitats molt nobles: l’interès per la gastronomia i la curiositat pel què ens envolta.

No sembla que facin cap mal, els solitaris eventuals que mengen als restaurants, ans al contrari, haurien de ser un espècimen lloable. De fet, tothom hauria de voler ser de gran “un solitari eventual que menja en un restaurant”, atès la quantitat de valors que concentren en un mateix ésser.

Però, vĂ©s per on. Els solitaris no agraden. Un restaurant ple de solitaris, un restaurant on cada taula estĂ  ocupada per un Ăşnic comensal, encara que sigui guapĂ­ssim, atractiu, ben plantat, amb pinta de simpĂ tic (aquesta Ă©s una dada difĂ­cil de contrastar si no s’hi parla prèviament), vestit impecablement, i amb pinta de ser mĂ©s ric que el Gates i la Pantoja junts (aquesta dada tampoc no es pot confirmar a primera vista, es pot arribar a enganyar molt al personal, per exemple, calçant unes Lotusse però devent tres mensualitats de l’escola dels nens…..). Com deia, un restaurant “okupat” per solitaris tira enrere als clients. Sembla un vagĂł de la RENFE, vaig sentir a dir un dia, en referència a un restaurant on els solitaris s’hi sentien la mar de còmodes.

Ara bĂ©, als restauradors tampoc no els agraden gaire….Em van donar un consell, un dia: – Procura que no se t’ompli de solitaris, si no vols que sembli un balneari –

Hi ha una mena de solitaris que sĂ­ que sĂłn benvinguts: els inspectors de la guia Michelin!

Es va posar de moda, una època, fer taules llargues perquè dinessin els solitaris, i aixĂ­ fessin amics. Mai no ha funcionat perquè els solitaris eventuals, volen estar sols…..una estona. I sĂ­, mengen en la taula llarga, en prudent distĂ ncia, deixant una cadira buida enmig, per respectar la solitud del solitari.

Properament: prohibit gossos

Prohibit immigrants

dijous, 7/10/2010

 “Lo que hay que hacer es educar, no poner carteles”. Valerie Tasso

Aquest post és la segona entrega dels fascicles “prohibit” que m’he compromès a escriure durant uns dies, malgrat les inacabables crítiques que m’esperen. Però els compromisos són els compromisos i trencar-los em fa més mal que les crítiques. O sigui, que em torno a tirar a la piscina, sense aigua, i sense saber nedar.

El primer post versava sobre els “lletjos” (i qui hi estigui interessat, només ha de fer un salt de pardalet a la finestra anterior), i en aquest parlaré, sense embuts ni eufemismes, dels immigrants a la nostra feina, l’hosteleria.

Qui ho confessaria pĂşblicament? Ens agrada que ens titllin de multiculti i tolerants. No ens perdem ni una festa de la diversitat, varem aplaudir la iniciativa del fòrum de les cultures (sobretot al principi de la idea), però els comentaris van que volen: – El què m’agrada mĂ©s d’aquell restaurant Ă©s que tots els que et serveixen sĂłn nacionals – sento a dir a tort i a dret.

Mil vegades he escoltat aquesta sentència. El catalĂ  vol ser servit per un catalĂ , o per un immigrant… de segona o tercera generaciĂł (els murcians, extremenys i andalusos que van poblar l’extraradi als anys 50-60). Es valora enormement que t’atengui una persona de la nostra nacionalitat o, si mĂ©s no, europeu.

Amb l’eclosiĂł de la moda de la cuina japonesa, tambĂ© s’accepten cares nipones a les sales dels restaurants, sobretot si Ă©s el cas que estem menjant en un restaurant japonès, o estem en un bistronòmic d’última moda. Però aquĂ­ s’ha acabat la tolerĂ ncia. Anem a comprar als paquis, quan no hi ha res mĂ©s obert, però no ens acaben de fer el pes……I als xinos, tambĂ© hi anem, però els xinos ja no els comptem com a immigrants, fa tants anys que estan a la porteria del costat que sĂłn com cosins germans; i, a mĂ©s, amb aquests preus que ofereixen en els basars, qui vols que s’hi resisteixi!

Ara bĂ©, el pernil dolç el continuem comprant a cal…..el què sigui, que el pernil dolç ha de ser de confiança!

L’any 2000 vaig obrir un restaurant, Coses de Menjar, a Pla de Palau, al centre de Barcelona. Era un restaurant gran que precisava molt personal. Vaig contractar tot el personal immigrant, amb cara d’immigrant, vull dir que no eren rossos ni europeus, eren tots asiàtics, africans i d’Amèrica del Sud. La revista Descobrir Cuina (aquest era el nom del Cuina, en aquells temps), em va fer un reportatge, els qui les col·leccioneu, el podreu trobar fàcilment. En una de les fotografies que ens fa fer el gran Enrique Marco hi sortim tot el personal, cada ú orejant la bandera del seu país d’origen. Vaig manifestar públicament que feia “discriminació nacional”, perquè la meva opció era contractar, precisament, immigrants, perquè tenien menys possibilitats de treballar a les sales dels restaurants i perquè tenia una bona relació amb totes les ètnies. A més, els immigrants rebien i donaven. A veure, rebien i xuclaven la nostra formació i ens donaven idees pels plats. Era una relació d’intercanvi.

A mi, que m’agrada menjar amb la famĂ­lia (amb el personal de cuina i de sala), i m’agrada el menjar de personal, vaig haver de dinar alguns dies fora de casa per saturaciĂł ètnica. Dilluns menjĂ vem arroz con guandules, el dimarts curri verd, el dimecres tagine de pollastre, dijous (fotia el camp a menjar una paella, perquè estava saturada….) i divendres mill amb gambes seques.

Ara, amb nosaltres treballa personal de tot arreu, i tambĂ© nacionals, i em dol moltĂ­ssim quan sento allò: – Aquest o aquell restaurant Ă©s molt bo, es nota perquè tot el personal Ă©s d’aquĂ­ – (del barri?, del carrer?, de la porteria?, de casa seva?. On Ă©s aquĂ­?)

De ben segur que aquestes persones posarien amb moltíssim plaer un rètol que digués “Prohibit immigrants”

 

Propera entrega: prohibit solitaris

Prohibit gossos, Prohibit nens, Prohibit lletjos, Prohibit immigrants, Prohibit solitaris i….prohibit gitanos, ja que hi som

dilluns, 4/10/2010

Som-hi, vaig a entrar en un terreny mĂ©s lliscant que un capipota melĂłs. Vull fer un comentari sobre restaurants, gossos, nens, lletjos i immigrants, amb un apunt sobre els solitaris…i gitanos. I el vull enfocar tal com raja, sense eufemismes,ni suavitzants, pel broc gros. El meu objectiu no Ă©s ofendre, ni apujar l’audiència d’aquest bloc, nomĂ©s vull comentar-ho i parlar-ne, perquè Ă©s un tema tabĂş, però present, actual i vigent en els restaurants de casa nostra.

Molts i molts restaurants penjarien amb gust i ganes el rètol de “prohibit nens” i “prohibit gossos”, als lletjos, immigrants i solitaris no els prohibirien l’entrada, està clar, però potser els dirien amb ganes que està ple.

Però és clar, no pengen cap rètol, per dues raons: perquè els titllarien de xenòfobs (i nosaltres som gent pacífica – restauradors – i no volem ficar-nos on no ens demanen) i perquè no està el horn per bolls i, avui, tothom hi és benvingut.

Deu mil crítiques m’esperen, comentaris de tots colors i, ja ho preveig, tots políticament correctes. Molts estareu d’acord amb el què diré, o amb el què parcialment diré, però ho criticareu, perquè no està ben vist dir moro, ni negre, ni pet de monja, ni dir que els gossos als restaurants fan fàstic, els nens emprenyen i els lletjos desentonen. I, els gitanos, ja ho ha dit en Sarkosy.

Ho sé, em fico on no em demanen, gratuïtament, i rebré menys afalacs que una peixatera mentidera. Però, noi, què vols fer-hi? Sóc així, m’agrada el risc, el puenting informàtic, el trapezi sense xarxa ni Internet. I, llavors, a rebre! A rebre més crítiques que la metilcel·lulosa!

Com que hi ha tema per omplir un llibre més llarg que la trilogia de Larsson, ho faré per fascicles, que quan comença el curs és quan més se’n venen. Jo faré els fascicles dels “prohibits”, una mica com les castes indies. Cada post, un indesitjat. I, visca, anar fent amics!

Començaré pels lletjos, per atiar les brases i sortir ben cremada. Els lletjos són rebutjats per omissió. I encara el què és més greu, són rebutjats per tot: de client i de servei. Dic que són rebutjats per omissió perquè ningú – és obvi – no posaria un rètol a la porta, com en els altres casos, però sí alguns empresaris promocionen la afluència de guapos al seu local, llavors, està clar, en detriment dels lletjos, no?

Sobretot als bars de copes i discoteques, però cada vegada més, als restaurants, es busca que els cambrers i LES cambreres siguin de bandera. Fa augmentar les vendes. I tant per tant, si un noi/a espectacularment escultòric/a de guapo/a vol treballar de cambrer/a, i té més o menys les mateixes capacitats professionals que un/a cambrer/a d’atributs físics estàndards o per sota del què considerem l’estàndard (subjectivitat al poder); doncs, per suposat, el/la guapo/a obtindrà el lloc de cambrer/a, encara que el/la “noguapo/a” en tingui molta més necessitat, en sàpiga una mica més, sigui més professional i complidor/a; i sigui més bon/a noi/a (tot i que està més que comprovat que el què més interessa a la societat és això de la guapura, que el tema de els bons nois i les bones noies no suscita cap interès). I que quedi palès que jo,  als restaurants que gestiono, no he prioritzat mai l’aspecte físic de qui ha d’atendre els clients, fins el punt de que un dia un client va exclamar: “Ada, tu fas un càsting de lletjos quan has de contractar un cambrer!”. I l’anècdota és més certa que per fer una truita cal trencar els ous.

Però no nomĂ©s els empresaris sĂłn sensibles a la bellesa externa, sinĂł tambĂ© els clients. He escoltat, no una, multitud de vegades, el segĂĽent comentari: – Anem a aquĂ­ o allĂ , estĂ  ple de “gent guapa”. No cal que expliquem què vol dir “gent guapa”, perquè tots ho sabem; però per si un cas E.T. estĂ  llegint aquest bloc, li ho aclarirĂ©: gent estèticament agradable, amb poder adquisitiu elevat, ben guarnits i predisposats a passar-ho bĂ©.

Altres comentaris escoltats al voltant del “berengenal dels guapos que m’he ficat”, sĂłn: – sempre faig el cafè a aquell bar perquè hi treballa una noia guapĂ­ssima i molt simpĂ tica – (noteu l’èmfasi a guapĂ­ssima….independentment del tema de la simpatia….)

Recordo fa uns anys que en un restaurant al què vaig anar amb una amiga, que es dedica al mĂłn de la moda i l’estètica, un cop assegudes a una taula, va demanar al cambrer de canviar de taula. Jo no entenia el perquè d’aquesta decisiĂł sobtada, tenint en compte que ella mateixa havia estat qui havia triat la taula a l’entrar al restaurant. Assegudes a la nova taula, em va confessar, a cau d’orella: – Al davant nostre s’hi havia assegut un home molt gras i  lleig. Avui Ă©s el meu aniversari, vull veure coses boniques, vull estar envoltada de coses agradables. Veig massa lletjor i tristor a diari. Avui vull triar el què veig – . No vaig criticar tal decisiĂł, ans al contrari, vaig celebrar la seva valentia en dir-me el què desitjava, encara que nomĂ©s fos un cop l’any.

Segons deia Valerie Tasso al magazine de la vanguardia del 12 de setembre del 2010, “lo que hay que hacer es educar, no poner carteles”

 

Properament: prohibit immigrants.