Arxiu del dijous, 30/09/2010

El pa, la gasolina del cos

dijous, 30/09/2010

Sovint faig xerrades a nens sobre bons hàbits alimentaris. Els explico que han de menjar de tot, i que cada dia han d’intentar obtenir tots els nutrients que el nostre organisme necessita per tirar endavant, estar saludables i tenir bon humor. Intento fer-ho fàcil i gràfic. Els dic que han de menjar, cada dia, vitamines, proteïnes i hidrats de carboni. Els hidrats de carboni, els explico, són la gasolina del nostre cos. Sense hidrats de carboni no funcionaríem. Els greixos són la reserva, com en els cotxes, que necessiten que els posem gasolina, però sempre tenen una mica de reserva, per si un dia ens quedem sense combustible. Ara bé, la reserva ha de ser mínima, i en cap cas la reserva ha de superar la quantitat de gasolina, perquè llavors tindríem un cotxe obès. Els nens riuen, i amb la seva rialla, entenc que ho han entès, que ja saben que cada dia han d’aconseguir els hidrats de carboni, i que amb poquet greix ja en tenim prou.

Com que els nens no entenen el concepte “hidrat de carboni”, ens hem d’aprendre els aliments on s’amaguen els famosos hidrats: arròs, pasta i pa. Tant senzill com això, cada dia hem de menjar arròs, pasta i pa. Ep! Els nens i els adults!

Això, a casa ho tenim molt ben après i, per tant, comprem pa cada dia. A Barcelona tenim una fleca a sota de casa. Cada matí baixem les escales corrents, comprem el pa i pugem esperitats a fer els entrepans de l’esmorzar i els del pati. Val a dir que el pa de sota de casa és terrible, nefast, fins el punt que el si n’ha quedat una mica del matí, al vespre l’hem d’escalfar o torrar per poder-lo menjar. Sempre volem fer “invents” per millorar el nostre pa de cada dia, com fer-nos el pa, anar-lo a comprar a la fleca que ens agrada i congelar-lo, o comprar precuit; però tot queda en bones intencions, perquè, ostres, tenir la fleca (encara que sigui espantosa) sota de casa és molt còmode. En definitiva, que mengem pa mediocre, per no dir dolent, cada dia.

Aquest estiu hem estrenat casa a fora de ciutat, una casa al mig d’un poble encantador del Maresme, prop del mar. No cal dir que ens ha fet una il·lusió immensa, i un cop érem ben instal·lats, ufanosos varem anar a comprar pa: per fi! Autèntic pa artesà, de poble!

Ens llevem de bon matĂ­ i anem amb l’alegria pròpia d’estrenar vacances + casa a la fleca del poble: – qui Ă©s l’últim? –

Comprem el pa més gros, aquell que fa pinta de pa de poble. Ben enfarinat i totalment artesà. I cap a casa. Catxum dena! Gairebé hi deixo la funda (de la dent, s’entén), a la primera queixalada. Un pa dur, sense gust. Quin disgust (mai millor dit).

Decebuts, el dia següent comprem un altre pa, molt més discret, amb més pinta d’industrial. Immenjable.   El tercer dia, deixem de ser clients de la fleca artesana i de poble, i ens dirigim al comerç, a comprar un pa que es veu d’una hora lluny que és precuit i enfornat a la botiga. Com a mínim el podem mastegar, però bo, el què s’entén per bo, no ho és. És regular, tirant cap baix. Tastem altres tipus de pa, amb nous, integral, rústic. No hi ha arreglo.

Al sisè dia, el meu marit arriba amb una barra de pa de no sĂ© on. I em diu, tasta’l. Ui, “a sus ordenes”. De tots els pans que hem tastat, Ă©s el millor. L’hem trobat! – I d’on Ă©s aquest pa tan bo? –  La resposta em deixa sense paraules, i gairebĂ© m’agafa un sĂ­ncope. El pa Ă©s comprat a la gasolinera del poble. És trist, sĂ­, però “mástristeesrobar”.

Ara bĂ©, el que m’ha deixat sense respostes, sense paraules i sense alè, Ă©s poder comprar un “llonguet” a la gasolinera. No trobo llonguets enlloc, tots els flequers argumenten que sĂłn extremadament difĂ­cils d’elaborar i que el consumidor no els valora. I, patapam, un llonguet allĂ  al mig, entre revistes, compreses i bonolotos. Uf! Aquelles frases mĂ­tiques, “com el pa de poble no hi ha res….”, quan les podrem tornar a dir?

Clar, tot Ă©s coherent, el pa Ă©s la gasolina del cos i, per tant, s’ha d’anar a buscar a…..la gasolinera!

P1010001.JPG

el llonguet gasolina