Sovint faig xerrades a nens sobre bons hĂ bits alimentaris. Els explico que han de menjar de tot, i que cada dia han d’intentar obtenir tots els nutrients que el nostre organisme necessita per tirar endavant, estar saludables i tenir bon humor. Intento fer-ho fĂ cil i grĂ fic. Els dic que han de menjar, cada dia, vitamines, proteĂŻnes i hidrats de carboni. Els hidrats de carboni, els explico, sĂłn la gasolina del nostre cos. Sense hidrats de carboni no funcionarĂem. Els greixos sĂłn la reserva, com en els cotxes, que necessiten que els posem gasolina, però sempre tenen una mica de reserva, per si un dia ens quedem sense combustible. Ara bĂ©, la reserva ha de ser mĂnima, i en cap cas la reserva ha de superar la quantitat de gasolina, perquè llavors tindrĂem un cotxe obès. Els nens riuen, i amb la seva rialla, entenc que ho han entès, que ja saben que cada dia han d’aconseguir els hidrats de carboni, i que amb poquet greix ja en tenim prou.
Com que els nens no entenen el concepte “hidrat de carboni”, ens hem d’aprendre els aliments on s’amaguen els famosos hidrats: arròs, pasta i pa. Tant senzill com això, cada dia hem de menjar arròs, pasta i pa. Ep! Els nens i els adults!
Això, a casa ho tenim molt ben après i, per tant, comprem pa cada dia. A Barcelona tenim una fleca a sota de casa. Cada matĂ baixem les escales corrents, comprem el pa i pugem esperitats a fer els entrepans de l’esmorzar i els del pati. Val a dir que el pa de sota de casa Ă©s terrible, nefast, fins el punt que el si n’ha quedat una mica del matĂ, al vespre l’hem d’escalfar o torrar per poder-lo menjar. Sempre volem fer “invents” per millorar el nostre pa de cada dia, com fer-nos el pa, anar-lo a comprar a la fleca que ens agrada i congelar-lo, o comprar precuit; però tot queda en bones intencions, perquè, ostres, tenir la fleca (encara que sigui espantosa) sota de casa Ă©s molt còmode. En definitiva, que mengem pa mediocre, per no dir dolent, cada dia.
Aquest estiu hem estrenat casa a fora de ciutat, una casa al mig d’un poble encantador del Maresme, prop del mar. No cal dir que ens ha fet una il·lusió immensa, i un cop érem ben instal·lats, ufanosos varem anar a comprar pa: per fi! Autèntic pa artesà , de poble!
Ens llevem de bon matĂ i anem amb l’alegria pròpia d’estrenar vacances + casa a la fleca del poble: – qui Ă©s l’últim? –
Comprem el pa més gros, aquell que fa pinta de pa de poble. Ben enfarinat i totalment artesà . I cap a casa. Catxum dena! Gairebé hi deixo la funda (de la dent, s’entén), a la primera queixalada. Un pa dur, sense gust. Quin disgust (mai millor dit).
Decebuts, el dia segĂĽent comprem un altre pa, molt mĂ©s discret, amb mĂ©s pinta d’industrial. Immenjable.  El tercer dia, deixem de ser clients de la fleca artesana i de poble, i ens dirigim al comerç, a comprar un pa que es veu d’una hora lluny que Ă©s precuit i enfornat a la botiga. Com a mĂnim el podem mastegar, però bo, el què s’entĂ©n per bo, no ho Ă©s. És regular, tirant cap baix. Tastem altres tipus de pa, amb nous, integral, rĂşstic. No hi ha arreglo.
Al sisè dia, el meu marit arriba amb una barra de pa de no sĂ© on. I em diu, tasta’l. Ui, “a sus ordenes”. De tots els pans que hem tastat, Ă©s el millor. L’hem trobat! – I d’on Ă©s aquest pa tan bo? – La resposta em deixa sense paraules, i gairebĂ© m’agafa un sĂncope. El pa Ă©s comprat a la gasolinera del poble. És trist, sĂ, però “mástristeesrobar”.
Ara bĂ©, el que m’ha deixat sense respostes, sense paraules i sense alè, Ă©s poder comprar un “llonguet” a la gasolinera. No trobo llonguets enlloc, tots els flequers argumenten que sĂłn extremadament difĂcils d’elaborar i que el consumidor no els valora. I, patapam, un llonguet allĂ al mig, entre revistes, compreses i bonolotos. Uf! Aquelles frases mĂtiques, “com el pa de poble no hi ha res….”, quan les podrem tornar a dir?
Clar, tot Ă©s coherent, el pa Ă©s la gasolina del cos i, per tant, s’ha d’anar a buscar a…..la gasolinera!
Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
