Tal i com vaig anunciar, aquest estiu m’ha agafat per conèixer món. I quan dic conèixer món vull dir fer la volta al món. Una, que no està per minúcies….si ho faig, ho faig pel broc gros.

Això sí, no he agafat avions per fer la volta al món, només autobús i metro. I, escolta, a l’estiu s’hi està prou bé viatjant en autobús i metro….sobretot per l’aire condicionat i la poca afluència de públic. Com si anés en cotxe privat amb xofer!

I com que no em fan por les grandàries, començo per cosa grossa: Àsia. Però s’ha de triar, en aquest món, sempre, i he triat anar a Iraq, perquè aquests dies està a l’ordre del dia…..i del diari. Però com que sempre queden ganes de fer quilometres, passaré per la Índia i acabaré a Corea.

IRAQ és un país riquíssim, de gran cultura, entre Síria, Iran i l’Aràbia Saudí. I és una de les civilitzacions més antigues i de cultura més refinada del planeta. Tot i que ara les estan passant magres, la gastronomia iraquiana és exquisida i abundant.

L’albergínia és omnipresent a la tota aquesta zona de la Mediterrània. Difícil és trobar un plat en que l’albergínia no hi actuï amb un paper estel·lar. Per no avorrir-se de tanta albergínia, cultiven el culte a la hortalissa de la manera més lògica de cultivar cultes: cultivant-ne moltes varietats, cada una de les quals té una funció gastronòmica específica.

A Iraq, com a tot l’Orient Mitjà, és on realment segueixen la cuina mediterrània  (la que nosaltres varem perdre, menjant filets com si haguéssim tornat a l’era del neolític. I és que la cuina mediterrània és més present a Michigan que a Cadaqués). A l’Orient Mitjà es menja principalment llegums, verdures, cereals, làctics – iogurt, sobretot – i una mica de carn, escadussera, aus principalment. Les espècies són molt importants, però no són de les que piquen, són suaus i, evidentment, molt aromàtiques.

Per aprendre’n una mica més, truco a en Jordi Colobrans que ha escrit amb en Salem Khabbaz “El cocinero de Damasco”, un llibre de l’editorial Zendrera Zariquey. En Jordi és un antropòleg i fa tot un viatge pels costums i els perquès dels siris en quant a la seva gastronomia. Està clar que en Jordi no és fill ni nét de sirians, però està absolutament absorbit per les cuines ètniques. Considera que la tolerància en el menjar “estrany” t’ajuda  a ser mentalment més flexible i creatiu. Està convençut de que la convivència amb formes diferents de menjar ens ajuda a relacionar les idees d’altres maneres. I afegeix que el menjar ètnic li dona inspiració per viure.

Escrivint el llibre del “Cocinero de Damasco” va aprendre que els sirians, entre altres coses, mengen tots els plats a la vegada, aconseguint més flexibilitat per part del comensal, combinant els gustos segons el teu moment personal. I aquí llança una frase preciosa, que diu: amb aquesta conducta ens diuen que el plat no és a taula, sinó a la teva boca.

Al “Cocinero de Damasc” hi trobarem la recepta del Mutabal, el puré d’albergínia. Jo en dic Mutabal, com a Irak, però a Síria i a Palestina, l’anomenen Baba Ganoush, que vol dir “coqueto i viciós”, que té conya la cosa. Diuen que si les dones mengen aquest plat acabaran tenint les mateixes qualitats meloses del puré. El Mutabal o baba ganoush es tracta d’una albergínia rostida i triturada, amanida amb una cullerada de tahina, un gra d’all picat, comí en pols, el suc de mitja llimona, oli d’oliva i julivert fresc. S’acompanya de pa de pita.

I finalment comenta, en Jordi Colobrans, que els sirians fan servir la carn com a condiment dels llegums i les verdures, és a dir, que la base no és la carn o el peix, sinó els fruits de la terra.  Ja ho deia, jo, l’autèntica cuina mediterrània!

Amb tots aquests aprenentatges em dirigeixo, tota contenta i convençuda al Mesopotàmia, nom en tribut de l’antiga regió sobre la que ha crescut Iraq. És l’únic restaurant de cuina iraquiana de Barcelona, i gairebé d’Europa (n’hi ha un a Londres, també, i punt). En Pius Alibek és l’artífex de Mesopotàmia i, com molts ja sabeu, no només és un restaurador abrandat, sinó un intel·lectual, el seu darrer llibre “Arrels nòmades” ha estat un dels èxits editorials el darrer Sant Jordi. Però si el què voleu és obrir la boca i no els ulls, aneu a casa seva i deixeu-vos seduir pel iogurt, que ell elabora cada matí a l’antiga manera del seu país i amb el que cuina tota mena de plats.

També podreu tastar el Búrgul, el blat bullit, assecat al sol i trencat. Es menja com acompanyament de verdures o carn. S’assembla al cuscús, més gruixudet.

I tot plegat ben amanit amb Tahina, la pasta de sèsam que aromatitza tota mena de purés de verdures i de llegums. No ens és tant desconeguda perquè l’hummus (el puré de cigrons) s’ha popularitzat  i en tota reunió de persones amb sensibilitat intel·lectual i una mica de món es menja com aperitiu.

Un viatge a Àsia sense passar per la Índia queda coix…..

Àsia és massa gran per tancar el capítol amb un país. Crec que es mereix una visita a un altre país. A Barcelona hi ha una ambaixada de la Índia, el restaurant Bembì, que traduït vol dir “melic”, que és el què t’uneix amb la gastronomia del país d’origen. L’Asha Miró està involucrada en aquest projecte.

www.bembi-barcelona.com

No us atabalaré amb receptes i plats. En resum, sopar interessant. Curris al gust occidental, cervesa india i uns primers plats molt divertits. Vaig fer un menú degustació, que em va deixar plenament satisfeta, perquè no es repetien els plats ni els ingredients.

 

I també una mica d’ulls ametllats……

Si preguntem a qualsevol nen com representaria Àsia, es posaria els dits als ulls i els estiraria fins que els ulls fossin una línia. Àsia sense passar per la zona dels ulls aclucats no és Àsia. Així, doncs, sense pensar-m’hi vaig a conèixer a la Kim Mun Jung, una noia coreana que va estudiar a Hofmann, ha publicat un llibre de cuina espanyola per a Coreans, del que n’ha venut 8.000 còpies, i ara té un restaurant al seu pis per als coreans que venen de vacances aquí i volen conèixer la cuina d’aquest llibre. Té molta gràcia perquè és a l’inrevés. Una coreana que descobreix la cuina espanyola als coreans.  Segons la Kim, els plats que tenen més èxit entre els coreans són els calçots, el romesco, l’arròs caldós i, per suposat, el vi.

La veritat és que si la truqueu també us donarà classes de cuina coreana. La Kim s’atreveix amb tot!

 

Una pel·lícula

Si voleu quedar com uns intel·lectuals de primera heu de dir que la vostra pel·lícula preferida és Tampopo, una coproducció taiwanesa – americana, en la que la protagonista té un objectiu: cuinar els millors tallarines amb pollastre – el plat nacional de Taiwan – de tot el país. Les peripècies que Tampopo viu per aprendre la recepta són dignes de pel·lícula, la majoria són còmiques, però traspuen el neguit d’un país perfeccionista i lluitador.

I la cuina japonesa, què?

No aniré al Japó, perquè crec que hi ha més presència de la cuina japonesa, a la nostra ciutat, que de la catalana.  Deien que els restaurants xinesos s’estaven “requalificant” en restaurants japonesos, per tenir més èxit. Jo vaticino que d’aquí a poc, tots els “Avi Pep”, on es menjaven calçots i fideuàs seran en breu, “Avi Hoi” o “chan Xun Pep”.

Per tant tots tenim el nostre restaurant japonès predilecte, o sinó en coneixem una quinzena. Res, que ho deixo com a cuina coneguda i no com un gran descobriment.

 ……us deixo que haig d’anar a fer maletes………….demà marxo a l’ÀFRICA!!!!!!!!!!!!!!!!