Tal i com vaig anunciar, aquest estiu m’ha agafat per conèixer mĂłn. I quan dic conèixer mĂłn vull dir fer la volta al mĂłn. Una, que no estĂ per minĂşcies….si ho faig, ho faig pel broc gros.
Això sĂ, no he agafat avions per fer la volta al mĂłn, nomĂ©s autobĂşs i metro. I, escolta, a l’estiu s’hi estĂ prou bĂ© viatjant en autobĂşs i metro….sobretot per l’aire condicionat i la poca afluència de pĂşblic. Com si anĂ©s en cotxe privat amb xofer!
I com que no em fan por les grandĂ ries, començo per cosa grossa: Ă€sia. Però s’ha de triar, en aquest mĂłn, sempre, i he triat anar a Iraq, perquè aquests dies estĂ a l’ordre del dia…..i del diari. Però com que sempre queden ganes de fer quilometres, passarĂ© per la ĂŤndia i acabarĂ© a Corea.
IRAQ Ă©s un paĂs riquĂssim, de gran cultura, entre SĂria, Iran i l’ArĂ bia SaudĂ. I Ă©s una de les civilitzacions mĂ©s antigues i de cultura mĂ©s refinada del planeta. Tot i que ara les estan passant magres, la gastronomia iraquiana Ă©s exquisida i abundant.
si voleu quedar esgarrifats, aneu a Google i en imatges, busqueu Irak, el resultat és esfereïdor....m'ha costat de trobar un simple mapa
L’albergĂnia Ă©s omnipresent a la tota aquesta zona de la MediterrĂ nia. DifĂcil Ă©s trobar un plat en que l’albergĂnia no hi actuĂŻ amb un paper estel·lar. Per no avorrir-se de tanta albergĂnia, cultiven el culte a la hortalissa de la manera mĂ©s lògica de cultivar cultes: cultivant-ne moltes varietats, cada una de les quals tĂ© una funciĂł gastronòmica especĂfica.
A Iraq, com a tot l’Orient MitjĂ , Ă©s on realment segueixen la cuina mediterrĂ nia  (la que nosaltres varem perdre, menjant filets com si haguĂ©ssim tornat a l’era del neolĂtic. I Ă©s que la cuina mediterrĂ nia Ă©s mĂ©s present a Michigan que a CadaquĂ©s). A l’Orient MitjĂ es menja principalment llegums, verdures, cereals, lĂ ctics – iogurt, sobretot – i una mica de carn, escadussera, aus principalment. Les espècies sĂłn molt importants, però no sĂłn de les que piquen, sĂłn suaus i, evidentment, molt aromĂ tiques.
Per aprendre’n una mica més, truco a en Jordi Colobrans que ha escrit amb en Salem Khabbaz “El cocinero de Damasco”, un llibre de l’editorial Zendrera Zariquey. En Jordi és un antropòleg i fa tot un viatge pels costums i els perquès dels siris en quant a la seva gastronomia. Està clar que en Jordi no és fill ni nét de sirians, però està absolutament absorbit per les cuines ètniques. Considera que la tolerà ncia en el menjar “estrany” t’ajuda a ser mentalment més flexible i creatiu. Està convençut de que la convivència amb formes diferents de menjar ens ajuda a relacionar les idees d’altres maneres. I afegeix que el menjar ètnic li dona inspiració per viure.
la portada del "Cocinero de Damasco"
Escrivint el llibre del “Cocinero de Damasco” va aprendre que els sirians, entre altres coses, mengen tots els plats a la vegada, aconseguint més flexibilitat per part del comensal, combinant els gustos segons el teu moment personal. I aquà llança una frase preciosa, que diu: amb aquesta conducta ens diuen que el plat no és a taula, sinó a la teva boca.
Al “Cocinero de Damasc” hi trobarem la recepta del Mutabal, el purĂ© d’albergĂnia. Jo en dic Mutabal, com a Irak, però a SĂria i a Palestina, l’anomenen Baba Ganoush, que vol dir “coqueto i viciĂłs”, que tĂ© conya la cosa. Diuen que si les dones mengen aquest plat acabaran tenint les mateixes qualitats meloses del purĂ©. El Mutabal o baba ganoush es tracta d’una albergĂnia rostida i triturada, amanida amb una cullerada de tahina, un gra d’all picat, comĂ en pols, el suc de mitja llimona, oli d’oliva i julivert fresc. S’acompanya de pa de pita.
I finalment comenta, en Jordi Colobrans, que els sirians fan servir la carn com a condiment dels llegums i les verdures, és a dir, que la base no és la carn o el peix, sinó els fruits de la terra. Ja ho deia, jo, l’autèntica cuina mediterrà nia!
Amb tots aquests aprenentatges em dirigeixo, tota contenta i convençuda al MesopotĂ mia, nom en tribut de l’antiga regiĂł sobre la que ha crescut Iraq. És l’únic restaurant de cuina iraquiana de Barcelona, i gairebĂ© d’Europa (n’hi ha un a Londres, tambĂ©, i punt). En Pius Alibek Ă©s l’artĂfex de MesopotĂ mia i, com molts ja sabeu, no nomĂ©s Ă©s un restaurador abrandat, sinĂł un intel·lectual, el seu darrer llibre “Arrels nòmades” ha estat un dels èxits editorials el darrer Sant Jordi. Però si el què voleu Ă©s obrir la boca i no els ulls, aneu a casa seva i deixeu-vos seduir pel iogurt, que ell elabora cada matĂ a l’antiga manera del seu paĂs i amb el que cuina tota mena de plats.
També podreu tastar el Búrgul, el blat bullit, assecat al sol i trencat. Es menja com acompanyament de verdures o carn. S’assembla al cuscús, més gruixudet.
I tot plegat ben amanit amb Tahina, la pasta de sèsam que aromatitza tota mena de purés de verdures i de llegums. No ens és tant desconeguda perquè l’hummus (el puré de cigrons) s’ha popularitzat i en tota reunió de persones amb sensibilitat intel·lectual i una mica de món es menja com aperitiu.
Un viatge a Ă€sia sense passar per la ĂŤndia queda coix…..
Ă€sia Ă©s massa gran per tancar el capĂtol amb un paĂs. Crec que es mereix una visita a un altre paĂs. A Barcelona hi ha una ambaixada de la ĂŤndia, el restaurant Bembì, que traduĂŻt vol dir “melic”, que Ă©s el què t’uneix amb la gastronomia del paĂs d’origen. L’Asha MirĂł estĂ involucrada en aquest projecte.
www.bembi-barcelona.com
No us atabalaré amb receptes i plats. En resum, sopar interessant. Curris al gust occidental, cervesa india i uns primers plats molt divertits. Vaig fer un menú degustació, que em va deixar plenament satisfeta, perquè no es repetien els plats ni els ingredients.
Â
I tambĂ© una mica d’ulls ametllats……
Si preguntem a qualsevol nen com representaria Ă€sia, es posaria els dits als ulls i els estiraria fins que els ulls fossin una lĂnia. Ă€sia sense passar per la zona dels ulls aclucats no Ă©s Ă€sia. AixĂ, doncs, sense pensar-m’hi vaig a conèixer a la Kim Mun Jung, una noia coreana que va estudiar a Hofmann, ha publicat un llibre de cuina espanyola per a Coreans, del que n’ha venut 8.000 còpies, i ara tĂ© un restaurant al seu pis per als coreans que venen de vacances aquĂ i volen conèixer la cuina d’aquest llibre. TĂ© molta grĂ cia perquè Ă©s a l’inrevĂ©s. Una coreana que descobreix la cuina espanyola als coreans. Segons la Kim, els plats que tenen mĂ©s èxit entre els coreans sĂłn els calçots, el romesco, l’arròs caldĂłs i, per suposat, el vi.
La veritat és que si la truqueu també us donarà classes de cuina coreana. La Kim s’atreveix amb tot!
Â
Una pel·lĂcula
Si voleu quedar com uns intel·lectuals de primera heu de dir que la vostra pel·lĂcula preferida Ă©s Tampopo, una coproducciĂł taiwanesa – americana, en la que la protagonista tĂ© un objectiu: cuinar els millors tallarines amb pollastre – el plat nacional de Taiwan – de tot el paĂs. Les peripècies que Tampopo viu per aprendre la recepta sĂłn dignes de pel·lĂcula, la majoria sĂłn còmiques, però traspuen el neguit d’un paĂs perfeccionista i lluitador.
I la cuina japonesa, què?
No aniré al Japó, perquè crec que hi ha més presència de la cuina japonesa, a la nostra ciutat, que de la catalana. Deien que els restaurants xinesos s’estaven “requalificant” en restaurants japonesos, per tenir més èxit. Jo vaticino que d’aquà a poc, tots els “Avi Pep”, on es menjaven calçots i fideuàs seran en breu, “Avi Hoi” o “chan Xun Pep”.
Per tant tots tenim el nostre restaurant japonès predilecte, o sinó en coneixem una quinzena. Res, que ho deixo com a cuina coneguda i no com un gran descobriment.
 ……us deixo que haig d’anar a fer maletes………….demĂ marxo a l’Ă€FRICA!!!!!!!!!!!!!!!!
Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
