L’Enric Gomà m’ha dedicat la seva columna del diari Avui, del dia 14 d’agost. Ha estat una sorpresa majúscula. Obro el diari, a la meva manera, és a dir, al revés, començant per la darrera plana i em trobo amb el següent regal

La guerra dels mons

Els meus respectes

14/08/10 02:00 – Enric Gomà email protegit

Ada Parellada deia a Catalunya Ràdio: “A mi no m’agrada viatjar”  

Just l’altre dia vaig anar a buscar un barret de copa que guardo dins una capsa de cartró, només per treure-me’l cerimoniós després de sentir Ada Parellada, mestressa del restaurant La Semproniana de Barcelona, que declarava a Catalunya Ràdio: “A mi no m’agrada viatjar”. Va revelar-ho espontània, sense embuts ni aires de disculpa. Mentre desembolicava el paper de ceba amb piquets de rovell que protegeix el barret, rumiava que gairebé ningú no admet que viatjar s’ha tornat un deure social, una imposició, una servitud. Vaig cofar-me el barret amb compte, m’encaixa bastant bé. Fa temps que el guardo per a aquestes grans ocasions, com és descobrir-me solemne davant d’algú que ens recorda que viatjar cada estiu a algun país distant i exòtic, on es crien micos i es mengen llangardaixos, s’ha convertit en una mostra més de l’esperit ramader i adotzenat dels nostres temps. Acte seguit vaig alçar la mà dreta i vaig pinçar suaument amb el dit gros i l’índex l’ala del barret, tot pensant que així com alguns individus viatgen moguts per un interès autèntic pel país que visiten –hi ha gent per tot–, molts altres viatgers s’hi veuen empesos any rere any pel desig d’aparentar, seguidors devots de la ximpleria social. Mentre elevava el barret a mitja alçada amb reverència i el deixava suspès uns moments a una certa distància de la clepsa, encara que no excessiva –no estava acomiadant el zepelí Hindenburg sinó expressant admiració i respecte–, vaig celebrar que una dona gosés aixecar una cella davant de tanta rutina i fatxenderia viatgeres.

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/206373-els-meus-respectes.html

No cal dir que m’ha fet una immensa il·lusió, perquè no en tenia ni idea, i el text és, simplement, preciós. Ben escrit, divertit i molt afalagador.

Doncs sí, a mi no m’agrada viatjar. Sóc de les que faig viatges de barri. Vaig de l’Eixample al Raval i em penso que he fet un salt de pardal. Si vull sortir del meu món, marxo al Maresme i si em sento amb ganes d’aventures intrèpides, m’escapo al Berguedà. Ja ho veieu, molt civilitzat.

Va haver-hi una època que ho feia, això de viatjar. Col·leccionava postals, per poder demostrar a tothom que havia estat aquí o allà. En el moment que vaig descobrir que a ningú no l’interessava el què jo fes o desfés i a on renoi havia anat a petar, vaig decidir que les maletes les fes i les desfés ta tia. Vaig acabar-ne farta de fer maletes, fer cues i fer mots encreuats als aeroports desesperant mentre esperava el vol delayed (als aeroports es parla en aquest idioma que tots en diem anglès, però que un anglès oriünd no seria capaç d’entendre).

En la meva memòria (que hores d’ara confon Hongria amb Turquia, perquè total m’hi passava un dia a cada país i al final no arribava a atinar si la capital de Suècia era Viena o si Siena era una ciutat del cantó flamenc d’Àustria….o això dels cantons és Suïssa? En definitiva, un embolic de pebrots). Doncs com deia, en la meva memòria no hi ha quedat ni un monument, ni una anècdota històrica ni una paraula de cap idioma remot. El què ha quedat en la meva memòria és algun que d’altre platillo, recepta, aroma o picant. Resumint, que només m’interessava el jalamen, de tota la qüestió viatgera.

I ara que parlo de memòria, ho recordo perfectament: el viatge es basava en visitar monuments, esglésies, museus i poblets… per omplir els temps buits entre els àpats.

A mi no m’agrada viatjar, però sí que m’agrada conèixer món, eh???? Que una cosa no treu l’altra. Saber coses m’agrada, i molt, però m’atabalen les incomoditats i els enrenous intrínsecs del viatge. Sovint els viatgers em diuen que, precisament, això és el què els agrada més, passar-les canutes per després gaudir recordant-ho. Amb els ulls esbatanats, no puc creure’m que el què és més divertit del viatge és, en definitiva, les dificultats i els ensurts. Doncs noi, davant aquesta evidència recomano viatjar a la Xina, a l’Oeste, a les illes del Pacífic, Mexico lindo i a la Mediterrània…..de Port Aventura! D’ensurts en tindran de tota mena i en tot moment! Això sí, s’estalviaran la pèrdua de les targetes d’embarcament, l’oblit del passaport a l’hotel i les gastroenteritis per curris picants.

Doncs tot plegat per dir-vos que d’ençà la columna de l’Enric Gomà m’he proposat fermament conèixer món, a la meva manera. He viatjat per Barcelona, fent la volta al món i visitant els cinc continents de la manera més autèntica, més vital, que més et fa vibrar i més civilitzada: menjant.

He menjat a restaurants, he comprat en botigues ètniques, he vist pel·lícules que passen en altres països i on el menjar és protagonista, he llegit novel·les amb molts ingredients ambientades en indrets exòtics. Ui, ui, ui….m’ho he passat bomba. I sobretot, el què he fet, ha estat reconciliar-me amb una de les meves aversions: la cuina ètnica. Mira, què vols, no m’agrada. Li tinc mania. I tot i això, aquest estiu m’ho he passat increïblement bé, perquè això ha estat una gran aventura, a l’estil Marco Polo, entre Sarrià i Nou Barris.

Us ho aniré explicant a poc a poc, que sinó empatxa i al final no sabreu si sou a Turquia o a Hongria…..que el viatge mal paït ja ho té això.

Etiquetes: cuina ètnica, diari Avui, Enric Gomà, viatges

Entrada publicada a ada parellada, biografia, viatges el dilluns, 30/08/2010 a les 11:19.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.