Arxiu del mes: agost 2010

Viatges de barri

dilluns, 30/08/2010

L’Enric Gomà m’ha dedicat la seva columna del diari Avui, del dia 14 d’agost. Ha estat una sorpresa majúscula. Obro el diari, a la meva manera, és a dir, al revés, començant per la darrera plana i em trobo amb el següent regal

La guerra dels mons

Els meus respectes

14/08/10 02:00 – Enric GomĂ  email protegit

Ada Parellada deia a Catalunya RĂ dio: “A mi no m’agrada viatjar”  

Just l’altre dia vaig anar a buscar un barret de copa que guardo dins una capsa de cartrĂł, nomĂ©s per treure-me’l cerimoniĂłs desprĂ©s de sentir Ada Parellada, mestressa del restaurant La Semproniana de Barcelona, que declarava a Catalunya RĂ dio: “A mi no m’agrada viatjar”. Va revelar-ho espontĂ nia, sense embuts ni aires de disculpa. Mentre desembolicava el paper de ceba amb piquets de rovell que protegeix el barret, rumiava que gairebĂ© ningĂş no admet que viatjar s’ha tornat un deure social, una imposiciĂł, una servitud. Vaig cofar-me el barret amb compte, m’encaixa bastant bĂ©. Fa temps que el guardo per a aquestes grans ocasions, com Ă©s descobrir-me solemne davant d’algĂş que ens recorda que viatjar cada estiu a algun paĂ­s distant i exòtic, on es crien micos i es mengen llangardaixos, s’ha convertit en una mostra mĂ©s de l’esperit ramader i adotzenat dels nostres temps. Acte seguit vaig alçar la mĂ  dreta i vaig pinçar suaument amb el dit gros i l’Ă­ndex l’ala del barret, tot pensant que aixĂ­ com alguns individus viatgen moguts per un interès autèntic pel paĂ­s que visiten –hi ha gent per tot–, molts altres viatgers s’hi veuen empesos any rere any pel desig d’aparentar, seguidors devots de la ximpleria social. Mentre elevava el barret a mitja alçada amb reverència i el deixava suspès uns moments a una certa distĂ ncia de la clepsa, encara que no excessiva –no estava acomiadant el zepelĂ­ Hindenburg sinĂł expressant admiraciĂł i respecte–, vaig celebrar que una dona gosĂ©s aixecar una cella davant de tanta rutina i fatxenderia viatgeres.

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/206373-els-meus-respectes.html

No cal dir que m’ha fet una immensa il·lusió, perquè no en tenia ni idea, i el text és, simplement, preciós. Ben escrit, divertit i molt afalagador.

Doncs sí, a mi no m’agrada viatjar. Sóc de les que faig viatges de barri. Vaig de l’Eixample al Raval i em penso que he fet un salt de pardal. Si vull sortir del meu món, marxo al Maresme i si em sento amb ganes d’aventures intrèpides, m’escapo al Berguedà. Ja ho veieu, molt civilitzat.

Va haver-hi una època que ho feia, això de viatjar. Col·leccionava postals, per poder demostrar a tothom que havia estat aquí o allà. En el moment que vaig descobrir que a ningú no l’interessava el què jo fes o desfés i a on renoi havia anat a petar, vaig decidir que les maletes les fes i les desfés ta tia. Vaig acabar-ne farta de fer maletes, fer cues i fer mots encreuats als aeroports desesperant mentre esperava el vol delayed (als aeroports es parla en aquest idioma que tots en diem anglès, però que un anglès oriünd no seria capaç d’entendre).

En la meva memòria (que hores d’ara confon Hongria amb Turquia, perquè total m’hi passava un dia a cada paĂ­s i al final no arribava a atinar si la capital de Suècia era Viena o si Siena era una ciutat del cantĂł flamenc d’Àustria….o això dels cantons Ă©s SuĂŻssa? En definitiva, un embolic de pebrots). Doncs com deia, en la meva memòria no hi ha quedat ni un monument, ni una anècdota històrica ni una paraula de cap idioma remot. El què ha quedat en la meva memòria Ă©s algun que d’altre platillo, recepta, aroma o picant. Resumint, que nomĂ©s m’interessava el jalamen, de tota la qĂĽestiĂł viatgera.

I ara que parlo de memòria, ho recordo perfectament: el viatge es basava en visitar monuments, esglĂ©sies, museus i poblets… per omplir els temps buits entre els Ă pats.

A mi no m’agrada viatjar, però sĂ­ que m’agrada conèixer mĂłn, eh???? Que una cosa no treu l’altra. Saber coses m’agrada, i molt, però m’atabalen les incomoditats i els enrenous intrĂ­nsecs del viatge. Sovint els viatgers em diuen que, precisament, això Ă©s el què els agrada mĂ©s, passar-les canutes per desprĂ©s gaudir recordant-ho. Amb els ulls esbatanats, no puc creure’m que el què Ă©s mĂ©s divertit del viatge Ă©s, en definitiva, les dificultats i els ensurts. Doncs noi, davant aquesta evidència recomano viatjar a la Xina, a l’Oeste, a les illes del PacĂ­fic, Mexico lindo i a la MediterrĂ nia…..de Port Aventura! D’ensurts en tindran de tota mena i en tot moment! Això sĂ­, s’estalviaran la pèrdua de les targetes d’embarcament, l’oblit del passaport a l’hotel i les gastroenteritis per curris picants.

Doncs tot plegat per dir-vos que d’ençà la columna de l’Enric Gomà m’he proposat fermament conèixer món, a la meva manera. He viatjat per Barcelona, fent la volta al món i visitant els cinc continents de la manera més autèntica, més vital, que més et fa vibrar i més civilitzada: menjant.

He menjat a restaurants, he comprat en botigues ètniques, he vist pel·lĂ­cules que passen en altres paĂŻsos i on el menjar Ă©s protagonista, he llegit novel·les amb molts ingredients ambientades en indrets exòtics. Ui, ui, ui….m’ho he passat bomba. I sobretot, el què he fet, ha estat reconciliar-me amb una de les meves aversions: la cuina ètnica. Mira, què vols, no m’agrada. Li tinc mania. I tot i això, aquest estiu m’ho he passat increĂŻblement bĂ©, perquè això ha estat una gran aventura, a l’estil Marco Polo, entre SarriĂ  i Nou Barris.

Us ho anirĂ© explicant a poc a poc, que sinĂł empatxa i al final no sabreu si sou a Turquia o a Hongria…..que el viatge mal paĂŻt ja ho tĂ© això.

una volta al mĂłn sense sortir de casa.....

Montse Oliver Serra

divendres, 27/08/2010

El diumenge 22 d’agost obro el diari, al matí, amb unes torrades al davant i no les puc menjar. El pa té la crosta cruixent i l’interior tendre. La melmelada és feta a casa. La mantega és Cadí. No hi ha queixa. Són unes torrades fantàstiques. No les puc menjar.

Una de les esqueles publicades al diari m’ha tancat la boca, l’estomac i la boca de l’estomac. També m’ha tallat la respiració. El càncer ha pogut amb la vitalitat de la Montse Oliver Serra.

Venia a dinar a Semproniana, sempre després de la visita a l’oncòleg, a l’hospital Clínic. El seu marit, en Vicenç Villatoro, l’esperava assegut a taula. La Montse arribava, amb un barret, guapíssima, elegantíssima, omplint Semproniana a cada pas. Somrient, feliç, amb ganes de tenir gana.

Aquell dia jo preparava una mena de festival amb l’excusa de la commemoració del dia de la dona treballadora, el 8 de març. La proposta era, si més no, diferent: reunir a una trentena de dones per cuinar-nos el sopar plegades. Les dones que mouen aquest país han hagut de lluitar molt i, sovint, els fogons se’n ressenten. “Tornem-nos a penjar el davantal!”, era el lema. Tenim por, les dones, de que si ens veuen amb davantal ens tornin a tancar a la cuina, ens facin rentar els plats i ens trenquin els fèmurs, els peronés, l’ànima i la força.

La Montse va demanar un arròs del Venere amb sobrassada i un bacallà amb mel, i jo li vaig demanar que vingués a posar-se el davantal amb la trentena de dones. Si! I tant!, va contestar immediatament. Sense preguntes, ni escletxes. Si m’hi convides, vindré.

El dia 8 de març va nevar a cor que vols, a Barcelona, i el sopar-taller es va haver de posposar al dilluns següent, el dia 15. No va fallar ni una de les dones convocades el dia 8. Solidaritat femenina.

A mida que fèiem els plats, l’ambient s’anava estovant, les confidències bullien i les rialles esquitxaven. L’amistat anava quallant. Trenta ingredients que fan un plat, amalgamat, únic, saborós. Això sí, val a dir que la matèria primera d’aquell sopar-taller era, i en aquest cas la redundància és justificada, de primera:

Teresa Alsina, Mai Balaguer, Mercedes Basso, Angela Becerra, Inés Bordas, Elena Brustenga, Carme Canet, Muriel Casals, Esther Casademont, Flàvia Company, Patrícia Gabancho, Mar Galtés, Helena Guardans, Lídia Heredia, Cristina Marsal, Marta Miró, Toni Miserachs, Eva Moreno, Mercedes de Pablo, Eva Piquer, Pepa Plana, Anna Ribalta, Lali Serra, Sílvia Soler, Anna Tarrés, Virginia Tibau i la nostra estimada Montse Oliver.

Jo també hi era!

Empresàries, escriptores, periodistes, pintores, artistes i professionals de diferents àmbits. Moltes neurones entre cullerots, cassoles i batedores, que van aconseguir que la festa fos un èxit.

Adjunto les receptes que varem preparar i, al tanto!, que també varem menjar, i algunes fotografies.

Ara, recordant aquell vespre i després d’escriure aquestes ratlles, em veig en cor de menjar les torrades. La Montse Oliver va viure tots els moments de la seva vida. Les pel·lícules excepcionals tenen grans escenes i, sovint, no recordem el final. La Montse va viure i ens va fer viure escenes sublims.

10_taller_dones_animades.JPG

Inés Bordas, Esther casademont, Toni MIserachs, Eva Moreno, Tere Alsina, Montse Oliver

CIMG1524.JPG

La Toni Miserachs i la Muriel Casals han treballat de valent per poder seure a sopar!

CIMG1520.JPG

La FlĂ via Company ens fa un speech mentre arriba el primer plat

CIMG1527.JPG

L'Eva Moreno ens explica que és ella qui ha inventat el concepte Tapersex!

CIMG1528.JPG

La Pátrícia Gabancho ha de marxar d'hora, demà té tertúlia amb el Cuní!

10_taller_pla_dones_aperitiu.JPG

l'Anna Tarrés, Marta Miró, Àngela Becerra, Lali Serra i un tros de Patrícia Gabancho. concentrades fent l'aperitiu

10_taller_pla_dones_carn.JPG

Helena Guardans, Pepa Plana i LĂ­dia Heredia. El filet per corbata....

CIMG1456.JPG

pepa Plana, LĂ­dia Heredia i la Mai Balaguer intenten explicar-li a l'Oriol que amb una carbassa no es va enlloc....

CIMG1475.JPG

Tere Alsina i Montse Oliver. Guapa!

10_taller_pla_dones_mans_massa.JPG

no sé ben bé de qui són les mans. Però s'ho prenia molt seriosament!

10_taller_dones_pla_descans.JPG

mercedes de Pablo, Anna Tarrés i Anna Ribalta. Una miqueta de descans. Només una miqueta....

CIMG1503.JPG

Mercedes Basso, Toni Miserachs, Sílvia Soler, Inés Bordas i Montse Oliver, esperen que el David Ymbernon comenci l'espectacle!

CIMG1512.JPG

En David Ymbernon fent de les seves....

CIMG1482.JPG

una vista general del taller....de cuina?

CIMG1474.JPG

No es veu, però la Carme Canet, la Mar Galtés i l'Eva Piquer estan preparant les postres

Rigatone farcit de tĂ rtar de peix

  • 8 rigatone

Pel tĂ rtar

  • 100 gr. de salmĂł
  • 1 alvocat
  • 1 tomĂ quet
  • Unes fulles de coriandre fresc
  • Un rajolĂ­ de soja
  • Una cullerada de mostassa a l’antiga
  • Ous de salmĂł
  • Oli d’oliva

Per la salsa de mel d’acàcia i llima

  • Dues cullerades de mel d’acĂ cia
  • Una cullerada de suc de llima

Per l’aire de llima

  • El suc de dues llimes
  • Una cullerada de lecitina de soja

Bullim els rigatone amb suficient aigua amb sal, durant deu minuts. Els refresquem immediatament i els guardem fins el moment del seu Ăşs amarats en oli.

Pelem el tomàquet i el tallem a dauets. Pelem l’alvocat i l’aixafem amb una forquilla.

Traiem la pell i les espines del salmĂł i el piquem menut.

Barregem el tomàquet amb el salmó i l’alvocat. Amanim amb la soja, la mostassa, el coriandre picat i una mica d’oli.

Farcim els rigatone amb aquesta barreja.

Barregem la mel d’acàcia amb el suc de llima.

Dissolem la lecitina amb el suc de les llimes i una mica d’aigua.

Tallem els rigatone en dos. Amb l’ajut d’una batedora elèctrica fem un aire de llima de la barreja de lecitina i llima.

En un platet posem la salsa de mel d’acàcia a la base, a sobre el mig rigatone, uns ous de salmó i acabem amb l’aire de lecitina.

Phyllo de bolets amb carpaccio de gambes

  • 4 lĂ mines de phyllo
  • 8 gambes
  • 300 gr. De bolets variats
  • 1 porro
  • 2 grans d’all
  • 50 gr. de pinyons
  • 4 ous de guatlla
  • 150 ml de nata lĂ­quida
  • Un raig de conyac
  • Oli d’oliva
  • Sal

Comencem traient l’intestí de les gambes, les disposem entre dos plàstics film i les aixafem. Les congelem.

Fem doblecs a la pasta phyllo, unint amb mantega fosa, per a obtenir coques en forma de rectangle.

La coem al forn, a 180ÂşC durant 7 minuts. La reservem.

Tallem i sofregim el porro, lentament, amb els alls picats, en una cassola amb un rajolí d’oli, fins que s’estovin. Afegim els bolets i apugem el foc, sacsegem amb força fins que perdin l’aigua. Salem.

Fregim els caps de les gambes, els flamegem amb un raig de conyac, sal i pebre. Afegim la nata lĂ­quida i deixem coure lentament fins que agafi textura de salsa-

Torrem els pinyons en una paella amb un rajolinet d’oli i un polsim de sal.

Quan anem a passar el plat, posem els bolets dins de la cassoleta de phyllo, un rovell d’ou de guatlla i, a sobre, el carpaccio de gambes. Coem al forn, només perquè el phyllo agafi temperatura i el carpaccio es cogui.

En el plat fem unes lĂ­nies de salsa de gambes, disposem els pinyons torrats i acompanyem amb el phyllo de bolets

Filet de porc amb salsa teriyaki, ravioli de carbassa i macadĂ mia

  • 2 filets de porc
  • Una cullerada de mostassa
  • RomanĂ­ i farigola
  • Una cullerada de llard de porc
  • Sal i pebre

Per la salsa Teriyaki

  • Quatre cullerades de salsa de soja
  • Tres cullerades de sake
  • Dues cullerades de mirin
  • Dues cullerades de sucre
  • 400 gr. de carbassa
  • 200 gr. de formatge de cabra cremĂłs
  • Porradell
  • Micromesclum
  • Unes nous de macadĂ mia

En una safata de forn, posem les llamineres, salpebrades, untades amb oli i amb herbes – farigola i romaní – enganxades sobre la llaminera.

Coem a 200ÂşC, quinze minuts.

Tallem la carbassa a lĂ mines fines, en una mandolina i la coem al vapor.

Barregem el formatge de cabra amb porradell picat.

Posem una culleradeta sobre una base de carbassa i tapem amb una altra.

Fem la salsa teriyaki, barregem tots els ingredients i els coem una estona fins que agafi una textura densa.

A cada plat posem un ravioli de carbassa, a sobre uns talls de llaminera. Acabem amb una mica de salsa teriyaki, micromesclum i macadĂ mia ratllada.

K de xocolata a la taronja

Per a la massa de xocolata

  • 250 gr de farina
  • 175 gr. de mantega pomada
  • 20 gr. de cacau en pols
  • 100 gr. de sucre
  • 1 ou

Per el farcit

  • 150 gr. de xocolata del 70% de cacau
  • 200 ml de nata lĂ­quida
  • 1 rajolĂ­ de llet
  • 1 ou
  • 1 taronja
  • 30 gr. de sucre

Barregem la mantega amb el sucre, incorporem l’ou i la farina tamisada amb el cacau. Emboliquem en plàstic film i ho deixem refredar a la nevera. Estirem amb un corró i fem cassoles de mida individual.

Preparem el farcit. Bullim la nata líquida i hi fonem la xocolata. Fora del foc, afegim el raiget de llet i l’ou.

Farcim les cassoletes amb aquesta preparaciĂł i coem al forn, a 180ÂşC, durant deu minuts.

Mentrestant preparem la salsa de taronja. Traiem la part taronja de la pell i la tallem a juliana, molt fina. L’escaldem tres vegades, canviant l’aigua, perquè perdi l’amargor. En una cassola, posem la pell de la taronja amb el sucre, tapem amb aigua i deixem coure fins que perdi pràcticament tota l’aigua i quedi amb textura de xarop.

Tallem les taronges a lĂ mines, evitant totes les pells.

Presentem les cassoles de xocolata amb les lĂ mines de taronja i la pell de taronja confitada per sobre.

7 vins, 14 plats, 6 postres = 10 11 d’agost. CAP ROIG. Coup de coeur.

diumenge, 22/08/2010

Un dia qualsevol d’un any qualsevol, parlant amb en Quim Vila, l’expert en vins, em deia que en català no tenim paraules suficients per explicar les emocions, sensacions i les reaccions que els sentits viuen al tastar un vi.  Deia que els francesos tenen un gran diccionari sensorial al voltant del vi, i que nosaltres anem massa curts d’adjectius. Per exemple, em deia, no tenim cap paraula per transmetre que un vi ens ha enamorat de cop, un “flechazo”, versió vi, en un instant.  Els francesos en diuen “Coup de coeur” i nosaltres no sabem com enfocar-ho.

Dimecres 11 d’agost vaig tenir un coup de coeur, no només amb un vi, sinó amb set. Vaig tenir l’honor d’assistir a un espectacle ofert per en Josep Roca, “Set vins sentits”, al Festival de Cap Roig. Els sentits dels set vins, en el sentit de que eren vins estimats per en Josep, que omplen els sentits dels qui els tasten i que van poder ser “sentits”, perquè van estar acompanyats per música deliciosa. Potser, en català, no tenim prous adjectius per definir un vi, però n’he trobat deu per explicar una nit que es mereix més que un deu, un onze: la nit de l’onze d’agost.

  1. Elegant.  Els Jardins de Cap Roig, un entorn privilegiat, elegant. Un gran escenari, sense estralls, negre. En Josep vestit sobri. Comencem amb un champagne Blanc de blancs 1999, de la Maison Delamotte, fundada el 1760.  Ens passa imatges de la Champagne, camps molsuts, atapeïts i de l’elaborador, Didier de Pont. Matisos de brioche, pa torrat, mantega, cítrics, fruites madures, flors pansides, avellana, bombolla fina. Acompanya el Quartet Gerió amb una interpretació del Divertimento nº1 Re-major 1º moviment de W.A.Mozart. Elegància en tots els sentits.
  2. Untuós. Nit càlida, sensual, amable. Tastem un Riesling, Flühlingsplätzchen Monzingen Gran Cru 2007. Extremadament difícil de nomenar, extremadament difícil d’explicar les sensacions que experimentem aquesta nit. En Josep agafa un mocador de seda i el masega, per intentar escenificar els atributs del Riesling de nom impossible: extrema fragilitat aparent, subtil, lliscant, dolç, àcid, efímer, ventall de cua de paó, riquesa. Acabem escoltant la Petita Serenata nocturna 3r moviment Minuet de W.A. Mozart. Nit untuosa.
  3. Místic. Amb el tercer vi l’audiència estàvem en un punt allunyat de la terra, elevat, gairebé místic. El Chambolle Musigny 1r Cru 2007, un Borgonya que respira saviesa i, per tant, complexitat. Als catalans no ens agraden els borgonyes, perquè no hi estem avesats. Són vins clarets, poc colorats, eteris. Com diu en Josep Roca, cada vegada que va a Borgonya torna més petit, se sent insignificant, perquè no se’n sap mai prou d’aquells vins. Un vi ple de misteri, místic que ha tocat terra i peus, perquè el seu elaborador, Philippe Palacet encara trepitja el raïm amb els peus. L’audiència restem callats i concentrats davant tanta saviesa i esclata la música, Méditation de Thaïs Jules Massenet. Misteri, saviesa i misticisme. Restem muts, envoltats d’intimisme.  
  4. Tristesa. Tastem Vall Llach 2004, essència del Priorat. El vi que brolla de les pedres. Ho han passat malament al Priorat. Immensitat de solitud, oblit, duresa, erm. El vi: aspre, eixut, salvatge, auster, fosc. Immensament gustós, la joia d’una viticultura heroica. L’audiència sentim el pes del Priorat mentre escoltem “El Cigne” de Carnaval d’animals de C. Saint Saens. Joia de viure la nit, tristesa de beure’ns la nit.

 5. Generós. El moment més emocionant de la vetllada arriba quan en Josep Roca ens explica: “Quan va néixer el meu fill Martí, em van regalar una ampolla de vi dolç d’una bota de 1860 de Masia Serra. L’he guardada tots aquests anys buscant l’ocasió per tastar-lo. Avui ha arribat el moment. Sou 150 persones, per això no us puc donar una copa, sinó dues gotes en un flasconet. Poseu-les en el dors de la mà, oloreu-les i llepeu-les”. INO vi dolç natural de Masia Serra, Empordà. Ens han robat el cor, cauen llàgrimes mentre escoltem a la Sílvia Pérez Cruz musicant un poema de Maria-Mercè Marça, “Covava l’ou de la mort blanca”. Amb aquest poema cantat, la Sílvia va guanyar el seu primer certamen de cant. Emoció viral. L’audiència pica de peus per agrair tanta generositat.

6. Nostàlgic. Quin gust té la nostàlgia? En Josep parla de les molècules i els elements químics que fan que el Porto Niepoort Vintage 1983 assoleixi aquell gust tan característic. Ens deixa a mitja explicació per fer-nos entendre que el Porto té gust a Porto, cert, però desperta sentiments profunds, impossibles d’aconseguir amb molècules sinó amb les nostres vivències. “El vi és com les persones. Absorbeix totes les experiències”. La Sílvia Pérez Cruz canta “Lágrima” amb tant de sentiment que tota ella sembla ben bé feta de molècules portugueses, però no són les cèl·lules, són les experiències i el sentiment el què la fa cantar un fado amb aquella força. L’ambient és distès, parlem amb els veïns de tast, hi ha harmonia, hi ha química.

7. Acollida.  En Josep es justifica quan ens fa tastar una copa de Coliseo Valdespino Amontillado, un Xerès. Diu que ja ho sap que es queda sol, que ja no es porta i que a pocs els agrada, però ell vol fer un homenatge als seus pares, que amb molt d’esforç van obrir un bar en un barri humil, on servien copes de Xerès als treballadors que hi freqüentaven. Els pares treballaven tot el dia i els fills van créixer al bar. L’olor del Xerès és un record insistent i en Josep li fa un tribut en el tast. Catalunya és un país d’acollida i sabem acollir vins i sons. La Sílvia canta “Loca”, una cançó escrita per ella mateixa i ens sentim acollits, per la seva veu vellutada i per l’hospitalitat infinita d’en Josep.

8. RodĂł. És un adjectiu que s’atorga als vins mĂ©s encertats. L’espectacle va ser rodĂł, sense arestes, sense ensurts i amb un final desitjat: un lunch de 14 plats i 6 postres. Impressionant: gaspatxo de llobregant, calamarcets amb roca e ceba, timbal de poma i foie amb oli i vainilla, parmentier de pop amb oli de pebre vermell, arròs de Cap Roig amb muselina de les seves espines, cruixent de patata i brandada de bacallĂ  amb suc de pebrots escalivats, coulant de xocolata amb gelat de gingebre, infusiĂł de fruits vermells amb granissat de sangria i gelat de mascarpone,….

9. Alegre. Els vins són alegres, o són avorrits. La nit va ser alegre. Gent de l’ofici (de l’ofici de la gastronomia, s’entén), ens varem trobar a Cap Roig. Costa de veure’ns, perquè o treballem o viatgen, i aquella nit varem compartir una estona amb en Sergi Arola, en Carles Gaig, en Nandu Jubany  i les seves dones, la Sara, la Fina i l’Anna. També hi havia periodistes gastronòmics, en Salvador Garcia-Arbós, i en Marcel Gorgori, germà de vi d’en Josep Roca.

10. Emocionant. Em llevo, el dia després, emboirada. M’ho vaig passar molt bé. Vaig aprendre, comprendre, sentir, riure. Una nit emocionant.

Arribant a Cap Roig

En Santi i jo ens trobem amb el Sergi Arola, la Sara, l'Anna i les filles de'n Sergi i la Sara

en Carles Gaig menja un entrepĂ  d'escalivada i formatge de cabra abans del tast

En Nandu Jubany també s'apunta a "l'entrepaning" abans del tast

Estar tan a prop de la SĂ­lvia Perez Cruz ens omple d'energia

GrĂ cia Saint Germain

dimarts , 10/08/2010

L’estiu passat, per gentilesa de la meva amiga Maribel, varem passar una setmana a Paris. Agost – París –família: una equació de tres incògnites fàcil de resoldre = TURISME

Ben calçats, amb bermudes, motxilla i ampolles d’aigua, varem sortir el primer dia de l’apartament de la Maribel direcciĂł a….fer turisme, tots quatre: pare, fill (13 anys), filla (11) i jo.

Una hora més tard, la meva filla s’anava asseient a tots els bancs que trobava i també als que no trobava, substituint-los per qualsevol vorera amb remota forma de banc. És a dir, que no feia fàstics (“ascus” deia la meva àvia, i a mi em costa molt dir “fàstics”) a cap seient, formal o informal.

A la meva filla li refotia Notre-Dame, el Louvre i les Tulleries. I el nostre fill començava a buscar bancs i voreres. Nosaltres els engrescĂ vem: – Va, som-hi, que ParĂ­s Ă©s molt bonic. A mi no m’hi havien portat mai de petita. Sou uns privilegiats – I ells badallaven cent vint vegades al minut (quina Ă©s la fracciĂł d’un segon? Perquè aconseguien badallar mĂ©s d’una vegada cada segon)

Els nens només tenien una il·lusió turística: pujar a la celebèrrima TOUR EIFFEL.

No sĂ© què es pensaven. Però nosaltres ho fèiem servir com una pastanaga: – Ă€nims, que aquesta tarda anirem a la Tour Eiffel!!! –

Caminàvem apropant-nos a la preuada fita quan els nostres ulls van quedar esbatanats. Què era aquell eixam? Eren persones tot allò o es tractava d’una exposició de guerrers de Xian? Era una manifestació “somunanaciónosaltresdecidim”? Era l’entrada al metro en hora punta? Era la preparació d’una fotografia de Spencer Tunick?.  No això darrer no podia ser perquè tothom anava vestit, amb shorts i camiseta de tirants, però vestits.

No, res de tot això. Eren turistes, milers, amb els que compartíem un mateix interès:  pujar a la Tour Eiffel. La cara del meu marit i meva  es podria assemblar a la d’un llamàntol viu davant una olla plena d’aigua bullint. I ara, què fem? De cap de les maneres volíem fer una cua de tres hores per pujar i baixar. Vaig comprar una postal d’una vista panoràmica des de dalt de la tour Eiffel i, una mica avergonyida, els vaig ensenyar als meus fills:

 - Fem veure que som a dalt i veiem tot això? –

Temia que em diguessin que era una descreguda i que no sabia anar pel món. Però, sorprenentment no varem tenir cap problema, els nens van decidir que sí, que la postal era una fantàstica idea per imaginar que eren allà dalt. També van dir que era una bestiesa fer tanta cua i que girant cua estàvem al cap del carrer.

El dia següent varem decidir que això del turisme ja ho feien molt bé els japonesos i que nosaltres ens dedicaríem a passejar tranquil·lament per París, un París sense cues, sense objectius i sense stress.

Ens llevàvem al matí, esmorzàvem com reis i passejàvem per allà on ens semblava que ens podia agradar. Un parell d’hores més tard pensàvem en el dinar i anàvem a descobrir mercats o carrers amb botigues de menjar. No cal ni dir-ho que totes les botiguetes de menjar ens semblaven absolutament seductores, delicioses, precioses i inconcebibles a casa nostra. Compràvem com folls, perquè creiem que mai més gaudiríem de botigues tan entranyables i, corrents, cap a l’apartament de la Maribel. I a cuinar, tots quatre, divertint-nos de valent.

A la tarda un altre passeig, i un altre objectiu: preparar el sopar.

Els nens van decidir que ParĂ­s era D-E-L-I-C-I-Ă“-S, i estĂ  clar que no era una apreciaciĂł subjectiva….en aquest cas. No varem veure cap altre monument, cap altre museu, cap altre racĂł turĂ­stic, i ho varem ben superar. Sort de l’apartament de la Maribel, amb cuina, perquè en un hotel ens haurĂ­em mort de pena; que ja Ă©s trist, ja, a ParĂ­s.

Sovint, a casa ens enyorem de París.  Els fills em demanen un altre viatge gastronòmic, però, ai las, aquest any la cosa està fluixeta.

Per això em van caure les llĂ grimes, l’altre dia quan vaig aparcar la moto a Gal·la PlacĂ­dia, vaig agafar un carrerĂł i vaig veure….ParĂ­s a Barcelona! El mercat de la Llibertat. Quina delĂ­cia, i no nomĂ©s el mercat, sinĂł tots els carrerons de GrĂ cia que l’envolten.

Arribant al mercat de la Llibertat

La reforma del mercat de la Llibertat és impressionant, sobretot perquè ha “esquitxat” a tots els carrers de l’entorn. Però quan entres, et quedes bocabadat, quines parades! Noves, amb sabor a antic, amb productes atractius, tota mena de facilitats; una peixateria que omple tota una paret, amb una petita barra on pots menjar “in situ” els peixets i el marisc; una fleca amb caràcter i varietat i una botiga de fruita seca i, “al tanto!”, fruita confitada que em va enganxar com si jo fos una mosca enganxada a la taronja confitada, dolça i regalimant.

La millor fruita confitada a La Grana

La millor fruita confitada a la Grana

Agafo la moto i torno volant a casa: – nens, som-hi, motxilla, bermudes i sandĂ lies! Anem a Paris!  -

Pugem a l’autobĂşs: – Mare, l’autobĂşs ens portarĂ  a ParĂ­s? –. La ingenuĂŻtat de la meva filla em deixa sempre sense respostes.

Arribem a GrĂ cia, i els ho ensenyo: – Ho veieu? És igual que els mercats de ParĂ­s!

Una botiga amb un parell d'ous i cent més

A casa ja ho hem decidit. Aquest estiu viatjarem a Barcelona, farem de parisencs. Anirem a tots els mercats de la ciutat, a descobrir  espais gastronòmics i racons amagats. Amb la compra fresca, cuinarem sense aturador i viurem el nostre viatge particular. I és que, a vegades, no calen avions per viure experiències extraordinàries.

totes les parades sĂłn boniques

A la Grana et donen idees

Uns calamarcets menjats a peu de parada

Quilòmetres endins

dimarts , 3/08/2010

A l’estiu qui més qui menys augmenta el seu quilometratge, o sigui que posa quilometres al seu diari. Amunt i avall, a la dreta, la següent cantonada i giro. Semblem baldufes amb rodes, cinturó i airbag.

Tres països més enllà i, per fi!, sóc a casa. Quin gustet! Quina alegria! Anem a un xiringuito i si tenim una miqueta de sort, fins i tot, ens entenen i, si tot va bé, menjarem una senyora paella. Això és vida! Després de tants aeroports, de tantes espècies i de tants enrenous idiomàtics, estem a casa i sabem el què demanem, quan ens ho portaran i quant pagarem.

Arriba la paella, tot són ohhs, ais i uis. A aquesta paella no li falta de res: arròs, hortalisses, sofregit, pollastre, conill, calamars, gambes i musclos. Un festival.

Tenim el privilegi de compartir la paella amb en Ferran Garcia, el coordinador d’investigació de veterinaris sense fronteres.

I….tot aquell gustet, aquella alegria, es transforma en una mica de disgust, i no perquè la paella sigui disgustada – sense gust – sinĂł perquè en Ferran ens explica que la majoria dels aliments que mengem en el nostre paĂ­s han fet mĂ©s quilometres que les hostesses de Ryanair.

Ara sĂ­ que ens hem quedat parats. Però, però, però…..l’arròs no Ă©s del delta? Les gambes no sĂłn de PalamĂłs? Els pèsols no sĂłn del Maresme?

En Ferran diu que ens relaxem, que mengem la paella, però que ens ho anirà explicant “gra a gra” perquè n’estiguem informats, que val la pena saber-ho, que hem de ser conscients de que el què mengem ve de molt lluny i que, sabent-ho, quan anem a comprar potser modificarem una mica els nostres hàbits i no buscarem sempre el més barat. Perquè el més barat, sovint, és més car, potser no per la nostra butxaca, però sí pel planeta i per les persones que conreen aquests aliments.

En Ferran Garcia ens parla d’un concepte molt i molt interessant, la sobirania alimentària. Aquest món global està destruint, molt ràpidament, la possibilitat de que els països en desenvolupament puguin ser autònoms econòmicament i agroalimentàriament. O sigui, que les persones que viuen en països d’economies precàries poden arribar a passar gana tot i treballar en plantes productores d’aliments.

Per exemple, la soja. La soja, amb tots els aparents beneficis inacabables per a la salut, està acabant amb la salut de la selva amazònica. Les grans extensions de cultiu de soja estan desforestant a passos de gegant una zona rica en recursos naturals. La part més greu del cultiu massiu de la soja no és només l’impacte mediambiental sinó, sobretot, els moviments migratoris que obliga a la població, perquè resulta que el cultiu de la soja ocupa a una poquíssima quantitat de persones. Sembla ser que el territori ocupat per a conrear la soja a Argentina i a Brasil és tan gran com tot Catalunya, i la mà d’obra que ocupa aquest cultiu és insignificant. Amb dues persones per a 500ha de soja n’hi ha suficient. Aquesta dada és importantíssima perquè provoca desplaçaments de població.

I, podrĂ­em preguntar…..tanta soja mengem? SĂ­ que ha fet feina el tofu, el seitán i el ViveSoy….!

No, no, la quantitat de soja que consumim els humans és minúscula, no té cap mena de transcendència.  La soja es transforma en pinsos per a animals, i aquí rau el quid de la qüestió. Tots els animals que criem al primer món estan alimentats amb pinsos de soja. Aquesta és la raó per la que la proteïna animal és tan econòmica, en el nostre país. Això sí, som dependents de la soja, fins el punt que si ens tanquessin l’entrada de soja, en dos dies aquest país no tindria ous, ni carn ni llet. És impressionant.

Ara, em miro la costella, el conill i el pollastre de la meva paella amb uns altres ulls. ConclusiĂł, poqueta carn. Hem de reduir el consum de carn en la nostra dieta.

Així, doncs, la proteïna animal l’obtindrem del peix. Uf el peix i el marisc, mare meva, aquí si que anem lluços. Quan anem a comprar peix feina tenim a saber d’on prové, però el què està clar és que de les nostres costes hi ha ben poca cosa. La major part del lluç es pesca a Xile, Argentina i les costes africanes; les gambes dels manglars de la Índia, els musclos de Xile i els calamars dels manglars de l’Equador. Els manglars són conjunts d’arbres en terrenys costers inundats, d’alt interès ecològic, en els que s’hi ha instal·lat importants piscifactories.

Vaja, com a mínim, les hortalisses sí que deuen ser de casa, com a mínim d’Almeria, no????

Doncs sí i no. Sí hi ha una gran producció a Almeria, però darrerament la producció que està prenent més força és a Àfrica, al Marroc i al Senegal. El tomàquet, tan nostrat, els melons fresquets de l’estiu, les carbasses, les mongetes tendres de cada vespre i l’enciam de les consciències dietètiques venen de lluny, tant que els caldria una dosi de Biodramina i unes hores de repòs per recuperar-se del jet-lag.

Sort que l’arròs no ens fallarĂ , amb la nostra sòlida tradiciĂł arrossaire, tant de producciĂł com de cuina. Som un paĂ­s d’arròs, sĂ­…..però els que en fan mĂ©s i mĂ©s sĂłn els Tailandesos, de fet un 60% de l’arròs que consumim en el nostre paĂ­s Ă©s tailandès i no imagineu un arròs exòtic, no. A TailĂ ndia conreen arròs de la nostra mena, Bomba, Sènia i Bahia. Ara, al Delta fem arròs Basmati!!!!

A veure, a veure, què ens queda per comptabilitzar??? Uns espàrrecs de Perú, unes taronges d’Israel, unes avellanes de Turquia i un cafè de Colòmbia.

Els ingredients del dinar mediterrani d’avui han viatjat 40.000 km per arribar al plat. Coherent?

La Marta Miró i en Ferran Garcia, els meus assessors de paelles quilomètriques

La Marta Miró i en Ferran Garcia, els meus assessors en paelles quilomètriques