L’Enric Gomà m’ha dedicat la seva columna del diari Avui, del dia 14 d’agost. Ha estat una sorpresa majúscula. Obro el diari, a la meva manera, és a dir, al revés, començant per la darrera plana i em trobo amb el següent regal
La guerra dels mons
Els meus respectes
14/08/10 02:00 – Enric GomĂ email protegit
Ada Parellada deia a Catalunya RĂ dio: “A mi no m’agrada viatjar” Â
Just l’altre dia vaig anar a buscar un barret de copa que guardo dins una capsa de cartrĂł, nomĂ©s per treure-me’l cerimoniĂłs desprĂ©s de sentir Ada Parellada, mestressa del restaurant La Semproniana de Barcelona, que declarava a Catalunya RĂ dio: “A mi no m’agrada viatjar”. Va revelar-ho espontĂ nia, sense embuts ni aires de disculpa. Mentre desembolicava el paper de ceba amb piquets de rovell que protegeix el barret, rumiava que gairebĂ© ningĂş no admet que viatjar s’ha tornat un deure social, una imposiciĂł, una servitud. Vaig cofar-me el barret amb compte, m’encaixa bastant bĂ©. Fa temps que el guardo per a aquestes grans ocasions, com Ă©s descobrir-me solemne davant d’algĂş que ens recorda que viatjar cada estiu a algun paĂs distant i exòtic, on es crien micos i es mengen llangardaixos, s’ha convertit en una mostra mĂ©s de l’esperit ramader i adotzenat dels nostres temps. Acte seguit vaig alçar la mĂ dreta i vaig pinçar suaument amb el dit gros i l’Ăndex l’ala del barret, tot pensant que aixĂ com alguns individus viatgen moguts per un interès autèntic pel paĂs que visiten –hi ha gent per tot–, molts altres viatgers s’hi veuen empesos any rere any pel desig d’aparentar, seguidors devots de la ximpleria social. Mentre elevava el barret a mitja alçada amb reverència i el deixava suspès uns moments a una certa distĂ ncia de la clepsa, encara que no excessiva –no estava acomiadant el zepelĂ Hindenburg sinĂł expressant admiraciĂł i respecte–, vaig celebrar que una dona gosĂ©s aixecar una cella davant de tanta rutina i fatxenderia viatgeres.
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/206373-els-meus-respectes.html
No cal dir que m’ha fet una immensa il·lusió, perquè no en tenia ni idea, i el text és, simplement, preciós. Ben escrit, divertit i molt afalagador.
Doncs sĂ, a mi no m’agrada viatjar. SĂłc de les que faig viatges de barri. Vaig de l’Eixample al Raval i em penso que he fet un salt de pardal. Si vull sortir del meu mĂłn, marxo al Maresme i si em sento amb ganes d’aventures intrèpides, m’escapo al BerguedĂ . Ja ho veieu, molt civilitzat.
Va haver-hi una època que ho feia, això de viatjar. Col·leccionava postals, per poder demostrar a tothom que havia estat aquà o allà . En el moment que vaig descobrir que a ningú no l’interessava el què jo fes o desfés i a on renoi havia anat a petar, vaig decidir que les maletes les fes i les desfés ta tia. Vaig acabar-ne farta de fer maletes, fer cues i fer mots encreuats als aeroports desesperant mentre esperava el vol delayed (als aeroports es parla en aquest idioma que tots en diem anglès, però que un anglès oriünd no seria capaç d’entendre).
En la meva memòria (que hores d’ara confon Hongria amb Turquia, perquè total m’hi passava un dia a cada paĂs i al final no arribava a atinar si la capital de Suècia era Viena o si Siena era una ciutat del cantĂł flamenc d’Àustria….o això dels cantons Ă©s SuĂŻssa? En definitiva, un embolic de pebrots). Doncs com deia, en la meva memòria no hi ha quedat ni un monument, ni una anècdota històrica ni una paraula de cap idioma remot. El què ha quedat en la meva memòria Ă©s algun que d’altre platillo, recepta, aroma o picant. Resumint, que nomĂ©s m’interessava el jalamen, de tota la qĂĽestiĂł viatgera.
I ara que parlo de memòria, ho recordo perfectament: el viatge es basava en visitar monuments, esglĂ©sies, museus i poblets… per omplir els temps buits entre els Ă pats.
A mi no m’agrada viatjar, però sĂ que m’agrada conèixer mĂłn, eh???? Que una cosa no treu l’altra. Saber coses m’agrada, i molt, però m’atabalen les incomoditats i els enrenous intrĂnsecs del viatge. Sovint els viatgers em diuen que, precisament, això Ă©s el què els agrada mĂ©s, passar-les canutes per desprĂ©s gaudir recordant-ho. Amb els ulls esbatanats, no puc creure’m que el què Ă©s mĂ©s divertit del viatge Ă©s, en definitiva, les dificultats i els ensurts. Doncs noi, davant aquesta evidència recomano viatjar a la Xina, a l’Oeste, a les illes del PacĂfic, Mexico lindo i a la MediterrĂ nia…..de Port Aventura! D’ensurts en tindran de tota mena i en tot moment! Això sĂ, s’estalviaran la pèrdua de les targetes d’embarcament, l’oblit del passaport a l’hotel i les gastroenteritis per curris picants.
Doncs tot plegat per dir-vos que d’ençà la columna de l’Enric Gomà m’he proposat fermament conèixer món, a la meva manera. He viatjat per Barcelona, fent la volta al món i visitant els cinc continents de la manera més autèntica, més vital, que més et fa vibrar i més civilitzada: menjant.
He menjat a restaurants, he comprat en botigues ètniques, he vist pel·lĂcules que passen en altres paĂŻsos i on el menjar Ă©s protagonista, he llegit novel·les amb molts ingredients ambientades en indrets exòtics. Ui, ui, ui….m’ho he passat bomba. I sobretot, el què he fet, ha estat reconciliar-me amb una de les meves aversions: la cuina ètnica. Mira, què vols, no m’agrada. Li tinc mania. I tot i això, aquest estiu m’ho he passat increĂŻblement bĂ©, perquè això ha estat una gran aventura, a l’estil Marco Polo, entre SarriĂ i Nou Barris.
Us ho anirĂ© explicant a poc a poc, que sinĂł empatxa i al final no sabreu si sou a Turquia o a Hongria…..que el viatge mal paĂŻt ja ho tĂ© això.
una volta al mĂłn sense sortir de casa.....
Ada Parellada (Granollers, 1967) va nĂ©ixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest mĂłn. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
