Quina mandra. Tinc molta mandra. Se m’ha instal·lat la mandra, tan endins que no sé si en sortiré mai més. Per als catalans la mandra és un dels pecats capitals, principals, la mandra està molt mal vista, però avui, per sort, ningú no ho veurà. Tinc tothom ben lluny, han marxat a la platja, tornaran a dinar. Jo m’he quedat a casa perquè haig d’escriure, les meves coses, llibres, articles i posts del blog. Però no avanço ni gota, mentre les gotes de suor avancen coll avall. Les lletres se’m desdibuixen i el teclat cada vegada el tinc més a prop dels ulls. El meu cap és a punt de caure sobre els quadradets del QWERTY.

Decideixo estirar-me a la gandula. Va…..només seran deu minuts, tot i que em sento una mica culpable, perquè això del nom del què els castellans en diuen “tumbona” i nosaltres en diem “gandula”, ja ens indica que la cosa no està bé, que jeure és cosa de gandul monumental. I ara jo sóc la mandra gandula i personificada.

El cervell lluita amb desesper entre deixar-se anar i fer l’andalús o agafar embranzida i fer de catalana d’arrel, plantant-li cara a la mandra i escriure les meves coses o fer el dinar; en definitiva, FER. Però els meus braços i les cames són com arrels immòbils d’un arbre centenari i no sembla que la genètica nacionalista catalana tingui intencions d’actuar.

Encara no m’aixeco de la gandula, però començo a combatre la mandra…..lentament trio entre cuinar o escriure, escriure o cuinar. Decideixo cuinar, per una senzillíssima raó, perquè si m’assec davant m’adormiré sobre les tecles i a la pantalla quedarà  reflectit, en forma de paraules inconnexes, el meu àtac de deixadesa suprema. Quan recuperi el meu orgull de catalana activa, em sentiré culpable d’haver deixat volar totes aquestes hores sense produir res; jo que tot el dia em queixo que el temps no juga a favor meu i fuig cruelment.

I decideixo anar a la cuina, perque no podré caure somiant truites sobre el lluç ni sobre els espaguetis a la putanesca. Quan aconsegueixo arribar a la cuina, obro la nevera i busco entre totes les opcions, la que em doni menys feina.

Sí, ho he trobat, faré un roast-beef amb verdures glassejades. Per què? Perquè es courà tot sol, no l’hauré ni de mirar i, mentrestant, podré continuar flirtejant amb la mandra com una amant descontrolada, a la taula de la cuina.

Per fer un roastbeef sense feina, has de triar la part més fàcil de la vedella. La part baixa de l’entrecot, el què els francesos en diuen “faux filet” és una bona opció. Però també la part de dins de la cuixa, que té forma triangular i està a sobre el genoll, enganxada a l’ós de la “babilla”, que és un ós blanc que conté un líquid blanquet, que sembla ben bé una baba, per això en diuen així, babilla.

Sense lligar ni res, la poso sobre una safata de forn. L’unto lànguidament amb mostassa de Dijon i una mica de llard de porc. Ho ruixo amb una mica de conyac i l’enforno vint minuts per quilo a 200ºC.

Pelo unes escalònies i tallo unes pastanagues a tires. Les poso en una altra safata, amb una mica de mantega, vi blanc, una cullerada de sucre, sal i alguna herba. Ho faig coure al forn gairebé una hora a 150ºC. L’objectiu és que el líquid cogui les verdures i el sucre i el greix quedin adherits a la part externa.

A dins de la batedora hi deixo caure uns tomàquets tallats de qualsevol manera, un tros de pa sec, un bon raig d’oli i un pessic generós de sal. Trituro i trituro. Passo pel colador i ho guardo a la nevera. Obriré una llauna de bones escopinyes i tallaré unes olives, per acompanyar la sopa. Sopa de tomàquet amb escopinyes i olives.

Ja està, ja puc tornar a la gandula fins l’hora de dinar…..però tot badallant, decideixo arrastrar-me a l’ordinador i fer una mena d’acte de penitència i de neteja de consciència. Ho escric. Que tothom ho sàpiga. TINC MOLTA MANDRA i cada cop veig més a prop les tecles de l’ordinador…..Ffanlhp¡vcbatrpqaramnvbpaewokmvnbspdzxc……..FFFFFFFFFFFfffffffffffffffffffff

(La mandra ha guanyat la lluita………)

una soca sobre QWERTY