Quan em pregunten a què em dedico, i els dic que tinc un restaurant, automàticament el comentari és: —Buf, això és molt esclau!

També m’ho deia el meu pare. Quan era petita, el meu pare em preguntava: ‘I, de gran, què vols ser?’ I jo li contestava que volia ser bombera, mestra o ballarina. El meu pare em replicava que no, que el què jo de gran havia de ser CLIENTA. ¿?¿?¿?¿?¿?

Per descomptat mai no vaig entendre quin era aquest ofici, el de clienta, però com fèiem molts nens de la meva edat, callàvem i crèiem. Els pares ho sabien tot, tot i tot, i entre tanta saviesa, esta clar que sabien exactament quin futur et convenia. I si el meu pare deia que de gran havia de ser clienta, doncs jo seria clienta i punt. Ja tindria temps d’esbrinar a quina universitat impartien cursos d’aquest enigmàtic ofici.

Van passar els anys i va arribar el dia d’anar a la universitat. Vaig buscar amb fermesa i energia on s’estudiava la carrera de clienta (vaig buscar amb totes les possibles denominacions: clientèlia, clienting, clientegia, clientina), i desanimada em vaig adreçar al meu pare:

—Atès que no he sabut trobar on s’estudia ser clienta, he decidit que faré ‘arts escèniques’.

Alça Manela! Aquí, sí que vam xocar amb el meu pare. Van esclatar una mena de focs artificials.

—I fent teiatru creus que podràs ser clienta??????? — cridava el meu pare, encès com si estigués representant els pastorets, en el paper de Llucifer (veient-lo, vaig pensar que havia errat en la seva professió, quina força interpretativa! Brodava ben bé el paper! Li ho volia dir… Que el seu món era el treiatu! Però alguna cosa em deia que no era el moment adequat…)

—Faràs dret— va dir, mentre jo estava dreta com un pal, sense ni tan sols a tenir dret a pensar.  —Les professions liberals permeten tenir diner de butxaca i anar als restaurants a l’hora dels clients, de la gent normal. Les professions lliberals permeten ser clienta.

Vaja! Aquest era l’entrellat. Per ser clienta havia d’estudiar dret, o qualsevol professió lliberal.

Vaig començar dret i, a quart, vaig anar de dret a la cuina.

El meu pare em va plànyer i em va dir: —Nena, tu no saps què és això. Aquest ofici és molt esclau.

I a partir d’aquell moment, he estat esclava del comentari… Però en cap cas, del restaurant, que m’ha donat una llibertat immensa.

La Paquita i la Lolita de l’Hispània diuen que són com monges de clausura, perquè certament un restaurant no et permet sortir gaire a prendre la fresca, però sí que és una alenada d’aire fresc cada dia. Les monges tenen una rica vida interior, i nosaltres la vida la fem a dins, però és un dins ple de retalls de fora. Som una gran recepció. Proveïdors, amics, clients, coneguts i saludats ens porten ‘l’exterior’ a domicili. Ens expliquen què fan al cinema, els paisatges exòtics dels seus viatges, la darrera obra de teatre i la botiga que acaben d’obrir a la vorera del davant (és que no hem tingut temps de creuar el carrer i encara no l’hem vist…).

Som unes monges de clausura que vivim intensament: anem a dormir tard, no callem mai, mengem filet (tant com podem) i bevem xampany (tan sovint com podem)… També resem, tot i que les nostres pregàries van adreçades al nostre senyor llobarro, perquè es cogui al punt, o al nostre senyor pa de pessic, perquè pugi i no faci fallida.

I molt de tant en tant, ens escapem a dinar o a sopar (sense patir ni un remordiment ni haver-ho de confessar a ningú) i, aquell dia, coets!

L’altra dia vaig anar a dinar, a un restaurant enganxat a la Boqueria, a la plaça de les pageses, la plaça de Sant Galdric. Ara es porten els restaurants clandestins, és la última moda, i Au Port de la Lune és clandestí per pebrots. Li han clausurat el restaurant. Imagina! Esclau i clausurat! Aquest petit local ho té tot! Però en contra de tot pronòstic administratiu, en Guy continua donant dinars, sempre que entris trucant el timbre per la porta de l’edifici, és a dir, per la porta del veïnat. Truques a un timbre vermell, t’obren i puges per unes escales atrotinades a una petita sala (de casa), encantadora, amb cadires velles i taules de fusta.

Gastronomia i 'bonheur'

Vam dinar al balcó. El quadre que tenia al costat tenia colors, olors, so i moviment: eren les pageses de la plaça. L’airet del carrer suplia els cruels aires condicionats i les cambreres explicaven els plats del dia: tres ostres, una amanida de paté de campagne, una hamburguesa de brau o un pastís de nabius. Tot era fantàstic, fàcil, còmode, bonic i bo. Però sobretot, l’airet de fora, seure en una taula, parlar sense presses, beure un bon vi i veure un paisatge deliciós, ple de vida, em van fer combregar amb Au Port de la Lune.

Tenir un restaurant és un esclavatge? Tenir un restaurant t’allibera d’haver de divertir-te per obligació, d’haver d’anar de revetlla i de cap d’any, de tots els compromisos i d’allò que no et ve de gust. Tenir un restaurant t’ensenya a gaudir d’allò que els entesos consideren que és la FELICITAT: els petits plaers. Que més vols! Tenir un restaurant t’allibera i et fa feliç.

Anar a Au Port de la Lune va ser un petit plaer que em va fer immensament feliç… I lliure! I, a més, aquell dia vaig ser clienta!

Ho veus, pare? Es pot fer tot, si ho vols.