Toca quan toca. Per exemple, sĂłn dos de tres de la tarda (o quarts de quinze) i, tinguis gana o no en tinguis, toca dinar.
Torno ara de la manifestaciĂł del 10 de juliol i toca parlar-ne.
Però, a veure, aquest no Ă©s un bloc de gastronomia? SĂ, però toca parlar de la manifestaciĂł.
I em pregunto, què puc afegir a tot el què s’ha dit, es diu i es dirà ? Res. Però toca parlar-ne.
Perquè tenim dret a decidir, toca parlar-ne. N’hem de parlar, encara que ens n’avorrim, de parlar-ne. TOCA.
Toca parlar-ne, tot i que no pugui dir-ne gaire cosa, perquè n’he sortit tocada….(en tots els sentits –literal i metafòric-). He sortit tocada –metafòricament– perquè m’he emocionat. No hi ha cosa mĂ©s emocionant que viure en directe que sĂ, que som una naciĂł, malmesa i amb pocs recursos, però, carai, som una naciĂł, i n’estem convençuts.
N’he sortit tocada –literalment– perquè Ă©rem molts, moltĂssims, mĂ©s d’un miliĂł, oi? I Ă©s clar, qui Ă©s el fĂsic quĂ ntic capaç d’encabir un miliĂł i escaig de catalans (de totes mides i condicions) en un perĂmetre tan petitonet. Ja ho diuen ja, que en el pot petit hi ha la bona confitura, i sĂ, Ă©rem els millors, però el pot era petit i, carai, ens tocĂ vem… I suĂ vem… SuĂ vem la cansalada. Que es noti que som catalans! I com catalans exemplars, som del mĂłn del porc –de la cansalada i de la botifarra (no ho confongueu amb els botiflers, no)- i per això suem la cansalada. El miliĂł de catalans (que viuen i treballen a Catalunya) que ens vĂ rem trobar a Passeig de GrĂ cia/Diagonal per passar la tarda del dissabte 10 de juliol vĂ rem, sobretot, compartir tocaments i rauxa, en forma de suor incontrolada. I això Ă©s el què passa, que l’emociĂł, els tocaments i la suor uneixen, ens dissolen en una mena d’abraçada cĂ lida i intensa que es transforma en una naciĂł.
Ara ho veig clar, però quan era allà al mig, amb aquella suor compartida, tan maca, tan catalana, pensava: als catalans, tot i portar la botiga a la sang, no se’ns ha acudit de muntar una mena de xiringuitos!? (ep! L’Albert Pla diu que s’hauria de normalitzar la paraula, i jo dic que s’hauria de normalitzar “pensar” sempre en un petit negoci cada vegada que hi hagi ocasió). Uns xiringuitos ben dissenyats per l’ocasió, de dos colors, vermell i groc (i aixà poder-los usar, també, el diumenge en el cas que la Roja guanyi el Mundial –ui, que perdo un parell d’amics dient això!-).
Per ser coherents amb la densitat de catalans per centĂmetre quadrat, hi vendrĂem sardines en escabetx, i per ser coherents amb la temperatura hi vendrĂem begudes fresques. I per ser coherents amb els colors, haurĂem de servir begudes vermelles i grogues. A veure… Quines begudes hi vendrĂem? Potser un gaspatxo ben fresquet i un rebujito????
LES MEVES SARDINES EN ESCABETX
- 1 kg de sardines
- 1 cabeça d’alls
- 1 gotet de vinagre
- 1 gotet d’oli d’oliva arbequina
- farina
- pebre vermell
- farigola
- llorer
- sal
Salpebrem les sardines i les enfarinem. Les fregim en una paella amb força oli, no massa perquè no quedin eixutes. Les anem col·locant en una safata fonda (tipus pĂrex). A la mateixa paella, fregim els alls tallats, quan agafin color, apaguem el foc i hi afegim el vinagre, vigilant que pot esquitxar. Hi posem tambĂ© la fulla de llorer i la farigola. Fem coure un parell de minuts. Hi posem el pebre vermell i ho tirem damunt de les sardines. Deixem reposar un parell de dies abans de menjar-ho.

Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a