Som una nació!

Toca quan toca. Per exemple, són dos de tres de la tarda (o quarts de quinze) i, tinguis gana o no en tinguis, toca dinar.

Torno ara de la manifestació del 10 de juliol i toca parlar-ne.

Però, a veure, aquest no és un bloc de gastronomia? Sí, però toca parlar de la manifestació.

I em pregunto, què puc afegir a tot el què s’ha dit, es diu i es dirà? Res. Però toca parlar-ne.

Perquè tenim dret a decidir, toca parlar-ne. N’hem de parlar, encara que ens n’avorrim, de parlar-ne. TOCA.

Toca parlar-ne, tot i que no pugui dir-ne gaire cosa, perquè n’he sortit tocada….(en tots els sentits –literal i metafòric-). He sortit tocada –metafòricament– perquè m’he emocionat. No hi ha cosa més emocionant que viure en directe que sí, que som una nació, malmesa i amb pocs recursos, però, carai, som una nació, i n’estem convençuts.

N’he sortit tocada –literalment– perquè érem molts, moltíssims, més d’un milió, oi? I és clar, qui és el físic quàntic capaç d’encabir un milió i escaig de catalans (de totes mides i condicions) en un perímetre tan petitonet. Ja ho diuen ja, que en el pot petit hi ha la bona confitura, i sí, érem els millors, però el pot era petit i, carai, ens tocàvem… I suàvem… Suàvem la cansalada. Que es noti que som catalans! I com catalans exemplars, som del món del porc –de la cansalada i de la botifarra (no ho confongueu amb els botiflers, no)- i per això suem la cansalada. El milió de catalans (que viuen i treballen a Catalunya) que ens vàrem trobar a Passeig de Gràcia/Diagonal per passar la tarda del dissabte 10 de juliol vàrem, sobretot, compartir tocaments i rauxa, en forma de suor incontrolada. I això és el què passa, que l’emoció, els tocaments i la suor uneixen, ens dissolen en una mena d’abraçada càlida i intensa que es transforma en una nació.

Ara ho veig clar, però quan era allà al mig, amb aquella suor compartida, tan maca, tan catalana, pensava: als catalans, tot i portar la botiga a la sang, no se’ns ha acudit de muntar una mena de xiringuitos!? (ep! L’Albert Pla diu que s’hauria de normalitzar la paraula, i jo dic que s’hauria de normalitzar “pensar” sempre en un petit negoci cada vegada que hi hagi ocasió). Uns xiringuitos ben dissenyats per l’ocasió, de dos colors, vermell i groc (i així poder-los usar, també, el diumenge en el cas que la Roja guanyi el Mundial –ui, que perdo un parell d’amics dient això!-).

Per ser coherents amb la densitat de catalans per centímetre quadrat, hi vendríem sardines en escabetx, i per ser coherents amb la temperatura hi vendríem begudes fresques. I per ser coherents amb els colors, hauríem de servir begudes vermelles i grogues. A veure… Quines begudes hi vendríem? Potser un gaspatxo ben fresquet i un rebujito????

LES MEVES SARDINES EN ESCABETX

• 1 kg de sardines
• 1 cabeça d’alls
• 1 gotet de vinagre
• 1 gotet d’oli d’oliva arbequina
• farina
• pebre vermell
• farigola
• llorer
• sal

Salpebrem les sardines i les enfarinem. Les fregim en una paella amb força oli, no massa perquè no quedin eixutes. Les anem col·locant en una safata fonda (tipus pírex). A la mateixa paella, fregim els alls tallats, quan agafin color, apaguem el foc i hi afegim el vinagre, vigilant que pot esquitxar. Hi posem també la fulla de llorer i la farigola. Fem coure un parell de minuts. Hi posem el pebre vermell i ho tirem damunt de les sardines. Deixem reposar un parell de dies abans de menjar-ho.