És un d’aquests dies del pont de sant Joan. Calor, sol, buidor, a la ciutat. Tothom és de voleio, i jo treballant a Barcelona.

Ep! No em molesta. Al contrari, m’agrada moltíssim moure’m amb total llibertat per la ciutat, sense cues i amb la sensació de tenir tot el temps per a mi. De fet, per a mi, fer vacances no és marxar a un poble o a un país ple de gent fent vacances. Per a mi, fer vacances és que els altres, la resta de la humanitat, en facin, marxin i quedar-me tranquil·líssima a la ciutat, gaudint de tots els serveis per a, pràcticament, mi sola.

Però, de tant en tant, em ve com una mena de melangia i penso, ostres, tothom de vacances i jo aquí. En aquests moments vull emular que sóc de vacances, sense moure’m del barri. Vull fer una cosa diferent, nova.

De cop i volta recordo que la meva amiga, l’Eva Moreno – l’artífex del Tuppersex -, em va regalar fa uns dies, bastants dies de fet, unes boles xineses. Ui, que bé, és el moment d’estrenar-les. I me les col·loco. Em moro de ganes de descobrir les sensacions que m’han assegurat que les boles en qüestió em proporcionaran.

Feinejo per casa, endreço, m’oblido totalment de les boles xineses, netejo i planxo…..i, patapam, la planxa defalleix, morta, finito, s’acabó lo que se daba. Aprofito que és dissabte, i tot i que no hi ha ni una ànima a la ciutat, les botigues són obertes.

Cap a la Illa a comprar una planxa, de pas, també compro un Don Limpio Baño i de camí a la caixa, per pagar, veig unes cireres, vermelles, esclatants, rodones, molsudes, brillants… Mmmmhhhhh. No puc suportar-ho, és superior a mi, no sé què em passa, les cireres em dominen. Compro les cireres i com si m’hagués  agafat el mono sec en el primer banc que trobo, deixo la planxa i el Don Limpio Baño escampats per terra i menjo, llepo, rosego, gaudeixo, em taco la camiseta, i acabo mig quilo de cireres, tota sola. Els pocs vianants em miren una mica de reüll. Vés a saber què pensen i vés a saber quina cara faig. Tant m’és. Només tinc ulls, boca i cervell per a les cireres. Quin gust…!

Torno a casa, satisfeta i feliç. I em pregunto, què m’ha passat? No havia experimentat mai una sensació així amb unes cireres. Bé, m’agraden molt, cert, però no m’embogeixen d’aquesta manera. Són les millors cireres que mai he menjat a la vida, les més sensuals, les més excitants, les més addictives.

Arribo a casa i, és clar, tanta cirera em fa anar al lavabo…..i, ai las! Les boles xineses!!! Me n’havia oblidat completament. Ara ho entenc…..les cireres…..les boles… L’excitació.

Sense cap mena de dubte, el millor complement per a les cireres són les boles xineses, ni xocolata, ni nata, ni crema, ni neules…..boles xineses.

P.D.- He patit indecisió a l’hora de publicar aquest post que podríem considerar “pujat de to”. M’ha influït la lectura de l’entrevista a la directora de cinema Laura Maña sobre la seva nova pel·lícula La vida empieza hoy.

La Laura afirma que venim d’una educació que no ens permet parlar, actuar ni gaudir del sexe amb llibertat i naturalitat. El considerem pecat, perquè ens produeix plaer.  Una de les respostes de la Laura fa així: “El sexo sigue siendo un tabú a todas las edades. Cuando eres joven no te dejan los padres y cuando eres viejo no te dejan los hijos…”

Només parlant amb naturalitat de sexe ens traurem aquesta llastra antiga de sobre i en gaudirem plenament. De fet, parlem del plaer de menjar unes cireres, no? I perquè no parlem tranquil·lament del plaer absolut i total que proporciona el massatge incessant d’unes boles xineses mentre compres una planxa i menges unes cireres en un banc al bell mig de Barcelona?

Doncs sí. Les cireres (+ les boles xineses) em van despertar unes sensacions que mai no havia experimentat. La Laura Mañá m’ha animat a explicar-vos-ho.

Ara bé, espero que els meus fills no llegeixin aquest post… (cuando eres viejo no te dejan los hijos).