Als 40 ens agafen les corredisses.

Sembla que ho hem de fer tot ja, perquè sinó no tindrem temps. No som a temps de començar i ja hem arribat tard per millorar. El temps es transforma en un monstre que es va fent gran i gran i se’ns engolirà si no el posem a dieta.

Hem passat de ser iogurcitos a iogurt a punt de caducar, que hem de córrer a menjar perquè sinó l’haurem de llençar. La vida ens ha passat volant, tantes coses com hem fet. I ara ens agafa el neguit de recuperar. De cop i volta, la safata d’entrada del correu electrònic s’omple de convocatòries de sopars de les classes dels col·les on vas fer l’EGB, el BUP i el COU. Les retrobades no són per veure a aquella noia amb qui no havies intercanviat una sola paraula en tot el curs, sinó que són una excusa per intentar repescar la infància amb millor nota. Érem petits i no ho vàrem aprofitar, ara volem tornar-nos a trobar en aquell decorat, amb els mateixos actors per interpretar millor el paper. Mires al noi que t’agradava tant, i penses perquè carai vas passar nits amb blanc si total és un mindundi? I, a més, ara li ho dius a la cara: – saps que anava boja per tu? – Potser t’hi acabes embolicant i corrobores que no dormir tota una nit somicant per ell va ser una autèntica bestiesa. Tema arreglat i acabat.

Les trobades amb els de la classe són només el tret de sortida d’un calendari farcit de sopars posteriors, perquè amb un sopar coral no pots acabar d’explicar tots els detalls que separen els vint anys entre el dia de final de curs i la trobada d’ex-alumnes.

Quedes amb les amigues de bàsquet, amb els de les excursions, amb els profes més propers, amb les de l’altra classe que et feies més, amb aquells que has anat veient de tant en tant i culmines amb el sopar de les “íntimes”, les més amigues, les que et vas jurar amistat eterna i vas oblidar el jurament el mateix dia que vas començar en el col·le nou.

Doncs sí, l’altra nit vaig quedar amb les íntimes, les cinc amigues que en diem de tota la vida, quan resulta que hem passat mitja vida literal (20 anys) sense ni tan sols felicitar-nos l’aniversari – que ja és ben poca cosa, tenint en compte que només fem anys un cop l’any.

Us estalviaré els detalls, perquè són íntims, com les amigues, però la veritat és que entre les cinc ens uneix una mena de cordó umbilical, un vincle curiós i estrany, que genera una complicitat difícil de racionalitzar. La Montse ens convida a sopar a casa seva, viu en una preciosa casa a la Garriga, enmig de la natura, té un hort, tres gallines, es fa el pa i la cuina és el centre de la casa. La Montse no treballa fora de casa i la seva quotidianitat, estil de vida Amish, no pot estar més allunyada de la meva.

Copa de vi, olives, barbacoa, taula parada al porxo, pa acabat d’enfornar i confidències. Anècdotes de la família de l’Ester, confessions de la Roser, riures de la Montse, safarejos sense aturador i consells gratuïts per a la Mercè que s’acaba de separar omplen quatre hores en un quatre i no res.

Què ens enduem a casa, més enllà d’una bona turca? Una sensació de que no ens queda ni un gram del què érem quan anàvem a l’escola, però que hi ha bona peça al teler, que som amigues per sempre i que ens ho podem explicar tot, tot i tot; i, encara més, que ens ho volem explicar tot, tot i tot.

L’endemà, enmig del núvol de la ressaca i morta de son, recordo les converses, barrejades amb la botifarra de la Garriga, les broquetes de verdures a la graella, el pa enorme i el Tionio. Esmorzo un iogurt a punt de caducar i penso que és fantàstic fer-se gran i enyorar. Ara mateix, enyoro el romesco que acompanyava la botifarra negra i, saps que et dic, organitzaré un sopar amb les meves amigues íntimes perquè no vam tenir temps de parlar de plans futurs, de noves propostes vitals i d’endegar projectes. A més vull cuinar un cuscús de coliflor amb verdures i, la veritat, necessito gent amiga que el tasti……