Són les dues fites, la base d’una vida plena.

Es ben cert que la base de tot plegat és la salut i que sense bons aliments és molt difícil tenir salut. Cert, però trist. Sí. Perquè la salut és fonamental, però i l’amor? I l’humor? I la literatura? I Port Aventura? Vull dir que sí, que les coses importants les hem de tenir garantides, però si no les amanim amb el què ens fa vibrar, per molt insignificant i poc intel·lectualment elevat que pugui semblar, estarem vius, cert, però estarem buits.

Per tant, jo practico la salut i els bons aliments, però sobretot, sobretot, procuro recordar de posar en pràctica el bon humor. I no és fàcil, perquè sovint me n’oblido de que per a una vida plena cal tenir bon humor. Capficada en una mena de nus vital-laboral-familiar, passo setmanes sense riure, sense fer aquelles riallotes, que en castellà en diuen “carcajadas”, que és una paraula molt més adequada pel que vull expressar. Aquells riures francs, amples, grans, exagerats, convulsos, generosos i que quan aconsegueixes aturar-los, t’estàs mitja hora sospirant del cansament físic que t’han provocat. Són riures terapèutics, que haurien de ser d’obligat compliment, haurien de ser prescrits pels metges: una riallota cada setmana, a primera hora del matí, després d’esmorzar.

Doncs això. Feia un parell de setmanes que no reia i ni tan sols me n’havia adonat. A la cuina, amb en Joan, el cuiner, estàvem en ple procés d’elaborar bons aliments: una mena d’amanida fresca de papaia, tomàquet i cogombre. Tots dos, un al costat de l’altre, al davant d’una fusta de tallar, amb un gros ganivet, tris tras, tras tris, zip zip, pelant tomàquets, pelant cogombres. Feia una mitja hora que no aixecava el cap de la taula de tallar, concentrada en els minúsculs daus de cogombre, en els menuts quadrats de tomàquet. I de cop i volta, aixeco el cap, miro a en Joan i esclato a riure, una gran rialla, enorme, immensa.

Suposo que esteu intrigats en saber el motiu de la rialla, què va generar aquest canvi d’actitud: de la concentració en un tomàquet al sacseig hormonal i muscular de la rialla descontrolada. El motiu va ser en Joan. Vaig poder-ne fer una foto. Aquí el teniu amb la malla que protegeix la papaia encasquetada en plena testa, a mode de barret de cuiner. Sensacional.

Ric i m’entristeixo alhora, perquè detecto que no practico el bon humor tant com em caldria. Em prometo practicar el bon humor tant sovint com pugui, riure molt i de tot, i no només perquè em convé, sinó perquè també convé a la meva cuina. D’aquest moment de joia en va sortir la millor amanida de cogombre, papaia, tomàquet i llagostins de la meva vida. El punt àcid, untuós i dolç de la vinagreta era un reflex, un mirall del meu estat d’ànim del moment.

El bon humor garanteix bons aliments.

Méli-mélo de papaia i tomàquet

8 cues de llagostí bullits

1 Papaia

2 Tomàquets

1 cogombre

Un paquet de germinats d’alfals

50 ml d’oli de llavor de raïm

Un rajolí de vinagre de Xerès

Sal, pebre

Piquem els llagostins. Pelem la papaia, retirem el “caviar” i la piquem. Obrim el cogombre, longitudinalment, traiem les llavors i el tallem a dauets.

Pelem el tomàquet, el tallem a quarts i el piquem a dauets. Barregem la papaia amb el tomàquet i el cogombre, amanim amb oli de llavor de raïm, vinagre de Xerès, sal i pebre. Muntem el méli-mélo en un motlle. A la base posem el tomàquet, el cogombre i la papaia, i a sobre els llagostins

Acabem amb germinat d’alfals.