Arxiu del mes: juliol 2010

Mandonguilles saludables

dilluns, 26/07/2010

Em convida l’ajuntament de Castellar del Vallès a fer un taller de cuina saludable. M’adverteixen que el públic són exclusivament dones i que el què volen és un decàleg alimentari per aprimar-se, que amb tot això de l’operació biquini, estan molt preocupades i que la seva obsessió és tenir bon tipus i bona imatge.

Jo vaig amb l’artilleria preparada per llançar missatges de que la salut no és fer dieta permanentment, sinó canviar d’hàbits i menjar allò que el teu organisme necessita.

A meitat de la xerrada ja no sóc coherent, llanço missatges contradictoris. Els dic que no s’han d’obsessionar amb la dieta i tots els plats que preparo són baixos en calories. La veritat és que ens costa molt diferenciar entre el que és saludable i el que ens fa sentir lleugers. Els explico que hi ha multitud d’aliments molt saludables i molt calòrics, com la fruita seca i l’oli d’oliva extra verge. També els explico que no hi ha aliments saludables i altres que no ho són, sinó que el què és saludable és la dieta.

Recordo un cas, una persona que sempre, sempre, sempre, cada dia, cada dia, cada dia, menjava amanida verda sense amanir (ni oli ni sal) i lluç a la planxa. Estava prima, sens dubte, i, no sóc psicòloga, però intueixo que també estava trista i no estava gaire a gust amb l’entorn ni amb el seu cos. En definitiva, que vist com a àpat, una amanida i un lluç a la planxa és una bona combinació i és realment saludable, però que reiteradament, cada dia, sempre, és una dieta nefasta.

Els pregunto, sovint, als adolescents si Ă©s mĂ©s saludable una galleda de llenties guisades o una galleda de patates fregides. Sempre em contesten que Ă©s molt millor una galleda de llenties guisades. A vegades hi ha un alumne adolescent que apunta, tĂ­midament, que tot depèn de la quantitat. Cert, aquesta Ă©s la resposta correcte. Si menges una galleda de llenties, molt probablement, acabarĂ s a l’hospital…..o al vĂ ter.

Però….tot i això, tot i sabent-ho, tenim la tendència a confondre salut i quilos…..perquè la imatge de la salut Ă©s la d’una persona prima. Els explicava, entre altres coses, a les assistents al taller que el què Ă©s mĂ©s important Ă©s reeducar-nos i menjar de tot i poc, o com deia en Pla, “de res, massa”.

Per a il·lustrar aquesta màxima d’en Pla, sempre explico com i qui em va reeducar en qüestions alimentàries. A veure, per posar-nos en situació, sóc filla d’una fonda, això vol dir que a casa meva l’abundància era evident i la intenció gastronòmica era militant. A casa menjàvem bé i molt.

Em vaig casar amb fill de casa bona, burgesos benestants, que menjaven bo i poc….poquĂ­ssim (al meu parer) però suficient. Quan va nĂ©ixer el nostre primer fill, els meus sogres em van acollir a casa seva. Jo criava al nen, acabava de parir i tenia una gana de vaca i bou tots alhora. Era la que mĂ©s menjava de tota la famĂ­lia, però tot i això, m’aixecava de taula amb la mateixa gana que m’havia assegut.

Recordo una anècdota, unes mandonguilles. La meva sogra es va servir DUES mandonguilles, el meu sogre TRES, jo (tot i la vergonya) QUATRE (a casa meva, la mitjana era de deu mandonguilles, abans de repetir).

Els meus sogres acaben amb les mandonguilles del plat, jo tambĂ© (i encara estic morta de gana) i de cop, la meva sogra comenta: – Joan, no repetiries de mandonguilles? – en aquest moment veig la llum, penso que podrĂ© repetir, menjar una cinquena mandonguilla, potser una sisena……sense passar vergonya. El mĂłn em somriu, imagino un cel del que plouen mandonguilles i cauen al meu plat…..però…..tota la meva il·lusiĂł s’esvaeix, quan la meva sogra pregunta al sogre: – Joan, ens en partim una???? –

És clar, ells menjaven mandonguilles, guatlles, macarrons, patates fregides, llenties guisades, fetge d’ànec, peix al forn i tot el què volien, però…..tres grams de cada!!!! De res, massa.

Els explicava tot això a les assistents, entre moltes altres coses, i també els ensenyava a preparar plats saborosos, sense que ens desestabilitzessin massa la bàscula.

Aquests sĂłn els plats que vaig cuinar al taller.

Ara, sempre cal recordar i practicar que tres mandonguilles sĂłn un banquet i, si volem repetir, amb mitja ja fem!


Carpaccio de carbassó, tomàquet ratllat, escopinyes, sèsam torrat i germinats

Cal prioritzar el consum d’hortalisses crues perquè conserven totes les vitamines.

  • Un carbassĂł
  • Dos tomĂ quets madurs
  • Una llauna d’escopinyes, cloĂŻsses, navalles, al natural
  • Sèsam torrat
  • Una bossa de germinats d’alfals
  • Oli d’oliva
  • Sal
  1. Tallem el carbassĂł molt prim, en una mandolina, si Ă©s que en tenim, o amb ganivet.
  2. L’estenem sobre un plat i hi ratllem un tomàquet. Amanim el tomàquet amb una mica d’oli i sal. Posarem les cloïsses, sèsam torrat i els germinats.

Verat al vapor amb iogurt i curri

CuscĂşs de coliflor amb dauets de verdures, pinyons torrats, festucs

Hem de procurar menjar cinc racions de fruita o verdura al dia: entrants, acompanyaments, mitja tarda….hi hem de pensar sempre.

  • Un verat
  • Una poma
  • Un cogombre
  • Un iogurt
  • Curri
  • Una coliflor
  • Una pastanaga
  • Pinyons
  • Oli d’oliva
  • Sal
  • pebre
  1. Tallem les verdures molt menudes i les barregem amb la coliflor picada a la màquina 1,2,3. Torrem uns pinyons, al forn, o en una paella, amb una mica d’oli i sal. Barregem la coliflor amb les verdures i els pinyons. Amanim amb oli i sal.
  2. Fem un tsatsiki: tallem el cogombre i la poma, pelades i ben menudes. Ho barregem amb el iogurt, una mica de curri i sal.
  3. Fem un verat al vapor o a la planxa i acompanyem del tsatsiki.

Conill al minut amb bolets

La cuina ha de ser senzilla, rĂ pida i de coccions poc sofisticades. El conill Ă©s una carn molt interessant, poc greixosa i de poca quantitat.

  • Un conill tallat menut
  • Una llimona
  • Un grapat d’herbes
  • 4 grans d’alls
  • 300 gr. De barreja de bolets
  • Oli
  • Sal
  1. Netegem i tallem els bolets.
  2. Pelem els alls i els tallem de qualsevol manera.
  3. En una paella amb una mica d’oli, enrossim el conill salpebrat.
  4. Afegim els alls, un bon raig de suc de llimona i els bolets, sacsegem bé i abaixem una mica el foc, deixem que acabi de coure el conill i els bolets.

I a mĂ©s…….fer exercici i prendre una miqueta de vi (que Ă©s saludable, bo i ajuda a veure i viure la vida amb mĂ©s alegria)

EL CONILL AL MOMENT, AL MOMENT DE ANAR-SE COENT….

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Amanides, Receptes, Tallers | 8 comentaris »

Diumenge. 11h. Juliol. Plena canĂ­cula. Mandra.

dimecres, 21/07/2010

Quina mandra. Tinc molta mandra. Se m’ha instal·lat la mandra, tan endins que no sé si en sortiré mai més. Per als catalans la mandra és un dels pecats capitals, principals, la mandra està molt mal vista, però avui, per sort, ningú no ho veurà. Tinc tothom ben lluny, han marxat a la platja, tornaran a dinar. Jo m’he quedat a casa perquè haig d’escriure, les meves coses, llibres, articles i posts del blog. Però no avanço ni gota, mentre les gotes de suor avancen coll avall. Les lletres se’m desdibuixen i el teclat cada vegada el tinc més a prop dels ulls. El meu cap és a punt de caure sobre els quadradets del QWERTY.

Decideixo estirar-me a la gandula. Va…..nomĂ©s seran deu minuts, tot i que em sento una mica culpable, perquè això del nom del què els castellans en diuen “tumbona” i nosaltres en diem “gandula”, ja ens indica que la cosa no estĂ  bĂ©, que jeure Ă©s cosa de gandul monumental. I ara jo sĂłc la mandra gandula i personificada.

El cervell lluita amb desesper entre deixar-se anar i fer l’andalús o agafar embranzida i fer de catalana d’arrel, plantant-li cara a la mandra i escriure les meves coses o fer el dinar; en definitiva, FER. Però els meus braços i les cames són com arrels immòbils d’un arbre centenari i no sembla que la genètica nacionalista catalana tingui intencions d’actuar.

Encara no m’aixeco de la gandula, però començo a combatre la mandra…..lentament trio entre cuinar o escriure, escriure o cuinar. Decideixo cuinar, per una senzillĂ­ssima raĂł, perquè si m’assec davant m’adormirĂ© sobre les tecles i a la pantalla quedarà  reflectit, en forma de paraules inconnexes, el meu Ă tac de deixadesa suprema. Quan recuperi el meu orgull de catalana activa, em sentirĂ© culpable d’haver deixat volar totes aquestes hores sense produir res; jo que tot el dia em queixo que el temps no juga a favor meu i fuig cruelment.

I decideixo anar a la cuina, perque no podré caure somiant truites sobre el lluç ni sobre els espaguetis a la putanesca. Quan aconsegueixo arribar a la cuina, obro la nevera i busco entre totes les opcions, la que em doni menys feina.

Sí, ho he trobat, faré un roast-beef amb verdures glassejades. Per què? Perquè es courà tot sol, no l’hauré ni de mirar i, mentrestant, podré continuar flirtejant amb la mandra com una amant descontrolada, a la taula de la cuina.

Per fer un roastbeef sense feina, has de triar la part més fàcil de la vedella. La part baixa de l’entrecot, el què els francesos en diuen “faux filet” és una bona opció. Però també la part de dins de la cuixa, que té forma triangular i està a sobre el genoll, enganxada a l’ós de la “babilla”, que és un ós blanc que conté un líquid blanquet, que sembla ben bé una baba, per això en diuen així, babilla.

Sense lligar ni res, la poso sobre una safata de forn. L’unto lànguidament amb mostassa de Dijon i una mica de llard de porc. Ho ruixo amb una mica de conyac i l’enforno vint minuts per quilo a 200ºC.

Pelo unes escalònies i tallo unes pastanagues a tires. Les poso en una altra safata, amb una mica de mantega, vi blanc, una cullerada de sucre, sal i alguna herba. Ho faig coure al forn gairebé una hora a 150ºC. L’objectiu és que el líquid cogui les verdures i el sucre i el greix quedin adherits a la part externa.

A dins de la batedora hi deixo caure uns tomàquets tallats de qualsevol manera, un tros de pa sec, un bon raig d’oli i un pessic generós de sal. Trituro i trituro. Passo pel colador i ho guardo a la nevera. Obriré una llauna de bones escopinyes i tallaré unes olives, per acompanyar la sopa. Sopa de tomàquet amb escopinyes i olives.

Ja estĂ , ja puc tornar a la gandula fins l’hora de dinar…..però tot badallant, decideixo arrastrar-me a l’ordinador i fer una mena d’acte de penitència i de neteja de consciència. Ho escric. Que tothom ho sĂ piga. TINC MOLTA MANDRA i cada cop veig mĂ©s a prop les tecles de l’ordinador…..Ffanlhp¡vcbatrpqaramnvbpaewokmvnbspdzxc……..FFFFFFFFFFFfffffffffffffffffffff

(La mandra ha guanyat la lluita………)

una soca sobre QWERTY

una soca sobre QWERTY

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a ada parellada, biografia, General | 13 comentaris »

Campus de cuina

dilluns, 19/07/2010

Abans els nens estiuejàvem o veranejavem (depenent de l’idioma matern, patern o de les dones que ens cuidaven). O sigui que abans els nens passaven els 3 mesos d’estiu en una casa i en un poble diferent al de l’hivern. Pràcticament tothom estiuejava, això sí, depenent dels calés uns estiuejaven d’una manera i la resta d’una altra; ara sí, tothom marxava de la ciutat, per les següents raons de pes: les mares no treballaven (la majoria), els nens ni tenien escola ni tenien cap mena d’activitat programada i als pisos de la ciutat no hi havia aire condicionat. Davant d’aquest repòquer, les famílies (les mares i els nens) fugien on podien a passar a l’estiu: o al poble amb els avis o a la urbanització de segones residències, depenent dels calés de la nòmina del pare.

Els nens feien colla, corrien pels carrers empolsegats, estaven obligats a fer la migdiada i torturaven sargantanes. I així anaven passant l’estiu.

Ara l’estiueig ha desaparegut suplantat per les vacances. En aquest cas el nom fa la cosa, perquè les vacances no tenen res a veure amb l’estiueig. Les vacances són curtes, a vegades tan sols una setmana, i per tant s’han de viure amb intensitat. Ja no s’hi val passar-les a l’ombra de la figuera, hem de fer viatges llargs i exòtics, amb moltes fotos i molts souvenirs.

Fem vacances curtes perquè les mares i els pares treballem el juliol. Suportem estar a ciutat perquè hem instal·lat aire condicionat al pis i podem estar a ciutat perquè s’organitzen multitud d’activitats programades per als nens

I AQUĂŤ volia arribar (com es fa això d’anar al gra? És l’art de la valentia, i jo no el domino. Trenta voltes i quaranta punts i comes per arribar al quid de la qĂĽestiĂł. SĂłc incorregible….)

AQUÍ volia arribar, a que aquest any he tingut el privilegi de protagonitzar una activitat d’estiu infantil que m’ha omplert d’alegria. M’han demanat classes de cuina per a infants en un casal d’estiu d’una escola. I ha estat una experiència sensacional i molt educativa (sobretot per a mi). Me n’he fet un fart d’impartir tallers de cuina a nens, però cada cas és un cas. I aquest és ben especial.

Abans de començar

Abans de començar

Cada dia quan els nens acaben la recepta els pregunto: – Què heu après?

Ara que estic a punt d’acabar el campus d’estiu culinari, em pregunto: – Què he après?

He après moltíssimes coses, algunes de ben senzilles i òbvies però que no aprens fins que t’hi afrontes.

  1. Les receptes han de ser manipulatives. Els nens han de poder tocar, girar, entaforar i barrejar. Ensenyar a fer una sopa pot ser molt interessant per a un nen que vulgui aprendre a cuinar, però és un fracàs absolut en un taller de cuina. Imagina la cara d’un nen al qui li dius: ara posem totes aquestes verdures, aquest pollastre en una olla. Ho omplim amb aigua i esperem quatre hores. L’activitat del taller és de dos minuts, el resultat – amb sort –el veuran quatre hores més tard. Un desastre, molt útil, potser sí, però un desastre de taller.

    Enfarinats!

    Enfarinats!

  2. Per entendre el procés culinari el nen ha de veure la totalitat de la recepta. Fer croquetes és molt interessant com a aprenentatge, però no és un bon plat per a un taller de cuina per a infants. Fer la farsa i haver d’esperar unes cinc hores perquè estigui suficientment freda per poder-ne fer les boletes és un mal negoci. El fregit posterior és un d’una perillositat extrema, amb un grup de quinze nens, per posar un exemple.
  3. És important que la recepta tingui un únic cos, és a dir, que no tingui moltes parts independents. Una lassanya, per molt que a un nen li agradi menjar-la és un drama com a taller: has de sofregir verdures, bullir pasta, fer una beixamel, muntar i gratinar. El nen s’ha perdut en el primer pas, el procediment és extremadament caòtic.
  4. Una amanida és un dels altres asos perdedors. Només es basa en tallar, normalment aliments durs. Només pensar en un nen amb un ganivet a la mà a punt de tallar una pastanaga, m’esgarrifo.
  5. Un flam pot semblar una bona idea de cuina per a nens, però Ă©s poc reeixit per a un taller de cuina: un cop han trencat els ous i els han barrejat amb la llet i el sucre no els queda cap altra activitat a fer, a no ser que ens capfiquem en voler fer el caramel, en aquest cas ni em busquis. Un sucre bullint en mans d’un nen……no cal ni que digui que Ă©s de jutjat de guĂ rdia.

    Sense ganivet

    Sense ganivet

  6. Personalitzar les receptes. El nen que s’esforça en fer la recepta té un disgust monumental quan la “seva” recepta queda diluïda entre la resta. Hem de buscar sistemes de conservar l’autoria de les preparacions realitzades. Si fem galetes, les fem coure dins d’un recipient d’un sol ús, marcat amb retolador permanent. Si fem un calzone, per exemple, escriuran amb un bocí de massa les seves inicials. Si fan una preparació freda, per exemple, una mousse, la guardaran en un recipient amb una etiqueta amb el seu nom.
  7. Decorar les receptes. Els infants gaudeixen enormement decorant els plats, posant el toc creatiu. Hem de tenir en compte aquest detall: fruites vermelles per coronar una mousse, fruita seca per acabar unes galetes, les lletres de massa en el calzone, lĂ mines de poma per culminar un pa de pessic…..

En definitiva, no és el mateix aprendre a cuinar que organitzar tallers de cuina per a infants. Us passo un llistat de plats d’èxit corroborat en els meus tallers en aquest campus d’estiu:

Bruixa a la taronja

  • Ingredients
  • 4 bruixes senceres
  • 10 gr. d’avellanes
  • 10 gr. d’ametlles
  • 10 gr. de festucs
  • Mel
  • 1 porro
  • 4 taronges
  • 20 gr. De maizena
  • sal
  • sucre
  • pebre

ElaboraciĂł

  • Netegem les bruixes i en fem filets. Els salpebrem. En una de les cares del filet de bruixa, embetumem amb la mel, a sobre hi posem la nyoca matxucada i ho emboliquem sobre si mateixa. Tanquem amb un escuradents. Reservem.
  • Per pelar amb facilitat la fruita seca torrada, les emboliquem amb un drap de cuina i freguem el paquet per fora.
  • Preparem la salsa de taronja. En un cassĂł sofregim un porro amb una mica de mantega i oli fins que estigui tou, afegim el suc de taronja, hi posem una mica de sal, pebre i sucre. Deixem que cogui una mica i hi posem la maizena, prèviament diluĂŻda en un petit recipient amb una mica d’aigua. Batem fins que agafi certa consistència deixem que espesseixi i que es cogui la maizena (tasteu-ho en cru i quan estigui cuit per notar la diferència). Si han quedat grumolls, triturem i passem per un colador.
  • Coem els embolcalls de bruixa al forn a 180Âş uns 10 minuts (o 3 minuts al microones) i servim acompanyat de la salsa.

Deixeu-me confessar que aquest plat de la bruixa va ser una mica caòtic, però tambĂ© era el primer dia…..

Pa de berenar

Ingredients

3 ous

150 gr. de sucre

130 gr. de mantega

200 gr. de farina

1 sobre de llevat en pols, quĂ­mic

Un pessic de sal

Una culleradeta de canyella

Sucre glas

ElaboraciĂł de la recepta

Batem els ous amb el sucre fins augmentar el volum i que agafin un color blanquet. Afegim la mantega a temperatura ambient. Barregem els ingredients i hi afegim la farina, el llevat, la sal i la canyella. Ara, ho mesclem tot barrejant poquet.

Engreixem un motlle i hi posem la massa. Coem el forn, a 180ÂşC, durant 30 minuts.

Acabem amb sucre glas

Aquestes postres les varem fer amb nens de P3

Quiche lorraine de bacon, xampinyĂł i orenga

Ingredients

Per la massa

250 gr. de farina

125 gr. de mantega

1 ou

llevat en pols

Pel farcit

200 ml de nata lĂ­quida

100 gr. de llet

4 ous

50 gr. De bacon

100 gr. de xampinyons

100 gr. de formatge emmental

Sal i pebre

ElaboraciĂł

Barregem tots els ingredients de la massa i els amassem fins aconseguir una pasta fina i llisa.

Estirem la massa i la disposem en un motlle prèviament engreixat i enfarinat.

Tallem els xampinyons nets menuts. Tallem el bacon a dauets.

En un recipient gran, deixatem els ous i els barregem amb la nata lĂ­quida, la llet, el formatge, la sal i el pebre.

Farcim el motlle amb els xampinyons i el bacon. Hi vessem la barreja de nata, llet i ous. Coem el conjunt, al forn, a 160ÂşC, durant vint minuts.

Galetes

500 gr. de farina

250 gr. de mantega

150 gr. de sucre en pols

1 ou

Un polsim de llevat en pols

Un polsim de canyella

Gotes de xocolata

Fruita seca

COM ES FAN

Posem la farina sobre la taula, afegim la mantega a dauets petits i anem barrejant amb les mans, com si ens les freguéssim, fent engrunes. Posem el sucre en pols i la canyella i barregem.

Ara fem un volcà i, a dins, hi posem l’ou i una mica d’aigua. Amassem fins aconseguir una pasta compacta, que no se’ns enganxi i sigui fàcil de treballar. Afegim les gotes de xocolata i tornem a amassar.

Estirem la massa amb el corró, fem les formes que vulguem, col·loquem la fruita seca i les anem posant en una safata protegida amb paper de forn

Enfornem deu minuts a 180ÂşC. Un cop fredes, ja les podrem menjar.

Rodó de pollastre amb paté i dàtils

Ingredients per a un grup de 15 nens

8 pits de pollastre filetejats

500 gr. De paté de porc o d’ànec

25 dĂ tils

Sal

Per la salsa de mel i soja

300 gr. De mel

200 ml de salsa de soja

Estris per a un grup de 15 nens

1 microones

PlĂ stic film

8 cassoletes

8 culleres de fusta

Ganivets de taula

ElaboraciĂł de la recepta

Salpebrem els pits de pollastre.

Tallem un tros de plàstic film i l’estirem. Posem una làmina de pollastre a sobre, una capa de paté i uns trossos de dàtils. Emboliquem amb el plàstic film, com si fossin caramels i els coem al microones, durant dos minuts. Esperem que es refredin i els tallem

Fem la salsa. Escalfem la soja i hi afegim la mel. Acompanyem els rotllets amb la salsa de mel i soja.

En aquesta recepta tambĂ© varem patir una miqueta….

Pessic de pastanaga

2 pastanagues

100 ml d’oli

4 ous

200 gr. De farina

150 gr. De sucre

Mig sobre de llevat

Ratllem la pastanaga.

Barregem els ous amb el sucre. Afegim l’oli. Tornem a barrejar. Hi afegim la pastanaga ratllada, la farina i el llevat. Batem bé.

Engreixem i enfarinem un motlle. Aboquem la barreja del pa de pessic i ho enfornem mitja hora, a 180ÂşC.

Un cop fred, ho podrem menjar.

Crema de llimona

Ingredients

Una llauna de llet condensada de 400 gr.

2 llimones

200 gr. De nata per muntar, del 35% de greix mĂ­nim

1 paquet de melindros.

4 maduixes

groselles

ElaboraciĂł de la recepta

Fem el suc de les llimones.

Barregem el suc amb la llet condensada. Afegim la nata muntada, amb molt de compte de que no s’abaixi, fins aconseguir una barreja homogènia.

En un motlle posem una base de melindros. A sobre la crema de llimona. Acabem amb maduixes talladetes i groselles.

Guardem a la nevera fins que ho mengem.

Coca de recapte a la nostra manera

Ingredients

1 carbassĂł

2 tomĂ quets madurs

50 gr. De pernil dolç

50 gr. De formatge cremĂłs ratllat

Oli d’oliva

Sal

Per la coca

300 gr. de farina

100 ml d’aigua

100 ml d’oli d’oliva

1 pastilla de 20 gr. De llevat fresc

Sal

ElaboraciĂł de la recepta

Comencem fent la coca. Escalfem una mica l’aigua i hi dissolem el llevat. Afegim l’oli, barregem i, finalment, la farina i la sal. Amassem fins aconseguir que estigui tot ben integrat. Deixem reposar en un lloc fresc.

Tallem el carbassó i els tomàquets. Tallem menut el pernil dolç.

Posem una base de tomàquet, a sobre el carbassó, un polsim de sal i un raig d’oli i coem al forn durant vint minuts. Traiem la coca, afegim el pernil i el formatge i tornem a coure uns cinc minuts més. Mengem la coca ben calentona.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Receptes, Tallers | 6 comentaris »

D’esclaus, monges i clausures

divendres, 16/07/2010

Quan em pregunten a què em dedico, i els dic que tinc un restaurant, automàticament el comentari és: —Buf, això és molt esclau!

TambĂ© m’ho deia el meu pare. Quan era petita, el meu pare em preguntava: ‘I, de gran, què vols ser?’ I jo li contestava que volia ser bombera, mestra o ballarina. El meu pare em replicava que no, que el què jo de gran havia de ser CLIENTA. Âż?Âż?Âż?Âż?Âż?

Per descomptat mai no vaig entendre quin era aquest ofici, el de clienta, però com fèiem molts nens de la meva edat, callàvem i crèiem. Els pares ho sabien tot, tot i tot, i entre tanta saviesa, esta clar que sabien exactament quin futur et convenia. I si el meu pare deia que de gran havia de ser clienta, doncs jo seria clienta i punt. Ja tindria temps d’esbrinar a quina universitat impartien cursos d’aquest enigmàtic ofici.

Van passar els anys i va arribar el dia d’anar a la universitat. Vaig buscar amb fermesa i energia on s’estudiava la carrera de clienta (vaig buscar amb totes les possibles denominacions: clientèlia, clienting, clientegia, clientina), i desanimada em vaig adreçar al meu pare:

—Atès que no he sabut trobar on s’estudia ser clienta, he decidit que farĂ© ‘arts escèniques’.

Alça Manela! Aquí, sí que vam xocar amb el meu pare. Van esclatar una mena de focs artificials.

—I fent teiatru creus que podrĂ s ser clienta??????? — cridava el meu pare, encès com si estiguĂ©s representant els pastorets, en el paper de Llucifer (veient-lo, vaig pensar que havia errat en la seva professiĂł, quina força interpretativa! Brodava ben bĂ© el paper! Li ho volia dir… Que el seu mĂłn era el treiatu! Però alguna cosa em deia que no era el moment adequat…)

—Faràs dret— va dir, mentre jo estava dreta com un pal, sense ni tan sols a tenir dret a pensar.  —Les professions liberals permeten tenir diner de butxaca i anar als restaurants a l’hora dels clients, de la gent normal. Les professions lliberals permeten ser clienta.

Vaja! Aquest era l’entrellat. Per ser clienta havia d’estudiar dret, o qualsevol professió lliberal.

Vaig començar dret i, a quart, vaig anar de dret a la cuina.

El meu pare em va plànyer i em va dir: —Nena, tu no saps què és això. Aquest ofici és molt esclau.

I a partir d’aquell moment, he estat esclava del comentari… Però en cap cas, del restaurant, que m’ha donat una llibertat immensa.

La Paquita i la Lolita de l’HispĂ nia diuen que sĂłn com monges de clausura, perquè certament un restaurant no et permet sortir gaire a prendre la fresca, però sĂ­ que Ă©s una alenada d’aire fresc cada dia. Les monges tenen una rica vida interior, i nosaltres la vida la fem a dins, però Ă©s un dins ple de retalls de fora. Som una gran recepciĂł. ProveĂŻdors, amics, clients, coneguts i saludats ens porten ‘l’exterior’ a domicili. Ens expliquen què fan al cinema, els paisatges exòtics dels seus viatges, la darrera obra de teatre i la botiga que acaben d’obrir a la vorera del davant (Ă©s que no hem tingut temps de creuar el carrer i encara no l’hem vist…).

Som unes monges de clausura que vivim intensament: anem a dormir tard, no callem mai, mengem filet (tant com podem) i bevem xampany (tan sovint com podem)… TambĂ© resem, tot i que les nostres pregĂ ries van adreçades al nostre senyor llobarro, perquè es cogui al punt, o al nostre senyor pa de pessic, perquè pugi i no faci fallida.

I molt de tant en tant, ens escapem a dinar o a sopar (sense patir ni un remordiment ni haver-ho de confessar a ningĂş) i, aquell dia, coets!

L’altra dia vaig anar a dinar, a un restaurant enganxat a la Boqueria, a la plaça de les pageses, la plaça de Sant Galdric. Ara es porten els restaurants clandestins, és la última moda, i Au Port de la Lune és clandestí per pebrots. Li han clausurat el restaurant. Imagina! Esclau i clausurat! Aquest petit local ho té tot! Però en contra de tot pronòstic administratiu, en Guy continua donant dinars, sempre que entris trucant el timbre per la porta de l’edifici, és a dir, per la porta del veïnat. Truques a un timbre vermell, t’obren i puges per unes escales atrotinades a una petita sala (de casa), encantadora, amb cadires velles i taules de fusta.

Gastronomia i 'bonheur'

Gastronomia i 'bonheur'

Vam dinar al balcó. El quadre que tenia al costat tenia colors, olors, so i moviment: eren les pageses de la plaça. L’airet del carrer suplia els cruels aires condicionats i les cambreres explicaven els plats del dia: tres ostres, una amanida de paté de campagne, una hamburguesa de brau o un pastís de nabius. Tot era fantàstic, fàcil, còmode, bonic i bo. Però sobretot, l’airet de fora, seure en una taula, parlar sense presses, beure un bon vi i veure un paisatge deliciós, ple de vida, em van fer combregar amb Au Port de la Lune.

Tenir un restaurant és un esclavatge? Tenir un restaurant t’allibera d’haver de divertir-te per obligació, d’haver d’anar de revetlla i de cap d’any, de tots els compromisos i d’allò que no et ve de gust. Tenir un restaurant t’ensenya a gaudir d’allò que els entesos consideren que és la FELICITAT: els petits plaers. Que més vols! Tenir un restaurant t’allibera i et fa feliç.

Anar a Au Port de la Lune va ser un petit plaer que em va fer immensament feliç… I lliure! I, a més, aquell dia vaig ser clienta!

Ho veus, pare? Es pot fer tot, si ho vols.

Etiquetes: , , , , , , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, Cuiners, Personatges, Restaurant | 6 comentaris »

Tennis, paella, nataciĂł, mongetes bullides

dimecres, 14/07/2010
L'Ada, tennista

L'Ada, tennista

Sóc de les entusiastes de l’esport. M’agrada i m’hi dedico, vull dir que en faig tot sovint.

Alterno, el tenis i la nataciĂł. El tennis, Ă©s clar, sempre que trobo contrincant.

L’altre dia, mentre feia les 100 piscines de rigor, que mira que Ă©s avorrit, tenint en compte la invariabilitat del paisatge impertèrrit –una lĂ­nia blava-, donava voltes (a la piscina i al cervell) i per fi vaig entendre perquè m’agrada tant fer esport… Coi!, Ă©s igual que cuinar!!! Ara!

Fer nataciĂł Ă©s com bullir unes mongetes tendres. O saps nedar o no en saps; o saps bullir unes mongetes tendres o no en saps. No hi ha volta de full (o de piscina). Amb petitĂ­ssimes variacions, les mongetes tendres i les braçades sempre surten igual. Nedar i bullir Ă©s qĂĽestiĂł de temps, es mesura per temps, no per la perĂ­cia o els resultats. Quanta estona has nedat? Mitja hora, una hora….Quanta estona has bullit les mongetes? Deu minuts, vint? NingĂş no comentarĂ  com de bĂ© nedes (entre d’altres raons, perquè ningĂş no et mira quan nedes), i pocs comentaran com de bĂ© fas les mongetes tendres.

Nedes individualment i si mai estàs sol/a a casa, és molt probable que bullis unes mongetes tendres. És poc probable que quan tens convidats, quan vols compartir un àpat, ofereixis unes senzilles (i boníssimes) mongetes tendres bullides.

En canvi, el tennis és ben bé com fer una paella. Hi ha gradacions. Quan comences a jugar  quan comences a fer paelles no en tens ni idea, tot queda covat, o cru, tampoc no toques pilota. A poc a poc vas aprenent a fer la paella i alguns cops de raqueta fan entrar la pilota dins les línees de joc. Però no saps perquè, quan creus que més o menys domines l’art de fer paella, va i tens un dia estrany i no hi ha res que surti, la paella ha quedat sense color, ni gust. I t’exclames a tu mateix: No ho entenc, si estic com sempre! Però no, no funciona.  Amb el tennis passa exactament igual, no saps perquè però un dia les pilotes et fan la guitza, ben bé com si tinguessin vida pròpia, no volen ni acostar-se a la raqueta.

Pot ser que tinguis un dia fluix, però pot ser la manca d’entrenament. L’entrenament en tennis i en paelles és fonamental, si fa masses dies que no cuines paella és molt probable que el resultat sigui un nyap.  Podries pensar que el nyap no sortirà de casa, que ningú se n’adonarà., i no passaràs vergonya. Això és totalment impossible, perquè la paella i el tennis, a diferència de les mongetes bullides és coral, vull dir que no et faràs una paella per a tu sol ni jugues a tennis sol (impossible, està clar!), et calen com a mínim dues persones i (recomano) màxim quatre. Paella i tennis per a vint són un molt previsible fracàs.

El vestuari, la roba adequada, corrobora les meves teories. Puges a la piscina amb barnús i sabatilles. Pots arribar a bullir unes mongetes tendres amb barnús i sabatilles, però per fer una paella és imprescindible pantalons curts i una gorra, el mateix vestuari que per jugar a tennis.

Cal motivaciĂł per a bullir unes mongetes? Doncs, la veritat, no gaire. Per nedar cal força de voluntat i per jugar a tennis cal  motivaciĂł, per intentar guanyar al contrincant. TambĂ© cal motivaciĂł per fer una bona paella, motivaciĂł per fer-la millor que la darrera vegada o millor que la sogra. Una paella sense motivaciĂł acaba sent una paella sense emociĂł… I això es nota. Per fer paelles i jugar a tennis cal estar motivat, cal compartir els resultats i comentar els jocs.

I la competició? A les paelles i al tennis sempre hi ha competició. Els competidors són la sogra, l’amic o la parella. Ells són els Sánchez Vicario de la paella i tu, que no hi arribaràs mai, t’hi vols acostar.

I el contrincant? A vegades és amic -i sempre t’afalaga el joc, tot i haver fet uns cops desastrosos- i a vegades és contrincant de veritat, de campionat. A les paelles és exactament igual. Hi ha dies que són amics -i la troben sempre bona- i a vegades són clients -i sempre hi troben un però.

Doncs sí, ara ho entenc. M’agrada més el tennis que la natació, perquè m’agrada més el repte de cuinar una paella que de bullir unes mongetes, tot i que a vegades a la paella hi poso unes mongetetes tendres que sense elles, la paella, no tindria ni la meitat de gràcia ni la meitat de gust.

Paella Parellada

400 gr d’arròs bomba

100 gr de pollastre a dauets

100 gr de salsitxes

12 gambes

10 musclos

100 gr de calamars nets i tallats

100 gr. de rap a dauets

8 carxofes

1 ceba

1 pebrot verd

1 tomĂ quet

Una mica de sucre

Sal

Per el fumet

400 gr. de peix de roca

Els caps de les gambes

Una ceba

Un porro

1 tomĂ quet

1 pastanaga

3 grans d’all

1 tronc d’api

Oli d’oliva

Per la picada:

Uns brins de safrĂ 

2 alls

Un grapat d’avellanes

Mig got de vi blanc

Netegem el peix de roca. El sofregim en una olla juntament amb els caps i les pells de les gambes, amb un raig d’oli fins que agafi color, afegim les verdures tallades: ceba, porro, pastanaga, tomàquet, api i all. Donem un parell de voltes, abaixem el foc i deixem coure una bona estona. Serà el moment de cobrir d’aigua i deixar bullir durant una mitja hora.

Netegem la carn, el peix i el marisc. En la paella on realitzarem tot el procés, amb una mica d’oli, enrossim el pollastre i la salsitxa, salem i l’enretirem.

Abaixem el foc i sofregim la ceba picada, el pebrot picat i quan agafi el to desitjat, afegim el tomàquet ratllat, un polsim de sucre i deixem coure una estoneta més, o fins que el tomàquet passi a tenir color de confitura.

Netegem les carxofes i les tallem a quarts, les afegim a la paella. Quan tot agafi temperatura, vessem la carn, el peix, els calamars i l’arròs. Apugem el foc i fem que l’arròs es rosteixi. Afegim una mesura de brou per cada mesura d’arròs i quan el brou comenci a moure’s, abaixem el foc, salem i sense moure la paella fem coure 15 minuts.

Fem la picada i la vessem a la paella i fem coure uns cinc minuts. Afegim les gambes, deixem reposar cinc minuts i ja tindrem la paella.

Etiquetes: , , ,
Publicat a Receptes | 7 comentaris »

Suant la cansalada després de la manifestació

dilluns, 12/07/2010

Som una naciĂł!

Toca quan toca. Per exemple, sĂłn dos de tres de la tarda (o quarts de quinze) i, tinguis gana o no en tinguis, toca dinar.

Torno ara de la manifestaciĂł del 10 de juliol i toca parlar-ne.

Però, a veure, aquest no és un bloc de gastronomia? Sí, però toca parlar de la manifestació.

I em pregunto, què puc afegir a tot el què s’ha dit, es diu i es dirà? Res. Però toca parlar-ne.

Perquè tenim dret a decidir, toca parlar-ne. N’hem de parlar, encara que ens n’avorrim, de parlar-ne. TOCA.

Toca parlar-ne, tot i que no pugui dir-ne gaire cosa, perquè n’he sortit tocada….(en tots els sentits –literal i metafòric-). He sortit tocada –metafòricament– perquè m’he emocionat. No hi ha cosa mĂ©s emocionant que viure en directe que sĂ­, que som una naciĂł, malmesa i amb pocs recursos, però, carai, som una naciĂł, i n’estem convençuts.

N’he sortit tocada –literalment– perquè érem molts, moltíssims, més d’un milió, oi? I és clar, qui és el físic quàntic capaç d’encabir un milió i escaig de catalans (de totes mides i condicions) en un perímetre tan petitonet. Ja ho diuen ja, que en el pot petit hi ha la bona confitura, i sí, érem els millors, però el pot era petit i, carai, ens tocàvem… I suàvem… Suàvem la cansalada. Que es noti que som catalans! I com catalans exemplars, som del món del porc –de la cansalada i de la botifarra (no ho confongueu amb els botiflers, no)- i per això suem la cansalada. El milió de catalans (que viuen i treballen a Catalunya) que ens vàrem trobar a Passeig de Gràcia/Diagonal per passar la tarda del dissabte 10 de juliol vàrem, sobretot, compartir tocaments i rauxa, en forma de suor incontrolada. I això és el què passa, que l’emoció, els tocaments i la suor uneixen, ens dissolen en una mena d’abraçada càlida i intensa que es transforma en una nació.

Ara ho veig clar, però quan era allà al mig, amb aquella suor compartida, tan maca, tan catalana, pensava: als catalans, tot i portar la botiga a la sang, no se’ns ha acudit de muntar una mena de xiringuitos!? (ep! L’Albert Pla diu que s’hauria de normalitzar la paraula, i jo dic que s’hauria de normalitzar “pensar” sempre en un petit negoci cada vegada que hi hagi ocasió). Uns xiringuitos ben dissenyats per l’ocasió, de dos colors, vermell i groc (i així poder-los usar, també, el diumenge en el cas que la Roja guanyi el Mundial –ui, que perdo un parell d’amics dient això!-).

Per ser coherents amb la densitat de catalans per centímetre quadrat, hi vendríem sardines en escabetx, i per ser coherents amb la temperatura hi vendríem begudes fresques. I per ser coherents amb els colors, hauríem de servir begudes vermelles i grogues. A veure… Quines begudes hi vendríem? Potser un gaspatxo ben fresquet i un rebujito????

LES MEVES SARDINES EN ESCABETX

  • 1 kg de sardines
  • 1 cabeça d’alls
  • 1 gotet de vinagre
  • 1 gotet d’oli d’oliva arbequina
  • farina
  • pebre vermell
  • farigola
  • llorer
  • sal

Salpebrem les sardines i les enfarinem. Les fregim en una paella amb força oli, no massa perquè no quedin eixutes. Les anem col·locant en una safata fonda (tipus pírex). A la mateixa paella, fregim els alls tallats, quan agafin color, apaguem el foc i hi afegim el vinagre, vigilant que pot esquitxar. Hi posem també la fulla de llorer i la farigola. Fem coure un parell de minuts. Hi posem el pebre vermell i ho tirem damunt de les sardines. Deixem reposar un parell de dies abans de menjar-ho.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a General, Receptes | 5 comentaris »

Planxa, boles i cireres

dimecres, 7/07/2010

És un d’aquests dies del pont de sant Joan. Calor, sol, buidor, a la ciutat. Tothom és de voleio, i jo treballant a Barcelona.

Ep! No em molesta. Al contrari, m’agrada moltíssim moure’m amb total llibertat per la ciutat, sense cues i amb la sensació de tenir tot el temps per a mi. De fet, per a mi, fer vacances no és marxar a un poble o a un país ple de gent fent vacances. Per a mi, fer vacances és que els altres, la resta de la humanitat, en facin, marxin i quedar-me tranquil·líssima a la ciutat, gaudint de tots els serveis per a, pràcticament, mi sola.

Però, de tant en tant, em ve com una mena de melangia i penso, ostres, tothom de vacances i jo aquí. En aquests moments vull emular que sóc de vacances, sense moure’m del barri. Vull fer una cosa diferent, nova.

De cop i volta recordo que la meva amiga, l’Eva Moreno – l’artífex del Tuppersex -, em va regalar fa uns dies, bastants dies de fet, unes boles xineses. Ui, que bé, és el moment d’estrenar-les. I me les col·loco. Em moro de ganes de descobrir les sensacions que m’han assegurat que les boles en qüestió em proporcionaran.

Feinejo per casa, endreço, m’oblido totalment de les boles xineses, netejo i planxo…..i, patapam, la planxa defalleix, morta, finito, s’acabĂł lo que se daba. Aprofito que Ă©s dissabte, i tot i que no hi ha ni una Ă nima a la ciutat, les botigues sĂłn obertes.

Cap a la Illa a comprar una planxa, de pas, tambĂ© compro un Don Limpio Baño i de camĂ­ a la caixa, per pagar, veig unes cireres, vermelles, esclatants, rodones, molsudes, brillants… Mmmmhhhhh. No puc suportar-ho, Ă©s superior a mi, no sĂ© què em passa, les cireres em dominen. Compro les cireres i com si m’haguĂ©s  agafat el mono sec en el primer banc que trobo, deixo la planxa i el Don Limpio Baño escampats per terra i menjo, llepo, rosego, gaudeixo, em taco la camiseta, i acabo mig quilo de cireres, tota sola. Els pocs vianants em miren una mica de reĂĽll. VĂ©s a saber què pensen i vĂ©s a saber quina cara faig. Tant m’és. NomĂ©s tinc ulls, boca i cervell per a les cireres. Quin gust…!

Torno a casa, satisfeta i feliç. I em pregunto, què m’ha passat? No havia experimentat mai una sensació així amb unes cireres. Bé, m’agraden molt, cert, però no m’embogeixen d’aquesta manera. Són les millors cireres que mai he menjat a la vida, les més sensuals, les més excitants, les més addictives.

Arribo a casa i, Ă©s clar, tanta cirera em fa anar al lavabo…..i, ai las! Les boles xineses!!! Me n’havia oblidat completament. Ara ho entenc…..les cireres…..les boles… L’excitaciĂł.

Sense cap mena de dubte, el millor complement per a les cireres sĂłn les boles xineses, ni xocolata, ni nata, ni crema, ni neules…..boles xineses.

P.D.- He patit indecisió a l’hora de publicar aquest post que podríem considerar “pujat de to”. M’ha influït la lectura de l’entrevista a la directora de cinema Laura Maña sobre la seva nova pel·lícula La vida empieza hoy.

La Laura afirma que venim d’una educaciĂł que no ens permet parlar, actuar ni gaudir del sexe amb llibertat i naturalitat. El considerem pecat, perquè ens produeix plaer.  Una de les respostes de la Laura fa aixĂ­: “El sexo sigue siendo un tabĂş a todas las edades. Cuando eres joven no te dejan los padres y cuando eres viejo no te dejan los hijos…”

Només parlant amb naturalitat de sexe ens traurem aquesta llastra antiga de sobre i en gaudirem plenament. De fet, parlem del plaer de menjar unes cireres, no? I perquè no parlem tranquil·lament del plaer absolut i total que proporciona el massatge incessant d’unes boles xineses mentre compres una planxa i menges unes cireres en un banc al bell mig de Barcelona?

Doncs sí. Les cireres (+ les boles xineses) em van despertar unes sensacions que mai no havia experimentat. La Laura Mañá m’ha animat a explicar-vos-ho.

Ara bĂ©, espero que els meus fills no llegeixin aquest post… (cuando eres viejo no te dejan los hijos).

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a General | 14 comentaris »

Amistat eterna

dilluns, 5/07/2010

Als 40 ens agafen les corredisses.

Sembla que ho hem de fer tot ja, perquè sinó no tindrem temps. No som a temps de començar i ja hem arribat tard per millorar. El temps es transforma en un monstre que es va fent gran i gran i se’ns engolirà si no el posem a dieta.

Hem passat de ser iogurcitos a iogurt a punt de caducar, que hem de cĂłrrer a menjar perquè sinĂł l’haurem de llençar. La vida ens ha passat volant, tantes coses com hem fet. I ara ens agafa el neguit de recuperar. De cop i volta, la safata d’entrada del correu electrònic s’omple de convocatòries de sopars de les classes dels col·les on vas fer l’EGB, el BUP i el COU. Les retrobades no sĂłn per veure a aquella noia amb qui no havies intercanviat una sola paraula en tot el curs, sinĂł que sĂłn una excusa per intentar repescar la infĂ ncia amb millor nota. Érem petits i no ho vĂ rem aprofitar, ara volem tornar-nos a trobar en aquell decorat, amb els mateixos actors per interpretar millor el paper. Mires al noi que t’agradava tant, i penses perquè carai vas passar nits amb blanc si total Ă©s un mindundi? I, a mĂ©s, ara li ho dius a la cara: – saps que anava boja per tu? – Potser t’hi acabes embolicant i corrobores que no dormir tota una nit somicant per ell va ser una autèntica bestiesa. Tema arreglat i acabat.

Les trobades amb els de la classe són només el tret de sortida d’un calendari farcit de sopars posteriors, perquè amb un sopar coral no pots acabar d’explicar tots els detalls que separen els vint anys entre el dia de final de curs i la trobada d’ex-alumnes.

Quedes amb les amigues de bàsquet, amb els de les excursions, amb els profes més propers, amb les de l’altra classe que et feies més, amb aquells que has anat veient de tant en tant i culmines amb el sopar de les “íntimes”, les més amigues, les que et vas jurar amistat eterna i vas oblidar el jurament el mateix dia que vas començar en el col·le nou.

Doncs sí, l’altra nit vaig quedar amb les íntimes, les cinc amigues que en diem de tota la vida, quan resulta que hem passat mitja vida literal (20 anys) sense ni tan sols felicitar-nos l’aniversari – que ja és ben poca cosa, tenint en compte que només fem anys un cop l’any.


Us estalviaré els detalls, perquè són íntims, com les amigues, però la veritat és que entre les cinc ens uneix una mena de cordó umbilical, un vincle curiós i estrany, que genera una complicitat difícil de racionalitzar. La Montse ens convida a sopar a casa seva, viu en una preciosa casa a la Garriga, enmig de la natura, té un hort, tres gallines, es fa el pa i la cuina és el centre de la casa. La Montse no treballa fora de casa i la seva quotidianitat, estil de vida Amish, no pot estar més allunyada de la meva.

Copa de vi, olives, barbacoa, taula parada al porxo, pa acabat d’enfornar i confidències. Anècdotes de la família de l’Ester, confessions de la Roser, riures de la Montse, safarejos sense aturador i consells gratuïts per a la Mercè que s’acaba de separar omplen quatre hores en un quatre i no res.


Què ens enduem a casa, més enllà d’una bona turca? Una sensació de que no ens queda ni un gram del què érem quan anàvem a l’escola, però que hi ha bona peça al teler, que som amigues per sempre i que ens ho podem explicar tot, tot i tot; i, encara més, que ens ho volem explicar tot, tot i tot.

L’endemĂ , enmig del nĂşvol de la ressaca i morta de son, recordo les converses, barrejades amb la botifarra de la Garriga, les broquetes de verdures a la graella, el pa enorme i el Tionio. Esmorzo un iogurt a punt de caducar i penso que Ă©s fantĂ stic fer-se gran i enyorar. Ara mateix, enyoro el romesco que acompanyava la botifarra negra i, saps que et dic, organitzarĂ© un sopar amb les meves amigues Ă­ntimes perquè no vam tenir temps de parlar de plans futurs, de noves propostes vitals i d’endegar projectes. A mĂ©s vull cuinar un cuscĂşs de coliflor amb verdures i, la veritat, necessito gent amiga que el tasti……

Etiquetes:
Publicat a General, Personatges | 8 comentaris »

Bon humor i bons aliments

dijous, 1/07/2010

Són les dues fites, la base d’una vida plena.

Es ben cert que la base de tot plegat és la salut i que sense bons aliments és molt difícil tenir salut. Cert, però trist. Sí. Perquè la salut és fonamental, però i l’amor? I l’humor? I la literatura? I Port Aventura? Vull dir que sí, que les coses importants les hem de tenir garantides, però si no les amanim amb el què ens fa vibrar, per molt insignificant i poc intel·lectualment elevat que pugui semblar, estarem vius, cert, però estarem buits.

Per tant, jo practico la salut i els bons aliments, però sobretot, sobretot, procuro recordar de posar en pràctica el bon humor. I no és fàcil, perquè sovint me n’oblido de que per a una vida plena cal tenir bon humor. Capficada en una mena de nus vital-laboral-familiar, passo setmanes sense riure, sense fer aquelles riallotes, que en castellà en diuen “carcajadas”, que és una paraula molt més adequada pel que vull expressar. Aquells riures francs, amples, grans, exagerats, convulsos, generosos i que quan aconsegueixes aturar-los, t’estàs mitja hora sospirant del cansament físic que t’han provocat. Són riures terapèutics, que haurien de ser d’obligat compliment, haurien de ser prescrits pels metges: una riallota cada setmana, a primera hora del matí, després d’esmorzar.

Doncs això. Feia un parell de setmanes que no reia i ni tan sols me n’havia adonat. A la cuina, amb en Joan, el cuiner, estàvem en ple procés d’elaborar bons aliments: una mena d’amanida fresca de papaia, tomàquet i cogombre. Tots dos, un al costat de l’altre, al davant d’una fusta de tallar, amb un gros ganivet, tris tras, tras tris, zip zip, pelant tomàquets, pelant cogombres. Feia una mitja hora que no aixecava el cap de la taula de tallar, concentrada en els minúsculs daus de cogombre, en els menuts quadrats de tomàquet. I de cop i volta, aixeco el cap, miro a en Joan i esclato a riure, una gran rialla, enorme, immensa.

Suposo que esteu intrigats en saber el motiu de la rialla, què va generar aquest canvi d’actitud: de la concentració en un tomàquet al sacseig hormonal i muscular de la rialla descontrolada. El motiu va ser en Joan. Vaig poder-ne fer una foto. Aquí el teniu amb la malla que protegeix la papaia encasquetada en plena testa, a mode de barret de cuiner. Sensacional.

Ric i m’entristeixo alhora, perquè detecto que no practico el bon humor tant com em caldria. Em prometo practicar el bon humor tant sovint com pugui, riure molt i de tot, i no només perquè em convé, sinó perquè també convé a la meva cuina. D’aquest moment de joia en va sortir la millor amanida de cogombre, papaia, tomàquet i llagostins de la meva vida. El punt àcid, untuós i dolç de la vinagreta era un reflex, un mirall del meu estat d’ànim del moment.

El bon humor garanteix bons aliments.

Méli-mélo de papaia i tomàquet

8 cues de llagostĂ­ bullits

1 Papaia

2 TomĂ quets

1 cogombre

Un paquet de germinats d’alfals

50 ml d’oli de llavor de raïm

Un rajolí de vinagre de Xerès

Sal, pebre

Piquem els llagostins. Pelem la papaia, retirem el “caviar” i la piquem. Obrim el cogombre, longitudinalment, traiem les llavors i el tallem a dauets.

Pelem el tomàquet, el tallem a quarts i el piquem a dauets. Barregem la papaia amb el tomàquet i el cogombre, amanim amb oli de llavor de raïm, vinagre de Xerès, sal i pebre. Muntem el méli-mélo en un motlle. A la base posem el tomàquet, el cogombre i la papaia, i a sobre els llagostins

Acabem amb germinat d’alfals.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Amanides, Restaurant, Semproniana | 8 comentaris »