Ja feia temps que em rondava pel cap. Semblava que m’hagués xuclat el cervell la idea de tastar les meduses. Havia escoltat a grans cuiners parlar sobre les excel·lències d’aquest animal que envaeix les nostres costes i ens atabala els plàcids estius.

Volia tastar les meduses, però no trobava el moment ni l’excusa per donar el pas. No sóc de les que menjo en solitari, m’agrada compartir, i ni la meva família ni els meus amics demostraven cap entusiasme vers la meva proposta.

Però, com sempre que se’m fica una cosa al cap, vaig trobar la manera d’arribar a casa un dia amb un paquet de meduses.

El motiu que va precipitar la idea de les meduses a la meva nevera va ser un article, vull dir que vaig haver d’escriure un article sobre la comestibilitat de les meduses. Per suposat, em vaig documentar, però quan entra en joc la cuina i el gust, no hi ha documents ni informació que valgui, només té validesa el procés pràctic, és a dir, cuinar i tastar allò del què has de parlar.

I així va ser. Vaig anar a la botiga de productes asiàtics i la sorpresa va ser majúscula, perquè de meduses no n’hi ha una, n’hi ha moltes varietats, se’n comercialitzen certes parts i, a més, les pots trobar de diferents maneres en els comerços.

Sembla ser que les meduses mediterrànies són les més apreciades gastronòmicament, per sobre de totes, la varietat “ou ferrat”. Per altra banda, posats a triar, millor menjar el nucli central i deixar l’umbrella pels novells, els que se n’assabenten a darrera hora de les delicadeses; els que baden, en definitiva.

Als comerços asiàtics, les podem trobar fresques, crues i, fins i tot, vives. Sembla ser que els asiàtics les prefereixen vives i coleando. Ara bé, si mai les pesqueu, sapigueu que abans de menjar-les, hem de neutralitzar el seu poder urticant, de fet allò que ens molesta tant. Les posarem un parell d’hores en aigua i vinagre, i tot resolt. Després les “enviarem al cel” escaldant-les en aigua bullint. O sigui, mètode marisc. Un cop escaldades, podrem procedir al seu amaniment.

En les botigues de casa nostra no les trobarem ni crues ni vives, sinó assecades o en conserva. En conserva vol dir que ja venen escaldades, i les conserven en una barreja d’aigua i sal. A casa les esbandirem i ja las podrem fer servir, des de posar-les a l’amanida (que és el què vaig fer jo) com fer-ne un arròs.

Les meduses assecades s’han de tractar com qualsevol aliment assecat, les hem de posar en aigua per rehidratar-les durant unes hores, unes dotze, per exemple. I, després, escaldar-les i patatam patatim, tota la resta.

Les meduses són cartilaginoses, no tenen gens de gelatina i tenen un gust molt suau, com de marisc, però lluny del marisc. Me n’havien cantat excel·lències, però la meva experiència ha estat un pèl decebedora. Les he posat en una amanida, amb mandarina, arròs salvatge, oli de festucs, sèsam torrat, espècies variades i uns espinacs tendres.

La rebuda a taula ha estat entusiasta, però no hem anat més enllà de tastar-les. L’amanida de meduses ha quedat com una anècdota familiar…..El què no saben és que tornaré a atacar… I estic pensant en un arròs caldós de meduses…

Estic convençuda que la textura lligarà molt més amb un arròs calentó, amorosit amb un sofregit, que no amb la duresa i la nuesa de l’amanida, que ni la caloreta l’acompanya.

Anirem investigant i tastant fins trobar aquella recepta que li escaigui. Bé, una primera experiència, interessant perquè li hem perdut la por i l’angúnia al bitxo en qüestió, però el balanç posterior és que hem de millorar la recepta.

Ara….qui ens ho havia de dir a nosaltres que acabaríem menjant meduses! N’estic segura que d’aquí uns anys combinarem les meduses amb les mandonguilles i les patates braves i que en el bar de la cantonada escoltarem amb veu forta, alta i decidida:

—Camarero… ¡¡¡¡¡Una de medusas!!!!!

Em moro de ganes de saber amb quina cançó rimarà en Reina les meduses…!