Rissoto PRO

dissabte, 19/04/2014 (Ada Parellada)


El que us presento en aquest vídeo és el sistema que em va ensenyar l’Oliver, el cuiner de l’empresa CBG de productes italians, per això m’ho va ensenyar en format risoto, però aquest sistema també funciona per a fer arrossos tradicionals de casa nostra.

2014-04-16 18.11.29.jpg

El sistema és fonamental en un restaurant, on el client demana un arròs de primer plat i on, durant el servei, no podem tenir un foc envaït per un arròs durant vint minuts. És per això que l’he denominat RISSOTO PRO, perquè és com l’hem de fer els professionals. Em sembla un post molt interessant per als que teniu restaurant, però també a nivell domèstic, per aquelles persones (que som la gran majoria) que anem de bòlit però ens agrada menjar bé, si més no, un cop al dia, i en família. Si seguiu aquestes pautes de cocció, i teniu el vostre propi arròs precuit, quan arribeu a casa en cinc minuts tindreu un magnífic rissoto a taula. A més, aquest arròs es pot congelar. De manera que un dia en fas una quantitat considerable i el congeles en petites porcions. Al matí treus el paquet del congelador, el guardes a la nevera, i al vespre ja tens a punt el teu arròs per acabar-lo en tres minuts i presentar-lo a taula.

Segons l’Oliver, els arrossos òptims per aquesta preparació són l’Arborio i el Carnaroli. Així doncs, com que vaig tenir l’oportunitat de disposar d’un magnífic Carnaroli d’Illa de Riu, l’empresa arrossaire del Delta de l’Ebre, no hi havia excusa per elaborar aquest post.

Espero que us sigui útil

2014-04-16 18.11.33.jpg

LA RECEPTA CONCRETA DEL RISOTTO EN DUES COCCIONS

Per a un quilo d’arròs i, per tant, unes quinze o divuit racions

1 quilo d’arròs carnaroli o Arborio

1600 ml de brou (preferiblement de pollastre)

3 cebes grosses

75 gr. de mantega

200 ml de vi blanc

sal i pebre

 

Comencem sofregint la ceba amb la mantega, quan sigui ben poxada, hi aboquem l’arròs. A foc fort, l’enrossim un parell de minuts. aboquem el vi blanc, i a foc mig, esperem que evapori. Ara, anem afegint brou calent, a cullerots, i anem sacsejant o remenant fins que l’absorbeixi. Ho anirem fent fins arribar als 18 minuts exactes. Cal tenir un cronòmetre o un rellotge a prop per tenir-ho ben controlat.

Quan arribem als divuit minuts, aboquem l’arròs a una safata prou ampla perquè hi càpiga bé i l’estirem fins refredar-lo ràpidament. Un cop fred el podem guardar (podem passar-lo a un pot normal) a la nevera durant tres o quatre dies, o congelar-lo en porcions individuals.

Ara comença la segona fase.Quan decidim que el volem menjar, prenem una petita cassola o paella, programem el rellotge tres minuts i, a foc fort, hi posem l’arròs, immediatament hi aboquem un parell de cullerots de brou calent, sal i pebre, i anem sacsejant l’arròs, tal com fèiem en la primera fase. serà el moment de posar-hi els entrebancs que ens convingui (bolets cuits, gambes, verdures escaldades, …..). Quan han passat els tres minuts, apaguem el foc i hi posem un dau de mantega, l’integrem i, finalment, acabem amb tant formatge com ens vingui de gust.

 

Cuina de 12. Diumenge 13 d’abril

dilluns, 14/04/2014 (Ada Parellada)

Cuina de 12 és la nova activitat de Semproniana, que trobareu explicada amb deteniment en l’entrada anterior. La qüestió és que per no donar papers i fer-ho tot més fàcil, remeto als assistents a les classes a venir a cercar les receptes que explico a aquest bloc. És per això que a partir d’ara, i si la força m’acompanya, cada setmana penjaré les receptes que anem cuinant en el magnífic espai dominical de cuina que hem endegat a Semproniana, des de fa no més de tres setmanes.

Aprofito per avisar a tutti quanti que el proper diumenge dia 20 d’abril no hi haurà CUINA DE 12, per la senzilla raó de que tanquem Semproniana per vacances (dos dies!)

I sense més dilació, aquí teniu les receptes que vam fer ahir

 

Aletes de pollastre amb salsa de taronja

500 g d’aletes de pollastre

1 taronja

50 ml de salsa de soja

2 cullerades de mel

1 gra d’all picat

Una mica pebre

 

Tallem les aletes de pollastre rebutjant la punta i la pell sobrera.

Fer juliana amb la pell de la taronja, procurant rebutjar tota la part blanca. Escaldar la pell tres vegades. En un bol posar la pell de la taronja, amb el seu suc, la mel, la soja, l’all i el pebre. Barrejar fins a dissoldre la mel. Posar les aletes en una safata de forn i marinar-les amb la barreja de taronja durant un mínim de dues hores. Escórrer-les i reservar el marinat. Coure-les al forn, a 200ºC durant vint minuts, ruixant-les de tant en tant amb el suc de marinat.

2014-04-13 12.50.59-1.jpg

 

BUNYOLS DE BACALLÀ AMB ALLIOLI DE MEL

400 gr. de bacallà dessalat

2 alls

Unes fulles de julivert

1 ou

150 ml de llet

50 ml de cervesa (o Vichy)

200 gr. de farina

Una culleradeta de llevat químic

Un pessic de sal (vigileu la sal del bacallà)

Oli per fregir

 

Per a l’allioli de mel

3 grans d’all confitats

1 ou

Oli

Sal

1 cullerada de mel

 

Fem l’allioli. Primer confitem els alls, coberts d’oli, a poc a poc, a foc molt i molt suau, fins que queden tous. Posem els grans d’all a la batedora, juntament amb l’ou, la sal i la mel. Cobrim d’oli i batem fins que lligui. Anem afegint oli a mida que en necessiti. Posem l’allioli en un biberó.

 

Piquem o triturem l’all i el julivert.

Posem el bacallà dessalat amb la pell cap amunt, en una olla. Cobrim amb aigua, i una fulla de llorer. Posem al foc. Quan trenca el bull i fa una mica d’escuma, retirem el bacallà.  Esperem que refredi i l’esmicolem.

El barregem amb l’all i el julivert. Incorporem els rovells de l’ou, la llet, la cervesa,  la farina, el llevat i la sal. Muntem les clares a punt de neu i les incorporem amb cura que no s’abaixin.

Amb una cullera, anem agafant porcions de bunyol i els fregim en oli roent. Ajudem que girin, amb una escumadera. Quan els veiem que són bruns, els retirem i els fem escórrer sobre una reixeta o un paper absorbent.

Fem unes línies d’allioli i hi disposem els bunyols a sobre

2014-04-13 13.18.07.jpg

 

Creps amb salmó i formatge fresc

1 ou

1 got de farina de fajol

2 gots de llet

Una culleradade sucre

Salmó fumat

Formatge fresc o d’untar

Espinacs tendres

Nous

Cibulet

Una mica de mantega

Mantega clarificada

Una patata

 

Batem l’ou, afegim la llet, hi dissolemel sucrei tamisem la farina. Barregem el conjunt i deixem reposar.

Courem les creps. Tallem la patata per la meitat, la clavem en una forquilla. Suquem la patata en la mantega clarificada i untem la paella amb la mantega. Reservem.ç

Fem el farcit. Simplement barregem el formatge d’untar amb les nous ben picades i el cibulet. Untem les creps amb el formatge d’untar, posem els espinacs frescos i el salmó. Enrotllem sobre si mateixos i els tallem. Els servim.

2014-04-13 13.44.34.jpg

Cuina de 12. Una nova activitat a Semproniana

dimarts , 8/04/2014 (Ada Parellada)

Fa vint-i-un anys que estic a Semproniana.

Fa vint-i-un anys que veig l’església del Sagrado Corazón. Amb pluja, a l’hivern, a la primavera, il·luminada, amb gent, de nit, amb núvies, roses, arròs i vestits amb vels. L’he vista de tots colors, vaja. I després de tant de temps convivint amb l’església, se m’ha empeltat cert aire litúrgic. Cada diumenge veig com els feligresos entren a escoltar la missa de dotze. Com que a mi també m’agrada tenir feligresos he decidit fer la  contraprogramació laica: LA CUINA DE DOTZE.

Com us deia, l’activitat s’emmiralla amb la missa, i per tant la cosa funciona de la mateixa manera.

Comencem a les dotze.

Jo sóc darrera el meu altar (el mostrador de la cuina)

I predico el meu sermó: un parell de receptes de cuina, que explico amb tot detall

Els feligresos combreguen: els servim un vermutet, que avui, per exemple, han estat unes sardines en escabetx. I també els oferim un vermut artesanal de Reus.

L’activitat, tal i com passa a missa, és gratuïta. El raspall el passem després, quan els portem el compte del dinar. Perquè l’activitat és gratuïta per els que es queden a dinar.

La única diferència és que a la CUINA DE 12 hi ha números clausos, perquè només hi podem encabir unes quinze persones.

14_cuinadotze_abril.jpg

les fotos són de l'Iris González. Moltes gràcies!!!!!

I això és tot.

El meu amic Joan Josep Isern va assistir a la primera sessió de CUINA DE 12 i va tenir la gentilesa de fer-ne un post al seu bloc Totxanes, totxos i maons http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/261922 i on hi llegireu les impressions d’una de les primeres “víctimes”

Aquest diumenge he mostrat les següents receptes:

- BAKLAVA DE BOLETS, FESTUCS I PERNIL. Trobareu la recepta en aquest enllaç http://blogs.cuina.cat/semproniana/2013/09/16/baklava-per-comencar-un-apat/ La única diferència és que aquesta vegada l’he farcit amb un saltat de bolets, una mica de pernil serrà talladet menut i uns festucs picats

 

LLAMINERA MARINADA AMB POMA

14_filet_porc_cuinadotze_abril.jpg

4 filets de porc (llaminera)

200 ml de salsa de soja

150 ml de xarop d’auró (si no en teniu, ho substituïu per 100 ml de mel i 50 ml d’aigua)

una mica de gingebre fresc tallat

dos grans d’all picats

Dues pomes

Una mica de mantega

sal

200 gr. de cuscús precuit

300 ml d’aigua

un raig generós d’oli d’oliva

 

Introduïm els filets nets dins aquesta marinada i deixem macerar tota la nit. Posem els filets en una safata de forn, amb la marinada i fem coure 20 minuts a 180ºC.

mentrestant preparem els acompanyaments. Pelem i tallem un parell de pomes. A una paella, fonem la mantega i hi saltem les pomes, amb un raiget de suc de llimona, un pessic de sal i una culleradeta de sucre. Coem a foc mig fins que la poma adquireix un magnífic to daurat.

També aprofitem per hidratar el cuscús. Posem a bullir l’aigua. Posem un bon raig d’oli d’oliva al cuscús. Quan l’aigua bull, vessem sobre el cuscús i esperem que s’hidrati. Un cop fred, separem els grans amb una forquilla. Amanim el cuscús, barrejar-lo amb uns quicos i un raig generós d’oli d’argan, que em va portar la Najat del seu darrer viatge a Anadir. També posem una mica de sal i, en aquest cas, hi he posat també una mica de poma crua i unes panses.

Traiem el filet de porc del forn, posem el líquid de la marinada a una paella i fem reduir fins aconseguir la textura desitjada, de salsa. Mentrestant tallem el filet de porc a trossos i el posem al plat. Salsem.

 

 

 

All you need is l’ou

dijous, 3/04/2014 (Ada Parellada)

No hi ha com tenir amics amants de la gastronomia. Les maneres de soprendre’m són inesgotables. En aquest cas us parlo d’en Kike i la Txell, que durant molts anys van tenir un reconegut bloc “La cuina vermella”. El nom del bloc és descriptiu, doncs a casa seva, on es couen les receptes que han il·lustrat les entrades del bloc era ben vermella. Ara, degut a que estan esperant l’arribada de bessonada, es veuen obligats a reformar. La cuina deixarà de ser vermella i això encara farà més palès que el bloc no té sentit.

Bé, nostàlgies apart, la qüestió és la que us dic, que els blocaires i els amants de la gastronomia tenen una sensibilitat especial que va més enllà dels fogons. Quan es parla de “bon gust” no només ens referim al dolç, el salat, l’àcid i l’amarg, sinó a aquell sentit que no es troba enlloc però que és present a tot el que envolta a la persona que l’ostenta. I la Txell i en Kike tenen molt bon gust, en tots els aspectes del concepte.

 

 

 

La festa del davantal. Dones endavant al 2014

dissabte, 29/03/2014 (Ada Parellada)

Cada any,  i aquest és el cinquè, pels volts del dia vuit de març, el dia de la Dona Treballadora, organitzo una trobada de dones valentes i que mouen aquest país. Ens posem un davantal i ens disposem a preparar-nos el sopar. Aquesta trobada té un nom, és la FESTA DEL DAVANTAL, i les dones convidades són el grup de les Dones EndavantAl.

Aquest any, he volgut donar-li un tomb a la festa i sorprendre a les convidades, amb un nou format. Si cada any ens preparàvem el sopar, aquesta vegada he volgut preparar el REBOST, no debades és el 2014, que vol dir l’any que lluitarem amb més força per a ser independents. Agombolats en aquest fervor nacionalista, hem de preservar i defensar els nostres trets diferencials, les nostres tradicions arrelades i tot allò que exalça el sentiment de pertinença a una cultura. Nosaltres som fills del llard de porc, més que de l’oli d’oliva – que potser sí que és el greix habitual a la Catalunya Nova – però la Catalunya Vella per donar gust als plats i als brous ha emprat sempre el sagí, el llard de porc i la cansalada. Només quan la religió prescrivia restriccions plaents alimentàries, a taula apareixia el setrill. Si a pagès faltaven els embotits, els tupins i els llardons, la sensació d’incertesa i precarietat era absoluta. I a Mallorca els xuetes feien veure que menjaven botifarres per no ser assenyalats. En definitiva, som fills del porc…i de la matança

La matança del porc és la festa dels catalans, i ho dic tan fresca i tan tranquil·la, perquè malgrat no he mirat el rànquing de la importància de les festes en el sentiment dels catalans, jo així ho sento. I de la mateixa manera que hi ha restaurants que diuen impunement que serveixen la millor hamburguesa, cervesa, patates o el què sigui….del món, jo dic tan panxa que la matança és la festa dels catalans. Vull recalcar que és una FESTA, encara que no sembli que “matar (un porc) i treballar (embotint tot el dia)” pugui considerar-se una festa. Ho vivim com una festa perquè és una joia trobar-se per treballar junts i construir un rebost que ens assegurarà les viandes de tot l’any, no només de la família sinó del veïnat. Avui per a tu, demà per a mi. Ens ajudem, fem comunitat, compartim i transmetem als menuts de casa l’alegria de tenir veïns. Perquè a la matança no hi faltava mai la quitxalla, a la que es transmetia els valors que s’hi practicaven, no que es deien sinó que es feien; que és la manera com els catalans ens expliquem: fent, no dictant.

Per això vaig pensar que faríem totes plegades una Matança del Porc. Vaig trucar al mestre Tubau, que té els dits pelats de fer matances a les masies del Bages, i vam organitzar el festival de les botifarres, la sobrassada, el paté i els llardons. Vaig voler fer llardons expressament, en record a una de les Dones Endavant-al, la Tatiana Sisquella, que ja no podrà tornar a venir i a qui enyorarem molt, i que de menuda menjava llardons a cor que vols a la Cansaladeria dels seus pares al Mercat de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet.

Així va anar gràficament la gran FESTA DEL DAVANTAL

2014-03-10 18.19.37.jpg

El porc era ral.

 

 

 

 

 

 

 

 

 I no vaig fer la foto de la taula de:

Estel Solé

Míriam Tortosa

Benedetta Tagliabue

Itziar Castro

Anna Tarrés

 

El cigronet eixerit

diumenge, 2/03/2014 (Ada Parellada)

IMG_0023.JPG

Perquè són els pèsols els que tenen l’hegemonia de l’eixerimenta? Si tinc algun lector del bloc que sigui investigador d’aquestes coses que m’ho faci saber. La meva ignorància em fa qüestionar totes les dites. “Eixerit com un pèsol”. D’acord, els pèsols poden tenir l’atribut de ser eixerits, però no descarto que els cigrons també ho siguin. Crec que fins i tot més. Avui, us explicaré la història d’un cigró eixerit, del Cigronet Eixerit de l’Alta Segarra.

IMG_0024.JPG

Aquell dia del mes de febrer, en Pep va entrar per la porta de Semproniana, amb la seva família. Jo feinejava, com sempre, entre cassoles, mel i fogons. Era diumenge, i en Pep va portar als seus menuts a dinar a un restaurant de Barcelona. Ells, tots quatre, viuen a l’Alta Segarra, a pagès. Vam saludar-nos cordialment, atès que no ens coneixíem. I de cop, com si fos un conill dins un barret, va treure d’una bossa un pot de cigrons: Tasta’ls, va dir en Pep, i em dius què en penses. Em va explicar que és una varietat de cigró recuperada, a la zona de l’Alta Segarra (que pels aneu peixos en geografia, com la lerenda, us diré que és la zona de Calaf i que molts coneixíem com Alta Anoia, però que sembla ser que no és el nom correcte). Aquest cigró és menut i gens pellut i en Pep en cultiva des de fa molts anys i els comercialitza crus o cuits amb la marca Casa Martí. Aquesta varietat va estar a punt de desaparèixer del mapa, però la tenacitat d’alguns productors i el seu sabor i textura incomparable el van fer sobreviure.

Aquella perla de potet de cigrons em va anar de perles, perquè aquell vespre havia de fer el sopar de la família i no tenia res de res a casa! Era diumenge i no havia anat a comprar, per tant la nevera era buida (podria haver agafat coses del restaurant, sí, però un dia ja us explicaré perquè no ho faig mai). Vaig arribar a casa amb el pot, contenta perquè tenia alguna per posar a taula, però noi, no només de cigrons viu l’home! Al cigró se li ha de posar xixa, i tampoc no en tenia.

Enfin, que quan les coses van justes la imaginació es desferma i tot acostuma a acabar millor que pitjor. I així va anar. Us presento els cigrons més magres que he fet mai, però que hem gaudit més de la història de la meva família (exagerant una mica, aixó sí). La veritat és que van quedar fenomenals. I crec que la qualitat del cigró va tenir un paper fonamental. Són perles taronges.

Aquí teniu la recepta, tot i que no sé si es pot qualificar de recepta, perquè es va basar en fer anar uns pots que tenia a casa.  Però què carai! Oi que eren molt i molt bons? Doncs endavant!

 

Els ingredients: 

 IMG_0056.JPG

Un pot de cigronet de l’Alta Segarra cuits

Una cullerada sopera de salsa romesco

una culleradeta d’oliva negra (una mica dolça)

Ceba sofregida (que també tenia en un pot, però era feta per mi, eh?)

En una paella gran, posem una cullerada molt important de ceba sofregida. Hi aboquem els cigrons amb la seva aigua (important). Immediatament la cullerada de romesco i la mica d’oliva negra dolça. El tema és que el romesco ajudarà a lligar l’aigua del cigró i tot plegat farà una salseta. Immediatament a taula.

IMG_0057.JPG

el plat no és gaire lluït, per a la foto, però podreu percebre la mida del cigró, com queda rodó i la salsa lligadeta.

 

 

S-10. 10 sopars, 10, a Semproniana, per 10€

dimarts , 25/02/2014 (Ada Parellada)

14_s10.jpg

Fa dies que aquesta iniciativa rutlla, però no havia pogut explicar-ho al bloc, perquè simplement, he anat de bòlit i sempre que he volgut escriure unes línies, un altre tema ha passat pel davant i tot plegat ha quedat arraconat per a “un altra dia”. Però ha arribat el moment, tot i que avui tenia previst penjar un post sobre cigrons…en fi, ja en parlaré demà.

En definitiva, només es tracta d’explicar que a Semproniana aquest curs hem endegat la S10, una tarja que segueix el patró de la T10, l’abonament de viatges de transports de Barcelona.

La “S” de la S10 significa: Semproniana, Sopar, Setmana.

10 = 10 sopars a 10€

Per tant, està operativa a Semproniana a l’hora de sopar dels dies d’entre setmana (dimarts, dimecres i dijous). El funcionament és senzillíssim. Es tracta de comprar l’abonament al mateix restaurant o directament a la plana web i anar-lo gastant com convingui. Cada vegada que vingueu, us “clicarem” el nombre de sopars gastats. Que sou una parella, clicarem dos requadres de la S10, que sou un grup de 10, clicarem els 10 requadres i santes pasqües.

Què hi trobareu per aquest mòdic preu?

Doncs un sopar complert: un primer, un segon i unes postres. Cada dia diferents. Podreu triar entre dues opcions de cada. En el capítol de primer plat, hi ha propostes com trinxat de patata i col, coca de recapte amb formatge de cabra, baklava de carbassó i tomàquets secs, crema de céleri amb tòfona, amanida de piquillos, nous i olivada, llenties amb brandada de bacallà i moltíssims plats més. El segon plat sempre contempla una carn i un peix: secret ibèric amb mostassa, lluç amb salsa d’avellanes, confit d’ànec amb taronja, milfulles de tonyina i tomàquet especiat, pollastre al cococurri….. I les postres: brownie, crema de llimona, pessic de pastanaga, mató i poma….i anar fent. El preu inclou una beguda – aigua o copa de vi -.

DSC06358.JPG

Albergínia amb formatge de cabra

IMG_0028.JPG

pasta fullada amb crema de llimona, maduixes i nata

VOLS DIR QUE NO HI PERDEU?

És la pregunta que em fa tothom.

Doncs no, no hi perdo, sinó que hi guanyo. Potser, ben mirat, ben comptat, no hi guanyo cap cèntim, potser quedo en paus. Allò que en diuen “el punt d’equilibri”, els que es dediquen als números. Però ja se sap que un restaurant, si mira molt els números, si fila molt prim, si talla el filet massa just, potser hi guanya, però acaba perdent el que més importa: la clientela.

Podríem dir que no hi guanyem perquè és una inversió. El meu avi deia que la publicitat s’ha de fer al plat. Per tant, tots aquells euros que destinaria a posar un anunci vés a saber on, els inverteixo en el plat de la S10.

I d’aquesta manera guanyem noves visites, clients que potser no haurien vingut a casa nostra, haurien anat a cal veí, potser. I guanyem en bonhomia, en fer que hi hagi una opció per poder sortir tantes vegades com es vulgui, sense haver de patir tant per la butxaca de l’endemà. 

Sigui com sigui, m’agrada haver fet la S10. He guanyat en satisfacció. I ja està.

 

 

Benvinguts al Gato Verde

dissabte, 22/02/2014 (Ada Parellada)

14_gatoverde_5.JPG

 

Sóc al barri Bellavista, de Les Franqueses, al Vallès. Hi tinc una vinculació sentimental.  Aquest és el barri que va acollir les famílies de la primera onada d’immigració, als anys 50 i 60. Hi vivia la Manuela, una senyora que em va cuidar de molt menuda, mentre la meva mare treballava hores i hores a la Fonda Europa. M’ha fet il·lusió tornar-hi després de tants anys i descobrir que és un barri molt bonic, tranquil, de carrers nets i cuidats. Però el que m’ha agradat més ha estat conèixer APADIS, l’associació que treballa per a la inserció laboral de persones amb discapacitat psíquica. Tenen la seu a l’antiga escola del barri. I per tal que tothom aprengui un ofici fa temps que tenen una botiga, en la que recullen tota mena d’objectes i roba en bon estat que han estat llençats, els netegen, els arreglen i els posen a la venda a uns preus molt i molt econòmics. Aquesta iniciativa ha estat de gran ajuda a moltes famílies en aquests durs anys de crisi, perquè han pogut accedir a productes imprescindibles a un preu molt més assumible.

Ara han decidit fer un pas endavant i han obert un nou espai formatiu: El restaurant Gato Verde. La idea és formar als joves en l’ofici de la restauració – cuina i sala – durant uns mesos perquè després siguin contractats en tot tipus d’empreses del sector.

14_gatoverde.jpg

El primer equip de cambrers del restaurant

Tinc el privilegi de ser una de les padrines del restaurant, juntament amb Carme Ruscalleda, Fermí Puig i Neus Munté. Hi vaig decidida, perquè cal recolzar projectes d’aquestes característiques, que ajuden a desllorigar nusos socials i vitals. Hi vaig esdecidida, però en cap moment podria haver-me imaginat el què hi he trobat.

Qui hagi vingut a Semproniana sabrà que m’agrada guarnir-lo jo mateixa, que tinc tirada a les manualitats, que gaudeixo copsant com un pinzell és capaç de canviar un racó llòbrec en un espai ple de lluminositat. Per això quan vaig entrar a El Gato Verde no només em vaig sentir com a casa, sinó que va ser com un esclat d’alegria, ple d’idees, ple de bon humor, ple d’humanitat i d’ànima.

Quin devessall d’idees per transformar mobles sense cap interés en una senyora cadira, en un divertidíssim prestatge o en una magnífica làmpada. El fil conductor és el Gato Verde, nom que han triat per la dita “ets més rar que un gato verde”, que potencia el valor de la diversitat. I tot el local fa referència als gats i als seus amics íntims: els gossos, els ratolins i el formatge, els cabdells de llana, els cascavells, les trampes dels ratolins i tot allò que us pugui venir al cap en relació al món dels felins.

Tampoc no hi falta un homenatge als il·lustres gats de la història, tant fícticia com real. En definitiva, que no hi falta detall en qüestions de gats.

Aquesta és la primera sorpresa que rebem quan entrem al Gato Verde, però no la última. La gastronomia és el puntal. Com que obren forces hores al llarg del dia, ofereixen una carta basada en el mos, en la tapa, que es pugui menjar a totes hores. Ep! Però no parlem de qualsevol tapa, feta  per sortir del pas. Les tapes que ofereixen en aquest espai tenen intenció, volen anar més enllà, sense caure a l’abisme, això tampoc.

En definitiva, que més us puc dir per animar-vos a anar-hi?

Doncs que el servei és exquisit. Els cambrers són atents, servicials i no direm professionals però…si els donem l’oportunitat de formar-se, ho seran…

14_gatoverde_7.JPG

Fotgrafia de l'acte inaugural, amb Carme Ruscalleda, Neus Munté, Fermí Puig, totes les autoritats locals i els impulsors del projecte

IMG_0006.JPG

Aquí teniu la galeria fotogràfica dels parents d'el Gato Verde

14_gatoverde_2.JPG

14_gatoverde_4.JPG

Tot el mobiliari és reciclat. Bravo!

14_gatoverde_6.JPG14_gatoverde_3-001.JPG 

Coca de llardons, mató i melmelada de figues

dimecres, 19/02/2014 (Ada Parellada)

IMG_0250.JPG

S’acosta Dijous Gras i aquest any m’empeny una gran decisió a celebrar-lo. No tant per les connotacions religioses i tradicionals que comporta la festa, que també, sinó perquè serà la meva petita reivindicació de la importància de preservar la nostra cultura culinària, la nostra manera de menjar. I cal dir que preservar la nostra cultura culinària implica, necessàriament, donar-li una importància cabdal al porc. Ens agradi o no, nosaltres estem fets de llard, som fills de la botifarra i el nucli de les nostres cèl·lules podria ser un llardó. Que el nostre greix patrimonial és l’oli és un invent americà, dir que la nostra dieta tradicional es basa en les hortalisses és no saber-ne ni un borrall de climatologia mediterrània. Mengem hortalisses, clar que sí, també cereals, per descomptat, una mica de peix, un pessic de carn i el porc de dalt a baix.

Per això, m’emmalalteix l’ànima i el meu arrelat sentiment nacional constatar les dessercions contínues dels compatriotes. Cada dia hi ha més adeptes a la dieta vegetariana, vegana, crudívora i una nova tendència que encara no té nom i que considero la mar de divertida i coherent que és “vegetarià amb pernil”. Sembla ser que hi ha certs vegetarians que no poden prescindir del pernil de gla. Llavors, han tirat pel dret i l’inclouen a la dieta com a “complement proteïc”. Un aplaudiment!

Doncs això, que aquest Dijous Gras menjaré amb intenció nacional, com si em mengés un tros d’estel·lada: botifarra d’ou i coca de llardons.

Aquí teniu la recepta de coca de llardons per si voleu fer-la a casa i menjar-la en totes les manifestacions, reivindicacions i festes diverses per tirar endavant el procés de ser catalans de ple dret. Gairebé la menjaré com una píndola independentista, per insuflar força, pit i collons.

 

COCA DE LLARDONS

IMG_0252.JPG

De maneres de fer aquesta coca n’hi ha tantes com fleques i cases que en fan. Jo l’havia fet sempre a partir d’una pasta de full, però l’altra dia no en tenia a mà i vaig optar per una massa de coca de recapte, i va quedar magnífica….Em va semblar molt més fàcil, accessible i realista aquest tipus de massa (a més que molt menys greixosa) que la pasta de full.

300 gr. de farina

150 ml d’aigua

25 ml d’0li d’oliva

10 gr. de llevat fresc

un pessic de sal

150 gr. de llardons

200 gr. de sucre en gra

IMG_0246.JPG

acabades de sortir del fornt

Dissolem el llevat en l’aigua tèbia i aboquem en la farina amb la mica de sal. Afegim l’oli i pastem amb les mans fins aconseguir una pasta homogènia i fina. Ara aboquem la pasta sobre una taula una  mica enfarinada, l’estirem una mica i hi aboquem el sucre i els llardons esmicolats. Estirem amb el corró per tal d’incloure el sucre i els llardons a la massa.

podem fer-ne plecs, com si fos una pasta de full, posant els llardons entre els plecs o fer-ne làmines fines. 

Llavors la tallem al gust i hi afegim una mica de sucre per sobre. Si hem fet plecs, per tant serà més gruixuda, l’haurem de coure vint minuts al forn, a 180ºC.

Si l’hem fet fina, amb deu minuts (vigilant sempre) en tindrem prou.

Fa uns mesos vaig tenir la sort que una clienta amiga, la Montse Illa em regalés un parell de pots de la seva magnífica melmelada de figues.

M’ha semblat un acompanyament ideal per a la coca de llardons, complementada amb una mica de formatge fresc. Una combinació reeixida, la veritat.

Però un cop acabada la melmelada de figues, l’altra opció ha estat acompanyar-la d’una poma caramel·litzada (amb sucre i un xic de suc de llimona), un puré de poma i uns punts de iogurt.

 WIN_20140109_144308.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una salsa i un discurs

diumenge, 16/02/2014 (Ada Parellada)

El passat dia 14 de desembre (tot i que fa molts dies, el discurs és igual de vigent) vaig ser convidada a dir unes paraules a un acte que va organitzar la plataforma Catalunya Sí a l’edifici del Fòrum a Barcelona.

L’objectiu de l’acte era manifestar, una altra vegada, la força, l’empenta i  la unió dels catalans que desitgem fer el camí sols, sense anar agafats de la maneta d’Espanya. Feia dos dies que s’havia arribat al pacte de fer la consulta el dia 9 de novembre d’enguany i a l’ambient s’hi respirava una eufòria determinant.

Tot i l’eufòria, l’acte volia insuflar força als assistents per lluitar contra la por psicològica que el govern central transmet a cada pas que fem.

Em vaig sentir molt honorada de formar part de l’elenc de mestres triats per transmetre il·lusió a l’audiència i als que no hi éren i van seguir l’acte per streaming i a través dels mitjans de comunicació. Tot ho va començar Màrius Serra – genial, com sempre. Impressionant – que, de fet, va conduir totes les intervencions. Hi va actuar en Peyu, que porta l’humor del país com a bandera. I després van sortir a l’escenari en Terricabras, en Santi Vidal, Juanjo Puigcorbé, Empar Moliné, en Josep Maria Mainat i jo mateixa. En Pep Sala va cantar dos temes, entre els discursos. Comprendreu que amb aquests companys de luxe (i no és una manera de presentar-los) jo estigués feta un flam. Per els companys de viatge i per la immensitat de l’auditori: 5.000 persones. Poca broma. Confessaré que poc em va anar de marxar corrents per la porta del darrere al primer moment que el regidor de l’assumpte estigués despistat. Però m’hi havia compromès i havia de sortir a l’escenari, com fos. I ja que sortia, procurar fer-ho tant bé com fos possible.

14.12.2013, BarcelonaActe politic i civic a l auditori del Forum organitzat per ERC: Votar es Democracia. Oriol Junqueras.foto: Jordi Play

I un cop allà al mig, si mai us hi heu trobat ho sabreu i si us hi heu de trobar us ho explico, l’audiència es dilueix, i es transforma en una mena de mar, dels que són acollidors, dels que venen de gust nedar a l’estiu.

14.12.2013, BarcelonaActe politic i civic a l auditori del Forum organitzat per ERC: Votar es Democracia. Oriol Junqueras.foto: Jordi Play

la foto és de Jordi Play

En definitiva, que no m’hi vaig sentir estranya, ni molt menys incòmoda. I vaig fer aquest discurs que aquí deixo penjat.

 

DISCURS AL FÒRUM

Aquests dies la paraula pregunta ha estat d’allò més recurrent en les converses de la gent. A més de la pregunta, jo m’he formulat constantment la pregunta de perquè sóc jo la que tinc el privilegi d’adreçar-me a un auditori tan nodrit com a representant del petit empresari.

Segons els organitzadors, m’ho han proposat perquè represento una trajectòria d’èxit.

Moltes gràcies per la consideració: afalaga i anima a continuar. Però vés per on, m’ho han dit ara quan han passat aquests anys de crisi cruenta que m’han fet sentir molt sovint la percepció del fracàs, quan la meva potència empresarial – si és que ho podem dir amb aquesta paraula tan ostentosa – s’ha encongit com un mitjó… com ha passat amb tants d’altres empresaris i empresàries del país.

Però quan hi he reflexionat més, he entès que potser per això m’han triat. Precisament per això. Perquè els organitzadors entenen, com jo mateixa ho crec, que l’èxit és el resultat d’una suma de fracassos ben entomats, d’ensopegades ben païdes. Ho va dir Nelson Mandela: “No em jutgis per els meus èxits, jutja’m per les vegades que he caigut i m’he tornat a aixecar”.

Precisament d’això, de caure i aixecar-nos cada vegada més enfortits, els catalans en sabem un pou. Caure i aixecar-nos, una mica dolguts, una mica estomacats, amb els genolls pelats, aprenent a ullar millor per on passem.

És per això que sóc aquí. Perquè m’he aixecat de nou.  Per això som aquí, perquè ens hem aixecat de nou. 

Quan ens en sortim de les ensopegades, és quan donem solidesa a un projecte i alhora entenem un dels valors més importants d’una petita empresa: EXPERIÈNCIA.

L’experiència és saber què fem. I això els catalans ho sabem. Tenim prou experiència. 300 anys d’experiència i de derrota però també de saber com redreçar aquest país.

Potser encara no us havia dit que jo em dedico a la cuina. I m’enorgulleix molt ser filla d’una família amb una llarguíssima història entre fogons.

Deia el meu pare “LA CUINA ÉS SABER COM COMBINAR UNS INGREDIENTS”

Les salses lliguen perquè hi anem abocant tot el que toca, just quan toca. En el precís instant, però amb ritme.

Que us sembla si preparem una salsa de novembre, una salsa tardoral que tastarem el dia de l’Almudena….

Per fer la salsa ja tenim la CASSOLA: L’EXPERIÈNCIA

 Ara ens cal un ingredient fonamental: IL·LUSIÓ. No hi ha projecte sense il·lusió. La il·lusió de ser LLIURES.  Ara bé, ha de ser ben domada, ben ponderada. Amb seny. Ha de ser el punt dolç de la salsa.

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA i ESFORÇ. Cada dia els empresaris petits, els botiguers, aixequem la persiana. Aixequem la persiana (no la camisa….) cada dia perquè creiem en el nostre projecte i en el projecte del país. Perquè aixecant la persiana, sense mai defallir, hem construït el sòlid teixit empresarial que fa que siguem un dels motors d’Europa. Serem un dels contribuents nets europeus, com ho hem estat d’Espanya. Els botiguers, els petits empresaris que no compten quants dies i quantes hores a la setmana treballen, perquè creuen en el seu projecte, com nosaltres creiem en el procés. És una lluita diària, no només d’avui, dels dies d’eufòria o dels que ens va bé. Hem de creure-hi cada dia

 Posem-li un altre ingredient:

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA + ESFORÇ + CONTINUITAT. Tot plegat no té sentit si no hi ha continuïtat, si no aconseguim implicar les generacions següents. No és un procés arrodonit si no té continuadors. No sabem quan el procés esdevindrà una realitat, potser no serà avui que el culminem. Hem de pensar en qui el durà endavant.

Cal, com en els negocis, involucrar-hi a les següents generacions: transmetre’ls la il·lusió, l’experiència, la constància i l’esforç. D’això en sé una mica, sóc la setena generació de cuiners de casa meva. Sempre a casa s’han ocupat d’engrescar.nos. Per engrescar a les noves generacions i “contaminar” tots els sectors, esdeveniments com aquest són fonamentals.

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA + ESFORÇ + CONTINUITAT + ACCIÓ. Som un país que hem construït, sobretot perquè no tenim por. Pitjor no ho podem haver passat. No temem les amenaces perquè ja les hem viscut en la pròpia pell. És el moment d’actuar. Ja hem negociat, hem parlat i hem pregat. Ara, cal passar a l’acció, com ho hem fet sempre a les nostres petites empreses, perquè som resolutius, i anem per feina, sense mandra, sense excuses.

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA + ESFORÇ + CONTINUITAT + ACCIÓ +CREATIVITAT I TALENT.  L’adversitat genera creativitat. Som creatius per força, en tenim els dits pelats que ens diguin que no i que ens escanyin. Allunyats de la permissivitat i de l’abundància, hem hagut de ser creatius,  per força, però també per tarannà. De talent, no ens en falta.

 

Els catalans, de les pedres en fem pans.

I dels pans, miracles que es multipliquen.

 

I acabo amb una frase de Joan Vinyoli

“Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria.”

Ens en sortirem.

 

I l’any que ve, al novembre HI HAURÀ bolets i castanyes.

També moniatos i panellets

 

UN LLUÇ AMB SALSA DE CARBASSÓ

WIN_20140121_153004.JPG

 INGREDIENTS

4 bons talls de lluç

2 carbassons

1 porro

600 ml de brou de verdures

20 gr. de mantega

sal i pebre

200 gr. de cebes platillo

una nou de mantega

sal i pebre

un raiget de licor

una cullerada de mel

 

Comencem fent la salsa de carbassó (que de fet és una crema). Estovem la part blanca del porro picada en una cassola, amb la mantega. Afegim el carbassó net i tallat (amb pell) i donem un parell de voltes. Cobrim amb el brou de verdures i fem coure lentament fins que els carbassons siguin tous, no més de quinze minuts. Triturem bé i salpebrem. Reservem.

A part, fem les cebes platillo. Per pelar-les s’escalden, en aigua bullint, no més d’un minut. Les pelem. les posem en una safata de forn, o a una paella i les coem lentament salpebrades, amb la mantega, el raiget de licor i la cullerada de mel, uns deu minuts.

El lluç el fem a la planxa. primer a foc mig alt i, després, abaixant la potència del foc (o al forn) perquè es cogui bé l’interior. SErvim el lluç sobre un llit de cebetes i amb la salsa/crema de carbassó.