Dijous dia 2 de maig vaig tenir l’honor d’inaugurar un cicle d’activitats promogudes per la biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, de Sant Boi de Llobregat, amb el nom genèric de L’HORT A LA BIBLIOTECA.

La idea del cicle d’activitats és animar al públic santboienc a menjar millor, comprant de proximitat i ajudant a la promoció integral de l’entorn.

http://issuu.com/bstboillojrb/docs/delhortalabiblioteca?mode=window

L’acte d’inauguració va ser farcit. No hi va faltar de res. Van venir les autoritats a fer unes paraules per recolzar el projecte, però sobretot va estar farcit de verdures perquè l’Albert de Can Coracero i en Marc de http://www.hortetdelbaix.com/ca van omplir la sala d’actes de la biblioteca de verdures de temporada, de saviesa i d’il·lusió per la feina ben feta.

Amb en Marc de l'hortet de baix

En Marc i jo custodiats per uns apis que feien por de tan grans i formosos com eren

flanquejada per l'Albert de can Coracero, un savi de debò, i en Marc

I va estar farcit perquè la sala era plena de gom a gom. Potser vam arribar a comptar fins a cent vint persones! tot un èxit. I va estar també farcit de bon humor, vam riure i vam aprendre, sobretot jo, perquè el públic es va implicar com mai i no van parar d’intervenir, de manera natural, quan els semblava que era un bon moment per dir alguna cosa. Com em passa ben sovint, predico sobre mullat perquè el públic em donava mil voltes en els coneixements de la carxofa (l’hortalissa a la que vaig dedicar més temps) i perquè tots i totes cuinaven de meravella.

Bé, en definitiva, que em vaig armar de valor i vaig explicar totes aquestes dades sobre la carxofa.

Segons Pablo Neruda, les carxofes són el guerrer medieval de l’horta, amb el cor tendre.

Des de petits ens diuen que mai ens hem de fiar de les aparences. I això és el què és la carxofa, una aparença terrible que amaga una bondat infinita. 

La carxofera és un antic card salvatge domesticat. De fet el nom de carxofa prové de l’àrab “alcarchofa”, que significa senzillament, card.

El nom científic de la carxofa és Cynara Scomylys, el qual prové de la illa de Zynara, on diu la mitologia grega que un deu es va enamorar d’una noia oriünda de la illa i al ser rebutjat, va convertir a la noia en carxofa.

De la carxofa en mengem la flor, els pistils blaus són un ingredient valuosíssim usat per a l’elaboració de formatges com el formatge flor de Canàries o formatges frescos catalans com el recuit o el brossat.

Una característica de la carxofa és el principi amarg que contenen, de propietats tòniques, emprat en algunes formules de vins aperitius – com el famós Cynar – amb una acció beneficiosa per al fetge.

TEMPORADES:

Finals d’hivern i durant tota la primavera

COMPRA:

Han de ser compactes, denses,ferma  i de color verd viu. Una carxofa que ha patit fred, te les fulles ennegrides, encara que el cor pot ser totalment tendre.

Si al trencar la fulla sona sec, com de vidre trencat, és que la carxofa és tendra.

Rebutjarem carxofes músties, tenyides de groc òxid o que tinguin les puntes negres.

Es reconeix la frescor de la carxofa quan doblegant la fulla pel mig es trenca fent el soroll d’un vidre, i se n’escolen gotes de suc.

La tija és un altre indicador fiable: un tall rovellat significa oxidació.

Com més tancada i de punta arrodonida, millor

Quant més petita en relació al tronxo, serà més tendra.

La part superior del tronxo, convenientment pelada, també és comestible.

diuen que les mares són millors que les filles o les nétes. Aclarim-ho. La primera de la planta en florir és la mare. Llavors, surt la filla i, una mica després, la néta. Reconeixerem les mares perquè són les úniques que tenen el tronc recte. les filles i les nétes com que surten al costat, per anar a buscar el sol s’han de vinclar i, llavors, el tronxos són corbats.

GUARDAR

A la part baixa de la nevera, tapades amb un drap humit.

També en un pot amb aigua, com si fossin flors (sempre que tinguin la tija llarga i estigui sempre en contacte amb l’aigua)

Es fan malbé molt ràpidament: les fulles s’ennegreixen i s’assequen. La flor es marceix i si estan en contacte amb altres carxofes, es floreixen.

(igual que passa amb les altres flors)

LA CARXOFA DEL PRAT

És compacta i apinyada

Resistent a l’ennegriment

Es distingeix per la seva forma arrodonida i perquè no arriba a tancar-se mai l’orifici superior.

LA CUINA

Si no la fem a la brasa, convé eliminar-ne les fulles exteriors, més dures, trencant-les per la base. D’aquesta manera, la part més tendra quedarà enganxada al cor.

-          En cru. Han de ser tendres i petites. Amanides amb llimona, oli i sal. És la millor manera de conèixer el veritable sabor de la flor, ja que a la base es pot notar com combina a la perfecció la carnositat amb la dolçor de l’hortalissa.

-          A la brasa, deixant que les fulles externes, que són les més dures, es torrin i les puntes es recremin.

-          Bullides en aigua acificada en unes gotes de suc de llimona. A la taula les amanim amb un raig d’oli.

-          Perquè no s’oxidin, es freguen amb mitja llimona, o es submergeixen amb aigua i llimona. Una altra opció és substituir la llimona per julivert fresc (els troncs) o per una cullerada d’àcid cítric. I l’altra opció és coure-les amb les fulles dures, i després pelar-les

LÀMINES DE CARXOFES AMB VINAGRETA DE MEL

12 carxofes tendres

un grapat de festucs

200 gr. de pernil salat

vinagreta: 20 gr. de mel, 150 ml d’oli d’oliva 0,4º, el suc de mitja llimona

Treure les fulles més dures, fins que canvien el color. Les tallem tan fines que puguem i les anem posant en aigua i branques de julivert (o en aigua i el suc de mitja llimona).

pelem els pistatxos. Preparem la vinagreta. Simplement hem de batre el suc de llimona amb la mel i anar afegint l’oli.

Servim les làmines de carxofes amarades amb la vinagreta, els festucs i acabem amb unes làmines fines de pernil.