Salmelliers a Argençola

dimarts , 18/06/2013 (Ada Parellada)

Dissabte 15 de juny, a Argençola, al capdamunt de l’Anoia, van celebrar la III Fira de les Espècies. Amb l’única subvenció de la bona voluntat dels organitzadors, fan una fira molt cuidada, plena de detalls, amb contingut, idees noves i gent molt amable. En definitiva, el necessari per a una iniciativa amb futur.

Vaig fer-hi cap perquè l’Astrid Van Ginkel em va contactar per convidar-m’hi a fer de jurat en el concurs de Sals Aromatitzades que celebren cada any.

Un dels motors que em fan funcionar és la curiositat. Em truquen i no puc evitar un desig immens d’anar a veure què fan i com és l’indret i les persones que em truquen. I gairebé sempre m’alegro d’haver acceptat la proposta, perquè sempre conec persones interessants, descobreixo indrets que mai hauria visitat i aprenc alguna cosa, sovint més que una cosa, d’aquest inacabable món de la cuina i els aliments.

Per exemple, potser mai hauria topat amb l’Astrid Van Ginkel, i ara tinc a la meva agenda a una experta en herbes aromàtiques, que ha escrit diversos llibres de divulgació i, el que és més curiós, en una setmana el seu nom ha aparegut en dues converses que res tenien a veure amb Argençola

A la fira hi vaig trobar a en Josep Mestres, l’expert en llavors i llegums, a qui li vaig comprar gra d’espelta, farina de xeixa (una farina de l’Edat Mitjana), farina d’espelta integral, farina de blat egipci (kamut) integral, cigronet de l’alta Anoia i farina de força. I no vaig comprar més perquè ho havia de carregar i portava sabates de taló.

També vaig retrobar-hi a la Maria del Pot Petit, una inquieta elaboradora de melmelades que cada vegada que la veig ha ampliat el seu repertori, sobretot el de propostes salades. Vaig comprar-hi: agredolç de préssec, gelea d’all, melmelada de safrà i gelea d’anís estrellat. Li dec un post, amb l’aplicació de totes les melmelades.

 

Després de voltar per la fira, va arribar el moment de tastar 16 diferents sals aromatitzades per decidir quina era la més bona.

13_jurat_Fira argençola.jpg

Els membres del jurat

Van ser 9 sals elaborades per professionals del sector i 6 sals fetes per amateurs.

Totes magnífiques. Cal destacar que, sorprenentment,  les dels amateurs eren més agosarades que les dels professionals.

El jurat el vam formar:

Ada Parellada www.semproniana.net

Miguel Ãngel Roque blogs.cuina.cat/pebrotsverds

Jordi La Fonda del Saumell de Vallbona d’Anoia www.lafondadelsaumell.cat

Carles Alcobe, Mas dels Vivencs de la Pobla de Claramunt, http://www.masdelsvivencs.com/

Carmen Alcaraz del Blanco, Cultura Gastro, www.culturagastro.com

 

Ho vam passar molt bé i vam fer la valoració molt seriosament.

 

De totes les sals que vam tastar, destaco que les que van guanyar premi, que per alguna cosa va ser així!
- flor de sal amb safrà i flors

-          Sal de gamba

-          Sal amb orenga i sajolida

-          Sal amb sèsam i alga nori

-          Sal amb menta i bitxo

13_jurat i premiats_fira argençola.jpg

Amb els premiats "professionals"

 

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer a l’elaborador de la sal de gamba que em va explicar que la fan amb gamba de Palamós, i que els cal un quilo de gambes per fer una minúscula quantitat d’essència de gamba amb la que després aromatitzen tota la sal. Tenen una empresa que es diu SALNOSTRUM http://salnostrum.com

Queda pendent una recepta amb la sal de gamba. Queda pendent!

 

 

 

 

 

Els additius. Un article inèdit

diumenge, 16/06/2013 (Ada Parellada)

La publicació d’inèdits, siguin articles, poemes o llibres és el resultat exitós dels meritosos estudis dels grans investigadors, molt probablement després d’anys immersos en la recerca entre la feina dels grans autors de prestigi. Aquesta és la imatge que jo tinc, o tenia, del que es cataloga com a material inèdit.

Cap estudiós ha investigat entre els meus paperots i, per descomptat, jo tampoc no sóc cap gran autor/a de cap cosa, però vés per on, jo també tinc material inèdit, i avui el publico. És cert que passarà desapercebut i que a la humanitat no li interessarà aquest gran descobriment, perquè tampoc no ho és, però és el què és, un article que havia de publicar en un setmanari d’un gran diari i que, al final, no va sortir. Després d’uns anys, buscant altres coses, l’he trobat i em sembla que ha arribat el moment de publicar-lo i, sobretot, de donar veu a les persones que tan amablement em van ajudar en la documentació. 

El publico en castellà perquè és en aquest idioma que l’havia de publicar en el setmanari. No hi ha il·lustracions perquè no en tinc i les hauria de treure d’Internet i això no es fa…O sigui que us brindo un article ple de lletra, talment com les etiquetes dels productes que comprem al supermercat. Ja sé que fa mandra llegir, però si seguim tenint el costum de comprar aliments processats, ens haurem d’acostumar a llegir i bé sabeu que la lletra és molt petita…. 

Los aditivos alimentarios

 Entrar en un supermercado es como entrar en una biblioteca. Hay más letra escrita que productos: caduca en, E-330, dextrina, glutenfree, contiene trazas de,….

La diferencia entre uno y otra es que en la biblioteca lo entendemos casi todo, aunque no nos interese o no nos afecte, mientras que en el supermercado no entendemos prácticamente nada, somos unos analfabetos del contenido de las etiquetas, aunque nos interese y nos afecte directamente, porque se trata de productos que ingerimos y, por lo tanto, terminan por formar parte de nuestro organismo. Parece, pues, que lo que describe en una etiqueta es de vital interés para los consumidores.

La contradicción es que mayoritariamente no somos amigos de los aditivos ni de las etiquetas, pero nos tranquiliza poder leer en la etiqueta el modo de uso, los tiempos de cocción y que el producto caduca en….,

Comemos carne casi a diario, pero no sabríamos qué hacer con un animal entero en casa, no sabríamos cómo despiezarlo, ni tenemos idea de cuánto tiempo necesita reposar antes de consumirla. También bebemos leche, y no sabríamos como gestionar un litro de leche cruda, sin pasteurizar, ni uperizar, el consumidor se encuentra lejos del origen de los alimentos, del modo de producción, hasta el punto de sentirnos incompetentes ante un kilo de tomates al elaborar una salsa de tomate. ¿Cómo se hacía? Y lo que más hace dudar…¿Cuánto tiempo la puedo conservar?

Y este es el quid de la cuestión: alargar la caducidad de los alimentos. Antiguamente, los productos tenían temporada, esto es surgían con profusión en una época determinada, mientras que el resto del año se les echaba en falta. Fue un gran avance descubrir técnicas para alargar la caducidad de los alimentos consiguiendo, de esta manera, comer regularmente a lo largo de todo el año.

El hombre lo consiguió mediante procesos (ahumado, secado, confitado, congelado) o a base de aditivos, de productos que ayudaran a detener la actividad microbiana de los alimentos frescos (sal, especias, azúcar, aceite, vinagre, ácidos). Desde los albores de la historia, los aditivos han estado presentes en nuestra cocina y en nuestra alimentación.

Pero es hoy cuando se les pone en tela de juicio, entre otras razones, porque su denominación, tres números precedidos de la letra E, generan gran desconfianza, que mezclada con el desconocimiento, provoca que la palabra aditivo sea rechazada por la sociedad.

Según la Real Academia de la Lengua, aditivo es “Toda sustancia que, sin constituir por sí misma un alimento ni poseer valor nutritivo, se agrega intencionadamente a los alimentos y bebidas en cantidades mínimas con objeto de modificar sus caracteres organolépticos o facilitar o mejorar su proceso de elaboración y/o conservación” (BOE 11-3-75)

Pero ante esta neutra definición se alzan voces contrapuestas.

Claudi Mans, en su libro “Sferificaciones y macarrones†describe que “Desde siempre se han usado sustancias sin valor nutritivo para complementar, mejorar o dar alguna propiedad deseada a las comidas. La sal, las especias, colorantes diversos, saborizantes mil. O se han añadido sustancias que permiten una mejor cocción, como el bicarbonato para cocer las legumbres de forma mejor y más rápida. O se han añadido conservantes como el ácido salicílico a las conservas.  Eso se ha hecho siempre (…) Cuando se empezaron a producir alimentos de forma industrial, la legislación se debió adaptar a la nueva situación. Ya no era el productor local quien servía sus productos al colectivo local, sino un sistema de fabricación y de distribución a gran escala, con mayor repercusión de cualquier fraude o problema, porque a escala industrial aparecen requerimientos y problemas que no aparecen a escala doméstica o local. Por ejemplo, a muchos productos alimentarios industriales se les pide que tengan una conservación prolongada. La solución que se dio en esos casos fue añadir productos conservantes, aditivos de la gama de los E200, para que frenaran el desarrollo de hongos o levaduras indeseablesâ€

Y es que lo que te tiene que quedar claro es que el sistema de clasificación, autorización y normativa de uso de los aditivos en productos alimentarios preparados industrialmente, está pensado para dar seguridad al consumidor, al mismo tiempo que tranquilidad a la industria que los usa.  Por otra parte, algunos de los productos autorizados como aditivos se han venido usando desde tiempo inmemorial en la cocina doméstica. Si ahora se les ha clasificado como aditivos y se les pone la letra E y un número es simplemente porque encajan en la definición de aditivo: no se añaden por su valor nutritivo, y son moléculas claramente identificadas. En cambio otros productos clásicos, como las especias, no son aditivos porque la sustancia activa forma parte de un trozo de planta. Pueden clasificarse como aromas o especias, pero no como aditivos. Una hoja de menta no puede ser un aditivo, pero sí la clorofila que se puede extraer de la misma,  el E140â€

Si se sospechara que un aditivo pudiera generar cáncer o cualquier otra afección -excepto intolerancias individuales no significativas- ya no se aprobaría, o se retiraría inmediatamenteâ€

MªDolores Raigón, Dra. Ingeniera Agrónoma en la Universidad Politécnica de Valencia, discrepa de algunas de las afirmaciones del profesor Mans. Destaca que los defensores de los aditivos no se justifican con razones científicas, sino solamente con la autorización de los mismos. Falta aún tiempo para comprobar la inocuidad de los aditivos y en cualquier caso debemos priorizar el principio de prudencia.

Según la doctora cuando se autoriza un aditivo sintetizado químicamente se indica que es seguro a unas determinadas dosis. A raíz de tal afirmación, surgen las siguientes preguntas: “¿Quien pone el límite de las dosis?â€, “¿Durante cuánto tiempo son seguros?â€

Raigón considera que el incremento del color, aromas, sabores, texturas en los productos alimentarios no hacen más que distorsionar el registro mental del alimento original. Un estudio francés realizado con niños, constata que los menores son incapaces de reconocer un sabor natural de fresa, porque han aprendido previamente el sintético (en caramelos, yogures, medicamentos, etc.). La doctora Raigón se pregunta cuáles son las razones por las que algunos países son más restrictivos que otros con los aditivos autorizados por la Unión Europea.

 

INGREDIENTE

En una etiqueta, fundamentalmente, debe haber el listado de ingredientes que componenel productoque se comercializa. El ingrediente es la parte del todo, es decir, un producto está formado por ingredientes, en mayor o menor proporción. Y éste es el criterio del listado de ingredientes, de mayor a menor. Es decir, el primer ingrediente del listado de la etiqueta es el ingrediente de mayor cantidad y el último el de menor cantidad.

 

 ADITIVO

Todo producto alimentario elaborado lleva aditivos. Esta palabra que, para según quien, es sinónimo de amenaza de muerte, como mínimo, es, precisamente, la garantía de que no moriremos debido al consumo de la lata o el precocinado. Es decir, y aclarando la frase anterior, un aditivo es aquella sustancia, mayoritariamente, sin poder nutritivo que se añade a un alimento para asegurar su conservación y la seguridad alimentaria del mismo. Y si nos basamos en esta definición, observamos que la sal es un aditivo, que ha ayudado a alargar la vida útil de los alimentos gracias a la técnica del salazón

Ahora bien, hay multitud de aditivos, cada uno de los cuales tiene una función específica. Algunos son fundamentales para la conservación de los alimentos, pero otros tienen como función conseguir que el color, el aroma yel saborde la conserva sea similar o mejor al alimento en su fase natural. Por lo tanto, este tipo de aditivos sirven para queel productosea más apetecible al consumidor.

Hay, también, aditivos cuya función es preservar los nutrientes originales de los alimentos o incluso añadirle nutrientes que originalmente el alimento no tenía.

En resumen los aditivos alimentarios tienen como objetivo: seguridad, placer y salud. Para ser considerada una sustancia terrorífica, no está mal lo bien que se porta.

Para terminar con el alegato a los aditivos, decir que no solo son buenos parael productosino para la sociedad, puesto que su uso ayuda a que más alimentos lleguen a mayor población en buen estado, con su aportación de nutrientes y a un precio asequible.

La legislación europea es muy estricta en cuanto al uso y aplicación de los aditivos alimentarios, por lo que podemos ir tranquilos en cuanto a su consumo, tanto en el tipo de aditivo como en la cantidad que se añade a cada producto.

Los aditivos aparecen en las etiquetas enumerados con su nombre o con el código que lo identifica, precedido siempre por la letra temida letra E, que para los que no tenemos miedo ni al coco ni a la escoba del tren de la bruja, sabemos que la inocente E no nos indica más que se trata de un aditivo aceptado por la Unión Europea.

Acompañando un aditivo, en algunas etiquetas, topamos con una abreviatura, BPF – buenas prácticas de fabricación – lo que significa que el aditivo en cuestión no tiene limitación en cuanto a la cantidad autorizada y, por tanto, dependerá de la experiencia del fabricante añadir una u otra cantidad.

 

LOS ADITIVOS, UNO A UNO

Y ahora que ya somos más amigos de los aditivos, vamos a conocer su familia por dentro. Los aditivos llevan, como ya hemos indicado, una letra E que los identifica como europeos, y le siguen tres o cuatro números que lo asocian a su función específica: espesar, conservar, emulsionar, gelificar, colorear, evitar la oxidación, aromatizar….

 

 Colorantes

Si en la etiqueta se lee un código entre E-100 y E-199, estamos ante un colorante. La cifra 1 significa colorante y la segunda cifra tiene relación con el color característico del colorante: 0 = amarillo o 5 = negro, por ejemplo.

Muchos de los consumidores pensamos que la función del colorante es engañarnos, pero el color juega un papel fundamental en la percepción del sabor del producto. Si el alimento sufre decoloración durante el proceso de cocción y envasado, el colorante ayudará a dar un aspecto más natural al producto. Otra de las justificaciones del colorante es aumentar el propio color del alimento, con el objetivo de que sea más apetecible para el consumidor, hasta el punto de que hay quien considera más natural un producto bien coloreado….con colorantes. Aun  con temor de que caer en los tópicos, es cierto que la comida entra por la vista. Queremos que las fresas sean rojas y que las judías tiernas sean verdes. Unas fresas con un color tirando a marrón y unas judías parduzcas son rechazadas por el consumidor, aunque sea su color natural tras la cocción.

Por lo tanto, el colorante no sólo ayuda, sino que hace que la comida sienta mejor.

 

 Conservantes

Los siguientes en la lista de E son los conservantes, que van desde el E-200 al E-299.

Su objetivo es reducir la reproducción de microorganismos indeseables que pueden deteriorarel productoy pueden afectar a nuestra salud.

Algunos de estos conservantes, aunque no bajo el nombre de E-202, por decir uno al azar, se utilizan desde hace siglos, sin temeridad alguna. Actualmente pasan por distintos grados de popularidad, a menudo, se les demoniza, pero ni se prohíben ni se limita su uso, porque el daño que podría hacer unproducto sin laadición de adecuados conservantes es mucho superior al del conservante en sí.

 

 Antioxidantes

Los códigos de los antioxidantes están en los E-300 y algunos de ellos son tan naturales como el E-300, el ácido ascórbico o vitamina C, el mismo que se encuentra en la naranja.

Su misión es prevenir la oxidación natural de los alimentos, tanto en el aspecto organoléptico como en la pérdida de nutrientes. La adición de la vitamina C tiene su razón en un ingenioso plan estratégico, puesto que la vitamina C es la sustancia que primero se oxida, ralentizando la oxidación del resto de componentes del producto. Una oxidación de las grasas haría queel productoadoptara un desagradable sabor a rancio. Pero no sólo no sólo se trata de un asunto organoléptico sino, además, de una cuestión de nutrientes, puesto que los antioxidantes evitan que se degraden las vitaminas liposolubles – que son aquellas que se encuentran en la grasa -

 

Correctores de la textura

Bajo este genérico grupo encontramos los siguientes aditivos: emulgentes, espesantes, estabilizantes, y se catalogan entre el E-400 y el E-499. Alginatos, carragenatos, metilcelulosa, son algunos de los nombres propios de los aditivos cuya función es conseguir que las salsas conserven una textura agradable. Todos estos aditivos derivan de productos naturales como algas, celulosa, azúcares o grasas.

El mismo nombre del aditivo, espesantes, nos indica que se trata de una sustancia que ayuda a texturizar las salsas y los guisados. En nuestros hogares lo conseguimos gracias a un pellizco de harina, un poquito de almidón de maíz o una “picada†de almendras, galleta y ajo; mientras que la industria usa xantana, glicerol y gellan.

Los emulgentes, como indica su nombre, ayudan a emulsionar salsas, a menudo difíciles de conseguir por otros medios.

Los estabilizantes consiguen que las salsas continúen siendo mezclas, sin desestructurarse. Son imprescindibles en todo tipo de producto que combina ingredientes acuosos con ingredientes grasos, cuya tendencia es romper la feliz convivencia.

Los anticoagulantes sirven, precisamente, para eso, para evitar que encontremos grumos en las suaves y delicadas salsas que compramos.

 

 Potenciadores de sabor y edulcorantes

Se encuentran englobados en los E-600 y su función es bien fácil de discernir, se trata de aumentar el sabor de los alimentos. El glutamato monosódico es el clásico aditivo de las pastillas de caldo, otorgándoles un sabor parecido a la carne.

Los E-900 reúne a la familia de los edulcorantes, los aditivos que endulzan nuestra vida…y no nos la hacen más pesada, puesto que los edulcorantes no tienen ni nutrientes ni calorías. La miel, sacarosa, fructosa, sacarosa no son aditivos, son alimentos. Estamos muy familiarizados con este tipo de aditivos y nombres como xilitol, aspartame, isomaltol o sacarina nos parecen tan normales. Al tratarse de aditivos necesarios para dar sabor en productos bajos en calorías, aptos para diabéticos y recomendados por “9 de cada diez dentistas del estado español†se publicitan con letras bien grandes. Y así en el paquete de chicles es muy probable que veamos escrito “¡con xilytol!â€. De manera que un niño de ocho años le dice al otro: – ¿a ti que sabor de chicle te gusta más, fresa, plátano o menta? – y el amiguito contesta: – A mí, el que más me gusta es aspartame, que esel saborque también le gusta mucho a mi dentista –

Y así vamos creciendo….

 

 

La carbassa a Psychologies

divendres, 14/06/2013 (Ada Parellada)

Fa uns mesos la revista PSYCHOLOGIES va publicar aquest article amb receptes sobre la carbassa. Com que l’article il·lustrat amb les fotografies ha quedat magnífic, us el penjo al bloc. I també perquè la carbassa és una hortalissa que ara ha agafat un protagonisme important i sovint en tenim a casa. Fora de la crema de carbassa, a vegades ens costa de trobar noves receptes. Potser aquestes són un detonador, un punt de partida per a noves idees.

Si  cliqueu sobre la foto podreu consultar l’article sencer.

13_psy_calabaza.jpg

Receptes de tàper a la festa de Sorli Discau

dimecres, 12/06/2013 (Ada Parellada)

El passat diumenge Sorli Discau http://blog.sorlidiscau.es/~sorli/ em va convidar a fer una xerrada pràctica sobre receptes de tàper a la seva festa anual, la festa de la supermaduixa. Aquest any la festa ha estat magnífica, atès que Sorli ha complert 90 anys de vida, des que l’avi de l’Anna Sorli va obrir una petita botiga de queviures al Poble Nou.

La festa era magnífica, plena d’activitats per als infants i els adults, amb molt contingut educatiu.

La meva xerrada va tenir poca claca, però amb els que van venir vàrem riure molt. Vaig tenir una ajudant de luxe, l’Alexandra, una delícia de nena a qui li encanta la cuina i que va estar tota l’estona molt pendent del que jo feia, recordant tots els passos de la recepta i sense perdre pistonada dels ingredients.

13_sorli discau.jpg

Vaig cuinar tres plats, extrets de EN TÀPER, el llibre de cuina de carmanyola d’oficina que acabo de publicar. Aquí al bloc, us penjo la recepta dels macarrons amb bolets, que van tenir un èxit total.

 

 

MACARRONES AMB BOLETS

13_macarrons_bolets.jpg

la fotografia és de Xabier Mendiola

500 gr. de macarrons

2 cebes tendres

2 tomàquets

2 alls tendres

400 gr de b0lets frescos de temporada (o de xampinyons o gírgoles)

200 gr. de pernil a dauets

50 gr de formatge parmesà

Orenga, sal i pebre

Oli d’oliva

Fem una incisió en la base dels tomàquets i els escaldem en aigua bullint, 30 segons. Els pelem, retirem les llavors i els tallem a daus petits. A foc mig, saltem la ceba tallada a làmines, en una paella amb un raig d’oli. Afegim els alls tendres i els bolets, nets i tallats a trossos, l’orenga i el pernil. SAltem, a foc mig, fins que els bolets hagin perdut tota l’aigua. Afegim el tomàquet i continuem sacsejant la paella amb determinació.

bullim els macarrons en abundant aigua amb sal, uns deu minuts, els colem i els passem a la paella. Donem un parell de voltes, sacsegem i afegim el formatge parmesà. Traspassem al tàper i esperem que es refredi abans de tapar-lo.

 

Benvinguts a l’hort. Préssecs

dilluns, 10/06/2013 (Ada Parellada)


DSC04948.JPG


Ingredients per 4 persones

  • 800 g de cap de llom
  • 4 préssecs de vinya
  • 2 tomàquets
  • 1 ceba grossa
  • 1 porro
  • 5 grans d’all
  • 2 branques de farigola
  • 2 fulles de llorer
  • 1 cullerada sopera de farina
  • Un raig generós de conyac
  • Oli d’oliva
  • Sal
  • Pebre

Recepta

Salpebrem el cap de llom i el coem a foc mig a l’olla amb un raig d’oli.

Pelem i tallem els grans d’all i els afegim a l’olla.

Tallem el porro i el fiquem a l’olla.

Tallem el tomàquet i l’afegim a l’olla juntament amb el llorer i la farigola. Tapem.

Quan s’hagi sofregit el tomàquet, hi aboquem el conyac. Esperem fins que s’evapori.

Hi fiquem la farina i esperem que es torri. Hi afegim una mica d’aigua.

Esperem que cogui durant una hora.

Traiem el cap de llom i colem la salsa.

Pelem els préssecs i els filetegem.

Coem durant un parell de minuts els préssecs amb la salsa colada.

Tallem el cap de llom. El servim amb la salsa i els préssecs cuits.

Salmó marinat, un aperitiu que no falla

dissabte, 8/06/2013 (Ada Parellada)

Una altra fotografia de l’Anna Alós. Aquesta m’havia quedat sepultada a l’ordinador. Un salmó marinat, aperitiu ideal per a les trobades informals a l’estiu, per a complementar una amanida avorrida o, fins i tot, per entaforar-lo dins un sándvitx. Això sí, en aquest darrer cas, és precís afegir-hi una bona untada de mantega, i uns cogombrets. I si hi ha algú que gosi contradir-me, que es presenciï.

13_SALMÓN CON HUEVAS.JPG

SALMÓ MARINAT

Un filet desespinat de salmó d’un quilo

Un quilo de sucre

Un quilo de sal

Un manat d’anet fresc

En un recipient barregem bé la sal, el sucre i l’anet.

En un altre recipient, on hi càpiga bé el filet de salmó, posem una base de sal i sucre, a sobre el filet de salmó i cobrim amb l’altra part de sal i sucre.

Deixem que marini durant tres dies. L’enretirem del marinat, l’espolsem i netegem bé i el tallem a daus.

 

GUACAMOLE a trossos

  • 2 tomàquets madurs, però amb textura
  • 1 alvocat
  • el suc de mitja llimona
  • unes gotes de Tabasco
  • 1 ceba tendra
  • oli d’oliva
  • sal i pebre 

Pelem i traiem les llavors dels tomàquets, els tallem a dauets petits. Pelem l’alvocat, el tallem a dauets i el ruixem amb el suc de llimona. En un  bol barregem el tomàquet, la mitja ceba tendra picada i l’alvocat a daus. Amanim amb oli d’oliva, el tabasco i una mica de sal i pebre. 

AIRE DE WASABI

100 gr. d’aigua

1 cullerada de cafè de lecitina de soja en pols

1/2 cullerada de cafè de wasabi en pols

Dissolem la lecitina de soja amb l’aigua i el wasabi en pols. Deixem reposar uns minuts i batem amb la batedora elèctrica, procurant que entri aire i formi una escuma forta. Amb una cullera agafem l’escuma/aire i la posem sobre el salmó marinat.

I per acabar una cullerada d’ous de pez volador.

Això sí, el més important és servir-ho en una llauna!

A la base posem el guacamole (si ho preferim, o si l’alvocat és molt madur, el podem triturar), a sobre el salmó marinat. Acabem amb una cullerada d’aire de wasabi i uns ous de pez volador

 

Casa meva a l’arrambador

diumenge, 2/06/2013 (Ada Parellada)

Ara m’ha agafat per decorar Semproniana. La veritat és que sempre m’ha agradat molt intervenir en la decoració dels espais, fent-ho jo mateixa. L’arrambador, el tros de paret que està a l’alçada de les cadires, es fa malbé molt sovint, perquè el desgast és constant. De manera que sovint l’haig de canviar. La darrera proposta va ser paper pintat, que va acabar destrossat. El vaig treure tot i, una mica farta, vaig pintar la paret tota de negre.

Uns dies més tard, em mirava la paret, la veia tan negre….tan negre, que em feia pena i em generava un avorriment total. Així que no vaig tardar ni una setmana a començar a pintar “casa meva”.  Així quan estic cansada o necessito anar a casa, m’acosto a l’arrambador i ja està, sense haver de creuar ni un carrer, ja sóc a la sala d’estar, al menjador, o fins i tot al lavabo.

La tècnica és ben senzilla: pintar la paret de negre i amb un pinzell petit i un pot de pintura d’esmalt blanc, anar pintant siluetes dels diferents elements. Per fer alguns dels mobles, m’he inspirat en imatges que he trobat. És a dir, confesso que no tot ha sorgit de la meva imaginació, que una també és limitada….

Ah, i per arrodonir la feina, a els mobles que se’ls escau, hi he posat trossos de tela perquè siguin encara més confortables.

Passeu, passeu, que veureu el piset…

DSC00024.JPG

El rebedor. Deixeu l'abric penjat aquí, siusplau

DSC00026.JPG

El lavabo. TAmpoc cal ensenyar-ho tot....

DSC00027.JPG

entrem a la cuina

DSC00029.JPG

La nevera ha quedat una mica antiquada, però funciona...

DSC00030.JPG

M'heu enxampat amb la verdura al foc

DSC00031.JPG

les culleres de fusta sempre a prop e la cuina

DSC00033.JPG

la porta que separa la cuina del menjador

DSC00043.JPG

la cadira és herència de la tia-àvia. Ja es nota, té un punt una mica demodée

DSC00044.JPG

Un mirall sempre ajuda a fer les estances més àmplies

DSC00045.JPG

A la taula no hi pot faltar mai la fruita

DSC00046.JPG

Aquesta primavera hem hagut d'encendre la llar de foc més d'una vegada

DSC00047.JPG

Els dies que estic cansada, el sofà em reconforta tant....

Botifarres diferents

dissabte, 1/06/2013 (Ada Parellada)

La paraula botifarra forma part de la meva quotidianitat. He jugat a la botifarra, he fet botifarra a qui no m’ha caigut bé i he menjat multitud de botifarres, de tota mena i condició.

En Gerard Piñero http://tallisuc.blogspot.com.es , que abans trobàvem a La Catxaruda, de Santa Eulàlia de Ronçana, i ara ha creat una empresa de producció i distribució d’hortalisses i embotits, em va enviar fa uns pocs dies les seves noves botifarres de temporada.  A veure, de la mateixa manera que ens agrada respectar les temporades de les hortalisses, també ens agrada menjar elaborats de temporada. En definitiva, elaborats que, si és estiu, siguin més frescos i que tinguin els ingredients propis del moment de l’any en que ens trobem. Així, en Gerard ha fet, al seu obrador, unes botifarres farcides d’alls tendres i unes altres farcides de pebrot escalivat.

Aquí les teniu

DSC00037.JPG

No cal que digui que si li dedico un post és perquè m’han agradat molt i perquè volia comentar la manera de cuinar una botifarra. L’altra dia, amb la meva amiga Cristina Badia, parlàvem d’aquest tema. Ella em deia que aplicava la cocció apresa de la seva sogra i que era com li quedaven millor. Per aconseguir que les botifarres quedin cuites per dins i torrades per fora, s’ha de coure en aigua.  A veure, m’explico. El sistema és el següent:

- En una paella, posem les botifarres i les cobrim d’aigua (només cobertes, no submergides).

- A foc mig, coem fins que l’aigua s’ha evaporat totalment.

- Apugem la potència del foc i deixem que es torrin amb la mica de greixet que han deixat anar.

Amb aquest sistema les botifarres queden totalment cuites per dins i conserven intacta la pell (tot i torrar-la). Ni es crema la pell, ni es deshidraten. En conseqüència obtenim unes botifarres sucoses, meloses i sense esberlar.

El meu pare feia anar un sistema paregut, però les coïa al forn, gairebé cobertes de vi blanc. M’agrada més el sistema de la sogra de la Cristina, perquè el vi blanc atorga un gust específic a les botifarres, que està molt bé si vols que siguin “botifarres al vi blanc”, però que no m’interessa si vull que les botifarres (com en el cas d’avui) conservin tot el seu gust.

Aquest sistema de coure/bullir les botifarres ens va molt bé si les volem tenir avançades, cuites amb antelació. Un cop fredes, i presos tots els sucs a la carn, les tallo a daus i les acabo com en convingui.

En aquest cas, les he preparat amb un acompanyament que no sigui excessivament potent, per no desvirtuar el gust propi del producte. Les he preparat amb peres

BOTIFARRES DE TEMPORADA AMB PERES

1 botifarra de pebrot vermell

1 botifarra d’alls tendres

1 ceba gran

2 peres conference dures

20 gr. de mantega

20 gr. de sucre morè

sal i pebre blanc mòlt

Coem les botifarres tal i com he explicat, les tallem a daus. En la mateixa paella on hem fet les botifarres, caramel·litzem la pera. Pelada i tallada a daus, la coem a foc mig, amb la mantega i el sucre, durant tres minuts. La reservem. Sense rentar la paella, posem un raig d’oli i sofregim la ceba picada, a foc molt lent, durant uns quinze minuts. Quan sigui ben sofregida, afegim les botifarres i la pera. Donem un cop de calor a tot plegat, salpebrem i mengem immediatament

DSC00042.JPG

Fotografies fetes com si res per l’Anna Alós

divendres, 31/05/2013 (Ada Parellada)

Fa uns mesos l’Anna Alós va venir a Semproniana, a fer-nos una crítica del restaurant, per al seu blog http://relacionesgastronomicas.com/english-restaurante-semproniana/ i a mida que anava tastant plats, en feia una fotografia. Ara, fent ordre de la multitud de coses que tinc a l’ordinador, les he trobat i encara m’han impactat més. Sobretot perquè eren fotos totalment informals, fetes directament, sense blancs, ni llums, ni postures. Ella, tan tranquil·la, asseguda, treia la càmera i zas, en feia una foto.El resultat és espectacular, i com a mostra….un botó, o una foto, en aquest cas….

Tot i que moltes vegades he penjat aquestes receptes al bloc, perquè són les més clàssiques de Semproniana, perquè no les hàgiu de buscar, les torno a afegir, tot seguit a cada una de les fotografies.

atun.JPG TONYINA AMB MEL I LLIMA

  • 600 g de tonyina tallats a tacs
  • 100 g de mel d’Acàcia
  • 3 g de xantana
  • 1cullerada sopera d’oli de cacauets
  • Cacauets amb wasabi (ho trobareu als supermercats xinesos)
  • Suc de 2 llimes
  • Oli d’oliva

Fem una creu al a part inferior dels tomàquets i posem aigua bullir a un cassó. Un cop arrenqui el bull, hi afegim els tomàquets i els escaldem durant uns 15 segons. Els retirem i refredem a un bol amb gel i aigua. Els pelem i els tallem en forma de pètals.  Les llavors no les fem servir.

Preparem la salsa: barregem la mel, el suc de les dues llimes, l’oli de cacauets i la xantana, que és un espessant natural, i triturem amb un turmix fins que tot quedi ben lligat. Marquem els daus de tonyina a una paella antiadherent amb una mica d’oli, fins que quedin daurats per fora i poc fets per dins.

Per donar un toc de picant podem posar uns cacauets arrebossats amb pols de wasabi.

 

lletons de xai.JPG

LLETONS AMB REDUCCIÓ DE PEDRO XIMENES

  • 400 g de lletons de xai
  • 8 patates platillo
  • 100 ml de Pedro Ximenes
  • 2 grans d’all
  • Un manat de julivert
  • Oli d’oliva
  • Sal

Dessagnem els lletons, nets, amb aigua i gel durant tres hores. Els colem i els bullim en aigua amb sal cinc minuts.

Posem les patates en una safata de forn, amb sal i un bon raig d’oli. Les coem a 180ºC, uns quinze minuts, perquè les patates platillo són tan petites que de seguida estan cuites. Les tallem a rodelles.

Reduïm el Pedro Ximenes, a foc mig, fins que quedi amb textura de caramel.

Saltem els lletons, en una paella, a foc mig, amb un raig d’oli, sal i una picada d’all i julivert, fins que els lletons agafin un to daurat.

En el plat, posem en la base, les rodelles de patata, a sobre els lletons i acabem salsant amb la reducció de Pedro Ximenes.

 

K de truita de patates2.JPG  K DE TRUITA DE PATATES I ALTRES FUTILESES

  • 8 ous
  • 400 g de barreja de bolets
  • Unes branques de farigola fresca
  • 30 g de ceba deshidratada
  • 200 g de foie gras a daus
  • 16 castanyes pelades
  • 2 patates
  • 1 gra d’all
  • Unes fulles de julivert
  • Oli d’oliva
  • Oli de tòfona
  • Flor de sal

 

 

És una truita cuita al forn en una cassola (podem  canviar els ingredients segons temporada)

Primer coem la patata. La tallem a làmines molt fines i la coem, al forn, a 180ºC, durant deu minuts, coberta amb una làmina d’oli. Ha de quedar torrada. També la podem fregir. La reservem

Saltem els bolets a una paella amb un fil d’oli, a foc fort, amb un gra d’all i julivert picat, fins que perdin l’aigua. Posem una mica de sal. Reservem.

Col·loquem els ingredients a la cassola per aquest ordre: raig d’oli oliva,patata,barreja de bolets,castanyes laminades,ous batuts,foie i posem al forn fins que qualli, uns cinc minuts, a 180ºC. Retirem del forn i acabem amb  una mica de ceba deshidratada,una mica de flor de sal,farigola fresca i un raig d’oli de tòfona.

 

conill farçit amb espinacs y una vieira.JPG

RABLÉ DE CONILL FARCIT D’ESPINACS AMB VIEIRA

  • 4 lloms (rablés) de conill sense ossos
  • 200 g d’espinacs tendres
  • 20 g de mostassa a l’antiga
  • Conyac
  • 1 vieira per persona
  • un carbassó
  • Oli, sal i pebre

 

Salpebrem els lloms de conill i els farcim amb els espinacs tendres. Lliguem amb fil de cuinar.

Col·loquem els rables de conill a una safata de forn . Amanim amb oli i un raig de conyac. Ho coem al forn a 180º durant uns 30 minuts.

Retirem el conill de la safata de forn i aprofitem el suc que ha deixat anar. El batem amb la mostassa fins aconseguir una salsa lligada..

Tallem el conill a rodanxes i el servim acompanyat d’una vieira feta a la planxa i amb un saltat d’espinacs tendres i carbassó

Tres mostres de postres: delírium tremens de xocolata, una altra crema catalana, pessic de pastanaga i iogurt

DELIRIUM TREMENS DE XOCOLATA

  • 250 gr. de cobertura de xocolata negra
  • 125 gr. de mantega
  • 4 ous
  • 100 gr. de sucre
  • 15 gr. de midó de blat de moro (Maizena)

 

Fonem la mantega i la cobertura al bany maria.

Batem amb energia els ous, el sucre i el midó de blat de moro, fins emblanquir. Afegim la barreja de mantega i xocolata i integrem.

Posem en motlles rectangulars, i coem al bany maria, a 180ºC, tapat amb paper d’alumini, durant mitja hora.

Servim tebi acompanyat de salsa de xocolata, que farem fonent 200 gr. de xocolata amb 100 ml d’aigua al microones, un minut, a potencia màxima. El traiem del microones i batem fins aconseguir una salsa emulsionada.

 

UNA ALTRA CREMA CATALANA 

Per al pa de pessic

 50 gr de farina

150 gr de sucre

4 ous

50 gr de fècula de patata

Un pessic de sal

300 gr. de fruits vermells congelats

Mantega per untar el motlle

 

Per a la crema pastissera

400 gr. de llet

125 gr. de llet

100 gr. de sucre

4 rovells d’ou

40 gr. de midó de blat de moro

La pell d’una llimona

Una branca de canyella

 

250 ml de nata líquida

4 clares d’ou

150 gr. de sucre

8 fulles de gelatina

Sucre per cremar

 

Comencem amb el pa de pessic. Separem les clares dels rovells i muntem les clares a punt de neu amb un pessic de sal, ben fermes.

Barregem en un bol el sucre i els rovells, batent-los fins que blanquegin i s’espongin. Hi incorporem la farina i la fècula, i després les clares muntades, en dos moments, barrejant-les amb molta cura. Afegim els fruits vermells.

Untem un motlle rectangular i hi aboquem la massa, amb un gruix d’un dit. Enfornem durant quinze minuts, a 180ºC. Reservem.

Fem la crema pastissera. En una cassola fem bullir els 400 gr. de llet amb el sucre, la branca de canyella i la pell de llimona. A part, en un bol, barregem els rovells amb els 125 gr. de llet restants i el midó de blat de moro.

Escaldem amb la llet infusionada passada per un colador i batem bé. Tornem al foc i amb cura que no s’enganxi, anem coent, sense parar de remenar amb un batedor, fins que agafa textura de crema. Deixem refredar tapada en contacte amb el plàstic film perquè no faci pel·lícula.

Posem les fulles de gelatina en remull.

Batem les clares amb el sucre a punt de neu.

Semi-muntem la nata.

Barregem les clares amb la nata i la crema pastissera, amb molta cura que no s’abaixin les preparacions. Finalment, afegim les fulles de gelatina foses, procurant que no estiguin molt calentes. Aboquem sobre la planxa de pa de pessic. Deixem refredar a la nevera fins que qualli.

Ho tallem a porcions. Posem una mica de sucre a sobre i cremem la crema en el moment de menjar-la.

 

PESSIC DE PASTANAGA I IOGURT

Pel pessic de pastanaga

2 ous

110 gr. de sucre

150 ml d’oli de girasol

3 pastanagues ratllades

150 gr. de farina tamisada

10 gr. de llevat químic

Un pessic de sal

 

Per la crema de iogurt

  • 250 gr. de iogurt grec
  • 100 ml de nat líquida
  • 2 fulles de gelatina
  • 50 g de sucre

 

Batem els ous i el sucre fins que agafin un to blanquinós. Afegim l’oli de girasol. I després els secs: la farina, la sal i el llevat. Finalment, la pastanaga

Posem en una màniga pastissera i estirem en un motlle rectangular, un dit de gruix. Coem a 180ºC al forn durant deu minuts.

Posem els fulls de gelatina en remull.

Ensucrem els iogurts. Muntem la nata. Integrem els iogurts en la nata muntada, amb cura que no s’abaixi.

Traiem la gelatina del remull, l’eixuguem i la fonem al microones, amb una mica de nata. No ha de bullir, només ha de fondre i no agafar massa calor.

A poc a poc, integrem la gelatina a la nata amb iogurt.

En una safata, posem una base de pessic de pastanaga, a sobre posem la crema de iogurt i deixem refredar a la nevera. Quan la gelatina hagi quallat, tallem els pessics en rectangles individuals.

Receptes fresques a partir d’un suc

dimecres, 29/05/2013 (Ada Parellada)

Sembla que no arribarà mai, però  em resisteixo a guardar una altra vegada les sandàlies dalt de l’armari, amb els vestits de bany i les cremes solars.

N’estic convençuda, arribarà sense avisar, d’un dia per l’altre. Per exemple, avui anem a dormir com si fos tardor, i demà ens llevem en ple estiu. I és que tal i com va el calendari, o el clima s’ho pren seriosament o potser demà és tardor, però de debò!

Com que mai, que jo recordi, l’estiu ha fallat a la seva cita anual, jo vaig preparant les receptes fresques, perquè ja us dic jo que la calor deu estar a girar la cantonada.

Granini em va  demanar de fer unes receptes amb els seus sucs, sobretot adreçades a nens i que els nens també poguessin fer, de manera que durant les vacances poguéssim fer les receptes amb els nens.

El resultat és aquest:

 

COPA DE NABIUS

 250 gr. De formatge d’untar

100 ml de llet

Suc de nabius

2 fulles de gelatina

Unes galetes

 

Hidratem les fulles de gelatina en aigua freda uns minuts.

Batem bé el formatge d’untar amb la llet. Fonem les fulles de gelatina, cobertes de suc de nabius, uns segons al microones. Temperem la gelatina amb una mica de barreja de formatge d’untar i llet, i ara, aboquem la barreja a la resta de formatge d’untar. Barregem bé i fem quallar en les copes directament, a la nevera.

Quan ho vulguem menjar, posem unes galetes

 

11_taller_Granini_mousse maduixa debò.jpg

GELAT DE GEL (POLO, carai) DE TRES COLORS

500 ml de suc de pera

500 ml de suc de nabius

500 ml de suc de pinya

 

Tot i que podem emprar tots els gustos de suc que ens abelleixin, buscarem sabors i textures que es complementin i, sobretot, colors!

El sistema de fer polos és molt senzill, simplement necessitem un recipient una mica allargat. Posarem una tercera part del volum del recipient amb suc de pera, taparem el recipient amb plàstic film i hi clavarem el pal del gelat de gel. El plàstic film ens ajudarà a aconseguir que el pal quedi recte. POsem al congelador durant una hora. Ara ja podrem retirar el plàstic film, perquè el pal de gelat ja s’aguanta bé. AFegim una tercera part del volum del recipient amb suc de nabius. Tornem a congelar una hora i, finalment, afegim el suc de pinya. Congelem fins el moment de menjar-los. Per desmotllar-los escalfem el recipient amb les pròpies mans i el gelat sortirà fàcilment

 

 

13_granini_polo tres colors.jpg

GRANISSAT DE NABIUS I PLÀTAN

Granadina

Sucre

Coco ratllat

gel

Un suc de nabius

Un suc de plàtan

Mullem la part superior del vas amb granadina i el mullem amb sucre en gra. Fem el mateix amb coco ratllat. Congelem el suc i quan vulguem prendre el granissat el matxuquem amb allò de picar el gel i el posem en els gots decorats.

 

13_granini_granissat.jpg

CREMA DE PINYA

6 ous

30 gr. De maicena

80 gr. De sucre

Un suc de pinya

fruits vermells: groselles, gerds, maduixes

Blanquegem els ous amb el sucre. Diluïm la maicena amb el suc de pinya. Unim les dues preparacions i coem, a foc lent, sense deixar de batre fins que prengui textura de crema.

Posem en copes i acabem amb els fruits vermells

 

 

11_taller_granini_crema pinya.jpg

I aquí una foto amb dos dels nens que van venir al taller que vam fer a Madrid per presentar les receptes

11_taller_granini.JPG