Olleta de verdures- Cuina.cat

El (nostre) Fòrum Gastronòmic de Girona 2011

diumenge, 27/02/2011 (Massitet)

El Fòrum Gastronòmic de Girona, tal com passa amb altres esdeveniments d’aquesta mena, és un petit monstre que et pot devorar si no vas amb una mica compte. Expositors, tastos, demostracions, tallers, diàlegs, aules actives… Tot a l’hora. Ben ordenat i clar, però tot a l’hora i amb un ritme entre trepidant i pautat que es pot fer molt difícil de seguir. `

De fet, a nosaltres sempre se’ns han fet molt difícils de seguir aquestes coses. Per això, quan aquest any hi vam anar ho vam fer sense mirar gaire res. Deixant-nos portar pel moment i per la companya gastroblocaire que s’hi va aplegar. Cada cop donem més valor als instants viscuts i menys a la visió global. Però això només aspiràvem a construir tres, quatre o, amb una mica de sort, cinc moments d’aquells que estàs content d’haver-los pogut viure. Aquí va, doncs, els nostre Fòrum. Els moments que estem contents d’haver viscut…

Les cuineres de Sils; perdó, de Salt
Hi vam fer cap sense voler, adveritits per una trucada d’Starbase Starfleet, sempre tan atent. Tanta fama tenen les de SIls, que fins que no portàvem vint minuts a dins no ens vam adonar que eren les de Salt… I Massitet pensant que el Pep Nogué deia el nom malament mentre conduia l’acte. Grans moments de cuina catalana: memorable el platillo de carn amb cards. I memorable la cuinera que, amb tota honestedat, va respondre que no posava licor al rostit perquè no li agradava, sense més raons tècniques. Per això ens agrada tant, la cuina casolana: més gustos i menys explicacions; més plaer i menys discurs. Per favor!

Les cuineres de Salt guisant un platillos per no parar d'endrapar... | Olletadeverdures.cat

Vermuts, olives, conserves i un Garcia-Arbós etílic
Sis vermuts, tres conserves gallegues i quatre tipus d’olives. Els vermuts ja no seran el mateix, després d’aquest taller amb un etílic Salvador Garcia-Arbós. El vermut blanc, millor amb les conserves. Les conserves, per sempre més, de Porto-Muiños. El vermut negre, millor amb les olives. Sabíeu que els vermuts francesos respecten més el vi de base que els d’aquí, que porten més aromatitzants? Nosaltres tampoc, i ens va agradar el Byrhh – tan poc conegut que no es troba informació ni a Internet… Quin riure, quina borratxera, quin poc-suc… Com poden arribar a ser de perillosos 12 blocaires junts i sis gots plens de vermut per cap…

El millor i més esbojarrat vermut de la nostra vida? Segur! | Olletadeverdures.cat

Hola, mestre Roda!
Fa dos anys gairebé ens feia vergonya saludar-lo i no diguem ja trucar-lo mentre estava treballant. Enguany, un dels atractius del Fòrum era poder saludar Juanjo Roda i fer-li una abraçada. Sí, sí. Els dels panellets, el confit d’anec descomunal i el matí pel Delta. Massitet va tornar a pujar dimarts al Fòrum perquè sabía que el podia saludar. Moment màgic, amb el mestre Roda agafant-nos de la ma per ensenyar-nos allò que només els iniciats poden veure. Furtius, amagats, silenciosos. Però respectuosos. El moment pinganillo més mòbil no el borrarem del cap…

Jornades interminables plenes de presses...però sempre dos minuts per als amics! | Olletadeverdures.cat

El deixeble honorant al mestre o Pellicer cuinant Santamaria
Dissabte 19 homenatjàvem com a blocaires al mestre Santamaria i el dimarts anàvem a veure com el seu deixeble predilecte l’honrava. Massitet va estar més al tren que al Fòrum, però ara sap que s’hauria enpedenedit de no haver-hi anat. No tant per la cuina, que va estar molt bé (des de ja adora els raviolis de gamba i ceps). Més per la dimensió humana: veure un home alt com un cadafal i mirada inquisitorial plorar com un nen en acabar d’emplatar el plat preferit del seu mestre traspassat et fa canviar la perspectiva. Encara ho sentim més, Xavier…

Els tios durs també s'emocionen. Ho sentim molt, Xavier... | Olletadeverdures.cat

Això ha estat el nostre Forum. A més, es clar, dels dos trajectes de cotxe amb Sara Maria, Roger i la Mar: què serien les trobades de blocaires sense les converses en petit comité? Sense comptar, és clar, la trobada per esmorzar tots junts abans d’entrar. Però un cop a dins, el Fòrum té una dinàmica pròpia que si no vas amb una mica de compte et devora… Per això estem tant content de poder guardar aquests quatre instants. D’haver pogut tenir el nostre Fòrum…

Publicat a Encontres gastroblocaires, Jornades, fires i congresos, Trobades gastronòmiques | 17 comentaris »

Un homenatge cuinat a Santi Santamaria

dissabte, 19/02/2011 (Massitet)

Avui és el dia que els gastroblocaires catalans, seguint l’encertada proposta de l’Starbase , ens hem donat per retre un petit homenatge pòstum a Santi Santamaria -com ja sabeu, mort aquesta setmana. Santamaria ha sigut un dels grans cuiners del nostre temps i, malgrat altres facetes més controvertides, ha estat un home clau en l’encimbellament de la cuina catalana a nivell global.

L’havíem llegit amb interès les seves col·laboracions al Magazine de La Vanguardia, entràvem de tant en tant al seu bloc i vam seguir -a certa distància he de dir- el seu discurs sobre la cuina tecnoemocional i la necessitat de tornar a les arrels i a una cuina més natural. La veritat, mai ens va acabar de cridar l’atenció un debat que en el fons no entenia: no poden ser compatibles totes dues? No ho són, de fet?

Una carn a la brasa com mai l'havíem menjada... Gràcies, mestre! | Olletadeverdures.cat

Estic d’acord amb Starbase quan diu que de cuines només n’hi ha de dues menes : la bona i la dolenta. I estic amb Starbase quan diu que Santi la feia de la bona. “De la molt bona”, per respectar les paraules de l’Starbase que han recollit molts mitjans. Nosaltres però, no havíem intentat mai fer cap recepta seva. Com ens passa amb altres grans cuiners, ens semblaven inaccessibles per temps i/o tècniques i/o productes…

Però resulta que el mestre Santamaria, com tots les persones que han exercit alguna mena de mestratge, també tenen receptes senzilles. Nosaltres avui n’hem dinat una: pollastre (marinat) a la brasa amb escalunyes. No la transcrivim; ens sembla sobrer. La podeu trobar al seu bloc clicant aquí. Només us direm que és simple però gustosa fins a dir prou. Com una mena de pollastres a l’ast en versió molt millorada: tendra, aromàtica (moooolt aromàtica!), de sabor subtil. Mai havíem menjat res a la brasa tan bo. Ha estat la primera, però no serà la darrera. A cals Olletos pensem explorar el seu llegat.

Descansi en pau, mestre.

Publicat a Carns i aus, Manllevades, Receptes | 31 comentaris »

La pizza que va venir d’Irlanda

dimarts , 15/02/2011 (Massitet)

A casa nostra, les nits de divendres són les cóc and english-spoken film night. Servidors de vostès estem estudiant anglès i l’inici del cap de setmana ens sembla un bon moment per sopar alguna cosa divertida i golosa mentre ens mirem la pel·li en anglès i intentem captar alguna cosa… Un resultat d’aquestes nits és que tenim un repertori de pizzes, cócs i coques fotografiades i pendents de publicar que fa feredat.

Per això, quan vam veure que la segona convocatòria de La recepta del 15 era la pizza, ens vam alegrar molt: per fí una excusa per publicar una d’aquestes receptes! El problema, però, va agafar una altra dimensió: i ara quina publiquem, de totes les que tenim en estoc? Per ser honestos, el dubte va durar poc: quina, si no, que la que tant ens agrada d’un llibre que vam dur d’Irlanda, on vam anar l’estiu passat per millorar l’anglès?

La pizza ha inspirat fins i tot als irlandesos... | Olletadeverdures.cat

Efectivament, la recepta que presentem en la nostra primera participació a La recepta del 15 (quina il·lusió!) és una pizza que va venir d’Irlanda. En concret, d’un dels llibres que ens vam dur d’allà; una petita joia titulada The Irish farmers’ market cookbook. Elaborat per una mediàtica cuinera – comunicadora anomenada Clodagh McKenna, molt famosa al país, vol ser un homenatge als productors locals de l’illa britànica i dels mercats que els apleguen – els farmers’ market.

Al contrari del què podria semblar, el llibre no està dedicat només receptes tradicionals elaborables amb aquests productes locals i, en certa manera, tradicionals. Per a mostra, aquesta pizza de romeret (romaní, orientals), formatge blau i ceba caramelitzada. El nom en anglès? Rosemary, blue cheese and onion marmelade pizza…

La ceba queda molt millor així; no tan cuita com la de dalt | Olletadeverdures.cat

Només tres consellets per una pizza més encertada. Primer, o poseu la ceba poc caramelitzada (aquí trobareu la nostra recepta) i que s’acabi de coure al forn, o la poseu al cap d’una estona, quan la pasta ja s’hagi cuit sola al forn la meitat del temps necessari. Segon, el rameret poseu-lo entre la massa i la confitura: d’aquesta manera evitareu que es cremi. I el formatge podeu fer com volgueu: o al principi (quedarà com a la primera foto) o a mitja cocció ( i quedarà com a la segona).

La recepta és molt, molt bona; nosaltres l’hem feta ja unes quantes vegades. Una d’elles, canviant el formatge blau per brie; un formatge de vaca potent que encaixa amb la recepta original (és la de la segona foto). La dolçor de la ceba matisa la fortor del formatge i el romeret li dóna un punt de frescor que ajuda a compensar la combinació anterior, considerablment potent. Ja veieu: a les illes del nord també en saben de fer pizzes interessants…

Salut i llarga vida a La recepta del 15!

Nota al peu: la recepta del 15 és una iniciativa dels blocs Els fogons de la bordeta i Xocolata desfeta que busca implicar els blocaires en un projecte per compartir receptes sobre un producte o elaboració. La convocatòria és per publicar el 15 de cada mes (d’aquí el seu nom) i ha estat acollida amb entusiasme per la comunitat gastroblocaire. Aquí trobareu els receptes que es penjen cada mes…

Publicat a Manllevades, Receptes | 30 comentaris »

Truita de carxofes o un sopar d’hivern

dissabte, 12/02/2011 (Massitet)

La meva familia ha estat, des que tinc memòria, molt truitera. Vull dir, que a casa sempre s’han menjat moltes truites, sobretot per sopar. A casa muns pares, les truites per dinar han estat molt poc habituals. En canvi, a la nit han estat un plat recurrent, sobretot per al meu pare. Era, de fet, el seu sopar de batalla.

El pare anava a dormir havent dinat i no es llevava fins les dotze de la nit, hora normal de posar-se a fer el pa fins fa pocs anys. Sopava, normalment, quan l’obrador ja estava en marxa i la primera fornada s’estava pastant. Llavors, tenia uns deu o quinze minuts per menjar alguna cosa. Una truita era un plat perfecte: es podia tallar fàcil amb el tenedor, sense haver-li de prestar massa atenció ni temps. Acompanyat amb un tros de pa (amb què, si no?) era fins i tot un plat equilibrat.

Entre marronosa i verda, no és massa bonica. La bellesa la té a l'interior... | Olletadeverdures.cat

Total, que a causa d’aquesta necessitat logística, a les nits vam menjar molt d’ou quallat amb farciment variat. Això sí: sempre han estat de temporada. A l’estiu, de carabaceta (carbassó), patata i ceba (molt bona!) o d’albergínia (l’heu feta mai?). La de patata, per a tot l’any (especialment quan és temps de patates noves). I a l’hivern, dues de les favorites a la nostra familia: de carxofes i de faves. Avui us parlaré de la de carxofes, que no es precisament bonica (heu vist el color?) però està bona de veritat.

La veritat és que és ben senzilleta: no porta res més que la verdura i l’ou. Com la de faves, només cal anar amb compte amb una cosa: la carxofa -tallada a sisens o vuitens, segons com sigui de grossa- no es fregeix, sinó que més aviat s’ofega. O sigui: una mica d’oli, un polsim de sal, foc fluix i paella tapada. Fins que estiguin tovetes, molt tovetes. Llavors, s’afegeix l’ou ben batut i es deixa quallar al gust.

A mi, de petit, no m’agradava gaire, com tampoc m’entusiasmava la de faves: les trobava amargoses. Ara, en canvi, a l’hivern en guiso alguna de les dues gairebé cada setmana. Això sí, hi ha coses que no canvien malgrat haver-me fet gran: les truites, a cals olletos, són per sopar…

Salut!

Publicat a General | 34 comentaris »

La sort de ser gastroblocaire: excursió a l’Empordà

dilluns, 7/02/2011 (Massitet)

Posar en marxa un bloc de cuina ha estat una de les decesions més encertades que hem pres en els darrers anys -probablement, en la nostra vida. Podríem omplir posts i posts sobre les raons que ens permeten dir aìxò. Però amb el post d’avui creiem que us quedarà força clar: hi ha poques coses millors al món com gaudir d’una excursió gatroblocaire!

Formatges, melmelades, vins i molt de riure
Manel el generòs s’ha convertit en una fàbrica de grans moments. L’any passat ens va regalar una diada increïble a la petita gran potència gastrònòmica que és Castellterçol. Gairebé un any exacte després, ens ha ofert una jornada de gaudi, aprenenatge i riures a cavall entre l’Empordà i el Pla de l’Estany. Dotze hores de formatges, melmelades, vins i bon rotllo. Gairebé res…

Reunir-nos per aprendre dels que saben. Això, ens agrada fer... | Josep Colet - El cafè de nit

Bona part del dia la vam passar al Mas Alba, un explotació agrícola i ramadera familiar que recentment s’ha convertit en allotjament rural i també en una formatgeria artesana amb força prestigi (i ja us ho dic ara, ben merescut). Allà també ens esperaven les llepolies d’en Manu, un melmelader ben especial que fa una petites joies dolces sota la marca d’El Rebost de l’Empordanet . Prou? No pas: a la tarda cap a Vilajuiga, a aprendre de vins i passejar entre les vinyes fascinadores del Celler Espelt.

Formatges fets a casa, literalment
No hi ha res com veure com es fan les coses per poder donar-los el seu just valor. I des d’ahir, en aquesta casa encara respectem els formatges més del que ja ho feiem. Ens havien seduit a través del paladar però ara ens han lligat curt amb la raó. Com no es pot estimar un formatge que es fa amb llet de cabra criada a 300 metres de la formatgeria? Com no adorar un lacti que madura en una cova centenària situada als fonaments de la casa familiar, escarbada pel propi formatger després de dècades tapada?

El mestre formatger explicant-se amb passió (Ai! Hola, Laia!) | Olletadeverdures.cat

Martí Huguet només fa mitja dotzena d’anys que és formatger, empés per la injustícia global que fa que aquell qui conrea la terra sigui qui menys benefici rebi dins de la indústria agroalimentària. Fart de cobrar poc per la seva llet, va decidir apostar por fer un formatge de qualitat -paraula clau, sense cap mena de dubte.

No, no és boira en una serra: són els fongs naturals fent la seva feina | Olletadeverdures.cat

Des de les cabres, que són de raça murcianogranadina -famosa per la qualitat de la seva llet, amb molta proteïna i greix. Passant per l’alimentació dels animalons -llet materna i pastura de la finca, gens de pinsos. Continuant per l’elaboració gairebé manual en petites quanitats. Acabant per la ja mítíca cova de maduració. Manel el generós i Starbase Starfleet us expliquen tot el què hem après d’això de fer formatges, que no ha estat pas poc. Com no pagar el què valen i gaudir-ne de cada mos?

El yin i el yang fet melmelades
Manu és un paio que, a primera vista, és peculiar i difícil de classificar. Només cal que seguiu el Facebook de la seva gosa [sic] o que llegiu el seu bloc per a veure que no és allò que a Occident es considera una persona convencional. Manu es va posar a fer melmelades artesanes també fa molts pocs anys, després de rondar pel món i descobrir el confusionisme i el principi del Yin i el Yang, segons el qual tot està unit i tendeix a l’equilibri entre dues forçes complementàries. Un recorregut vital aixi ha donat lloc a unes melmelades que fan cantar els àngels. Bé, com a mínim a un servidor de vostés…

La passió en forma de mestre melmelader | Olletadeverdures.cat

Segons ens va explicar, els principis del yin i el yang es poden aplicar a l’alimentació i ell ho fa amb les seves melmelades, buscant uns sabors i textures que puguin agradar globalment. La cosa deu funcionar, perquè ahir va vendre capses i capses entre els 35 blocaires que vam acudir a la trobada i exporta arreu del món. Servidor de vostès se’n va endur quatre pots: gintonic (feta amb Seagram’s!), tomàquet, pebrot vermell (oooooohhh!!!) i Pedro Ximenez (més ooooohhhh!!!!). En aquest post, Manel explica amb força detall tot el saber fer i respecte pel producte que Manu posa en els seus productes. Ja ho poden ser de bones, ja…

Viticultors de l’Empordà
Que un celler de vins, amb tot el glamour i rotllo global tan estúpids que hi ha en aquest món, es defineixi com “viticultors de l’Empordà” crec que diu alguna cosa bona de la familia Espelt. Que la seva enòloga (i propietària) Anna Espelt ens rebi amb texans i botes, ens esperi una hora i mitja (ho sentim molt, Ana!) i ens porti a veure les vinyes “perquè allà es on es fa el vi” ho confirma. I que aquesta enòloga dediqui una tarda a passejar-nos per la vinya, a explicar-nos com i perquè fan els vins ho ratifica definitivament.

Escoltant als qui en saben... | Olletadeverdures.cat

Tocar la terra, respirar l’aire i veure la llum que il·lumina la vinya que després et beuràs canvia la perspectiva que téns sobre el contingut d’una ampolla. Les poques vegades que ho hem fet, ens ha passat: els vins han canviat de gust i des de llavors ens agraden més… No m’estranya, doncs, que aquesta gent exportin a mig món: se’ls nota la passió per la terra fnatàstica que treballen, i això s’ha de notar en el producte que fan…

Paissatge de vinyes ecològiques amb les Medes al fons | Olletadeverdures.cat

Vam provar cinc vins (dos blancs, dos negres i un dolç). Vaig ratificar la meva passió pel Vailet, vaig redescobrir el Sauló i vaig confirmar que m’encanta el Terres Negres (impressionant amb els nostres canalons de rostit, fetge gras i tòfona). I vaig recordar grans moments amb l’Airam, una garnatxa dolça que m’enxisa ja des que veig el seu color ambrat. Aix…

En el fons, les persones…
No sé si ho heu notat, que no he parlat gaire dels productes que fan aquesta gent i que vam tastar ahir. No pas perquè no m’agradin: més aviat el contrari! Ho he fet expressament, amb la intenció de posar l’accent sobre les persones. Cada cop em ratifico més en una cosa que és gairebé òbvia i que per això tot sovint oblidem: al final, en el fons, comptat i debatut, el que hi ha són les persones.

Aprenent dels que saben entre vinyes i pedra seca | Olletadeverdures.cat

El mateix producte fet amb intencions diferents no dóna el mateix resultat… Per tant, la clau és la gent que hi ha al darrera. Com hem dit a l’estat de la nostra pàgina de Facebook, ahir dissabte “vam fer recordatori d’una cosa que ens eriça la pell cada cop que hi pensem. Tenim la sort de tenir el pais ple de gent que estima la seva terra i els productes que en treu. Quina sort. Sí senyor”.

Ja em perdonareu el tòpic, però és que és cert: va passar volant... | Olletadeverdures.cat

Si tot això ho amaneixes amb les rises que vam fer amb Starbase, Sara Maria, Manu, Josep, Marta, Xaro, Dolça o Sion i Miquel, la cosa passa a ser, ja, memorable. Conèixer tota aquesta gent, començant per Manel el Generòs, hauria estat impossible sense el bloc. No em direu, doncs, que no va ser una decisió encertada posar en marxa Olleta de verdures…

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Trobades gastronòmiques | 39 comentaris »

Macarrons pim pam pum

diumenge, 30/01/2011 (Massitet)

Això de ser els dos de fora de Barcelona té una sèrie de derivades culinàries força curioses. Com que de tant en tant marxem uns dies a casa de les respectives famílies, quan ho fem tendim a no deixar productes frescos per la cuina ni que sigui per pocs dies. Això fa que ajustem molt la compra i que la situacióprèvia a la sortida sigui d’una buidor quasi insondable a la nevera. Llavors, el darrer àpat sòl passar que es fa amb el què ha quedat rondant per la cuina…

Menys mal que faig fer aquesta foto: al plat no vaig tenir temps! | Olletadeverdures.cat

És així com neixen els plats que hem donominat “pim pam pum”: fets en un tres i no res tot aprofitant el que hi ha a la nevera… El primer que us vam ensenyar a través d’aquesta finestreta va ser una hamburguesa que ha passat a formar part del nostre receptari domèstic. La recepta que us passem avui també va triomfar el primer dia i ja l’hem repetida un parell de cops…

Bollim els macarrons, els escorrem i els posem a la safata on els gratinarem al forn. Mentre es van bollint, hem fet un sofregit amb LA ceba tendra que rondava per la nevera i un gra d’all. Quan estigui ben dauradet, posem un grapat de camagrocs que saps que no superaran (literalment) la teva absència i els deixem un parell de minuts que soltin la seva aigua.

Llavors, hi afegim tomàquet natural ratllat. El suficient per poder fer una salsa que pugui cobrir els macarrons. Quan ja li queda molt poc per estar a punt (ho deixarem un pèl sucós: hem de gratinar-ho tot!) hi posarem aquella punta de pernil serrà que estàvem a punt de llençar i aquell trocet de botifarra negra que ens hem trobat darrera el pernil… Dues voltes i cap a sobre el macarrons! Grapadet d’orenga, tot cobert de formatge ratllat i anar gratiant fins que estigui dauradet.

Ja està! Tot just era això… Si la feu, ja ens direu que tal, eh? A nosaltres ens va semblar una manera estupenda d’honorar uns ingrednents a punt d’acabar en un lloc força indigne…

Salut!

Publicat a Pasta i arròs, Pròpies, Receptes | 37 comentaris »

“El bikini, com més guarro millor!!”

dimarts , 25/01/2011 (Massitet)

Aquest crit, tota una declaració d’intencions, va ser un dels comentaris que més es va fer sentir la setmana passada en el debat que es va muntar a la nostra pàgina de Facebook sobre com han de ser els bikinis. Contra tot pronòstic, una pregunta innocent llançada als nostres lectors sobre si s’havia de posar mantega als famosos entrepants calents de pernil i formatge ha donat lloc… a quatre fils de discussió amb gairebé cent comentaris de gairebé trenta persones diferents!

Amb mantega i sense: a veure què en surt! | Olletadeverdures.cat

Qui ho havia de dir! Tot va començar per una anècdota al bar de la Facultat, on va vaig escoltar les protestes d’una Eramus francesa sobre la mantega que diu que aquí, a Catalunya, es posa als bikinis. Llavors, es va muntar un debat entre el cambrer, l’Erasmus i un servidor. Nosaltres, la veritat, sempre n’hem posat…per a que no s’enganxin a la sandvitxera! O com deia la Gemma, una de les lectores que va deixar comentaris, ”per a que quedin torradets”.

En canvi, la Sara Maria de Delicies del Rebost i Sara de Cocina para emancipados explicaven que no en posaven, al de pernil dolç i formatge. Rosita, en canvi va fer notar amb vehemència que no entenia els bikinis sense mantega i com més guarros millor, fent servir la frase que encapçala el post. Va ser en aquest punt quan una força de la natura va deixar anar tota una senyora declaració. Era l’Anna de Petroglifa a la cuina i va ratificar l’afirmació feta per Rosita… La cosa, però, no va quedar aquí i hi van aparèixer gairebé tantes versions i punts de vista com persones. Com no? Estàvem parlant de gustos!

Guarro versus Net: el partit
Davant de tanta discussió, aquesta ment que tinc deformada per tanta investigació universitària em va portar a muntar una mena d’experiment per comparar les virtuts i defectes de totes dues opcions. Així que vam fer un parell de bikinis: un amb mantega a fora i també una mica a dins (havia de ser guarro, no???) i un altre sense gens ni mica. De fet, ni oli d’oliva tampoc -com havien suggerit na Xesca i en Xavier.

Ostres! Quins porten mantega i quins no???? | Olletadeverdures.cat

El resultat és, i ja em sap greu, que no vam notar gaire res! Vull dir, sembla que el que portava mantega quedava una mica més untuós, però no pas més gustós. De fet, al que no en portava es notava una mica més el pernil… Però no era una diferència gaire apreciable, certament. Ara bé, aquest experiment ha acoseguit un dels grans objectius que persegueix tot científic: fer caure mites. Senyores i senyors, van quedar tots igual de torradets! O sigui, que l’excusa de la torramenta del pa ja no val per justificar la mantega!

Per cert, que la Nuni i la Anna van fer dues aportacions per variar els bikinis que volem provar sí o sí un dia d’aquests. El de la Nuni consisteix en canviar el formatge de fondre de sempre per formatge de cabra. Uau! El segon té un punt més de sofisticació: pernil canari amb formatge de Maó. Oooooooooooo!! Quines dues propostes més temptadores!

Més enllà del bikini: de trifàsics i altres herbotes!
La cosa no es va quedar aquí i, a més del de pernil dolç i formatge també en vam fer amb sobrassada, pernil dolç i formatge. Però parlem amb propietat, eh? Com va fer notar en Xisco, de bikinis només n’hi ha dún tipus. Com explica la Mar Calpena en aquest post, el bikini es coneix així perquè la discoteca del mateix nom va ser la va posar en circulació a Barcelona aquest entrepà de pernil dolç i formatge. Pernil i formatge. Això és un bikini. El que porta sobrassada a casa nostra sempre n’hem dit trifàsic…

Fa difícil de dir, però sembla que amb mantega és més untuós... | Olletadeverdures.cat

La resta serien altres sandvitxos calents. En aquest punt, els nostres lectors ens van proposar receptes… salades i dolçes! La Nuni (aquest dóna és una màquina proposant sandvitxos!) ens va dir que adora els de tres formatges i nous. També va ser ella qui va proposar el més guarro de tota la sèrie, amb diferència: de frankfurts i ketchup! O Joan, un vinarossenc de pro, va proposar fer-lo amb anxoves del poble “ben oliosetes”. “Ben guarro!”, com va dir ell mateix…

Ara, una de les propostes -tot i que alguns la considereu força clàssica- és l’esparedenya. Segons ens va explicar la Blanca, al local jove de Cellera de Ter feien un sandvitx calent amb aquest nom i porta pernil salat i formatge. Ep! I un parell de detall més: es fa amb pa de Viena i s’hi pot posar tomàquet calent!

No ens estranya gens que ens agradin tant. Heu vist quin torradet? | Olletadeverdures.cat

Ei, i fins i tot podem fer un menú complet inclosos postres: el de nocilla o xocolata (amb mantega!!) va ser dels més proposats -amb una variant que inclou anous. Però hi va haver propostes molt suggerents i ben porcotes (amb carinyo!) com el de dolç de llet amb poma o platan tallat ben finet. Moltes gràcies per la proposta, Vanessa! Aquest també caurà!

Francament, mai hagués pensat que un comentari d’una Erasmus francesa al bar de la Facultat sobre la mantega dels bikinis donés per unes converses tant interessants i donés lloc a un post de 900 paraules amb gairebé una dotzena de propostes d’entrepans calents. Només puc dir una coseta, que sonarà a tòpic però que és ben autèntic: moltes gràcies a tots! Ens ho hem passat bomba i hem après un munt de coses. No?

Salut!

Publicat a Amics i familiars, Cuina popular, Familiars, Manllevades, Pròpies, Receptes, Trobades gastronòmiques, Variacions | 40 comentaris »

Una amanida d’hivern senzilleta però ben bona…

dimecres, 19/01/2011 (Massitet)

Encara que no ho sembli pels posts que hem publicat darrerament, fa un parell de setmanes que a cals Olletos estem mirant de controlar una mica què mengem per tal de començar els excessos de cada Nadal. Com al 75% de les cases del món occidental consumista i decadent de què formem part, vaja…

Per ser fruit d'un error de percepció no està malament, no? | Olletadeverdures.cat

Total, que encara que les amanides són una cosa que a l’hivern no ens venen massa de gust, la setmana passada ens en vam empescar una que era original (si més no a casa nostra) i força mengívola tot i la fresca d’aquest gener. Aquí van els ingredients per a dues persones pensant que l’amanida és un dels forts de l’àpat.

Enciam full de roure
Una bleda-rave (remolatxa) grosseta (de les que venen bollides, si voleu)
150 grams de formatge de Maó tendre (no el coneixeu? Proveu-lo!!!!)
50 grams d’anous esmicolats
una cullerada de postres de codonyat
Oli d’oliva verge extra, vinagre no massa àcid i sal

L’únic que té aquesta recepta que sigui una mica misteriós és la vinagreta, que farem amb codonyat. Fer-la no té res més que posar el codonyat amb la sal i dues cullerades soperes de vinagre i remenar-ho amb energia. Llavors, afegim sis cullerades l’oli i ho removem una mica més abans d’abocar-ho sobre l’amanida ja emplatada.

Per ser-vos sincers, aquesta recepta és el resultat d’una planxa d’un servidor. Convençut que estava fent l’amanidaVioleta, un dels plats que solem menjar quan anem al restaurant Cop de Mar a Vinaròs, vaig sortir de la cuina amb aquesta altra amanida a les mans. Quan la vaig posar a taula, el silenci de Kissumenja al respecte em va fer notar que la cosa no anava massa bé. De fet, no té gaire a veure, tret del color de la bleda-rave . En tot cas, ara ja li diem la nostra amanida Violeta… No hi ha cap mal que en bé no esdevingui, no?

Salut!

Publicat a General | 36 comentaris »

La curiosa història del plumcake de dàtils

divendres, 14/01/2011 (Massitet)

La meva mare és, sense cap mena de dubte, la principal compradora de dàtils del món occidental. Sempre que ve a Barcelona, acabem anant a la La Boqueria o, especialment, a Casa Gispert per practicar la seva compra preferida. La cosa no passaria d’anèctoda amb possibilitats d’entrar al Guiness… si no fos perquè no se’ls menja!!

Per arribar aquí hem recorregut un camí una mica... peculiar... | Olletadeverdures.cat

Senyores que compren dàtils però no se’ls mengen
Sí, estimats, sí. Resulta que la meva mare, una dona amb personalitat, no es menja els dàtils que compra perquè té el sucre una mica alt i els te, diguem-ho així, prohibits. Per no faltar a la veritat, us diré que de tant en tant se’n menja algun dels que compra o, com la història que ens ocupa, ens obliga a comprar. Per a què us feu una idea, us reprodueixo (en mode diàleg de teiatru) la darrera conversa que vam tenir al voltant des dàtils davant la parada dels fruits secs:

Mare: “Que no comprarem uns datilets?”
Jo: “Mare, que no mo’ls menjarem…” (amb to de “ja no sé com dir-t’ho”)
Mare: “Susanna tampoc?” (amb marcat to ascendent, indicant elevada incredulitat)
Jo: “Ja saps que no li entusiasmen”
Dependenta: “Què voldran?”
Mare: “Dos branquetes de dàtils confitats”
Jo: silenci absolut i mirada al cel indicant una desesperació de dimensions còsmiques.

Tot aprofitant l’excedent: walnut, date and honey cake
Total, que quan va marxar es van quedar les dos tires de dàtils menys un: el que es va menjar mentre deia “Va, només un, que tinc el sucre alt”. Davant de la impossibilitat moral de llançar-los, el diumenge passat em vaig llançar a buscar una recepta que ja havia fitxat al 101 cakes and bakes, un llibre anglés fer a partir de receptes de la BBC i del qual ja us hem explicat alguna de les virtuts. D’aquesta rocambolesca (i tant familiar per mi, tot sigui dit…) història surt un dels millors plumcakes que hem menjat i el millor que hem fet. Ni que sigui perquè aquest és el primer! Ingredients per a un bitxo de gairebé un quilo:

225 grams de farina per a rebosteria (o sigui, amb impulsor incorporat…)
30 grams de canyella (els agrada que no veas, als anglesos!)
175 grans de mantega que estigui blaneta
100 grams de ligth muscovado sugar (en podeu trobar a El Corte Inglés, però el nostre moré farà el fet)
50 grams de mel
2 ous
200 grams (aprox.) de plàtans madurs pelats (això vol dir un parell no gaire grossos)
1oo grams de dàtils secs
50 grams de nous

Ja veieu que a les illes no s’hi posen per poc: vingra fruita i vinga dolçor! De tota manera, la recepta és molt fàcil, ara ho vereu. Esposen tots els ingredients en un bol menys els dàtils, els plàtans, les anous i la meitat de la mel. Es bat tot fins obtenir una massa fina (si heu deixat reblanit la mantega la cosa es fa moooooooooooolt més fàcil… ).

El contrast de la crosta daurada i cruixent; amb la molla molsuda és genial | Olletadeverdures.cat

Quan aixó estigui ben batut, hi afegim els dàtils tallats a trossos irregulars i els platans una mica axafats. Es torna a batre tot un parell de minuts i ja es pot posar en el típic motllo rectangular de plumcake (no cal mantega si és de silicona). Allisem la superfície amb una espàtula i ho cobrim amb les anous, fent una mena de crosta com la que es veu a les fotos.

Cap al forn a 160 graus (140 si té ventilador…) durant una horeta i el treiem. Ha de quedar ferm de dalt. Si no ho està, el podeu deixar 10 minutets més. No ens passem de cocció, que la gràcia es que no quedi sec. El desmotllem, el deixem refredar una mica i llavors tirem per sobre l’altra meitat de la mel. Això farà que tingui aquest daurat tan espectacular que, tot sigui dit, els halògens de la nostra cuina han potenciat considerablement…

Per tal que tots els dàtils i els reforços calòrics que portava aquest plumcake (com si fes falta) no acabessin folrant les meves costelles, li vaig proposar a la Kissumenja que se l’emportés a l’escola per compartir amb els seus col·legues. Va triomfar, de la mateixa manera que va trimofar la foto que vam penjar a la nostra pàgina de Facebook. Per això el volem compartir amb tots vosaltres.

És molsut, dens i humit; com ha de ser un plumcake anglès. Amb un potent sabor a platan i dàtils amb el toc cruixent de les anous. L’aroma, una barreja de dolçors on s’acaba imposant la canyella. Ei, brutal. Ja estic pensant que serà el proper que portaré a la classe d’anglès. Que no havíem quedat que la cuina també era cultura?

God save the Queen, redéu!

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Manllevades, Receptes | 38 comentaris »

Coca celestial o el retorn d’un clàssic (quasi) oblidat

dimarts , 11/01/2011 (Massitet)

La coca celestial és, probablement, el dolç nadalenc més genuí dels pobles del nord de Castelló. Si bé es cert que es pot trobar a altres comarques valencianes i que hi ha fonts que diuen que és originària de la Ciutat de València, a pobles com Alcossebre, Alcalà de Xivert o Rosell la tenen com una de les elaboracions pastisseres pròpies i més estimades. També a Vinaròs, on jo vaig nàixer, va ser fins fa unes poques dècades un must de les taules nadalenques. Però ja ho he dit: “va ser”…

De menjar de festa grossa a dolç gairebé abandonat
“Juntament amb els pastissets, la coca celestial és el dolç tradicional del Nadal vinarossenc i de no pocs altres llocs de l’antic Regne d’Aragó. Porta els ingredients clàssics dels dolços de festa gran: massapà, cabell d’àngel i fruita confitada –sobretot, carabassat. Ara està molt desapareguda de les taules vinarossenques substituïda per torrons de tota classe i pannetones de tota procedència, però fins fa unes dècades era un dels dolços més importants de l’any”.

Rodoneta i decorada simètricament, fa vinga goig! | Olletadeverdures.cat

El paràgraf anterior l’he tret del capítol del llibre Els dolços i els salats als forns de Vinaròs dedicat a la Coca celestial, que jo mateix vaig escriure. Preparant aquest llibre ens vam adonar que aquest dolç havia estat molt important a les taules del poble fins a finals dels anys setanta. A partir de llavors, però, es va deixar de consumir fins al punt que els menors de quaranta -com un servidor- no recordem haver-me menjat.

Una dada molt significativa sobre el seu delicat estat de salut és que en els darrers anys gairebé no ha estat disponible a les fleques i pastisseries de Vinaròs. Ningú la demanava. En canvi, altres dolços tradicionals van adquirir molt de pes dins del negoci forner a partir dels anys setanta, quan la gent van deixar de fer les pastes a casa i van delegar la seva producció als forners professionals. En el cas de la coca, sembla que simplement es va deixar de menjar de manera molt massiva…

“La coca del Vanity”
La cosa estava així a Vinaròs fins el Nadal d’enguany. Ma germana, que mai havia rebut encàrrecs per fer coques celestials, enguany n’ha venut… prop de 60 ! La major part, demanades amb antelació, un fet realment inaudit. A Ca Farga, l’altre forn que va participar en el llibre, també l’anunciaven amb cartells a l’aparador…Què explica aquest canvi? Ja ens agradaria dir que és pel llibre de dolços vinarossencs! Però la veritat és que no. No directament, en tot cas…

El farcit, de cabell d'angel i fruita confitada. A la base, neula... | Olletadeverdures.cat

La raó és que la coca va aparèixer al número de desembre de l’edició espanyola de Vanity Fair (vegeu aquí la pàgina escanejada) en un article signat pel blocaire Jorge Guitián. El Gourmet de provincias, a qui podem comptar com amic, havia estat a Vinaròs com a membre del jurat del concurs nacional de cuina aplicada al llagostí. En una visita a Ca Massita li vam regalar el llibre i va descobrir la història de la coca que vosaltres també heu llegit. La resta, també la sabeu…

Si, xiquets, sí: Vanity Fair ha posat de moda la coca i la demanda s’ha disparat (permeteu-me dir-ho així…). Ma germana ha rebut trucades que preguntaven per “la coca del Vanity” i ha servit encàrrecs a gent que, de fet, no sabia gaire bé que estava comprant… Què fort, no?? La Vanity Fair, global per definició, ajudant a la recuperació a Vinaròs d’un dolç gairebé perdut!! Meravellosa paradoxa del món que estem construint…

Una recepta ara modesta però llavors luxosa
La coca celestial no només es menja per Nadal. També forma part de les pastes que ensucren tot el cicle de festes d’hivern, entre els quals destaquen Sant Antoni i Sant Sebastià -molt importants a tot el Maestrat, sobretot el primer. Això vol dir que és un dolç important i ho demostra que està feta amb uns ingredients que eren luxosos no fa ni 50 anys.

Massapà -ho sigui, ametlla i sucre-, fruita confitada, ous i cabell d’àngel no és menjaven, ni molt menys, tots els dies. En altres llocs del Maestrat s’hi posen anous en comptes del carabassat, un producte també exclusiu de celebracions importants. Per tant, colla, si mai us trobeu una coca celestial no us penseu que és un producte nou donat a conèixer per una revista global, sinó un peça important de la gastronomia tradicional valenciana…

Veurem com va la demanda aquest gener i si la moda es converteix en consolidació… Tant de bo!

Salut i coca celestial!

Publicat a Cuina popular, Dolços, pastissos i postres, Manllevades | 24 comentaris »