Rostit de Nadal 2011: un pollastre de festa major

diumenge, 1/01/2012 (Massitet)

Sense cap mena de dubte, el rostit de Nadal que ens hem menjat enguany ha estat el més negociat de tota la història recent dels nostres rostits de Nadal. Com ja us hem explicat un parell de cops, el dia 25 és un àpat molt important a casa nostra i el plat que aquell dia es posa a taula és el més pensat i calculat de l’any. Amb diferència. Còsmica.

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

IMG_4076.JPG

Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

IMG_4073.JPG

Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… :-P. Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

  • 1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
  • 200 grams (aprox) de pernil serrà
  • 200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
  • 200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
  • 12 prunes
  • un bon grapat de pinyons
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
  • 1/2 quilo de tomàquets madurs
  • 1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
  • 6/8 grans d’all
  • Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
  • 1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc!  😉

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

IMG_4067.JPG

No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu! 🙂

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril 😛 . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Per un bon any dotze!

dissabte, 31/12/2011 (Massitet)

Colla, s’acaba un any complicat i n’encetem un altre que sembla que no serà pas més fàcil. Tot i això, no ens volem estar de desitjar-vos que 2012 us sigui el més benèvol possible i, també, que us permeti avançar en l’assoliment dels vostres anhels.

DSC_0346.JPG

Que no us en faltin! Feliç any dotze! | Olletadeverdures.cat

Per part nostra, aquí us deixen una dotzena d’ous virtual. Signe de fertilitat i de naixement de coses noves. Però també (tot i el masclisme inherent), simbol de força i d’empenta i, també, de tossuderia. Sembla que l’any vinent n’hi haurem de posar, d’ous. Que no us en faltin, colla!

En tot cas, com sempre i sobretot: Salut i endavant les atxes!

Kissumenja i Massitet

Torrons que són bombons

dimarts, 27/12/2011 (Massitet)

Cada any, quan arriben els volts de Nadal, els mitjans de comunicació -especialitzats o no- solen fer referència als nous torrons que els pastissers més creatius del país s’han empescat per introduir alguna peça innovadora en el seu catàleg … Enguany ha estat el torró de vi, que va protagitza les notícies sobre el BCN Degusta. L’any passat va generar força rebombori mediàtic el de Gintònic. I com que servidor de vostès és molt afeccionat a la beguda preferida de la reialesa anglesa, quan va sentir campanes que al seu barri s’hi feia aquest torró, cap allà que vam anar.

La veritat és que va generar força expectatives: no sóc l’únic gintoniquero de la casa. El vam reservar per al dinar de Reis, el gran àpat nadalenc de la familia Massita i el vam estar adorant com si fos el nen Jesús. Però… A veure com ho dic per no faltar al respecte a ningú. No es pot dir que fos dolent, ni molt menys. Però tampoc va causar gran furor. Una pista: tant gintoniquero massitero concentrat i… va sobrar més de mitja pastilla i ningú va repetir! Significatiu, no?

No és la primera vegada que ens passa una cosa així. Fa un parell d’anys, uns amics d’Euskadi ens van envair unes petites joies gastronòmiques basques: els torrons d’autor de la família Gorrotxategui, fets amb mandarina, trufa de iogurt, etc… No estaven dolents, però no venien de gust, com si no fossin torrons. Enguany, parlant d’això que ens passa amb aquests productes, va sortir la frase que titula el post: “És que més que torrons semblen bombons”. I a continuació va venir la següent: “I per Nadal, preferim torrons”

Total, que enguany no hem buscat res de nou i hem comprat els de sempre on sempre, a banda de fer els nostres clàssics (els nous i els de tota la vida!) No sé si això passa a más cases o és una cosa nostra, que de tant en tant ens posem xiites amb les coses del menjar i no deixem passar per alt la més mínima innovació. Què em dieu? A vosaltres també us passa? Espliqueu-nos cosetes, va, que tenim curiositat per saber… 😉

Salut!

Galtes de porc rostides amb rom negre, llimona i mel

divendres, 23/12/2011 (Massitet)

A cals Olletos, el Nadal comença el 22 desembre. És una tradició que vam instaurar ara fa quatre anys, quan Kissumenja va començar a treballar de mestra. Aquell dia, el darrer de classes, sempre cuinem galtes de porc. Aquesta mena de nova tradició va arrencar una mica així sense voler. Per celebrar el primer cop que tenia vacances de Nadal, vaig decidir cuinar-li un plat que feia poc (després de sis anys festejant!) que sabia que li encantava. Des de llavors, no ha fallat cap dia: cada any, el 22 de desembre, galtes de porc.

DSC_0343.JPG

El daurat que agafa la ceba ja anticipa que estem davant d'un bon plat... | Olletadeverdures.cat

Normalment, la recepta la trio a darrera hora. Un o dos dies abans. Però enguany, la tenia decidida des de maig. La raó? Molt fàcil: quan vaig penjar aquest post amb les galtes de l’Àtica, un dels lectors que més ens cuida i ens alimenta l’ànima gastroblocaire ens va deixar una recepta que em va captivar només llegir-la: galtes rostides amb rom de canya, llimona i mel. Es tracta de Perla, valencià militant i gastrònom sempre sorprenent. Es podrien dir, perfectament, les galtes de Perla…

La recepta
És un plat tan senzill com efectiu. Directe, com ens agrada a nosaltres: sabors clars, nets i reconeixibles. I potents, molt potents. Compte, de fet, amb la llimona… Agafem les dues galtes de porc amb os i les passem per un plat fons on tenim el rom de canya. Que s’empapin ben empapades. Les salpebrem i les posem a marcar en una cassola que tindrem al foc. Mentre les segellem, tallem un parell de cebes en juliana i esclafem quatre o cinc alls. Ho posem en una safata d’anar al forn amb un rajolí d’oli al fons. Quan les galtes estiguin marcades, les posem a sobre.

Ara bé la part més original de la recepta. A la cassola on les hem marcades, hi afegim una bona cullerada de mel i mitja llimona espremuda. Ho aprofitem per desgreixar el fons de la cassola i per a que es faci una mica de caramel. Ho llencem per sobre de les galtes i la ceba i cap al forn!

En principi la recepta ja està. Jo però, he decidit afegir el culet de rom que ha sobrat d’emborratxar les galtes i un petit rajolí d’aigua, per por que no quedessin massa seques. Les courem durant un parell d’hores. Els primers vint minuts, a forn fort: 220 graus. Després, baixarem a 170. Sempre, però, mirarem de regar-les amb el suc cada vint minuts, per a que no quedin massa seques. Sempre, amb la part de l’os tocant la cassola.

Ei, colla. Grans. Molt grans. Aquesta elaboració passa al receptari familiar dels Olletos des d’ara mateix. La segona aportació de Perla, per cert: ja hi tenim aquest torró de cacauet. Salivant només d’enllaçar-lo… 🙂

Salut i bon Nadal, gent!

Reserva Ibérica i els quatre trucs per comprar pernil

dimarts, 20/12/2011 (Massitet)

Una de les coses que té ser blocaire és que, de tant en tant, et conviden a conèixer llocs, productes o serveis relacionats amb la gastronomia. La idea és que, com que som blocaires, en parlarem i fem una mica de publicitat de la cosa en qüestió.

 A nosaltres, però, no ens solen convidar gaire. Probablement, perquè molt sovint diem que no i ens hem guanyat una fama… 😛 No ho fem pas per cap posse purista. Ara,  sí que hi ha algun escrúpol. No ens agrada fer el joc a grans empreses que esperen que els ajudis a promocionar el seu producte pel simple fet que te n’envien una mostra. Si volen publicitat, que la paguin!

Pernils.jpg

Qui tingués aquesta exposició de pernils a casa... | Olletadeverdures.cat

En canvi, si la invitació arriba de la mà d’un petit comerç, d’una empresa familiar o d’un artesà lligat al país, la cosa canvia. Segurament per raons familiars, aprecio molt les persones que estimen el seu producte i que s’hi posen amb ganes apostant per la qualitat. Per això, quan ens van escriure des de Reserva Ibèrica per convidar-nos a una cata de pernils ídem no ho vam dubtar ni un segon. Bé, siguem honestos del tot: el fet que la cata fos de pernils va facilitar força la decisió! 😛

És una petita cadena de dues botiges especialitzades en ibèrics, especialment pernil. La porta en Manel López, segona generació d’una nissaga que té el seu origen a la coneguda Tocineria Marcos, a La Boqueria.  En fi, que amb això ja anàvem més que convençuts a fer la cata i parlar-ne mentrestant a través del twitter d’en Massitet i del Facebook d’Olleta. Però un cop allà, la veritat és que el plantejament ens va seduir del tot: no era senzillament anar provant pernils, sinó que va ser tota una màster class de pernils ibèrics.

Resulta que  Reserva Ibèrica també és l’única empresa catalana que exporta pernils d’alta gamma al Japó. Els van a comprar directament a Andalusia, Extremadura i Salamanca; i els trien ells personalment. Uns experts en la cosa, vaja! Total, que ens va donar un munt d’informació que crec que ens pot resultar útil com a consumidors. Sobretot, de cara al Nadal, quan la compra d’aquestes pernils es dispara.

Tallant.jpg

En Manel López en plena explicació "pernilera" | Olletadeverdures.cat

Abans de res, aclarir una mica que els pernils ibèrics ho són perquè el porc amb què es fan són de raça ibèrica. No té res a veure, dons, amb l’elaboració. És genètic!! Poca broma, que hi ha qui diu que ven pernils ibèrics i no ho són! Que no nos embauquen!!. Ara bé, aquí hi ha tres qualitats: de gla (bellota), d’enceball (recebo) i de cebo. Si no es de raça ibèrica, no es pot denominar així: és el (també famós) serrano…

El de gla és el millor i per dues raons bàsiques. La primera, més coneguda, és la seva alimentació: abans de morir només menja glans. Ho fa durant el període de montanera, que va del setembre al març: és quan els animalons en qüestió es passen el dia passejant per la famosa dehesa menjant herbetes i aglans. La segona raó és que  es solen fer amb els millors porcs, éls que són 100% de raça ibèrica. Perquè resulta que si un porc és un 50% raça ibèrica, el seu pernil ja es pot vendre a com tal… Oju amb això, colla!

I què podem fer per saber que estem davant d’un bon pernil, d’un d’aquests tan estupendus? Quines pistes podem tenir? Aquí és on en Manel ja ens va guanyar del tot. ja sabeu que hi ha poques coses que ens agradin més que aprendre coses noves… Aqui van tres trucs per identificar-lo:

  • El pernil ibèric de qualitat sua sempre. Per tant, ha d’estar brillant i oliós. No pot ser secot ni sense brillantot
  • El pernil ibèric de qualitat té el greix de color marfil, tirant a crema. No sol ser blanc, sinó d’un color més trencat
  • Demaneu que us el deixin provar: el greix s’ha de desfer només posar-se’l a la boca. De fet, només amb tocar-lo ja ho notareu, com es desfà.

Manel també ens va fer una recomenació molt interessant i molt honesta per la seva part, que es dedica a vendre pernils: no us guieu només pel preu per comprar un pernil! No sempre hi ha correspondència entre millor qualitat i major preu. De fet, ells ho han comprovat a la botiga: si es dona al client a provar entre tres o quatre pernils, la immensa majoria sol quedar-se amb els menys cars! Curiós, oi? Doncs ja sabeu, demaneu tastar-los! 🙂

 

Aclarit to això, aquí ja entrem en el complicat terreny dels gustos. I aquí, en Manel també ens va ajudar amb unes quantes pistes. Tot i que hi poden haver diferències entre productors, en general el principal factor que influeix en diferenciar els pernils és el procés de curació. I aquí, el clima és determinant. I, d’aquí, les diferències entre la DO Guijuelo (Salamanca) i la DO Jamón de Huelva (Andalusía i Extremadura). No confondre amb el Jabugo, que és una cosa diferent (mireu els comentaris, que hi ha informació interessant!)

Pernil.jpg

En primer pla, Sierra de Huelva. En segon, Guijuelo | Olletadeverdures.cat

La veritat és que les diferències es noten. El de Salamanca sol ser més dolcenc, menys salat, més matisat. Això es deu a què el clima més fred de la zona fa que la maduració sigui més lenta. Heu de tenir present que en el procés de curació passen un parell de coses. Durant el dia, amb la calor, el pernil sua i el greix es reparteix. Per la nit, el fred fa que el greix deixi de fluir i s’assenti, fixant-se per tot el pernil…

Al pernil de Huelva, la cosa és més ràpida: la temperatura mitjana més alta i la calor més intensa fa que la curació sigui més ràpida, donant lloc a pernils un pèl més salats, més intensos… També te un color més torrat, el greix. Més pujat que el crema que us deiem abans… Per a gustos, colors: a mi em va agradar més el de Jabugo mentre que a Kissumenja el de Salamanca. I això que ella va nàixer al mig de la serra de Huelva! 😉

Un dia ja us vaig dir que, per fer content un blocaire, l’hi has d’ensenyar alguna cosa nova. Ha d’apendre quelcom mentre s’està amb tu. Com podeu imaginar, nosaltres vam sortir més que contents, de Reserva Ibérica. Ara és el nostre lloc de referència per anar a buscar bons pernils… Sobretot, quan veus al capdavant a un paio tan ficat i tan honest…

Salut!

P.S.: Gent, llegiu els comentaris a aquest post, que hi ha aportacions de valor de n’Starbase, en Manel i en Jordi. Gràcies!

Tres tapetes bones, vistoses, fàcils… i nadalenques!

dijous, 15/12/2011 (Massitet)

Com ja us va explicar Kissumenja fa uns dies aquí, fa unes setmanes vam anar a gaudir d’un curs de cuina amb el xef i blocaire Xesco Bueno al Taller de cocina Sabores, a Gràcia. A part de la dimensió social i docent (ens ho vam passar bomba i van aprendre un munt!), la veritat és que en vam treure unes quantes receptes ben bones, interessants i vistoses. Tant, que tres les pensem incorporar al menú de la nit de Nadal

 De fet, totes tres són mooooolt fàcils. Però al mateix temps tenen cosetes que els donen un toc d’originalitat i sofisiticació que les converteixen en un opció molt interessant per un àpat assenyalat: ingredients de festa (bolets, foie), presentacions glamorouses (doneu un cop d’ull a les fotos!) i molt bones. Aqui les teniu, que estic segur que algú les aprofitarà!

DSC_0226.JPG

Sandvitx de poma i foie micuit | Olletadeverdures.cat

  • Una placa de pasta de full congelada
  • Sucre i canyella en pols
  • 80 grams de foie micuit
  • 500 grams de poma
  • 20 grams d’aigua
  • 20 grams de sucre
  • una branca de vaïnilla

Primer de res, preparem una compota de poma posant la fruita ratllada, l’aigua, el sucre i la vaïnilla. Per posar la vaïnilla obrirem la beina i l’obrirem per la meitat de dalt a baix. Llavors, treurem les llavors que té a dins i que són el que dóna gust. Ara, no ens enganyem: si us fa mandra, agafeu una mica d’essència o de sucre vainillat, que n’hi ha a tots els súpers.

Llavors, agafem la pasta de full un cop descongelada i l’estirem una mica amb el corró. Hu posem una mica de sucre i canyella i la pleguem per la meitat. La tornem a aixafar una mica amb el corró i la tellem a daus d’uns quatre per quatre centímetres -que es pugui menjar d’un mos. Els posem al forn a 220 graus fins que estiguin cuites i cruixent. I, també, que hagin pujat força: els hem de poder partit per la meitat per posar-hi la poma i el foie, com es veu a la foto. Per tant, no patiu si la pasta fullada puja molt: amb cada cub d’aquests farem un sandvitx. I a menjar tebis, que és com estan millor!

DSC_0247.JPG

Capuccino de bolets | Olletadeverdures.cat

  • 1 litre de brou fosc de carn (diu Xesco que amb el de carn de tetrabrick ja queda bo)
  • 20 grams de bolets secs (els que vulgueu: ceps, camasecs, trompetes)
  • 300 grams de nata amb un 35% de greix

El dia abans, fem bollir la nata i la retirem del foc. Afegim 5 grams dels bolets i una mica de sal. Deixeu refredar, ho colem i ho deixem reposar 24 hores. Fem bollir el brou i afegim els bolets restants un cop l’hem tret del foc. Ho triturem tot ben triturat (que no quedi restes dels bolets) i ho posem a una tassa de café (recordeu que és un capuccino! 😉 ). Llavors, montem la nata -que també tindrà gust de bolet- i ho posem a sobre del brou. Divertida i molt sorprenent, de veritat!

DSC_0246.JPG

Quallada de foie i peres tofonades | Olletadeverdures.cat

  • 500 grams de nata de 35% de greix
  • un pessic de sal
  • 125/150 grams de foie micuit
  • 2 sobres per fer quallada de Royal

Escalfem la nata i hi desfem el foie. Afegim un polsim de sal i hi posem els dos sobres de quallada. Ho removem constantment durant uns cinc minutes sense que arribi a bullir. Seguim, en tot cas, les instruccios del fabricant de la quallada. Ho deixem reposar i que qualli, que agafi densitat. Pelem les peres i les tallem a trossos no gaire grossos, per a que la poguem posar com es veu a la foto, ben mona. La posem al microones 30 segons al màxim amb dues gotes d’oli de tòfona. Per servir-ho, agafem la quallada i la removem enèrgicament amb la cullera, per a que es torni un pèl més líquida. Hi posem les peres a sobre i llestos! A nosaltres ens va agradar més aviat fred que tebi. Per a gustos, colors.

Colla, vosaltres mateixos. Però jo tinc la sensació que si les proveu triomfareu força al Nadal…

Salut!

Com es fa una farinada de dos metres: el vídeo!

dimarts, 13/12/2011 (Massitet)

Des de fa un parell d’anys, a la fleca que porta la meva germana hi ha un dia en què es llença la casa per la finestra: quan es fa entrega de la Farinada d’or. Com molts de vosaltres ja sabeu, i si no podeu llegir-ho aquí o aquí, això de la Farinada d’or és un premi que es va inventar ma germana com una manera de celebrar els 125 ays d’història de Ca Massita-Forn de pa i,  al mateix temps, retornar al poble una mica del que li ha donat a la meva familia venint a casa nostra a comprar el pa seu de cada dia.

Total, que a banda de l’entrega del premi en qüestió se’n munta una de ben grossa, a Ca Massita. Es talla el carrer, es munten taules i parafernàlies vàries i es fa un berenar popular a base de farinada de repassos (indocumentats, llegiu aquí :-P) i mistela (un vi dolç de la terra). I com que a ma germana, mun cunyat i l’imprescindible Juanjo Roda els va la marxa, el berenar esfonamenta en dues peces de farinada… de dos metres de llarg!!! Ara, el marrón (mai tan ben dit!) de fer-la se’l menja Ignacio Julián, el forner que treballa a casa.


De fet, aquest parell de peces de farinada formen part imprescindible de la celebració i fer-les és tot un espectacle. Que exagero? No pas! Mireu, si no, el vídeo que us hem muntat per a ensenyar-vos com es fa. Pas a pas i amb música del vinarossenc més universal: el pianista i compositor Carles Santos. Per cert, amb les obres que va crear per als Jocs Olímpics de Barcelona…

La farinada d’enguany ja està en marxa: s’entrega el proper dissabte 17 de desembre a les 19:00 hores, just abans que la fleca tanqui per vacances. Tot està a punt per fer la peça daurada i les dues bèsties de dos metres. Voleu venir? Esteu convidats! No podeu? Doneu-li un cop d’ull al vídeo: vais a flipar! Palabraaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!! XD

Salut i farinà!

Sabores: que rodin els davantals!

dijous, 8/12/2011 (Kissumenja)

Vaig saber que em venia molt de gust escriure aquest post en un moment ben concret del curs: estava asseguda a la taula, havia gaudit d’un bon sopar i una molt bona companyia i el temps havia passat volant. Escoltava dues converses, una a cada costat, i tot i que no estava participant en cap vaig mirar al meu voltant i vaig veure que em sentia realment a gust. Si a mi que em fan força mandra els cursos de cuina  pensava això, era evident que aquest havia estat… diferent.

DSC_0190.JPG

Veieu la distensió de la cosa? 😉 | Olletadeverdures.cat

Els detalls de tot plegat

Cap allà les set vam arribar a Sabores i a la porta ja vam trobar en Daniel (propietari del local), en Xesco (cuiner que impartia el curs i persona que s’està fent ràpidament un lloc entre els nostres amics) i la Sara Maria (coneguda blocaire). Vam entrar al local i la resta de participants van anar arribant, tots preparats per participar al taller de tapes. Llegiu bé: PARTICIPAR. Sobta que reparteixin davantals però resulta que  tot es prepara en col·laboració amb el cuiner. No sé als altres, però als cursos que imparteix Xesco Bueno no hi ha ningú que no participi en algun dels plats , ni que sigui pelant una patata.

Sabores.jpg

Alguns moments del curs | Olletadeverdures.cat

Després d’una petita introducció per explicar el què faríem, que no només d’escoltar viu el blocaire, en Xesco va repartir feina per a tothom: uns feien maionesa de mostassa,  els altres picaven carquinyolis, fregien pasta deixada assecar o farcien sandvitxos de foie i poma. El què  ens va tocar fer a Massitet i a mi va ser tallar els espàrrecs, pelar una miqueta la base i bullir-los.  No sé com s’ho va fer, però tot i ser al voltant de 15 persones, ni vam treballar massa, ni vam esperar massa, ni vam escoltar massa explicacions sobre els plats… No sé si m’entendreu, però és com si tots haguéssim parlat abans què s’havia de fer, tot fluïa com si ho haguéssim fet tota la vida. Dic jo que això és mèrit del xef, no?

Quines van ser les tapes?

I si amb la preparació no n’havíem tingut prou, encara ens faltava seure al voltant de la taula, xerrar amb uns i altres i degustar les meravelles que acabàvem de preparar:

Espàrrecs amb maionesa. Els espàrrecs només estaven escaldats, just per donar-los una textura cruixent, però la gràcia del plat és la maionesa, que duia un punt de mostassa que la feia ben interessant.

Sandvitx de poma i foie micuit. M’hagués menjat la pasta fullada sola, pintada amb sucre i canyella! Aquest va ser un dels triomfadors de la nit i crec que aquests nadals estarà present en més d’una casa. En la dels Olletos, segur! 😉

DSC_0224.JPG

Guaita què bonics i saborosos! | Olletadeverdures.cat

De la terra. És una amanida per jugar amb el sentits de la vista i del gust i no és gens difícil de preparar. Es necessiten ingredients cruixents com galeta, sèsam carquinyolis, quicos,… i germinats per simular l’herba.

Pasta inflada. És un aperitiu super divertit: es bull la pasta molt, molt, molt, fins que es passi i es deixa assecar a la cuina. Quan es vol fer servir es fregeix (ha de ser amb l’oli ben calent i un cop ràpid) i ja ho tenim.

Caputxino de bolets. No tinc paraules, gent! És boníssim  i a més la presentació em va arribar al cor. Us informem de l’elaboració en un proper post… No es bo donar tanta informació junta. :-p

DSC_0247.JPG

No sembla ben bé un cafè? | Olletadeverdures.cat

Quallada de foie. Què més us haig de dir si a més duia peres trufades al damunt? Una delícia!

Agraeixo molt a tothom qui estava per allà que em fessin passar una estona tan agradable. Però sobretot a en Xesco, que trobo que és una persona que en sap molt però, sobretot, que sap com transmetre-ho de manera divertida i engrescadora. Sé que no és fàcil! Ho dic amb coneixement de causa, qua de tant en tant també tinc uns quants energúmens al davant… 🙂

Si voleu més informació sobre la trobada, podeu llegir els posts de la Sara Maria, en Manel, l’Anna, la Sión, o la Margot.

Kissumenja

Arròs el hanout (o història d’un llepafils)

dijous, 1/12/2011 (Massitet)

Si els senyors de l’Institut d’Estudis Catalans coneixen mai el meu fillol, aprofitaran l’ocasió per introduir una frase com aquesta per il·lustrar la definició que el diccionari dona de llepafils: “Sebastià és un llepafils: només li agraden tres o quatre coses de menjar”. Sí, estimats, el meu fillol és una mena d’ovella negra gastronòmica a la nostra familia, tastaolletes i un pèl golafres per mandat genètic. Seguint al Diccionari de l’IEC, jo no conec a ningú més “triat excessivament, escrupolós, en el menjar”…

Això sí, les tres o quatre coses que li agraden les menja compulsivament: la truita de patata de l’abuela Salin (la matriarca Massita…), la fideua de la idem, la carn a la planxa sanguinosa, la sopa del putxero, les arrossos secs i sense “coses” (sobretot si són verdures)… I sobretot, sobretot, els plats amb espècies. Haurieu de veure com es menja els entrepans de shawarma del pako del costat de casa! 😮

Total, que sabedor de les manies culinàries que acumula la criatura en qüestió, un dia li vaig suggerir a ma germana que li comprés un paquet de ras el hanout. Li agradava molt i de sempre  el curri (ep, que té 13 anys!) i vaig pensar que podria explorar aquesta altra barreja marroquina. I la cosa va triomfar com l’Starlux, tu!  A base de proves i tastets diversos, la criatura s’ha muntat un plat de creació pròpia que respon als seus gustos personals i de nom un punt catxondo: l’arròs el hanout . Aquí va la recepta, via ma germana, per a la (també força) típica parella amb fill preadolescent:

  • 6 pintxos morunos
  • 250 grams d’arròs bomba
  •  Ras el hanout
  • 1/2 carabaceta (carbassó)
  • 1/2 albergínia
  • Aigua i sal

Agafem una paella (això és important) i sofregim els pintxos amb una mica d’oli d’oliva verge extra. Els reservem. Llavors a la mateixa cassola on hi ha la substància (ma germana dixit) dels pinxos, afegim aigua a bollir amb el ras al hanout. Al gust, però amb un mica de criteri que els pintxos, com dirien al meu poble, ja van carregats de bombo! Deixem que l’aigua arranqui el bull i llavors hi afegim l’arròs. Ho courem fins que perdi l’aigua.

392793_1901636240787_1838138017_1302181_1419266552_n.jpg

Fent el post he descobert que no l'he menjat mai!! Oido, cocina??!! | Foto: Sebastià Cervera

 

Heu d’anar amb compte amb el liquid, ja que l’arròs ha de quedar meloset (ma germana dixit un altre cop) i no pas nedant en aigua, com podeu veure a la foto. Un pista: 2’5 cops el volum de l’arròs en aigua. Per acompanyar, fem uns xips de carabaceta i alberginia que posarem al costat del plat, de manera que l’artista que ha insipirat aquest plat pugui decidir si està en mode llepafils intens o moderat…

La recepta és obra de ma germana, però el nom li ha posat mun fillol. A banda de punyeteret a la taula, té una vena creativo-catxonda molt marcada i molt divertida, que explota jugant amb els jocs de paraules i els dobles sentits. I no, no és passió de padrí: no trobeu que juntar arròs amb ras el hanout té el seu punt? 😉

Total, que el plat en qüestió forma part del rànquing de plats preferits del llepafils major del regne, competint amb les sopetes, les tortilletes i les patatetes fregidetes de la matriarca. Ah! I la foto és de l’artiste, que se’ns ha afeccionat a la cosa. Si és que te totes les gràcies, mun fillol… 😉

Salut!

Amanida de llenties, verduretes i tonyina

dijous, 24/11/2011 (Massitet)

Un de cada cinc catalans viu sota el límit de la pobresa, i en el cas dels infants, aquest percentatge augmenta fins a un de cada quatre. La gent del Banc dels Aliments s’esforça cada dia per alleujar aquesta situació, i els blogaires que escrivim de menjar volem contribuir a fer més visible la seva tasca”. No se m’acut millor manera per començar aquest post que la frase que Mar Calpena va escollir per encapçalar el post on expliquem què és #blogscontralafam

Feia molt de temps, massa, que una colla de blocaires volíem fer alguna cosa per ajudar a la gent del Banc del Aliments en el seu Gran Recapte, que té per objectiu recollir aliments de llarga durada ((llegums seques, llet, oli, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural) per fer-les arribar a les persones més necessitades del nostre país. Un milió i mig, viuen per sota del llindar de la pobresa. Poca broma, amb això. Així que mitja dotzena de blocaires, liderats per Starbase de decuina.net, he decidit intentar ajudar. Com? De dues maneres.

DSC_0157.JPG

Si li doneu forma de timbal amb un motlle, sembla un plat de festa! | Olletadeverdures.cat

La primera, instar-te a tu, lector nostre, a participar en el gran recapte. Certament, molts dels blocaires no tenim desenes de milers de seguidors i com a influencers fluixegem força (malgrat el què pensi alguna que altra empresa…), però estem segurs d’una cosa: alguna cosa podem fer. Ahir feia una càlcul: si cadascun dels nostres 917 seguidors de Facebook compressin un sol quilo de menjar, gairebé s’aconseguirien una de les 800 tones que s’ha marcat com a objectiu per a enguany. Com ho veieu? Va, un quilet!

La segona, penjar una recepta feta amb els ingredients que es necessiten: de llarga durada, fàcil conservació i molt nutritives. La intenció es fer un recull de receptes on-line que pugui donar idees per fer receptes variades i si pot ser una mica originals que alegrin una mica unes taules magres i massa buides. Les recollirem totes aquí, amb l’objectiu que sigui un receptari permanent i de fàcil consulta. Esperem, també, que de profit.

Aquí teniu, doncs, una recepta pensada amb tots aquests criteris. Un plat, per cert, que és un clàssic a cals Olletos i que mai havia aparegut pel bloc. Coses de blocaires: fas les fotos i mai fas el post. En fi. Aquí la teniu en versió per a la típica parelleta sense fills:

  • 300 grams de llenties cuites
  • 1 tros de pebrot verd
  • 1 tros de pebrot vermell
  • 1/2 ceba blanca no gaire grossa
  • 4 cullerades soperes de vinagre de vi negre

Posem les llenties cuites en un bol i hi aboquem a sobre l’oli de la tonyina i les quatre cullerades de vinagre. Ho remenem i ho deixem que es maceri una mica. Mentre, aprofitem per tallar les verdures ben petites, més o menys de la mida de les llenties. La idea és fer un plat una mica bonic, que no és el cas de la foto. Per fer-ho, agafaríem un motlle metàl·lic i posem les llenties. Llavors, posem a sobre les verduretes a sobre i ho arrodonim posant la tonyina desmollada a sobre, intentant donant-li una mica de volum.

La veritat és que és una amanida que queda ben bona i ben gustosa, tot i la senzillesa dels ingredients i també de de l’elaboració. Per no tenir, no té ni cocció: tot en cru, fàcil i ràpid. Feu una cosa, a veure què us sembla: aneu al mercat, compreu els ingredients per fer-los i, de passada, en deixeu dos o tres quilos als voluntaris del Banc dels Aliments. Si no costa res… 

Salut i bons aliments (de llarga durada!)