Salgado Alimentos: a menjar pasta artesana argentina!

dijous, 28/06/2012 (Massitet)

Quan ets un afeccionat a la cuina, la tria del primer àpat que faràs en un país pot ser un moment una mica complicat. A fi de comptes, serà la primera impressió del lloc i et pot marcar una mica la teva relació amb el menjar local de cara a les properes incursions…

Si a sobre, el país és conegut per diverses opcions gastronòmiques diferents, la cosa és posa ben costa amunt. I Argentina és precisament d’aquests casos. Probablement el país de la pampa és conegut per la seva carn vermella, que té en l’asado la seva màxima expressió. Però també és conegut per la seva cuina d’arrel italiana, especialment la pasta i la pizza. Així que, què tries quan tot t’agrada i tot té tan bona pinta?

IMG_5450.JPG

L'"amanideta" del dinar. Bona pinta, eh? | Olletadeverdures.cat

La veritat és que la tria va ser molt més fàcil del què em pensava: de les quatre persones amb qui vaig parlar el primer dia a l’Argentina, totes em van recomanar la pasta artesana farcida de Salgado Alimentos. I a sobre, buscant per Internet vaig trobar que està considerat un dels millors 10 llocs per menjar-ne a Buenos Aires (aquí i aquí). Com resistir-se, quan ho tens a 2 minuts de rellotge de casa teva?

Amanideta i plat de pasta
La idea era fer un dinar més aviat lleugeret, rotllo amanida i plat de pasta. Però, com ja m’ha passat algun cop, vaig obviar una dada clau: com són les racions? Doncs grans. A Buenos Aires les racions són grans. Així que el que havia de ser un dinar lleuger va ser un senyor àpat. Sobretot, quan vaig començar a llegir la carta…

De primer, amanida de boconcinni, alfàbrega i tomàquets secs (brutals: dels millors que he menjat!). De segon, uns conchiglioni farcits de carabassa, gall d’indi i crema de romeret. Brutals! Sí, ja ho sé: no entraria dins de la categoria de plats lleugers. Però ja us he dit que quan vaig començar a llegir la carta la idea primera va perdre força… jejeje 

IMG_5451.JPG

Un plat sensacional i ben reconfortant un dia d'hivern austral... | Olletadeverdures.cat

En el primer plat, a més, la seva no-lleugeresa va venir provocada per una de les característiques que, sovint, em caracteritzen: no preguntar el que no entenc de la carta. Quan vaig sol em fa vergonya. Quines coses eh? I els boconcinni no van resultar ser una herbeta, sinó unes boles petites de mozarella. Ara, no els vaig fer cap fàstic, eh?

Nivellàs, senyores i senyors. Els argentins saben fer cuina italiana i la pasta la tenen controladíssima. Deliciosa, al dente i amb salses ben gustoses. Un altre dia  us explicaré que ja he comprovat que també saben fer pizzes 😉 L’explicacióde tot plegat és molt fàcil i es pot resumir en una dada que a mi m’ha sorprès: sabíeu que  el 80% dels argentins actuals tenen un ascendent italià?

Sí tu: entre 1870 i 1960 en van arribar centenars de milers, fins al punt que a principis del segle XX eren la meitat dels estrangers residents al país i van esdevenir el 12% dels habitants del país. Un país d’acollida (el 1910 el 42% dels habitants eren estrangers!) que van fer del mestissatge (això si: entre blanquets europeus, eh?) una marca de la casa. De fet, el propietari del restaurant és de família italiana i el local és una antiga fàbrica de pasta fresca reconvertida…

I així estan, esclar: fotent una pasta que tomba d’esquena!

Salut!

Una iaia “postissa”

diumenge, 24/06/2012 (Kissumenja)

La Lola no és la meva àvia, però suposo que una àvia deu fer el mateix paper que ella ha fet amb nosaltres. Quan els meus pares van arribar a La Jonquera van anar a viure a la casa del costat i una de les coses que li haig d’agrair (i molt!) és la frase que li va dir a la meva mare: “Jo li parlaré en català, així quan vagi a l’escola ja en sabrà”. Vés tu a saber si no m’estimo tant la meva llengua gràcies a ella… En tinc molts records, com quan ens acompanyava a veure els Reis Mags quan arribaven a La Jonquera o quan sortíem a la muntanya a veure el “meu cavall”, que era un arbre tort.

Però aquest és un blog de cuina, oi? Així que anem a la part gastronòmica d’aquesta relació: cada dimecres al migdia ens venia a buscar a l’escola, fèiem una volta pel mercat i anàvem a dinar a casa seva. Evidentment, mai no vam menjar res que no ens agradés: què voleu, macarrons? Doncs macarrons! Ara descobreixo que el puré de patata us agrada, doncs puré de patata. Arròs a la cubana, pollastres a l’ast… i gelats. Molts gelats! M’agradava moltíssim anar a casa seva. Tant, que el càstig més greu que recordo és un dia que, per una cosa de l’escola, allà mateix, un dimecres, la meva mare em va dir que d’anar a dinar a casa la Lola res. Ai, quin disgust!

Tenia moltes ganes de dedicar-li un post i he pensat que el millor que podria fer és alguna cosa amb llet condensada. Per què? No us podeu imaginar la de vegades que he anat a la nevera de la Lola, n’he agafat un pot i me l’he cruspit cullerada rera cullerada!

Ingredients per fer un flam de llet condensada:

  • 3 ous
  • 740 g de llet
  • 370 g de llet condensada
  • 150 g de sucre
  • 50 g d’aigua

Preparació:

Es barregen els ous amb les llets (la normal i la condensada). Es deixa reposar i omplim el motlle (on hem posat el caramel, fet amb el sucre i l’aigua). Ho posem al forn, preescalfat a 170º  per quallar-lo al bany maria. La recepta que vaig mirar deia que s’havia de deixar 50 minuts però jo vaig necessitar com uns 20 més. Però bé, ja sabeu que està al punt quan el punxem amb l’escura dent i en surt net.

IMGP9235.JPG

Quina cosa més golafre! | Olletadeverdures.cat

A veure si la visito, que últimament la tinc una mica abandonada, pobreta. Aniré a casa seva, xerrarem de les nostres coses, bé, xerrarà ella! 😉 i farem un d’aquells berenars sopars que tant m’agradaven quan ens quedàvem a dormir a casa seva: pa amb tomàquet, embotits, formatges, escopinyes… I ara que ja som grans, una cerveceta per acompanyar!

Macarrons amb suc

dimecres, 30/05/2012 (Massitet)

A casa dels meus pares, els llibres de cuina hi van entrar als anys setanta. No ho puc afirmar amb rotunditat, però. De fet, ho he deduït desprès d’anys buscant per casa tota cosa que s’assembli a llibres de cuina. És probable que n’hagués entrat algun abans: el meu avi patern era un bibliòfil i una persona curiosa de mena, així que el puc imaginar encarregant algun volum sobre cuines del món o alguna cosa similar.

Però la veritat és que no n’he trobat cap, de llibre dels anys vint i trenta. Si en comptes de parlar del meu avi parlo de la meva família en general, tampoc m’estranya gaire. A fi de comptes, és una nissaga menestral que ha cuinat de manera molt tradicional i sòbria, transmetent el coneixement de forma oral -i amb paperets, molts paperets: d’aixó sí que n’he trobat, d’abans dels anys setanta!

Macarrons_amb_suc.jpg

A mi em va passar el mateix: perquè es deuen dir "amb suc"? | Olletadeverdures.cat

 Imagino, doncs, que els pocs que hi ha a la meva casa familiar van entrar de la mà d’un altre bibliofil encuriosit: mun pare. Una altra cosa no, però llegir ho va fer molt i també va heretar la curiositat de l’avi. No em sorprèn, doncs, que els (pocs) exemplars que corren per casa siguin de cuina del món. Tampoc, que apareguin als anys setanta: moments de canvi cultural i de cert resorgiment econòmic impulsat pel desarrollismo feixista, les editorials van començar a traduir llibre editats a fora amb molta foto, molta recepta i poc context gastronòmica.

Un dels meus favorits és diu Pasta & Pizzaun llibre d’estètica setentera total editat el 1974 per la casa Montena i signat per Massimo Alberini i Anna Martini. El primer resulta que era un crack del gastroperiodisme del segle XX italià. D’ella, que es qui posa les receptes, no n’he trobat cap referència més. Quaranta anys desprès d’arribar a Vinaròs, ara habita un dels prestatges destacats de casa nostra a Barcelona. I sabeu què? Ha canviat la manera com mengem la pasta a cals Olletos.

Quines coses, oi? Un llibre que ma mare no sabia ni que tenia (ja us ho he dit: som una família tradicionalista) ha revolucionat la nostra cuina de la pasta. L’efecte papallona deu ser alguna cosa semblant a això… 😉 N’hem tret unes quantes receptes i una de les més repetides (fàcil, bona, ràpida i per nosaltres original) és la que us portem avui.

  • 250 grams de macarrons
  • 1/2 tall de pernil dolç de mig centimetre de gruix
  • 1 tros d’api
  • 1/2 pastanaga petita
  • 250 grams de tomàquet ratllat
  • Parmesà ratllat
  • Sal, oli d’oliva verge extra i pebre negre

Posem oli a escalfar a la paella i fregim a foc suau l’api i la pastanaga, que haurem tallat a daus petits. Quan ja tingui una mica de color, hi posem el pernil dolç tallat de la mateixa manera. Nosaltres no el passem massa, per l’oli: no ens agrada massa cuit. Llavors, afegim el tomàquet i el deixem que es faci una melmelada. I ja està: ja posem posar la salsa a sobre de la pasta i afegir-hi parmesà ratllat.

El toc de l’api és el que la fa, per nosaltres, novedosa i diferent. La fem servir molt poc, aquesta tija: per al brou de putxero i poca cosa més. Per tant, el seu toc herbaci i un punt àcid ens resulta molt divertit combinat d’aquesta manera. I és clar: aquesta recepta ens permet sortir de les receptes de sempre. Que ja sabeu: jo vinc de casa tradicional! jejejeje Si el proveu, ja ens direu el què!

Salut!

Coca de pernil rostit

dimarts, 15/05/2012 (Massitet)

Just fa un mes us explicava en aquest post, també dedicat a La recepta del 15, que el programa Cuines de TV3 és un dels meus favorits dels dedicats a l’afecció aquesta nostra. Coses que passen, avui torno a acudir a aquest espai televisiu per treure’n una recepta per la nostra aportació a la iniciativa mensual de la gent de  Xocolata Desfeta i Els Fogons de la Bordeta.

Aquest cop, però, la recepta la vam veure abans de saber que el mes de maig la cosa aniria d’entrepans. Només la vam veure, vaig saber que aquell entrepà el faríem. Primer, per la idea de fer un bocata amb carn rostida, un de les meves formes preferides de menjar proteïna. Després, perquè la recepta és de l’hamburgueseria Santa Burg, un local d’aquessa de burguers gourmet que darrerament han sortit per Barcelona i que està al costat de casa i que ens agrada força. Aixó, però, ja us ho explicarà Kissumenja en un post que ja està escrivint.

Total que com que tenia ganes de fer-lo aviat i la Recepta del 15 anava d’entrepans, doncs que va caure el cap de setmana passat. La veritat és que l’entrepà no té cap misteri un cop has rostit la carn. Per tant, i com sempre sol passar amb aquestes receptes senzilles, la clau està a la matèria primera: un bon pa, un bon tros de porc, un bon formatge. Aquí van els ingredients per fer-lo:

  • 1 bon tros de coll de porc bridat per rostir-lo al forn
  • Cognac
  • Vi ranci
  • Sal i pebre
  • Oli d’oliva verge extra
  • Un bon formatge Cheddar (ja, ja ho sé: bo és dificil de trobar a Barcelona…)
  • Pa de coca d’un flequer artesà

El rostit el vaig fer ben senzill; res a veure amb el del vídeo. Vaig salpebrar la carn i la vagi fregar amb un bon rajolí d’oli, un raig de cognac i un raig de vi ranci. Ho vaig deixar una estona com macerant i ho vaig posar a rostir sense res més. La veritat és que va quedar tan (sorprenentment) bona que una mica més i no en deixo per l’entrepà!


Un cop fet això, vaig posar el pa de coca a torrar lleugerament i al costat vaig posar a fondre el cheddar (ho vaig veure al vídeo i em va semblar intel·ligent). Mentre, vaig amanir una mescla d’enciams amb una mica de vinagre no gaire àcid i oli d’oliva verge. I ja està: a muntar l’entrepà. A sota, la carn. A sobre, formatge. L’amanida i tapat amb la coca. I cap a dins!

Molte bo, la veritat. Contrastde sabors i de textures, l’amanida li aporta un punt de frescor i de lleugeresa força interessant. Donarà joc, a casa nostra, aquest enciam amanit als entrepants… Amb una bona cerveseta artesana fas un soparot de dissabte ben arreglat i original. Nyam!

Salut!

Temperant i menjant xocolata a dojo!

dilluns, 14/05/2012 (Massitet)

Sóc del parer que hi ha coses que, si les trobes fetes, no paga la pena posar-se a fer-les a casa. Ho penso, per exemple, del pa. Tot i que darrerament li he trobat el gust a això de pastar a casa, la veritat és que tenir un bon professional a prop que te’l provieixi és una de les millors coses que et pot passar com a afeccionat a la cuina i al bon menjar.

Pèro si hi ha una cosa de la qual ho penso especialment, aquesta és la pastisseria. I per concretar una mica més, tot el què impliqui temperar xocolata i treballar-lo en líquid per després tenir la paciència de deixar-lo quallar i obtenir dolços pels quals sóc capaç de creuar mitja Barcelona.

Tot i això, quan ens van convidar un taller sobre xocolata al Sabores Taller de Cocina no vaig dubtar gens. De fet, era força congruent anar-hi: em podia posar fins a dalt de xocolata!! I a sobre, treballat per Marc Rodellas, de la Pastisseria Rodellas de Sant Celoni. I de passada fer una cosa que m’encanta: mirar gent que sap treballar matèries primeres que jo em sé incapaç de manipular amb destresa.

IMG_5030.JPG

Festival de xocolates a Gràcia. Qualsoval deia que no! | Olletadeverdures.cat

Marc Rodellas és un d’aquest joves artesans que darrerament vaig descobrint per Catalunya i que tenen en comú l’afany de perfecció i la voluntat d’assolir l’excel·lència en el seu camp. I tot, respectant la tradició però posant ganes per trobar noves combinacions per renovar el negoci i evitar que la vida trepidant que ens ha tocat viure no deixi el mostrador antiquat. Això li va merèixer l’any passat el premi de Millor Jove Mestre Artesà Innovador

El cas de Marc, però, em va resultar curiós: la seva vocació és tardana. Com ell mateix va explicar, va “fer de tot” abans d’agafar l’obrador que havia obert el seu pare l’any que ell va nàixer. Perquè ho va fer? Perquè li sabia greu que el negoci familiar, de la seva mateixa edat, tanqués. I llavors va decidir aprendre l’ofici amb el pare i va sortir a formar-se tècnicament.

Se reconèixer aquesta manera de fer: l’he viscuda a casa meva, a Ca Massita. I en el Marc vaig saber veure (escoltar, més aviat) l’amor per una feina que has vist fer tota la vida i que et porta a dedicar-t’hi per a que no es perdi. I se li nota, la passió pel que fa: és una paio entusiasmat, curiós, perfeccionista. I, pel que em van dir els entesos presents a la sala, tècnicament ben format.

Ens va ensenyar a fer tauletes de xocolata de diferentes maneres. Negre amb taronja confitada; blanca amb iogurt i gerds; i de xocolata caramel amb capuccino. De fet, aquest darrer -la xocolata amb llet amb un toc de caramel- va ser un dels grans descobriments de la nit. De la marca Barry (una mena de Ferrari del cacao professional). Amb un toc de sucre cremat suau és fantàstic. El problema: no es pot trobar en quantitats menors a cinc quilos.

També van ser molt aplaudides les roques suïsses fetes amb fruits secs caramelitzats (aquí, l’única recepta de la nit). Ara bé, si alguna elaboració va triomfar aquesta van ser els bombons. Primer, el de xocolata amb llet caramel amb quicos. Una combinació que ja n’havíem menjat algun cop. Després, la que a mi em va robar el cor i una mica més i em provoca una fartada: el mateix xocolata però amb cacaus fregits amb mel. Els coneguts Peanuts Eagle, vaja. IM-PRES-SIO-NANTS!!!

IMG_5032.JPG

Farcit dels bombons de peanuts. Brutal, xe, brutal! | Olletadeverdures.cat

Per mi, però, un dels espectacles més fabulosos que pot haver quan parlem de xocolata és el temperat. El procès que el deixa llest per treballar-lo i que una vegada solidificat no blanquegi ni tampoc es fongui massa. Per mi és un procediment com esotèric: l’has de fondre, l’has de baixar per sota dels 30 movent-lo sobre el marbre i després tornar-lo a pujar per sobre dels trenta per fer-ne el que volguem: bombons, tauletes, cobertures, etc… Fantàstic.


Marc ens va fer una introducció a la história del cacau i també sobre els diferents tipus de plantes i de nivells de qualitat. Trobareu més detalls aquí o aqui. Però Marc es comunica més i millor amb una espatula a la ma que no amb un Power Point al davant. Dona-li xocolata i veuràs com s’expressa: detalls, anècdotes, matisos, aclariments, precisions… Un mestre, vaja.

Va ser una nit fantàstica, d’aquelles on aprens a apreciar encara més el que et poses a la boca. Poca broma, amb el treball de la xocolata. Si això , a sobre, ho fas rodejat d’amiguetes blocaires la cosa ja puja molt de categoria. Encara que hi ha gent que diu detestar [sic] aquestes trobades, a mi em semblen una manera fantàstica d’aprendre coses i de conèixer millor a gent interessant. I de temperar i menjar xocolata a dojo, és clar!

Salut!

 

Concurs de receptes del cinquè aniversari: els guanyadors

dimarts, 8/05/2012 (Massitet)

Ens ha costat molt. Moltíssim. I no és una tòpic ni un lloc comú per començar el post. És la punyetera veritat. Moltes receptes (gràcies!!!) amb molt de nivell (aplaudiment general!!). A sobre, moltes són d’amics o coneguts. D’altres, de gent que et segueix des del principi. D’altres, de persones que no sabies que estaven a l’altra banda de la pantalla i que s’impliquen amb el teu bloc quan els ho demanes. No vegis com és de complicat descartar persones que veus que t’aprecien…

Són les coses de muntar un concurs. Però no patiu, que per la propera ja hem pres nota: sorteig i avall, que la sort faci la feina! 😛 Bromes a banda, al final hem triat les cinc receptes guanyadores aplicant el doble criteri que  ja us vam dir: plats que ens agradaria menjar només de veure’n la recepta però que a més estan ben argumentades les raons per les quals ens ha d’agradar. No ha guanyat cap plat que no tingui les dues condicions. De fet, la primera la té tothom: totes les receptes les farem! La segona, doncs, és la que ha marcat la diferència.

DSC_0026.JPG

El premi: un lot amb un delantal i una galeta molt "olletos" 😉 | Olletadeverdures.cat

Per fer la llista hem fet un mètode que hem trobat el més ric: cadascú de nosaltres vam fer una primera tria de cinc receptes i les vam posar en comú. Ens coneixem força bé, perquè tres eren les mateixes. Després vam fer una segona tria de tres més i en dos vam tornar a coincidir. Així van sortir les cinc. Aquí teniu la selecció de guanyadors:

Arròs amb cigrons alacantí, de Laura Burés
Un arròs valencià (amb això ja tenia molt guanyat…) fet a la cassola amb cansalada i cigrons. Ens explica la Laura: “Sóc una seguidora del vostre bloc des del principi, tinc família vinarossenca i alguna areel alacantina. Així que les vostres receptes tenien un caràcter tan familiar que em portaven directament a aquells moments de la infància en què descobreixes un plat…i et queda pr sempre. Perquè aquest plat? Correspon a les arrels alacantines i per mi te el sabor d’abans potser ara ho trobem poc subtil, refinat… Però per mi son plats que van a les arrels dels gustos… simples i autèntics”. Ole!!

Ranxo Aragonés, de Marga Pradas
Una cassola literalment impressionant dels temps de les feines dures al camp, quan anar-hi a treballar volia dir passar el dia fora de casa. La Marga troba que ens agrada per això: “Crec que us pot agradar, perquè té unes clares reminiscències a poble (encara que no sigui el vostre), del que sovint parleu. Crec que us pot agradar perquè involucra la gent a cuinar i a menjar i fomenta les relacions. Crec que us pot agradar perquè és una menja senzilla. Crec que us pot agradar, perquè és una “mena d’olleta” on hi es barregen “molts ingredients”. I tant que si, Marga!

“Coca Olleta”, de la Bet Florensa
“La recepta l’he titulat ‘coca olleta’. Sí, sí, és una coca!! Vaig pensar que us agradaria una coca salada que fos fàcil i ràpida, ideal pels dies que tingueu convidats, i com que aquest estiu vaig provar de fer la massa de Ca Massita (amb la recepta que vau penjar al blog) doncs de seguida ho vaig tenir decidit! A més, si no m’equivoco, us agraden tots els ingredients… porro, formatge blau, poma (això va per la Susanna, que la poma de Girona és la millor!) i pinyons…” No s’ha equivocat, no. I a sobre ens dedica un plat original… Com podia no guanyar!!??

Sopa amb brossa, de Nani
Un plat de Nadal de llarga preparació i fort sentit comunitari. Fantàstic! “Es tracta de la sopa de Nadal que sempre s’ha fet a la família Nolla: primer els meus avis, després els meus pares i ara els fills hem agafat el relleu. Podríem dir que ve de la comarca del Baix Camp, ja que conec moltes famílies de Riudecanyes i Mont-roig del Camp, pobles de les meves arrels familiars, d’Aforja i d’altres pobles dels voltants que la fan. Em porta records i emocions fortes. A casa no era fer la sopa, era una setmana abans començar a pensar i fer la llista d’allò que necessitaríem i quants seriem a taula, i sempre acabava caient algú inesperat de més”.

Coca amb cireres, d’Els Fogons de la Bordeta
Una coca dolça i tradicional que ens ha agradat molt per ser de temporada. L’argumentari? Aquí va, ordenadet en cinc punts: “Primeríssimament perquè és una recepta d’una coca, i clar, amb Ca Massita en ment hem trobat molt adequat que fos una recepta de forn el que us enviéssim. Segon, perquè la cirera és producte de temporada, i això sempre és una cosa que ens agrada, oi? Tercer, perquè denota el parlar d’una terra, el Baix Camp, on sempre serà “coca amb cireres” i mai “coca de cireres”, tal i com passa per exemple amb la coca amb recapte (i no de recapte). Quart, perquè és una coca reusenca amb certa història, potser petita, però història, d’aquelles coses quotidianes que fan que sigui una mica més especial i interessant (ho podeu llegir a l’entrada del bloc!). També perquè està relacionada, a Reus, amb una festivitat molt concreta: el Corpus. Una mostra més de que al nostre país tenim una menja per a cada festa, i pel que fa a dolços encara més! I per acabar, perquè de coca amb cireres també se’n fa, quadrada en lloc de rodona, a la Salzadella, un poble del Baix Maestrat, comarca que ens sembla que us deu sonar una mica…!” Sí o no??!!

Nivellàs o no? La veritat és que estem molt contents. Per veure que la gent no s’hi ha posat per poc, primer de res. Però sobretot de veure que han guanyat blocaires, però també lectors que ens fins ara ens havien seguit des del silenci. Ens agrada veure que alguns són autors estimats i d’altres persones amb qui amb prou feines ens coneixem més enllà dels seus escrits. Ens encanta veure que hi ha gent que ens coneix, que entén què ens agrada i, per tant, ens encanta veure que estem sabent expressar el que volíem dir amb el bloc. Que contents ens heu fet tots, punyeteros!

El regal: un lot molt “olleto”
I què han gunyat aquest cinc participants? Doncs un lot de regals que hem intentat que fos un pèl original i que els recordés a nosaltres. Després de descartar llibres de cuina, lots de Ca Massita i altres coses més tradicionals, hem optat per fer a mà un delantal de cuina d’Olleta de verdures i encerragar unes galetes genials amb el nostre logo a la gent de La Galeta Maria, que els tenim al costat de casa. Esperem que us agradi tant com a nosaltres: tot i que no són perfectes (serem honestos: el delantal podria estar millor imprés), ens fa molta il·lusió haver-los pogut personalitzar.

Colla, moltíssimes gràcies a tots per participar i implicar-vos. Sentir-se estimat i veure’s reconegut a gairebé totes les receptes és un fantàstic regal de cinquè aniversari. Ja ho veieu: nosaltres també ens sentim molt premiats, amb aquest concurs!

Salut!

Concurs dels cinc anys: 23 receptes!

dilluns, 30/04/2012 (Massitet)

Quan vam decidir que volíem celebrar el cinquè aniversari del bloc amb tots vosaltres amb un concurs de receptes, una de les coses que ens feia patir era la possibilitat que en rebéssim poques. Sobretot, perquè teníem decidit d’entrada que donaríem un petit premi a cinc participants. I si se’n presentaven només cinc? O pitjor, i se només en rebíem 3 o 4? Al final, un concurs no és un sorteig i això podia frenar la participació…

Però no! Heu respost de manera fantàstica i hem rebut 23 receptes, gairebé totes amb l’argumentació de perquè creieu que ens havien d’agradar. Vista la implicació, us prometem que és el darrer cop que dubtem de la vostra complicitat amb nosaltres. Moltes gràcies per jugar amb nosaltres!

Aquí van les 23 receptes que ens han arribat i que ara estem llegint, considerant i debatent. Hi ha molt de nivell i som dos els qui ens hem de posar d’acord, tot sovint amb gustos diferents. Mireu, mireu quin nivellàs:

  1.  Bisqué de galeres, de Maria José Peris
  2. Ranxo Aragonés, de Marga Pradas
  3. Arròs amb cigrons alacantí, de Laura Burés
  4. Bacallà amb sobrassada i mel, de Maragda Royo
  5. Bombons de xocolata i fruits secs, de Susanna Ginesta
  6. Bunyols de Sant Antoni (de la Terra Alta), de Maida Borràs
  7. Carabassa marinada rostida, de la Mar Calpena
  8. Coca amb cireres, d’Els Fogons de la Bordeta
  9. “Coca dels Olleta”, de Bet Florensa
  10. Confitura de taronges amargues, de Xesca Coll
  11. Conill amb Bitxo, de Braseria El Racó (La Garriga)
  12. Costelles amb préssec, d’Starbase
  13. Empanades farcides de vermell i verd, de Marina Antúnez
  14. Llanda de peix, de Gisela i Ramon
  15. Pastís de Sara, de  Marta Planes
  16. Un pa, qualsevol, que Massitet l’hauria de dur a la sang”, d’El pa dels ferrer 😉
  17. Pastís de formatge, de l’Alba Satorres
  18. Prims de Reus, de la Glòria
  19. Sopa amb brossa, de Nani
  20. Picantons amb bolets, de Sión
  21. Coca de pipes, de  Gemma Moncho
  22. Rotllets de pasta d’arròs amb bolets i gambes, de Sara Maria
  23. Arròs negre, de Marta

Com podeu veure, la majoria de les receptes venen d’amics, coneguts i saludats que tenen bloc de cuina. Com no: si els blocaires ens apuntem a un bombardeig!!! jajaja Però també hi ha mitja dotzena de receptes de persones que no tenen bloc; que solament són lectors i que s’han volgut apuntar. A més, amb molt de nivell tant amb les receptes com amb els argumentaris. Què voleu que us diguem, aquestes coses ens emocionen… Gràcies!!

Teaser_premi.jpg

És d'allò més complicat, oi? Què serà? 😉 | Olletadeverdures.cat

I sobre el premi… Doncs avui estem en condicions de fer-vos un teaser! Ensenyar-vos la punteta, vaja… jajaja Resulta que són tots dos (sí, dos) encarregats i encara estan en elaboració. A més, amb algun hi ha hagut un petit problema… Però ja arribem! De moment, aquí teniu la “punteta” d’un dels dos regals… jejejej

Al llarg d’aquesta setmana anunciarem els cinc guanyadors i esperem poder pujar una foto del regal complet. Mentrestant, us tornem a agrair la complicitat i, també, la paciència…

Salut i força!

Massitet i Kissumenja

Pèsols, pernil i ou escalfat

divendres, 20/04/2012 (Kissumenja)

M’estava mirant la ceba a la cassola i mentre la remenava em sembla que tenia una mica cara de babaua. A més de ser una recepta ben fàcil, deu ser el meu contacte més primari amb els fogons.

No entenc com Massitet no tenia notícia d’aquesta recepta, tot i que potser és perquè hi tinc una relació un pèl estranya: tant es pot dir “pèsols, pernil i ou escalfat” com “pèsols mama yo te ayudo.

Pèsols.JPG

Els pèsols del curs del Martí de 365mm.cat | Olletadeverdures.cat

No ho recordo molt bé, però en algun moment de la vida em devia fer il·lusió dir-li a la meva mare que si em deia alguna recepta fàcil que jo pogués fer, ella no s’hauria d’aixecar més d’hora abans d’anar a treballar per deixar-nos el dinar preparat.

Però és clar, això no va ser només un dia. Després dels pèsols van venir les llenties i altres coses que se’m cremaven a la cassola perquè jo estava més per altres històries que no pas pel foc. No sé si és veritat, però sempre he pensat que la meva relació amb la cuina ve força marcada per aquests dinars…

No recordo que mostrés cap mena d’enuig si em demanava si jo preparava el dinar, però sí que feia algun bufit si en el moment que havia d’estar vigilant la cocció feien alguna cosa més distreta a la tele o estava enganxada a algun llibre interessant o vés a saber. El què sé és que la cuina acabava perdent i jo intentant dissimular el descuit (crec que les llenties no m’agraden de tantes vegades que se’m van arribar a enganxar al fons de la cassola…)

Sigui com sigui, la cara de babaua de l’altre dia mentre remenava la ceba venia perquè ara, després d’uns quants anys, recordo aquella recepta i penso en què, quan ets petit, t’encanta ajudar la mama

Doncs bé, explicat el rotllo sentimentaloide, aquí teniu els ingredients per a dues persones i la recepta:

  • 1 ceba petita
  • 100 gr de pernil salat
  • 250 gr pèsols
  • 1 miqueta de pebre vermell
  • 2 ous

Sofregim la ceba en una cassola i quan està quasi daurada hi afegim el pernil (els talls no han de ser molt petits). Remenem una mica, afegim el pebre vermell (nosaltres vam utilitzar Pimentón de la Vera) i l’aigua justa per cobrir els pèsols que hi tirarem quan aquesta comenci a bullir. L’últim pas és escalfar els ous allà mateix un cop els pèsols estiguin gairebé a punt.

Pèsols_ou.JPG

Miro la foto i em transporto a casa... | Olletadeverdures.cat

Com a mínim fa 10 anys que no feia aquesta recepta perquè, com he dit, en Massitet no n’havia sentit a parlar mai. I em pregunto si la meva mare la continua fent o és d’aquelles que s’ha qudat una mica enrera. Ara, quan anem cap a La Jonquera, si algú ajuda a fer el dinar a la meva mare és en Massitet. Per què serà? 😉

Costella de porc i espinacs: un arròs del quinze!!

diumenge, 15/04/2012 (Massitet)

Cuines, de TV3, és probablement el programa de cuina que més m’agrada. És ben cert que depèn molt del cuiner que i de la seva capacitat per comunicar. Però, en general, crec que ha fet una feina molt bona donant a conèixer el treball dels cuiners del país (siguin famosos o no). És, també, un bon recurs per veure quin és el nivell de la cuina que es fa a les cases de menjar catalanes i com ha evolucionat (heu donat un cop d’ull a la seva hemeroteca? Es pot veure clarament com ha canviat tot!).

Crec que tot plegat ho feia força millor abans, quan el dirigia el meu admirat Miquel Sen. Hi desfilaven les primeres i segones espases del país i es veia cuina de molt nivell. Ara bé, crec que l’etapa liderada per la Tana Collados ha millorat molt a partir de la segona temporada (l’actual, la 2011 – 2012, quan s’ha desenganxat del poble que visitava el Divendres). Ara permet conèixer cuiners poc presents als mitjans i tenir també accés a receptes que potser no són (en general) del nivell tècnic de l’etapa Sen però (més) fàcilment realitzables a casa.

DSC_0468.JPG

Al web del Cuines es poden trobar arrossets gloriosos com aquest... | Olletadeverdures.cat

 De fet, la meva opinió sobre el Cuines va passar de l’admiració acrítica a l’interès matisat després d’una conversa  l’estiu de 2011. En un dels molts sopars populars que es fan al carrer al meu poble, vaig estar parlant amb una amiga que em va dir que li agradava més des que el portava la Tana. En un llenguatge senzill i planer em va dir: “trobo que abans sortien cuiners de restaurants molt pijets, que feien receptes difícils de fer a casa. Pareixien anuncis dels restaurants. Ara, les receptes es poden fer“.

En general puc entendre aquesta punt de vista, encara que nosaltres hem trobat receptes molt factibles de l’etapa d’en Sen que han marcat molt la nostra cuina. Però és ben cert que en els darrers mesos, la quantitat de receptes que es poden fer fàcilment i que són, al mateix temps, molt satisfactories des del nivell gastronòmic, són moltes.

Un exemple és l’arròs que us portem avui, una auténtica meravella popular que ens va seduir només veure-la i ens ha lligat per sempre més només tastar-la. Només mirant com el feien, vam intuir que seria la nostra Recepta del 15 (d’abril). Un cop provat, ja no hi va haver cap dubte. Aquí teniu la recepta tal com està penjada al web del Cuines. Per a quatre persones, però amb molta gana, eh?

  • 75 g d’oli d’oliva verge extra
  • 4 grans d’all
  • 2 cebes
  • 5 tomàquets madurs (triturats)
  • 1 branqueta de farigola
  • 500 g de costella de porc (a talls)
  • 100 g de papada de porc
  • 100 g de cansalada de porc
  • 150 g d’espinacs frescos
  • 360 g d’arròs bomba
  • sal grossa i oli
  • 2,5 l de brou de costella

Per fer el sofregit, piqueu la ceba molt fina, peleu els alls i piqueu-los molt fins, poseu l’oli en una cassola i, quan sigui calent, afegiu-hi els alls i, abans que agafin color, la ceba i la farigola i deixeu-ho coure a foc baix. La ceba ha de quedar molt caramel·litzada. Seguidament, afegiu-hi el tomàquet, deixeu-lo confitar amb la ceba, sense pressa i sense que es cremi i reserveu-ho a la mateixa cassola.


Mentrestant, fregiu la costella en una paella grossa amb oli. Quan estigui ben rossa, retireu-la de la paella i reserveu-la. Després, talleu la papada i la cansalada a trossos petits, deixeu-los coure en el mateix oli de la costella, i quan siguin ben rossos retireu-los del foc i reserveu-los. A continuació, en una altra paella amb oli molt calent fregiu els espinacs sencers i reserveu-los [Nota: nosaltres això ens ho vam saltar i ho vam fer a la mateixa paella que la costella i la papada… ;-)]

Tot seguit, a la cassola on heu fet el sofregit afegiu la costella, la papada, la cansalada, els espinacs i el brou i deixeu que arrenqui el bull. Quan ho hagi fet, poseu-hi una part d’arròs per tres d’aigua i deixeu, a foc fort, que es cogui durant quatre minuts. Després, rectifiqueu-ho de sal. Finalment, acabeu la cocció al forn a 220ºC durant 10 minuts. El traieu i el deixeureposar tres minuts abans d’escudellar-lo.

El resultat és un arròs realment impressionant, que ja comença a fer-te salivar només amb l’aspecte i les aromes. Sabor potent a carn i verdures, però amb l’arròs molt present. A més, queda solt però embolicat per un suc dens que us farà rellepar-vos els llavis. Queda un arròs melós realment addictiu, ple de sorpresetes gustoses en forma de costella, papada o espinacs. Molt gran, senyores i senyors!

Salut!

Cinc anys d’Olleta de verdures

divendres, 13/04/2012 (Massitet)

Avui els olletos estem de celebració: un 13 d’abril com avui, però de fa cinc anys, vam penjar el primer post amb una mica de contingut i dedicat a… la recepta de l’olleta de verdures! Una setmana abans havíem fer una primera entrada, però tot just anunciava la nostra intenció de tirar endavant el post. Per això celebrem l’aniversari el dia 13.

Han passat un munt de coses durant aquest cinc anys. Però no patiu que no us soltarem un rotllo sobre com ha estat d’important per a nosaltres posar en marxa el bloc ni de com ens ha canviat la vida això d’Internet. Tampoc us tornarem a dir per enèssima vegada que aquests 60 mesos han estat una etapa de descobriment de gent fantàstica, molts dels quals s’han desvirtualitzat en trobades memorables i alguns d’ells han esdevingut bons amics. Avui només us volem dir que estem molt contents de tot el què ens ha portat Olleta, que ens ho passem bomba fent-la i que ens encanta poder compartir tot això amb vosaltres.

Olleta_5_anys.jpg

Un plat d'olleta: la primera foto que vam penjar | Olletadeverdures.cat

Per això enguany ens agradaria celebrar un aniversari rodó com aquest amb tots vosaltres d’una manera més participativa. Amb la vostra complicitat, de fet: què us semblaria celebrar un concurs de receptes de cuina? Què us sembla si ens envieu per correu electrònic una recepta i nosaltres escollim les cinc que més ens agradin? Us animarieu a participar? Si no, ho deixem estar: fer per fer és un avorriment! 😉

A veure què us sembla la idea: vosaltres ens envieu la recepta (a Massitet o a kissumenja, com volgueu) i nosaltres les anem guardant totes. No heu d’enviar una recepta qualsevol: hauria de ser una menja que trobeu que ens agradaria molt. És més: junt amb la recepta, ens hauríeu d’enviar una petita explicació de per què trobeu que ens agrada: per l’ingredient, per la tècnica, per la història, pel lloc on es fa… pel que creieu que sigui! I una petita condició: heu de ser fans nostres al Facebook i/o seguir-nos al Twitter. Tampoc es gaire, no? 😛

Enteu el què vull dir quan dic que pastar uneix?

I si xalem, compartint i aprenent amb tots vosaltres! :-)) | Olletadeverdures.cat

Que us sembla com termini el dia 23 d’abril, diada de Sant Jordi?  Heu d’enviar la recepta completa i l’argumentari. Abans que s’acabi el mes, nosaltres farem la tria de les cinc millors combinacions de receptes i raons. Les receptes guanyadores les cuinarem i en farem cinc posts que anirem penjant al llarg de l’any. Per als cinc guanyadors, un lot de regals mooooooooooolt relacionats amb Olleta que encara estem acabant de bastir. Esperem que faci honor a la celebració i als guanyadors!

Colla, per nosaltres és un plaer comptar amb la complicitat que ens mostreu aquí, al Facebook i al Twitter. Amb aquest fregao, esperem tornar-vos una miqueta de tot plegat i poder seguir gaudint de la cuina i de la vostra companyia…

Ah, i als qui porteu aquí des de gairebé el primer dia: moltes gràcies de veritat! 😛

Salut i per cinc anys més!