Les bicicletes no sĂłn nomĂ©s per a l’estiu

dijous, 24/01/2013 (Massitet)

De petit, m’encantava acompanyar a ma germana a fer el vermut amb els seus amics. Hi anaven el dimenge al migdia, desprĂ©s d’haver dormit poc a causa d’una nit de marxa massa llarga. Ens portem 9 anys, de manera que allĂ­ tenieu un xiquet acompanyant una germana postadolescent amb ganes de marxa i de riure tot recordant la darrera matinada de diumenge.

M’agradava poder escoltar les seves aventures nocturnes, que clarament no entenia del tot. Veure com reien de coses que em semblaven tonteries de grans o d’escoltar com mig explicaven les coses per a que jo no les captĂ©s. Però m’agradava sobretot el menjar: un polpet amb allioli, una sepieta o un boqueronet fregit. Soliem (de fet, solien…) anar a la zona clĂ ssica del vermut al poble, encara ara: al Folet o al Kiosko de Rosita, a tocar del port.  La tria de tapes venia condicionada pel lloc, esclar…

El mĂ©s divertit per mi era, però, l’hora de demanar la beguda: “Una bicicleta”. Invariablement, per beure triaven una bicicleta. Em feia riure veure com demanaven, amb aquella seguretat que donen els 20 anys, una beguda que, a ulls infantils, no podia tenir un nom mĂ©s absurd. “Una bicicleta”. Encara sento el riure mig tĂ­mid mig incrèdul que se m’escapava cada diumenge en sentir-ho.

La beguda no era gaire innocent malgrat el nom. Es tracta de vermut negre de la terra (de la Terra Alta, mĂ©s concretament) amb sifĂł de debò aromatitzat amb un rondaxa de llimona i acompanyada d’un escuradents amb una oliva. Els mĂ©s puristes el fan aixĂ­, a pèl. Però sempre hi ha hagut heterodoxos que li posen un glaçó de gel. Vist amb ulls d’ara, una meravella… ;-)

Bicicleta.jpg

Una bicicleta del Celler Mariol. La glòria... | Olletadeverdures.cat

Han passat els anys (un bon grapat, sigui dit de passada…) i per mi la bicicleta es va quedar com un record d’infantesa associat a diumenges assolejats de primavera i estiu. Al poble s’havia mig perdut, tot i que ara ha revifat. Des que visc a Barcelona, a mĂ©s,  no havia sabut trobat cap lloc on en servissin. Fins que la setmana passada vam anar a sopar amb la colla al Celler Mariol.

El Celler Mariol Ă©s una mena d’embaixada a Barcelona de les terres del sud de Catalunya i el nord del PaĂ­s ValenciĂ . En concret, de la Terra Alta. I, esclar, hi tenen un vermut de collita pròpia ben espectacular. GairebĂ© m’emociono de veure davant meu el que veieu a la foto. Crec que vaig encarregar la bicicleta des de la porta… ;-) Havia arribat el primer al sopar, 10 minuts abans de l’hora.  I em vaig recrear una estoneta sol bevent el vermut i menjant unes patates fregides. Quin moment tan agradable…

Em va agradar molt, el Celler Mariol. Bons vins de collita pròpia, fets amb les seves vinyes al sud del Principat. Però tambĂ© unes molt bones clotxes, l’entrepĂ  nacional de la comarca: un pa rodĂł una mica sec, buidat i farcit de tomĂ quets escalivats i allò que a Vinaròs en diem sardina de casco i que els principatins diuen arengada. Bon cĂłc de verdures. Pastissets de cabell d’Ă ngel, cĂłc de mel. TxĂ©, com si estiguĂ©s a casa!!!

Tot plegat, portat per una familia de Batea, amb la matriarca fent les clotxes i recomenant que s’ha de menjar per postres. I servint-te un plat d’ametlles garrapinyades per acompanyar el cafè perquè t’ha sentit dir que t’agraden i les que has vist tenen pinta de cassolanes.

Tornarem aviat. Tot i que encara no sigui estiu…

Salut!

Entrants (nostĂ lgics) de Nadal

dissabte, 22/12/2012 (Massitet)

Temps era temps en què esperaves l’Ă pat de Nadal perquè sabies que menjaries “pernil del bo” i que els llagostins del teu poble, tan famosos, tornarien a ser a la taula de les grans ocasions. Eren èpoques en que ta mare comprava “formatge del car” i l’oferta especial de Nadal a les botigues no anava mĂ©s enllĂ  de mitja dotzena d’embotits i el salmĂł fumat -ara ja producte quasi cotidiĂ - era una cosa molt exòtica que nomĂ©s menjaven els quatre conneisseurs amb diners del poble.

No estic parlant de temps tant llunyants. Estic parlant dels vuitanta, quan les Ă vies de casa encara vivien el menĂş de Nadal era tancat i molt, molt tradicional. Anys en què ibèric encara no significava gaire cosa per la majoria de les classes mitjanes i populars . Quan “manxego” era l’adjectiu mĂ©s sofisticat que podia tenir un formatge de gamma alta. En fi, temps de força menys complexitat gastronòmica.

DSC_0249.JPG

Una manera diferent de menjar dàtils, molt més lleugera... | Olletadeverdures.cat

A casa meva, aquestes coses van començar a canviar als anys noranta. Just quan la cosa econòmica millorava, tots anĂ vem fent introduccions al mundillo de l’altra gastronomia i, sobretot, quan ma germana començava a tenir capacitat d’incidència en els menĂşs familiars. En aquest moment apareix el primer entrant que avui us expliquem en aquest post: el dĂ til farcit d’ametlla torrada i pernil (ara sĂ­) ibèric. Diu ma germana que es tradicional de Portugal, però no n’he sabut trobar referències.

És tan fàcil que gairebé em fa vergonya explicar-lo: li treiem el pinyol al dàtil confitat i el canviem per una ametlla torrada. Ho embolcallem tot amb una llenca ben fina de pernil ibèric i ho assegurem tot amb un escuradents. Ens agrada molt per la combinació encertadíssima de dolç i salat; de crocant i tou. A més, com que no va fregit com altres receptes amb dàtils és molt més lleuger.

El segon entrant va arribar ja als anys dos mil i mostren clarament un canvi: el vam treure d’un dels primers exemplars de la revista CUINA que van tenir a les mans. Torradetes de sobrassada i mel. Una recepta que ara sabem que Ă©s tradicional mallorquina. Però fa deu anys combinar un embotit amb mel era tan innovador que fins i tot ocupada portades de revistes de cuina. Literal. A casa nostra va triomfar per dos raons: perquè la matriarca Massita Ă©s fan incondicional de la sobrassada (de Mallorca, eh??) i tots sĂłn una colla de llèpols.

DSC_0273.JPG

Amb un mos, cap a dins! | Olletadeverdures.cat

Recepta? NomĂ©s un truc: poseu la mel desprĂ©s de treure les torradetes amb sobrassada del forn, on les hem posades per fer suar la sobrassada i donar-li un toc de calor. Si posem la mel abans d’entrar al forn, no seran tan brillants. RĂ pid a taula i a menjar-les d’un mos, que perden de seguida la temperatura.

Per mi sĂłn entrants nostĂ lgics perquè s’han consolidat com a receptes tradicionals de la nostra familia i perquè em remet a temps en què la vida va començar a canviar. Vist amb perspectiva, em permet veure en les coses petites del dia a dia aquells instants en què algunes coses van deixar de ser com eren i van donar pas a altres maneres de fer i d’entendre. A mi, aquestes coses i en aquestes dates, què voleu que us digui, em posen nostĂ lgic…

Amb aquestes dues receptes -ben fĂ cils i però tambĂ© ben bones- i ens acomiadem de La recepta del 15, que aquest desembre s’ha convocat per darrera vegada. Una llĂ stima, perquè Ă©s una iniciativa genial en la què hem participar tant com hem pogut i de la qual sempre treiem alguna recepta quan no sabem què cuinar. Però tambĂ© entenem que Ă©s una feinada i que indexar cada mĂ©s centenars de receptes (alienes) pot acabar cansant qualsevol. En tot cas i sobretot, felicitats i grĂ cies per la feina feta, Sandra i Xavi!

Ep! I bon Nadal a tothom!!

 

Guisat de llenties i sardines escabetxades

dissabte, 1/12/2012 (Massitet)

Fer una recepta per cridar als nostres lectors al participar al Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments Ă©s un plaer. Però us he de dir que quan vaig veure els productes que demanavem enguany em vaig atabalar una mica: “llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix”. La meva intenciĂł inicial era fer servir dos ingredients, a la recepta. I vista la llista no em sortia cap combinaciĂł agradosa. De fet, nomĂ©s se m’acudia mesclar llegums i conserves de peix. Però no, no volia caure en una amanida… Si hem de col·laborar amb el gran recapte, fem-ho aportant alguna cosa, no?

AixĂ­ que vaig fer una cosa ben revolucionĂ ria: fer una cerca a google ;-) Vaig fer diverses combinacions de llegums (cigrons, fesols, llenties) amb converves de peix (tonyina, muclos, escupinyes, cloĂŻses). I en una d’aquestes em vaig trobar una cosa que no m’esperava: un plat de la Ruscalleda amb llenties i sardines! Oh! I fĂ cil de fer i sense ingredients estranys! hehehehe

DSC_0218.JPG

Una combinaciĂł que ens sembla original i Ă©s ben bona | Olletadeverdures.cat

La recepta l’hem versionat una mica: a la de Ruscalleda, es guisaven les llenties i s’escabetxaven les sardines. Però clar, nosaltres les sardines ja les tenĂ­em escabetxades… AixĂ­ que vaig pensar en fer-ho a l’inrevès: faria una mena d’escabetx suau de llenties i hi afegiriem les sardines. AquĂ­ teniu la reepta original i aquĂ­ us passem la nostra versiĂł amb mides per a parelleta:

  • Un pot de 400 grams de llenties
  • Una llauna de sardines en escabetx
  • Una llenca de pebrot vermell
  • Mitja ceba mitjana o una de ben petita
  • 1 trocet de porro
  • Una pastanaga petita
  • Un parell de dents d’alls
  • Una fulla de llorer i una mica de sajolida
  • Vinagre de vi
  • 1 culleradeta de pebre vermell en pols
  • Oli d’oliva
  • Sal

Tallem les verdures a juliana petita trets dels alls, que tots just aixafarem. Les posem a sofregir a foc mitjĂ , fins que afagin color. Llavors, afegim la culleradeta de pebre vermell. Remenem i de seguida hi tirem un bon rajolĂ­ de vinagre i deixem que es redueixi. Ara afegim l’aigua fins que cobreixi les verdures ben cobertes. Ho deixem bollir un quart d’hora i afegim les llenties sense escorrer. Les deixarem fins que estiguin tovetes però sense desfer-se: les volem senceres. En aquest moment heu d’anar vigilant l’aigua, que no assassequi.

Aquest guisat el deixarem reposar, ja que no deixar de ser un escabetx: si el deixem un dia encara estarà més bo. El pas segúent serà molt fàcil: tot just cal posar les sardines escabetxades a sobre del guisat un cop emplatat i llestos. Per a que no es perdi res, el suc de la llauna el posarem per sobre.

Francament, no esparĂ vem que fos tant bo. De veres, un plat per provar. Ara a veure si entre tots col·laborem avui amb el Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments i fem que moltes famĂ­lies el puguin fer… Vinga, va, que no costa res i ajuda molt!

Mongetes, poma, pollastre: una amanida diferent

diumenge, 25/11/2012 (Massitet)

Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder tornar al Concurs de Formatges Artesans dels Pirineus que s’organitza des de fa uns anys en motiu de la Fira de Sant Armengol de la Seu d’Urgell. A banda de passar-nos-ho bomba menjant formatges (vegeu la crònica de l’any passat), ens agrada anar a la Fira perquè sempre coincideixes amb gent interessant. Enguany, a servidor de vostès, li va tocar compartir taula del jurat amb Joan PallarĂ©s, del Hotel i restaurant Can Boix de Peramola.

A Joan Pallarès el vam conèixer fa un bon grapat d’anys grĂ cies a una amiga i bona gourmet que ens hi va convidar a dinar. Per ella era un lloc de peregrinatge habitual amb la seva familia i ens el va voler descobrir. Ens va agradar molt i li vam fer saber amb entusiasme. Amb tanta fprça li vam fer saber que, per al Sant Jordi segĂĽent, la descobridora ens va regalar un llibre de receptes de’n Joan: En el seu millor moment.

DSC_0074.JPG

Una amanida fĂ cil, bona i "resultona" | Olletadeverdures.cat

És un llibre que a nosaltres ens sembla interessant per diferents motius. El primer, perquè els plats estan ordenats segons la millora temporada dels productes que s’empren per fer-los. El segon, que proposa menĂşs complets, cosa que et facilita força l’organitzaciĂł tant de la compra com de l’Ă pat. I el tercer, que els plats sĂłn vistosos però ben fĂ cils de fer en la immensa majoria dels casos. Com ja us haureu imaginat, la recepta l’hem treta d’aquĂ­.

Certament, publicar a les darreries de novembre una recepta que en Joan tĂ© col·locada a l’estiu sembla una traició en tota regla al plantejament del llibre. Però fa mesos que tenĂ­em la foto feta i el post pendent de publicar, i coincidir amb en Joan em va fer venir ganes de penjar-la; no puc esperar-me a l’estiu…. AixĂ­ que aquĂ­ teniu les mides, per a la tĂ­pica perella sense fills, d’una amanida diferent :

  • 250 grams de mongeta tendra rodona fina
  • 1 poma Fuji (o qualsevol poma dura i un pèl acida que us agradi)
  • 1 pit de pollastre
  • 1 tomĂ quet petit madur
  • Vinagre i oli d’oliva verge extra
  • Sal i pebre

Primer de res posem la mongeta a bollir. MĂ©s que a bollir, serĂ  escaldar perquè la volem al dente. Per evitar qeu se’ns cogui massa, la refredarem en sec posant-la en un bol amb aigua i glaçons. En un altra cassola, escaldem el tomĂ quet per pelar-lo mĂ©s fĂ ciliment. Li treiem les llavors i el passem pel tĂşrmix amb el vinagre i l’oli (al gust: estem fent una vinagreta). Reservem. Ara passem el pit de pollastre per la planxa ben salpebrat i el deixem que es dori per fora, agafam coloret. A darrera hora, pelem la poma i la fem a daus.

Ja ho podem barrejar tot rĂ pid per tal que la poma no s’oxidi (la vinagreta ho evitarĂ ) i ja ho podem servir. A la fota la vam emplatar fent servir un motllo, però la veritat Ă©s que va costar DĂ©u i ajuda que mantinguĂ©s mĂ­nimament la forma. En tot cas, queda una amanida ben original i diferent.

Per tancar el cercle, nosaltres li vam servir a l’amiga descobridora un dia que va venir a dinar a casa i va triomfar. Si la proveu, tambĂ© trobo que us agradarĂ . Per això la comparteixo amb vosaltres, de fet. No? ;-)

Salut

P.S.: Per cert, guardeu bĂ© la recepta de la vinagreta de tomĂ quet. DĂłna moooooooooooolt de joc en tota mena d’amanides i plats freds. ;-)

Santes hamburgueses

divendres, 5/10/2012 (Kissumenja)

Ara ja no recordo com li dèiem, perquè hi hem anat mĂ©s d’un cop i ja tenim ben clar que es diu Santa Burg, però la primera vegada que vam veure el rètol del restaurant no tenĂ­em molt clar el què hi deia. Hi passĂ vem per davant i anĂ vem intentant esbrinar què hi hauria al local, què s’hi faria i quan vam veure mĂ©s clar que era un restaurant, què s’hi menjaria. Al cap de poc temps, la Mar Calpena ens en va parlar, i desprĂ©s Massitet va veure la recepta d’una de les hamburgueses al programa Cuines de TV3.

Darrere el projecte estĂ  tambĂ© Xavier Pellicer però a la cuina hi ha el xef Alain Guiard. Si Ă©s tĂ© en compte que aquest Ăşltim, a banda de l’Ă€bac, ha estat tambĂ© als fogons de El RacĂł de Can Faves o al Sant Pau es podria posar en dubte que, en conjunt, el Santa Burg sigui una proposta gourmet. Però el què jo crec Ă©s que han apostat per un producte i ho han fet molt bĂ©. Tal com diuen al seu web la carn Ă©s de bou de primera qualitat i trinxada a mĂ . Serveixen hamburgueses, sĂ­, però amb una carn i uns ingredients excel·lents.  Tampoc no es pot deixar de banda que pots acompanyar-les amb alguna cervesa artesanal. A banda de triar la què mĂ©s t’agradi de les 10 Santes que ofereixen (Santa Burg, Santa Jordi, Santa Brats…), hi pots afegir algun extra o salsa a banda, com ceba, ou, tomĂ quet o salsa chili. I per si això fos poc, les patates fregides i els nuggets sĂłn ben bons!

Nuggets.jpg

Nuggets amb ratlladura de llimona | Olletadeverdures.cat

Si no em descompto, nosaltres n’hem tastat 4, i de totes, la què mĂ©s m’ha agradat Ă©s la Santa Maraia, potser perquè el pa de coca m’agrada moltĂ­ssim. Reconec que la Santa Deluxe estĂ  molt bona tambĂ©, però jo sĂłc de les que el foie li cansa una mica, aixĂ­ que per a mi Ă©s excessiva.

Santa_Maraia.jpg

Roast beef, formatge cheddar i pa de coca | Olletadeverdures.cat

L’Ăşltim dia que hi vam anar vam tenir taula perquè hi vam entrar d’hora, perquè sovint estĂ  ple a bessar. Això i que no hi hagi molt de personal, fa que la cosa vagi una mica lenta a vegades. A banda d’això i de què trobo a faltar que hi hagi algun postre mĂ©s que la coca de crema, no tinc res mĂ©s en contra. Trobo que s’hi menja molt bĂ©, que el tracte dels cambrers Ă©s molt bo i que la relaciĂł qualitat-preu Ă©s molt bona.

Chila: cuina d’autor porteña

diumenge, 9/09/2012 (Massitet)

A Buenos Aires no hi ha restaurants amb estrella Michelin. No Ă©s que no hi hagi restaurants de nivell suficient, sinĂł que l’explicaciĂł Ă©s mĂ©s bĂ sica: la famosa guia vermella no tĂ© una ediciĂł sobre l’Argentina. Per tant, no Ă©s cosa de la cuina que es fa al paĂ­s de la Pampa, sinĂł que els de la Michelin han decidit que no li dediquen un dels seus llibrets.

Això ho vam descobrir, com un podeu imaginar, buscant un restaurant amb el famĂłs estel per anar a sopar-hi un dia. Com ja sabeu, servidors de vostès celebrem el nostre aniversari anant a sopar a un restaurant d’aquest nivell cada 27 de maig. Enguany, però, com que ja sabĂ­em que passarĂ­em uns mesos a l’Argentina vam decidir que endarreririem el sopar i el farĂ­em allĂ . I com que la ignorĂ ncia Ă©s atrevida i l’eurocentrisme encara mĂ©s, un cop aquĂ­ ens vam trobar que no hi havia guia per seguir…

Però ja us hem dit que la cosa no tĂ© res a veure amb el nivell de la cuina porteña. I seguint indicacions de bons gourmands locals (DĂ©u els cria i ells s’ajunten…), vam començar a buscar per la Guia Oleo -considerada per molts la mĂ©s fiable de la ciutat. Que si Tomo I, que si Aramburu, que si Le Bourgogne… DesprĂ©s de mirar força, el que mĂ©s ens va agradar i encaixava amb el què volĂ­em va ser el Chila.

Què buscàvem? Doncs el tipus de cuina creativa que ens agrada trobar en aquest nivell de restaurants: basada en productes i receptes de la terra, però passada pel sedàs de tècniques una mica més modernes i/o amb combinacions innovadores que juguen amb la tradició per fer-la més divertida i amb capacitat de sorprendre. I tot plegat, en un ambient sense excés de formalismes però amb aquell servei professional que tots sabem valorar. I tot àixò és el que oferia Chila a priori.

IMG_6926.JPG

Raviol, el plat que més ens va agradar | Olletadeverdures.cat

Vam demanar el menĂş DegustaciĂłn Clásico, precisament perquè ens oferia aquesta combinaciĂł de clasisime i innovaciĂł. I el vam demanar maridat per a poder conèixer, de passada, els vins argentins que tant de protagonisme han adquirit en el mĂłn de l’enologia junt a d’altres dels anomenats del Nou MĂłn. L’experiència va ser ben gratificant.

L’oferta del menĂş eren uns entreteniments seguidt de cinc entrades salades i una de dolça, acabant amb un cafè amb petits fours. El nivell general va estar molt bĂ©, tant per la qualitat del producte com pels punts de coccions i les temperatures. Ens van agradar, especialment, dues coses.

La primera, un fantĂ stic “Raviol de maiz y comino, crema de anco, espinacas y caldo de maiz tostado“, exemple perfecte del què anĂ vem a buscar: el ravioli de la influència italiana amb dos ingredients ben tradicionals a l’Argentina: anco (carabassa) i panĂ­s. BonĂ­ssims els contrastos de dolços, salats, cruixents, melosos i el toc torrat del panĂ­s, com de quicos dolcens. Brutal.

IMG_6931.JPG

El cub de xai amb un acompanyament sensacional | Olletadeverdures.cat

La segona cosa, els tocs de la carn. El “Cabrito de Malargue, mini ñoquis de queso de cabra y repollitos” es desfeia a la boca, melĂłs a mĂ©s no poder. L’acompanyament maridava estupendament i ajudava a netejar la untuositat de la carn. El “Châteaubriant (lomo), risotto de quinoa y queso Sbrinz, tocino, purĂ© de portobelos y chaucha de estaciĂłn“. Una carn tendra i gustosa amb un acompanyament que ens va sorprende -el rissotto era fantástic.

No van estar gens malament els postres -aixĂ­, en plural. Perquè al final vam triar  una degustaciĂł de diferents postres. Molt bo el “CĂ­tricos: crema frĂ­a, carpaccio, maracuyá y helado de lima y romero”, perfecte per netejar la boca desprĂ©s de la carn. Addictiu i sorprenent el “Crocante de algarroba, crema y helado de manĂ­, cremoso de banana y gelee de ron”. Ja veieu: ingredients humils junts amb d’altres mĂ©s sofisticats presentats de formes contemporĂ nies.

IMG_6937.JPG

Festival de postres per compartir | Olletadeverdures.cat

Tot plegat ho vam maridar amb vins Sant Felicien, la gamma de monovarietals de les Bodegues Catena Zapata -de les mĂ©s conegudes d’Argentina arreu el mĂłn. Vam veure el Chardonnay en Roble, el Malbec i el Semillon dolç de collita tardana. Tots força correctes i van fer la funciĂł que havien de complir acompanyant els plats.

Aquest apat ens va costar, al canvi del moment, uns 90 euros per persona. No ens va semblar gens car, venint de Barcelona. En un cĂ lcul aixĂ­ a ull, un menĂş com el que hem fet i a sobre maridat no baixaria dels 120euros ara que han baixat una mica. Per tant, estem parlant d’un diferencial de preu que pot rondar el 30%. Una bona oportunitat, descomptat el viatge fins a Buenos Aires! ;-)

Deien alguns comentaris en blocs i la guia Oleo que, si mai la Guia Michelin es decideix a fer una guia de Buenos Aires, Chila seria el primer en rebre-la. No ho sabem perquè no coneixem tots els candidats. Però per la nostra experiència, aquest restaurant tĂ© molt poc a envejar d’alguns estrellats catalans on hem estat.

Salut!

La parrilla del pĂ rking

diumenge, 2/09/2012 (Massitet)

Els diumenges, Buenos Aires fa olor d’asado. Per ser mĂ©s precĂ­s, fa olor de parrilla: aquella mescla de l’aroma de la carn a la brasa, daurada i cruixent, i l’olor picant però agradable del fum del foc que fa possible el miracle. Aquest aire que perfuma la ciutat no vĂ©, nomĂ©s, dels asados que fan les families per rendir culte a la seva argentinitat. TambĂ© bĂ© d’un fenomen molt porteño i que crida l’atenciĂł a qualsevol visitant despistat: la parrilla al paso.

En aquesta ciutat, cada racĂł es pot convertit en una cuina improvisada. I no exagero: n’he vist a cantonades, d’altres literalment al mig de la vorera o d’altres mĂ©s discretes al mig d’un parc o una plaça. Però a mi les que m’han robat el cor sĂłn les que s’instal·len als estacionamientos de la capital. Als pĂ rkings, vaja.

IMG_7068.JPG

"Ha pedido un choripan, señora?" Els reis de la festa... | Olletadeverdures.cat

En aquesta ciutat sĂłn molt habituals un tipus d’instalacions molt curioses, las playas de estacionamiento. Un solar descobert normal i corrent, dels que podrien ser la base d’un edifici, asfaltat i amb mur no gaire alt que el tanca. Una guixeta feta de totxana vermella i una barrera que no Ă©s imprescindible. N’hi ha per tot arreu i sĂłn bĂ siques per poder aparcar en una metrĂłpoli impossible de conduir. Alguns d’aquests locals, arribat el diumenge, pateixen una metemorfosi literalment increĂŻble a ulls europeus.

IMG_7067.JPG

Cal fer cua per menjar aquĂ­! | Olletadeverdures.cat

Els cotxes desapareixen i es transformen en tauletes de tarrassa i unes parrilles de mida i característiques diverses. La guixeta canvia els preus per hora per la llista de productes, normalment molt curta: choripan i entrepans de bandiola o bifé de chorizo. Alguns hi afegeixen el morcipan. Els vigilants de cotxes, vestits amb monos de mecànic tacats de greix, donen pas a senyors guarnits amb delantals oliosos. La clientela ja no entra estressada per deixar el cotxe i marxar pitant; sinó per quedar-se i endrapar aquests trossos de carn servits entre pa i pa. Chimichurri o salsa criolla i cap avall!

Els cuiners no guanyaran un premi de maestro asador, probablement. Pero no us enganyeu: no ofereixen mala qualitat. SĂłn una opciĂł popular -en els dos sentits del terme- per menjar amb certa rapidesa, fins i tot caminant per la ciutat. I no, no sĂłn enganyaturistes. Si mĂ©s no, si vas un pèl de cura. De fet, la meva experiència Ă©s que una part gens menyspreable de la clientela sĂłn veĂŻns que van a menjar un entrepĂ  mentre passengen per la fira de San Telmo -una de les mĂ©s multitudinĂ ries de la capital argentina. La primera que vaig veure, El rey del chori (què us sembla??!!) em va robar el cor nomĂ©s posar-hi un ull i hi vaig tornar per menjar-hi i fer les fotos. La parrilla del pĂ rking, la vaig batejar, pensant que nomĂ©s n’hi havia una. No pas…

Em va fascinar i encara em fascina perquè tot això ja no Ă©s possible a Europa. És increĂŻble com de fins ens han tornat; com de pasteuritzats estem. Aquestes parrilles no passarien ni la primera part d’un control de seguratat sanitĂ ria dels que passen els negocis alimentaris del nostre paĂ­s. De fet, m’imagino a mĂ©s d’un inspector tenint un Ă­ctus nomĂ©s de veure on estan instal·lades.

Són un fenomen ben autèntic i ben popular, que tant de bo aquesta ciutat no deixi perdre com nosaltres hem deixat matar moltes tradicions culinàries. Un chori amb criolla? ;-)

Salut!

“¡En la Argentina cocina el telĂ©fono!”

diumenge, 26/08/2012 (Massitet)

Per ser exactes, la frase que em va dir Guillermo, un dels professors amb qui he vingut a treballar, va ser: “¡En este paĂ­s cocina el telĂ©Ă©Ă©Ă©Ă©Ă©Ă©Ă©Ă©Ă©Ă©fono!”. Primer, francament, vaig pensar que era una exageraciĂł de les seves (compleix força amb algun tret del tòpic d’argentĂ­ apassionat…). Però a fe de DĂ©u que per algunes de les coses que porto veient des que estic per aquesta part de mĂłn, la cosa Ă©s veritat. Si mĂ©s no a Buenos Aires i entre el que a Catalunya en podrĂ­em dir la classe mitjana.

Delivery
A Buenos Aires, tot els restaurants fan delivery. O sigui, servei a domicili. I quan dic tots vull dir tots. Des de les coses més conegudes pel nostre tros de món com pizzes, sushi o cuina xinesa fina a la cosa més inversemblant que puguem imaginar des del nostre punt de vista: plats de pasta fesca artesana, cuina macrobiòtica o un asado complet. Sí, estimats: la parrilla del costat de casa et porta carn a la brasa a casa si vols!

IMG_7111.JPG

Macrobiòtic, pizza, asado, falafel, japonès... gelat!!! | Olletadeverdures.cat

A mĂ©s a mes, en una altra diferència amb Catalunya, cada restaurant tĂ© el seu propi servei a domicili i no passen per centrals de reserves com les que tenim a Barcelona. Els mĂ©s grans tenen un servei propi de delivery i als mĂ©s petits els cambrers de sala tambĂ© es fan cĂ rrec de repartir per la ciutat. De fet, Ă©s força habitual veure com el cambrer que t’ha servit agafa una bossa i surt per la porta del restaurant… A la foto podeu veure els fulletons de la dotzena de locals que hi ha a menys de cinc minuts camintant de casa. No us sembla molt fort?

En aquest país, com deia Guillermo, cuina el telèfon. I el punyetero sap fer de tot! ;-)

Salut!

Milanesa napolitana, el plat nacional de Buenos Aires?!

diumenge, 19/08/2012 (Massitet)

Quan vaig arribar a Buenos Aires ara ja fa un parell de mesos, ho vaig fer amb una idea força clara tant sobre la importĂ ncia de la carn a la cuina local com tambĂ© de la influència que la cuina italiana havia deixat en forma de passiĂł per la pasta i les pizzes. Però un cop aquĂ­ he anat descobrint algunes obsessions gastronòmiques mĂ©s d’aquesta gent -mĂ©s enllĂ  de les conegudĂ­ssimes empanades.

Una d’aquestes descobertes Ă©s la milanesa. Al principi no li vaig prestar massa atenciĂł, entre altres coses perquè era una cosa que no buscava: jo volia asados i pasta fresca! SĂ­ que m’havia semblat veure-la en alguna de les moltes cartes de cases de menjar que he pogut conèixer aquests mesos. Però el dia que vam anar a dinar amb els nostres amics Pablo i Maria; i ell va dir “de aquĂ­ hay que comer la milanesa”, no me’n vaig poder estar de preguntar-li. De què va, això de la milanesa?

Pablo em va explicar que, com tantes altres receptes de la cuina porteña, la milanesa va arribar d’ItĂ lia -del nord, com el seu nom indica amb força claredat. La base no Ă©s res mĂ©s que un filet de (bona) vedella (argentina) arrebossat amb grĂ cia, de manera que de dins quedi tendre i de fora cruixent. Com us podeu imaginar, Ă©s un plat que guanya molt acabat de fer i que cal rebutjar si Ă©s molt gruixut o reescalfat. L’acompanyament estĂ ndar, la seva parella de ball habitual, sĂłn unes bones papas fritas.

milanga_sola.jpg

Milanesa sola. Veieu les mides??! | Olletadeverdures.cat

El plat, però, tĂ© una particularitat força graciosa i una variant molt interesssant -que de fet Ă©s l’objecte d’aquest post. La particularitat Ă©s la manera d’aconseguir que la carn quedi ben fina. No, no s’aconsegueix a base de tenir molta traça tallant. No. S’aconsegueix tenint habilitat fotent cops a sobre la taula! Xiquets i xiquetes: a Buenos Aires aprimen la carn a cops de martell (de fusta)… AixĂ­ aconsegueixen tres coses: l’esmentada finor, la tendresa citada i les mides vistes a la primera foto. Clar, a base de cops la carn s’escampa

La variant que servidor troba tan interessant Ă©s la milanesa napolitana. No us crida l’atenciĂł, un nom tan particular -per no no dir un pèl esquizofrènic? No sĂ©, Ă©s com parlar d’una crema catalana madrilenya. Dos gentilcis en un sòl plat? A mĂ©s, quan tens una mica de nocions de geografia italiana, la pregunta Ă©s: de dos llocs tan allunyats? L’explicaciĂł (com sempre?) es troba en l’origen d’aquest plat en una ciutat que a finals del XIX i principis del XX devia ser de les mĂ©s cosmopolites del mĂłn…

Entre la carn i la pizza, tu!
A Buenos Aires van arribar italians de totes les parts del paĂ­s, cadascĂş amb la seva cuina local a la memòria. Un cop aquĂ­, i com ha passat al llarg de tota la història de la humanitat, algunes tradicions es van conservar intactes i d’altres es van mesclar per a donar lloc a nous plats. AixĂ­ neixia la milanesa napolitana: el tall de carn arrebosat del nord cobert amb tomĂ quet, formatge i orenga. O sigui, els ingredients de la mĂ©s famosa de les pizzes napolitanes; la margarita. Tot plegat, acabat de coure al forn. Genial, no?

IMG_5843.JPG

Genial i contundent, de fet. Especialment si hi afegeixen pernil dolç, costum força estĂ©s. Amb una poden menjar perfectament dues persones. Personalment, m’agrada mĂ©s la versiĂł que posa el tomĂ quet fresc a rodanxes a sobre. És una mena de toc d’autor mĂ©s modernillo que trobes en alguns llocs i que la fa un pèl mĂ©s lleugera que la que porta la salsa de tomĂ quet. Ara, per a gustos sabors…

Sigui com sigui, menjeu-la si mai veniu: Ă©s una mena de plat nacional de la ciutat.  És per tot arreu (ara ja m’hi he fixat: la tenen TOTS els restaurants que he visitat). Hi ha qui diu que ha alimentat les classes populars de la ciutat des de mitjans del segle XX.  Una explicaciĂł que es troba en la potència de la indĂşstria cĂ rnica argentina, que fa que els preus siguin aquĂ­ mĂ©s baixos: “Âżen quĂ© otro lugar del mundo podĂ­a comerse un “escalope” de nalga o de bola de lomo, manjar de reyes, como plato cotidiano, por el precio de una salchicha?”, diu l’Academia Argentina de Gastronomia.

No us deixeu enganyar pel nom, doncs: si demaneu una milanesa napolitana, estareu menjant l’essència de  Buenos Aires. Si a sobre demaneu, amb to convençut, una milanga con fritas, ja gairebĂ© sereu un porteño mĂ©s… ;-)

Salut!

Nota al peu: quan vaig veure què era, el meu cap va linkar amb la vedella arrebossada que mengen compulsivament a Baden-Wurtemberg. Com dos paĂŻsos taaaaaaaaan (aparentment) allunyants, comparteixen passiĂł? L’explicaciĂł Ă©s molt fĂ cil: el sud d’AlemĂ nia i el nord d’ItĂ lia no sĂłn tan lluny… La resta, ja l’heu llegida… ;-)

Cargols & Flamencu amb Moritz

dijous, 26/07/2012 (Kissumenja)

A casa els Olletos, quan comprem una cervesa ja sigui per posar-les a la nevera per si de cas, per acompanyar algun àpat o quan surto de l’escola i em ve de gust fer-me’n una al nostre humil balconet, sol ser Moritz. Fins i tot la sense alcohol, l’Aigua de Moritz, és la que més ens agrada.

Jo fa un temps vaig decidir que volia tornar a ballar alguna cosa. No tenia clar el què i vaig provar un intensiu de flamenc que em va enganxar i ara ja fa dos anys que ho faig. BĂ©, que ho intento… ;)

Cargols no en menjo massa perquè a Massitet no li acaben de fer el pes (tampoc no els he cuinat mai i no sé si sabria fer-ho), però més d’una vegada els demano a la carta d’algun restaurant perquè en sóc força fan d’aquests animalons bavosos que poden semblar fastigosos però que me’n menjaria a quilos.

Tot això per dir-vos que quan Gastroblocaires va proposar fer la sortida Cargols & Flamencu amb Moritz (organitzat juntament amb PUMM)… com havia de dir que no????!!! Impossible!

Si la cosa pintava bé des de bon principi, va continuar (i acabar) encara millor. Per arribar al lloc on es feia el “sarau”, la Caseta del Migdia, la Moritz va posar el mitjà de transport. Vam pujar-hi amb la furgoneta Mercedes i va ser d’allò més divertit veure que a dins hi havia un tirador de cervesa!!!

Moritz.JPG

El mitjĂ  de transport amb tirador de cervesa, genial! | Olletadeverdures.cat

Un cop a dalt, el primer que vam fer va ser treure el cap per veure la bonica ciutat de Barcelona i reunir-nos amb la resta de blocaires que,  com sempre, va ser un plaer!

I va arribar el sopar: cargols, carn a la brasa (pollastre i botifarra), amanida i postres. TambĂ©, evidentment, cerveses (Moritz, Epidor o Aigua de Moritz). Va ser una vetllada molt maca, xerrant amb els altres blocaires i gaudint d’un bon espectacle de flamenc amb els germans CortĂ©s i la bailaora de cuyo nombre no puedo acordarme… No sĂ© si eren bons o no, fins aquĂ­ no arribo, però sĂ­ que sĂ© que a mi em van agradar molt, que al final Ă©s el que compta, oi? I el conjunt de la nit va ser mĂ©s que espectcular!!

Nosaltres hi vam anar convidats, però com ja veieu, si ho he sabut transmetre bé, que va ser una experiència que va valer molt la pena. Sopar, cervesa Mortiz i espectacle flamenc per 19€?? Això no és cap preu!

Bailaora_argentina.JPG

Què bé que ho feia, l'argentina! | Olletadeverdures.cat

Per què ho explico si el 14 de juny es va acabar? Doncs per dos motius, un de mĂ©s tonto, si voleu, que Ă©s que ahir vaig veure un cartell de classes de flamenc per un carrer a Buenos Aires, i em va venir al cap que la bailaora era argentina; i l’altre que ara teniu la oportunitat de gaudir d’una altra fantĂ stica proposta: Sardines & Rumba by Moritz. Es farĂ  fins al 22 de setembre i jo ja estic pensant en embolicar a les meves flamenkes per anar-hi… ;)

No vull acabar sense dir que la Leti ens va semblar una community de l’alçada d’un campanar: ens va tractar super bĂ©, sense agobiar i transmetent que el què mĂ©s l’interessava era que gaudĂ­ssim de l’event i de la nit. Escriure’n o no crec realment que era quelcom secundari… Doncs mira, se’l mereix, el post! ;)