Teoria i tècnica de l’asado argentĂ­

dimecres, 11/07/2012 (Massitet)

SĂłc una persona de mites gastronòmics. Tots els que no he tingut ni a la mĂşsica, ni a la literatura ni a la polĂ­tica ni al periodisme, els tinc a la cuina. No sĂłn, però, cuiners. SĂłn receptes. O, amb mĂ©s precisiĂł, Ă pats. Ja us en vaig explicar un aquĂ­, tambĂ© llatinoamericĂ . Avui us explicarĂ© un dels mĂ©s grans que mantinc: l’asado argentĂ­.

Mai n’havia menjat fins diumenge passat, a casa d’uns amics de Buenos Aires. Alguns em podeu dir que podria haver-ho fet abans, en alguns dels molts (i bons, segons em diuen) restaurants argentins que hi ha a Barcelona. Però ja us he dit que el meu mite Ă©s un Ă pat: igual que el pernil veneçola el vaig voler menjar fet a casa, l’asado tambĂ©. Sabia que era tot un  esdeveniment social i cultural, aixĂł de l’asado. I un restaurant, per molt bo que sigui, no t’ho dona. Feia temps que ho intuia i ara ho sĂ© del cert.

foc.jpg

La parrilla en plenitud: flama al lateral i carn a la brasa | Olletadeverdures.cat

Un asado comença al migdia i no se sap molt bĂ© quan acaba. Comença cap a quarts d’onze, quan el parrillero o asador es posa a fer foc. SĂ­, companys: qui fa l’asado Ă©s l’home. Com a tants paĂŻsos llatins, els Ă pats de festa els cuina l’home i no pas la dona. Això del foc no Ă©s pas menor, ja que els argentins sĂłn molt maniosos (llegiu exigents, va…) amb això de la brasa: ha de tenir la quanitat i la intensitat exacta; i tothom te la seva manera de fer-ho -que Ă©s la millor, esclar! ;-)

Mitja horeta o tres quarts fent foc i brasa (amb carbĂł vegetal o amb llenya) i llavors ja comença l’hora de posar els primers talls de carn. Quins sĂłn els primers? Doncs una parella una mica paradoxal, aparentment. Per una banda, les salsichas i chorizos parrilleros. Per una altra banda, la peça que trigui mĂ©s en fer-se. L’explicaciĂł Ă©s molt senzilla: les salsitxes i els xoriços es començaran a manjar mentre es va fent la resta…

Choripan.jpg

Choripan per començar! La força de la senzillesa... | Olletadeverdures.cat

Comencem, doncs, amb uns trocets d’embotit  i el (per mi tambĂ© mĂ­tic) choripan: res mĂ©s que els chorizos encastats dins de pa torrat. Mentre anem menjant, es posa en marxa la part social del ritual: mentre els nens juguen pel jardĂ­ on hi ha la parrila, els adults van endrapant mentre comenten com de malament estĂ  la vida, quina lliga  mĂ©s bona ha fet el seu equip o aclarir si algĂş coneix la millor manera per anar no sĂ© on a passar el cap de setmana…

Si no estĂ s atent, et pedrĂ s una part d’un procĂ©s important: mariposear els chorizos. Bonic i poètic verb per dir que els has d’obrir per la meitat en horitzonal menys un trocet del mig; el suficient per a que tingui forma de papallona (mariposa). Ep! Què Ă©s això? El maestro parrillero ha aprofitat per posar una paelleta a la brasa amb una provoleta amb orenga: mĂ©s municiĂł per anar endrapant i rajant de polĂ­tics, banquers i futbolistes…

La cosa ja va cap a la taula, sembla: l’entranya, una tira fina i sabrossñisima que m’ha seduĂŻt per sempre, ja estĂ  al foc i trigarĂ  poc en coure’s. El vacio, a mig cami entre l’entrenya i el bifĂ© de chorizo pel que fa a mides, tambĂ© estĂ  per cami. Una mica mĂ©s de chorizo, salsichas i provoleta i cap a taula.

provoleta.jpg

Ep! La provoleta a la parrilla. No ho havia vist mai | Olletadeverdures.cat

La carn arriba en l’ordre invers d”entrada al foc: primer l’entraña (brutal, insisteixo), desprĂ©s el vacio (tendre, gustĂłs) i acabar el bifĂ© (què dir-ne?). Diuen els entesos de la cosa que, sense contar els entrants, la quantitat ha de ser de mig quilo de carn per comensal. IncreĂŻble, no? aixĂł sĂ­; en un asado de llarga durada pots estar quatre o cinc hores menjant. Potser mĂ©s. Qui menys sembla gaudir-ho Ă©s el asador o parrillero, que es passa el dinar pendent de la carn.

Les carns, per ordre i al seu temps
Un bon parrillero, em va explicar un amic, mai treurĂ  tota la carn a l’hora i no deixarĂ  de vigilar el foc i l’alçada de la parrilla. SĂ­, amics: en aquest paĂ­s la graella Ă©s mòbil i puja i baixa en funciĂł del foc, de la calor de les brases i de la carn que tens fent-se. Li vaig preguntar a Pablo si no era pesat, estar tot l’Ă pat pedent . “No, me encanta!!”, em va dir. El mĂ©s convincent però, va ser la mirada cĂłmplice i el mig somriure sorneguer amb què m’ho va dir. Què gran: s’ho estava pasant bomba, cuinant per nosaltres…

La carn no arriba sola, ni molt menys. Un acompanyament per baixar: amanida lleugera i fresca. Això, mana la tradiciĂł, ho fan les dones. Un acompanyament al nivell de l’exigència gĂ strica: patates i moniatos (batatas) al caliu. IncreĂŻbles; es desfeien a la boca. Pintades amb mantega, que això Ă©s un plat de l’interior bovĂ­ del paĂ­s: l’oli d’oliva, per l’amanida d’influència mediterrĂ nia. La carn al punt: rosada i sanguinosa per dins; pero torrada i cruixent per fora.  Brutal. Molt bona…

Tres hores menjant carn, vaig calcular. Per acabar, unes postres ben argentines que vaig portar d’un curs de panaderia tradicional que havia fet divendres: gaznates i alfajores santefecinos. Com us podeu imaginar, lleugerets a matar. Dulce de leche per un tub i sucrĂ© glacĂ© per si no estava prou dolç. Els encanten les coses ensucradĂ­ssimes, als argentins!

La parrilla, una qĂĽestiĂł d’estat
Bona part de la jugada del asado es guanya a la parrilla. I la mirada al cel que va fer Maria quan li vaig preguntar com havien fet la seva m’ho va confirmar: “no sabĂ©s la de dibujos que hiciiiiiiiimos”. Per a Pablo era important i li van dedicar hores.

carns.jpg

Ja podem començar! La resta anirà arribant mentre mengem... | Olletadeverdures.cat

Ă’bviament, mòbil (jo diria que si no ho Ă©s, ni ho consideren parrilla. Mira que et dic…). Però tambĂ© havia de tenir un compartiment lateral separat de la parrilla en sĂ­ per a tenir sempre brasa fent-se. Per assegurar que no afecta a l’asado, una paret refractária per separar el dipĂłsit de foc de la carn. Ho podeu veure clar a la primera foto.

Tenir parrilla es veu que Ă©s meravellòs, a l’Argentina: quan vaig comentar als amics de feina que el cap de setmana anava a fer una parrilla a casa d’un amic, gairebĂ© em van felicitar. I, de fet, van comentar amb certa enveja catxonda la sort de poder tenir a casa una infraestructura clau en aquest paĂ­s. DesprĂ©s de diumenge ho entenc millor i desprĂ©s de llegir un article sobre els asados a la premsa, ho comprenc del tot.

El asado com a gest d’afirmaciĂł nacional
A l’Argentina, el asado Ă©s una instuciĂł social venerada, cuidada i mantinguda. Familiar o amb amics, es fa els dimenges i Ă©s un signe d’identitat cabdal. Tant, que fins i tot li han dedicat estudis a la universitat. AquĂ­ en podeu trobar una sĂ­ntesi periodĂ­stica, que explica coses ben curioses.

Per exemple, que fins al segle XIX nomĂ©s era de vaca. Va ser llavors quan es va afegir el xai i fins al segle XIX no va arribar el porc (Ă©s a dir, la salsitxa i el xoriço ara canònics). Els talls tambĂ© s’han anat fet mĂ©s petits, comparats amb els quarts d’animal sencer que es coien a la Pampa que el va veure nĂ ixer. I una dada sociologica curiosa: no es converteix en el plat nacional que es ara fins a ben entrat del segle XX i per impuls dels immigrants i els seus fills.

Explica aquest estudi que la clau es “la ambiciĂłn de los hijos de los immigrantes por ejercitar actividades que demuestren si argentinidad”. Això, sumat a una pujada de sous als anys 40 va fer mĂ©s fĂ cil l’accès a la carn de capes cada cop mĂ©s Ă mplia de la societat. Ja ho tenim tot, doncs:  lasado convertit en signe identitari…

Jo ja deleixo per repetir una demostraciĂł d’argentinidad;-)

Salut!

ExcursiĂł amb una truita de llangonisses

dimecres, 4/07/2012 (Massitet)

Quan de petit anava d’excursiĂł amb l’escola o amb alguna de les mĂşltiples activitats extraescolars a què estava apuntat, gairebĂ© sempre m’emportava per dinar un entrepĂ  de truita. Hi ha havia diverses opcions, entre els meus gustos preferint, començant per una simple truita a la francesa (encara ara, de tant en tant, em regalo un sopar de pa amb tomĂ quet i truita a la francesa, un dels meus petits plaers favorits). Però les dues favorites eren la de pernil salat i, sobretot sobretot, la de llangonisses…

Tortilla_llangonisses.JPG

El meu gust de la memòria fet truita... | Olletadeverdures.cat

No em pregunteu perquè la meva mare em feia (sempre) entrepans de truita per marxar d’excursiĂł: suposo que el saber popular li feia veure que era un Ă pat força complet, amb proteĂŻna i hidrats. A mi m’era igual, perquè els entrepans de truita m’encataven. Vist amb la distĂ ncia dels anys i amb el punt d’exageraciĂł que donen els bons records, juraria que una de les coses que mĂ©s m’agradava de les excursions -digueu-me antisocial, si voleu…

No tĂ© cap secret, la recepta. Es tallen a trossos petits allò que al Maestrat en diem llangonisses i que els orientals dieu salsitxes i es fregeixen ben fregides. Quan tenen aquell color daurat que enamora, s’afegeix l’ou fins que qualli. La mare les doblava per a que quedessin allargades i cabessin a un mitjanet, la manera que tenim de dir-li a Ca Massita als entrepans de 50 grams.”Tomateta, sal i oli”, que diria ma mare,  i cap a dins del pa.

La que veieu a la foto la vaig fer mig extasiat un dia que tenia dues salsitxes per casa i no sabia ben bĂ© que fer per sopar. La neurona que tinc permanentment conectada a la meva infĂ ncia va fer un xispasso, els ulls se’m van obrir com quan estĂ s molt content, em van pujar els colors a la cara de l’emociĂł, vaig somriure fins quasi riure i finalment vaig dir mig cridant : “Hòstia! Una tortilla de llangonisses!”. És el que tenen les regressions infantils…

Salut!

Salgado Alimentos: a menjar pasta artesana argentina!

dijous, 28/06/2012 (Massitet)

Quan ets un afeccionat a la cuina, la tria del primer Ă pat que farĂ s en un paĂ­s pot ser un moment una mica complicat. A fi de comptes, serĂ  la primera impressiĂł del lloc i et pot marcar una mica la teva relaciĂł amb el menjar local de cara a les properes incursions…

Si a sobre, el paĂ­s Ă©s conegut per diverses opcions gastronòmiques diferents, la cosa Ă©s posa ben costa amunt. I Argentina Ă©s precisament d’aquests casos. Probablement el paĂ­s de la pampa Ă©s conegut per la seva carn vermella, que tĂ© en l’asado la seva mĂ xima expressiĂł. Però tambĂ© Ă©s conegut per la seva cuina d’arrel italiana, especialment la pasta i la pizza. AixĂ­ que, què tries quan tot t’agrada i tot tĂ© tan bona pinta?

IMG_5450.JPG

L'"amanideta" del dinar. Bona pinta, eh? | Olletadeverdures.cat

La veritat Ă©s que la tria va ser molt mĂ©s fĂ cil del què em pensava: de les quatre persones amb qui vaig parlar el primer dia a l’Argentina, totes em van recomanar la pasta artesana farcida de Salgado Alimentos. I a sobre, buscant per Internet vaig trobar que estĂ  considerat un dels millors 10 llocs per menjar-ne a Buenos Aires (aquĂ­ i aquĂ­). Com resistir-se, quan ho tens a 2 minuts de rellotge de casa teva?

Amanideta i plat de pasta
La idea era fer un dinar mĂ©s aviat lleugeret, rotllo amanida i plat de pasta. Però, com ja m’ha passat algun cop, vaig obviar una dada clau: com sĂłn les racions? Doncs grans. A Buenos Aires les racions sĂłn grans. AixĂ­ que el que havia de ser un dinar lleuger va ser un senyor Ă pat. Sobretot, quan vaig començar a llegir la carta…

De primer, amanida de boconcinni, alfĂ brega i tomĂ quets secs (brutals: dels millors que he menjat!). De segon, uns conchiglioni farcits de carabassa, gall d’indi i crema de romeret. Brutals! SĂ­, ja ho sĂ©: no entraria dins de la categoria de plats lleugers. Però ja us he dit que quan vaig començar a llegir la carta la idea primera va perdre força… jejeje 

IMG_5451.JPG

Un plat sensacional i ben reconfortant un dia d'hivern austral... | Olletadeverdures.cat

En el primer plat, a més, la seva no-lleugeresa va venir provocada per una de les característiques que, sovint, em caracteritzen: no preguntar el que no entenc de la carta. Quan vaig sol em fa vergonya. Quines coses eh? I els boconcinni no van resultar ser una herbeta, sinó unes boles petites de mozarella. Ara, no els vaig fer cap fàstic, eh?

NivellĂ s, senyores i senyors. Els argentins saben fer cuina italiana i la pasta la tenen controladĂ­ssima. Deliciosa, al dente i amb salses ben gustoses. Un altre dia  us explicarĂ© que ja he comprovat que tambĂ© saben fer pizzes ;-) L’explicaciĂłde tot plegat Ă©s molt fĂ cil i es pot resumir en una dada que a mi m’ha sorprès: sabĂ­eu que  el 80% dels argentins actuals tenen un ascendent italiĂ ?

SĂ­ tu: entre 1870 i 1960 en van arribar centenars de milers, fins al punt que a principis del segle XX eren la meitat dels estrangers residents al paĂ­s i van esdevenir el 12% dels habitants del paĂ­s. Un paĂ­s d’acollida (el 1910 el 42% dels habitants eren estrangers!) que van fer del mestissatge (això si: entre blanquets europeus, eh?) una marca de la casa. De fet, el propietari del restaurant Ă©s de famĂ­lia italiana i el local Ă©s una antiga fĂ brica de pasta fresca reconvertida…

I aixĂ­ estan, esclar: fotent una pasta que tomba d’esquena!

Salut!

Una iaia “postissa”

diumenge, 24/06/2012 (Kissumenja)

La Lola no Ă©s la meva Ă via, però suposo que una Ă via deu fer el mateix paper que ella ha fet amb nosaltres. Quan els meus pares van arribar a La Jonquera van anar a viure a la casa del costat i una de les coses que li haig d’agrair (i molt!) Ă©s la frase que li va dir a la meva mare: “Jo li parlarĂ© en catalĂ , aixĂ­ quan vagi a l’escola ja en sabrà”. VĂ©s tu a saber si no m’estimo tant la meva llengua grĂ cies a ella… En tinc molts records, com quan ens acompanyava a veure els Reis Mags quan arribaven a La Jonquera o quan sortĂ­em a la muntanya a veure el “meu cavall”, que era un arbre tort.

Però aquest Ă©s un blog de cuina, oi? AixĂ­ que anem a la part gastronòmica d’aquesta relaciĂł: cada dimecres al migdia ens venia a buscar a l’escola, fèiem una volta pel mercat i anĂ vem a dinar a casa seva. Evidentment, mai no vam menjar res que no ens agradĂ©s: què voleu, macarrons? Doncs macarrons! Ara descobreixo que el purĂ© de patata us agrada, doncs purĂ© de patata. Arròs a la cubana, pollastres a l’ast… i gelats. Molts gelats! M’agradava moltĂ­ssim anar a casa seva. Tant, que el cĂ stig mĂ©s greu que recordo Ă©s un dia que, per una cosa de l’escola, allĂ  mateix, un dimecres, la meva mare em va dir que d’anar a dinar a casa la Lola res. Ai, quin disgust!

Tenia moltes ganes de dedicar-li un post i he pensat que el millor que podria fer és alguna cosa amb llet condensada. Per què? No us podeu imaginar la de vegades que he anat a la nevera de la Lola, n’he agafat un pot i me l’he cruspit cullerada rera cullerada!

Ingredients per fer un flam de llet condensada:

  • 3 ous
  • 740 g de llet
  • 370 g de llet condensada
  • 150 g de sucre
  • 50 g d’aigua

PreparaciĂł:

Es barregen els ous amb les llets (la normal i la condensada). Es deixa reposar i omplim el motlle (on hem posat el caramel, fet amb el sucre i l’aigua). Ho posem al forn, preescalfat a 170º  per quallar-lo al bany maria. La recepta que vaig mirar deia que s’havia de deixar 50 minuts però jo vaig necessitar com uns 20 més. Però bé, ja sabeu que està al punt quan el punxem amb l’escura dent i en surt net.

IMGP9235.JPG

Quina cosa més golafre! | Olletadeverdures.cat

A veure si la visito, que Ăşltimament la tinc una mica abandonada, pobreta. AnirĂ© a casa seva, xerrarem de les nostres coses, bĂ©, xerrarĂ  ella! ;-) i farem un d’aquells berenars sopars que tant m’agradaven quan ens quedĂ vem a dormir a casa seva: pa amb tomĂ quet, embotits, formatges, escopinyes… I ara que ja som grans, una cerveceta per acompanyar!

Macarrons amb suc

dimecres, 30/05/2012 (Massitet)

A casa dels meus pares, els llibres de cuina hi van entrar als anys setanta. No ho puc afirmar amb rotunditat, però. De fet, ho he deduĂŻt desprès d’anys buscant per casa tota cosa que s’assembli a llibres de cuina. És probable que n’haguĂ©s entrat algun abans: el meu avi patern era un bibliòfil i una persona curiosa de mena, aixĂ­ que el puc imaginar encarregant algun volum sobre cuines del mĂłn o alguna cosa similar.

Però la veritat Ă©s que no n’he trobat cap, de llibre dels anys vint i trenta. Si en comptes de parlar del meu avi parlo de la meva famĂ­lia en general, tampoc m’estranya gaire. A fi de comptes, Ă©s una nissaga menestral que ha cuinat de manera molt tradicional i sòbria, transmetent el coneixement de forma oral -i amb paperets, molts paperets: d’aixĂł sĂ­ que n’he trobat, d’abans dels anys setanta!

Macarrons_amb_suc.jpg

A mi em va passar el mateix: perquè es deuen dir "amb suc"? | Olletadeverdures.cat

 Imagino, doncs, que els pocs que hi ha a la meva casa familiar van entrar de la mĂ  d’un altre bibliofil encuriosit: mun pare. Una altra cosa no, però llegir ho va fer molt i tambĂ© va heretar la curiositat de l’avi. No em sorprèn, doncs, que els (pocs) exemplars que corren per casa siguin de cuina del mĂłn. Tampoc, que apareguin als anys setanta: moments de canvi cultural i de cert resorgiment econòmic impulsat pel desarrollismo feixista, les editorials van començar a traduir llibre editats a fora amb molta foto, molta recepta i poc context gastronòmica.

Un dels meus favorits Ă©s diu Pasta & Pizza, un llibre d’estètica setentera total editat el 1974 per la casa Montena i signat per Massimo Alberini i Anna Martini. El primer resulta que era un crack del gastroperiodisme del segle XX italiĂ . D’ella, que es qui posa les receptes, no n’he trobat cap referència mĂ©s. Quaranta anys desprès d’arribar a Vinaròs, ara habita un dels prestatges destacats de casa nostra a Barcelona. I sabeu què? Ha canviat la manera com mengem la pasta a cals Olletos.

Quines coses, oi? Un llibre que ma mare no sabia ni que tenia (ja us ho he dit: som una famĂ­lia tradicionalista) ha revolucionat la nostra cuina de la pasta. L’efecte papallona deu ser alguna cosa semblant a això… ;-) N’hem tret unes quantes receptes i una de les mĂ©s repetides (fĂ cil, bona, rĂ pida i per nosaltres original) Ă©s la que us portem avui.

  • 250 grams de macarrons
  • 1/2 tall de pernil dolç de mig centimetre de gruix
  • 1 tros d’api
  • 1/2 pastanaga petita
  • 250 grams de tomĂ quet ratllat
  • ParmesĂ  ratllat
  • Sal, oli d’oliva verge extra i pebre negre

Posem oli a escalfar a la paella i fregim a foc suau l’api i la pastanaga, que haurem tallat a daus petits. Quan ja tingui una mica de color, hi posem el pernil dolç tallat de la mateixa manera. Nosaltres no el passem massa, per l’oli: no ens agrada massa cuit. Llavors, afegim el tomĂ quet i el deixem que es faci una melmelada. I ja estĂ : ja posem posar la salsa a sobre de la pasta i afegir-hi parmesĂ  ratllat.

El toc de l’api Ă©s el que la fa, per nosaltres, novedosa i diferent. La fem servir molt poc, aquesta tija: per al brou de putxero i poca cosa mĂ©s. Per tant, el seu toc herbaci i un punt Ă cid ens resulta molt divertit combinat d’aquesta manera. I Ă©s clar: aquesta recepta ens permet sortir de les receptes de sempre. Que ja sabeu: jo vinc de casa tradicional! jejejeje Si el proveu, ja ens direu el què!

Salut!

Coca de pernil rostit

dimarts , 15/05/2012 (Massitet)

Just fa un mes us explicava en aquest post, tambĂ© dedicat a La recepta del 15, que el programa Cuines de TV3 Ă©s un dels meus favorits dels dedicats a l’afecciĂł aquesta nostra. Coses que passen, avui torno a acudir a aquest espai televisiu per treure’n una recepta per la nostra aportaciĂł a la iniciativa mensual de la gent de  Xocolata Desfeta i Els Fogons de la Bordeta.

Aquest cop, però, la recepta la vam veure abans de saber que el mes de maig la cosa aniria d’entrepans. NomĂ©s la vam veure, vaig saber que aquell entrepà el farĂ­em. Primer, per la idea de fer un bocata amb carn rostida, un de les meves formes preferides de menjar proteĂŻna. DesprĂ©s, perquè la recepta és de l’hamburgueseria Santa Burg, un local d’aquessa de burguers gourmet que darrerament han sortit per Barcelona i que està al costat de casa i que ens agrada força. AixĂł, però, ja us ho explicarĂ  Kissumenja en un post que ja estĂ  escrivint.

Total que com que tenia ganes de fer-lo aviat i la Recepta del 15 anava d’entrepans, doncs que va caure el cap de setmana passat. La veritat Ă©s que l’entrepĂ  no tĂ© cap misteri un cop has rostit la carn. Per tant, i com sempre sol passar amb aquestes receptes senzilles, la clau estĂ  a la matèria primera: un bon pa, un bon tros de porc, un bon formatge. AquĂ­ van els ingredients per fer-lo:

  • 1 bon tros de coll de porc bridat per rostir-lo al forn
  • Cognac
  • Vi ranci
  • Sal i pebre
  • Oli d’oliva verge extra
  • Un bon formatge Cheddar (ja, ja ho sĂ©: bo Ă©s dificil de trobar a Barcelona…)
  • Pa de coca d’un flequer artesĂ 

El rostit el vaig fer ben senzill; res a veure amb el del vĂ­deo. Vaig salpebrar la carn i la vagi fregar amb un bon rajolĂ­ d’oli, un raig de cognac i un raig de vi ranci. Ho vaig deixar una estona com macerant i ho vaig posar a rostir sense res mĂ©s. La veritat Ă©s que va quedar tan (sorprenentment) bona que una mica mĂ©s i no en deixo per l’entrepĂ !


Un cop fet això, vaig posar el pa de coca a torrar lleugerament i al costat vaig posar a fondre el cheddar (ho vaig veure al vĂ­deo i em va semblar intel·ligent). Mentre, vaig amanir una mescla d’enciams amb una mica de vinagre no gaire Ă cid i oli d’oliva verge. I ja estĂ : a muntar l’entrepĂ . A sota, la carn. A sobre, formatge. L’amanida i tapat amb la coca. I cap a dins!

Molte bo, la veritat. Contrastde sabors i de textures, l’amanida li aporta un punt de frescor i de lleugeresa força interessant. DonarĂ  joc, a casa nostra, aquest enciam amanit als entrepants… Amb una bona cerveseta artesana fas un soparot de dissabte ben arreglat i original. Nyam!

Salut!

Temperant i menjant xocolata a dojo!

dilluns, 14/05/2012 (Massitet)

SĂłc del parer que hi ha coses que, si les trobes fetes, no paga la pena posar-se a fer-les a casa. Ho penso, per exemple, del pa. Tot i que darrerament li he trobat el gust a això de pastar a casa, la veritat Ă©s que tenir un bon professional a prop que te’l provieixi Ă©s una de les millors coses que et pot passar com a afeccionat a la cuina i al bon menjar.

Pèro si hi ha una cosa de la qual ho penso especialment, aquesta és la pastisseria. I per concretar una mica més, tot el què impliqui temperar xocolata i treballar-lo en líquid per després tenir la paciència de deixar-lo quallar i obtenir dolços pels quals sóc capaç de creuar mitja Barcelona.

Tot i això, quan ens van convidar un taller sobre xocolata al Sabores Taller de Cocina no vaig dubtar gens. De fet, era força congruent anar-hi: em podia posar fins a dalt de xocolata!! I a sobre, treballat per Marc Rodellas, de la Pastisseria Rodellas de Sant Celoni. I de passada fer una cosa que m’encanta: mirar gent que sap treballar matèries primeres que jo em sĂ© incapaç de manipular amb destresa.

IMG_5030.JPG

Festival de xocolates a GrĂ cia. Qualsoval deia que no! | Olletadeverdures.cat

Marc Rodellas Ă©s un d’aquest joves artesans que darrerament vaig descobrint per Catalunya i que tenen en comĂş l’afany de perfecciĂł i la voluntat d’assolir l’excel·lència en el seu camp. I tot, respectant la tradiciĂł però posant ganes per trobar noves combinacions per renovar el negoci i evitar que la vida trepidant que ens ha tocat viure no deixi el mostrador antiquat. Això li va merèixer l’any passat el premi de Millor Jove Mestre ArtesĂ  Innovador

El cas de Marc, però, em va resultar curiĂłs: la seva vocaciĂł Ă©s tardana. Com ell mateix va explicar, va “fer de tot” abans d’agafar l’obrador que havia obert el seu pare l’any que ell va nĂ ixer. Perquè ho va fer? Perquè li sabia greu que el negoci familiar, de la seva mateixa edat, tanquĂ©s. I llavors va decidir aprendre l’ofici amb el pare i va sortir a formar-se tècnicament.

Se reconèixer aquesta manera de fer: l’he viscuda a casa meva, a Ca Massita. I en el Marc vaig saber veure (escoltar, mĂ©s aviat) l’amor per una feina que has vist fer tota la vida i que et porta a dedicar-t’hi per a que no es perdi. I se li nota, la passiĂł pel que fa: Ă©s una paio entusiasmat, curiĂłs, perfeccionista. I, pel que em van dir els entesos presents a la sala, tècnicament ben format.

Ens va ensenyar a fer tauletes de xocolata de diferentes maneres. Negre amb taronja confitada; blanca amb iogurt i gerds; i de xocolata caramel amb capuccino. De fet, aquest darrer -la xocolata amb llet amb un toc de caramel- va ser un dels grans descobriments de la nit. De la marca Barry (una mena de Ferrari del cacao professional). Amb un toc de sucre cremat suau és fantàstic. El problema: no es pot trobar en quantitats menors a cinc quilos.

TambĂ© van ser molt aplaudides les roques suĂŻsses fetes amb fruits secs caramelitzats (aquĂ­, l’Ăşnica recepta de la nit). Ara bĂ©, si alguna elaboraciĂł va triomfar aquesta van ser els bombons. Primer, el de xocolata amb llet caramel amb quicos. Una combinaciĂł que ja n’havĂ­em menjat algun cop. DesprĂ©s, la que a mi em va robar el cor i una mica mĂ©s i em provoca una fartada: el mateix xocolata però amb cacaus fregits amb mel. Els coneguts Peanuts Eagle, vaja. IM-PRES-SIO-NANTS!!!

IMG_5032.JPG

Farcit dels bombons de peanuts. Brutal, xe, brutal! | Olletadeverdures.cat

Per mi, però, un dels espectacles mĂ©s fabulosos que pot haver quan parlem de xocolata Ă©s el temperat. El procès que el deixa llest per treballar-lo i que una vegada solidificat no blanquegi ni tampoc es fongui massa. Per mi Ă©s un procediment com esotèric: l’has de fondre, l’has de baixar per sota dels 30 movent-lo sobre el marbre i desprĂ©s tornar-lo a pujar per sobre dels trenta per fer-ne el que volguem: bombons, tauletes, cobertures, etc… FantĂ stic.


Marc ens va fer una introducciĂł a la histĂłria del cacau i tambĂ© sobre els diferents tipus de plantes i de nivells de qualitat. Trobareu mĂ©s detalls aquĂ­ o aqui. Però Marc es comunica mĂ©s i millor amb una espatula a la ma que no amb un Power Point al davant. Dona-li xocolata i veurĂ s com s’expressa: detalls, anècdotes, matisos, aclariments, precisions… Un mestre, vaja.

Va ser una nit fantĂ stica, d’aquelles on aprens a apreciar encara mĂ©s el que et poses a la boca. Poca broma, amb el treball de la xocolata. Si això , a sobre, ho fas rodejat d’amiguetes blocaires la cosa ja puja molt de categoria. Encara que hi ha gent que diu detestar [sic] aquestes trobades, a mi em semblen una manera fantĂ stica d’aprendre coses i de conèixer millor a gent interessant. I de temperar i menjar xocolata a dojo, Ă©s clar!

Salut!

 

Concurs de receptes del cinquè aniversari: els guanyadors

dimarts , 8/05/2012 (Massitet)

Ens ha costat molt. MoltĂ­ssim. I no Ă©s una tòpic ni un lloc comĂş per començar el post. És la punyetera veritat. Moltes receptes (grĂ cies!!!) amb molt de nivell (aplaudiment general!!). A sobre, moltes sĂłn d’amics o coneguts. D’altres, de gent que et segueix des del principi. D’altres, de persones que no sabies que estaven a l’altra banda de la pantalla i que s’impliquen amb el teu bloc quan els ho demanes. No vegis com Ă©s de complicat descartar persones que veus que t’aprecien…

SĂłn les coses de muntar un concurs. Però no patiu, que per la propera ja hem pres nota: sorteig i avall, que la sort faci la feina! :-P Bromes a banda, al final hem triat les cinc receptes guanyadores aplicant el doble criteri que  ja us vam dir: plats que ens agradaria menjar nomĂ©s de veure’n la recepta però que a mĂ©s estan ben argumentades les raons per les quals ens ha d’agradar. No ha guanyat cap plat que no tingui les dues condicions. De fet, la primera la tĂ© tothom: totes les receptes les farem! La segona, doncs, és la que ha marcat la diferència.

DSC_0026.JPG

Per fer la llista hem fet un mètode que hem trobat el més ric: cadascú de nosaltres vam fer una primera tria de cinc receptes i les vam posar en comú. Ens coneixem força bé, perquè tres eren les mateixes. Després vam fer una segona tria de tres més i en dos vam tornar a coincidir. Així van sortir les cinc. Aquí teniu la selecció de guanyadors:

Arròs amb cigrons alacantí, de Laura Burés
Un arròs valenciĂ  (amb això ja tenia molt guanyat…) fet a la cassola amb cansalada i cigrons. Ens explica la Laura: “SĂłc una seguidora del vostre bloc des del principi, tinc famĂ­lia vinarossenca i alguna areel alacantina. AixĂ­ que les vostres receptes tenien un carĂ cter tan familiar que em portaven directament a aquells moments de la infĂ ncia en què descobreixes un plat…i et queda pr sempre. Perquè aquest plat? Correspon a les arrels alacantines i per mi te el sabor d’abans potser ara ho trobem poc subtil, refinat… Però per mi son plats que van a les arrels dels gustos… simples i autèntics”. Ole!!

Ranxo Aragonés, de Marga Pradas
Una cassola literalment impressionant dels temps de les feines dures al camp, quan anar-hi a treballar volia dir passar el dia fora de casa. La Marga troba que ens agrada per això: “Crec que us pot agradar, perquè tĂ© unes clares reminiscències a poble (encara que no sigui el vostre), del que sovint parleu. Crec que us pot agradar perquè involucra la gent a cuinar i a menjar i fomenta les relacions. Crec que us pot agradar perquè Ă©s una menja senzilla. Crec que us pot agradar, perquè Ă©s una “mena d’olleta” on hi es barregen “molts ingredients”. I tant que si, Marga!

“Coca Olleta”, de la Bet Florensa
“La recepta l’he titulat ‘coca olleta’. SĂ­, sĂ­, Ă©s una coca!! Vaig pensar que us agradaria una coca salada que fos fĂ cil i rĂ pida, ideal pels dies que tingueu convidats, i com que aquest estiu vaig provar de fer la massa de Ca Massita (amb la recepta que vau penjar al blog) doncs de seguida ho vaig tenir decidit! A mĂ©s, si no m’equivoco, us agraden tots els ingredients… porro, formatge blau, poma (això va per la Susanna, que la poma de Girona Ă©s la millor!) i pinyons…” No s’ha equivocat, no. I a sobre ens dedica un plat original… Com podia no guanyar!!??

Sopa amb brossa, de Nani
Un plat de Nadal de llarga preparaciĂł i fort sentit comunitari. FantĂ stic! “Es tracta de la sopa de Nadal que sempre s’ha fet a la famĂ­lia Nolla: primer els meus avis, desprĂ©s els meus pares i ara els fills hem agafat el relleu. PodrĂ­em dir que ve de la comarca del Baix Camp, ja que conec moltes famĂ­lies de Riudecanyes i Mont-roig del Camp, pobles de les meves arrels familiars, d’Aforja i d’altres pobles dels voltants que la fan. Em porta records i emocions fortes. A casa no era fer la sopa, era una setmana abans començar a pensar i fer la llista d’allò que necessitarĂ­em i quants seriem a taula, i sempre acabava caient algĂş inesperat de mĂ©s”.

Coca amb cireres, d’Els Fogons de la Bordeta
Una coca dolça i tradicional que ens ha agradat molt per ser de temporada. L’argumentari? AquĂ­ va, ordenadet en cinc punts: “PrimerĂ­ssimament perquè Ă©s una recepta d’una coca, i clar, amb Ca Massita en ment hem trobat molt adequat que fos una recepta de forn el que us enviĂ©ssim. Segon, perquè la cirera Ă©s producte de temporada, i això sempre Ă©s una cosa que ens agrada, oi? Tercer, perquè denota el parlar d’una terra, el Baix Camp, on sempre serĂ  “coca amb cireres” i mai “coca de cireres”, tal i com passa per exemple amb la coca amb recapte (i no de recapte). Quart, perquè Ă©s una coca reusenca amb certa història, potser petita, però història, d’aquelles coses quotidianes que fan que sigui una mica mĂ©s especial i interessant (ho podeu llegir a l’entrada del bloc!). TambĂ© perquè estĂ  relacionada, a Reus, amb una festivitat molt concreta: el Corpus. Una mostra mĂ©s de que al nostre paĂ­s tenim una menja per a cada festa, i pel que fa a dolços encara mĂ©s! I per acabar, perquè de coca amb cireres tambĂ© se’n fa, quadrada en lloc de rodona, a la Salzadella, un poble del Baix Maestrat, comarca que ens sembla que us deu sonar una mica…!” SĂ­ o no??!!

NivellĂ s o no? La veritat Ă©s que estem molt contents. Per veure que la gent no s’hi ha posat per poc, primer de res. Però sobretot de veure que han guanyat blocaires, però tambĂ© lectors que ens fins ara ens havien seguit des del silenci. Ens agrada veure que alguns sĂłn autors estimats i d’altres persones amb qui amb prou feines ens coneixem mĂ©s enllĂ  dels seus escrits. Ens encanta veure que hi ha gent que ens coneix, que entĂ©n què ens agrada i, per tant, ens encanta veure que estem sabent expressar el que volĂ­em dir amb el bloc. Que contents ens heu fet tots, punyeteros!

El regal: un lot molt “olleto”
I què han gunyat aquest cinc participants? Doncs un lot de regals que hem intentat que fos un pèl original i que els recordĂ©s a nosaltres. DesprĂ©s de descartar llibres de cuina, lots de Ca Massita i altres coses mĂ©s tradicionals, hem optat per fer a mĂ  un delantal de cuina d’Olleta de verdures i encerragar unes galetes genials amb el nostre logo a la gent de La Galeta Maria, que els tenim al costat de casa. Esperem que us agradi tant com a nosaltres: tot i que no sĂłn perfectes (serem honestos: el delantal podria estar millor imprĂ©s), ens fa molta il·lusiĂł haver-los pogut personalitzar.

Colla, moltĂ­ssimes grĂ cies a tots per participar i implicar-vos. Sentir-se estimat i veure’s reconegut a gairebĂ© totes les receptes Ă©s un fantĂ stic regal de cinquè aniversari. Ja ho veieu: nosaltres tambĂ© ens sentim molt premiats, amb aquest concurs!

Salut!

Concurs dels cinc anys: 23 receptes!

dilluns, 30/04/2012 (Massitet)

Quan vam decidir que volĂ­em celebrar el cinquè aniversari del bloc amb tots vosaltres amb un concurs de receptes, una de les coses que ens feia patir era la possibilitat que en rebĂ©ssim poques. Sobretot, perquè tenĂ­em decidit d’entrada que donarĂ­em un petit premi a cinc participants. I si se’n presentaven nomĂ©s cinc? O pitjor, i se nomĂ©s en rebĂ­em 3 o 4? Al final, un concurs no Ă©s un sorteig i això podia frenar la participaciĂł…

Però no! Heu respost de manera fantĂ stica i hem rebut 23 receptes, gairebĂ© totes amb l’argumentaciĂł de perquè creieu que ens havien d’agradar. Vista la implicaciĂł, us prometem que Ă©s el darrer cop que dubtem de la vostra complicitat amb nosaltres. Moltes grĂ cies per jugar amb nosaltres!

AquĂ­ van les 23 receptes que ens han arribat i que ara estem llegint, considerant i debatent. Hi ha molt de nivell i som dos els qui ens hem de posar d’acord, tot sovint amb gustos diferents. Mireu, mireu quin nivellĂ s:

  1.  Bisqué de galeres, de Maria José Peris
  2. Ranxo Aragonés, de Marga Pradas
  3. Arròs amb cigrons alacantí, de Laura Burés
  4. BacallĂ  amb sobrassada i mel, de Maragda Royo
  5. Bombons de xocolata i fruits secs, de Susanna Ginesta
  6. Bunyols de Sant Antoni (de la Terra Alta), de Maida BorrĂ s
  7. Carabassa marinada rostida, de la Mar Calpena
  8. Coca amb cireres, d’Els Fogons de la Bordeta
  9. “Coca dels Olleta”, de Bet Florensa
  10. Confitura de taronges amargues, de Xesca Coll
  11. Conill amb Bitxo, de Braseria El RacĂł (La Garriga)
  12. Costelles amb prĂ©ssec, d’Starbase
  13. Empanades farcides de vermell i verd, de Marina AntĂşnez
  14. Llanda de peix, de Gisela i Ramon
  15. Pastís de Sara, de  Marta Planes
  16. Un pa, qualsevol, que Massitet l’hauria de dur a la sang”, d’El pa dels ferrer ;-)
  17. PastĂ­s de formatge, de l’Alba Satorres
  18. Prims de Reus, de la Glòria
  19. Sopa amb brossa, de Nani
  20. Picantons amb bolets, de Sión
  21. Coca de pipes, de  Gemma Moncho
  22. Rotllets de pasta d’arròs amb bolets i gambes, de Sara Maria
  23. Arròs negre, de Marta

Com podeu veure, la majoria de les receptes venen d’amics, coneguts i saludats que tenen bloc de cuina. Com no: si els blocaires ens apuntem a un bombardeig!!! jajaja Però tambĂ© hi ha mitja dotzena de receptes de persones que no tenen bloc; que solament sĂłn lectors i que s’han volgut apuntar. A mĂ©s, amb molt de nivell tant amb les receptes com amb els argumentaris. Què voleu que us diguem, aquestes coses ens emocionen… GrĂ cies!!

Teaser_premi.jpg

I sobre el premi… Doncs avui estem en condicions de fer-vos un teaser! Ensenyar-vos la punteta, vaja… jajaja Resulta que sĂłn tots dos (sĂ­, dos) encarregats i encara estan en elaboraciĂł. A mĂ©s, amb algun hi ha hagut un petit problema… Però ja arribem! De moment, aquĂ­ teniu la “punteta” d’un dels dos regals… jejejej

Al llarg d’aquesta setmana anunciarem els cinc guanyadors i esperem poder pujar una foto del regal complet. Mentrestant, us tornem a agrair la complicitat i, tambĂ©, la paciència…

Salut i força!

Massitet i Kissumenja

Pèsols, pernil i ou escalfat

divendres, 20/04/2012 (Kissumenja)

M’estava mirant la ceba a la cassola i mentre la remenava em sembla que tenia una mica cara de babaua. A mĂ©s de ser una recepta ben fĂ cil, deu ser el meu contacte mĂ©s primari amb els fogons.

No entenc com Massitet no tenia notĂ­cia d’aquesta recepta, tot i que potser Ă©s perquè hi tinc una relaciĂł un pèl estranya: tant es pot dir “pèsols, pernil i ou escalfat” com “pèsols mama yo te ayudo.

Pèsols.JPG

Els pèsols del curs del Martí de 365mm.cat | Olletadeverdures.cat

No ho recordo molt bé, però en algun moment de la vida em devia fer il·lusió dir-li a la meva mare que si em deia alguna recepta fàcil que jo pogués fer, ella no s’hauria d’aixecar més d’hora abans d’anar a treballar per deixar-nos el dinar preparat.

Però Ă©s clar, això no va ser nomĂ©s un dia. DesprĂ©s dels pèsols van venir les llenties i altres coses que se’m cremaven a la cassola perquè jo estava mĂ©s per altres històries que no pas pel foc. No sĂ© si Ă©s veritat, però sempre he pensat que la meva relaciĂł amb la cuina ve força marcada per aquests dinars…

No recordo que mostrĂ©s cap mena d’enuig si em demanava si jo preparava el dinar, però sĂ­ que feia algun bufit si en el moment que havia d’estar vigilant la cocciĂł feien alguna cosa mĂ©s distreta a la tele o estava enganxada a algun llibre interessant o vĂ©s a saber. El què sĂ© Ă©s que la cuina acabava perdent i jo intentant dissimular el descuit (crec que les llenties no m’agraden de tantes vegades que se’m van arribar a enganxar al fons de la cassola…)

Sigui com sigui, la cara de babaua de l’altre dia mentre remenava la ceba venia perquè ara, després d’uns quants anys, recordo aquella recepta i penso en què, quan ets petit, t’encanta ajudar la mama

Doncs bé, explicat el rotllo sentimentaloide, aquí teniu els ingredients per a dues persones i la recepta:

  • 1 ceba petita
  • 100 gr de pernil salat
  • 250 gr pèsols
  • 1 miqueta de pebre vermell
  • 2 ous

Sofregim la ceba en una cassola i quan estĂ  quasi daurada hi afegim el pernil (els talls no han de ser molt petits). Remenem una mica, afegim el pebre vermell (nosaltres vam utilitzar PimentĂłn de la Vera) i l’aigua justa per cobrir els pèsols que hi tirarem quan aquesta comenci a bullir. L’Ăşltim pas Ă©s escalfar els ous allĂ  mateix un cop els pèsols estiguin gairebĂ© a punt.

Pèsols_ou.JPG

Miro la foto i em transporto a casa... | Olletadeverdures.cat

Com a mĂ­nim fa 10 anys que no feia aquesta recepta perquè, com he dit, en Massitet no n’havia sentit a parlar mai. I em pregunto si la meva mare la continua fent o Ă©s d’aquelles que s’ha qudat una mica enrera. Ara, quan anem cap a La Jonquera, si algĂş ajuda a fer el dinar a la meva mare Ă©s en Massitet. Per què serĂ ? ;-)