Locro, el plat nacional argentí

dimarts, 9/07/2013 (Massitet)

Avui és 9 de juliol i a l’Argentina estan de festa grossa. És la  diada nacional i celebren la seva independència de l’Imperi espanyol. Bé, exactament celebren la proclamació d’independència d’un ens polític anomenat Provincias Unidas del Rio de la Plata i que al cap d’uns quants anys donaria lloc a les repúbliques de l’Argentina, Uruguay i Paraguay.

La societat argentina és molt nacionalista i, com us podeu imaginar, tal diada és celebra amb molta festa, normalment en família. És dia d’anar a manifestar-se i a participar de les celebracions oficials, que es fan a llarg de tot el país. És a Tucumán, però, on es fa la celebració més grossa. La raó és molt senzilla: és en aquesta provicna del nord de l’Argentina on es va proclamar la república el 1816. Aquest territoir havia estat sempre una zona amb menor presència de la potència colonial i els criollos (fills d’espanyols nascuts ja a les amèriques) independentistes s’hi havien fet forts després d’un intent previ d’independència el 1810.

Com us podeu imaginar, un país tan nacionalista i tan donat a menjar bé, té un plat propi del dia de la independència. Es diu locro, vé del nord (d’on, si no?) i és pot considerar un dels pocs plats d’origen precolombí  que va sobreviure a l’espanyolització primer i, després, a la barreja de receptaris i tradicions que va comportar l’arribada d’italians, armenis i jueus en les diverses onades migratòries. De fet, el locro és dels pocs vestigis de la cuina anterior al segle XIX que encara té una forta presència a les taules de l’Argentina. Probablement, perquè s’ha considerat el plat nacional…

El locro no pot amagar el seu origen: plat dels camperols indígenes de les muntayes del nord i oest i, per tant, menys europeitzats que els propers al Rio de la Plata i, en especial, a Buenos Aires. De fet, el seu nom prové del  quechua ruqru o luqru. No és, per tant, un plat lleuger: és dens, alimentós, hipercalòric i ric en hidrats i proteïna. Senyors, que aquella gent treballaven al camp en una terra aspra i dura com poques; i necessitaven energia per a tant de treball físic!

Locro.jpg

Salta a la vista, eh? Lleugeret i perfecte per la calor de juliol... hehehe | Olletadeverdures.cat

De fet, és un plat que es menja a tota la cordillera andida i va des de l’Argentina i Xile fins a Colòmbia passant per Bolívia i Perú. Això vol dir una cosa que estic segur que ja heu captat: no hi ha una sola recepta de locro. No només a cada estat actual el fan d’una manera, sinó que a cada contrada el fan amb uns ingredients diferents. De tota manera, tots tenen una base vegetal molt clara: carabassa, panís, fesols i patata. Alguns hi afegeixen tapioca i/o blat. Aquest locro es coneix com a locro pobre o liviano, ja que no porta carn com altres versions.

A partir d’aquesta base es van afegint coses diferent segons zones i (noves) tradicions. Penseu que el plat va baixar de les muntanye i es va anar estenent per altres llocs, portat pels criollos independentistes del nord. A l’Argentina, per exemple, és molt normal afegir-hi vedella. Ja sabeu la passió que tenen aquesta gent per aquest animal! Però també hi ha llocs on li afegeixen porc. I, com no podia ser d’altra manera, hi ha llocs on posen totes dues carns. Això sí: verdures i animals es cuinen per separat i després es barregen per fer una darrera cocció curta tots juts. A tot això s’hi afegeix una picada anomenada Quiquirimichi i que porta oli, ají molt, pimentó i sal. Que no l’alleugereix, vaja… Aquest locro es coneix com a polsudo i té poc a veure amb l’altre, és clar… 😉

Jo en vaig menjar l’any passat quan era a l’Argetina. Com no havia de fer-ho? Ja sabeu que jo sóc un noi molt ben criat i allà on vaig faig el que veig. Sobretot si es tracta d’endrapar. I en vaig menjar, òbviament, un dia 9 de julio. Ja sabeu com sóc, de xiïta, amb les tradicions: si es respecten, es respecten! I, òbviament, em vaig cascar el polsudo amb les dues carns. He!

Com tota la cuina tradicional, no és plat per a amants de les subtilesses i les lleugereses postmodernes. És un plat contundent, gustós i que tendeix a ser greixós. I, obviament, no és gaire recomenat per menjar-lo un 9 de juliol… europeu. Per si us havíeu despistat, tingueu present que ara mateix a l’Argentina és hivern i hi fa un fred que pela, sobretot al nord! Per aixó endrapen amb alegria un plat com aquest!

Salut i… independència! 😛

La Calèndula 4×2

dissabte, 29/06/2013 (Kissumenja)

No fa gaires dies vam fer un sopar de nenes. Estic segura que ara moltes lectores han fet un somriure perquè saben de què parlo. Deixem els homes a casa, anem a sopar, a prendre alguna cosa i a ballaaaaaaaaaaar. Sí a ballar, cosa que no puc fer amb Massitet, què hi farem! 😉

Doncs aquesta vegada les nenes vam aprofitar un dels 2×1 que ofereix la revista Cuina. La Lídia (hola, Lídia!) en tenia un i jo un altre, així que vam anar les quatre a tastar el Menú de l’Arròs al restaurant La Calèndula de Girona. 

A mi em va agradar molt l’experiència, des dels pètals arrebossats amb tempura fins al sorbet d’herbes aromàtiques. Potser hi ha una mica massa de flor i herba a tot arreu, es podria pensar, però és clar, aleshores no hi vinguis, que ja se sap què vas a menjar, oi?

Aquest és el menú que vam fer:

Amanida d’herbes, flors i fruits silvestres amb gelat de formatge blau. Aquesta era la primera vegada que menjava flors i potser al principi de veure el plat vaig tenir una mica de mania, que ràpidament se’m va passar en tastar-ho perquè és realment bo.

Arròs de pals a la cassola amb sípia, costelló i fulles de fonoll marí. Bé és conegut pels nostres lectors que no sóc gaire d’arrossos. Doncs mireu, si quan hi torni a anar hi ha aquest plat el tornaré a demanar. L’arròs estava al punt perfecte de cocció (per a mi, és clar) i el fonoll li donava un sentit fresc deliciós.

Sorbet d’herbes aromàtiques. Això era herba pura i dura! Potser sí que vaig trobar que al final me n’havia cansat de tanta frescor i amb menys quantitat n’hagués tingut prou, però tot i així no vaig deixar res al plat.

Vam trigar força en sopar perquè els havia fallat algú de la cuina però agraeixo que ens donessin l’explicació del per què i ens demanessin perdó. Finalment ens van convidar als tallats pel temps que vam esperar. Si voleu, és una tonteria, però a mi m’agraden aquests detalls. A banda de que vaig sopar molt bé, són detalls que fan que hi vulgui tornar.

La picada: l’aperitiu argentí

diumenge, 5/05/2013 (Massitet)

Al argentins, com a bons descendents de pobles mediterranis, els encanta convertir els àpats en un  acte social. Ho vaig veure ben clar el dia que Maria i Pablo em van explicar de què anava realment això de l’asado. I ho vaig acabar de confirmar quan vaig aclarir de què va això de la picada, un costum tan arrelat en aquest país que ja és una insitució per ella mateixa. De fet, la picada va ser un dels grans descobriments de la meva estada a Buenos Aires l’estiu passat.

En essència, i com diuen aquí, és una “colación compuesta de varios alimentos servidos en pequeñas cantidades, de manera semejante a las tapas españolas aunque mantiene muchas más similitudes con el antipasto italiano”. En la seva essència més bàsica, la picada és un plat que acull embotits, formatges i olives. La de la foto és una versió ultraortodoxa: “jamón crudo”, salame, formatge Pategras i olives.

DSC_0325.JPG

Una picada clàssica en una taula clàssica menjada a BCN... | Olletadeverdures.cat

Aquesta seria la seva fórmula elemental, original si ens podem permetre aquest adjectiu. De tota manera, sembla que també és antiga la tradició de posar-hi unes patatones fregides i també uns cacaus (maní) fregit. Tot plegat acompanyat de pa; normalment una cistelleta variada.

El seu origen, i d’aquí el títol del post, sembla que és ser l’apertiu d’un àpat amb molta gent -especialment dels asados. Com una mena de picoteo abans del plat fort, vaja. Però a hores d’ara el títol del post és una mica enganyós, ja que la picada original ha anat creixent i afegint ingredients fins a unes dimensions que han fet que esdevinguí un àpat. De fet, és molt habitual trobar als bars i cafès de Buenos Aires ofertes del tipus “Picada para dos más cerveza por XX pesos”; sobretot als vespres. És a dir, s’ha convertit en una forma informal de sopar.

Els pots trobar a tots els bars i els restaurants de Buenos Aires -és omnipresent, com la Milanesa. Però també fora de la capital. Hi ha una zona molt, molt interessant a la ciutat de Puerto Iguazú anomenada Feirinha (influència brasilera) on s’acumulen uns setanta locals destartalats on només serveixen per sopar picada i empanada. La feina es teva per aconseguir taula, sobretot a les taules amb vistes a les actuacions en directe. Doneu un cop d’ull a les fotos d’aquest post i veure què s’hi dóna… :-O

Una oferta habitual a les xarcuteries
De tota manera, per mi, el senyal més clar de què la picada esta fortament implantada al país és que totes les xarcuteries del país ofereixen la possibilitat de muntar-te una picada al teu gust i portar-te-la a casa. Al costat d’on vaig viure hi ha una petita xarcuteria que ofereix fins a vuit tipus de picades diferents ja muntades, a banda de la què et puguis fer tu: “española”, “italiana”, “criolla”, “patagónica”, “tandilera”…

Aquesta seria una altra de les característiques que ha canviat: s’han anat diversificant per l’origen dels productes i a les originals i generalment humils taules d’embotits locals (la que ara en diuen criolla) s’han anat afegint taules gourmet amb productes d’importació. A banda que s‘han anat incoporant elaboracions com croquetes, miniempanades, trossets de pizza o fins i tot de milanesa (és com nostre senyor, està per tot!). També hi ha la picada d’autor, on els cuiners més creatius afegeixen elaboracions pròpies per marcar el segell del seu local.

La idea original, però, continua sent la mateixa: emplatar coses diverses per anar picant mentre estàs reunit amb una bona colla. La forma tradicional d’emplatar, que també es manté força, és sobre una taula de fusta dissenyada especialment per a ella. La que veieu a la foto és que la que em vaig dur de suvenir cap a Barcelona. Com no??!! 😛

Per cert, sabeu quan hi ha més demanda de picades a les xarcuteries? Segur que heu encertat: les nits que hi ha partits de futbol importants…

Salut!

Carxofes amb calamars i oli de picada

diumenge, 17/03/2013 (Massitet)

Si al darrer post que vam publicar us parlàvem de com els llegums són una frontera gastromòmica que parteix cals Olletos en dos, avui us parlem d’un ingredient que ens uneix apassionadament: les carxofes. Val a dir que servidor de vostès s’ha convertit a la fe carxofera ja de grandet; de petit no m’agradaven massa i més aviat en fugia. Ara, però, ens agraden de totes les maneres: bullides, al forn, a la brasa, fregides, arrebosades, a l’arròs, guisades…

 

DSC_0293.JPG

Molt fàcil de fer, "resultona" i ben gustosa. Ole! | Olletadeverdures.cat

Així que quan vaig veure que el darrer número del Cuina anava de carxofes, vaig saber que alguna recepta en treuríem. I efectivament, aixì ha estat: el saltat de carxofes amb calamars i oli de picada que us expliquem avui l’hem tret d’aquest número de la revista i porta la firma del conegut Pep Nogué. Aquí va la recepta tal com la dona en Pep amb mides per parella sense fills:

  • 2 calamars de 250 grams
  • 6 carxofes mitjanes
  • sal, pebre i oli d’oliva verge extra

Per al suc de calamar:

  • 1 gra d’all
  • 1/2 fulla de llorer petita
  • 25 grams de pebrot verd tallat a daus
  • 50 grams de vi blanc
  • mig bitxo
  • Les potes, aletes, pell i puntes que queden de netejar el calamar tallat a rodanxes
  • Oli d’oliva verge extra

Per a l’oli de picada:

  • 1 galeta maria (o una llesca de pa fregit)
  • 1 gra d‘all fregit
  • 10 fulles de julivert fregides
  • 4 ametlles torrades
  • 100 ml d’oli d’oliva verge extra

Preparem el suc de calamar sofregint els diferents ingredients, als quals afegirem el vi blanc quan estiguin rossos. Després d’evaporar-se l’alcohol, hi afegim l’aigua i ho deixem que faci un brou (uns quaranta minuts). El colem i el reservem. Preparem l’oli de picada picant al morter tons els ingredients sòlids i després afegim l’oli verge extra. Les mides són per la recepta per quatre, així que compte quan l’afegiu!

Preparem dues paelles. En una saltarem les carxofes, que haurem pelat i tallat en sis o vuit trossos. A l’altra saltarem el calamar fins que agafi un toc de color i ho posarem a sobre de les carxofes. Ho passeu llavors al plat i li afegiu l’oli de picada. En darrer terme, poseu el brou de calamar calent. Si voleu, poseu un punt de flor de sal i pebre. I corrents a taula, que no es refredi! 🙂

De fet, a les darreres setmanes ja l’hem cuinada tres o quatre cops. Una a la manera canònica (la recepta que veieu a la foto que teniu aquí a sota) i les altres tres en variacions. Originàriament, la recepta és un saltat on les parts es guisen per separat i després s’ajunten. Per cert, es suposa que el calamar s’hauria de congelar i tallar-lo ben fi amb una màquina per filetejar embotits. Francament, como que no. El vam tallar a rondanxes i arreando!

Un dels dies, però, en vam fer una versió que era un guisat: vam saltar els carxofes en una cassola, hi vam afecgir els calamars a mig procés i al final ho vam coure tot guisat amb el suc de calamar que surt a la recepta original. Just abans de servir, oli de picada per sobre i cap a taula.

Estan totes dues bones, la veritat. Però a nosaltres en ha agradat més la versió guisada: els sabors es conjunten més i les carxofes queden especialment delicioses. Agafen un toc de peix molt, molt bo. I el suc resultant també és ben bo: prepareu un bon pa artesà, que no parereu de sucar!

En poc més d’un mes, aquesta receta s’ha convertit en una de les nostres favorites per menjar carxofes, juntament amb les mítiques carxofes rostides de l”Atica. Aquestes amb calamar han resultat ser una manera diferent de menjar peix, un altre ingredient que divideix els Olletos. Però aquesta és una altra història… 😉

Romesco de cigrons i polp

dimarts, 19/02/2013 (Massitet)

Si hi ha un ingredient que marqui una frontera a cals Olletos, aquest són els llegums. Mentre a servidor de vostès li encanten,  Kissumenja no els trobaria gens a faltar, al menú setmanal. En mengem, esclar. Intento que un parell de cops per setmana, un dels quals sempre són llenties -per allò del ferro, ja sabeu. Però són els dos dies que sé que algú hagués preferit que no hagués pogut fer el dinar previst…

De tota manera, les coses van canviar una mica ja fa uns quants mesos; potser uns pocs anys: el dia que vaig descobrir que si els llegums portaven una bona picada, la cosa passava amb molta més alegria per casa nostra. Una bona picada vol dir, però, contundència. Fruits secs torrats o fregits; alls fregits, pa fregit, julivert i/pebre vermell, conyac i/o vi ranci,etc… Res de tonteries, vaja. Ans la contrari: que doni gust i densitat a la cosa… i faci més discrets als llegums!

Cigrons_polp.jpg

Simplicitat i contundència. Sabor, aromes, consistència... Nyam! | Olletadeverdures.cat

Així que només veure la recepta d’aquest post vaig intuir que tenia tots els números per a que es pogués incorporar al receptari familiar sense dificultats. Primer per la picada, que en aquest cas seria un senyor romesco. Però a més, la presència del polp és garantia d’èxit: li encanta! Per tant, semblava un plat pensat per Kissumenja. I efectivament, així ha estat: ha triomfat i tornarà a aparèixer a la nostra taula…

La recepta no us la penjo perquè la trobareu aquí, al web del programa Cuines de TV3.  Només us diré un parell de canvis que he fet el primer cop que l’he cuinada. No són canvis voluntaris, sinó fruit de la pressa i d’una certa por. I tots dos afecten al romesco. El primer, que no hi he posat la ceba fregida que demana la recepta televisiva. Senzillament, he fet un sofregit de ceba normal que ha servit de base del plat. La segona, que no he posat les nyores a remull per treure’n la carn: he fet la salsa amb carne de pimiento choricero.

Segurament és alguna cosa semblant a un sacrilegi, però a la meva cuina la nyora és una frontera poc i mal explorada: tinc la impressió que no en trec bé la xixa. En tot cas, goso dir que si trobes un pimiento choricero de qualitat, fa el fet. A mi, si més no,  em treu de decidir si provo o no provo de nou amb la ditxosa nyora. Fora estrès, xe! 😛

I un consell: el polp no l’he guisat jo. Ni molt menys! Si una modesta nyora ja em fot respecte, imagineu un bitxo de vuit tentacles! Jo en compro les potes ja bollides i congelades, en paquets de mig quilet. Si mai un dia som familia nombrosa, igual em lio a guisar un animal de tres o quatre quilos un cop a la vida, per allò de no deixar de provar-ho un dia. Pero mentre tingui potes cuites de qualitat i a un preu que em sembli raonable… 😉

El resultat del plat ja us ho he dit: espectacular. Gustós i dens, és una combinació de sabors que trobo molt encertada. És d’aquells menjars que et reconcilia amb el món i et fa sentir còmode i a gust (alló que els anglosaxons en diuen comfort food). Al mateix temps, però, té un punt de novedós. Si més no a casa meva, on la tradició familiar ha guisat molt poc polp i els llegums mai, mai, mai han anat acompanyats de fruits del mar.

Si el proveu, ja m’ho direu. Ara, una advertència… Després de menjar això només hi ha dues opcions; o vas a passejar o t’estarrufes al sofà fins que la sang et pugui tornar a pujar al cervell…

Salut!

Les bicicletes no són només per a l’estiu

dijous, 24/01/2013 (Massitet)

De petit, m’encantava acompanyar a ma germana a fer el vermut amb els seus amics. Hi anaven el dimenge al migdia, després d’haver dormit poc a causa d’una nit de marxa massa llarga. Ens portem 9 anys, de manera que allí tenieu un xiquet acompanyant una germana postadolescent amb ganes de marxa i de riure tot recordant la darrera matinada de diumenge.

M’agradava poder escoltar les seves aventures nocturnes, que clarament no entenia del tot. Veure com reien de coses que em semblaven tonteries de grans o d’escoltar com mig explicaven les coses per a que jo no les captés. Però m’agradava sobretot el menjar: un polpet amb allioli, una sepieta o un boqueronet fregit. Soliem (de fet, solien…) anar a la zona clàssica del vermut al poble, encara ara: al Folet o al Kiosko de Rosita, a tocar del port.  La tria de tapes venia condicionada pel lloc, esclar…

El més divertit per mi era, però, l’hora de demanar la beguda: “Una bicicleta”. Invariablement, per beure triaven una bicicleta. Em feia riure veure com demanaven, amb aquella seguretat que donen els 20 anys, una beguda que, a ulls infantils, no podia tenir un nom més absurd. “Una bicicleta”. Encara sento el riure mig tímid mig incrèdul que se m’escapava cada diumenge en sentir-ho.

La beguda no era gaire innocent malgrat el nom. Es tracta de vermut negre de la terra (de la Terra Alta, més concretament) amb sifó de debò aromatitzat amb un rondaxa de llimona i acompanyada d’un escuradents amb una oliva. Els més puristes el fan així, a pèl. Però sempre hi ha hagut heterodoxos que li posen un glaçó de gel. Vist amb ulls d’ara, una meravella… 😉

Bicicleta.jpg

Una bicicleta del Celler Mariol. La glòria... | Olletadeverdures.cat

Han passat els anys (un bon grapat, sigui dit de passada…) i per mi la bicicleta es va quedar com un record d’infantesa associat a diumenges assolejats de primavera i estiu. Al poble s’havia mig perdut, tot i que ara ha revifat. Des que visc a Barcelona, a més,  no havia sabut trobat cap lloc on en servissin. Fins que la setmana passada vam anar a sopar amb la colla al Celler Mariol.

El Celler Mariol és una mena d’embaixada a Barcelona de les terres del sud de Catalunya i el nord del País Valencià. En concret, de la Terra Alta. I, esclar, hi tenen un vermut de collita pròpia ben espectacular. Gairebé m’emociono de veure davant meu el que veieu a la foto. Crec que vaig encarregar la bicicleta des de la porta… 😉 Havia arribat el primer al sopar, 10 minuts abans de l’hora.  I em vaig recrear una estoneta sol bevent el vermut i menjant unes patates fregides. Quin moment tan agradable…

Em va agradar molt, el Celler Mariol. Bons vins de collita pròpia, fets amb les seves vinyes al sud del Principat. Però també unes molt bones clotxes, l’entrepà nacional de la comarca: un pa rodó una mica sec, buidat i farcit de tomàquets escalivats i allò que a Vinaròs en diem sardina de casco i que els principatins diuen arengada. Bon cóc de verdures. Pastissets de cabell d’àngel, cóc de mel. Txé, com si estigués a casa!!!

Tot plegat, portat per una familia de Batea, amb la matriarca fent les clotxes i recomenant que s’ha de menjar per postres. I servint-te un plat d’ametlles garrapinyades per acompanyar el cafè perquè t’ha sentit dir que t’agraden i les que has vist tenen pinta de cassolanes.

Tornarem aviat. Tot i que encara no sigui estiu…

Salut!

Entrants (nostàlgics) de Nadal

dissabte, 22/12/2012 (Massitet)

Temps era temps en què esperaves l’àpat de Nadal perquè sabies que menjaries “pernil del bo” i que els llagostins del teu poble, tan famosos, tornarien a ser a la taula de les grans ocasions. Eren èpoques en que ta mare comprava “formatge del car” i l’oferta especial de Nadal a les botigues no anava més enllà de mitja dotzena d’embotits i el salmó fumat -ara ja producte quasi cotidià- era una cosa molt exòtica que només menjaven els quatre conneisseurs amb diners del poble.

No estic parlant de temps tant llunyants. Estic parlant dels vuitanta, quan les àvies de casa encara vivien el menú de Nadal era tancat i molt, molt tradicional. Anys en què ibèric encara no significava gaire cosa per la majoria de les classes mitjanes i populars . Quan “manxego” era l’adjectiu més sofisticat que podia tenir un formatge de gamma alta. En fi, temps de força menys complexitat gastronòmica.

DSC_0249.JPG

Una manera diferent de menjar dàtils, molt més lleugera... | Olletadeverdures.cat

A casa meva, aquestes coses van començar a canviar als anys noranta. Just quan la cosa econòmica millorava, tots anàvem fent introduccions al mundillo de l’altra gastronomia i, sobretot, quan ma germana començava a tenir capacitat d’incidència en els menús familiars. En aquest moment apareix el primer entrant que avui us expliquem en aquest post: el dàtil farcit d’ametlla torrada i pernil (ara sí) ibèric. Diu ma germana que es tradicional de Portugal, però no n’he sabut trobar referències.

És tan fàcil que gairebé em fa vergonya explicar-lo: li treiem el pinyol al dàtil confitat i el canviem per una ametlla torrada. Ho embolcallem tot amb una llenca ben fina de pernil ibèric i ho assegurem tot amb un escuradents. Ens agrada molt per la combinació encertadíssima de dolç i salat; de crocant i tou. A més, com que no va fregit com altres receptes amb dàtils és molt més lleuger.

El segon entrant va arribar ja als anys dos mil i mostren clarament un canvi: el vam treure d’un dels primers exemplars de la revista CUINA que van tenir a les mans. Torradetes de sobrassada i mel. Una recepta que ara sabem que és tradicional mallorquina. Però fa deu anys combinar un embotit amb mel era tan innovador que fins i tot ocupada portades de revistes de cuina. Literal. A casa nostra va triomfar per dos raons: perquè la matriarca Massita és fan incondicional de la sobrassada (de Mallorca, eh??) i tots són una colla de llèpols.

DSC_0273.JPG

Amb un mos, cap a dins! | Olletadeverdures.cat

Recepta? Només un truc: poseu la mel després de treure les torradetes amb sobrassada del forn, on les hem posades per fer suar la sobrassada i donar-li un toc de calor. Si posem la mel abans d’entrar al forn, no seran tan brillants. Ràpid a taula i a menjar-les d’un mos, que perden de seguida la temperatura.

Per mi són entrants nostàlgics perquè s’han consolidat com a receptes tradicionals de la nostra familia i perquè em remet a temps en què la vida va començar a canviar. Vist amb perspectiva, em permet veure en les coses petites del dia a dia aquells instants en què algunes coses van deixar de ser com eren i van donar pas a altres maneres de fer i d’entendre. A mi, aquestes coses i en aquestes dates, què voleu que us digui, em posen nostàlgic…

Amb aquestes dues receptes -ben fàcils i però també ben bones- i ens acomiadem de La recepta del 15, que aquest desembre s’ha convocat per darrera vegada. Una llàstima, perquè és una iniciativa genial en la què hem participar tant com hem pogut i de la qual sempre treiem alguna recepta quan no sabem què cuinar. Però també entenem que és una feinada i que indexar cada més centenars de receptes (alienes) pot acabar cansant qualsevol. En tot cas i sobretot, felicitats i gràcies per la feina feta, Sandra i Xavi!

Ep! I bon Nadal a tothom!!

 

Guisat de llenties i sardines escabetxades

dissabte, 1/12/2012 (Massitet)

Fer una recepta per cridar als nostres lectors al participar al Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments és un plaer. Però us he de dir que quan vaig veure els productes que demanavem enguany em vaig atabalar una mica: “llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix”La meva intenció inicial era fer servir dos ingredients, a la recepta. I vista la llista no em sortia cap combinació agradosa. De fet, només se m’acudia mesclar llegums i conserves de peix. Però no, no volia caure en una amanida… Si hem de col·laborar amb el gran recapte, fem-ho aportant alguna cosa, no?

Així que vaig fer una cosa ben revolucionària: fer una cerca a google 😉 Vaig fer diverses combinacions de llegums (cigrons, fesols, llenties) amb converves de peix (tonyina, muclos, escupinyes, cloïses). I en una d’aquestes em vaig trobar una cosa que no m’esperava: un plat de la Ruscalleda amb llenties i sardines! Oh! I fàcil de fer i sense ingredients estranys! hehehehe

DSC_0218.JPG

Una combinació que ens sembla original i és ben bona | Olletadeverdures.cat

La recepta l’hem versionat una mica: a la de Ruscalleda, es guisaven les llenties i s’escabetxaven les sardines. Però clar, nosaltres les sardines ja les teníem escabetxades… Així que vaig pensar en fer-ho a l’inrevès: faria una mena d’escabetx suau de llenties i hi afegiriem les sardines. Aquí teniu la reepta original i aquí us passem la nostra versió amb mides per a parelleta:

  • Un pot de 400 grams de llenties
  • Una llauna de sardines en escabetx
  • Una llenca de pebrot vermell
  • Mitja ceba mitjana o una de ben petita
  • 1 trocet de porro
  • Una pastanaga petita
  • Un parell de dents d’alls
  • Una fulla de llorer i una mica de sajolida
  • Vinagre de vi
  • 1 culleradeta de pebre vermell en pols
  • Oli d’oliva
  • Sal

Tallem les verdures a juliana petita trets dels alls, que tots just aixafarem. Les posem a sofregir a foc mitjà, fins que afagin color. Llavors, afegim la culleradeta de pebre vermell. Remenem i de seguida hi tirem un bon rajolí de vinagre i deixem que es redueixi. Ara afegim l’aigua fins que cobreixi les verdures ben cobertes. Ho deixem bollir un quart d’hora i afegim les llenties sense escorrer. Les deixarem fins que estiguin tovetes però sense desfer-se: les volem senceres. En aquest moment heu d’anar vigilant l’aigua, que no assassequi.

Aquest guisat el deixarem reposar, ja que no deixar de ser un escabetx: si el deixem un dia encara estarà més bo. El pas segúent serà molt fàcil: tot just cal posar les sardines escabetxades a sobre del guisat un cop emplatat i llestos. Per a que no es perdi res, el suc de la llauna el posarem per sobre.

Francament, no esparàvem que fos tant bo. De veres, un plat per provar. Ara a veure si entre tots col·laborem avui amb el Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments i fem que moltes famílies el puguin fer… Vinga, va, que no costa res i ajuda molt!

Mongetes, poma, pollastre: una amanida diferent

diumenge, 25/11/2012 (Massitet)

Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder tornar al Concurs de Formatges Artesans dels Pirineus que s’organitza des de fa uns anys en motiu de la Fira de Sant Armengol de la Seu d’Urgell. A banda de passar-nos-ho bomba menjant formatges (vegeu la crònica de l’any passat), ens agrada anar a la Fira perquè sempre coincideixes amb gent interessant. Enguany, a servidor de vostès, li va tocar compartir taula del jurat amb Joan Pallarés, del Hotel i restaurant Can Boix de Peramola.

A Joan Pallarès el vam conèixer fa un bon grapat d’anys gràcies a una amiga i bona gourmet que ens hi va convidar a dinar. Per ella era un lloc de peregrinatge habitual amb la seva familia i ens el va voler descobrir. Ens va agradar molt i li vam fer saber amb entusiasme. Amb tanta fprça li vam fer saber que, per al Sant Jordi següent, la descobridora ens va regalar un llibre de receptes de’n Joan: En el seu millor moment.

DSC_0074.JPG

Una amanida fàcil, bona i "resultona" | Olletadeverdures.cat

És un llibre que a nosaltres ens sembla interessant per diferents motius. El primer, perquè els plats estan ordenats segons la millora temporada dels productes que s’empren per fer-los. El segon, que proposa menús complets, cosa que et facilita força l’organització tant de la compra com de l’àpat. I el tercer, que els plats són vistosos però ben fàcils de fer en la immensa majoria dels casos. Com ja us haureu imaginat, la recepta l’hem treta d’aquí.

Certament, publicar a les darreries de novembre una recepta que en Joan té col·locada a l’estiu sembla una traició en tota regla al plantejament del llibre. Però fa mesos que teníem la foto feta i el post pendent de publicar, i coincidir amb en Joan em va fer venir ganes de penjar-la; no puc esperar-me a l’estiu…. Així que aquí teniu les mides, per a la típica perella sense fills, d’una amanida diferent :

  • 250 grams de mongeta tendra rodona fina
  • 1 poma Fuji (o qualsevol poma dura i un pèl acida que us agradi)
  • 1 pit de pollastre
  • 1 tomàquet petit madur
  • Vinagre i oli d’oliva verge extra
  • Sal i pebre

Primer de res posem la mongeta a bollir. Més que a bollir, serà escaldar perquè la volem al dente. Per evitar qeu se’ns cogui massa, la refredarem en sec posant-la en un bol amb aigua i glaçons. En un altra cassola, escaldem el tomàquet per pelar-lo més fàciliment. Li treiem les llavors i el passem pel túrmix amb el vinagre i l’oli (al gust: estem fent una vinagreta). Reservem. Ara passem el pit de pollastre per la planxa ben salpebrat i el deixem que es dori per fora, agafam coloret. A darrera hora, pelem la poma i la fem a daus.

Ja ho podem barrejar tot ràpid per tal que la poma no s’oxidi (la vinagreta ho evitarà) i ja ho podem servir. A la fota la vam emplatar fent servir un motllo, però la veritat és que va costar Déu i ajuda que mantingués mínimament la forma. En tot cas, queda una amanida ben original i diferent.

Per tancar el cercle, nosaltres li vam servir a l’amiga descobridora un dia que va venir a dinar a casa i va triomfar. Si la proveu, també trobo que us agradarà. Per això la comparteixo amb vosaltres, de fet. No? 😉

Salut

P.S.: Per cert, guardeu bé la recepta de la vinagreta de tomàquet. Dóna moooooooooooolt de joc en tota mena d’amanides i plats freds. 😉

Santes hamburgueses

divendres, 5/10/2012 (Kissumenja)

Ara ja no recordo com li dèiem, perquè hi hem anat més d’un cop i ja tenim ben clar que es diu Santa Burg, però la primera vegada que vam veure el rètol del restaurant no teníem molt clar el què hi deia. Hi passàvem per davant i anàvem intentant esbrinar què hi hauria al local, què s’hi faria i quan vam veure més clar que era un restaurant, què s’hi menjaria. Al cap de poc temps, la Mar Calpena ens en va parlar, i després Massitet va veure la recepta d’una de les hamburgueses al programa Cuines de TV3.

Darrere el projecte està també Xavier Pellicer però a la cuina hi ha el xef Alain Guiard. Si és té en compte que aquest últim, a banda de l’Àbac, ha estat també als fogons de El Racó de Can Faves o al Sant Pau es podria posar en dubte que, en conjunt, el Santa Burg sigui una proposta gourmet. Però el què jo crec és que han apostat per un producte i ho han fet molt bé. Tal com diuen al seu web la carn és de bou de primera qualitat i trinxada a mà. Serveixen hamburgueses, sí, però amb una carn i uns ingredients excel·lents.  Tampoc no es pot deixar de banda que pots acompanyar-les amb alguna cervesa artesanal. A banda de triar la què més t’agradi de les 10 Santes que ofereixen (Santa Burg, Santa Jordi, Santa Brats…), hi pots afegir algun extra o salsa a banda, com ceba, ou, tomàquet o salsa chili. I per si això fos poc, les patates fregides i els nuggets són ben bons!

Nuggets.jpg

Nuggets amb ratlladura de llimona | Olletadeverdures.cat

Si no em descompto, nosaltres n’hem tastat 4, i de totes, la què més m’ha agradat és la Santa Maraia, potser perquè el pa de coca m’agrada moltíssim. Reconec que la Santa Deluxe està molt bona també, però jo sóc de les que el foie li cansa una mica, així que per a mi és excessiva.

Santa_Maraia.jpg

Roast beef, formatge cheddar i pa de coca | Olletadeverdures.cat

L’últim dia que hi vam anar vam tenir taula perquè hi vam entrar d’hora, perquè sovint està ple a bessar. Això i que no hi hagi molt de personal, fa que la cosa vagi una mica lenta a vegades. A banda d’això i de què trobo a faltar que hi hagi algun postre més que la coca de crema, no tinc res més en contra. Trobo que s’hi menja molt bé, que el tracte dels cambrers és molt bo i que la relació qualitat-preu és molt bona.