Carxofes amb calamars i oli de picada

diumenge, 17/03/2013 (Massitet)

Si al darrer post que vam publicar us parlàvem de com els llegums són una frontera gastromòmica que parteix cals Olletos en dos, avui us parlem d’un ingredient que ens uneix apassionadament: les carxofes. Val a dir que servidor de vostès s’ha convertit a la fe carxofera ja de grandet; de petit no m’agradaven massa i més aviat en fugia. Ara, però, ens agraden de totes les maneres: bullides, al forn, a la brasa, fregides, arrebosades, a l’arròs, guisades…

 

DSC_0293.JPG

Molt fàcil de fer, "resultona" i ben gustosa. Ole! | Olletadeverdures.cat

Així que quan vaig veure que el darrer número del Cuina anava de carxofes, vaig saber que alguna recepta en treuríem. I efectivament, aixì ha estat: el saltat de carxofes amb calamars i oli de picada que us expliquem avui l’hem tret d’aquest número de la revista i porta la firma del conegut Pep Nogué. Aquí va la recepta tal com la dona en Pep amb mides per parella sense fills:

  • 2 calamars de 250 grams
  • 6 carxofes mitjanes
  • sal, pebre i oli d’oliva verge extra

Per al suc de calamar:

  • 1 gra d’all
  • 1/2 fulla de llorer petita
  • 25 grams de pebrot verd tallat a daus
  • 50 grams de vi blanc
  • mig bitxo
  • Les potes, aletes, pell i puntes que queden de netejar el calamar tallat a rodanxes
  • Oli d’oliva verge extra

Per a l’oli de picada:

  • 1 galeta maria (o una llesca de pa fregit)
  • 1 gra d‘all fregit
  • 10 fulles de julivert fregides
  • 4 ametlles torrades
  • 100 ml d’oli d’oliva verge extra

Preparem el suc de calamar sofregint els diferents ingredients, als quals afegirem el vi blanc quan estiguin rossos. Després d’evaporar-se l’alcohol, hi afegim l’aigua i ho deixem que faci un brou (uns quaranta minuts). El colem i el reservem. Preparem l’oli de picada picant al morter tons els ingredients sòlids i després afegim l’oli verge extra. Les mides són per la recepta per quatre, així que compte quan l’afegiu!

Preparem dues paelles. En una saltarem les carxofes, que haurem pelat i tallat en sis o vuit trossos. A l’altra saltarem el calamar fins que agafi un toc de color i ho posarem a sobre de les carxofes. Ho passeu llavors al plat i li afegiu l’oli de picada. En darrer terme, poseu el brou de calamar calent. Si voleu, poseu un punt de flor de sal i pebre. I corrents a taula, que no es refredi! :-)

De fet, a les darreres setmanes ja l’hem cuinada tres o quatre cops. Una a la manera canònica (la recepta que veieu a la foto que teniu aquí a sota) i les altres tres en variacions. Originàriament, la recepta és un saltat on les parts es guisen per separat i després s’ajunten. Per cert, es suposa que el calamar s’hauria de congelar i tallar-lo ben fi amb una màquina per filetejar embotits. Francament, como que no. El vam tallar a rondanxes i arreando!

Un dels dies, però, en vam fer una versió que era un guisat: vam saltar els carxofes en una cassola, hi vam afecgir els calamars a mig procés i al final ho vam coure tot guisat amb el suc de calamar que surt a la recepta original. Just abans de servir, oli de picada per sobre i cap a taula.

Estan totes dues bones, la veritat. Però a nosaltres en ha agradat més la versió guisada: els sabors es conjunten més i les carxofes queden especialment delicioses. Agafen un toc de peix molt, molt bo. I el suc resultant també és ben bo: prepareu un bon pa artesà, que no parereu de sucar!

En poc més d’un mes, aquesta receta s’ha convertit en una de les nostres favorites per menjar carxofes, juntament amb les mítiques carxofes rostides de l”Atica. Aquestes amb calamar han resultat ser una manera diferent de menjar peix, un altre ingredient que divideix els Olletos. Però aquesta és una altra història… 😉

Romesco de cigrons i polp

dimarts, 19/02/2013 (Massitet)

Si hi ha un ingredient que marqui una frontera a cals Olletos, aquest són els llegums. Mentre a servidor de vostès li encanten,  Kissumenja no els trobaria gens a faltar, al menú setmanal. En mengem, esclar. Intento que un parell de cops per setmana, un dels quals sempre són llenties -per allò del ferro, ja sabeu. Però són els dos dies que sé que algú hagués preferit que no hagués pogut fer el dinar previst…

De tota manera, les coses van canviar una mica ja fa uns quants mesos; potser uns pocs anys: el dia que vaig descobrir que si els llegums portaven una bona picada, la cosa passava amb molta més alegria per casa nostra. Una bona picada vol dir, però, contundència. Fruits secs torrats o fregits; alls fregits, pa fregit, julivert i/pebre vermell, conyac i/o vi ranci,etc… Res de tonteries, vaja. Ans la contrari: que doni gust i densitat a la cosa… i faci més discrets als llegums!

Cigrons_polp.jpg

Simplicitat i contundència. Sabor, aromes, consistència... Nyam! | Olletadeverdures.cat

Així que només veure la recepta d’aquest post vaig intuir que tenia tots els números per a que es pogués incorporar al receptari familiar sense dificultats. Primer per la picada, que en aquest cas seria un senyor romesco. Però a més, la presència del polp és garantia d’èxit: li encanta! Per tant, semblava un plat pensat per Kissumenja. I efectivament, així ha estat: ha triomfat i tornarà a aparèixer a la nostra taula…

La recepta no us la penjo perquè la trobareu aquí, al web del programa Cuines de TV3.  Només us diré un parell de canvis que he fet el primer cop que l’he cuinada. No són canvis voluntaris, sinó fruit de la pressa i d’una certa por. I tots dos afecten al romesco. El primer, que no hi he posat la ceba fregida que demana la recepta televisiva. Senzillament, he fet un sofregit de ceba normal que ha servit de base del plat. La segona, que no he posat les nyores a remull per treure’n la carn: he fet la salsa amb carne de pimiento choricero.

Segurament és alguna cosa semblant a un sacrilegi, però a la meva cuina la nyora és una frontera poc i mal explorada: tinc la impressió que no en trec bé la xixa. En tot cas, goso dir que si trobes un pimiento choricero de qualitat, fa el fet. A mi, si més no,  em treu de decidir si provo o no provo de nou amb la ditxosa nyora. Fora estrès, xe! 😛

I un consell: el polp no l’he guisat jo. Ni molt menys! Si una modesta nyora ja em fot respecte, imagineu un bitxo de vuit tentacles! Jo en compro les potes ja bollides i congelades, en paquets de mig quilet. Si mai un dia som familia nombrosa, igual em lio a guisar un animal de tres o quatre quilos un cop a la vida, per allò de no deixar de provar-ho un dia. Pero mentre tingui potes cuites de qualitat i a un preu que em sembli raonable… 😉

El resultat del plat ja us ho he dit: espectacular. Gustós i dens, és una combinació de sabors que trobo molt encertada. És d’aquells menjars que et reconcilia amb el món i et fa sentir còmode i a gust (alló que els anglosaxons en diuen comfort food). Al mateix temps, però, té un punt de novedós. Si més no a casa meva, on la tradició familiar ha guisat molt poc polp i els llegums mai, mai, mai han anat acompanyats de fruits del mar.

Si el proveu, ja m’ho direu. Ara, una advertència… Després de menjar això només hi ha dues opcions; o vas a passejar o t’estarrufes al sofà fins que la sang et pugui tornar a pujar al cervell…

Salut!

Les bicicletes no són només per a l’estiu

dijous, 24/01/2013 (Massitet)

De petit, m’encantava acompanyar a ma germana a fer el vermut amb els seus amics. Hi anaven el dimenge al migdia, després d’haver dormit poc a causa d’una nit de marxa massa llarga. Ens portem 9 anys, de manera que allí tenieu un xiquet acompanyant una germana postadolescent amb ganes de marxa i de riure tot recordant la darrera matinada de diumenge.

M’agradava poder escoltar les seves aventures nocturnes, que clarament no entenia del tot. Veure com reien de coses que em semblaven tonteries de grans o d’escoltar com mig explicaven les coses per a que jo no les captés. Però m’agradava sobretot el menjar: un polpet amb allioli, una sepieta o un boqueronet fregit. Soliem (de fet, solien…) anar a la zona clàssica del vermut al poble, encara ara: al Folet o al Kiosko de Rosita, a tocar del port.  La tria de tapes venia condicionada pel lloc, esclar…

El més divertit per mi era, però, l’hora de demanar la beguda: “Una bicicleta”. Invariablement, per beure triaven una bicicleta. Em feia riure veure com demanaven, amb aquella seguretat que donen els 20 anys, una beguda que, a ulls infantils, no podia tenir un nom més absurd. “Una bicicleta”. Encara sento el riure mig tímid mig incrèdul que se m’escapava cada diumenge en sentir-ho.

La beguda no era gaire innocent malgrat el nom. Es tracta de vermut negre de la terra (de la Terra Alta, més concretament) amb sifó de debò aromatitzat amb un rondaxa de llimona i acompanyada d’un escuradents amb una oliva. Els més puristes el fan així, a pèl. Però sempre hi ha hagut heterodoxos que li posen un glaçó de gel. Vist amb ulls d’ara, una meravella… 😉

Bicicleta.jpg

Una bicicleta del Celler Mariol. La glòria... | Olletadeverdures.cat

Han passat els anys (un bon grapat, sigui dit de passada…) i per mi la bicicleta es va quedar com un record d’infantesa associat a diumenges assolejats de primavera i estiu. Al poble s’havia mig perdut, tot i que ara ha revifat. Des que visc a Barcelona, a més,  no havia sabut trobat cap lloc on en servissin. Fins que la setmana passada vam anar a sopar amb la colla al Celler Mariol.

El Celler Mariol és una mena d’embaixada a Barcelona de les terres del sud de Catalunya i el nord del País Valencià. En concret, de la Terra Alta. I, esclar, hi tenen un vermut de collita pròpia ben espectacular. Gairebé m’emociono de veure davant meu el que veieu a la foto. Crec que vaig encarregar la bicicleta des de la porta… 😉 Havia arribat el primer al sopar, 10 minuts abans de l’hora.  I em vaig recrear una estoneta sol bevent el vermut i menjant unes patates fregides. Quin moment tan agradable…

Em va agradar molt, el Celler Mariol. Bons vins de collita pròpia, fets amb les seves vinyes al sud del Principat. Però també unes molt bones clotxes, l’entrepà nacional de la comarca: un pa rodó una mica sec, buidat i farcit de tomàquets escalivats i allò que a Vinaròs en diem sardina de casco i que els principatins diuen arengada. Bon cóc de verdures. Pastissets de cabell d’àngel, cóc de mel. Txé, com si estigués a casa!!!

Tot plegat, portat per una familia de Batea, amb la matriarca fent les clotxes i recomenant que s’ha de menjar per postres. I servint-te un plat d’ametlles garrapinyades per acompanyar el cafè perquè t’ha sentit dir que t’agraden i les que has vist tenen pinta de cassolanes.

Tornarem aviat. Tot i que encara no sigui estiu…

Salut!

Entrants (nostàlgics) de Nadal

dissabte, 22/12/2012 (Massitet)

Temps era temps en què esperaves l’àpat de Nadal perquè sabies que menjaries “pernil del bo” i que els llagostins del teu poble, tan famosos, tornarien a ser a la taula de les grans ocasions. Eren èpoques en que ta mare comprava “formatge del car” i l’oferta especial de Nadal a les botigues no anava més enllà de mitja dotzena d’embotits i el salmó fumat -ara ja producte quasi cotidià- era una cosa molt exòtica que només menjaven els quatre conneisseurs amb diners del poble.

No estic parlant de temps tant llunyants. Estic parlant dels vuitanta, quan les àvies de casa encara vivien el menú de Nadal era tancat i molt, molt tradicional. Anys en què ibèric encara no significava gaire cosa per la majoria de les classes mitjanes i populars . Quan “manxego” era l’adjectiu més sofisticat que podia tenir un formatge de gamma alta. En fi, temps de força menys complexitat gastronòmica.

DSC_0249.JPG

Una manera diferent de menjar dàtils, molt més lleugera... | Olletadeverdures.cat

A casa meva, aquestes coses van començar a canviar als anys noranta. Just quan la cosa econòmica millorava, tots anàvem fent introduccions al mundillo de l’altra gastronomia i, sobretot, quan ma germana començava a tenir capacitat d’incidència en els menús familiars. En aquest moment apareix el primer entrant que avui us expliquem en aquest post: el dàtil farcit d’ametlla torrada i pernil (ara sí) ibèric. Diu ma germana que es tradicional de Portugal, però no n’he sabut trobar referències.

És tan fàcil que gairebé em fa vergonya explicar-lo: li treiem el pinyol al dàtil confitat i el canviem per una ametlla torrada. Ho embolcallem tot amb una llenca ben fina de pernil ibèric i ho assegurem tot amb un escuradents. Ens agrada molt per la combinació encertadíssima de dolç i salat; de crocant i tou. A més, com que no va fregit com altres receptes amb dàtils és molt més lleuger.

El segon entrant va arribar ja als anys dos mil i mostren clarament un canvi: el vam treure d’un dels primers exemplars de la revista CUINA que van tenir a les mans. Torradetes de sobrassada i mel. Una recepta que ara sabem que és tradicional mallorquina. Però fa deu anys combinar un embotit amb mel era tan innovador que fins i tot ocupada portades de revistes de cuina. Literal. A casa nostra va triomfar per dos raons: perquè la matriarca Massita és fan incondicional de la sobrassada (de Mallorca, eh??) i tots són una colla de llèpols.

DSC_0273.JPG

Amb un mos, cap a dins! | Olletadeverdures.cat

Recepta? Només un truc: poseu la mel després de treure les torradetes amb sobrassada del forn, on les hem posades per fer suar la sobrassada i donar-li un toc de calor. Si posem la mel abans d’entrar al forn, no seran tan brillants. Ràpid a taula i a menjar-les d’un mos, que perden de seguida la temperatura.

Per mi són entrants nostàlgics perquè s’han consolidat com a receptes tradicionals de la nostra familia i perquè em remet a temps en què la vida va començar a canviar. Vist amb perspectiva, em permet veure en les coses petites del dia a dia aquells instants en què algunes coses van deixar de ser com eren i van donar pas a altres maneres de fer i d’entendre. A mi, aquestes coses i en aquestes dates, què voleu que us digui, em posen nostàlgic…

Amb aquestes dues receptes -ben fàcils i però també ben bones- i ens acomiadem de La recepta del 15, que aquest desembre s’ha convocat per darrera vegada. Una llàstima, perquè és una iniciativa genial en la què hem participar tant com hem pogut i de la qual sempre treiem alguna recepta quan no sabem què cuinar. Però també entenem que és una feinada i que indexar cada més centenars de receptes (alienes) pot acabar cansant qualsevol. En tot cas i sobretot, felicitats i gràcies per la feina feta, Sandra i Xavi!

Ep! I bon Nadal a tothom!!

 

Guisat de llenties i sardines escabetxades

dissabte, 1/12/2012 (Massitet)

Fer una recepta per cridar als nostres lectors al participar al Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments és un plaer. Però us he de dir que quan vaig veure els productes que demanavem enguany em vaig atabalar una mica: “llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix”La meva intenció inicial era fer servir dos ingredients, a la recepta. I vista la llista no em sortia cap combinació agradosa. De fet, només se m’acudia mesclar llegums i conserves de peix. Però no, no volia caure en una amanida… Si hem de col·laborar amb el gran recapte, fem-ho aportant alguna cosa, no?

Així que vaig fer una cosa ben revolucionària: fer una cerca a google 😉 Vaig fer diverses combinacions de llegums (cigrons, fesols, llenties) amb converves de peix (tonyina, muclos, escupinyes, cloïses). I en una d’aquestes em vaig trobar una cosa que no m’esperava: un plat de la Ruscalleda amb llenties i sardines! Oh! I fàcil de fer i sense ingredients estranys! hehehehe

DSC_0218.JPG

Una combinació que ens sembla original i és ben bona | Olletadeverdures.cat

La recepta l’hem versionat una mica: a la de Ruscalleda, es guisaven les llenties i s’escabetxaven les sardines. Però clar, nosaltres les sardines ja les teníem escabetxades… Així que vaig pensar en fer-ho a l’inrevès: faria una mena d’escabetx suau de llenties i hi afegiriem les sardines. Aquí teniu la reepta original i aquí us passem la nostra versió amb mides per a parelleta:

  • Un pot de 400 grams de llenties
  • Una llauna de sardines en escabetx
  • Una llenca de pebrot vermell
  • Mitja ceba mitjana o una de ben petita
  • 1 trocet de porro
  • Una pastanaga petita
  • Un parell de dents d’alls
  • Una fulla de llorer i una mica de sajolida
  • Vinagre de vi
  • 1 culleradeta de pebre vermell en pols
  • Oli d’oliva
  • Sal

Tallem les verdures a juliana petita trets dels alls, que tots just aixafarem. Les posem a sofregir a foc mitjà, fins que afagin color. Llavors, afegim la culleradeta de pebre vermell. Remenem i de seguida hi tirem un bon rajolí de vinagre i deixem que es redueixi. Ara afegim l’aigua fins que cobreixi les verdures ben cobertes. Ho deixem bollir un quart d’hora i afegim les llenties sense escorrer. Les deixarem fins que estiguin tovetes però sense desfer-se: les volem senceres. En aquest moment heu d’anar vigilant l’aigua, que no assassequi.

Aquest guisat el deixarem reposar, ja que no deixar de ser un escabetx: si el deixem un dia encara estarà més bo. El pas segúent serà molt fàcil: tot just cal posar les sardines escabetxades a sobre del guisat un cop emplatat i llestos. Per a que no es perdi res, el suc de la llauna el posarem per sobre.

Francament, no esparàvem que fos tant bo. De veres, un plat per provar. Ara a veure si entre tots col·laborem avui amb el Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments i fem que moltes famílies el puguin fer… Vinga, va, que no costa res i ajuda molt!

Mongetes, poma, pollastre: una amanida diferent

diumenge, 25/11/2012 (Massitet)

Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder tornar al Concurs de Formatges Artesans dels Pirineus que s’organitza des de fa uns anys en motiu de la Fira de Sant Armengol de la Seu d’Urgell. A banda de passar-nos-ho bomba menjant formatges (vegeu la crònica de l’any passat), ens agrada anar a la Fira perquè sempre coincideixes amb gent interessant. Enguany, a servidor de vostès, li va tocar compartir taula del jurat amb Joan Pallarés, del Hotel i restaurant Can Boix de Peramola.

A Joan Pallarès el vam conèixer fa un bon grapat d’anys gràcies a una amiga i bona gourmet que ens hi va convidar a dinar. Per ella era un lloc de peregrinatge habitual amb la seva familia i ens el va voler descobrir. Ens va agradar molt i li vam fer saber amb entusiasme. Amb tanta fprça li vam fer saber que, per al Sant Jordi següent, la descobridora ens va regalar un llibre de receptes de’n Joan: En el seu millor moment.

DSC_0074.JPG

Una amanida fàcil, bona i "resultona" | Olletadeverdures.cat

És un llibre que a nosaltres ens sembla interessant per diferents motius. El primer, perquè els plats estan ordenats segons la millora temporada dels productes que s’empren per fer-los. El segon, que proposa menús complets, cosa que et facilita força l’organització tant de la compra com de l’àpat. I el tercer, que els plats són vistosos però ben fàcils de fer en la immensa majoria dels casos. Com ja us haureu imaginat, la recepta l’hem treta d’aquí.

Certament, publicar a les darreries de novembre una recepta que en Joan té col·locada a l’estiu sembla una traició en tota regla al plantejament del llibre. Però fa mesos que teníem la foto feta i el post pendent de publicar, i coincidir amb en Joan em va fer venir ganes de penjar-la; no puc esperar-me a l’estiu…. Així que aquí teniu les mides, per a la típica perella sense fills, d’una amanida diferent :

  • 250 grams de mongeta tendra rodona fina
  • 1 poma Fuji (o qualsevol poma dura i un pèl acida que us agradi)
  • 1 pit de pollastre
  • 1 tomàquet petit madur
  • Vinagre i oli d’oliva verge extra
  • Sal i pebre

Primer de res posem la mongeta a bollir. Més que a bollir, serà escaldar perquè la volem al dente. Per evitar qeu se’ns cogui massa, la refredarem en sec posant-la en un bol amb aigua i glaçons. En un altra cassola, escaldem el tomàquet per pelar-lo més fàciliment. Li treiem les llavors i el passem pel túrmix amb el vinagre i l’oli (al gust: estem fent una vinagreta). Reservem. Ara passem el pit de pollastre per la planxa ben salpebrat i el deixem que es dori per fora, agafam coloret. A darrera hora, pelem la poma i la fem a daus.

Ja ho podem barrejar tot ràpid per tal que la poma no s’oxidi (la vinagreta ho evitarà) i ja ho podem servir. A la fota la vam emplatar fent servir un motllo, però la veritat és que va costar Déu i ajuda que mantingués mínimament la forma. En tot cas, queda una amanida ben original i diferent.

Per tancar el cercle, nosaltres li vam servir a l’amiga descobridora un dia que va venir a dinar a casa i va triomfar. Si la proveu, també trobo que us agradarà. Per això la comparteixo amb vosaltres, de fet. No? 😉

Salut

P.S.: Per cert, guardeu bé la recepta de la vinagreta de tomàquet. Dóna moooooooooooolt de joc en tota mena d’amanides i plats freds. 😉

Santes hamburgueses

divendres, 5/10/2012 (Kissumenja)

Ara ja no recordo com li dèiem, perquè hi hem anat més d’un cop i ja tenim ben clar que es diu Santa Burg, però la primera vegada que vam veure el rètol del restaurant no teníem molt clar el què hi deia. Hi passàvem per davant i anàvem intentant esbrinar què hi hauria al local, què s’hi faria i quan vam veure més clar que era un restaurant, què s’hi menjaria. Al cap de poc temps, la Mar Calpena ens en va parlar, i després Massitet va veure la recepta d’una de les hamburgueses al programa Cuines de TV3.

Darrere el projecte està també Xavier Pellicer però a la cuina hi ha el xef Alain Guiard. Si és té en compte que aquest últim, a banda de l’Àbac, ha estat també als fogons de El Racó de Can Faves o al Sant Pau es podria posar en dubte que, en conjunt, el Santa Burg sigui una proposta gourmet. Però el què jo crec és que han apostat per un producte i ho han fet molt bé. Tal com diuen al seu web la carn és de bou de primera qualitat i trinxada a mà. Serveixen hamburgueses, sí, però amb una carn i uns ingredients excel·lents.  Tampoc no es pot deixar de banda que pots acompanyar-les amb alguna cervesa artesanal. A banda de triar la què més t’agradi de les 10 Santes que ofereixen (Santa Burg, Santa Jordi, Santa Brats…), hi pots afegir algun extra o salsa a banda, com ceba, ou, tomàquet o salsa chili. I per si això fos poc, les patates fregides i els nuggets són ben bons!

Nuggets.jpg

Nuggets amb ratlladura de llimona | Olletadeverdures.cat

Si no em descompto, nosaltres n’hem tastat 4, i de totes, la què més m’ha agradat és la Santa Maraia, potser perquè el pa de coca m’agrada moltíssim. Reconec que la Santa Deluxe està molt bona també, però jo sóc de les que el foie li cansa una mica, així que per a mi és excessiva.

Santa_Maraia.jpg

Roast beef, formatge cheddar i pa de coca | Olletadeverdures.cat

L’últim dia que hi vam anar vam tenir taula perquè hi vam entrar d’hora, perquè sovint està ple a bessar. Això i que no hi hagi molt de personal, fa que la cosa vagi una mica lenta a vegades. A banda d’això i de què trobo a faltar que hi hagi algun postre més que la coca de crema, no tinc res més en contra. Trobo que s’hi menja molt bé, que el tracte dels cambrers és molt bo i que la relació qualitat-preu és molt bona.

Chila: cuina d’autor porteña

diumenge, 9/09/2012 (Massitet)

A Buenos Aires no hi ha restaurants amb estrella Michelin. No és que no hi hagi restaurants de nivell suficient, sinó que l’explicació és més bàsica: la famosa guia vermella no té una edició sobre l’Argentina. Per tant, no és cosa de la cuina que es fa al país de la Pampa, sinó que els de la Michelin han decidit que no li dediquen un dels seus llibrets.

Això ho vam descobrir, com un podeu imaginar, buscant un restaurant amb el famós estel per anar a sopar-hi un dia. Com ja sabeu, servidors de vostès celebrem el nostre aniversari anant a sopar a un restaurant d’aquest nivell cada 27 de maig. Enguany, però, com que ja sabíem que passaríem uns mesos a l’Argentina vam decidir que endarreririem el sopar i el faríem allà. I com que la ignorància és atrevida i l’eurocentrisme encara més, un cop aquí ens vam trobar que no hi havia guia per seguir…

Però ja us hem dit que la cosa no té res a veure amb el nivell de la cuina porteña. I seguint indicacions de bons gourmands locals (Déu els cria i ells s’ajunten…), vam començar a buscar per la Guia Oleo -considerada per molts la més fiable de la ciutat. Que si Tomo I, que si Aramburu, que si Le Bourgogne… Després de mirar força, el que més ens va agradar i encaixava amb el què volíem va ser el Chila.

Què buscàvem? Doncs el tipus de cuina creativa que ens agrada trobar en aquest nivell de restaurants: basada en productes i receptes de la terra, però passada pel sedàs de tècniques una mica més modernes i/o amb combinacions innovadores que juguen amb la tradició per fer-la més divertida i amb capacitat de sorprendre. I tot plegat, en un ambient sense excés de formalismes però amb aquell servei professional que tots sabem valorar. I tot àixò és el que oferia Chila a priori.

IMG_6926.JPG

Raviol, el plat que més ens va agradar | Olletadeverdures.cat

Vam demanar el menú Degustación Clásico, precisament perquè ens oferia aquesta combinació de clasisime i innovació. I el vam demanar maridat per a poder conèixer, de passada, els vins argentins que tant de protagonisme han adquirit en el món de l’enologia junt a d’altres dels anomenats del Nou Món. L’experiència va ser ben gratificant.

L’oferta del menú eren uns entreteniments seguidt de cinc entrades salades i una de dolça, acabant amb un cafè amb petits fours. El nivell general va estar molt bé, tant per la qualitat del producte com pels punts de coccions i les temperatures. Ens van agradar, especialment, dues coses.

La primera, un fantàstic “Raviol de maiz y comino, crema de anco, espinacas y caldo de maiz tostado“, exemple perfecte del què anàvem a buscar: el ravioli de la influència italiana amb dos ingredients ben tradicionals a l’Argentina: anco (carabassa) i panís. Boníssims els contrastos de dolços, salats, cruixents, melosos i el toc torrat del panís, com de quicos dolcens. Brutal.

IMG_6931.JPG

El cub de xai amb un acompanyament sensacional | Olletadeverdures.cat

La segona cosa, els tocs de la carn. El “Cabrito de Malargue, mini ñoquis de queso de cabra y repollitos” es desfeia a la boca, melós a més no poder. L’acompanyament maridava estupendament i ajudava a netejar la untuositat de la carn. El “Châteaubriant (lomo), risotto de quinoa y queso Sbrinz, tocino, puré de portobelos y chaucha de estación“. Una carn tendra i gustosa amb un acompanyament que ens va sorprende -el rissotto era fantástic.

No van estar gens malament els postres -així, en plural. Perquè al final vam triar  una degustació de diferents postres. Molt bo el “Cítricos: crema fría, carpaccio, maracuyá y helado de lima y romero”, perfecte per netejar la boca després de la carn. Addictiu i sorprenent el “Crocante de algarroba, crema y helado de maní, cremoso de banana y gelee de ron”. Ja veieu: ingredients humils junts amb d’altres més sofisticats presentats de formes contemporànies.

IMG_6937.JPG

Festival de postres per compartir | Olletadeverdures.cat

Tot plegat ho vam maridar amb vins Sant Felicien, la gamma de monovarietals de les Bodegues Catena Zapata -de les més conegudes d’Argentina arreu el món. Vam veure el Chardonnay en Roble, el Malbec i el Semillon dolç de collita tardana. Tots força correctes i van fer la funció que havien de complir acompanyant els plats.

Aquest apat ens va costar, al canvi del moment, uns 90 euros per persona. No ens va semblar gens car, venint de Barcelona. En un càlcul així a ull, un menú com el que hem fet i a sobre maridat no baixaria dels 120euros ara que han baixat una mica. Per tant, estem parlant d’un diferencial de preu que pot rondar el 30%. Una bona oportunitat, descomptat el viatge fins a Buenos Aires! 😉

Deien alguns comentaris en blocs i la guia Oleo que, si mai la Guia Michelin es decideix a fer una guia de Buenos Aires, Chila seria el primer en rebre-la. No ho sabem perquè no coneixem tots els candidats. Però per la nostra experiència, aquest restaurant té molt poc a envejar d’alguns estrellats catalans on hem estat.

Salut!

La parrilla del pàrking

diumenge, 2/09/2012 (Massitet)

Els diumenges, Buenos Aires fa olor d’asado. Per ser més precís, fa olor de parrilla: aquella mescla de l’aroma de la carn a la brasa, daurada i cruixent, i l’olor picant però agradable del fum del foc que fa possible el miracle. Aquest aire que perfuma la ciutat no vé, només, dels asados que fan les families per rendir culte a la seva argentinitat. També bé d’un fenomen molt porteño i que crida l’atenció a qualsevol visitant despistat: la parrilla al paso.

En aquesta ciutat, cada racó es pot convertit en una cuina improvisada. I no exagero: n’he vist a cantonades, d’altres literalment al mig de la vorera o d’altres més discretes al mig d’un parc o una plaça. Però a mi les que m’han robat el cor són les que s’instal·len als estacionamientos de la capital. Als pàrkings, vaja.

IMG_7068.JPG

"Ha pedido un choripan, señora?" Els reis de la festa... | Olletadeverdures.cat

En aquesta ciutat són molt habituals un tipus d’instalacions molt curioses, las playas de estacionamiento. Un solar descobert normal i corrent, dels que podrien ser la base d’un edifici, asfaltat i amb mur no gaire alt que el tanca. Una guixeta feta de totxana vermella i una barrera que no és imprescindible. N’hi ha per tot arreu i són bàsiques per poder aparcar en una metrópoli impossible de conduir. Alguns d’aquests locals, arribat el diumenge, pateixen una metemorfosi literalment increïble a ulls europeus.

IMG_7067.JPG

Cal fer cua per menjar aquí! | Olletadeverdures.cat

Els cotxes desapareixen i es transformen en tauletes de tarrassa i unes parrilles de mida i característiques diverses. La guixeta canvia els preus per hora per la llista de productes, normalment molt curta: choripan i entrepans de bandiola o bifé de chorizo. Alguns hi afegeixen el morcipan. Els vigilants de cotxes, vestits amb monos de mecànic tacats de greix, donen pas a senyors guarnits amb delantals oliosos. La clientela ja no entra estressada per deixar el cotxe i marxar pitant; sinó per quedar-se i endrapar aquests trossos de carn servits entre pa i pa. Chimichurri o salsa criolla i cap avall!

Els cuiners no guanyaran un premi de maestro asador, probablement. Pero no us enganyeu: no ofereixen mala qualitat. Són una opció popular -en els dos sentits del terme- per menjar amb certa rapidesa, fins i tot caminant per la ciutat. I no, no són enganyaturistes. Si més no, si vas un pèl de cura. De fet, la meva experiència és que una part gens menyspreable de la clientela són veïns que van a menjar un entrepà mentre passengen per la fira de San Telmo -una de les més multitudinàries de la capital argentina. La primera que vaig veure, El rey del chori (què us sembla??!!) em va robar el cor només posar-hi un ull i hi vaig tornar per menjar-hi i fer les fotos. La parrilla del pàrking, la vaig batejar, pensant que només n’hi havia una. No pas…

Em va fascinar i encara em fascina perquè tot això ja no és possible a Europa. És increïble com de fins ens han tornat; com de pasteuritzats estem. Aquestes parrilles no passarien ni la primera part d’un control de seguratat sanitària dels que passen els negocis alimentaris del nostre país. De fet, m’imagino a més d’un inspector tenint un íctus només de veure on estan instal·lades.

Són un fenomen ben autèntic i ben popular, que tant de bo aquesta ciutat no deixi perdre com nosaltres hem deixat matar moltes tradicions culinàries. Un chori amb criolla? 😉

Salut!

“¡En la Argentina cocina el teléfono!”

diumenge, 26/08/2012 (Massitet)

Per ser exactes, la frase que em va dir Guillermo, un dels professors amb qui he vingut a treballar, va ser: “¡En este país cocina el teléééééééééééfono!”. Primer, francament, vaig pensar que era una exageració de les seves (compleix força amb algun tret del tòpic d’argentí apassionat…). Però a fe de Déu que per algunes de les coses que porto veient des que estic per aquesta part de món, la cosa és veritat. Si més no a Buenos Aires i entre el que a Catalunya en podríem dir la classe mitjana.

Delivery
A Buenos Aires, tot els restaurants fan delivery. O sigui, servei a domicili. I quan dic tots vull dir tots. Des de les coses més conegudes pel nostre tros de món com pizzes, sushi o cuina xinesa fina a la cosa més inversemblant que puguem imaginar des del nostre punt de vista: plats de pasta fesca artesana, cuina macrobiòtica o un asado complet. Sí, estimats: la parrilla del costat de casa et porta carn a la brasa a casa si vols!

IMG_7111.JPG

Macrobiòtic, pizza, asado, falafel, japonès... gelat!!! | Olletadeverdures.cat

A més a mes, en una altra diferència amb Catalunya, cada restaurant té el seu propi servei a domicili i no passen per centrals de reserves com les que tenim a Barcelona. Els més grans tenen un servei propi de delivery i als més petits els cambrers de sala també es fan càrrec de repartir per la ciutat. De fet, és força habitual veure com el cambrer que t’ha servit agafa una bossa i surt per la porta del restaurant… A la foto podeu veure els fulletons de la dotzena de locals que hi ha a menys de cinc minuts camintant de casa. No us sembla molt fort?

En aquest país, com deia Guillermo, cuina el telèfon. I el punyetero sap fer de tot! 😉

Salut!