Olleta de verdures- Cuina.cat

Una de carbassa!

dimecres, 19/12/2007 (Kissumenja)

Mentre faig temps per anar a dormir (estic esperant que Massitet acabi unes coses de la feina), us escric una recepta mooooolt fàcil: una crema de carbassa i roquefort.

A vegades costa una mica pelar la carbassa (o carabassa), que són una mica dures, però això és el més complicat del plat, així que això anirà ràpid avui (no com els bunyols que està escrivint últimament Massitet, jejejej).

Tallem la carbassa en trossets, que no cal que siguin molt petits, i els afegim a l’aigua que tenim bullint amb una mica mica de sal (només una mica perquè després hi afegirem el roquefort). Un cop està tendra la traiem de l’aigua i la posem en algun recipient, bol o etc, i hi afegim el roquefort. Ho batem (de batre, no se mai com s’escriu aquest verb, què trist…) i ja ho podem posar al plat. Si ens ha quedat massa espès hi podem afegir una mica de l’aigua que ens ha quedat després d’haver bullit la carbassa.

El roquefort va a gustos, com tot. Jo hi poso la meitat d’una d’aquestes “cunyes” (paraula que no existeix al meu diccionari però que no se com traduir del castellà) que podeu trobar a qualsevol supermercat. Suposo que ja sabeu quines vull dir.

Bé, si ho proveu ja ens direu. A veure, no és res de l’altre món, però és una cosa ben senzilla que et pot treure d’alguna situació inesperada. Uf!, què malament m’expresso avui. Res, a dormir!

Kisumenja

Publicat a Receptes | Deixa-hi un comentari

On compreu el torró?

dimecres, 12/12/2007 (Massitet)

Des de fa uns quants anys, a casa nostra (entesa com a suma de nosaltres dos, més les respectives famílies polítiques) tenim força resolta la qüestió d’on comprar els torrons. Ens va costar alguns anys de proves i errors, que al final s’han sintetitzat en un llistat que us facilitem més avall. En tot cas, aquest llistat no és res més que l’expressió clara d’un principi bàsic: solament comprem a pastisseries i cases especialitzades que els fan ells mateixos. Digueu-nos snobs, digueu-nos sobradets, digueu-nos el que vulgueu, però tastats (alguns d) els artesans és molt díficil tornar als comercials, especialment els de major difusió. I la relació qualitat – preu – satisfacció personal és infinitament superior a favor dels artesans.

El nostre mapa torronaire

El nostre mapa torronaire, o sigui, els llocs on comprem el torrons que ens mengem cada any, dibuixen un triangle que té per vèrtexs Barcelona, Solsona (a la bonica comarca del Solsonès, oi Maria?) i Vinaròs (a la no menys bonica comarca del Baix Maestrat. No fotem! ) .

Des de fa uns quatre o cinc anys, la casa Planelles i Donat de Barcelona és el nostre proveïdor oficial de torrons de Xixona i Alacant, que fan a Xixona i després porten al cap-i-casal. El seu Xixona granulat és suprem: l’ametlla no està tan triturada com al normal i te’n vas trobant trossets a cada mos i mastegada que fas. És untuós, greixós i molt dolç, però té una característica que em té molt intrigat: seca la boca! Sí, si: tot i la dolçor, t’acaba deixant la boca sense saliva, com un vi molt sec i/o astringent. El sabor és llaaaaaaaaaaaaaaaarg, amb l’ametlla i la mel molt ben conjuntades. L’Alacant, del qual no en soc gran fan (tot s’ha de dir), també es molt gustós i domina molt més el sabor de l’ametlla. És menys dolç i empalagós (joer, que malament que parlem al Baix Maestrat…) que el de Xixona. Trencat a trossets petits, el trobo un molt bon petit four per acompanyar el café de ls asobretaula nadalenca.

Des que vam provar el torró de crema cremada de las pastisseria Can Massana de Solsona (gràcies, Maria!), ja no n’hem trobat cap altre de bo. Per nosaltres, això dificulta la gestió de la compra d’aquest torró, ja que no tenim cotxe i tampoc solem tenir temps per escapar-nos cap a Solsona. Menys mal que tenim un angelet de la guarda que sempre ens en fa arribar. És tou i esponjós, cremat al punt (no amargueja gens) i d’una dolçor subtil que t’omple la boca a poc a poc amb un gustet d’ou dolçet qeu enamora. Amb kisumenja ens l’hem de racionar, sobretot des què un Nadal ens vam fotre un pastilla, això si de les petites, d’una atacada i sense adonar-nos-en. Ei, paraula de bon menjador: si podeu, pilleu-ne. No us n’arrepentireu. La pastisseria no te web i no he trobat fotos per a que el vegeu (enguany encara no en tenim), així que haureu d’anar a Solsona a buscar-lo.

A la Pastisseria Viver de Vinaròs (que tampoc té web), comprem el torró més particular de tots els tradicionals a casa nostra: una mescla de torró de Xixona i xocolata molt divertida. M’agrada molt, tot i que se’m fa difícil descriure el sabor. Clar, com de xocolata amb ametlles. Però com que l’ametlla està molt triturada, la sensació i els sabor és diferent al de la xocolata amb ametlles més normal. A més, la xocolata és amb llet i no domina pas, de manera que es nota tant l’ametlla com la dolçor melosa típica del Xixona. Peculiar. El podeu trobar al carrer Major, baixant a ma esquerra…

Provatures 2007

Com sóc un cul de mal asiento que diem els barbaristes del meu poble, enguany no em podré estar de provar alguna casa nova. Tenen tos els números els torrons de Xixona de la famosa Casa Colomina de Barcelona (també el fan a Xixona) i un que vaig veure a la meva darrera visita a Casa Gispert (com m’agrada aquesta botiga…), que tenen de tot per al Nadal. També he vist / llegit que Oriol Balaguer ha fet unes preparacions especials per al Nadal, que dubto molt que pugui resistir-me a comprar.

En tot cas, aquí està la nostra llista. Alguna recomanació per incorporar a les provatures 2007? Us ho agrairíem moltíssim! Comprar torrons a Barcelona sempre te un punt de repte (en deu haver de més bons? és la millor relació qualitat – preu?), però si socialitzem coneixements, sempre serà més fàcil (i divertit!). No?

Massitet

Tags: botigues, Comerços, Nadal, torró, torrons
Publicat a Comerços, Producte | 8 comentaris »

Addicte a l'horta navarresa (i III): els espàrrecs de Navarra

dimarts , 11/12/2007 (Massitet)

Per estricte ordre descendent, l’espàrrec de Navarra és la tercera addicció que vaig desenvolupar als productes de l’horta navarresa mentre vaig viure a Euskal Herria durant 3 mesos al principi de 2007. Solament la superen l’enganxe a la Carxofa de Tudela i els Pebrots del piquillo de Lodosa (en aquest ordre, també descendent).

Probablement, els espàrrecs de Navarra deuen ser dels productes més coneguts de l’horta d’aquesta regió basca, sobretot quan se’ls associa als famosos Cojonudos, un nom comercial molt ben trobat per una empresa de la zona que gairebé s’ha convertit en sinònim d’espàrrec i de qualitat (mireu les cistelles de Nadal de gamma alta: segur que el 90% tenen una llauna). En tot cas, jo els coneixia poc a casa i solament n’havíem menjat, precisament Cojonudos, com un entrant luxós en un menjar de festa, sobretot per Nadal (conseqüència de les cistelles abans esmentades? May be…). Ara bé, mentre em vaig estar a Algorta en vaig fer un màster que m’ha portat a determinar que els cojonudos estan molt bé, però que hi ha altres opcions que no es queden gens lluny.

La lectura de l’etiqueta o com evitar espàrrecs xinesos o peruans

Com en molts productes que han agafat una certa notorietat en el mercat, no falten empreses (navarreses) que aprofitant la tirada del topogràfic intenten col·lar espàrrec xinès o peruà per espàrrec navarrès. Per evitar ensurts, i com en tots els casos de productes d’aquest nivell, el millor és tirar de productes certificats pel consell regulador de la Indicació Geogràfica Protegida Espárrago de Navarra. En aquesta pàgina web us explicaran totes les coses que heu de llegir / veure a l’etiqueta per evitar pagar una llauna d’espàrrecs xinesos (problament bons, però molt més barats per als envasadors) a preu de navarrès, com pot passar si no anem amb compte. En tot cas, el segell del Consell Regulador, d’un vermell i unes dimensions força cridaneres faciliten força la detecció de la llauna o el pot de vidre correctes.

Així mateix, haureu de tenir en comptes les diferents categories que es poden trobar d’aquest mateix producte emparat per la IGP. En són tres: Extra, Primera i Segunda; i en aquesta pàgina podeu trobar més informació sobre quèus podeu trobar quan obriu un pot segons la categoria comprada. De tota manera, teniu present que les condicions mínimes que imposa el consell regulador ajuden, precisament, a que el nivell més bàsic (els Segunda), ja siguin un producte amb una mínima qualitat garantida. Ah, i òbviament, el preu també us ajudarà a identificar davant de quina qualitat us trobeu: els extra més gruixuts no són precisament baratets…

Una de marques: de Cojonudo a Rosara passant per Anko i Pedro Luís

A mi, els que més m’agraden són els comercialitzats sota el nom “Cojonudos” per Conservas D.Marco, una empresa familiar i de caràcter artesà. Són molt fàcils de localitzar tant a Euskal Herria com als Països Catalans. I, continuant amb la fidelitat a marques que no m’han fallat mai, són molt bons també els de Pedro Luís, Anko i Rosara, les dues darreres amb certificat d’empresa artesana per part del govern navarrès. Totes quatre empreses estan emparades per la IGP, que aplega pagesos i indústries de 211 municipis del sud de Navarra, el nord-oest de l’Aragó i l’est de la Rioja situats a les valls mitjanes de l’Ebre. En tot cas, aquí trobareu una llista amb totes les empreses emparades. Aquí, en canvi, trobareu una comparativa que va fer el 2001 la revista Consumer, editada pel grup Eroski, que us donarà força més pistes sobre marques i que se’n pot esparer

I perquè m’agraden?

En termes generals, tots els espàrrecs de les marques esmentades solen ser molt poc fibrosos (un dels principals defectes, des del meu punt de vista, dels espàrrecs) i, al contrari, són molt melosos: es desfan a la boca amb una facilitat impressionant. El sabor és molt subtil i en pocs casos domina l’acidesa pròpia d’altres conserves vegetals. Així mateix, molts no tenen el sabor metàl·lic propi de les conserves en llauna. I us ben prometo que això és cert: la meva parella, kisumenja, és el detector de regust metàlic de conserves més fiable que conec: encara no s’ha obert la llauna que ja l’ha trobat! I diu que aquests no en tenen…

Una recepta, versió curta

La veritat és que a mi, com més m’agraden, són tal com surten de la llauna: els deixo escórrer una estoneta i cap a dins. Però he de reconèixer que un rajolinet l’oli d’oliva verge extra d’arbequina no els senta gens malament, al contrari: afegeix un contrapunt herbaci molt interessant. Per cert, mana la tradició (i puc donar fe que és cert) que mai s’han de punxar amb un tenedor (orientals: forquilla) ni tallar amb un ganivet: afecta al sabor, que perd subtilitat i guanya metal·licitat (Ep! em pensava que metal·licitat era una neologisme dels meus i resulta que me l’accepta!! En tot cas, llegeixi’s “regust metàl·lic”).

Ara bé, un cop vaig sopar un rap a la cassola amb cors de carxofa i puntes d’espàrrec a cal Fotedor (nom de guerra d’un amiguete vinarossenc) que estaven per llepar-se els dits (tots tres: el rap, les carxofes i els espàrrecs). Els espàrrecs, en conserva, solament es van deixar escórrer lleugerament i es van afegir a la cassola just abans d’apagar el foc. Sublims…

Massitet

Publicat a Producte | Deixa-hi un comentari

Croquetes de pernil (by Julián)

dilluns, 10/12/2007 (Massitet)

Seguint amb el ja mític (a casa meva ho és…) I Concurs Interamiguetes de Croquetes, us faig a mans la recepta de les de pernil que va presentar Julián. Com ja es va dir en el seu dia (més ben dit, en el post corresponent), el mèrit d’aquestes croquetes (saboroses i ben executades) és que l’amiguetes Julián feia quatre dies que s’havia afeccionat a això de la cuina. De fet, aquestes boletes embolicades de pa ratllat i fregides en oli abundant són la porta d’entrada d’aquest xicot a la cuina. Benvingut, grande!

La recepta de les croquetes de pernil julianes . Ingredients:

1/2 grossa o 1 de petita tallada a trossets molt petits

Farina o Maizena

Llet sencera

Nou moscada

Mantega sense sal

Entre 300 i 500 g de pernil (això va a gustos), que cal tallar a tiretes fines

Pa ratllat

Oli d’oliva

La tècnica

Es posa la mantega en una paella i deixem que es desfaci. Llavors afegim la ceba que deixarem que es dauri i agafi un bon coloret. Llavors, afegirem la farina i anirem movent per a que es vagi coent (així evitem, com sempre, que les croquetes tinguin gust de farina crua, un dels pitjors defectes segons qui signa aquest post) mentre hi posem una mica de nou moscada. Ara, mentre anem removent la pasta en què se’ns ha convertit la farina, anem afegint poc a poc la llet fins aconseguir una massa compacta. És ara quan afegim el pernil a la beixamel i, un cop fet, ho deixem refredar tot unes dotze hores a la nevera.

Després d’aquest repòs, es fan les boles i es passen per ou, farina i pa ratllat (per aquest ordre) i es fregeixen en abundant oli d’oliva ben calent (que fumegi). Julián té una tècnica particular per donar la forma a les croquetes que consisteix en agafar dues culleres soperes i emprar-les per donar-li forma, de manera que totes li surten de pes i forma molt semblants.

Com diu Julian al final del correu electrònic on m’envia la recepta, “Que aproveche”!

Massitet

Publicat a Cuina popular, Receptes, Trobades gastronòmiques | Deixa-hi un comentari

També la truita de patata té el seu secret

dijous, 6/12/2007 (Massitet)

Amb la truita de patates sol passar allò que sempre la que fa la mare d’un (o una) és la més bona que ha tastat mai. Cosa amb la què no estic gens d’acord perquè qui la fa més bona és la meva mare, jejje, (sí, la mateixa que ens va passar la recepta del pastís de pastanaga) i, en segon terme, la meva, que la faig com ella.

Amb la truita de patates sol passar allò (també) que hi ha gent que pot fer meravelles a la cuina, montar-te uns plats de restaurants pijis pijis i no saber fer un ou fregit o tombar una truita… ,oi? Cosa que sí que és veritat, al menys, a casa meva. Ara que hi penso, de fet, no se si Massitet n’ha feta mai cap de truita de patata…

Però en fi, al que anem. Així és com jo ho faig: Tallo les patates en daus força petits (segons el dia també hi poso ceba). Aquí ve el primer secret: no les tiro a l’oli fins que no està hipermegasúper calent, així queden més torradetes de fora, i després baixo el foc i deixo que vagin fent a poc a poc (mooooolt a poc a poc). Mentrestant he batut els ous en un bol i quan veig que els daus de patata ja s’han fet, agafo l’espumadera i els afegeixo al bol. Segon secret i més important: mentre més temps estiguin reposant els ous amb la patata, millor. D’aquesta manera van xuclant l’ou i queden molt melosos. Finalment, quan torno a posar la barreja al foc, torno a fer la jugada de “castanya” foc al màxim i al cap de no res, baixar el foc i que, novament, es vagi fent poc a poc (mooooolt a poc a poc). Aquest tan a poc a poc vol dir que hi ha vegades que des que tallo les patates fins que he posat la truita al plat ha passat una hora.

I ja està! Ja veieu que de secret, poc, però crec que la (bona) cuina està plena de “truquillos” d’aquests.

Kisumenja

Publicat a Cuina popular, Receptes | 6 comentaris »

Gastroteca

dimecres, 5/12/2007 (Massitet)

La setmana passada llegia a Descobrir Cuina un publireportatge de dues pàgines sobre la nova web que el Govern de la Generalitat del Principat ha posat en marxa per promocionar els productes alimentaris i, en general, la cultura gastronòmica catalans. Aquests dies, buscant informació, he vist que avui 5 de desembre el presentaven i ara us passo l’enllaç al web ja actiu i em/ens felicito per poder comptar amb una eina com aquesta.

No m’estendré en enumerar els avantatges d’aquest web, però crec que és obvi que disposar en un sol lloc d’informació sobre els principals productes que dóna el Principat, on els pots comprar i on els pots tastar és molt postiu tant per al país com per als afeccionats a la gastronomia. Tot i que encara no s’hi pot trobar tota la informació sobre tots els productes, el web apunta clarament a esdevenir un referent en aquest mundillo.

Apa, a gaudir de la Gastroteca!

Publicat a Fonts documentals, Producte | Deixa-hi un comentari

Llarga vida a Pepito La Isla!!!!

dimarts , 4/12/2007 (Massitet)

El passat 25 de novembre, una bona part dels amiguetes (sospitosos habituals d’aquesta mena de fregaos gatronòmics, encara que no hi erem tots per baixes laborals i cotxes que no arranquen en el moment clau) vam fer una excursioneta a Vinaròs des de diferents parts del país per arrear-mos, com Déu mana cada mes de novembre, una bona mostra dels millors arrossos que es poden trobar per Vinaròs a aquestes alçades de l’any. Com tots els anys anteriors (amb aquest és el tercer) i per aclamació popular, el restaurant escollit és La Isla, situat al número 5 del Passeig de Sant Pere i regentat per un històric de la gastronomia local: Pepito. I la veritat, hi ha coses que és millor no canviar-les: com ens vam posar! Que bó estava tot!!

I què vam menjar? Prepareu-vos per morir d’enveja!

Com ja vam comentar en el post de la prèvia, la cosa del Mes dels Arrossos va d’un menú tancat en el qual cada restaurant ofereix uns entrants amb el millor de la casa seguit d’un pla fort d’arròs. Els entrants de Pepito són els clàssics del local; d’altra banda, una autèntica garantia de bon producte ben elaborat i per tant, bona satisfacció. Aquí va la llista:

Pa amb tomàquet i pernil ibèric d’aglà: molt correcte, però no és el fort de La Isla.

Cloïsses a la marinera: aquí la cosa ja es posa seriosa. Entrem en el camp que el restaurant controla: el peix i marisc frescos de la zona. Força grossetes, estaven al punt de cocció acompanyades d’una salsa marinera suau que acompanyava perfectament el gust de mar del marisc. I el puntet de les herbes aromàtiques del Maestrat dins la marinera era tan subtil… Per sucar-hi pa, cosa que vaig fer amb insistència!

Xipirons amb favetes i carxofes: Des del meu punt de vista, un dels plats estrella de La Isla. Uns xipirons frescos, frescos, ben gustosos i al punt (un pèl durets, com ha de ser) saltejats amb un bon oli d’oliva amb favetes, cors de carxofa i alls tendres. Ooooooooooooohhhhhhhhhhhh!!! El gustet de mar dels xipirons, l’amargoreta suau de les favetes i el contrapunt metàlic de les carxofes resulta genial! Què bó, per l’amor de Déu!!

Llangostins de Vinaròs a la sal: Eren uns llangostins petits, que a la zona en diem monets, i que estan molt valorats. El saber popular diu que són més gustosos i a mi m’agraden més que els grans, molt més carnosos… Aquests estaven cuits a la planxa amb un simple punt de sal. També estaven al punts, un pèl durets i clavats de sal. Per xupar-se els dits, cosa que vaig fer amb la mateixa insistència que vaig sucar pa a la salsa de les cloïses!

En aquest muntatge fotogràfic d’aquí sota podeu veure els llangostins i les favetes (si clickeu aquí anireu a la pàgina de Flickr on estan totes les fotos del dinar, més grans i de més qualitat).

Després d’aquests entrants, que francament ja pagaven la pena de l’excursió, va venir l’excusa del viatget: els arrossos. Si Pepito treballa bé el peix i el marisc, en els arrossos no es queda gens curt. O perquè us penseu que la meva familia acabem acudint cada any i els amiguetes demanen reincidir??!! Com cada any, en comptes de demanar un sol arròs en vam demanar tres, per poder fer un tast de diverses receptes que Pepito ens va presentar en dos plats (vegeu la foto a sota). Enguany la sel·lecció d’arrossos incloia un arròs que ja es pot considerar un clàssic d’aquesta trobada i dues novetats. I una de les novetats crec que ja es pot considerar un clàssic modern de la trobada. Anem a pams…

El clàssic de tots els anys era l’arròs empedrat de bacallà. Arròs (obvi), bacallà esqueixat, verdures i (d’aquí l’adjectiu d’empedrat) mongeta tipus Santa Pau. Molt gustós (el bacallà hi ajuda) i amb una textura curiosa que combinava l’al dente de l’arròs amb la farinositat (s’entén?) de les mongetes. Dels millors plats que fa Pepito per al Mes dels arrossos. Aprofiteu l’ocasió si podeu, la resta de l’any no el solen fer.

Una de les novetats de l’any va ser l’arròs mariner de gambes i cigales. Molt més subtil que l’anterior, es tracta d’un arròs sec (a l’estil d’una paella, per entendre’ns…). També estava al dente i tenia el saboret d’un arròs amb brou de peix i acompanyat de marisc fresc de la zona. Estava bó, però no em va emocionar com ho van fer l’empredat i sobretot el següent… Buffffffff, el següent…

L’arròs caldós de galeres (el de la foto de l’esquerra) és, sense cap mena de dubte, un dels principals descobriments gastronòmics de la temporada. Potentíssim de sabor, amb el gust penetrant i persistent (no marxava mai de la boca!) de les galeres; i la densitat espesseta i un pèl greixossa del brou (de caldo, caldós) omplia la boca de sabor de peix. Perlamordedeunostresenyor! Quin arròs més bó!

Per acabar de rematar la cosa, el postre va ser un pastís tradicional de finals de novembre i primers de desembre a Vinaròs, el pastisset de Santa Catalina. Explicat molt esquemàticament, i com podeu comprovar a la foto, es tracta d’un pastís de merengue farcit de pa de pessic i fruites confitades. Lleugeret no ho és, però és ben bó! En la línia del dinar, un postre molt saborós i dolç, fins al punt que se t’enganxa al paladar i et deixa els llavis que no els pots separar de la melositat del sucre! jojojojojo Quina manera més bèstia d’acabar! Molt potent, però també va ser un bon descobriment per als no-vinarossencs, ja que és un pastís molt, molt local (o això pensem els lugarenys…). De tota manera, un parell d’energúmens gastronòmics encara es van arrear un postre de gelat de vainilla, nata muntada i xocolata desfeta, anomenat Dama blanca (ep, però sense renunciar al pastisset, no us pensessiu!). Menys mal que Pepito ens va donar entre l’arròs i les postres un sorbet de llimona casolà que va fer baixar una mica la cosa…

Per acabar, ara de veritat, Pepito ens va deixar a sobre la taula l’oruxo casolà que fa ell mateix i amb regust de romeret (m’agrada tant aquesta herba aromàtica…), dolcenc i molt licorós que ajuda molt, molt a fer la digestió.

En fi, no sé com ho vieu, però jo no m’ho pensaria gens el 2008!

Salut!

Publicat a On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 6 comentaris »

Un bunyol…

dijous, 29/11/2007 (Massitet)

No, aquest post no inclou una recepta sobre bunyols. Aquí, l’accepció que fem servir de bunyol és la segona del Gran Diccionari de la Llengua Catalana: “cosa mal feta”. I ho apliquem a la visita que vam fer a la celebració de l’arribada dels vins nous que, impulsada per VilaViniteca, es feia el passat dimarts 27 de novembre al Born. Doncs això, que la nostra visita va ser un bunyol; una cosa mal feta…

Vist el post de la Mar Calpena a Baixa Gastronomia (bonic i interessant bloc, de debò: visiteu-lo) nosaltres devíem arribar, emprant les seves paraules, “quan la cosa ja començava a degenerar davant de qualsevol guingueta on s’insinués menjar gratuït”. Si llegiu el post de Mar, la cosa és interessant de fer. Com explicàvem en aquest post, per 4 euros et donaven una copa amb la qual podies provar (de franc) un munt de vins interessants de la collita del 2007 i, previ el pagament d’un modest preu, menjar productes o elaboracions dels comerços i restaurants del barri. De fet, per això el vam recomanar….

Però és evident que has de matinar i arribar quan la gent encara es comporta de manera decent i la logística no ha rebentat davant l’afluència massiva de persones. Quan nosaltres vam acudir, no quedaven copes en un dels punts on en podies aconseguir i era LITERALMENT IMPOSSIBLE arribar a l’altre. Per posar un exemple, vam trigar al volt de deu minuts per recórrer el carrer de Canvis Vells, que dubto molt que passi molt dels 50 metres de llargada. De fet, aquesta foto de la Mar posa de manifest com estava la cosa. A més, no solament hi havia molta gent, si no que la majoria anava entonadeta pel cap baix (sobretot els que tenien pinta d’Erasmus…) o es llençava en planxa a sobre de les gunguetes a la caça de qualsevol cosa que li donessin. Total, que ens vam enretirar…

L’alternativa : Vinya del Senyor + Petra
Davant de la frustració, vam optar per fer una fugida endavant i vam anar a la Vinya del Senyor (a Verema hi ho podeu trobar més comentaris) a fer unes copes de vinet i picar alguna coseta, mentre ens miràvem la façana de Santa Maria del Mar. Es tracta d’un dels bars de vins (es diuen així o vinacoteques? no ho he aclarit mai…) més interessants que coneixem i és, si no estem mal informats, dels primers llocs de la ciutat que van apostar per aquesta línia de servir copes de vi i una mica de menjar per acompanyar-les (i no a l’inrevés).

Dels vins ens vam quedar amb el Licorella Blanc (Cellers Unió, DOQ Priorat), molt interessant: fet amb Pedro Ximenez, és un ví sec molt perfumat, fruitós i amb una fusta molt ben integrada. Fermentat sobre lies, té volum i dona una sensació oliosa en boca (se’n diu greixós, d’això? No trobo els apunts del curs de cata…jejeje) que ens agrada molt. De menjar ens vam quedat amb una mandonguilles de ceps i fetge gras que encara salivo ara quan hi penso! També molt bó el pa amb oli (un d’arbequina de la D.O. Siurana, fet també per Cellers Unió) i deliciosa la secallona del Pallars.

D’aquí vam sortir a buscar un lloc per sopar i vam fer cap al Petra, un dels diversos restaurant que porta l’Ada Perellada (nosaltres coneixem el Semproniana Fogons i el Pla del Àngels). La cuina és així com una mica fusió sobre base mediterrània que et resol perfectament un sopar arreglao pero informal. Vam sopar una amanida de tonyina fumada (correcta) que vam compartir i jo em vaig arrear una hamburguesa (mentida: te’n posen 2) amb crema de platan i formatge (bona) mentre Kisumenja, fent honor al seu nick, es cruspia una cuixa d’ànec confitada acompanyada de poma rostida, salsa de vi negre i brie (sense cap mena de dubte el millor plat de la nit). De postres res, encara que jo he de fer un esforç sobrehumà per no demanar un Delirium tremens de xocolata cada cop que menjo en algun dels restaurants de la Perellada. Per veure ens vam demanar una ampolla de Perro Verde, un Verdejo de Rueda que ens agrada moltíssim.

En fi, ja veieu: ens vam construir una alternativa per superar el disgust d’arribar tard i malament a l’esdeveniment; i ens va sortir força arreglat. Encara que l’any que vé farem cas de l’experiència de la Mar i acudirem una mica abans!

Publicat a Comerços | 2 comentaris »

Croquetes de tonyina de Maribel

dimarts , 27/11/2007 (Massitet)

Mentre anem preparant el post sobre la celebració del mes dels arrossos que vam fer ahir diumenge a Vinaròs amb part dels amiguetes (hem de processar les fotos i tot això), obrim la sèrie sobre croquetes que ens ha de dur a oferir als nostres estimats lectors les receptes de totes les que van competir (bé, és un dir…) al I Concurs Interamiguetes de croquetes.

L’exposició es farà per per rigorós ordre d’arribada dels correus electrònics amb les receptes, que han deixat la següent estructura narrativa: primer les croquetes de tonyina de Maribel, seguides de les de pernil de Julián i després les més buscades pel públic: les de fetge gras, ceba i poma de Ximet jo no volia participar i vaig triomfar com l’Starlux. Després, i aquí no sé quines aniran primer, les de pollastre (rostit) d’un servidor i les de rap de Kisumenja. Comencem.

Croquetes de tonyina de Maribel (amb repòs inclòs)

En principi, sembla que els ingredients de la cosa no han d’oferir grans variacions, però com veurem al llarg de la sèrie les característiques dels olis, llets i farines per fer la beixamel (al final, la base de la croqueta) canvien substancialment i per no coincidir no ho fem ni en la mantega. Aquí va la recepta Maribel:

Es prepara la beixamel amb margarina President, llet semidesnadata Pascual, Maizena i un polsim de sal. La combinació i mètode són els següents: es posen dues cullerades grosses de margarina i dues d’iguals de Maizena en una cassola; i es va afegint la llet fins que la pasta quedi “raonablement consistent” [sic.] (ho he volgut marcar perquè Maribel es caracteritza per pensar que allò que ella considera “raonable” o “normal” és compartit per la resta de la humanitat… jejejeje).

Un cop es te la beixamel feta, però encara calenta i a la mateixa cassola, s’hi afeigeix la tonyina Rianxeira al gust (Maribel en va posar dues llaunes mitjanes) i es barreja ben barrejat. Llavors es deixa en repòs les hores que facin falta fins que la mescla es prou compacta per manipular-la i donar-li forma de croqueta. Llavors, es fan les boles i es passa per ou batut i pa ratllat Gallo. Es ara quan es fregeixen en oli de girasol abundant ben calent (Maribel és l’única concursant que l’empra: els altres quatre vam tirar d’oli d’oliva) . I fins aquí la recepta! En van sortir una quinzena “mida Maribel”, que vol dir d’uns cinquanta grams per croqueta…

La veritat és que van quedar compactes però meloses i amb un sabor a tonyina molt matisat i suau, agradable, que convidava a repetir: no estaven olioses ni el gust de peix ofegava, un dels trets que pot (sol?) passar amb les croquetes de tonyina. Dit amb la jerga típica (tòpica?) d’una mena de crítica culinària: “Un clàssic ben executat amb respecte per la materia primera i on es nota el domini de la tècnica per part del xef”.

Bon profit!

P.S.: La Mar té al seu bloc una versió ràpida (l’antitesi del repòs maribelià) de croquetes de tonyina força interessant i Ligasalsas ens regala una dissertació sobre la croqueta que em te el cor robat, com tot el seu bloc…

Publicat a Cuina popular, Receptes | Deixa-hi un comentari

Felicitacions a l'equip de l'Àbac

divendres, 23/11/2007 (Massitet)

Ahir ens vam alegrar molt quan vam veure als mitjans que el restaurant Àbac, al barri del Born de Barcelona, va rebre la segona estrella Michelin. Tot i que som força escèptics sobre el mètode que es segueix per atorgar aquest guardó (no entenem que hi hagi restaurants que no la tinguin…), no deixa de ser un reconeixement a la feina ben feta i per això volem felicitar al xef Xavier Pellicer i tot el seu equip.

Les raons per les quals ens vam alegrar tant no són personals (no coneixem a ningú que hi treballi), sinó purament gastronòmiques: des que hi vam sopar el passat 27 de maig, quan encara tenia solament una estrella, va saltar a les primeres posicions (per no dir la primera) dels restaurants que més ens han agradat des que tenim aquesta fal·lera lúdico-gastronòmica. Encara que no acabem de decidir-nos per l’ordre de la llista dels nostres restaurants preferits que estem preparant per penjar al bloc, és sense cap mena de dubte dels tres primers juntament amb el Hofmann i el Cinc Sentits. Ens n’hem fet un fart de recomanar-lo!!!

En fi, que moltes felicitats a tota la gent de l’Àbac i molta sort per a la nova etapa que esteu preparant prop de casa nostra, al capdamunt del carrer Balmes. Pot ser és el primer pas cap a la tercera…

Kisumenja i Massitet

Publicat a On hem menjat, Restaurants | Deixa-hi un comentari