Un xiringuito insòlit al mig del Delta

dilluns, 28/07/2014 (Massitet)

El Delta de l’Ebre és, amb tota probabilitat, l’espai natural més insòlit de tot el país. No ho dic (només) condicionat per la meva estima per aquest trosset de terra fonamental en el meu mapa emocional. Ho dic també pel munt de dades objectives que ho corroboren: des del seu origen com a producte del riu fins al seu seriós risc de desaparició passant per la combinació de parc natural, zona humida més gran de Catalunya, important hàbitat d’aus, territori de dunes i platges infinites, i terra de delícies gastronòmiques (de l’arròs a l’ànec passant per l’anguila, les anques de granota i els musclos i els ostrons). Tot això conformant un paisatge feréstec habitat per una comunitat humana amb forts trets identitaris.

Només en una terra insòlita com aquesta podia sorgir un local tan particular com el Xiringuito de la costa. Instal·lat a sobre de l’estructura d’una antiga musclera del Delta, està situat en un dels extrems de la Badia dels Alfacs i només s’hi pot accedir amb vaixell -sigui propi, de lloguer o de servei regular. No em direu que, amb tot el que us he dit fins ara, no és el local més estrany/original/diferent a què haureu anat mai. Ja us ho havia dit, que era insòlit.

IMG_2513.JPG

El xiringuito vist des del vaixell que t’hi porta. Mola, eh? | Olletadeverdures.cat

Al Xiringuito s’hi pot anar fer diverses coses. Des de passar-hi tot el dia i aprofitar per caminar per la sorra amb l’aigua pels genolls a fer el vermut o prendre el cafè a mitja tarda. Només és qüestió de tenir vaixell o d’estar atents als horaris dels que hi van regularment al llarg del dia. Ara bé, el que hi va a fer la majoria de la gent és dinar-hi i passar una bona sobre taula guaitant les vistes sobre el Delta, la badia i la serralada del Montsià, que la tenim just al davant.

IMG_2518.JPG

Bancs correguts, ambient informal i vistes formidables a la costa. Ouyeah! | Olletadeverdures.cat

Nosaltres vam fer això darrer: anar a dinar. Vam agafar la golondrina que surt del port de Sant Carles de la Ràpita a les 13:00 hores i a les 13:30 ja estàvem a taula esperant els musclos, els calamars a la romana i la paella de peix i marisc versió de cego per dinar. Si feu això, aneu amb compte: les racions són grans i pots acabar atapeït, si no mesures bé. De fet, a nosaltres l’arròs ens va costar una mica perquè amb els dos entrants gairebé, gairebé vam dinar. Després, a gaudir del cafè i el sol de primavera a la part descoberta del garito. Això és vida, xe…

IMG_2521.JPG

L’arrosset que ens van treure per als dos. Al fons, el Xiringuito i les fonaments de la musclera dins de l’aigua | Olletadeverdures.cat

A veure, no ens enganyem: al Xiringuito no s’hi va a menjar uns plats inoblidables . No us puc dir que hi trobareu els millors arrossos del Delta. Però també us haig de dir que hi menjareu bé. Els musclos, per exemple, estaven estupendos. El calamar a la romana era fresc i fet per ells i estava ben tendre, molt bo. I l’arròs era molt digne, força ple de peix i marisc. Això i dues canyes per cap, 35€ per persona. Cal afegir-hi el preu del bitllet, que són 6€. A menjar barat tampoc s´hi va, ja hi vegeu. Però entenc que estic pagant un lloc original, amb unes vistes ben xules i, en definitiva, un àpat diferent.

Si sou dels que us agrada fer cosetes diferents de tant en tant i tenir un punt de vista diferent d’un territori fantàstic, crec que el Xiringuito us farà passar una bona estona. És un lloc ben recomanable, tu. Això sí, espavileu: la cosa només dura de finals de maig fins a mitjans de setembre i en diumenge es difícil trobar taula per dinar!

Bon estiu, colla! I Salut!

Ceba, polpets, panses i pinyons

dimarts, 15/07/2014 (Massitet)

Sergio i Maria són dos dels bons amics que hem aconseguit conservar a Vinaròs malgrat el poc que baixem al poble. A Sergio el conec, literalment, de tota la vida. De menuts erem veïns i ens vam afartar de jugar al carreró que hi ha darrera de Ca Massita i on donava també casa seva. A més, a la fleca de la meva família eren famosos: els seus sacs de pa, que en dissabte podien arribar a contenir 15 barres, eren els més grossos que es despatxaven a casa. És el que té ser una família panarra amb quatre fills en edat de créixer! A Maria també la conec de tota la vida, però de forma diferent: no ens vam fer amics fins que es va fer parella amb Sergio, però la seva família és de Vinaròs de sempre i això al poble implica(va) que sabies qui era. De fet, Maria és pocha, família del restaurant degà de Vinaròs.

Sergio i Maria són una de les tres parelles amb qui sempre quedem a sopar quan baixem al poble. No hi poden faltar Ruben i Vane (la del millor pastís de formatge del món) ni Àlex i Laura (que igual et fa unes torrijas impressionants com una Guiness cake per a 40). Fem torns: cada dissabte -que sol ser un cop al mes- anem a casa d’un, que s’encarrega del gruix del sopar. La resta portem un vinet i uns (molts) caves i/o les postres.

IMG_2684.JPG

No sé què està més bo, si la ceba o els polpets! Oh! | Olletadeverdures.cat

Va ser un dissabte d’aquests, juraria que el primer des que vam instaurar la tradició de quedar sempre per sopar a casa d’algú, que vam descobrir la recepta que avui compartim amb vosaltres: polpets amb ceba, panses i pinyons. Una recepta tan bona que, com passa tan sovint, sembla estrany que sigui tan fàcil de fer. Nosaltres la preparem amb polpets perquè és com més ens agrada, però es pot fer amb cananes, amb sípia o amb calamar. Les hem provades de les quatre maneres i són ben bones. Aquí va la recepta per la típica parella sense fills:

3 cebes grossetes

400 grams de polpets (si li foteu mig quilo, això que guanyeu 😉 )

Un grapat de panses

Un grapat de pinyons

Oli d’oliva verge extra i sal

Tallem la ceba en juliana fina i la posem a ofegar a un cassola -preferiblement de ferro- amb un bon raig d’oli d’oliva i sal, perquè suïn i es vagin fent a poc a poc. No volem violència, en aquesta recepta. Quan la ceba comenci a transparentar, posem els popets i pugem una mica el foc, però no gaire. Quan els animalons comencin a queixar-se, abaixem el foc i afegim les panses i els pinyons. Ho tapem i ho deixem ofegar fins que els polps estiguin tendres. Podeu anar vigilant i afegir una mica d’aigua si queda massa sec. La intenció és clara: que quedi ben sucós per poder mullar-hi pa. La salseta que queda és sensacional!

És una recepta fàcil i ideal per a quan venen convidats: a més d’estar boníssima, té un punt original i pots deixar-la feta hores abans de l’àpat. Maria sosté, i jo hi estic d’acord, que el plat guanya si el deixes reposar unes hores. Nosaltres sospirem perquè Maria el cuini quan, cada quatre mesos, toca sopar a casa seva. Ens surt bona, però ella la té dominadíssima! Bravo!

Salut!

De sopar amb el president Pujol

dimecres, 25/06/2014 (Massitet)

Els darrers dos anys me’ls he passat, per motius de feinacapbussat en la figura política de Jordi Pujol. He llegit gairebé tot el que ha escrit  i molt del que s’ha escrit sobre ell, especialment pel que fa a la seva relació amb els mitjans de comunicació. La veritat és que li he dedicat moltes hores, a aquesta feina. Potser ho heu notat i tot: mai abans havíem tingut tan abandonat el bloc… :-/

Però per molt que m’apassioni amb la feina, el gastroblocaire que porto dins treu el cap de tant en tant reclamant una estona d’atenció. Així que, mentre prenia notes compulsivament sobre la biografia política del president, també vaig crear un petit arxiu paral·lel amb les diverses coses que anava trobant sobre, ja us ho avanço ara, la ben curiosa relació de Pujol amb el menjar i la gastronomia.

President per primer cop
Francament, la darrera cosa que em podia imaginar sobre la primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat al 1980 és que ho celebraria… sopant a casa seva un plat de patata i mongeta bollides i un tall de lluç a la planxa. Suposo que per la influència dels mitjans de comunicació o pel glarmur i pompa que es sol associar al poder, em pensava que hi havia hagut una mena de recepció amb un gran sopar i bona festa després.

Especialment, tenint en compte que el nomenament de Pujol representava la concreció de la recuperació de la Generalitat i de l’autogovern després de la llarga, fosca i tenebrosa dictadura feixista. Però no: un plat de patata i mongeta bollides amb un tall de peix a la planxa cuinat per Marta Ferrussola en un pis del carrer de Mandri de Barcelona.

IMG_1307.JPG

Un plat ben poc glamurós per un president, no trobeu? 😉 | Olletadeverdures.cat

El propi Pujol explica el perquè d’aquesta discreció, d’aquest perfil tan baix en la celebració, inclosa la dimensió gastronòmica. “Estava content, és clar que estava content. Com podia no estar-ho? Però vinc d’una familia refractària a la manifestació sentimental. No projecto els estats de joia ni busco amb qui compartir-los. Tinc una manera particular de funcionar. Tot d’una es produeix sobre mi un fet important, i l’assimilo amb molta serenitat. Crec que els sentiments s’han d’exterioritzar amb contenció. No en presumeixo ni ho considero una virtut que els altres hagin de seguir d’exemple. Sóc com sóc. Aquell vespre em devia trobar per sopar el menú habitual de tants dies: patates bullides amb mongetes tendres i una rodanxa de lluç. En acabat, al llit i a dormir, sense cap celebració” (Pujol, 2007: 378 i 379).

No se m’acut un perfil més baix, la veritat!  I pel que respecte estrictament al menjar, aquest sopar és, de fet, l’única referència que apareix als tres volums de les memòries de Pujol. Més 1200 pàgines de records i activitat financera, cultural, política i social que només inclouen una sola referència al menjar. I d’una modèstia que resulta gairebé increïble. No trobeu?.

Cal reconèixer, però, que al capítol que El Convidat que li va dedicar ja es veu que la cuina no és el seu fort i que el menjar és una qüestió que no l’atabala gens més enllà del fet estricte d’alimentar-se: Marta Ferrussola fins i tot insinua que ni es frega el pa amb tomàquet. Un zero a l’esquerra a la cuina, vaja. I si s’ha de fer ell el sopar ni una truita: pa i llangonissa o un tros de formatge. Zero sofisticació, tu.

Pujol fora de casa: frugalitat i poca innovació
Algunes de les obres que s’han escrit sobre la vida política de Pujol dediquen apartats o inclouen nombreses referències a la seva relació amb la cuina, el menjar i la gastronomia, sempre destacant-ne la poca atenció que li dedicava. Que ha cridat l’atenció  periodistes i historiadors, vaja. Martínez i Oliveres (2005: 83) destaquen mig sorpresos “la vida frugal que va dur mentre era el màxim executiu de Banca Catalana: per al matrimoni Pujol Ferrusola, la idea de sortir a sopar es limitava a consumir unes pizzes i unes coca-coles al desaparegut restaurant Tropeziens, al passeig de Gràcia de Barcelona, davant del seu despatx a Banca Catalana”.


En aquest bloc tan interessant i curiós sobre la Barcelona desapareguda he trobat un post  explicant de què anava el Tropeziens. La imatge que en dona encara fa més frugals i modestes les pizzes familiars dels Pujol Ferrussola. Us imagineu un Botin, un González o, per quedar-nos a casa, uns Serra, Todó, Calzada… baixant a la pizzeria del costat de l’oficina per menjar una pizza amb els fills? Jo ja us dic jo que no. La veritat, aquesta anècdota em va sobtar força, quan la vaig llegir.

Els mateixos periodistes expliquen una altra anècdota que demostraria el seu caràcter refractari a l’opulència culinària. “Un dels més exquisits dirigents de CDC, Macià Alavedra, havia organitzat un viatge del candidat nacionalista a París perquè hi mantingués diverses trobades amb polítics francesos. Alavedra, amant de la bona taula i bon coneixedor de París, on havia passat part de la joventut, va escollir per a l’ocasió el restaurant Au Pactole, un dels clàssics del boulevard Sant-Germain parisenc, al Barri Llatí”.

Fins aquí, potser tot encaixaria en la imatge majoritària que tenim d’un sopar amb polítics involucrats. Però la història fa un gir entre revelador i divertit: “Un sorprès Alavedra va ser agafat pel braç per Pujol, que, ostensiblement, havia quedat aclaparat pel luxe ampul·lós, l’ostentació i la llista de preus. El futur ‘superconseller’ de Pujol va ser interrogat inquisitivament: ‘Macià, n’estàs segur, que ens podem permetre aixó? No estarem rebentant la campanya abans de començar?”.

Tot menjant al Palau: sense canvis a la vista
La faceta pública del President Pujol no sembla incloure una relació especialment diferent amb el menjar. Segons expliquen algunes cròniques dels seus anys al Govern, ser convidat a dinar pel President no era una porta a l’exhuberància, la magnificiència o la fastuositat.

Segons expliquen Martínez i Oliveres (2005: 82), “difícilment aprecia la sofisticació culinària: per a Pujol, un bon àpat és un arròs a la cubana, regat amb vi de taula. El 1975, en plena presentació com a banquer transmutat en líder polític, va deixar bocabadats els empresaris que acudiren a un sopar amb el futur president de la Generalitat quan va demanar al cambrer un plat que de ben segur no figurava a la carta del selecte restaurant Reno de Barcelona: ous ferrats amb patates fregides“.

Aquests mateixos periodistes, però, expliquen que, en els seus últims anys de govern, “Pujol semblava haver millorat els seus gustos a taula: els comensals que van anar desfilant per la Casa dels Canonges durant els seus darrers mesos de mandat, en comptes dels tradicionals macarrons gratinats, els oferia cigrons amb gambes o mongetes saltades amb escamarlans; ben segur que els qui esperessin trobar un gurmet en la persona del president devien endur-se una decepció en comprovar que la màxima exquisitat que Pujol tolera a la cuina és una combinació de llegums i marisc” (Martínez i Oliveres, 2005: 82). Doncs això: jo sóc dels que m’esparava un gourmet i pam! aquí esiec fent un post basat sobretot en la sorpresa i l’estupefacció…

Així que ja ho sabeu: si mai aneu a sopar amb el President Pujol i encara que sigui en una ocasió especial, el més probable es que de menú tingueu mongeta, patata i peix. O pa (sense tomàquet) i embotit si Marta Farrussola no corre per casa… 😉

Salut!

P.S.: Si us interessa el llibre que ha sortit de la recerca que he fet sobre Jordi Pujol, en aquest vídeo s’explica força bé en i no dura ni cinc minuts… 😉

Llibres citats:

Pujol, Jordi (2007): Memòries. Història d’una convicció. Barcelona: Proa.

Oliveres, Jordi i Félix Martínez (2005): Jordi Pujol. En nom de Catalunya. Barcelona: Plaza y Janés.

Brownies antiracistes

dijous, 1/05/2014 (Massitet)

Aquests dies, el futbolista brasiler Dani Alves s’ha fet tristament famós per haver menjat un plàtan. I dic tristament perquè la banana que es va menjar li havia llançat un seguidor una mica curtet del Vila-real. El noi en qüestió, com ha havia ocorregut altres vegades per a pena de tots, li va llançar com un missatge racista,  donant-li a entendre que era un simi. Un ésser (suposadament) inferior, vaja. Quina ràbia, veritat?

Però, per sort de la humanitat, de la mateixa manera que hi ha persones justetes també n’hi ha de brillants que saben agafar una situació i reconvertir-la, girant-li tot el sentit. Una va ser Dani Alves, que devia deixar al racista en qüestió amb encara més cara de tonto quan es va menjar la fruita. I  l’altra és la persona que va crear el hashtag #somostodosmacacos i que ha donat lloc a una campanya de solidaritat i protesta que ha omplert Facebook, Twitter i Instagram de fotos amb gent menjant plàtans. Alguns, molt famosos, la qual cosa ha donat encara més revol a la protesta, a hores d’ara planetària. Brillant, el crac que va llançar-li a Alves, eh? Ai, Senyor…

DSC_0434.JPG

Negre, amb plàtan, dolç, boníssim… i antiracista | Olletadeverdures.cat

Va ser arran d’aquesta campanya que se’m va passar pel cap la idea de fer alguna recepta amb plàtan que servís, de passada, per mostrar el nostre rebuig a les actituds racistes vinguin d’on vinguin i vagin cap a qui vagin adreçades. A fi de comptes, si el gest d’Alves va consistir en menjar-se un plàtan, què pot fer millor un bloc de cuina per solidaritzar-se amb ell que fer receptes amb plàtans?

Una curiositat del cas és que la recepta la tenia feta de fa molt temps. Anys, de fet. Per aquells misteris insondables de la vida blocaire, de vegades passa que fas una recepta pensant en publicar-la però després es passa mesos a la carpeta d’esborranys, pendent de pujar-la. En aquest cas, agafeu-vos, s’hi ha passat quatre anys. En comptes de pensar que sóc un desastre prefereixo imaginar que la recepta ha estat esperant el millor moment per aparèixer. I, francament, no hagués pogut trobar-ne una de millor!

Es tracta d’un brownie de xocolata negra (el color que es veu que no suporta el noiet aquest…) amb plàtan (la fruita esdevinguda símbol de l’antiracisme). L’hem treta d’un llibre que ens vam dur d’Anglaterra i que ja ha aparegut altes cops per aquest bloc. Per exemple, en aquest plumcake de dàtils o aquest pastís de xocolata, tot un clàssic de casa nostra. Amb les mides que us passo surten 15 peces d’uns 6×6 centímetres. Pero, ei! No dubteu: feu tota la mida, que no us en penedireu! 😉

175 grams de mantega tallada a daus

300 grams de sucre “light muscovado” (no us atabaleu, amb sucre moreno surt estupendu, també)

175 grams de xocolata negra trencada a trossos

100 grams d’anous trencades a trossos

3 ous batuts

2 plàtans madurs aixafats amb forquilla

100 grams de farina

7 grams de llevadura en pols (feu el que pogueu amb la bàscula…)

30 grams de cacau en pols

Som-hi va, que és molt fàcil! Posem el sucre, la mantega i la xocolata en una cassola al foc i ho escalfem amb alegria fins que estigui ben fos i mesclat. Ho treiem del foc. Ara bé l’hora d’afegir les anous, els ous i els plàtans. Quan estigui de nou tot barrejat, afegim la farina, la llevadura i el cacau el pols. Nova mescledeta i cap una safata d’uns 18×28 centímetres. Mitja horeta al forn, que haurem preescalfat a uns 180 graus i llestos. Ha de quedar ferm del centre, punxue-lo, d’acord? Ho deixem refredar i llavors podrem fer els quadradets

Francament, queda un brownie molt bo. És ben sabut que la xocolata negra i el plátan casen molt bé. Aquí hi afegim el punt cruixent de les anous, que li donen (més) sabor i ajuden a trencar una textura tova, humida, molt british… i que a nosaltes ens enxisa! Si a sobre te’l menges com un petit acte íntim antiracista… doncs la cosa encara puja uns punts el grau de plaer!

Salut i humanisme, xe!

Un esmorzar amb l’estudiant Josep Pla

dijous, 20/03/2014 (Massitet)

“En els meus temps d’estudiant a Barcelona -època de la primera guerra- se produiren en la capital quatre o cinc coses que, al meu entendre, no tingueren rival -des del punt de vista culinari, s’entén. Aquestes coses foren: primer, el pa; segon, les mongetes seques; tercer; el bacallà; quart, la confiteria; cinquè, el cafè; sisè, el tabac de fulla i concretament el cigar de l’Havana”.

“El pa. Llavors el pa era bo a tot arreu del país, però a Barcelona era finíssim, gustós, lleuger, aeri. Es feien totes les formes de pa habitual, però per Barcelona s’introduïren moltes novetats. En aquells moments els panets de Viena tenien un èxit immens. Eren bons, admirablement deixats de dins i de fora, agradables, d’un incentiu permanent. Els panets de Viena crearen l’interès del sandvitx -una altra novetat. Arribaren les màquines per a tallar el pernil i la mortadel·la fina i prima, i, dins dels panets oberts, aquestes matèries resultaven plenes d’interès. Un parell d’exemplars d’aquests i un vas de cervesa fresca constituïen un esmorzar molt ben trobat, extremament mengívol. M’hi vaig afeccionar i durant tota la vida l’he practicat, sobretot a l’estranger. Després de la guerra civil, el pa ha empitjorat enormement. N’és prou sabuda la causa -encara que massa oblidada. El pa actual és conseqüència imprescriptible del mes gran monopoli creat a la Península, dseprés de la guerra civil: el del Servei Nacional del Blat”.

IMG_2016.JPG

Un esmorzar ben trobat i molt mengívol, com diria en Pla... | Olletadeverdures.cat

Aquests paràgrafs que us he transcrit corresponen a El que hem menjat, el sobrecitat i tot sovint maltractat llibre de Josep Pla sobre (el seu punt de vista sobre) la cuina catalana. És un dels passatges que més em van cridar l’atenció des que el vaig llegir per primer cop. Gairebé podria dir que em va impressionar. Per dues raons.

La primera, que Barcelona fos la ciutat on es podien trobar les millors versions de productes com les mongetes seques, el pa o el bacallà, que semblaria que haguéssin de ser més bones en zones de pagès o amb més tradició culinària al respecte. La segona, perquè és un dels pocs passatges del llibre on Pla lloa, sense gaires matisos, productes o elaboracions. Si l’heu llegit ja sabeu que vull dir: l’escriptor empordanès sempre tenia alguna queixa que fer o alguna millora a proposar sobre gairebé qualsevol menja. Hauríeu de veure com critica l’ús del tomàquet o de l’all als receptaris familiars de l’Empordà,  que ell considera “un excès que tot ho destrueix”. I això que ha passat a la història com un dels grans defensors de la cuina tradicional catalana!

Total, que tant em va cridar l’atenció auquest passatge del llibre que sempre m’havia fet gràcia reproduir un d’aquests esmorzars. Amb un punt de repte important, és clar: intentar buscar un molt bon pa, una mortadela ben fina i prima per fer “un sandvitx ple d’interès” i acompanyar-lo d’una cervesa fresca. Per sort, la Barcelona de 100 anys (exactes?) després permet fer-ho. No sabrem mai, però, si amb el vistiplau rotund i sense paliatius del mestre de Palafrugell.

El panet de Viena, “admirablement deixat de dins i de fora, agradable, d’un incentiu permanent” tenia molt clar on anar a buscar-lo: a la Turris, una de les meves fleques preferides de Barcelona. Els havia provat feia molt de temps i els trobava certament admirables. Amb la mortadel·la tampoc tenia gaires dubtes: a la nostra xarcuteria de referència, la Fondevila del barri de Sants, feia uns quants anys que ens havien recomenat una bolonyesa ben gustosa que ens tallaven ben fina -com ens agrada, d’altra banda, tot l’embotit.

El problema es va presentar, però, amb la cervesa. Fou petit, però. Podria haver obtat per una Estrella Damm o per una Moritz, totes dues cerveseres que estaven elaborant a la ciutat de Barcelona en els anys que el jove Pla es cascava una birreta amb l’esmorzar de cada dia. Però pensava que Pla se’n mereixia una d’artesana, feta a Barcelona, per mirar d’emular una mica la qüestió de la proximitat i el caràcter artesà. La cosa però es va resoldre de cop un bon dia, quan la Moritz va començar a fer a la seva fàbrica de la Ronda de Sant Antoni cervesa fresca sense pasteuritzar. La que, molt probablement, bevia aquell estudiant espavilat i lletraferit? No ho sé, però a mi em sembla molt probable que sí.

Així, doncs, és com un bon dissabte de març ens vam regalar aquest esmorzar. Us ho diré ras i curt: als temps de la Primera Guerra Mundial, Josep Pla seria un jovenet estudiós, però no era curt de gambals. Xe tu, quin entrepà més bo i quina cervesa més encertada. Quin esmorzarot! Certament, “molt ben trobat, extremament mengívol”. Com el mestre Pla, nosaltres també ens hi podríem acostumar a practicar-lo tota la vida…

Salut!

Ximet: l’entrepà fregit de Castelló

dilluns, 24/02/2014 (Massitet)

Quan era xiquet, anar a Castelló amb mun pare era una de les meves aventures preferides. Massito hi anava regularment per qüestions de paperassa relacionades amb la fleca i, de tant en tant, a trafegar amb algun representant de farines. Com sabia que m’agradava acompanyar-lo, sempre que podia s’ho combinava per a que el meu calendari escolar em deixés anar-hi. Era així de bon paio, ell.

Vist amb ulls d’un xiquet de vuit anys, el viatge (sí, viatge…) a Castelló tenia gairebé un component èpic; un nosequè de cosa extraordinària. Tot i que amb prou feines eren 90 quilómetres. Clar que les condicions ajudaven a posar-se en situació trascendent: imagineu-vos la N340 als anys vuitanta, plena de bonys, estreta i mal acondicionada, farcida d’un tràfic insofrible amanit amb una gran quantitat de camions de gran tonatge que amb prou feines arribaven al límit dels 80 quilòmetres per hora. Si a això hi afegiu un Renault 6 (verd metalitzat, per més senyes) carregadet de quilòmetres i sense aire condicionat ni direcció assistida ni punyetes… Trajecte entretingut, vaja. I preocupant, des del punt de vista de la sempre patidora matriarca Massita…

La road movie en qüestió, però, tenia final feliç. Des del meu punt de vista dos, concretament. El primer era poder veure a Magnum en persona. Sí, tu: Tom Selleck treballava a l’Associació Provincial de Forners i Pastissers de Castelló. Superbigoti inclòs, és clar. Resulta que l’investigador privat hawaià que jo seguia amb passió per TV3 tenia un doble que vivia a Castelló i ens atenia amb aquella veuota gruixuda i fonda que em tenia tota l’estona amb la boca oberta. Tenia un punt catxondo i fascinant, veure allà al davant un tio tan semblant al Magnum…

El segon motiu, i ja us ho podeu imaginar, era gastronòmic. Mun pare va ser un home de gustos senzills però ben definits, precisos. No fou una persona amant dels luxes. Un fill de vídua de guerra d’una familia modesta de poble no pot ser-ho.  Però sí que xalava fent allò que li agradava. I el que li agradava quan anàvem a Castelló era menjar ximets…

IMG_1995.JPG

Aquesta joia vermella, cruixent, humida, gustosa és el que anàvem a buscar a Castelló... Nyam! | Olletadeverdures.cat

El viatge s’organitzava estratègicament per fer que la nostra estada a Castelló coincidís amb l’hora d’un àpat, fos esmorzar o dinar. Només hi havia un dubte, a l’hora d’anar a endrapar: on ens els menjaríem. La tria sempre estava entre El Chiki i el Virginia, dos bars setenteros que passaven per ser els que feien els millors ximos. Segons mun pare, esclar. Li (ens!) agradaven tant que fins i tot hi anàvem encara que fos massa tard. Tot sovint, pactàvem no dir-li a la mare que ens havíem fotut un ximo a la una, de pressa i corrents, just abans de sortir pitant cap a Vinaròs per arribar a dinar cap a les dues. Sempre ens pillaven, però: servidor de vostès solia arribar amb poca gana…

Perquè clar, ja heu vist les fotos del post: el ximet, l’entrepà fregit típic de Castelló de la Plana, no és precisament una coseta modesta i lleugera. És un bitxo, una autèntica bomba des de qualsevol punt de vista. Com no ha ha de ser, si és  un entrepà farcit de tomàquet fegit, tonyina, ou, pebrot, pinyons? I, per si tot això era poc, el panet es passa per la paella!

Calcular les mides necessàries per fer aquesta recepta és una mica arriscat. Dependrà de la mida del panet que feu servir i de quant aconseguiu farcir-lo. De tota manera, si us sobra mullat sempre podeu fer un coquet… Aquí van les mides per 6/8 entrepans de la mida dels de les fotos:

6 o 8 panets del tipus ximet (més ample del mig que de les puntes. Vegeu aquí una foto)

1/2 quilo de tomàquet natural sense pell i picat molt petit a ganivet

1 ceba petita picada a ganivet

1 pebrot escalivat o cuit al forn (només en farem servir la meitat, però)

1 llauna de tonyina d’uns 80 grams

Un grapat de pinyons fregits

1 ou dur

1 ou batut

Una mica de llet

Oli d’oliva verge extra i sal

El primer que farem serà posar fregir la ceba. Quan jo porti una estona, però sense que hagi agafat color, afegirem el tomàquet. Quan ja estigui gairebé cuit, afegirem la tonyina, els pinyons fregits, la meitat del pebrot tallat a trocets i un polsim de sal. La recepta clàssica diu que ho deixem coure tot cinc minuts. (Nosaltres, però, ho afegim tot quan el tomàquet ja està cuit. Trobem que si ho fem a la manera tradicional, la tonyina puja molt de sabor en coure-la). Un cop fet això, treiem la salsa i la deixem colar en un colador fi. Ha de quedar força eixuta, ja que sinó mullarà massa el pa i el tencarà. Quan estigui colada, afegim l’ou dur picat no massa petit (vegeu-la aquí).

IMG_1978.JPG

Així de 'monos', dauradets i cruixents (i de boníssims!) són els ximets... | Olletadeverdures.cat

Ara ja podem farcir el panet, que haurem buidat com ja haureu vist aquí. El mullem una mica, molt poc, amb llet que ahurem posat en un plat i amb ajuda d’una cullereta el banyarem un pèl per dins. El farcim amb una cullerta petita apretant per a que quedi ben ple i sense bosses d’aire a dins. Tampem posant la punta del panet a l’inrevès i aguantant-la amb un escurdents. El passem per ou batut i cap a l’oli, que ha de ser una mica abundant i ben roent. Pim, pam, un parell de voltes i cap a fora, a escórrer sobre paper absorvent.

En els podem menjar tebi o fred. Tebis, la veritat, són brutals. Entre el cruixent del pa i el mullat humit i consistent a dins. El calent de fora i el punt més tebi de dins… La ceba, la tomata, el punt quallat de l’our dur… Enteneu, oi, que pretenguéssim enganyar a la matriarca Massita fent el golafre per Castelló?

On, quan i per què es menjava?
Preparant el post m’ha assaltat la curiositat de conèixer una mica més d’aquest entrepà tan curiós. Per mi, era un menjar molt associat a Castelló. A més, sabia que hi estava molt estès, allà: no només els trob(av)es als dos bars on anem el pare i jo. Es troba(va) a tots els bars. És més: i a totes les fleques. De fet, Agus, un seguidor d’Olleta a Facebook, ens va explicar que hi ha una llegenda que diu que el va inventar un forner per treures de sobre un excedent enorme de panets petits.

Total, que tenia ganes de reconstruir una mica la història d’aquest plat convençut que era exclusiu de Castelló. Així que vaig agafar un llibre fantàstic (i monumental: 574 pagines) que es diu Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes. Els seus autors, Joan i Pere Agustí (fill i pare), en diuen això:  “Abans les iaies o les mares solien fer-los com a cosa extraordinària per a sopar algun dia, però sobretot per esmorzar o berenar el dia de la Magdalena, per Carnestoltes, Pàsqua o per anar d’excursió”. El seu origen, doncs, era un plat per a dies importants, diferents. No com ara que s’ha fet quotidià.

Tot i això, els autors no expliquen sobre els seu origen o per on es menja. Però donen una pista: “el nom canvia segons els llocs (pitos, pepitos, ximets…) però tots fan referència al mateix menjar”. O sigui, que la cosa està extesa per fora de la ciutat. La qüestió era per on. Jo tenia (en passat) una cosa clara: que a Vìnaròs no eren habituals. Però parlant amb els nostres seguidors a Facebook vam saber que hi havia un bar portant per castelloneros on en feien i on molts dels qui el coneixien (i estimen!) els van menjar allà. Joan i Agus ens en van fer cinc cèntims i n’explicaven el caràcter excepcional: el feien perquè eren de Castelló. I mun pare i jo inventant-nos excursions per menjar-ne!

Un altre dia, parlant amb ma germana, em va explicar, mig sorpresa perquè per ella també eren només d’allà, que la seva amiga Dolors li havia explicat que de petita n’havia menjat perquè la seva àvia li n’havia fet regularment per berenar. De fet, dos blocaires Vinaròs que ens estimem molt també els fan i tenen el record de l’àvia Pepa cuinant-los. Ara, la cosa es va posar especialment interessant quan una altra seguidora de Facebook ens va explicar que una amiga seva de Gandia els coneixia i en deia (su sóna?) pepitos. Enllaçava aquest post, que explica moltes coses interessants.

Aquest post diu, per exemple, coses com aquestes: “Com són una recepta popular el seu origen és incert, però pels seus ingredients i contundència cal destacar el seu paper com a aliment trencador del dejú de Quaresma. ‘Que no ens deixen menjar carn? Pos farem un pepito…’”. Explica, amb força gràcia, que la Quaresma era un temps de penuria i molta gana per les classes populars del nostre país, que buscaven amb aquesta bomba calòria tant tapar la gana com burlar les exigències de l’antiga Quaresma; la que no hi havia més remei que seguir… Ho sigui, no només no era exclusiu de Castellò, sinó que també era tradicional a l’altra punta del País!

Sembla, doncs, que els ximets són una menja tradicional d’una part ben grossa del centre del País Valencià, que va almenys de Castelló a Gandia tant per la costa com per l’¡interior. I que un plat tan luxuriós, com tants d’altres, tenen un origen popular lligat a festes religioses i les seves exigències.

En qualsevol cas, vinguin d’on vinguin, feu-nos cas: tasteu-los. De veres, feu-los i proveu-los. Estic segur que us encantaran! Ja sabeu: mun pare i jo erem capaças d’anar a Castelló a buscar-los… 🙂

Salut i ximets!

Un sopar amb estrella a Les Moles

dimecres, 29/01/2014 (Massitet)

Crec que no exagero si dic que mai abans ens havia fet tanta il·lusió anar a sopar a un restaurant amb estrella Michelín. Era, a més, una situació una mica estranya, perquè des del nostre punt de vista l’estrella ja la tenia les tres o quatre vegades que hi havíem anat abans. Però hi havia un petit problema, un estrany entrebanc: els paios de la guia encara no se n’havien assabentat, que Les Moles es mereixia una estrella des de feia molt de temps. Per tant, que li donéssin l’any 2013 no va ser novetat: per a molts, només es feia una acte de justicia.

Per això també molts, com nosaltres, es morien de ganes d’anar a fer un sopar amb estrella (oficial) a Les Moles. De fet, més que un sopar va ser una festa de celebració amb uns amics que tenen un restaurant. I mai tan ben dit: vaig tenir la punyetera sort que els nostre amic, el mestre Juanjo Roda, s’assegués al meu costat tota la nit. Amb paternitat compartida amb el xef autodidacta Jeroni Castell de molts dels plats del restaurant, tenir-lo al costat va ser tot un plaer: explicació del plat, del procés de creació, dels perquès que tant m’agraden. I no de qualsevol menú, sinó del que els va valer el reconeixement dels senyors dels neumàtics el novembre passat. Un luxe que es va arrodonir amb una sobretaula de més de dues hores amb Jeroni assegut a l’altre costat. Brutal.

IMG_1578.JPG

Si vas a sopar a un lloc i et treuen aquest pa amb tomàquet i pernil; ja saps d'entrada quin pa s'hi dóna... 😉 | Olletadeverdures.cat

El sopar, el menjar, va ser com sempre un plaer. Creativitat i respecte extrem pel producte; tradició renovada i estima pel territori. Les Moles fa una cuina de les Terres de l’Ebre passada pel sedàs de les tècniques i els gustos contemporanis. Cuida molt les coccions i les presentacions. Agafa el context cultural del Montsià i Ulldecona per jugar amb ell i provocar al mateix temps evocacions de temps passats i entusiasme per una capacitat d’innovació que roman intacta.

IMG_1591.JPG

Una de les gunyadores de la nit, la cansalada. Ei, justificaria la visita ella sola... | Olletadeverdures.cat

Tot això ja us ho hem dit  altres cops i no som originals. Però, encara que sembli mentida, ells sí que ho són: partint d’una modesta escrita (orientals: rajada), peix de pobres i de suquet de barca, fan un plat capaç d’emocionar tot un senyor crític de la guia Michelín. El primer revisor que va anar la va demanar després de fer diverses preguntes a Carme, la cap de sala. El segon ja va anar de cara a barraca i  la va encarregar motu propio. A Les Moles diuen que l’escrita és un plat que val una estrella Michelin. I nosaltres en donem fe: cremós, melós, cruixent i gustós, és un plat que recordaries independentment del que digués un homenot d’aquests. Oh!

IMG_1584.JPG

La sardina, amb l'ou platejat per jugar amb el color del peix. Un atreviment que cal tastar, de veres! | Olletadeverdures.cat

L’escrita es va endur el protagonisme tant al paladar com a la conversa per raons òbvies. Però la resta no va quedar curt. El que va ser un autèntic festival van ser els entrants del menú, que versionaven un esmorzar de forquilla de llaurador del terreno. Pa amb oli i sal, pa amb tomàquet i pernil, sardines de casco amb ou, calamars a la romana amb maionesa de la seva tinta i cansalada amb all i oli, carxofes i carbó. Tot, servit sobre un mantell individual que emulava un paper de diaris com el que la gent del camp empraven per embolicar el menjar i endrapar-lo quan estaven al mig dels garrofers, els ametllers o les oliveres.

IMG_1606.JPG

Un plat que val una estrella Michelin. I justifica un viatge a Ulldecona. Gran. | Olletadeverdures.cat

Els entrants, les petites tapes amb que obren els menus, són una cosa que tenen dominada i que, crec, s’està convertint en una marca de la casa.: ja van impactar amb el menú que començava amb café, copa i puro; i encara no han  baixat el llistó. Juraria que a taula va guanyar per golejada la cansalada. Però la sardina era literalment espectacular: era un gelat -vull ser honest-gairebé inmenjable de tan potent que era el seu gust a sardina de casco. Però quan el barrejaves amb el rovell d’ou que l’acompanyava feia una barreja fantàstica. Plat complicat, dur, que diversa gent a la taula no es va poder acabar. Nosaltres, en canvi, vam recollir tots els sobrers. Jeroni, un túper de dos litres, per favor! 😛

IMG_1614.JPG

Les Moles és això. Ras i curt. | Olletadeverdures.cat

Com sempre hem fet en aquesta mena de posts, destacarem els tres plats que més ens han agradat, però no atabalar-vos amb tots que van sortir, que mantenen un nivell general molt alt amb punts de brillantor evident. El tercer aquest cop (i de nou) és un postre: “El nostre vi, la nostra vinya”. Us transcric l’explicació que en surt al menú: “El vi Les Moles criança posat al plat, amb pinzellades de cacau pur, cirera licorsa, balsàmic fresc, tocs torrats i regalèsia roja”. Ara mireu la foto: això és Les Moles. El terreny (aquest cop un vi de la Terra Alta) posat al plat (a l’ampolla!!!!!) amb una tècnica refinada i un toc artístic remarcable. Bravo.

No us enganyarem: aquest post no és gens neutral. És, de fet, més subjectiu que de costum. Ens estimem a Jeroni, a Carme i a Juanjo. Admirem el seu atrevit projecte al mig del no-res gastronòmic que és aquell tros de país. I gaudim moltíssim del seu menjar i la seva manera d’entendre’l. Per això dediquem aquest post a celebrar la seva estrella i a desitjar-los tots els èxits del món en aquesta nova etapa de molta feina i, també, molta pressió que ara heu encetat. Endavant les atxes, xe!

Salut!

 

Esmorzar de forquilla a Ca l’Esteve, o crònica d’un pelegrinatge

diumenge, 15/12/2013 (Massitet)

El primer diumenge de cada mes, un grup de gent es desplaça en peregrinació a un petit racó de Catalunya, mig amagat a raser de la serralada que separa el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. És una colla petita -poques vegades supera la dotzena- i no sempre està formada pels mateixos -encara que n’hi ha un grapat que repeteix mes rera més. Alguns són amics, molts són coneguts i d’altres es veuen per primer cop en aquesta mena de lloc de culte.

Com ja heu endevinat, no us estic parlant de religió. O pot ser sí, però no en tot cas en una que creu en deus, sants i verges. És més aviat una religió  laica, que adora la bona taula i la bona conversa, ben farcida de riures escandalosos. Una congregació oberta i flexible, dinàmica, que deu obediència al bon cuiner. A la bona vianda, el bon beure i el bon viure. Que rendeix culte a la gastronomia, vaja.

IMG_1539.JPG

Migas de pastor versionades: sense raïm i amb cansalada! O_o | Olletadeverdures.cat

El lloc de peregrinatge és el Restaurant Ca l’Esteve de Castellbisbal. I el cuiner al qual devem obediència és el mestre Xesco Bueno. Literalment, aixó de mestre . Ell no us ho dirà, però no ho negarà si li pregunteu: va ser molts anys professor a la Hofmann i ell era cap de cuina del restaurant quan van aconseguir l’estrella Michelin per primer cop. Només cal que aneu a sopar amb ell a algun restaurant de Barcelona: estrany serà que no surti algú de la cuina a saludar amb alegria el seu antic professor.

El lloc sempre és el mateix, però el motiu del peregrinatge canvia mes a mes: en una mena d’esmorzars temàtics, el gastrosacerdot oficia rites diferents que fan que cada cop es mostri respecte a un producte, una tècnica o una tradició culinària. Religió de temporada, baja. Sant Quilòmetre Zero: el gruix del producte que endrapem, la santa hòstia de la nostra religió, surt de l’explotació agrària que envolta el restaurant. La botifarra (que fan a la masia del costat) o les mongetes del ganxet (de la casa) són per plorar d’emoció i plaer. La retrobada amb els sabors (mig) perduts.

IMG_1546.JPG

Frit mallorquí "amb els menuts que hi hagi". Brutal. BRU-TAL. | Olletadeverdures.cat

Aquest mes de desembre, l’excusa per agafar el cotxe de bon matí i pujar a Ca l’Esteve era un plat de migas. Plat tòtem, d’aquells que es van deixar de fer a les cases perquè eren plats de pobre, de quan es passava gana. I quan les coses van començar a anar una mica millor a partir dels seixanta, es va deixar de fet. Plat mitificat pels qui som d’una altra tradició culinària però li reconeixem força. Plat tan senzill de fer com difícil de reproduir a les cases del segle XXI, on sempre anem de pressa i es percep complicadíssim aixó de deixar assecar un tros de pa.

Però ja ho he dit bé: les migas eren una excusa. Després hi entrava un plat de frit mallorquí, unes falses clotxes farcides de pringà i un tall de braç de trufa. Tot amb el toc del xef, que ja es feixa veure en el falses que qualifica a les clotxes. Xesco no és un cuiner de rite tradicional, encara que el domina. És un cuiner amb idees i dèries pròpies, que posa al plat per donar-li un toc personal. De cuina creativa, en fi. Però això sí, amb respecte escrupulós pel producte. Ja sabeu, aquests sacerdots heterodoxos que, partint de la tradició més pura, afegeixien la seva mà per donar lloc a versions modernitzades de religions que corren el risc de fer tuf de ranci. I no precisament del vi.

IMG_1548.JPG

Miniclotxes de pringà. Marededéusenyor. | Olletadeverdures.car

Ja veieu on anem de peregrinatge, el primer diumenge de cada mes. A un restaurant que fa tres generacions que porta la mateixa familia. Que alimentava traginers que anaven de Terrassa a Martorell i paraven a fer un esmorzar de forquilla. Com ara ho fan esforçats ciclistes i irreductibles caçadors, i una colla d’afeccionats a cuina que mengen, beuen, xalen… i aprenen. El sacerdot Bueno no es guarda els misteris a la sagristia: explica, descriu, raona. És un home llegit i no li importa gens compartir les lectures. Tot, per 13 euros per cap inclòs el vi (elaborat i embotellat a la casa) i el cafetó.

IMG_1556.JPG

Un tall de braç lleugerat, en la línia de la resta... hohoho | Olletadeverdures.cat

Ja us he dit que els qui fem el peregrinatge sóm una mena de congregació. Però és una congregació oberta i flexible, com també ja us he dit. Res a veure, doncs, amb una secta tancada i hermètica on només els iluminati, els iniciats, els coneixedors, estan cridats a participar. De fet, la convocatòria sempre comença amb un tuit de @gastromimix mig críptic mig evident (si no, no seríem una congregació: hi ha d’haver una mica de misteri!), on Xesco etiqueta un seguit de gent i diu de què anirà l’esmorzar. Paraula clau per començar a salivar i no poder dir que no. Paraula no cridada però tampoc amagada. Només heu de parar bé l’orella digital… o haver llegit aquest post. 😉

Ens veiem al gener? Toquen calçots el dia 12… 

Salut!

 

 

Espaguetis a la Roger Mas

dimarts, 19/11/2013 (Massitet)

Roger Mas és, sense cap de mena de dubte, un dels músics catalans actuals que més em fa trempar. És posar algun dels seus discos, especialment el que va enregistrar amb la Cobla Sant Jordi, i la pell comença a eriçar-se. De fet, l’espectacle que va fer girar per Catalunya a partir d’aquest disc és l’únic concert que mai hem repetit, a Barcelona i a Manresa. I no l’hem vist més perquè no hem pogut! Que em posa musicalment parlant, vaja… 😉

El vaig descobrir relativament tard, fa un parell d’anys, gràcies a dues amigues solsonines militants. Ens van dur al primer concert-assaig de l’espectacle que feia amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i des de llavors me’n vaig enamorar. Tanta passió musical em va portar, inevitablement, a voler saber d’aquest xicot de Solsona que sembla tan bona persona com bon músic és. Així que em vaig posar a seguir-lo a Twitter, em vaig fer fan de la seva pàgina de Facebook i em vaig posar a tafanejar les fotos que puja a Instagram. I un dia d’aquests, pam! Allà estava: una foto-recepta amb el plat de pasta que més li agrada.

IMG_1342.JPG

Es tan senzilla com bona. Per esperits sensibles... 😉 | Olletadeverdures.cat

Una recepta ben senzilla que ja us avanço ara, tal com la va explicar ell a Instagram: espaguetis i espinacs bollits junts, un bon grapat de parmesà ratllat i rajolinot d’oli d’oliva. Ell no ho diu, però ja m’imagino que oli d’oliva verge extra. Ja no sé si de Les Garrigues, però me’l puc imaginar consumint oli de la seva terra o algun italià de la zona de la seva parella. Un home que actua sempre amb unes espardenyes catalanes posades no deu gastar altres olis. Dic jo, vaja. I d’espinacs, el menat sancer per dos persones. Tampoc ho diu ell, però jo m’hi fico.

No cal haver tafanejat massa per saber que la seva parella és italiana. Per tant, no  em va sorprendre que no fos la més o menys habitual recepta de pasta amb alguna combinació de tomàquet i formatge, la seva favorita. De fet, quan ho vaig comentar amb una amiga que el coneix una mica em va dir: això és “cosa de la tal“, significant tal el nom de la seva parella que no sé si es tan conegut com el fet que sigui italiana. O sigui, un recepta de pasta que s’escapa de l’habitual per aquesta banda del planeta i favorita d’un paio que t’emociona. Òbviament, l’havíem de fer. Sense discussió.

Un parell de trucs per gaudir-la especialment . Cuineu-la escoltant els seus discos. Us quedarà més bona. Sobretot si feu coincidir el llançament del parmesà amb algun dels moments en què entra tota la força dels instruments d’aire a la versió d’ Un home i un elefant que va enregistrar amb la Cobla . Us quedarà carregadet de formatge i repartit cosa fina!


Segon consell: menjeu-la escoltant els seus discos, també. Us eriçarà la pell. Sobretot, si feu coincidir el primer mos amb el final d’El Dolor de la bellesa, també en la versió Cobla. La teniu aquí a sobre. Si sou gent sensible us costarà, quan començi el tram final amb eixa trompeta al més pur estil western del Morricone, no aixecar-vos de la cadira i començar a moure els brassos compulsivament com si estiguessiu dirigint una orquestra mentre mireu cap al sostre amb els ulls tancats, extassiats. Però si us aguanteu i aprofiteu aquest moment per fer el primer mos, veureu com la pasta té un altre gust.

Ja ho sé, sóc un exagerat. Però quan s’escapa el fan que tinc tancat i barrat a dins meu, em surten posts sentits i abrandats. Aquesta música, aquesta veu (aquesta veu!) i aquesta sensibilitat per modernitzar els sons tradicionals em tenen el cor robat. I a sobre, fa plats de pasta interessants. Oh!

Salut, mestre Mas!

P.S.: Òbviament, he escrit el post escoltant-lo amb la cobla (ja he avisat, que m’agradava molt!). I m’han agafat unes ganes loques de foter-me’n un plat… Nyam!

Crema de carabassa rostida, formatge, bacó i pinyons

dissabte, 19/10/2013 (Massitet)

La setmana passada, en un d’aquells misteriosos dies en què la tardor va ser tardor i per tant la cosa fresquejava una mica, em va venir de gust fer una crema de carabassa. És un plat que va entrar tard, al meu receptari: de jove no en menjàvem a casa, però des que Kissumenja la va fer un dia, l’hem afegida al nostre menú de tardor-hivern. 

Aquest cop, però, tenia ganes de fer-la una mica diferent. Sempre la preparàvem amb la carabassa simplement bullida i després passada pel túrmix. Normalment, hi afegiem roquefort per donar-li un toc més gustós. Però des que em vaig estar uns mesos a l’Argentina l’any passat que tenia ganes de fer-la rostida. A un restaurant que hi havia al barri eren famosos per aquesta recepta, i la veritat és que em va agradar molt.

La idea completa, però, no era fer només una crema de carabassa rostida. Com ja us he dit, el plat en qüestió va arribar a casa meva acompanyada de roquefort. Per tant, li havíem de posar una mica d’alegria i, de passada, resoldre un àpat amb un plat únic una mica diferent. Així que li vaig afegir una grapadet de coses per jugar amb textures, colors i sabors.

IMG_0886.JPG

Senzilla, divertida i "resultona". Si no la feu, és perquè no voleu! 😛 | Olletadeverdures.cat

Així que li vaig posar formatge de cabra, uns pinyons torrats i una daus de cansalada viada saltejats. Què buscava, amb cada cosa? Amb el formatge, doncs variar una mica i defugir el roquefort. A més, sempre havia pensat que l’àcid del rul·lo de cabra podia anar molt bé, per jugar amb el dolç de la carabassa. Ams els pinyons volia, en canvi, afegir un toc més de torrat, a joc amb el rostit, i també trencar la cremositat de tot plegat donant-li un toc cruixent.

I amb la cansalada… Amb la cansalada un podria explicar que era per reforçar el cruixent dels pinyons o per afegir un punt salat més fort. Però la veritat és que no. La veritat és que la vaig afegir perquè em venia molt de gust, per donar-li un punt de consistèncai, de xixa, de substància, d’alegria!

La recepta no té més misteri. A la carabassa rostida (feia uns 700 grams, ja pelada) li vaig afegir una patata bullida (no feia ni 100 grams) per donar-li consistència cremosa. Si no en posem, queda com aigualida i no ens agrada molt. Aprofitarem l’aigua de la patata per donar-li el punt d’espessor que volem.

Els pinyons, simplement torrats al forn o en una paella sense oli. I la cansalada saltada a foc fort i reposada damunt de paper absorvent per perdre oli i mantenir el cruixent. El formatge, com el veieu a la foto: posat al mig del plat a trossets. Però a darrera hora i directe de la nevera, per a que no es desfés gaire. Me’l volia trobar sencer al plat! 😉

La veritat és que ens ha agradat molt i l’hem estandaritzat: aquesta recepta es queda així i la farem tot sovint. Aquí la vam menjar com a plat únic per sopar, però trobem que amb les mides ajustades i menys acompanyaments (formatge, pinyons, cansalada) pot ser un petit entrant interessant o part d’un menú de tapetes. Dóna joc, de veres!

Salut!

P.S.: Amb aquesta recepta participem al concurs Mossegades d’octubre de Gastronòmicament. No tenia pensat fer-ho, però em va arribar la convocatòria quan ja tenia previst fer el post i m’ha fet gràcia apuntar-m’hi… Que aquests mallroquins d’Anardetapes són bona gent!