Però de tant en tant, et trobes amb persones amb qui t’entens i que casualment han passat per les teves classes. És el cas d’Inés, una alumna que vaig tenir a tercer i que ve de Benicarló, el poble del costat del meu. Normalment, això hauria estat un handicap: els benicarlandos pretenen, sense poder, que el seu poble és com el nostre. I això tot sovint els fa un pèl insuportables a ulls de vinarossencs de pedra picada com un servidor . En aquest cas, però, això de ser tots dos del Maestrat i estar exiliats a Barcelona ha estat un punt en comú important. Sí: efectivament i malgrat tot, els valencians som moooooolt enyoradissos!

Molsut i amb trossos de xocolata. Nyam! | Olletadeverdures.cat

Bé. Això i el fet que sigui força seguidora d’Olleta de Verdures i que jo la segueixi força en la feina que fa a Ara TV i al seu bloc, tots dos dins del web del diari homònim. Per tant, ens anem seguint, anem xerrant i anem intercanviant receptes i recomenacions. Jo, per exemple, li he insistit en la necessitat que tasti la farinada de repassos de Ca Massita. Encara que sigui un dolç vinarossenc… Ella, al seu torn, em va recomenar el pastís de taronja amb xocolata negra de Consuelo, la seva mare, que avui us porto aquí.

La recepta em va cridar l’atenció de seguida. En primer lloc, perquè taronja i xocolata negra és una combinació que em té guanyat d’entrada. En segon lloc, perquè em va cridar poderosament l’atenció el fet que la taronja es posa amb pell i triturada. No seria molt amarg, amb tota la part blanca de la pell? Quina textura tindria, amb la taronja triturada afegida a dins? Aquí teniu el resultat, que no és ni molt menys decebedor!

• 1 got de farina fluixa (Alerta: els nostres gots eren de 200ml)
• 2 gots de sucre
• 2 taronges (uns 400 grams, feien)
• 6 ous
• 2 sobre de llevadura Royal
• Xocolata negra (nosaltres vam fer servir el famós Nestlé Postres)

El primer que farem es triturar les taronges. Les tallarem a quarts, li treurem els fils blancs més gruixuts i la passarem per la màquina amb pell i tot. Reservem. Llavors, agafem els ous, el sucre i la llevadura; hi ho batem tot fins que obtenim una mena de crema fina i homogènia on el sucre s’haurà dissolt força (gairebé no notarem el crec-crec típic del sucre en gra).

Quan tinguem aquesta massa, hi afegim el got d’oli i desprès la farina a poc a poc i tamisada (més que res, per facilitar l’acció i que no quedin grumolls. Quan tornem a tenir una massa fina, afegim la taronja triturada i ho remenem una mica per repartir bé la taronja. Llavors, esmicolem la xocolata amb mides irregulars i la repartim per sobre de la massa. Compte, perquè els trossos més grossos se’n van cap al fons: si vols la xocolata repartida, fes mides desiguals.  

Ho emmotllem (si no es de silicona, poseu paper de forn al fons) i ho posem al forn: a 180 graus fins que pugi i després a 170 fins que estigu cuit. Ho controlarema amb el típic escuradents: quan surti sec en punxar el pastís, llestos! Amb aquestes mides va sortir un pastís gran fet en motllo rodó de 22 centímetres i un de petit fet en motllo quadrat de 12×15.

El primer ens el vam pimplar nosaltres amb ajuda de les companyes de classe de flamenco de Kissumenja. El segon, Massitet amb els seus companys de feina. En tots dos casos va triomfar com l’Starlux: queda humit (estil anglés, com ens agraden a nosaltres!), amb força gust de fruita (un toc amargant molt interessant, però no dominant) i amb els trocets de xocolata que et vas trobant ara sí ara no. Diuen que Consuelo cuina molt bé. Si tot està a aquest nivell, no ens estan enganyant!

Bo, tu! Nosaltres el repetirem segur. El proper cop, però, amb una xocolata ben nostrada: la CREO de Tortosa!

Salut!

Precisament per això no vaig dubtar ni un moment en apuntar-nos al curset de fotografia gastronòmica que aquest petit gran geni va fer la setmana passada al restaurant Ca l’Esteve i organitzat per la gent de Gastrobloc@aires. No vam ser precisament originals: 44 persones més provinents de tota la gastrofera catalana ( i algun outsider rebut amb bombo i platerets) van pensar com nosaltres. Els blocaires  no solament són bona gent -com ja us he dit un munt de cops-; és que a més no són tontos!

La foto que Martí va fer al curset: això anàvem a aprendre! | 356mm.cat

El curset va estar molt bé. Per dues raons bàsiques. La primera, perquè Martí va ajudar a desmitificar això de les fotografies ben fetes. Es va passar bona part de la classe explicant que va començar amb flaixos barats i material reciclat que li feia de reflectors. Com li vaig comentar a la pausa, saber que “reflectors” podia voler dir “cartró-ploma blanc” o “tros de porexpan” o “cartolina” anima bastant a posar-s’hi.

La segona raó és que les fotos de Martí son, ho diré així, minimalistes. Això em va reafimar en una cosa que ja havíem après mirant les seves imatges; no cal ser un gran estilista ni tampoc tampoc tenir milers de plats, gots i estris per poder fer fotos poderoses. Unes teles (comprades a qualsevol botiga), mitja dotzena de plats per no posar sempre els mateixos…

El mestre en acció. Li veieu la cara de passió? | Olletadeverdures.cat

 Tot això explicat amb la forma planera, clara i directa de Martí; i recolzat per uns apunts ben il·lustrats que ens han permès repassar a casa i, al mateix temps, poder estar atents a classe. Podeu valorar vosaltres mateixos la manera de fer d’aquest xicot (amb un gran futur al davant) si cliqueu aquí: hi ha el vídeo de tot el curset i també els apunts. Per cert, ja li podeu agrair el desplegament tècnic a Starbase, que s’ho va currar molt per fer-ho possible!

La part tècnica (obturador, velocitats, ISOs) va estar molt bé, sobretot pels novells. Però la part que més ens va interessar va ser la artística, la del llenguatge: què cal per fer una bona foto que il·lustri una recepta de la qual vols dir (normalment) que és bona, interessant, saborosa. Poca cosa, vaig entendre. Mireu, si no, la foto dels espàrrecs. Què té? Per nosaltres, la força de la senzillesa.

De fet, el curset ens va aportar una cosa molt valuosa: vam prendre consciència que no tenim prou paciència per buscar la fotografia. Fins ara, les hem anat trobant sense buscar-les gaire, tot enmig de la improvització que provoca una taula parada i un estómac que remuga de gana. Temps, poc. Composició, la justa. Llum, la que hi ha. Res de fabricar les condicions. Ara, però, la cosa ja ha canviat.

Agulles "dels xinos", porexpan, un mantell blanc... | Olletadeverdures.cat

De fet, l’efecte del curset va ser demoledor: en arribar a Barcelona vam anar cap a Servei Estació a buscar reflectors i mirar si hi havia alguna teleta per donar varietat als fons. I no es broma, eh!? Ja hem buscat al mapa on es creuen els carrers Rogent i València, on Miquel ens va explicar que hi ha una botiga on tenen plats i gots desparellats a molt bon preu. Avui, fent fotos a una plat d’escrita amb salsa d’ametlla, ja hem buscat evitar les ombres i treballar amb ISO baix…

Abans de sortir corrents cap a Servei Estació, però, vam gaudir d’un bon àpat a Can Xesco. La Cuina de Ca l’Esteve ens agrada des que hi vam anar per primer cop per aprendre de cerveses. Desprès, el xef ens ha anat seduïnt amb tapes fàcils i estupendes. Aquest cop ens va guanyar amb el garró amb crema de rocafort: carn melosa i amb el gust que ha de tenir, acompanyada d’una crema de formatge molt suau, addictiva. 

El garró en qüestió. Crec que li demanarem la recepta a Xesco... | Olletadeverdures.cat

Estava molta bona la sopeta amb toc de farigola i l’amanida de favetes (de l’hort), pernil i menta. Ens va encantar el corball amb carbó d’albergínia: brutal, el carbó era brutal! Fet amb albergínia rostida i amb la pell cremada -per donar-li el gust de carbó- s’ennegreix fins a dir prou amb tinta de calamar. Per sorpresa nostra, lligava molt amb el peix -tot just marcat a la planxa. Tot plegat, més unes postres de pa pessic i xocolata, per 25€. Els olletos patim per aquesta mena de restaurants: no fos que no els vagi bé la calculadora i hagin d’acabar tancant!

Per tancar una jornada perfecta, gintònics de nivell:  amb copa baló, twist de llimona i una tria de tòniques Schweppes ben àmplia. I sobretot, servides per un cambrer que savia què tenia entre mans, explicans les diferències entre els diferents destil·lats. Vaig optar per una Bayswater dolcenca i fàcil, molt semblant a la Blackwood’s que recentment m’ha robat el cor.

No he sabut trobar una fotografia que sintentitzés la jornada. Ja us he dit al principi, que no hi creia gaire en la capacitat sintetitzadora d’una imatge quan estem davant d’una bona història.  Aquest text, però, té exactament 1000 paraules. Espero que us hagi fet arribar una bona destil·lació d’un altra estupenda (i original) jornada de la mà de  Gastrobloc@ires. 

Salut!

I un dia em vaig despenjar amb això, que volia fer un pastís de sara, que feia massa temps que no en comprava i que m’agraden molt. Vaig buscar la recepta a internet i em vaig quedar amb les de Cuina per a llaminers i Cuinetes. Als seus blogs està molt ben explicada però com que el meu primer pastís de sara va ser un pastís en apuros, us passo la recepta amb notes al peu…

La decoració era imprescindible! | Olletadeverdures.cat

Per a aquest pastís necessitem tres coses: pa de pessic, almívar i la sara. El pa de pessic és millor que sigui del dia anterior, cosa de la que es va encarregar Massitet. Per a fer l’almívar hem de barrejar uns minuts el suc de mitja llimona, 100 gr de sucre i 100 d’aigua mineral. Primera nota mental (o al peu): No deixeu que es faci caramel o haureu de tornar-ne a fer!! A veure, piltrafilla, com vols banyar un pa de pessic amb una cosa sòlida???

Per a fer la sara s’han de bullir 25 gr d’aigua amb 100 grams de sucre durant uns 4 minuts. Això s’aboca damunt 2 rovells d’0u sense deixar de batre. Quan aquest xarop es refreda s’aboca la mantega (125g) a temperatura ambient. Molt bé, vet aquí la segona nota mental: prepara abans els rovells d’ou o tornaràs a tenir problemes amb l’aigua i el sucre!

Per muntar el pastís tallem el pa de pessic en tres talls iguals i el banyem amb almívar (tercera nota: no sigueu garrepes, banyeu-lo bé, sigueu generosos o us quedarà massa sec!); posem al damunt una mica de melmelada d’albercoc (nosaltres no en teníem i en vaig posar de gerds…); tornem a muntar el pa de pessic en una sola peça i hi escampem la sara per tot arreu (nota mental 4: compra una espatula o no hi haurà qui allisi la cosa!!).  Finalment s’escampen i s’hi enganxen les ametlles laminades per dalt i per les vores, s’hi espolvoreja una mica de sucre llustre i es decora al gust.

Evidentment, les maduixes de paper no calen, només volia posar una mica d’humor a un pastís que m’havia donat una mica la tarda. El volia dur a l’escola, però sent el primer que feia i amb tants entrebancs no em vaig atrevir. De tota manera, tot i les notes al peu i la decoració de mentida, al final va sortir una cosa comestible i bona.

En els darrers mesos hi he anat diversos cops. El primer, precisament acompanyat de Roger i Mar Calpena en plan grup expedicionari blocaire de descoberta. Poc abans de Nadal, hi vam anar amb un bon grup de blocaires (ho podeu veure aquí i aquí, per exemple) a conèixer de prop el seu pannetone.  A més, després de la primera visita vaig fer una comanda a la seva botiga on-line per a que la meva familia flecaire la pogués tastar en un akelarre panarra en què vam flipar amb les coses que fan en aquesta fleca tan especial.

Abrioixats, tous, suaus, aromàtics i sobretot saborosos... | Olletadeverdures.cat

Podria haver fet el post en qualsevol d’aquests moments, però no. Vaig preferir esperar a que ma germana i mun cunyat pugessin de visita a Panes Creativos. La trobada que va quedar aparaulada poc desprès d’haver provat els pans de Dani Jordà, el mestre artista flecaire que dona vida a aquest forn. Ma germana li va trucar gairebé quan va fer el primer mos i li va dir que els agradaria conèixer-lo i poder xerrar amb ell.

Visita a una fleca de la competència? Sense arribar al nivell dels stagiers que treballen a diferents restaurants com a aprenents, en el món del pa hi ha una certa tradició d’intercanviar receptes, experiències i pràctiques professionals. A més, amb Dani és especialment fàcil: fent honor al seu treball, aquest home és un tros de pa. I fent honor als seus productes, és un tros de pla flonjo, saboròs i gustós. El paio en sap i li agrada compartir. Un luxe…

Aquests pans acolorits són els que han fet famós a Dani Jordà... | Olletadeverdures.cat

I què fan, a Panes Creativos? Doncs mireu, el que diu el seu nom. Ni més ni menys. Pa de tomàquet. Pa d’alfàbiga. Pa de cervesa negra. Pa de taronja i xocolata negra. Pa de xocolata blanca i fruits vermells. Pa de cansalada viada. Pa, pa, pa i més pa. Desenes de pans diferents que donen sortida a la imaginació de Daniel, llicenciat en Belles Arts i fill de família flecaire. Només una dada: té pans de temporada. Els darrers que he provat, de tòfona blanca i bolets (quina oloreta, Senyor!) i tòfona i botifarra negres amb pomo (quin sabor, Senyor!).

Certament, Daniel ha trobat en la creativitat el seu lloc dins del mercat panarra a Barcelona, que en els darrers anys ha patit una revolució increïble. Dominada sobretot per fleques que aposten per recuperar elaboracions antigues i tradicionals passades pel sedàs de la modernitat tecnològica, ell ha apostat per la renovació. Per “repensar el món del pa barrejant la creativitat de l’art amb la tradició de la panaderia”.

I ho va fer amb molta picardia: mirant d’aprofitar el boom de la gastronomia, de l’alta cuina. I es van dedicar a trucar a restaurants per convencer-los d’apostar per un pal de qualitat! Increïble. Sobretot, perquè va funcionar! I és així com va començar a treballar amb cuiners estrellats de tots arreu, inclosa la terra promesa gastronòmica: el País Basc. Ho explica ell mateix en el vídeo que us he posat aquí a dalt: Arzak, Berasategui, Xavier Franco, Daniel Lechuga.

Farina de tradició francesa, molta a la pedra i integral. Tema de conversa! | Olletadeverdures.cat

Ara és, sense cap mena de dubte, un referent del producte de qualitat. I un producte que pots trobar a la seva botiga de Nou Barris o la botiga virtual, que t’ho porta a casa en 24-48 hores. Exactament el mateix pa, sorgit de les exigències (i les manies, no fotem!) de cuiners de molt nivell. Tot plegat, a un preu tan increïble com les trucades a restaurants. Només heu de donar-li un cop d’ull al seu web.

Tot això és el que van anar a escoltar de primera mà ma germana i, sobretot, mun cunyat. Van parlar de farines, de fermentacions, de llevats, de trucs, de vicis professionals, de problemes, d’oportunitats i de riscos. Van estar d’acord en gairebé tot i no em va soprendre: crec que tenen maneres de treballar semblants, cadascú amb el seu projecte i a la seva orientació. Ara, crec que Daniel va posar una cosa sobre la taula: la qualitat a preus competitius és possible, però requereix hores. Moltes hores. I això (només) és rendible a Barcelona i exportant…

Tortell de Reis: original però respectant la base de la tradició | Olletadeverdures.cat

Nosaltres vam aprofitar la visita per fer una razzia: pa de cervesa negra per a hamburgueses, focaccia perquè sí, pa d’espècies i ceba per la rilette del dia de Reis, pa de nous i panses per al formatge. I de regal de Dani (la seva generositat comença a ser proverbial!), un tortell de Reis marca de la casa: de massapà però amb orellanes en compte de fruita confitada i un toc d’anís precís i sublim. Tou i flonjo. Molt gran.

Colla, no ho dubteu: Panes Crativos bé val un viatget fins a Nou Barris. De fet, si hi aneu un cop, (gairebe segur que) tornareu.

Salut

Bé, dic disgust per dir alguna cosa. Perquè de fet tenia dues idees i vaig virar ràpidament cap a la segona: una reinterpretació moderneta d’una recepta tradicional de la meva terra que es menja molt per Quaresma: bacallà amb carxofes. De fet, el plat que us portem avui és una mena de recepta de receptes, ja que en versionem una aprofitant-ne una altra: una crema de carxofes que ens encanta i vam aprendre dels cafeters nocturns…

És curiós, perquè no recordava que quan vam penjar el post amb la recepta de la crema ja havia tingut la pensada de fer-la servir per actualitzar l’abadejo pasqual. Així que, com veieu, no és que fos petit: és que no va arribar a la categoria de disgust! Aquí teniu les mides de sempre; de parella sense fills:

• 200 grams de crema de carxofes (amb aquesta recepta, la nostra a partir de la dels nocturns)
• 2 talls de llom de bacallà d’uns 150 grams
• 1 patata petita
• 1/2 ceba petita
• 1/2 pastanaga
• 2 grans d’all
• Oli d’oliva verge extra
• Pebrot vermell de la Vera
• Sal

Primer de res, farem la crema de carxofa i la reservarem en una cassoleta on desprès la poguem escalfar. A continuació posarem a bollir la patata amb una mica de sal. Tot seguit, posarem el bacallà en una cassola i el cobrirem d’oli d’oliva verge extra i hi posarem els dos alls aixafats. Ho tindrem a baixa temperatura, sense que l’oli bull i fins que el bacallà estigui cuit. Ho notarem perquè les llesques que té es començaran a separar soles. Quan estigui cuit, el treiem del foc i el deixem reposar.

Joc de colors i textures per un plat dels de tota la vida | Olletadeverdures.cat

Ara agafem les patates i les posem al morter amb sal, pebre vermell i una mica d’oli i les anem treballant fins que quedi una pasta homogènia. Reservem. Tallem la ceba i la pastanaga en juliana fina i les saltem a foc fort amb una mica d’oli i sal, de manera que quedin cruixent. Les posem en paper absorvent per a que no s’estovin de l’oli.

Vinga, que ja anem a emplatar. Ja acabem! Agafem la patata i la posem al centre del plat, com per fer d’altar del bacallà (el posarem a sobre). Agafem el bacallà, que haurem escorregut, i el posem a sobre de la patata. A sobre del bacallà, intentant que quedi una mica bonic, posarem les verdures saltades. Per acabar, posarem la crema de carxofa escalfada rodejant tot aquest conjunt.

És una recepta una mica laboriosa perquè demana quatre coccions diferents. Però el resultat val la pena, la veritat. No entraré en la discusió sobre si està millor que la tradicional, perquè no ho tinc clar i crec que tampoc importa. El joc de textures és divertit i les coccions separades fan que cada cosa conservi el seu gust. Ara, per poder gaudir de tots a l’hora has de fer l’esforç de barrejar-los…

En una cosa sí que guanya clarament: és molt més maca; més vistosa. Un plat de festa amb què volem celebrar el primer aniversari de La recepta del 15. Felicitats i per molts anys!

Salut!

Enguany, doncs, em semblava difícil mantenir el nivell que Ca Massita Forn de Pa ha assolit en l’entrega de la Farinada d’or, el petit premi honorífic i popular que la fleca de meva familia entrega a persones que han destacat en la promoció de la cultura i les tradicions vinarossenques. Ara bé, desprès del què vaig veure el passat 17 de desembre, ja mai més patiré pel risc de repetició…

La farinada arribà volant! Un premi caigut del cel! | Olletadeverdures.cat

Sí, estimats: es van tornar a superar. Que els vaig subestimar, vaja. Aquest cop, va arribar volant. Literalment. Durant 50 metres, el dolç tradicional daurat va baixar suspès en un fil fins que va arribar a les mans del guanyador d’enguany, Xavi Palomo. Mentre baixava, sonava Bujaraloz by night, una de les composicions més inquietants del músic vinarossenc Carles Santos -i, fins on sé, una de les prefereides del guanyador. Gallina de piel, veure la farinada baixar mentre sonava aquesta música amb la gent en silenci…

El guanyador, com no podia ser d’una altra manera, és una persona que s’ho té més que merescut: Xavi Palomo, tècnic de cultura de l’Ajuntament i arxiver municipal. Sense cap mena de dubte, ha estat un dels grans dinamitzadors de la vida cultural local dels darrers anys des del seu càrrec a l’Ajuntament: va posar en marxa la Nit de la cultura, ha fet visites guiades diürnes i nocturnes per espais de tot el poble i ha participat activament en la promoció de la cuina vinarossenca arreu de l’Estat espanyol a través del llangostí.

El guanyador i la donant del premi... | Olletadeverdures.cat

A més, per fer-ho encara més encertat, és una persona encantadora. Per a mostra, un botó: li va regalar a ma germana un llibre en blanc per a que “escrigueu la història de Ca Massita, perquè història ja en feu cada dia“. Gallina de piel bis, escoltar aquestes paraules des del balcó de casa teva amb el carrer ple de gent que t’estima i et ve a comprar el pa… Aix!

Per mi, el millor moment és del berenar! | Olletadeverdures.cat

La cosa va continuar com ha de ser: menjant farinada de repassos i bevent mistela, el vi dolç de la terra. Com cada any, els forners de la casa van fer dues farinades de dos metres de llarg (aquí podeu veure en vídeo com es fan!), una amb pebrot vermell escalivat i l’altra sense. Aquest és, probablement, el millor moment de la cita: la gent xerrant, menjat i bevent mentre van felicitant el guanyador… Xulo!

Ara ja tinc ganes que vingui la Farinada d’or 2012. Poc a poc es va consolidant com una cita important per a Ca Massita i ara ja no tinc cap dubte: la Comissió Organitzadora de la Farinada d’Or (la famosa COF) trobarà la manera de donar un (altre) cop d’efecte. Felicitats!

Salut!

Foto de la façana treta de la seva pàgina de Facebook

El meu pare hi devia anar per primera vegada poc després de la inauguració ; va ser el primer, de terres empordaneses, on vaig dur al Massitet; i des de fa uns anys és cita obligada a Sant Esteve, amb les famílies dels olletos al complert.

La carta m’agrada per diverses raons però la principal és perquè cuiden molt els productes de la zona. Si hi feu una ullada al què s’hi pot menjar, veureu que no és una cuina sofisticada en el sentit actual: no trobareu esferificacions, productes exòtics o noms de plats que no sapigueu reconèixer. Això sí, podreu degustar una cuina tradicional catalana per treure’s el barret. De fet, hi ha pocs plats a la carta que no duguin la identificació d’estar recollits al Corpus del patrimoni culinari català, considerat EL receptari tradicional català de referència.

………  … 

Alguns dels plats que vam menjar aquesta última vegada són carxofes a la brasa amb vinagreta, cargols a la llauna, escudella de galets amb pilota del caldo, galtes de vedella a la cassola o cuixa de cabrit a la brasa. No sabria dir-vos què era el més bo de tot! Trobo que la carn la fan boníssima: a banda de tenir productes de qualitat saben trobar el punt perfecte de cocció sigui com sigui que la cuinin: a la brasa, al forn…  Només d’escriure-ho al post ja estic salivant!

Peus de porc farcits de carn de perol | Olletadeverdures.cat

Tot això ho vam acompanyar amb un vi de Sant Climent Sescebes però altres vegades han estat cellers de Peralada, Capmany, Cantallops o Vilajuïga. Com veieu, també aquí promocionen el territori. No em direu que així no és bonic fer país!

Aquest any, per fer baixar el dinar, vam estar fent una volteta per la Salut de Terrades  i mirant el Pantà de Boadella des d’allà dalt. Uf! Quants records infantils de pilota i picnics, també… Ja ho diuen, ja, que és molt bonic l’Empordà…

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… . Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

• 1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
• 200 grams (aprox) de pernil serrà
• 200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
• 200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
• 12 prunes
• un bon grapat de pinyons
• Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
• 1/2 quilo de tomàquets madurs
• 1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
• 6/8 grans d’all
• Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
• 1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc! 

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu!

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Que no us en faltin! Feliç any dotze! | Olletadeverdures.cat

Per part nostra, aquí us deixen una dotzena d’ous virtual. Signe de fertilitat i de naixement de coses noves. Però també (tot i el masclisme inherent), simbol de força i d’empenta i, també, de tossuderia. Sembla que l’any vinent n’hi haurem de posar, d’ous. Que no us en faltin, colla!

En tot cas, com sempre i sobretot: Salut i endavant les atxes!

Kissumenja i Massitet

La veritat és que va generar força expectatives: no sóc l’únic gintoniquero de la casa. El vam reservar per al dinar de Reis, el gran àpat nadalenc de la familia Massita i el vam estar adorant com si fos el nen Jesús. Però… A veure com ho dic per no faltar al respecte a ningú. No es pot dir que fos dolent, ni molt menys. Però tampoc va causar gran furor. Una pista: tant gintoniquero massitero concentrat i… va sobrar més de mitja pastilla i ningú va repetir! Significatiu, no?

No és la primera vegada que ens passa una cosa així. Fa un parell d’anys, uns amics d’Euskadi ens van envair unes petites joies gastronòmiques basques: els torrons d’autor de la família Gorrotxategui, fets amb mandarina, trufa de iogurt, etc… No estaven dolents, però no venien de gust, com si no fossin torrons. Enguany, parlant d’això que ens passa amb aquests productes, va sortir la frase que titula el post: “És que més que torrons semblen bombons”. I a continuació va venir la següent: “I per Nadal, preferim torrons”…

Total, que enguany no hem buscat res de nou i hem comprat els de sempre on sempre, a banda de fer els nostres clàssics (els nous i els de tota la vida!) No sé si això passa a más cases o és una cosa nostra, que de tant en tant ens posem xiites amb les coses del menjar i no deixem passar per alt la més mínima innovació. Què em dieu? A vosaltres també us passa? Espliqueu-nos cosetes, va, que tenim curiositat per saber…

Salut!