Arxiu de la categoria ‘Uncategorized’

Sípia amb patates: un clàssic d’èxit assegurat

dimarts , 21/09/2010

La cuina tradicional és lletja. O com em va dir un dia la Mar Calpena molt acertadament, “és marró“. Això, a efectes gastronòmics no suposa cap problema, al menys per mi. Però quan tens un bloc de cuina i vols il·lustrar un post amb una foto el més xula possible, és un autèntic drama. Així ho he constatat avui quan he intentat fer una foto mínimament interessant de la sípia en patates, un plat conegudíssim de la cuina marinera tradicional, pel cap baix al tram central dels nostres Països Catalans.

A casa nostra, és un plat de diari bastant habitual. Per una senzilla raó: és una manera de menjar peix a la feina fàcilment, ja que és fàcil d’encabir en un tàper i també de menjar sense haver de fer operacions estranyes amb un ganivet -un estri força emprenyador si has de menjar a l’oficina, sincerament.  

DSC_0038.JPG

Lletja, marró... tot el que vulgueu. Però boníssima... | Olletadeverdures.cat

 

A més, ens encanta i l’anem variant segons temporada, sobretot incorporant pésols i/o carxofes. També hi ha altres variants, com guisar-la amb vi blanc o amb cognac o amb vi ranci; posar-hi pimentó roig agredolç o no; posant-hi aigua o brou de peix… Com sempre, la cuina tradicional es caracteritza per allò de que a cada casa tenen la seva recepta. La que us donem avui és la bàsica de casa nostra. A partir d’aquí, cada casa és un món…

  • dues sípies petites o una de ben maca
  • Dues patates mitjanes o una de grossa
  • Dues cebes mitjanes o… ;-)
  • Quatre dents d’all
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pimentó roig de la Vera
  • Sal
  • Aigua

Posem una cassola de ferro al foc i quan l’oli estigui ben roent hi posem la sípia trocejada amb els dos dents d’all aixafats. Mentre, tallem la ceba a galls i la posem de seguida. “Remena, remena nena”, que diria la gran Mary Sempere. Mentre, pelem les patates i les esquixem. Això és important: cal trencar-les una mica i no tallar-les amb un tall net. D’aquesta manera solten el midó i fan una salseta que és pa morir-se!

Tornem a emular a Mary Sempere i tapem la cassola, abaixant el foc. Ho deixem tapat uns deu minuts i llavors espolsem per sobre el pebre vermell de la Vera (o d’on vulgueu, vaja) i tornem a marisamperejar. Ara és el moment de posar-hi una mica d’aigua, però que no cobreixi la sípia: amb poca ja es courà. Vint minutets…

I ja èstà. Amb un pim pam pum tindrem un plat de cuina popular que està ben bo. Si l’acompanyem d’una copeta d’un bon vi blanc com el Cristiari -que ens té el cor robat- això ja serà una cosa semblant a un moment d’aquells que et reconcilia, per uns segons, amb el món.

Salut!

Massitet

La pasta d'en Badia

dimecres, 1/09/2010

Hi ha persones que, el dia que les coneixes, intueixes que et marcaran. Que no et deixaran indiferent. No saps en quin sentit, però saps que coneixer-lo et canviarà la vida d’alguna manera. Badia era una d’aquestes persones: impetuosa, vitalista, de tot menys moderat. D’aquelles persones que quan es posava a fer una cosa ho feia per anar a fons, per deixar petjada. Que no et deixava indiferent i que feia les coses com les sentia…

De la universitat a la cuina. O sigui, fins a dins de tot…
A Badia el vaig conèixer el 1998, quan em va donar classe de Recepció de la comunicació i opinió pública, a tercer de carrera. Em va agradar tant -ens va agradar tant- que el vam convidar a un parell de sopars de classe i ens vam fet alguna cosa semblant a amics. Llavors, coses de la vida, es va fer parella d’una de les meves millors amigues i vam passar a amics. Bons amics, diria jo. Ell amb la seva Voll-damm i jo amb el meu tallat sense sucre, xerrant al bar de la Facultat de ves a saber quantes coses. Vam compartir taula i àpats impossibles -com el “cabrit injectat” de Girona!- i em va fer, com en moltes altres aspectes de la vida, un regal culinari…

In memoriam
Aquest agost ha fet quatre anys que Badia ens va deixar. Un estiu va marxar a El Salvador a treballar amb els moviments socials del país.  A lo grande, impetuós. Com sempre. Però va tornar malalt. Afeblit, fotut. Com mai.  Tinc aquest post com a esborrany pendent d’escriure des de fa tant temps com tenim el bloc. Enguany, no sé perquè, m’ha sortit escriure’l i acabar-lo. Suposo que el temps ajuda a metabolitzar les patades… Buf, si Badia llegís aquesta frase em fotria un calbot: quin topicarro, eh, company?

DSC_0017.JPG

Pasta, gambes, alls i bitxos. Fàcil i directe | Olletadeverdures.cat

Hora de fer un homenatge a en Badia, que també era gran i impetuós a la cuina. Feia poques coses, però les fotia bé. Tenia el morro fi, el xicot. Agafem uns tagliatelle d’espinacs i els posem a bollir. Mentre, agafem unes bones cues de gamba i les saltem a foc viu amb alls i uns bons bitxos. Ja he avisat que era impetuós, en Badia! Quan la pasta estigui al dente, l’afegim a la paella on estem fent el saltat i deixem que agafi el gustet de l’oli d’oliva verge extra que hem fet servir per al saltat.

Directe, clar, eficaç, potent. Em va marcar a classe, a la vida i  a la cuina: aquest és un clàssic a cals Olletos. Per beure, una Voll Damm. La veritat és que mariden bastant malament. Massa amarga, massa cos per a la pasta. Però aquest és un meridatge sentimental, que no atén ni a retrogustos, ni a aromes ni a textures. Al Badia li agradava la Voll Damm. I punt. Com sempre. A la seva. A la bona.

Salut, república i independència, Badia!

Massitet

Investigant el cóc d'abadejo

dimecres, 4/11/2009

Des que ma germana es va fer càrrec del forn de pa familiar, la tasca que ha dut a terme per recuperar algunes receptes tradicionals oblidades a les fleques (i a moltes cases) de Vinaròs ha estat notable. Algunes ja s’havien afegit al repertori del negoci familiar quan encara la portaven els meus pares, com la farinada de repassos. Però poc a poc ma germana i mun cunyat n’han anat afegint més, totes amb bona acollidantre la clientela.

coc_abadejo_bonaAquesta manera de fer ha viscut una acceleració, o millor dit, un aprofundiment notable fa un temps. Concretament, des que, abans de l’estiu, el nostre estimat Juanjo Roda ens va encarregar a mi, a ma germana i a un altre forner del poble fer un llibre sobre pastes tradicionals de Vinaròs. Revisant la paperassa de l’abuela Consuelo (un dia faré un post de la seva mítica llibreta…) i explotant la memòria gustativa de la familia, especialment la de la meva mare, hem fet un llistat d’una trentena llarga de receptes algunes de les quals estaven gairebé esborrades de l’imaginari col·lectiu local. Una de les recuperades ha estat el cóc d’abadejo que avui us presento.

Un pèl més complicat del què sembla
Aparentment, la recepta no tenia massa misteri. Sobre una base de pasta per a cócs salats (de fet és una base neutra), es posa tomata madura tallada grossa i de qualsevol manera, sense gaire mirament. Llavors, es tirava un bon grapat de farina per sobre, per espessir el suc vermellós de l’hortalissa. Per acabar, s’afegien molles d’abadejo (bacallà, orientals), pinyons i una picada d’all i julivert. Res especialment complicat, oi?

Doncs alerta, perquè l’all i el julivert tenen perill: s’han de posar a mig coure el coc, perquè sinó es crema i el conjunt amargueja. A més, un cop posada la picada, ma mare va veure clar que ens havíem equivocat: no es posava en picada, que quedava amb les taquetes verdoses que podeu veure a la foto. No senyors: ma mare va tenir una mena de flashback i va recordar amb claredat que el que feien les dones que venien a pastar al forn el que feien era, a mig coure el forn, tallar també de qualsevol manera, grans d’all i branquetes de julivert.

coc_abadejo_bona_curtaHeu de tenir present que aquest cóc -com tots els dels poble- tenen el seu origen a les cases del poble, no pas a les fleques professionals. Les dones, quan venien a fer el pa , solien aprofitar les puntes de pasta sobreres  per fer un coquet. El feien amb presses, ràpid i amb els estris que tenien a ma. Tot i la manca de refinament en l’elaboració i la teòrica modèstia dels ingredients (fa dècades, barat i accessible per les cases populars que van inventar el cóc) és deliciós i certament sorprenent: l’all no és habitual en els cocs. De sabor delicat, fins i tot subtil si es va en compte amb les proporcions dels ingredients, no té res a envejar al rei de les elaboracions salades locals, el cóc de tomata.

Els cócs són, sense cap mena de dubte, un dels productes més tradicionals de les fleques vinarossenques i també de molts pobles de les terres de l’Ebre i  les comarques del nord de Castelló. Si teniu oportunitat de provar-ne algun no ho dubteu. I si trobeu el de bacallà, sapigueu que teniu entre mans un producte fruit, gairebé, de l’arqueologia gastronòmica. Si més no, de la recerca històrica (casolana) gastronómica…

Salut!

Massitet

Salmó enklaustrat

dijous, 11/12/2008

Els amics de Barcelona ens tenen més que fitxats i saben com arribar-nos al cor. El dia de la nostra boda ens van sorprendre amb una capsa plena de regals persoanlitzats, on cadascú ens feia un regal personalitzat en un doble sentit: estaven lligats a nosaltres, però també a ells. És a dir, servien força per definir la nostra relació d’amistat. Un d’aquests regals, que ens va fer la gran cuinera i gourmet empedreïda, és una papillotera de silicona de Lékué (“estuche de vapor”, en diuen ells…). En honor a aquest regal, que exemplifica perfectament això que us deia del regal com a mètafora de la nostra relació, hem creat la recepta que avui us expliquem: salmó enklaustrat.

I què és el salmó enklaustrat?
Abans de res, un aclariment sobre el nom: no és pas gratuït. Resulta que el nom de guerra de la persona que ens va fer el regal és Klaus (sí, sí, la mateixa del menú de bolets del Solsonès!). I com resulta que els ingredients que poses en aquest estri queden tancant a dins, enclaustrat, el joc de paraules (més aviat gràfic, de fet) era molt fàcil de fer. Especialment amb l’estri aquest, que és molt pràctica: ara cuinem més coses al vapor que mai!

salmo_enklaustratEls ingredients són molt pocs: uns bolets (homenatge complet al Solsonès), una suprema de salmó per persona,  un parell de dents d’all per perfumar, oli d’oliva verge extra, sal i pebre. El procediment tampoc pot ser més senzill: posem les supremes primer, ho cobrim amb els bolets (en aquest cas, uns camagroc), li posem una mica d’oli (no gaire, el salmó soltarà el seu greix… mmmmm) i ho salpebrem lleugeremant. 10 minuts al forn si us agrada al punt, 15 si us agrada el peix més fet. En tot cas, dependrà del gruix de les supremes, que en aquesta ocasió eren força gruixudetes. I ja està.

Acompanyament d’amics gourmands, també
Per completar l’àpat i fer-lo baixa amb una mica d’ajut líquid també vam emprar altres regals gourmets que ens van fer quatre amics més dins la caixa de la boda. De primer ens vam menjar una amanida d’Algorta (vegeu la recepta aquí) feta amb tonyina en conserva Zallo, que ens van regalar Resercherenator i Atzavara (els noms no els poso jo, eh?). Resulta que dins del nostre camp professinal, que compartim tots tres, hi ha un autor de referència que es diu Zallo de cognom i sempre ens ha fet molta gràcia que una de les millors tonyines que es fa a Euskadi es digui així.

vins_noces_canaanPer veure, ens vam arrear el vi blanc que es va veure a les bodes de Canaan. Sí, si, heu llegit bé. Resulta que hi ha uns cellers de l’anomenada Terra Santa que fan vins (un de blanc i un de negre) que tracta de respectar tant en raïms emprats com en procediment la manera de fer en temps bíblics. A mi, que com diu ma mare sóc un descregut sense remei, em fa gràcia com a exercici comercial. La broma, aquest cop, venia perquè Maribel feia temps que deia que les nostres noces semblaven les de Cannan, ja que les portàvem celebrant amb àpats i trobades des que ens vam casar al febred al Registre Civil de Barcelona fins que vam fer la festa grossa a Vinaròs el passat setembre.

A més, no són uns mals vins, pel cap baix el blanc. Es tracta de vins Kohser (elaborats seguint les normes judaiques) que va resultar furitós i molt aromàtic, més aviat dolcenc i fàcil de beure. A la foto podeu veure els vins (també tenim el negre…) i la tonyina. Els cellers es diuen Dalton Winery (com els germans, tu!) i aquí podeu trobar una mica d’informació sobre aquests vins.

Bon profit, estimats!

Massitet