La cuina tradicional és lletja. O com em va dir un dia la Mar Calpena molt acertadament, “és marró“. Això, a efectes gastronòmics no suposa cap problema, al menys per mi. Però quan tens un bloc de cuina i vols il·lustrar un post amb una foto el més xula possible, és un autèntic drama. Així ho he constatat avui quan he intentat fer una foto mínimament interessant de la sípia en patates, un plat conegudíssim de la cuina marinera tradicional, pel cap baix al tram central dels nostres Països Catalans.

A casa nostra, és un plat de diari bastant habitual. Per una senzilla raó: és una manera de menjar peix a la feina fàcilment, ja que és fàcil d’encabir en un tàper i també de menjar sense haver de fer operacions estranyes amb un ganivet -un estri força emprenyador si has de menjar a l’oficina, sincerament.  

Lletja, marró... tot el que vulgueu. Però boníssima... | Olletadeverdures.cat

A més, ens encanta i l’anem variant segons temporada, sobretot incorporant pésols i/o carxofes. També hi ha altres variants, com guisar-la amb vi blanc o amb cognac o amb vi ranci; posar-hi pimentó roig agredolç o no; posant-hi aigua o brou de peix… Com sempre, la cuina tradicional es caracteritza per allò de que a cada casa tenen la seva recepta. La que us donem avui és la bàsica de casa nostra. A partir d’aquí, cada casa és un món…

• dues sípies petites o una de ben maca
• Dues patates mitjanes o una de grossa
• Dues cebes mitjanes o…
• Quatre dents d’all
• Oli d’oliva verge extra
• Pimentó roig de la Vera
• Sal
• Aigua

Posem una cassola de ferro al foc i quan l’oli estigui ben roent hi posem la sípia trocejada amb els dos dents d’all aixafats. Mentre, tallem la ceba a galls i la posem de seguida. “Remena, remena nena”, que diria la gran Mary Sempere. Mentre, pelem les patates i les esquixem. Això és important: cal trencar-les una mica i no tallar-les amb un tall net. D’aquesta manera solten el midó i fan una salseta que és pa morir-se!

Tornem a emular a Mary Sempere i tapem la cassola, abaixant el foc. Ho deixem tapat uns deu minuts i llavors espolsem per sobre el pebre vermell de la Vera (o d’on vulgueu, vaja) i tornem a marisamperejar. Ara és el moment de posar-hi una mica d’aigua, però que no cobreixi la sípia: amb poca ja es courà. Vint minutets…

I ja èstà. Amb un pim pam pum tindrem un plat de cuina popular que està ben bo. Si l’acompanyem d’una copeta d’un bon vi blanc com el Cristiari -que ens té el cor robat- això ja serà una cosa semblant a un moment d’aquells que et reconcilia, per uns segons, amb el món.

Salut!

Massitet

Hi ha persones que, el dia que les coneixes, intueixes que et marcaran. Que no et deixaran indiferent. No saps en quin sentit, però saps que coneixer-lo et canviarà la vida d’alguna manera. Badia era una d’aquestes persones: impetuosa, vitalista, de tot menys moderat. D’aquelles persones que quan es posava a fer una cosa ho feia per anar a fons, per deixar petjada. Que no et deixava indiferent i que feia les coses com les sentia…

De la universitat a la cuina. O sigui, fins a dins de tot…
A Badia el vaig conèixer el 1998, quan em va donar classe de Recepció de la comunicació i opinió pública, a tercer de carrera. Em va agradar tant -ens va agradar tant- que el vam convidar a un parell de sopars de classe i ens vam fet alguna cosa semblant a amics. Llavors, coses de la vida, es va fer parella d’una de les meves millors amigues i vam passar a amics. Bons amics, diria jo. Ell amb la seva Voll-damm i jo amb el meu tallat sense sucre, xerrant al bar de la Facultat de ves a saber quantes coses. Vam compartir taula i àpats impossibles -com el “cabrit injectat” de Girona!- i em va fer, com en moltes altres aspectes de la vida, un regal culinari…

In memoriam
Aquest agost ha fet quatre anys que Badia ens va deixar. Un estiu va marxar a El Salvador a treballar amb els moviments socials del país.  A lo grande, impetuós. Com sempre. Però va tornar malalt. Afeblit, fotut. Com mai.  Tinc aquest post com a esborrany pendent d’escriure des de fa tant temps com tenim el bloc. Enguany, no sé perquè, m’ha sortit escriure’l i acabar-lo. Suposo que el temps ajuda a metabolitzar les patades… Buf, si Badia llegís aquesta frase em fotria un calbot: quin topicarro, eh, company?

Pasta, gambes, alls i bitxos. Fàcil i directe | Olletadeverdures.cat

Hora de fer un homenatge a en Badia, que també era gran i impetuós a la cuina. Feia poques coses, però les fotia bé. Tenia el morro fi, el xicot. Agafem uns tagliatelle d’espinacs i els posem a bollir. Mentre, agafem unes bones cues de gamba i les saltem a foc viu amb alls i uns bons bitxos. Ja he avisat que era impetuós, en Badia! Quan la pasta estigui al dente, l’afegim a la paella on estem fent el saltat i deixem que agafi el gustet de l’oli d’oliva verge extra que hem fet servir per al saltat.

Directe, clar, eficaç, potent. Em va marcar a classe, a la vida i  a la cuina: aquest és un clàssic a cals Olletos. Per beure, una Voll Damm. La veritat és que mariden bastant malament. Massa amarga, massa cos per a la pasta. Però aquest és un meridatge sentimental, que no atén ni a retrogustos, ni a aromes ni a textures. Al Badia li agradava la Voll Damm. I punt. Com sempre. A la seva. A la bona.

Salut, república i independència, Badia!

Massitet