Encontres gastroblocaires- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘Encontres gastroblocaires’

Cargols & Flamencu amb Moritz

dijous, 26/07/2012

A casa els Olletos, quan comprem una cervesa ja sigui per posar-les a la nevera per si de cas, per acompanyar algun àpat o quan surto de l’escola i em ve de gust fer-me’n una al nostre humil balconet, sol ser Moritz. Fins i tot la sense alcohol, l’Aigua de Moritz, és la que més ens agrada.

Jo fa un temps vaig decidir que volia tornar a ballar alguna cosa. No tenia clar el què i vaig provar un intensiu de flamenc que em va enganxar i ara ja fa dos anys que ho faig. Bé, que ho intento…

Cargols no en menjo massa perquè a Massitet no li acaben de fer el pes (tampoc no els he cuinat mai i no sé si sabria fer-ho), però més d’una vegada els demano a la carta d’algun restaurant perquè en sóc força fan d’aquests animalons bavosos que poden semblar fastigosos però que me’n menjaria a quilos.

Tot això per dir-vos que quan Gastroblocaires va proposar fer la sortida Cargols & Flamencu amb Moritz (organitzat juntament amb PUMM)… com havia de dir que no????!!! Impossible!

Si la cosa pintava bé des de bon principi, va continuar (i acabar) encara millor. Per arribar al lloc on es feia el “sarau”, la Caseta del Migdia, la Moritz va posar el mitjà de transport. Vam pujar-hi amb la furgoneta Mercedes i va ser d’allò més divertit veure que a dins hi havia un tirador de cervesa!!!

El mitjà de transport amb tirador de cervesa, genial! | Olletadeverdures.cat

Un cop a dalt, el primer que vam fer va ser treure el cap per veure la bonica ciutat de Barcelona i reunir-nos amb la resta de blocaires que, com sempre, va ser un plaer!

I va arribar el sopar: cargols, carn a la brasa (pollastre i botifarra), amanida i postres. També, evidentment, cerveses (Moritz, Epidor o Aigua de Moritz). Va ser una vetllada molt maca, xerrant amb els altres blocaires i gaudint d’un bon espectacle de flamenc amb els germans Cortés i la bailaora de cuyo nombre no puedo acordarme… No sé si eren bons o no, fins aquí no arribo, però sí que sé que a mi em van agradar molt, que al final és el que compta, oi? I el conjunt de la nit va ser més que espectcular!!

Nosaltres hi vam anar convidats, però com ja veieu, si ho he sabut transmetre bé, que va ser una experiència que va valer molt la pena. Sopar, cervesa Mortiz i espectacle flamenc per 19€?? Això no és cap preu!

Què bé que ho feia, l'argentina! | Olletadeverdures.cat

Per què ho explico si el 14 de juny es va acabar? Doncs per dos motius, un de més tonto, si voleu, que és que ahir vaig veure un cartell de classes de flamenc per un carrer a Buenos Aires, i em va venir al cap que la bailaora era argentina; i l’altre que ara teniu la oportunitat de gaudir d’una altra fantàstica proposta: Sardines & Rumba by Moritz. Es farà fins al 22 de setembre i jo ja estic pensant en embolicar a les meves flamenkes per anar-hi…

No vull acabar sense dir que la Leti ens va semblar una community de l’alçada d’un campanar: ens va tractar super bé, sense agobiar i transmetent que el què més l’interessava era que gaudíssim de l’event i de la nit. Escriure’n o no crec realment que era quelcom secundari… Doncs mira, se’l mereix, el post!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 3 comentaris »

Temperant i menjant xocolata a dojo!

dilluns, 14/05/2012

Sóc del parer que hi ha coses que, si les trobes fetes, no paga la pena posar-se a fer-les a casa. Ho penso, per exemple, del pa. Tot i que darrerament li he trobat el gust a això de pastar a casa, la veritat és que tenir un bon professional a prop que te’l provieixi és una de les millors coses que et pot passar com a afeccionat a la cuina i al bon menjar.

Pèro si hi ha una cosa de la qual ho penso especialment, aquesta és la pastisseria. I per concretar una mica més, tot el què impliqui temperar xocolata i treballar-lo en líquid per després tenir la paciència de deixar-lo quallar i obtenir dolços pels quals sóc capaç de creuar mitja Barcelona.

Tot i això, quan ens van convidar un taller sobre xocolata al Sabores Taller de Cocina no vaig dubtar gens. De fet, era força congruent anar-hi: em podia posar fins a dalt de xocolata!! I a sobre, treballat per Marc Rodellas, de la Pastisseria Rodellas de Sant Celoni. I de passada fer una cosa que m’encanta: mirar gent que sap treballar matèries primeres que jo em sé incapaç de manipular amb destresa.

Festival de xocolates a Gràcia. Qualsoval deia que no! | Olletadeverdures.cat

Marc Rodellas és un d’aquest joves artesans que darrerament vaig descobrint per Catalunya i que tenen en comú l’afany de perfecció i la voluntat d’assolir l’excel·lència en el seu camp. I tot, respectant la tradició però posant ganes per trobar noves combinacions per renovar el negoci i evitar que la vida trepidant que ens ha tocat viure no deixi el mostrador antiquat. Això li va merèixer l’any passat el premi de Millor Jove Mestre Artesà Innovador

El cas de Marc, però, em va resultar curiós: la seva vocació és tardana. Com ell mateix va explicar, va “fer de tot” abans d’agafar l’obrador que havia obert el seu pare l’any que ell va nàixer. Perquè ho va fer? Perquè li sabia greu que el negoci familiar, de la seva mateixa edat, tanqués. I llavors va decidir aprendre l’ofici amb el pare i va sortir a formar-se tècnicament.

Se reconèixer aquesta manera de fer: l’he viscuda a casa meva, a Ca Massita. I en el Marc vaig saber veure (escoltar, més aviat) l’amor per una feina que has vist fer tota la vida i que et porta a dedicar-t’hi per a que no es perdi. I se li nota, la passió pel que fa: és una paio entusiasmat, curiós, perfeccionista. I, pel que em van dir els entesos presents a la sala, tècnicament ben format.

Ens va ensenyar a fer tauletes de xocolata de diferentes maneres. Negre amb taronja confitada; blanca amb iogurt i gerds; i de xocolata caramel amb capuccino. De fet, aquest darrer -la xocolata amb llet amb un toc de caramel- va ser un dels grans descobriments de la nit. De la marca Barry (una mena de Ferrari del cacao professional). Amb un toc de sucre cremat suau és fantàstic. El problema: no es pot trobar en quantitats menors a cinc quilos.

També van ser molt aplaudides les roques suïsses fetes amb fruits secs caramelitzats (aquí, l’única recepta de la nit). Ara bé, si alguna elaboració va triomfar aquesta van ser els bombons. Primer, el de xocolata amb llet caramel amb quicos. Una combinació que ja n’havíem menjat algun cop. Després, la que a mi em va robar el cor i una mica més i em provoca una fartada: el mateix xocolata però amb cacaus fregits amb mel. Els coneguts Peanuts Eagle, vaja. IM-PRES-SIO-NANTS!!!

Farcit dels bombons de peanuts. Brutal, xe, brutal! | Olletadeverdures.cat

Per mi, però, un dels espectacles més fabulosos que pot haver quan parlem de xocolata és el temperat. El procès que el deixa llest per treballar-lo i que una vegada solidificat no blanquegi ni tampoc es fongui massa. Per mi és un procediment com esotèric: l’has de fondre, l’has de baixar per sota dels 30 movent-lo sobre el marbre i després tornar-lo a pujar per sobre dels trenta per fer-ne el que volguem: bombons, tauletes, cobertures, etc… Fantàstic.

Marc ens va fer una introducció a la história del cacau i també sobre els diferents tipus de plantes i de nivells de qualitat. Trobareu més detalls aquí o aqui. Però Marc es comunica més i millor amb una espatula a la ma que no amb un Power Point al davant. Dona-li xocolata i veuràs com s’expressa: detalls, anècdotes, matisos, aclariments, precisions… Un mestre, vaja.

Va ser una nit fantàstica, d’aquelles on aprens a apreciar encara més el que et poses a la boca. Poca broma, amb el treball de la xocolata. Si això , a sobre, ho fas rodejat d’amiguetes blocaires la cosa ja puja molt de categoria. Encara que hi ha gent que diu detestar [sic] aquestes trobades, a mi em semblen una manera fantàstica d’aprendre coses i de conèixer millor a gent interessant. I de temperar i menjar xocolata a dojo, és clar!

Salut!

Publicat a cursos, Encontres gastroblocaires | 5 comentaris »

Un sopar Inèdit al Dos Palillos

dissabte, 31/03/2012

Els (gastro)blocaires ens hem convertit en una peça important dins de les polítiques de màrqueting de les empreses (d’alimentació). Ho hem intuït molts per la (creixent) quantitat d’invitacions que rebem per correu i ho sé perquè conec gent que treballa dins del món del màrqueting. Per si em quedava algun dubte, fa unes setmanes vaig conèixer un estudi gràcies a Nuni on es diu que els blocaires ens hem convertit en “liders d’opinió” [sic] i que interessem (i preocupem?) a les marques.

Per tot plegat, no em va estranyar que l’Estrella Damm ens convides als quatre blogs que impulsem el projecte Gastrobloc@ires a sopar al Dos Palillos, un restaurant de gamma alta i molt nivell gastronòmic per celebrar el que anomenen #soparinedit (o#cenainedit, en la versió castellana). La jugada és clara: fer un sopar maridat per poder veure en primera persona les virtuts de la “cervesa gastronòmica” de la primera marca espanyola.

El "blogueram" gaudint del sopar Inèdit al Dos Palillos | Olletadeverdures.cat

El Dos Palillos és un dels restaurants de moda a la ciutat. I no ho és, només, per un bon marquèting -que també. Ho és perquè ofereix una cuina de nivell de clara inspiració assiàtica però amb aires mediterranis. La síntesi podria ser, per dir-ho ràpidament, productes d’aquí tractats amb tècniques d’allà. I tot això ho fa un personatge molt conegut a les altes esferes de la cuina d’avantguarda però molt menys conegut entre públic general: Albert Raurich.

Raurich sol ser presentat com “qui va ser durant molts anys cap de cuina d’El Bulli” fins que va obrir el seu local al Raval el 2008. L’interès per la cuina asiàtica no és només gastronómic, ja que està casat amb la somelier japonesa Tamae Imache -que també exerceix al Dos Palillos. Raurich s’ha fet famós arran de la seva emancipació del Sancta Santorum de la cuina mundial ara fa quatre anys, que li ha permès fugir de l’ombra de l’omnipresent Adrià, i ha rebut força bones crítiques i se l’ha vist per congressos varis.

Els dumplings, el descobriment de la nit. En sóc fan, ara. | Olletadeverdures.cat

La cuina que s’hi ofereix és tant en carta com en menú degustació. Aquest darrer és el que nosaltres vam gaudir, encara que amb una versió especial pensat per maridar amb la cervesa Inèdit. Aixó va condicionar el menú, en el sentit que hi van predominar els tocs àcids i amargosos, amb els quals la Inèdit lliga amb força precisió -tal i com la Tamae ens va anar explicant al llarg de tot el sopar.

No us faré un resum de tot el sopar, perquè van ser 20 entrades (una bona visió global de l’àpat la trobareu a Can Starbase). De fet, vist amb ulls d’aquí, es pot dir que l’estructura del sopar és una menú llarg i estret format per petites tapes. No, no us deixeu dur pel tòpic de “plats grans i raccions petites” que et deixen sense gana. Els plats eren petits, d’acord amb la mida de les raccions, i no et quedes amb gana. I això que servidor de vostès té capacitat estomacal…

Tereyaki d'anguila. Adoro aquest peix, sobretot tan torradet! | Olletadeverdures.cat

Us descataré, com sempre que fem darrerament, els tres plats que més ens van agradar i/o cridar l’atenció. No ha estat fàcil, perquè deixem fora plats com la gamba crua amb oli de te, que ens va fer pensar en les millors gambes que hem menjat mai. O el Shao Lom Pao, una sopa que se serveix dins d’unes bosetes de pasta sensacionals. No va quedar gens enrere el Sunamanu d’algues i moluscos, una amanida que definirem fent servir una metàfora molt explotada en aquest bloc: un glop de mar. Molt de nivell en tots els plats, us ho puc assegurar.

Però per a nosaltres el top 3 van ser -no necessariament per aquest ordre- el Temaki d’anguila brassejada, el Dumpling de llangostins frescos i papada; i la papada ibérica a l’estil cantonés. El primer era d’una potència de sabor impressionant, adictiva. Ens els van ensenyar a fer en directe i combinant diferents vegetals. Molt fan de l’anguila i especialment si està molt tostada, vaig flipar amb aquest plat.

Papada ibèrica a l'estil cantonès. Txist, ei! Fascinant... | Olletadeverdures.cat

Els dumplings van ser el descobriment de la nit. És un dels avantatges de ser un gran desconeixedor de la cuina asiàtica: encara pots endur-te grans alegries a través de troballes inesperades. Simplificant i tirant d’etnocentrisme, són com una mena d’empanades fetes al vapor d’una tendre i suavitat brutals, que contrasten amb el farcit, en aquest cas ters i sabrós. Me n’hauria cruspit una dotzena jo sol. Ja veus! Anaven farcits de llagostins! La meva militància vinarossenca s’hi hauria abocat amb passió!

I una de les estrelles indiscutibles des del meu punt de vista va ser la papada a l’estil cantonès, el plat (aparentment) més senzill de la nit. Em va cridar l’atenció només entrar al restaurant, ja que podíem veure que estaven coent una peça de carn en una brasa que tenia la flama a un metre de la vianda. De tant en tant, l’anaven envernissant amb una pintura oliosa i fosca que li donava un toc brillant. Quan la van posar a taula, després de jugar amb nosaltres i dir-nos que no entrava al menú, vam flipar: dolcenca per salada, cruixent però melosa, exòtica però reconeixible. Buf…

Tot plegat encara tenia més bon gust perquè ho podies veure en directe. Efectivament, el restaurant està organtizat com una barra japonesa que envolta la cuina en forma d’”U”. Vam poder veure al nostre davant com es preparava cada plat i per això vam patir tant de veure la papada i pensar que no la menjaríem. Vam viure per primera vegada aquesta experiència al Koy Shunka, i des de llavors estic convençut que (bona) part de l’experiència d’anar a un restaurant d’influència nipona passa per seure amb vistes a la cuina.

L'espectacle des de la barra. Com no havíem de voler papada??!! | Olletadeverdures.cat

Certament és un lloc molt recomenable, tot i que no està pensat per a anar-hi cada dia si ets d’economia modesta: tot i que pot variar segons el que triis i la beguda (tenen un celler espectacular!), les referències que he trobat diuen que té un preu mitjà entre 60 i 70 euros. És, però, un bon lloc per àpats especials, ja que és petit i pots aconseguir una certa intimitat per la separació entre cadires a la barra.

I ara toca parlar de la Inèdit…
Podria no dir res de la Inèdit, perquè entre el mundillo blocaire tinc certa fama (merescuda) de no tenir gaire bona relació amb aquesta cervesa. Així m’estalviaria un eventual desencontre amb el patrocinador del sopar. Però no sóc d’aquesta mena i he de ser honest; un altre cop. Segueix sense agradar-me especialment i, de la Damm, en prefereixo altres com la nova de blat (Weiss Damm, amb Kissumenja com a gran fan a casa nostra) o l’A.K.Damm, la meva preferida.

No es pot negar, però, que va acompanyar molt bé el sopar. Després d’haver-ho provat, accepto el suggeriment que ens va fer un cop Encantadísimo, per a qui la Inèdit lliga molt bé amb la cuina asiàtica. Especialment en aquest cas, amb un àpat complex pensat per al seu lluiment. Juraria, de fet, que me’n vaig beure una ampolla sencera…

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, On hem menjat, Restaurants | 6 comentaris »

La Lola: un cuiner mariner torejant a Les Arenes

dimecres, 22/02/2012

Fa uns dies, la cap de premsa del cuiner Quin Marquès es va posar en contacte amb un grapat de blocaires per convidar-nos a sopar a La Lola de las Arenas. Volia que coneguéssim el nou lloc de tapes creat per Marquès i que donéssim el nostre punt de vista com a afeccionats a la cuina.

Vam dir que sí de seguida, esclar . La idea de coincidir amb amics, coneguts i saludats mentre et menges unes tapes sempre resulta convincent. Però hi havia unes quantes raons més, la veritat. La primera, perquè coneixem Carme Gasull, la cap de premsa en qüestió, i ens cau molt bé. La segona, perquè en Marquès ha assolit un bon prestigi al seu restaurant mariner a la Barceloneta, el Suquet de l’Almirall. I en tercer lloc, perquè no ho puc negar: la idea d’anar a sopar a un centre comercial em generava molta curiositat -per no dir-ne morbo…

Com havíem de dir que no??? Blocaires a La Lola | La Lola de las Arenas

De fet, des que ens van convidar em peserguia una pregunta: Què ha dut un cuiner mariner de la Barceloneta a torejar a una plaça tan complicada com un centre comercial de Plaça d’Espanya? Hi vaig especular força amb la resposta, la veritat. Francament i a priori, un lloc de tapes en un centre comercial sembla que no sigui una opció digna d’un cuiner com Marquès. Així que quan la Carme ens va preguntar, havent sopat, si li volíem fer preguntes a Quim no ho vaig poder evitar. Com si tingués un moll sota l’aixella, vaig aixecar el braç i vaig soltar tres preguntes seguides: Per què tapes? Per què aquí? Per què ara?

La resposta no devia ser fàcil, perquè la vaig acabar treient després que Quim anés responent també altres preguntes. En síntesi, es tractava de posar en marxa un segon restaurant amb una cuina més assequible que el primer i adreçat a un públic diferent que no vindria al primer i oferint una cuina de qualitat però que permet moure molt de volum de clients.

Mallorquí: el gran guanyador de la nit? | Olletadeverdures.cat

És a dir, diversificar l’oferta per plantar cara a una crisi més llarga que un dia sense pa… Quan li vaig preguntar per què apostaven per tapes i no pel peix que li havia donat prestigi, la resposta va ser molt contundent: “Tenim fama pel peix, és cert. Però no som imbécils: oferir peix aquí és venir a patir i ja patim prou a la Barcelonta. El peix força a fer una cuina cara i aquí volem volum. Per tant, preus més ajustats”.

“Però què s’hi menja a La Lola??!!” Val, d’acord, ja vaig! Doncs es menja molt bé i es mengen tapes, platillos i entrepans de qualitat i amb un punt d’originalitat molt marcat en algun cas. Quan Marquès va entrar a torejar a Las Arenas, ja hi havia altres oferint una altra mena de cuina i va apostar per un fórmula que està triomfant a Barcelona: tapes.

Bunyols de bacallà, altrament coneguts com bombons! | Olletadeverdures.cat

Si passeu per les cròniques que ha fet la gent, veureu que hi ha força consens en què el mallorquí i els bunyols de bacallà són els guanyadors de la nit. A casa nostra també ho han estat. El mallorquí és el típic entrepà de sobrassada i formatge, però amb un toc diferent: el pa era briox i a sobre portava sucre glas. Semblava ensaïmada! Potent, dens, fonia a la boca. Els bunyols, com diu Starbase, eren bombons de bacallà: amb un peix evident, no triturat. Diferent, sobretot amb la punta d’allioli de mel que portaven a sobre. Ja us ho hem dit, que era com un bombó! Seguint el símil torer, serien com les manoletines de la casa; els passis elegants del maestro que et sedueixen i et farien tornar.

Nosaltres, però, també destaquem el segon entrepà que ens van treure: el català. Carn rostida amb mostassa en un panet tou que feia venir moltes ganes de clavar-li un mos. Aquests entrepans són el fet diferencial de La Lola dins de l’oferta de tapes que ha inundat la ciutat recentment. Vindria a ser el salto de la rana del Marquès, vaja… Brutal, també, la versió modernitzada del Pepito de ternera. Per a Massitet, obligatori posar les mandonguilles en la tria: bona carn, meloses. Bon mar i muntanya.

Català i xips casolans: la marca de la casa en un plat | Olletadeverdures.cat

No es van quedar gens curtes algunes propostes com l’amanida russa (Massitet n’és fan, tingueu-ho en compte) o les croquetes de pollastres i pernil. Pases naturals, vaja: no són espectaculars però demostren la tècnica de l’artista. L’entrepà català va guanyar entre alguns dels assistents. No van generar passió, en canvi, ni els xipirons (massa picants, un pèl aigualits) ni la bomba de la Barceloneta (reintrepretada, més suau). No direm que el torero Marquès hagi punxat òs aquí, però no els denamarem quan tornem. Millorable el tercio dels postres: macarons interessants i poca cosa més…

La Lola és doncs, el segon restaurant d’un xef de prestigi que no ha anat a Las Arenas a sortir escridassat ni a saltar la barrera. Ofereix una cuina de tapes i raccions molt digne pensat per cridar l’atenció dels compradors dels centre comercial i també, per als assistents a les fires i congressos que s’hi fan al davant. Marquès busca, doncs, ampliar el seu negoci com han fet altres cuiners a Barcelona (Jordi Vilà, Carles Gaig, Xavier Pellicer) per fer sostenible la seva empresa. I ho fa amb honestedat i transparència.

La Lola de las Arenas. Una plaça complicada, però on el mestre sap tirar d’ofici per fer content al respectable. Pagarem per tornar a veure-ho…

Publicat a Encontres gastroblocaires, On hem menjat, Tapes, pintxos i platillos | 11 comentaris »

Un curset, una fotografia i un dinar

dilluns, 30/01/2012

“Una imatge val més que mil paraules”, diuen. També s’ha dit sempre que “el menjar entra pels ulls”. Amb la primera frase no hi estic gaire d’acord, però perquè em pot el professor de periodisme que porto a dins: la millor història ben contada no es pot resumir en una sola imatge. La segona frase, però, me la crec sencera. No només perquè solc salivar en veure el plat a taula. També perquè les fotos de Martí, d’Apunts de Cuina, sempre m’han fet entrar una gana fora mida sigui l’hora que sigui. Té mèrit, tractant-se d’un lletraferit com jo…

Precisament per això no vaig dubtar ni un moment en apuntar-nos al curset de fotografia gastronòmica que aquest petit gran geni va fer la setmana passada al restaurant Ca l’Esteve i organitzat per la gent de Gastrobloc@aires. No vam ser precisament originals: 44 persones més provinents de tota la gastrofera catalana ( i algun outsider rebut amb bombo i platerets) van pensar com nosaltres. Els blocaires no solament són bona gent -com ja us he dit un munt de cops-; és que a més no són tontos!

La foto que Martí va fer al curset: això anàvem a aprendre! | 356mm.cat

El curset va estar molt bé. Per dues raons bàsiques. La primera, perquè Martí va ajudar a desmitificar això de les fotografies ben fetes. Es va passar bona part de la classe explicant que va començar amb flaixos barats i material reciclat que li feia de reflectors. Com li vaig comentar a la pausa, saber que “reflectors” podia voler dir “cartró-ploma blanc” o “tros de porexpan” o “cartolina” anima bastant a posar-s’hi.

La segona raó és que les fotos de Martí son, ho diré així, minimalistes. Això em va reafimar en una cosa que ja havíem après mirant les seves imatges; no cal ser un gran estilista ni tampoc tampoc tenir milers de plats, gots i estris per poder fer fotos poderoses. Unes teles (comprades a qualsevol botiga), mitja dotzena de plats per no posar sempre els mateixos…

El mestre en acció. Li veieu la cara de passió? | Olletadeverdures.cat

Tot això explicat amb la forma planera, clara i directa de Martí; i recolzat per uns apunts ben il·lustrats que ens han permès repassar a casa i, al mateix temps, poder estar atents a classe. Podeu valorar vosaltres mateixos la manera de fer d’aquest xicot (amb un gran futur al davant) si cliqueu aquí: hi ha el vídeo de tot el curset i també els apunts. Per cert, ja li podeu agrair el desplegament tècnic a Starbase, que s’ho va currar molt per fer-ho possible!

La part tècnica (obturador, velocitats, ISOs) va estar molt bé, sobretot pels novells. Però la part que més ens va interessar va ser la artística, la del llenguatge: què cal per fer una bona foto que il·lustri una recepta de la qual vols dir (normalment) que és bona, interessant, saborosa. Poca cosa, vaig entendre. Mireu, si no, la foto dels espàrrecs. Què té? Per nosaltres, la força de la senzillesa.

De fet, el curset ens va aportar una cosa molt valuosa: vam prendre consciència que no tenim prou paciència per buscar la fotografia. Fins ara, les hem anat trobant sense buscar-les gaire, tot enmig de la improvització que provoca una taula parada i un estómac que remuga de gana. Temps, poc. Composició, la justa. Llum, la que hi ha. Res de fabricar les condicions. Ara, però, la cosa ja ha canviat.

Agulles "dels xinos", porexpan, un mantell blanc... | Olletadeverdures.cat

De fet, l’efecte del curset va ser demoledor: en arribar a Barcelona vam anar cap a Servei Estació a buscar reflectors i mirar si hi havia alguna teleta per donar varietat als fons. I no es broma, eh!? Ja hem buscat al mapa on es creuen els carrers Rogent i València, on Miquel ens va explicar que hi ha una botiga on tenen plats i gots desparellats a molt bon preu. Avui, fent fotos a una plat d’escrita amb salsa d’ametlla, ja hem buscat evitar les ombres i treballar amb ISO baix…

Abans de sortir corrents cap a Servei Estació, però, vam gaudir d’un bon àpat a Can Xesco. La Cuina de Ca l’Esteve ens agrada des que hi vam anar per primer cop per aprendre de cerveses. Desprès, el xef ens ha anat seduïnt amb tapes fàcils i estupendes. Aquest cop ens va guanyar amb el garró amb crema de rocafort: carn melosa i amb el gust que ha de tenir, acompanyada d’una crema de formatge molt suau, addictiva.

El garró en qüestió. Crec que li demanarem la recepta a Xesco... | Olletadeverdures.cat

Estava molta bona la sopeta amb toc de farigola i l’amanida de favetes (de l’hort), pernil i menta. Ens va encantar el corball amb carbó d’albergínia: brutal, el carbó era brutal! Fet amb albergínia rostida i amb la pell cremada -per donar-li el gust de carbó- s’ennegreix fins a dir prou amb tinta de calamar. Per sorpresa nostra, lligava molt amb el peix -tot just marcat a la planxa. Tot plegat, més unes postres de pa pessic i xocolata, per 25€. Els olletos patim per aquesta mena de restaurants: no fos que no els vagi bé la calculadora i hagin d’acabar tancant!

Per tancar una jornada perfecta, gintònics de nivell: amb copa baló, twist de llimona i una tria de tòniques Schweppes ben àmplia. I sobretot, servides per un cambrer que savia què tenia entre mans, explicans les diferències entre els diferents destil·lats. Vaig optar per una Bayswater dolcenca i fàcil, molt semblant a la Blackwood’s que recentment m’ha robat el cor.

No he sabut trobar una fotografia que sintentitzés la jornada. Ja us he dit al principi, que no hi creia gaire en la capacitat sintetitzadora d’una imatge quan estem davant d’una bona història. Aquest text, però, té exactament 1000 paraules. Espero que us hagi fet arribar una bona destil·lació d’un altra estupenda (i original) jornada de la mà de Gastrobloc@ires.

Salut!

Publicat a Blocs de referència, Encontres gastroblocaires, On hem menjat, Restaurants | 12 comentaris »

Reserva Ibérica i els quatre trucs per comprar pernil

dimarts , 20/12/2011

Una de les coses que té ser blocaire és que, de tant en tant, et conviden a conèixer llocs, productes o serveis relacionats amb la gastronomia. La idea és que, com que som blocaires, en parlarem i fem una mica de publicitat de la cosa en qüestió.

A nosaltres, però, no ens solen convidar gaire. Probablement, perquè molt sovint diem que no i ens hem guanyat una fama… No ho fem pas per cap posse purista. Ara, sí que hi ha algun escrúpol. No ens agrada fer el joc a grans empreses que esperen que els ajudis a promocionar el seu producte pel simple fet que te n’envien una mostra. Si volen publicitat, que la paguin!

Qui tingués aquesta exposició de pernils a casa... | Olletadeverdures.cat

En canvi, si la invitació arriba de la mà d’un petit comerç, d’una empresa familiar o d’un artesà lligat al país, la cosa canvia. Segurament per raons familiars, aprecio molt les persones que estimen el seu producte i que s’hi posen amb ganes apostant per la qualitat. Per això, quan ens van escriure des de Reserva Ibèrica per convidar-nos a una cata de pernils ídem no ho vam dubtar ni un segon. Bé, siguem honestos del tot: el fet que la cata fos de pernils va facilitar força la decisió!

És una petita cadena de dues botiges especialitzades en ibèrics, especialment pernil. La porta en Manel López, segona generació d’una nissaga que té el seu origen a la coneguda Tocineria Marcos, a La Boqueria. En fi, que amb això ja anàvem més que convençuts a fer la cata i parlar-ne mentrestant a través del twitter d’en Massitet i del Facebook d’Olleta. Però un cop allà, la veritat és que el plantejament ens va seduir del tot: no era senzillament anar provant pernils, sinó que va ser tota una màster class de pernils ibèrics.

Resulta que Reserva Ibèrica també és l’única empresa catalana que exporta pernils d’alta gamma al Japó. Els van a comprar directament a Andalusia, Extremadura i Salamanca; i els trien ells personalment. Uns experts en la cosa, vaja! Total, que ens va donar un munt d’informació que crec que ens pot resultar útil com a consumidors. Sobretot, de cara al Nadal, quan la compra d’aquestes pernils es dispara.

En Manel López en plena explicació "pernilera" | Olletadeverdures.cat

Abans de res, aclarir una mica que els pernils ibèrics ho són perquè el porc amb què es fan són de raça ibèrica. No té res a veure, dons, amb l’elaboració. És genètic!! Poca broma, que hi ha qui diu que ven pernils ibèrics i no ho són! Que no nos embauquen!!. Ara bé, aquí hi ha tres qualitats: de gla (bellota), d’enceball (recebo) i de cebo. Si no es de raça ibèrica, no es pot denominar així: és el (també famós) serrano…

El de gla és el millor i per dues raons bàsiques. La primera, més coneguda, és la seva alimentació: abans de morir només menja glans. Ho fa durant el període de montanera, que va del setembre al març: és quan els animalons en qüestió es passen el dia passejant per la famosa dehesa menjant herbetes i aglans. La segona raó és que es solen fer amb els millors porcs, éls que són 100% de raça ibèrica. Perquè resulta que si un porc és un 50% raça ibèrica, el seu pernil ja es pot vendre a com tal… Oju amb això, colla!

I què podem fer per saber que estem davant d’un bon pernil, d’un d’aquests tan estupendus? Quines pistes podem tenir? Aquí és on en Manel ja ens va guanyar del tot. ja sabeu que hi ha poques coses que ens agradin més que aprendre coses noves… Aqui van tres trucs per identificar-lo:

El pernil ibèric de qualitat sua sempre. Per tant, ha d’estar brillant i oliós. No pot ser secot ni sense brillantot
El pernil ibèric de qualitat té el greix de color marfil, tirant a crema. No sol ser blanc, sinó d’un color més trencat
Demaneu que us el deixin provar: el greix s’ha de desfer només posar-se’l a la boca. De fet, només amb tocar-lo ja ho notareu, com es desfà.

Manel també ens va fer una recomenació molt interessant i molt honesta per la seva part, que es dedica a vendre pernils: no us guieu només pel preu per comprar un pernil! No sempre hi ha correspondència entre millor qualitat i major preu. De fet, ells ho han comprovat a la botiga: si es dona al client a provar entre tres o quatre pernils, la immensa majoria sol quedar-se amb els menys cars! Curiós, oi? Doncs ja sabeu, demaneu tastar-los!

Aclarit to això, aquí ja entrem en el complicat terreny dels gustos. I aquí, en Manel també ens va ajudar amb unes quantes pistes. Tot i que hi poden haver diferències entre productors, en general el principal factor que influeix en diferenciar els pernils és el procés de curació. I aquí, el clima és determinant. I, d’aquí, les diferències entre la DO Guijuelo (Salamanca) i la DO Jamón de Huelva (Andalusía i Extremadura). No confondre amb el Jabugo, que és una cosa diferent (mireu els comentaris, que hi ha informació interessant!)

En primer pla, Sierra de Huelva. En segon, Guijuelo | Olletadeverdures.cat

La veritat és que les diferències es noten. El de Salamanca sol ser més dolcenc, menys salat, més matisat. Això es deu a què el clima més fred de la zona fa que la maduració sigui més lenta. Heu de tenir present que en el procés de curació passen un parell de coses. Durant el dia, amb la calor, el pernil sua i el greix es reparteix. Per la nit, el fred fa que el greix deixi de fluir i s’assenti, fixant-se per tot el pernil…

Al pernil de Huelva, la cosa és més ràpida: la temperatura mitjana més alta i la calor més intensa fa que la curació sigui més ràpida, donant lloc a pernils un pèl més salats, més intensos… També te un color més torrat, el greix. Més pujat que el crema que us deiem abans… Per a gustos, colors: a mi em va agradar més el de Jabugo mentre que a Kissumenja el de Salamanca. I això que ella va nàixer al mig de la serra de Huelva!

Un dia ja us vaig dir que, per fer content un blocaire, l’hi has d’ensenyar alguna cosa nova. Ha d’apendre quelcom mentre s’està amb tu. Com podeu imaginar, nosaltres vam sortir més que contents, de Reserva Ibérica. Ara és el nostre lloc de referència per anar a buscar bons pernils… Sobretot, quan veus al capdavant a un paio tan ficat i tan honest…

Salut!

P.S.: Gent, llegiu els comentaris a aquest post, que hi ha aportacions de valor de n’Starbase, en Manel i en Jordi. Gràcies!

Publicat a Comerços, Encontres gastroblocaires, Trobades gastronòmiques | 7 comentaris »

Tres tapetes bones, vistoses, fàcils… i nadalenques!

dijous, 15/12/2011

Com ja us va explicar Kissumenja fa uns dies aquí, fa unes setmanes vam anar a gaudir d’un curs de cuina amb el xef i blocaire Xesco Bueno al Taller de cocina Sabores, a Gràcia. A part de la dimensió social i docent (ens ho vam passar bomba i van aprendre un munt!), la veritat és que en vam treure unes quantes receptes ben bones, interessants i vistoses. Tant, que tres les pensem incorporar al menú de la nit de Nadal.

De fet, totes tres són mooooolt fàcils. Però al mateix temps tenen cosetes que els donen un toc d’originalitat i sofisiticació que les converteixen en un opció molt interessant per un àpat assenyalat: ingredients de festa (bolets, foie), presentacions glamorouses (doneu un cop d’ull a les fotos!) i molt bones. Aqui les teniu, que estic segur que algú les aprofitarà!

Sandvitx de poma i foie micuit | Olletadeverdures.cat

Una placa de pasta de full congelada
Sucre i canyella en pols
80 grams de foie micuit
500 grams de poma
20 grams d’aigua
20 grams de sucre
una branca de vaïnilla

Primer de res, preparem una compota de poma posant la fruita ratllada, l’aigua, el sucre i la vaïnilla. Per posar la vaïnilla obrirem la beina i l’obrirem per la meitat de dalt a baix. Llavors, treurem les llavors que té a dins i que són el que dóna gust. Ara, no ens enganyem: si us fa mandra, agafeu una mica d’essència o de sucre vainillat, que n’hi ha a tots els súpers.

Llavors, agafem la pasta de full un cop descongelada i l’estirem una mica amb el corró. Hu posem una mica de sucre i canyella i la pleguem per la meitat. La tornem a aixafar una mica amb el corró i la tellem a daus d’uns quatre per quatre centímetres -que es pugui menjar d’un mos. Els posem al forn a 220 graus fins que estiguin cuites i cruixent. I, també, que hagin pujat força: els hem de poder partit per la meitat per posar-hi la poma i el foie, com es veu a la foto. Per tant, no patiu si la pasta fullada puja molt: amb cada cub d’aquests farem un sandvitx. I a menjar tebis, que és com estan millor!

Capuccino de bolets | Olletadeverdures.cat

1 litre de brou fosc de carn (diu Xesco que amb el de carn de tetrabrick ja queda bo)
20 grams de bolets secs (els que vulgueu: ceps, camasecs, trompetes)
300 grams de nata amb un 35% de greix

El dia abans, fem bollir la nata i la retirem del foc. Afegim 5 grams dels bolets i una mica de sal. Deixeu refredar, ho colem i ho deixem reposar 24 hores. Fem bollir el brou i afegim els bolets restants un cop l’hem tret del foc. Ho triturem tot ben triturat (que no quedi restes dels bolets) i ho posem a una tassa de café (recordeu que és un capuccino! ). Llavors, montem la nata -que també tindrà gust de bolet- i ho posem a sobre del brou. Divertida i molt sorprenent, de veritat!

Quallada de foie i peres tofonades | Olletadeverdures.cat

500 grams de nata de 35% de greix
un pessic de sal
125/150 grams de foie micuit
2 sobres per fer quallada de Royal

Escalfem la nata i hi desfem el foie. Afegim un polsim de sal i hi posem els dos sobres de quallada. Ho removem constantment durant uns cinc minutes sense que arribi a bullir. Seguim, en tot cas, les instruccios del fabricant de la quallada. Ho deixem reposar i que qualli, que agafi densitat. Pelem les peres i les tallem a trossos no gaire grossos, per a que la poguem posar com es veu a la foto, ben mona. La posem al microones 30 segons al màxim amb dues gotes d’oli de tòfona. Per servir-ho, agafem la quallada i la removem enèrgicament amb la cullera, per a que es torni un pèl més líquida. Hi posem les peres a sobre i llestos! A nosaltres ens va agradar més aviat fred que tebi. Per a gustos, colors.

Colla, vosaltres mateixos. Però jo tinc la sensació que si les proveu triomfareu força al Nadal…

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Manllevades, Receptes, Trobades gastronòmiques | 14 comentaris »

Sabores: que rodin els davantals!

dijous, 8/12/2011

Vaig saber que em venia molt de gust escriure aquest post en un moment ben concret del curs: estava asseguda a la taula, havia gaudit d’un bon sopar i una molt bona companyia i el temps havia passat volant. Escoltava dues converses, una a cada costat, i tot i que no estava participant en cap vaig mirar al meu voltant i vaig veure que em sentia realment a gust. Si a mi que em fan força mandra els cursos de cuina pensava això, era evident que aquest havia estat… diferent.

Veieu la distensió de la cosa? | Olletadeverdures.cat

Els detalls de tot plegat

Cap allà les set vam arribar a Sabores i a la porta ja vam trobar en Daniel (propietari del local), en Xesco (cuiner que impartia el curs i persona que s’està fent ràpidament un lloc entre els nostres amics) i la Sara Maria (coneguda blocaire). Vam entrar al local i la resta de participants van anar arribant, tots preparats per participar al taller de tapes. Llegiu bé: PARTICIPAR. Sobta que reparteixin davantals però resulta que tot es prepara en col·laboració amb el cuiner. No sé als altres, però als cursos que imparteix Xesco Bueno no hi ha ningú que no participi en algun dels plats , ni que sigui pelant una patata.

Alguns moments del curs | Olletadeverdures.cat

Després d’una petita introducció per explicar el què faríem, que no només d’escoltar viu el blocaire, en Xesco va repartir feina per a tothom: uns feien maionesa de mostassa, els altres picaven carquinyolis, fregien pasta deixada assecar o farcien sandvitxos de foie i poma. El què ens va tocar fer a Massitet i a mi va ser tallar els espàrrecs, pelar una miqueta la base i bullir-los. No sé com s’ho va fer, però tot i ser al voltant de 15 persones, ni vam treballar massa, ni vam esperar massa, ni vam escoltar massa explicacions sobre els plats… No sé si m’entendreu, però és com si tots haguéssim parlat abans què s’havia de fer, tot fluïa com si ho haguéssim fet tota la vida. Dic jo que això és mèrit del xef, no?

Quines van ser les tapes?

I si amb la preparació no n’havíem tingut prou, encara ens faltava seure al voltant de la taula, xerrar amb uns i altres i degustar les meravelles que acabàvem de preparar:

Espàrrecs amb maionesa. Els espàrrecs només estaven escaldats, just per donar-los una textura cruixent, però la gràcia del plat és la maionesa, que duia un punt de mostassa que la feia ben interessant.

Sandvitx de poma i foie micuit. M’hagués menjat la pasta fullada sola, pintada amb sucre i canyella! Aquest va ser un dels triomfadors de la nit i crec que aquests nadals estarà present en més d’una casa. En la dels Olletos, segur!

Guaita què bonics i saborosos! | Olletadeverdures.cat

De la terra. És una amanida per jugar amb el sentits de la vista i del gust i no és gens difícil de preparar. Es necessiten ingredients cruixents com galeta, sèsam carquinyolis, quicos,… i germinats per simular l’herba.

Pasta inflada. És un aperitiu super divertit: es bull la pasta molt, molt, molt, fins que es passi i es deixa assecar a la cuina. Quan es vol fer servir es fregeix (ha de ser amb l’oli ben calent i un cop ràpid) i ja ho tenim.

Caputxino de bolets. No tinc paraules, gent! És boníssim i a més la presentació em va arribar al cor. Us informem de l’elaboració en un proper post… No es bo donar tanta informació junta. :-p

No sembla ben bé un cafè? | Olletadeverdures.cat

Quallada de foie. Què més us haig de dir si a més duia peres trufades al damunt? Una delícia!

Agraeixo molt a tothom qui estava per allà que em fessin passar una estona tan agradable. Però sobretot a en Xesco, que trobo que és una persona que en sap molt però, sobretot, que sap com transmetre-ho de manera divertida i engrescadora. Sé que no és fàcil! Ho dic amb coneixement de causa, qua de tant en tant també tinc uns quants energúmens al davant…

Si voleu més informació sobre la trobada, podeu llegir els posts de la Sara Maria, en Manel, l’Anna, la Sión, o la Margot.

Kissumenja

Publicat a Encontres gastroblocaires, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat | 10 comentaris »

Fricandó de rap amb rossinyols i vainilla

dimecres, 27/07/2011

Aquesta recepta, de nom sumptuós i sabor no pas menys luxós, és la que un servidor de vostès va haver de fer a la trobada que un grup de blocaires vam fer a casa Xesco Bueno i sobre el qual podeu llegir aquí (o al post de sota: feu un scroll amb el ratolí, dropos! ). Efectivament, la recepta que necessita el famós litre de brou fosc de vedella…

És un plat realment original, tant per la tècnica de cocció (quants fricandós de peix heu menjat? Nosaltres és el primer…) com pels ingredients (la vaínilla li dóna un toc ben sofisticat, tu…). Un mar i muntanya ben creatiu; i, alhora, ben català, ben de la terra. I ben senzill, malgrat el nom. Aqui van recepta i ingredients per sis persones:

Una cua de rap de 2’5 quilos (aprox).
400 grams de rossinyols
1 litre de fons fosc de vedella (aquí teniu una recepta, gairebé la mateixa que em va donar Xesco)
Pa fregit, all fregit, xocolata, julivert, safrà, oli d’oliva verge extra i 1 beina de vaïnilla per fer la picada.

Agafem la cua de rap, li treiem l’espina i la fem a talls d’uns 60 grams aproximadament (cada ració en tindrà dos, d’aquests). Els reservem. Agafem les espines del rap i les bollim amb el fons fosc de vedella durant quinze minuts. Colem el suc resultant i el reduim a la meitat en una cassola – la mateixa on farem el frincadó. Mentre, netejem els rossinyols i en pelem els peus, fins que es vegi la carn blanca. Els saltem, però per fer-ho, no posarem l’oli a la paella, sinó que el posarem als bolets i els deixarem com pintats per una fina pel·lícula d’oli. Foc fort i que agafin color. Llavors, cap a la cossola.

Els bolets i l'aroma de la vainilla asseguren una entrada triomfal a taula... | Foto: La taula d'en Bernat

Ara ve el moment de fer la picada i, un cop enllestida, afegir-la a la cassola. Ho provem de sal i si cal rectifiquem. Ara ja ens posem amb el rap: el marcarem a foc molt fort en una paella amb una mica d’oli. A banda, amb el peix farem com amb els bolets: l’untarem amb una mica d’oli. El rap no s’ha de coure, sinó que més aviat ha d’agafar un bonic color torrar per fora. Quan el tingui, l’afegim a la cassola i ho deixem infusionar tot una estona al foc molt baix.

És un plat sensacional, de veritat. No és perquè el fes jo, sinó perquè es una combinació molt encertada. Sobretot, pel nosecomexplicarvosho que posa la vainilla. No pot competir, certament, amb l’arròs Shrek que també es va servir aquell dia. Però a casa nostra el posarem a taula més de dos dies quan vinguin convidats: fàcil i ràpid però efectista. D’aquelles receptes que et permeten fer-te passar per un bon cuiner…

Per maridar-lo vam portar un Chardonnay fermentat en barrica d’Albet i Noya. Un blanc amb una mica de cos per a que pugui aguantar els fons fosc i la cosa terrosa dels bolets; però que al mateix temps no es baralli amb el peix. Correcte, va soportar el plat i va fer el seu paper.

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Manllevades, Peixos i mariscs, Receptes | 9 comentaris »

Coses que passen quan un xef et convida a sopar

dimecres, 27/07/2011

Sempre que ens conviden a sopar a algun lloc, m’agrada de fer la mateixa pregunta: “Què vols que portem?”. La resposta més habitual sol ser un (gairebé) escandalitzat “reeeeeeeeeeees!!! Que us convidem nosaltres!!”. De tota manera, després d’una mica de conversa i d’un parell de preguntes acabem pactant alguna cosa tipus “una ampolleta de vi”, “un cava que us agradi”, “alguna coseta per acompanyar el café”. És, a fi de comptes, una norma bàsica de cortesia que tothom que conec aplica.

Això passa a les cases normals. Hi ha llocs, en canvi, on et demanen que portis coses ben… curioses. El passat dimecres vam anar convidats a sopar a casa de Xesco Bueno, blocaire de Gastromimix i xef de Ca l’Esteve, i la resposta a la pregunta va ser ben rareta: “Un litre de brou fosc de vedella”. Sí, estimats, ens conviden a sopar i ens demanen que portem un túper amb un litre de brou!! Bé, tambéuna ampolleta de vi . Però, un túper amb brou? Us havia passat mai? A nosaltres, tampoc. Però és que el sopar que vam fer (literalment) a casa Xesco va ser ven diferent. Únic.

All Together Showcooking Live Performance
Aquest era el nom, entre oficial i catxondo, de la trobada en qüestió. Com podeu deduir pel nom, la cosa no era un sopar normal. En un acte de generositat (no ho puc definir d’altra manera) enorme, Xesco ens va convidar a cinc gastroblocaires a cuinar, a casa seva i sota el seu mestratge, els plats d’un sopar de festa grossa que després ens menjaríem tots junts . Els afortunats (tampoc se m’acut cap alta manera de qualificar-ho) vam ser Starbase de Decuina.net; Manel de Cuinar és generós; Anna de La Taula d’en Bernat i servidors de vostès.

La idea era engrescadora abans de fer-la i va ser una autèntica festa mentre la feiem. Tots teniem un plat assignat que havíem de fer amb l’ajut de Xesco. Això es va convertir en una classe particular de cuina; en un autèntic màster personalitzat. Starbase és el rei de la cuina del llamàntol. Manel ha afegit un nou plat d’arròs (increïble! el millor de la nit!) a la seva completíssima col·lecció. Jo ja em sé tots els detalls de com fer un fricandó de rap amb rossinyols i brou fosc de vedella. Kissumenja és una entesa en entrants de cuina creativa. I Anna ja té totes les claus per fer un coulant de xocolata perfecte.

La colla dels patuts (aka pelotón de los torpes)
El dia va ser complet, full-equip. Vam començar a les set visitant l’hort de Ca l’Esteve i (ojo al dato, que deia el poeta!) recol·lectant alguns dels ingredients que faríem servir. D’allà, cap a la cuina de ca Xesco i Maria. Tot estava ja a punt: els ingredients ordenats i llestos per començar; i l’espai dividit en àrees de treball per a cadascú. Tothom tenia la seva recepta i, en uns vidres de la cuina, els passos ordenats per no deixar-se res i fer-ho tot com calia. I al mig, guiant al fàcilment qualificable com a pelotón de los torpes, el mestre Xesco explicant, aconsellant. Fascinant.

"Emplatant" la crispipaella. Espectacular a la vista i encertat el gust! | Olletadeverdures.cat

Estàvem més concentrats que una pastilla de brou Starlux. Només se sentien preguntes per al Xesco i silencis concentrats. Sobretot al principi, quan una certa tensió es podia percebre fàcilment. Un pèl de nervis i d’inseguretat jo els declaro, senyores i senyors. Alerta, eh! Com podeu veure a la minuta, estàvem fent plats d’altra cuina que mai abans havíem preparat i amb un senyor xef vigilant el cotarro. Nosaltes, que a casa sóm els reis de la cuina!! Vam apendre un munt de coses mentre ens ho pasàvem bé i ens (pre)disposàvem a gaudir d’un sopar d’aquells que saps que acabaràs recordant amb un somriure content.

Sopa de tomàquet i llamàntol. Una combinació guanyadora! | Olletadeverdures.cat

Hi ha pocs moments relacionats amb la cuina que puguin competir amb aquest curs de cuina – sopar -trobada d’amics. Com diu el mestre Manel, és una experiència única. Normalment, la satisfacció a la cuina sol ser més aviat solitària, com a molt en parella. Normalment et baralles amb un menú complet, mentre que aquest cop et concentres en un sol plat. Després eres tu el qui pateixes per veure que pensen els altres dels teus plats, mentre que aquí tothom és corresponsable. Aprens molt fent el teu plat i aprens molt preguntant i mirant als altres. Coses que passen quan un xef et convida a sopar, vaja.

Un àpat digne de restaurant d’alta cuina (creativa)
Els plats eren tots realment bons i espectaculars. Això, sense ser excessivament difícils de fer a casa tret d’alguns dels entrants, on Xesco va donar sortida a la seva crativitat i capacitat tècnica. Simplement grans. Va triomfar per vistositat (aparositat?!) el crispiarròs de paella (arròs inflat casolà amb suc de paella), però a nosaltres ens va agradar molt també el Salpicón, que amb crema de pèsols i gelatina de moluscos tenia poc a veure amb el clàssic i ja un pèl caspós…

El guanyador indiscutible de la nit: arròs "Shrek" amb gambes. Oh! | Olletadeverdures.cat

Dels plats principals, en farem més d’un quan tinguem convidats i volguem quedar bé, sobretot l’arròs verd de gambes -auténtica estrella de la nit (Manel, penja la receptaaaaaaaaaaaaaa!!!! ). No es queden curts ni la sopa de tomàquet i llamtantol (recepta aquí); ni el fricandó de rap -un mar i muntanya sofisticat i sorprenent (la recepta, aquí). I el coulant, un clàssic d’èxit garantit (aquí la recepta).

Tot això va esdevenir gràcies a Xesco, que està ben clar que és un paio disposat a compartir a tort i a dret tot el què sap i tot el que té. Fins i tot, la seva casa i la seva familia, amb la Maria al capdavant (gràcies per la paciència, Maria!). Com es pot al títol del post que Starbase dedica a la trobada, hi ha vegades en què un sent la necessitat de preguntar-se d’on li ve tanta sort. Doncs això: agraïts de tot cor, Xesco!

I per acabar de fer-ho encara més preciós, el mestre Manel ens va obsequiar a tots amb un llibre gastronòmic. En el nostre cas, Ferran Adrià: el mag d’el Bulli. Molt encertat quan tot just falten un parell de dies i especialment addient quan Massitet comença les vacances i estva fent la llista de lectures estiuenques. Doncs allò que deiem de la sort i de les coses que passen quan un xef et convida a casa seva a sopar…

Salut!

Publicat a Blocs de referència, Encontres gastroblocaires, Nosaltres, Trobades gastronòmiques | 8 comentaris »