Encontres gastroblocaires- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘Encontres gastroblocaires’

Un curset, una fotografia i un dinar

dilluns, 30/01/2012

“Una imatge val més que mil paraules”, diuen. També s’ha dit sempre que “el menjar entra pels ulls”. Amb la primera frase no hi estic gaire d’acord, però perquè em pot el professor de periodisme que porto a dins: la millor història ben contada no es pot resumir en una sola imatge. La segona frase, però, me la crec sencera. No només perquè solc salivar en veure el plat a taula. També perquè les fotos de Martí, d’Apunts de Cuina, sempre m’han fet entrar una gana fora mida sigui l’hora que sigui. Té mèrit, tractant-se d’un lletraferit com jo…

Precisament per això no vaig dubtar ni un moment en apuntar-nos al curset de fotografia gastronòmica que aquest petit gran geni va fer la setmana passada al restaurant Ca l’Esteve i organitzat per la gent de Gastrobloc@aires. No vam ser precisament originals: 44 persones més provinents de tota la gastrofera catalana ( i algun outsider rebut amb bombo i platerets) van pensar com nosaltres. Els blocaires no solament són bona gent -com ja us he dit un munt de cops-; és que a més no són tontos!

La foto que Martí va fer al curset: això anàvem a aprendre! | 356mm.cat

El curset va estar molt bé. Per dues raons bàsiques. La primera, perquè Martí va ajudar a desmitificar això de les fotografies ben fetes. Es va passar bona part de la classe explicant que va començar amb flaixos barats i material reciclat que li feia de reflectors. Com li vaig comentar a la pausa, saber que “reflectors” podia voler dir “cartró-ploma blanc” o “tros de porexpan” o “cartolina” anima bastant a posar-s’hi.

La segona raó és que les fotos de Martí son, ho diré així, minimalistes. Això em va reafimar en una cosa que ja havíem après mirant les seves imatges; no cal ser un gran estilista ni tampoc tampoc tenir milers de plats, gots i estris per poder fer fotos poderoses. Unes teles (comprades a qualsevol botiga), mitja dotzena de plats per no posar sempre els mateixos…

El mestre en acció. Li veieu la cara de passió? | Olletadeverdures.cat

Tot això explicat amb la forma planera, clara i directa de Martí; i recolzat per uns apunts ben il·lustrats que ens han permès repassar a casa i, al mateix temps, poder estar atents a classe. Podeu valorar vosaltres mateixos la manera de fer d’aquest xicot (amb un gran futur al davant) si cliqueu aquí: hi ha el vídeo de tot el curset i també els apunts. Per cert, ja li podeu agrair el desplegament tècnic a Starbase, que s’ho va currar molt per fer-ho possible!

La part tècnica (obturador, velocitats, ISOs) va estar molt bé, sobretot pels novells. Però la part que més ens va interessar va ser la artística, la del llenguatge: què cal per fer una bona foto que il·lustri una recepta de la qual vols dir (normalment) que és bona, interessant, saborosa. Poca cosa, vaig entendre. Mireu, si no, la foto dels espàrrecs. Què té? Per nosaltres, la força de la senzillesa.

De fet, el curset ens va aportar una cosa molt valuosa: vam prendre consciència que no tenim prou paciència per buscar la fotografia. Fins ara, les hem anat trobant sense buscar-les gaire, tot enmig de la improvització que provoca una taula parada i un estómac que remuga de gana. Temps, poc. Composició, la justa. Llum, la que hi ha. Res de fabricar les condicions. Ara, però, la cosa ja ha canviat.

Agulles "dels xinos", porexpan, un mantell blanc... | Olletadeverdures.cat

De fet, l’efecte del curset va ser demoledor: en arribar a Barcelona vam anar cap a Servei Estació a buscar reflectors i mirar si hi havia alguna teleta per donar varietat als fons. I no es broma, eh!? Ja hem buscat al mapa on es creuen els carrers Rogent i València, on Miquel ens va explicar que hi ha una botiga on tenen plats i gots desparellats a molt bon preu. Avui, fent fotos a una plat d’escrita amb salsa d’ametlla, ja hem buscat evitar les ombres i treballar amb ISO baix…

Abans de sortir corrents cap a Servei Estació, però, vam gaudir d’un bon àpat a Can Xesco. La Cuina de Ca l’Esteve ens agrada des que hi vam anar per primer cop per aprendre de cerveses. Desprès, el xef ens ha anat seduïnt amb tapes fàcils i estupendes. Aquest cop ens va guanyar amb el garró amb crema de rocafort: carn melosa i amb el gust que ha de tenir, acompanyada d’una crema de formatge molt suau, addictiva.

El garró en qüestió. Crec que li demanarem la recepta a Xesco... | Olletadeverdures.cat

Estava molta bona la sopeta amb toc de farigola i l’amanida de favetes (de l’hort), pernil i menta. Ens va encantar el corball amb carbó d’albergínia: brutal, el carbó era brutal! Fet amb albergínia rostida i amb la pell cremada -per donar-li el gust de carbó- s’ennegreix fins a dir prou amb tinta de calamar. Per sorpresa nostra, lligava molt amb el peix -tot just marcat a la planxa. Tot plegat, més unes postres de pa pessic i xocolata, per 25€. Els olletos patim per aquesta mena de restaurants: no fos que no els vagi bé la calculadora i hagin d’acabar tancant!

Per tancar una jornada perfecta, gintònics de nivell: amb copa baló, twist de llimona i una tria de tòniques Schweppes ben àmplia. I sobretot, servides per un cambrer que savia què tenia entre mans, explicans les diferències entre els diferents destil·lats. Vaig optar per una Bayswater dolcenca i fàcil, molt semblant a la Blackwood’s que recentment m’ha robat el cor.

No he sabut trobar una fotografia que sintentitzés la jornada. Ja us he dit al principi, que no hi creia gaire en la capacitat sintetitzadora d’una imatge quan estem davant d’una bona història. Aquest text, però, té exactament 1000 paraules. Espero que us hagi fet arribar una bona destil·lació d’un altra estupenda (i original) jornada de la mà de Gastrobloc@ires.

Salut!

Publicat a Blocs de referència, Encontres gastroblocaires, On hem menjat, Restaurants | 12 comentaris »

Reserva Ibérica i els quatre trucs per comprar pernil

dimarts , 20/12/2011

Una de les coses que té ser blocaire és que, de tant en tant, et conviden a conèixer llocs, productes o serveis relacionats amb la gastronomia. La idea és que, com que som blocaires, en parlarem i fem una mica de publicitat de la cosa en qüestió.

A nosaltres, però, no ens solen convidar gaire. Probablement, perquè molt sovint diem que no i ens hem guanyat una fama… No ho fem pas per cap posse purista. Ara, sí que hi ha algun escrúpol. No ens agrada fer el joc a grans empreses que esperen que els ajudis a promocionar el seu producte pel simple fet que te n’envien una mostra. Si volen publicitat, que la paguin!

Qui tingués aquesta exposició de pernils a casa... | Olletadeverdures.cat

En canvi, si la invitació arriba de la mà d’un petit comerç, d’una empresa familiar o d’un artesà lligat al país, la cosa canvia. Segurament per raons familiars, aprecio molt les persones que estimen el seu producte i que s’hi posen amb ganes apostant per la qualitat. Per això, quan ens van escriure des de Reserva Ibèrica per convidar-nos a una cata de pernils ídem no ho vam dubtar ni un segon. Bé, siguem honestos del tot: el fet que la cata fos de pernils va facilitar força la decisió!

És una petita cadena de dues botiges especialitzades en ibèrics, especialment pernil. La porta en Manel López, segona generació d’una nissaga que té el seu origen a la coneguda Tocineria Marcos, a La Boqueria. En fi, que amb això ja anàvem més que convençuts a fer la cata i parlar-ne mentrestant a través del twitter d’en Massitet i del Facebook d’Olleta. Però un cop allà, la veritat és que el plantejament ens va seduir del tot: no era senzillament anar provant pernils, sinó que va ser tota una màster class de pernils ibèrics.

Resulta que Reserva Ibèrica també és l’única empresa catalana que exporta pernils d’alta gamma al Japó. Els van a comprar directament a Andalusia, Extremadura i Salamanca; i els trien ells personalment. Uns experts en la cosa, vaja! Total, que ens va donar un munt d’informació que crec que ens pot resultar útil com a consumidors. Sobretot, de cara al Nadal, quan la compra d’aquestes pernils es dispara.

En Manel López en plena explicació "pernilera" | Olletadeverdures.cat

Abans de res, aclarir una mica que els pernils ibèrics ho són perquè el porc amb què es fan són de raça ibèrica. No té res a veure, dons, amb l’elaboració. És genètic!! Poca broma, que hi ha qui diu que ven pernils ibèrics i no ho són! Que no nos embauquen!!. Ara bé, aquí hi ha tres qualitats: de gla (bellota), d’enceball (recebo) i de cebo. Si no es de raça ibèrica, no es pot denominar així: és el (també famós) serrano…

El de gla és el millor i per dues raons bàsiques. La primera, més coneguda, és la seva alimentació: abans de morir només menja glans. Ho fa durant el període de montanera, que va del setembre al març: és quan els animalons en qüestió es passen el dia passejant per la famosa dehesa menjant herbetes i aglans. La segona raó és que es solen fer amb els millors porcs, éls que són 100% de raça ibèrica. Perquè resulta que si un porc és un 50% raça ibèrica, el seu pernil ja es pot vendre a com tal… Oju amb això, colla!

I què podem fer per saber que estem davant d’un bon pernil, d’un d’aquests tan estupendus? Quines pistes podem tenir? Aquí és on en Manel ja ens va guanyar del tot. ja sabeu que hi ha poques coses que ens agradin més que aprendre coses noves… Aqui van tres trucs per identificar-lo:

El pernil ibèric de qualitat sua sempre. Per tant, ha d’estar brillant i oliós. No pot ser secot ni sense brillantot
El pernil ibèric de qualitat té el greix de color marfil, tirant a crema. No sol ser blanc, sinó d’un color més trencat
Demaneu que us el deixin provar: el greix s’ha de desfer només posar-se’l a la boca. De fet, només amb tocar-lo ja ho notareu, com es desfà.

Manel també ens va fer una recomenació molt interessant i molt honesta per la seva part, que es dedica a vendre pernils: no us guieu només pel preu per comprar un pernil! No sempre hi ha correspondència entre millor qualitat i major preu. De fet, ells ho han comprovat a la botiga: si es dona al client a provar entre tres o quatre pernils, la immensa majoria sol quedar-se amb els menys cars! Curiós, oi? Doncs ja sabeu, demaneu tastar-los!

Aclarit to això, aquí ja entrem en el complicat terreny dels gustos. I aquí, en Manel també ens va ajudar amb unes quantes pistes. Tot i que hi poden haver diferències entre productors, en general el principal factor que influeix en diferenciar els pernils és el procés de curació. I aquí, el clima és determinant. I, d’aquí, les diferències entre la DO Guijuelo (Salamanca) i la DO Jamón de Huelva (Andalusía i Extremadura). No confondre amb el Jabugo, que és una cosa diferent (mireu els comentaris, que hi ha informació interessant!)

En primer pla, Sierra de Huelva. En segon, Guijuelo | Olletadeverdures.cat

La veritat és que les diferències es noten. El de Salamanca sol ser més dolcenc, menys salat, més matisat. Això es deu a què el clima més fred de la zona fa que la maduració sigui més lenta. Heu de tenir present que en el procés de curació passen un parell de coses. Durant el dia, amb la calor, el pernil sua i el greix es reparteix. Per la nit, el fred fa que el greix deixi de fluir i s’assenti, fixant-se per tot el pernil…

Al pernil de Huelva, la cosa és més ràpida: la temperatura mitjana més alta i la calor més intensa fa que la curació sigui més ràpida, donant lloc a pernils un pèl més salats, més intensos… També te un color més torrat, el greix. Més pujat que el crema que us deiem abans… Per a gustos, colors: a mi em va agradar més el de Jabugo mentre que a Kissumenja el de Salamanca. I això que ella va nàixer al mig de la serra de Huelva!

Un dia ja us vaig dir que, per fer content un blocaire, l’hi has d’ensenyar alguna cosa nova. Ha d’apendre quelcom mentre s’està amb tu. Com podeu imaginar, nosaltres vam sortir més que contents, de Reserva Ibérica. Ara és el nostre lloc de referència per anar a buscar bons pernils… Sobretot, quan veus al capdavant a un paio tan ficat i tan honest…

Salut!

P.S.: Gent, llegiu els comentaris a aquest post, que hi ha aportacions de valor de n’Starbase, en Manel i en Jordi. Gràcies!

Publicat a Comerços, Encontres gastroblocaires, Trobades gastronòmiques | 7 comentaris »

Tres tapetes bones, vistoses, fàcils… i nadalenques!

dijous, 15/12/2011

Com ja us va explicar Kissumenja fa uns dies aquí, fa unes setmanes vam anar a gaudir d’un curs de cuina amb el xef i blocaire Xesco Bueno al Taller de cocina Sabores, a Gràcia. A part de la dimensió social i docent (ens ho vam passar bomba i van aprendre un munt!), la veritat és que en vam treure unes quantes receptes ben bones, interessants i vistoses. Tant, que tres les pensem incorporar al menú de la nit de Nadal.

De fet, totes tres són mooooolt fàcils. Però al mateix temps tenen cosetes que els donen un toc d’originalitat i sofisiticació que les converteixen en un opció molt interessant per un àpat assenyalat: ingredients de festa (bolets, foie), presentacions glamorouses (doneu un cop d’ull a les fotos!) i molt bones. Aqui les teniu, que estic segur que algú les aprofitarà!

Sandvitx de poma i foie micuit | Olletadeverdures.cat

Una placa de pasta de full congelada
Sucre i canyella en pols
80 grams de foie micuit
500 grams de poma
20 grams d’aigua
20 grams de sucre
una branca de vaïnilla

Primer de res, preparem una compota de poma posant la fruita ratllada, l’aigua, el sucre i la vaïnilla. Per posar la vaïnilla obrirem la beina i l’obrirem per la meitat de dalt a baix. Llavors, treurem les llavors que té a dins i que són el que dóna gust. Ara, no ens enganyem: si us fa mandra, agafeu una mica d’essència o de sucre vainillat, que n’hi ha a tots els súpers.

Llavors, agafem la pasta de full un cop descongelada i l’estirem una mica amb el corró. Hu posem una mica de sucre i canyella i la pleguem per la meitat. La tornem a aixafar una mica amb el corró i la tellem a daus d’uns quatre per quatre centímetres -que es pugui menjar d’un mos. Els posem al forn a 220 graus fins que estiguin cuites i cruixent. I, també, que hagin pujat força: els hem de poder partit per la meitat per posar-hi la poma i el foie, com es veu a la foto. Per tant, no patiu si la pasta fullada puja molt: amb cada cub d’aquests farem un sandvitx. I a menjar tebis, que és com estan millor!

Capuccino de bolets | Olletadeverdures.cat

1 litre de brou fosc de carn (diu Xesco que amb el de carn de tetrabrick ja queda bo)
20 grams de bolets secs (els que vulgueu: ceps, camasecs, trompetes)
300 grams de nata amb un 35% de greix

El dia abans, fem bollir la nata i la retirem del foc. Afegim 5 grams dels bolets i una mica de sal. Deixeu refredar, ho colem i ho deixem reposar 24 hores. Fem bollir el brou i afegim els bolets restants un cop l’hem tret del foc. Ho triturem tot ben triturat (que no quedi restes dels bolets) i ho posem a una tassa de café (recordeu que és un capuccino! ). Llavors, montem la nata -que també tindrà gust de bolet- i ho posem a sobre del brou. Divertida i molt sorprenent, de veritat!

Quallada de foie i peres tofonades | Olletadeverdures.cat

500 grams de nata de 35% de greix
un pessic de sal
125/150 grams de foie micuit
2 sobres per fer quallada de Royal

Escalfem la nata i hi desfem el foie. Afegim un polsim de sal i hi posem els dos sobres de quallada. Ho removem constantment durant uns cinc minutes sense que arribi a bullir. Seguim, en tot cas, les instruccios del fabricant de la quallada. Ho deixem reposar i que qualli, que agafi densitat. Pelem les peres i les tallem a trossos no gaire grossos, per a que la poguem posar com es veu a la foto, ben mona. La posem al microones 30 segons al màxim amb dues gotes d’oli de tòfona. Per servir-ho, agafem la quallada i la removem enèrgicament amb la cullera, per a que es torni un pèl més líquida. Hi posem les peres a sobre i llestos! A nosaltres ens va agradar més aviat fred que tebi. Per a gustos, colors.

Colla, vosaltres mateixos. Però jo tinc la sensació que si les proveu triomfareu força al Nadal…

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Manllevades, Receptes, Trobades gastronòmiques | 13 comentaris »

Sabores: que rodin els davantals!

dijous, 8/12/2011

Vaig saber que em venia molt de gust escriure aquest post en un moment ben concret del curs: estava asseguda a la taula, havia gaudit d’un bon sopar i una molt bona companyia i el temps havia passat volant. Escoltava dues converses, una a cada costat, i tot i que no estava participant en cap vaig mirar al meu voltant i vaig veure que em sentia realment a gust. Si a mi que em fan força mandra els cursos de cuina pensava això, era evident que aquest havia estat… diferent.

Veieu la distensió de la cosa? | Olletadeverdures.cat

Els detalls de tot plegat

Cap allà les set vam arribar a Sabores i a la porta ja vam trobar en Daniel (propietari del local), en Xesco (cuiner que impartia el curs i persona que s’està fent ràpidament un lloc entre els nostres amics) i la Sara Maria (coneguda blocaire). Vam entrar al local i la resta de participants van anar arribant, tots preparats per participar al taller de tapes. Llegiu bé: PARTICIPAR. Sobta que reparteixin davantals però resulta que tot es prepara en col·laboració amb el cuiner. No sé als altres, però als cursos que imparteix Xesco Bueno no hi ha ningú que no participi en algun dels plats , ni que sigui pelant una patata.

Alguns moments del curs | Olletadeverdures.cat

Després d’una petita introducció per explicar el què faríem, que no només d’escoltar viu el blocaire, en Xesco va repartir feina per a tothom: uns feien maionesa de mostassa, els altres picaven carquinyolis, fregien pasta deixada assecar o farcien sandvitxos de foie i poma. El què ens va tocar fer a Massitet i a mi va ser tallar els espàrrecs, pelar una miqueta la base i bullir-los. No sé com s’ho va fer, però tot i ser al voltant de 15 persones, ni vam treballar massa, ni vam esperar massa, ni vam escoltar massa explicacions sobre els plats… No sé si m’entendreu, però és com si tots haguéssim parlat abans què s’havia de fer, tot fluïa com si ho haguéssim fet tota la vida. Dic jo que això és mèrit del xef, no?

Quines van ser les tapes?

I si amb la preparació no n’havíem tingut prou, encara ens faltava seure al voltant de la taula, xerrar amb uns i altres i degustar les meravelles que acabàvem de preparar:

Espàrrecs amb maionesa. Els espàrrecs només estaven escaldats, just per donar-los una textura cruixent, però la gràcia del plat és la maionesa, que duia un punt de mostassa que la feia ben interessant.

Sandvitx de poma i foie micuit. M’hagués menjat la pasta fullada sola, pintada amb sucre i canyella! Aquest va ser un dels triomfadors de la nit i crec que aquests nadals estarà present en més d’una casa. En la dels Olletos, segur!

Guaita què bonics i saborosos! | Olletadeverdures.cat

De la terra. És una amanida per jugar amb el sentits de la vista i del gust i no és gens difícil de preparar. Es necessiten ingredients cruixents com galeta, sèsam carquinyolis, quicos,… i germinats per simular l’herba.

Pasta inflada. És un aperitiu super divertit: es bull la pasta molt, molt, molt, fins que es passi i es deixa assecar a la cuina. Quan es vol fer servir es fregeix (ha de ser amb l’oli ben calent i un cop ràpid) i ja ho tenim.

Caputxino de bolets. No tinc paraules, gent! És boníssim i a més la presentació em va arribar al cor. Us informem de l’elaboració en un proper post… No es bo donar tanta informació junta. :-p

No sembla ben bé un cafè? | Olletadeverdures.cat

Quallada de foie. Què més us haig de dir si a més duia peres trufades al damunt? Una delícia!

Agraeixo molt a tothom qui estava per allà que em fessin passar una estona tan agradable. Però sobretot a en Xesco, que trobo que és una persona que en sap molt però, sobretot, que sap com transmetre-ho de manera divertida i engrescadora. Sé que no és fàcil! Ho dic amb coneixement de causa, qua de tant en tant també tinc uns quants energúmens al davant…

Si voleu més informació sobre la trobada, podeu llegir els posts de la Sara Maria, en Manel, l’Anna, la Sión, o la Margot.

Kissumenja

Publicat a Encontres gastroblocaires, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat | 10 comentaris »

Fricandó de rap amb rossinyols i vainilla

dimecres, 27/07/2011

Aquesta recepta, de nom sumptuós i sabor no pas menys luxós, és la que un servidor de vostès va haver de fer a la trobada que un grup de blocaires vam fer a casa Xesco Bueno i sobre el qual podeu llegir aquí (o al post de sota: feu un scroll amb el ratolí, dropos! ). Efectivament, la recepta que necessita el famós litre de brou fosc de vedella…

És un plat realment original, tant per la tècnica de cocció (quants fricandós de peix heu menjat? Nosaltres és el primer…) com pels ingredients (la vaínilla li dóna un toc ben sofisticat, tu…). Un mar i muntanya ben creatiu; i, alhora, ben català, ben de la terra. I ben senzill, malgrat el nom. Aqui van recepta i ingredients per sis persones:

Una cua de rap de 2’5 quilos (aprox).
400 grams de rossinyols
1 litre de fons fosc de vedella (aquí teniu una recepta, gairebé la mateixa que em va donar Xesco)
Pa fregit, all fregit, xocolata, julivert, safrà, oli d’oliva verge extra i 1 beina de vaïnilla per fer la picada.

Agafem la cua de rap, li treiem l’espina i la fem a talls d’uns 60 grams aproximadament (cada ració en tindrà dos, d’aquests). Els reservem. Agafem les espines del rap i les bollim amb el fons fosc de vedella durant quinze minuts. Colem el suc resultant i el reduim a la meitat en una cassola – la mateixa on farem el frincadó. Mentre, netejem els rossinyols i en pelem els peus, fins que es vegi la carn blanca. Els saltem, però per fer-ho, no posarem l’oli a la paella, sinó que el posarem als bolets i els deixarem com pintats per una fina pel·lícula d’oli. Foc fort i que agafin color. Llavors, cap a la cossola.

Els bolets i l'aroma de la vainilla asseguren una entrada triomfal a taula... | Foto: La taula d'en Bernat

Ara ve el moment de fer la picada i, un cop enllestida, afegir-la a la cassola. Ho provem de sal i si cal rectifiquem. Ara ja ens posem amb el rap: el marcarem a foc molt fort en una paella amb una mica d’oli. A banda, amb el peix farem com amb els bolets: l’untarem amb una mica d’oli. El rap no s’ha de coure, sinó que més aviat ha d’agafar un bonic color torrar per fora. Quan el tingui, l’afegim a la cassola i ho deixem infusionar tot una estona al foc molt baix.

És un plat sensacional, de veritat. No és perquè el fes jo, sinó perquè es una combinació molt encertada. Sobretot, pel nosecomexplicarvosho que posa la vainilla. No pot competir, certament, amb l’arròs Shrek que també es va servir aquell dia. Però a casa nostra el posarem a taula més de dos dies quan vinguin convidats: fàcil i ràpid però efectista. D’aquelles receptes que et permeten fer-te passar per un bon cuiner…

Per maridar-lo vam portar un Chardonnay fermentat en barrica d’Albet i Noya. Un blanc amb una mica de cos per a que pugui aguantar els fons fosc i la cosa terrosa dels bolets; però que al mateix temps no es baralli amb el peix. Correcte, va soportar el plat i va fer el seu paper.

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Manllevades, Peixos i mariscs, Receptes | 8 comentaris »

Coses que passen quan un xef et convida a sopar

dimecres, 27/07/2011

Sempre que ens conviden a sopar a algun lloc, m’agrada de fer la mateixa pregunta: “Què vols que portem?”. La resposta més habitual sol ser un (gairebé) escandalitzat “reeeeeeeeeeees!!! Que us convidem nosaltres!!”. De tota manera, després d’una mica de conversa i d’un parell de preguntes acabem pactant alguna cosa tipus “una ampolleta de vi”, “un cava que us agradi”, “alguna coseta per acompanyar el café”. És, a fi de comptes, una norma bàsica de cortesia que tothom que conec aplica.

Això passa a les cases normals. Hi ha llocs, en canvi, on et demanen que portis coses ben… curioses. El passat dimecres vam anar convidats a sopar a casa de Xesco Bueno, blocaire de Gastromimix i xef de Ca l’Esteve, i la resposta a la pregunta va ser ben rareta: “Un litre de brou fosc de vedella”. Sí, estimats, ens conviden a sopar i ens demanen que portem un túper amb un litre de brou!! Bé, tambéuna ampolleta de vi . Però, un túper amb brou? Us havia passat mai? A nosaltres, tampoc. Però és que el sopar que vam fer (literalment) a casa Xesco va ser ven diferent. Únic.

All Together Showcooking Live Performance
Aquest era el nom, entre oficial i catxondo, de la trobada en qüestió. Com podeu deduir pel nom, la cosa no era un sopar normal. En un acte de generositat (no ho puc definir d’altra manera) enorme, Xesco ens va convidar a cinc gastroblocaires a cuinar, a casa seva i sota el seu mestratge, els plats d’un sopar de festa grossa que després ens menjaríem tots junts . Els afortunats (tampoc se m’acut cap alta manera de qualificar-ho) vam ser Starbase de Decuina.net; Manel de Cuinar és generós; Anna de La Taula d’en Bernat i servidors de vostès.

La idea era engrescadora abans de fer-la i va ser una autèntica festa mentre la feiem. Tots teniem un plat assignat que havíem de fer amb l’ajut de Xesco. Això es va convertir en una classe particular de cuina; en un autèntic màster personalitzat. Starbase és el rei de la cuina del llamàntol. Manel ha afegit un nou plat d’arròs (increïble! el millor de la nit!) a la seva completíssima col·lecció. Jo ja em sé tots els detalls de com fer un fricandó de rap amb rossinyols i brou fosc de vedella. Kissumenja és una entesa en entrants de cuina creativa. I Anna ja té totes les claus per fer un coulant de xocolata perfecte.

La colla dels patuts (aka pelotón de los torpes)
El dia va ser complet, full-equip. Vam començar a les set visitant l’hort de Ca l’Esteve i (ojo al dato, que deia el poeta!) recol·lectant alguns dels ingredients que faríem servir. D’allà, cap a la cuina de ca Xesco i Maria. Tot estava ja a punt: els ingredients ordenats i llestos per començar; i l’espai dividit en àrees de treball per a cadascú. Tothom tenia la seva recepta i, en uns vidres de la cuina, els passos ordenats per no deixar-se res i fer-ho tot com calia. I al mig, guiant al fàcilment qualificable com a pelotón de los torpes, el mestre Xesco explicant, aconsellant. Fascinant.

"Emplatant" la crispipaella. Espectacular a la vista i encertat el gust! | Olletadeverdures.cat

Estàvem més concentrats que una pastilla de brou Starlux. Només se sentien preguntes per al Xesco i silencis concentrats. Sobretot al principi, quan una certa tensió es podia percebre fàcilment. Un pèl de nervis i d’inseguretat jo els declaro, senyores i senyors. Alerta, eh! Com podeu veure a la minuta, estàvem fent plats d’altra cuina que mai abans havíem preparat i amb un senyor xef vigilant el cotarro. Nosaltes, que a casa sóm els reis de la cuina!! Vam apendre un munt de coses mentre ens ho pasàvem bé i ens (pre)disposàvem a gaudir d’un sopar d’aquells que saps que acabaràs recordant amb un somriure content.

Sopa de tomàquet i llamàntol. Una combinació guanyadora! | Olletadeverdures.cat

Hi ha pocs moments relacionats amb la cuina que puguin competir amb aquest curs de cuina – sopar -trobada d’amics. Com diu el mestre Manel, és una experiència única. Normalment, la satisfacció a la cuina sol ser més aviat solitària, com a molt en parella. Normalment et baralles amb un menú complet, mentre que aquest cop et concentres en un sol plat. Després eres tu el qui pateixes per veure que pensen els altres dels teus plats, mentre que aquí tothom és corresponsable. Aprens molt fent el teu plat i aprens molt preguntant i mirant als altres. Coses que passen quan un xef et convida a sopar, vaja.

Un àpat digne de restaurant d’alta cuina (creativa)
Els plats eren tots realment bons i espectaculars. Això, sense ser excessivament difícils de fer a casa tret d’alguns dels entrants, on Xesco va donar sortida a la seva crativitat i capacitat tècnica. Simplement grans. Va triomfar per vistositat (aparositat?!) el crispiarròs de paella (arròs inflat casolà amb suc de paella), però a nosaltres ens va agradar molt també el Salpicón, que amb crema de pèsols i gelatina de moluscos tenia poc a veure amb el clàssic i ja un pèl caspós…

El guanyador indiscutible de la nit: arròs "Shrek" amb gambes. Oh! | Olletadeverdures.cat

Dels plats principals, en farem més d’un quan tinguem convidats i volguem quedar bé, sobretot l’arròs verd de gambes -auténtica estrella de la nit (Manel, penja la receptaaaaaaaaaaaaaa!!!! ). No es queden curts ni la sopa de tomàquet i llamtantol (recepta aquí); ni el fricandó de rap -un mar i muntanya sofisticat i sorprenent (la recepta, aquí). I el coulant, un clàssic d’èxit garantit (aquí la recepta).

Tot això va esdevenir gràcies a Xesco, que està ben clar que és un paio disposat a compartir a tort i a dret tot el què sap i tot el que té. Fins i tot, la seva casa i la seva familia, amb la Maria al capdavant (gràcies per la paciència, Maria!). Com es pot al títol del post que Starbase dedica a la trobada, hi ha vegades en què un sent la necessitat de preguntar-se d’on li ve tanta sort. Doncs això: agraïts de tot cor, Xesco!

I per acabar de fer-ho encara més preciós, el mestre Manel ens va obsequiar a tots amb un llibre gastronòmic. En el nostre cas, Ferran Adrià: el mag d’el Bulli. Molt encertat quan tot just falten un parell de dies i especialment addient quan Massitet comença les vacances i estva fent la llista de lectures estiuenques. Doncs allò que deiem de la sort i de les coses que passen quan un xef et convida a casa seva a sopar…

Salut!

Publicat a Blocs de referència, Encontres gastroblocaires, Nosaltres, Trobades gastronòmiques | 8 comentaris »

El (nostre) Fòrum Gastronòmic de Girona 2011

diumenge, 27/02/2011

El Fòrum Gastronòmic de Girona, tal com passa amb altres esdeveniments d’aquesta mena, és un petit monstre que et pot devorar si no vas amb una mica compte. Expositors, tastos, demostracions, tallers, diàlegs, aules actives… Tot a l’hora. Ben ordenat i clar, però tot a l’hora i amb un ritme entre trepidant i pautat que es pot fer molt difícil de seguir. `

De fet, a nosaltres sempre se’ns han fet molt difícils de seguir aquestes coses. Per això, quan aquest any hi vam anar ho vam fer sense mirar gaire res. Deixant-nos portar pel moment i per la companya gastroblocaire que s’hi va aplegar. Cada cop donem més valor als instants viscuts i menys a la visió global. Però això només aspiràvem a construir tres, quatre o, amb una mica de sort, cinc moments d’aquells que estàs content d’haver-los pogut viure. Aquí va, doncs, els nostre Fòrum. Els moments que estem contents d’haver viscut…

Les cuineres de Sils; perdó, de Salt
Hi vam fer cap sense voler, adveritits per una trucada d’Starbase Starfleet, sempre tan atent. Tanta fama tenen les de SIls, que fins que no portàvem vint minuts a dins no ens vam adonar que eren les de Salt… I Massitet pensant que el Pep Nogué deia el nom malament mentre conduia l’acte. Grans moments de cuina catalana: memorable el platillo de carn amb cards. I memorable la cuinera que, amb tota honestedat, va respondre que no posava licor al rostit perquè no li agradava, sense més raons tècniques. Per això ens agrada tant, la cuina casolana: més gustos i menys explicacions; més plaer i menys discurs. Per favor!

Les cuineres de Salt guisant un platillos per no parar d'endrapar... | Olletadeverdures.cat

Vermuts, olives, conserves i un Garcia-Arbós etílic
Sis vermuts, tres conserves gallegues i quatre tipus d’olives. Els vermuts ja no seran el mateix, després d’aquest taller amb un etílic Salvador Garcia-Arbós. El vermut blanc, millor amb les conserves. Les conserves, per sempre més, de Porto-Muiños. El vermut negre, millor amb les olives. Sabíeu que els vermuts francesos respecten més el vi de base que els d’aquí, que porten més aromatitzants? Nosaltres tampoc, i ens va agradar el Byrhh – tan poc conegut que no es troba informació ni a Internet… Quin riure, quina borratxera, quin poc-suc… Com poden arribar a ser de perillosos 12 blocaires junts i sis gots plens de vermut per cap…

El millor i més esbojarrat vermut de la nostra vida? Segur! | Olletadeverdures.cat

Hola, mestre Roda!
Fa dos anys gairebé ens feia vergonya saludar-lo i no diguem ja trucar-lo mentre estava treballant. Enguany, un dels atractius del Fòrum era poder saludar Juanjo Roda i fer-li una abraçada. Sí, sí. Els dels panellets, el confit d’anec descomunal i el matí pel Delta. Massitet va tornar a pujar dimarts al Fòrum perquè sabía que el podia saludar. Moment màgic, amb el mestre Roda agafant-nos de la ma per ensenyar-nos allò que només els iniciats poden veure. Furtius, amagats, silenciosos. Però respectuosos. El moment pinganillo més mòbil no el borrarem del cap…

Jornades interminables plenes de presses...però sempre dos minuts per als amics! | Olletadeverdures.cat

El deixeble honorant al mestre o Pellicer cuinant Santamaria
Dissabte 19 homenatjàvem com a blocaires al mestre Santamaria i el dimarts anàvem a veure com el seu deixeble predilecte l’honrava. Massitet va estar més al tren que al Fòrum, però ara sap que s’hauria enpedenedit de no haver-hi anat. No tant per la cuina, que va estar molt bé (des de ja adora els raviolis de gamba i ceps). Més per la dimensió humana: veure un home alt com un cadafal i mirada inquisitorial plorar com un nen en acabar d’emplatar el plat preferit del seu mestre traspassat et fa canviar la perspectiva. Encara ho sentim més, Xavier…

Els tios durs també s'emocionen. Ho sentim molt, Xavier... | Olletadeverdures.cat

Això ha estat el nostre Forum. A més, es clar, dels dos trajectes de cotxe amb Sara Maria, Roger i la Mar: què serien les trobades de blocaires sense les converses en petit comité? Sense comptar, és clar, la trobada per esmorzar tots junts abans d’entrar. Però un cop a dins, el Fòrum té una dinàmica pròpia que si no vas amb una mica de compte et devora… Per això estem tant content de poder guardar aquests quatre instants. D’haver pogut tenir el nostre Fòrum…

Publicat a Encontres gastroblocaires, Jornades, fires i congresos, Trobades gastronòmiques | 17 comentaris »

La sort de ser gastroblocaire: excursió a l’Empordà

dilluns, 7/02/2011

Posar en marxa un bloc de cuina ha estat una de les decesions més encertades que hem pres en els darrers anys -probablement, en la nostra vida. Podríem omplir posts i posts sobre les raons que ens permeten dir aìxò. Però amb el post d’avui creiem que us quedarà força clar: hi ha poques coses millors al món com gaudir d’una excursió gatroblocaire!

Formatges, melmelades, vins i molt de riure
Manel el generòs s’ha convertit en una fàbrica de grans moments. L’any passat ens va regalar una diada increïble a la petita gran potència gastrònòmica que és Castellterçol. Gairebé un any exacte després, ens ha ofert una jornada de gaudi, aprenenatge i riures a cavall entre l’Empordà i el Pla de l’Estany. Dotze hores de formatges, melmelades, vins i bon rotllo. Gairebé res…

Reunir-nos per aprendre dels que saben. Això, ens agrada fer... | Josep Colet - El cafè de nit

Bona part del dia la vam passar al Mas Alba, un explotació agrícola i ramadera familiar que recentment s’ha convertit en allotjament rural i també en una formatgeria artesana amb força prestigi (i ja us ho dic ara, ben merescut). Allà també ens esperaven les llepolies d’en Manu, un melmelader ben especial que fa una petites joies dolces sota la marca d’El Rebost de l’Empordanet . Prou? No pas: a la tarda cap a Vilajuiga, a aprendre de vins i passejar entre les vinyes fascinadores del Celler Espelt.

Formatges fets a casa, literalment
No hi ha res com veure com es fan les coses per poder donar-los el seu just valor. I des d’ahir, en aquesta casa encara respectem els formatges més del que ja ho feiem. Ens havien seduit a través del paladar però ara ens han lligat curt amb la raó. Com no es pot estimar un formatge que es fa amb llet de cabra criada a 300 metres de la formatgeria? Com no adorar un lacti que madura en una cova centenària situada als fonaments de la casa familiar, escarbada pel propi formatger després de dècades tapada?

El mestre formatger explicant-se amb passió (Ai! Hola, Laia!) | Olletadeverdures.cat

Martí Huguet només fa mitja dotzena d’anys que és formatger, empés per la injustícia global que fa que aquell qui conrea la terra sigui qui menys benefici rebi dins de la indústria agroalimentària. Fart de cobrar poc per la seva llet, va decidir apostar por fer un formatge de qualitat -paraula clau, sense cap mena de dubte.

No, no és boira en una serra: són els fongs naturals fent la seva feina | Olletadeverdures.cat

Des de les cabres, que són de raça murcianogranadina -famosa per la qualitat de la seva llet, amb molta proteïna i greix. Passant per l’alimentació dels animalons -llet materna i pastura de la finca, gens de pinsos. Continuant per l’elaboració gairebé manual en petites quanitats. Acabant per la ja mítíca cova de maduració. Manel el generós i Starbase Starfleet us expliquen tot el què hem après d’això de fer formatges, que no ha estat pas poc. Com no pagar el què valen i gaudir-ne de cada mos?

El yin i el yang fet melmelades
Manu és un paio que, a primera vista, és peculiar i difícil de classificar. Només cal que seguiu el Facebook de la seva gosa [sic] o que llegiu el seu bloc per a veure que no és allò que a Occident es considera una persona convencional. Manu es va posar a fer melmelades artesanes també fa molts pocs anys, després de rondar pel món i descobrir el confusionisme i el principi del Yin i el Yang, segons el qual tot està unit i tendeix a l’equilibri entre dues forçes complementàries. Un recorregut vital aixi ha donat lloc a unes melmelades que fan cantar els àngels. Bé, com a mínim a un servidor de vostés…

La passió en forma de mestre melmelader | Olletadeverdures.cat

Segons ens va explicar, els principis del yin i el yang es poden aplicar a l’alimentació i ell ho fa amb les seves melmelades, buscant uns sabors i textures que puguin agradar globalment. La cosa deu funcionar, perquè ahir va vendre capses i capses entre els 35 blocaires que vam acudir a la trobada i exporta arreu del món. Servidor de vostès se’n va endur quatre pots: gintonic (feta amb Seagram’s!), tomàquet, pebrot vermell (oooooohhh!!!) i Pedro Ximenez (més ooooohhhh!!!!). En aquest post, Manel explica amb força detall tot el saber fer i respecte pel producte que Manu posa en els seus productes. Ja ho poden ser de bones, ja…

Viticultors de l’Empordà
Que un celler de vins, amb tot el glamour i rotllo global tan estúpids que hi ha en aquest món, es defineixi com “viticultors de l’Empordà” crec que diu alguna cosa bona de la familia Espelt. Que la seva enòloga (i propietària) Anna Espelt ens rebi amb texans i botes, ens esperi una hora i mitja (ho sentim molt, Ana!) i ens porti a veure les vinyes “perquè allà es on es fa el vi” ho confirma. I que aquesta enòloga dediqui una tarda a passejar-nos per la vinya, a explicar-nos com i perquè fan els vins ho ratifica definitivament.

Escoltant als qui en saben... | Olletadeverdures.cat

Tocar la terra, respirar l’aire i veure la llum que il·lumina la vinya que després et beuràs canvia la perspectiva que téns sobre el contingut d’una ampolla. Les poques vegades que ho hem fet, ens ha passat: els vins han canviat de gust i des de llavors ens agraden més… No m’estranya, doncs, que aquesta gent exportin a mig món: se’ls nota la passió per la terra fnatàstica que treballen, i això s’ha de notar en el producte que fan…

Paissatge de vinyes ecològiques amb les Medes al fons | Olletadeverdures.cat

Vam provar cinc vins (dos blancs, dos negres i un dolç). Vaig ratificar la meva passió pel Vailet, vaig redescobrir el Sauló i vaig confirmar que m’encanta el Terres Negres (impressionant amb els nostres canalons de rostit, fetge gras i tòfona). I vaig recordar grans moments amb l’Airam, una garnatxa dolça que m’enxisa ja des que veig el seu color ambrat. Aix…

En el fons, les persones…
No sé si ho heu notat, que no he parlat gaire dels productes que fan aquesta gent i que vam tastar ahir. No pas perquè no m’agradin: més aviat el contrari! Ho he fet expressament, amb la intenció de posar l’accent sobre les persones. Cada cop em ratifico més en una cosa que és gairebé òbvia i que per això tot sovint oblidem: al final, en el fons, comptat i debatut, el que hi ha són les persones.

Aprenent dels que saben entre vinyes i pedra seca | Olletadeverdures.cat

El mateix producte fet amb intencions diferents no dóna el mateix resultat… Per tant, la clau és la gent que hi ha al darrera. Com hem dit a l’estat de la nostra pàgina de Facebook, ahir dissabte “vam fer recordatori d’una cosa que ens eriça la pell cada cop que hi pensem. Tenim la sort de tenir el pais ple de gent que estima la seva terra i els productes que en treu. Quina sort. Sí senyor”.

Ja em perdonareu el tòpic, però és que és cert: va passar volant... | Olletadeverdures.cat

Si tot això ho amaneixes amb les rises que vam fer amb Starbase, Sara Maria, Manu, Josep, Marta, Xaro, Dolça o Sion i Miquel, la cosa passa a ser, ja, memorable. Conèixer tota aquesta gent, començant per Manel el Generòs, hauria estat impossible sense el bloc. No em direu, doncs, que no va ser una decisió encertada posar en marxa Olleta de verdures…

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Trobades gastronòmiques | 39 comentaris »

Cócs i coques: tot comparant dos cosins germans…

dilluns, 22/11/2010

Tot i que no ho sembla pel post que vam publicar fa uns dies, el fregao que es va muntar a Ca Massita el passat 9 d’octubre era per resoldre un dubte existencial que tenia la Xesca: saber si els cócs que es fan al Maestrat (i altres parts del país, sobretot de l’Ebre cap a vall) i les coqes que es fan a les Illes eren la mateixa cosa -o una de molt semblant. Avui, recuperant una mica aquella idea general (soterrada sota tones de festa, disbauixa i gula el dia de autos…) Xesca i un servidor us volem explicar tot el què hem après sobre això durant l’agermanament. Bé, i insistir en una idea clau: : les dues coses són brutaaaaaaaaaaaaaals!!!

Un mateix principi, però amb una diferència de base…
Que els cócs i les coques són cosines germanes sembla una obvietat si ens limitem a donar-li només un cop d’ull: una base de pasta sobre la qual es posen productes (majoritàriament vegetals i conserves de peix) i què es couen al forn per ser menjades en saraos col·lectius. Però a partir d’aquí, també es poden notar unes quantes diferències, algunes de les quals no són pas menors…

Coc de tonyina vinarossenc amb cocarois de fons | Cuina amb compte

Perdoneu-nos la broma simple i fàcil: la primera diferència està a la base, a la pasta. Mentre que la del Maestrat es tendeix a fer de manera que quedi una mica esponjosa (hi posem sal i llevat de forner), la mallorquina es pretén prima i cruixent: Val més menjar-ne dos talls prims que un de gruixut. Per això pot portar llevat o no, la mallorquina. A més, la massa de la illenca porta una major proporció d’oli, cosa que la fa molt fonoseta un cop te la poses a la boca…

Coques mallorquines: verdures crues i vora en cadena... | Olletadeverdures.cat

Així, mentre la pasta dels cócs vinarossencs té el seu origen en la massa del pa repastada amb un bon raig d’oli d’oliva , la massa de les coques recorda més aviat les galetes d’oli o pa de mariner de Mallorca. De fet, la recepta standard d’aquestes galetes salades és la mateixa que la de la pasta de coca. Es a dir, un producte més sec i per tant més fàcil de conservar, molt pràctic per les llargues travesses pel mar.

El que es podria entendre com un matís no és, però, una qüestió menor: la pasta illenca és molt més cruixent. La diferència, sobretot a les vores, era més que evident (i divertit…). I en cada coca, els mallorquins transporten allò del pit o cuixa a “vorera o enmig”, tot són gustos i tot es despatxa.

Sofregint la tomata per a un cóc vinarossenc | Jordi Beltran

Per cert, que la illenca és una xicca prou delicada: resulta que si no la fas amb la “farina d’es xotet” no surt igual de bona! Per això el viatge de Xesca i Xisco va donar lloc a una de les situacions més estrambòtiques i divertides del viatge: van volar amb una maleta plena de farina de Mallorca!! Us imagineu l’escena? “A ver, ustedes, donde van con tanto polvo blanco?” A haser cocas, senyor agente…” Uooooooooooooo!!! Al cuartelillo, fijo!

A les coques els van les verduretes crues…
Una altra diferència substancial entre els cócs i les coques (salats) és que els primers solen portar el mullat cuít mentre que les segones es solen cobrir de ingredients crus. Així, la majoria de les coques porten verdures tallades molt petites i sense coure prèviament. En canvi, tots els cócs salats que coneixem a Vinaròs (excepte el de sardines fresques) solen portar ingredients ja cuïts.

Farciments i mullats de tota mena de coques i cocarrois...

Festival de verdures crues per les coques mallorquines | Olletadeverdures.cat

Els casos paradigmàtics, els més coneguts, són el cóc de tomata (el preferit dels vinarossencs, amb la verdureta sofregida) i la coca de trempó, amb (també) tomàtiga, pebres i cebres (tot en cru, amanit -trempat- i tallat petit). Francament, no sabríem quina triar de les dues!!

Les coques foren salades i als cócs tiraren cap el dolç però també poden anar a l’inrevés
Mentre que les coques mallorquines que arribaren a Ca Massita foren només salades, els cócs també varen ser uns llépols : els encanta suportar fruites de tota mena i condició. El dia de la trobada, a Ca Massita en van fer de figues i de pomes i prèssecs. És a dir, de fruita fresca del temps, que és el principi bàsic d’aquestes receptes. A més, en van fer un de comunió o de l’àvia Consuelo, amb massapà i cabell d’angel.

Les coques mallorquines més famoses són salades, però el terme coca també fa referència a altres masses, dolces o de continguts variats: la coca de patata, la coca d’albercocs, la coca bamba, la coca de quarto… podríem dir que el concepte coca es refereix a una massa de farina pastada que pot anar tota sola, com el cas de la coca de patata o la de quarto, o servir de base per suportar el pes d’altres elements dolços o salats (albercocs i fruita en general, talls de sobrassada, crema, confitures, verdures…). També poden contenir ingredients al seu interior com si fossin una empanada de les gallegues, en aquest cas serien coques tapades.

En aquest viatge només ens visitaren la de trempó, la de pebres (pimentons) i la verdures amb arengada. En aquest punt, una diferència clara entre unes i altres és que les illenques empren més tipus de vegetals: no es coneix cap coca valenciana que porte espinacs o bledes o estigue només fetes de pebrot/pebres/pimentons. També pot sorprendre que sobre una coca dolça com la de patata s’hi puguin posar coses salades com ara la sobrassada o talls de xulla (cansalada).

Fent el cóc de poma, el més apreciat pels vinarossencs | Olletadeverdures.cat

Certament, estem davant d’unes cosines germanes que es porten molt bé, perquè es pot muntar un àpat espectacular combinant-les les dos. Són semblants, ara no ens posarem estupendos! Però també es veritat que hi ha prou diferències com per a notar quan n’estàs menjant una o t’estàs fotent l’altre… Ara només falta ampliar la comparativa per veure’ls junts amb les coques de recapte lleidantanes i la imperialista pizza italiana, dos altres membres de la familia… Algú se li acut un cosí més?

Salut!

Massitet i Xesca

Publicat a Cuina popular, Encontres gastroblocaires, Producte, Trobades gastronòmiques | 22 comentaris »

Fent unes cervecetes amb els gastroblocaires…

diumenge, 14/11/2010

Això de tenir un bloc de cuina és una de les millors coses que hi ha. Quan no és per un nap, és per una col i sinó per un bròquil, però pots arribar a tenir una trobada cada dia de la setmana per a menjar, beure o visitar ves a saber quina cosa interessant i, segurament, deliciosa. La darrera (a la qual vam assistir…) va ser la setmana passada. L’excusa, en aquest cas, era provar cerveces artesanes. I el fregao que es va muntar va ser de dimensions considerables!!!

Cerveses, xerrades i sopars…
Res d’una cerveceta a peu dret i uns riures mentre comentes la jugada. No, no: la cosa va començar amb una taula amb dos ponents i va continuar amb un sopar maridat per a gairebé 50 persones. Tot, a Ca l’Esteve, un restaurant que ja teníem ganes de conèixer des que Starbase ens n’havia parlat. I que a més té al capdavant a Xesco Bueno, un bon cuiner que també és blocaire… Un festival, ja us ho podeu imaginar.

Festival de cerveses artesanes a Ca l'Esteve! | Olletadeverdures.cat

Les dues xarrades van estar molt bé. Petràs (compte amb el web, és perillós!! ) va estar brillant amb la seva intervenció sobre els bolets, improvisada perquè el seu fill no va tenir temps d’arribar per parlar de les cerveses que ara comercialitzen. Vam aprendre tantes coses, que la seva xerrada es mereixeria un post sencer… Només un detall: el fill no va arribar perquè estava a El Prat esperant un avió carregat de bolets que arribaven dels EUA. Tonteries les justes, amb aquesta gent…

A mi, personalment, em va resultar molt interessant la xerrada sobre les cerveces que ens va fer en Salvador Fortea, mestre cervecer que fa unes joies que es comercialitzen sota la marca Bleder. Va fer una repassada a la història de la cervesa que em va regalar una dada que em va fer pensar: la costa mediterrània era territori cervecer fins que van arribar els romans i ho van omplir tot de vinya… M’agrada, saber aquestes coses! I jo que pensava que beure cervesa era poc meditarrani…

Un sopar maridat per gaudir-ne molt…
El sopar que ens va proposar en Xesco Bueno va estar molt, molt bé. Tant pels plats en sí mateixos com pel meridatge que en va fer. La croqueta de cep tenia tant de gust a bolet que no semblava ni croqueta. Maridatge? Amb la rossa de Petras. A banda del maridatge simbòlic, la frescor de la cervesa ajudava a netejar la potència de la croqueta. L’amanida d’escarola amb sardines marinades i fruita (de fet, taronja) lligava molt bé amb la Bleder Pressen… que porta suc de taronja fermentat! Fresca i àcida, com l’amanida…

Les croquetes de ceps eren directament brutals... | Olletadeverdures.cat

El calamar farcit de bolets, tinta i suc de carabassa va ser, per mi, el hit de la nit. Me n’hauria menjat dos plats! La intervenció de les faves, ocultes entre el suc, va ser un moment revelador: què bo! El meridatge amb la Petràs torrada no em va cabar de convéncer: la cervesa va punxar una mica. Del Senyor dels Bolets és molt millor la rossa. Bé, i el plat era tan bo que va enmascara la cervesa!

El millor plat de la nit, el calamar farcit... | Olletadeverdures.cat

La galta de porc en fricandó amb rossinyol, Bleder drac i vainilla només va tenir un problema: va venir després del calamar! Clar, va quedar una mica enmascadara… Però la idea de fer servir la Bleder Drac (la meva preferida d’aquesta marca) per cuinar la galta i fer el maridatge va estar molt encertat… Un meridatge per gaudir-lo sense pressa.

Boniato amb una mel molt fresca i gelat | Olletadeverdures.cat

Per acabar, de postres uns fruits de tardor (o, com va dir Starbase: “o sigui, boniatos”) em va agradat, sobretot per l’atreviment de maridar-lo amb una cervesa d’una potència considerable com la Bleder Cova de Drac. Per a què us feu una idea de la cervesa que teníem entre mans: estava feta seguint el mestratge dels mestres cervesers russos, que van crear una cervesa que pogués fer de substitutu del cognac…

Gastroblocaires, una iniciativa lloable
Tot plegat ho vam poder gaudir perquè, com sempre, una colla de gent va decidir regalar-no el seu temps lliure per poder trobar-nos i fer alguna cosa interessant. Starbase, Xesco, Francesc Chicón i Serjo van ser els motivats aquest cop. Ells van crear el grup de Facebook Gastroblocaires precisament per organitzar cosetes de tant i poder trobar-nos. I, sobretot, aprendre coses. Crec que, després de menjar i beure, el què més ens agrada als que estem en aquest mundillo és conèixer més, i més, i més… Gràcies, doncs!

Ja veieu, amics, quan els blocaires quedem per fer unes cervecetes el divendres al vespre no ens hi posem per poc…

Massitet

Publicat a Encontres gastroblocaires, On hem menjat, Producte, Restaurants | 13 comentaris »