Ja estĂ , ja hem sopat en bloc. Sembla mentida com de rĂ pid poden passar sis hores!! GairebĂ© dos mesos per organitzar-ho, i el sopar va passar volant! Sens dubte, quan t’ho passes bĂ© el temps s’escurça: quanta raĂł tenia Einstein amb la teoria de la relativitat… En tot cas, aquĂ va la meva crònica amb l’Ă nim de contribuir a fixar una mica mĂ©s el record d’una nit molt, molt, interessant. I l’òstia de divertida!
La crònica social, abans de res
La nit es presentava interessant per moltes raons, però sobretot pel seu component social: era una trobada força important per al col·lectiu, crec. En tot cas, per mi ho era força. Es tractava de conèixer personalment gent que a poc a poc havien esdevingut per mi un referent en això de l’enogastronomia. Però clar, solament en sabia què menjaven, amb què s’ho bevien, on compraven o quines files i fòbies enogastronòmiques professaven…però res mĂ©s! I si no em queiem bĂ©? I si erem uns insuportables? Sense cap mena de dubte. el mĂ©s important de la nit Ă©s que hi ha molt bona gent a la gastrosfera catalana, amb la qual cosa Ă©s molt fĂ cil entendre-s’hi. Cap idol caigut, doncs: a fi de comptes, era un dels riscos de la trobada…
El segon element que li donava interès a la trobada Ă©s el fet que erem un grup la majoria dels quals no ens coneixiem entere nosaltres. Com li vaig dir a kisumenja just abans de sortir de casa: “És el primer cop que vaig a sopar amb 27 desconeguts”. Ja marxant cap al sopar, pensava en el mateix que Amphitrion. Ho dirĂ© en les seves paraules, perquè ho resol molt bĂ©: “He de reconocer que tenĂa curiosidad por ver como interactuábamos. Unos desconocidos reales pero con conexiones virtuales muy cercanas. Fue un Ă©xito. No pude hablar con todos los comensales pero el ambiente fue estupendo y el intercambio de opiniones interesante”. Doncs això…
La veritat, tot sigui dit, Ă©s que la tonteria per la desconeixença va durar 10 minuts: els temps suficient per associar cares amb noms, noms amb pseudònims, i noms – pseudònims-cares amb els blocs. En resum, tot un embolic identitari. Va ajudar molt a resoldre la cosa la Deliciosa Martha, que va portar uns cartellets (la foto Ă©s d’Amphitrion) on es posava el nom de cadascĂş a sobre del nom del seu bloc. Com si fos un congrĂ©s, tu! Em va fer molta grĂ cia posar-li cara al mestre Encantadisimo, veure qui hi ha darrera de La cuina de casa, veure a Lurka baixant a la terra o sentir la veu de la Mar (grĂ cies, per si no t’ho havia dit…). O sigui, insisteixo, com sĂłn persones que han esdevingut un referent per a tu sense tenir ni idea de la cara que fan…
La nit, però, tambĂ© va permetre fer descobriments. Vaig tenir enfront Ă’scar de decuina, un home encantandor que tĂ© una capacitat fascinant: pot titular tots els posts del seu bloc començant amb de!!!! Des del sopar, em declaro fan d’Estinto BĂ sico, en especial dels qui vaig tenir al costat: Calamar, DamiĂ Amo i Joan Nadal. Mai en tant poc temps havia recollit tanta informaciĂł sobre el mon del vins. A mĂ©s, sĂłn catxondos de mena i bona gent. La Sara Maria, tota cordialitat i bon rotllet, ens ha convertit en adeptes de les seves Delicies del rebost. TxĂ©, nomĂ©s amb aquests fitxatges ja valia la pena el sopar!
La crònica gastronòmica, malgrat tot
Com que l’excusa per trobar-nos tots era fer el que mĂ©s ens agrada a molts de nosaltres (menjar, no pas cuinar…), l’elecciĂł del lloc va ser tot un festival. Si aneu al post on es va gestar el sopar, veureu que hi va a ver sol·licitud d’ajut a uns experts gallecs, un “call for contributions” per escollir restaurants i una votaciĂł secreta per escollir menĂş i restaurant “all-in-one”. Les expectatives gastronòmiques en el meu cas eren elevades, perquè el menĂş guanyador havia estat el que jo havia votat i m’havia captivat des del principi. AquĂ el teniu:
3 aperitius i pa calent de nous amb oli
½ Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou
½ Arrós amb bacallà i butifarra negra
½ Turbot salvatge amb un toc de salsa d’ametlles
½ Melós de galta de porc
1 postre diferent per persona
1 café i 3 petits fours
A l’hora de la veritat, però… No sĂłc amic de crĂtiques negatives i, desprĂ©s de llegir les explicacions expertes d’ Amphitrion i Encantadisimo, entenc que un sopar d’aquestes caracterĂstiques per a vint-i-vuit persones Ă©s molt dificil d’executar al mĂ xim nivell. Entenc, doncs, que vam forçar fins al lĂmit (o la vam superar?) la capacitat logĂstica de la cuina.
Amb això vull posar de manifest que no crec que el nivell es degui a un mal producte (en absolut) ni 
tampoc a un desconeixement de les tècniques emprades. Senzillament, crec que hi ha plats que no es poden oferir a 28 persones si no tens els recursos necessaris. Com a contrapunt positiu vull fer constar l’excel·lent nivell del servei: mai em va faltar una copa per a catar la dotzena de vins que van correr pel sopar i sempre vaig tenir aigua quan la vaig necessitar. És per aixĂł que no vull escalibar-me amb la valoraciĂł del sopar (hi havia plats ben resolts, crec) , però ja us dic ara que trigarĂ© uns quants restaurants a tornar al GĂ mvik.
En tot cas, sà que vull destacar el pa de nous calent amb oli Marqués de Griñon (feia temps que el volia 
provar, amb la qual cosa em van encertar l’oferta…) i, d’elaboraciĂł del local, el Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou (el millor plat de la nit per a mi), seguint per la leche frita de postre. En canvi, estava mal resolt l’arròs de bacallĂ i botifarra (infinĂtament millor el d’Iker Erauzkin de la semana passada) i no vaig entendre (sic.) el cruixent de crispeta i peta zeta, un dels tres entrants. El turbot correcte i l’acompanyant ptsĂ©. El melòs de galta de porc, doncs això: galta de porc melosa. La leche frita bĂ©… però no deixa de ser leche frita.
La crònica enològica, o sigui Estinto Bà sico
La cosa també anava de vins: a fi de comptes, el 
menĂş era amb maridatge. No recordo ni de rebot tots els vins, però Tiriti en mostra una bona part del que van correr pel sopar a un dels seus set!!!! posts sobre el sopar. La nit, però, va anar molt mĂ©s de vins del què jo tenia previst: per sort per un enonovato /enopardillo com jo, vaig estar rodejar d’Estintos BĂ sicos. RedĂ©u, quin nivell!! Allò va ser com una masterclass de mĂ©s de quatre hores sobre vins. Vaig poder apreciar les diferències que hi ha entre un bon vi del Bierzo i un vi del Bierzo discret. Les diferències entre manzanilles molt diferents em van ser revelades en el mateix moment on jo abans solament notava… res! Certament, la meitat dels coneixements que em van aportar Calamar, DamiĂ Amo i Joan Nadal, sobretot, te’ls cobren a 90 euros en forma de curs de cata VilaViniteca. He dit…
Dels vins que vaig provar, encara que per raons molt diverses que els meus escasos coneixements sobre la cosa no em permeten concretar, em va agradar molt La bota de manzanilla. TambĂ© va resultar un gran descobriment un vi extraordinari i exclusiu com Ă©s el Gran Caus Reserva Especial 1998, molt sofoscticat segons ens explica Calamar en la crònica que ha fet de la dimensiĂł enològica del sopar a Directo al Paladar. Vaig riure molt quan Calamar va definir l’aroma del Cuatro Pasos 2006 com “DAN’UP de fresa”. Sense cap mena de dubte, una de les grans oracions de la nit, juntament amb una apòcrifa que diu el seguent: “Què pots esperar d’un vi que es diu Plan B???“. SĂłc incapaç de recordar res mĂ©s… BĂ©, he de reconèixer que la culpa Ă©s del meu escĂ s nivell enològic combinat amb no haver pres notes i la taja considerable que vaig pillar. Com que el crit de guerra de la nit era “escupir el vino es de cobardes!”, qualsevol no es tragava el vi que tenia a la boca…
Les altres cròniques
Si Jaume I haguĂ©s volgut cronificar un sopar, no li haurien sortir tants voluntaris com al nostre. Sense cap mena de dubte, un dels grans valors del grup que va anar a sopar Ă©s que no callem ni quan tenim un bon plat a taula. Això es veu en els 10 blocs on podeu trobar gairebĂ© 20 posts sobrela trobada. Molt interessant la visiĂł que se n’obtĂ©, feta des de diferents posicions (la taula era molt llarga!) i des de diferents maneres d’entendre els actes socials, la cuina i el menjar. AquĂ teniu les que he trobat penjades abans de tancar aquest post. Val la pena entrentenir-se a llegir-les totes, de debĂł.
Encantadisimo
Baixa Gastronomia
3 o 4 al dia
Delicies del Rebost
Un cocinillas on line
Deliciosa Martha
JalĂ ncia (nomĂ©s fotos, as ever…)
Amphitrion
De cuina
Calamar a Directo al Paladar
S’emporta el primer premi a Cronista Oficial Tiriti, que li ha dedicat… 7 posts! SĂ senyor, això Ă©s una crònica i la resta tonteries!
Massitet
P.S.: Per als lectors que no vau venir al sopar, l’ordre de les fotos segueix el del menĂş.
El rostit en qĂĽestiĂł te un punt de sofisticaciĂł interessant, perquè has de posar el cabrit a macerar amb una picada i untat de segĂ (o sigui, matenca de porc; o sigui llard). Però val força la pena i la veritat Ă©s que no Ă©s tan complicat. En canvi, el resultat Ă©s excel·lent, amb un sabor potent (picada mana) i amb un carn que queda melosa, quasi melmelada de corderet… AquĂ van els ingredients, a variar segons el nombre de persones o la fam que tingueu:
re el què teniu al davant… Ho deixarem en aquest estat pel cap baix una hora, encara que se’n recomenen un parell. Mentre, anirem pelant unes patetes a rondanxes de mig centimetre de gruix i unes cebes que tallarem a galls, tal com si fos una taronja. Ho posarem al fons d’una safata d’enfornar on haurem posat un xorret d’oli (no gaire: recordeu el segĂ / llard) i ho cobrirem tot amb una barreja mitja d’aigua mitja del vi blanc de la pica. Llavors, col·loquem el corder a sobre i ho posem al forn a 190 graus una hora i mitja. Si veiem que el cabridet va quedat sec, podem anar incorporant una mica d’aigua, però la nostra experiència Ă©s que no us caldrĂ .
). van acompanyar molt correctament els plats. Per acabar l’apat, ens vam apalancar amb diverses ampolles de 
Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!
