Amics i familiars- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘Amics i familiars’

Farinada d’or 2011

dimecres, 11/01/2012

Organitzar esdeveniments anuals té un petit perill: que es converteixi en una cosa rutinària i previsible. A fi de comptes, ser original any rere any no deixa de ser. Per això enguany l’entrega de la Farinada d’or em feia una mica de por: i si no hi havia capacitat de sorprendre? El primer any la novetat va ser el propi invent del premi i el ball dels Nanos. El segon va ser reproduir el camí de foc que 4000 vinarossencs havien fet per celebrar Sant Sebastià. Quasi res…

Enguany, doncs, em semblava difícil mantenir el nivell que Ca Massita Forn de Pa ha assolit en l’entrega de la Farinada d’or, el petit premi honorífic i popular que la fleca de meva familia entrega a persones que han destacat en la promoció de la cultura i les tradicions vinarossenques. Ara bé, desprès del què vaig veure el passat 17 de desembre, ja mai més patiré pel risc de repetició…

La farinada arribà volant! Un premi caigut del cel! | Olletadeverdures.cat

Sí, estimats: es van tornar a superar. Que els vaig subestimar, vaja. Aquest cop, va arribar volant. Literalment. Durant 50 metres, el dolç tradicional daurat va baixar suspès en un fil fins que va arribar a les mans del guanyador d’enguany, Xavi Palomo. Mentre baixava, sonava Bujaraloz by night, una de les composicions més inquietants del músic vinarossenc Carles Santos -i, fins on sé, una de les prefereides del guanyador. Gallina de piel, veure la farinada baixar mentre sonava aquesta música amb la gent en silenci…

El guanyador, com no podia ser d’una altra manera, és una persona que s’ho té més que merescut: Xavi Palomo, tècnic de cultura de l’Ajuntament i arxiver municipal. Sense cap mena de dubte, ha estat un dels grans dinamitzadors de la vida cultural local dels darrers anys des del seu càrrec a l’Ajuntament: va posar en marxa la Nit de la cultura, ha fet visites guiades diürnes i nocturnes per espais de tot el poble i ha participat activament en la promoció de la cuina vinarossenca arreu de l’Estat espanyol a través del llangostí.

El guanyador i la donant del premi... | Olletadeverdures.cat

A més, per fer-ho encara més encertat, és una persona encantadora. Per a mostra, un botó: li va regalar a ma germana un llibre en blanc per a que “escrigueu la història de Ca Massita, perquè història ja en feu cada dia“. Gallina de piel bis, escoltar aquestes paraules des del balcó de casa teva amb el carrer ple de gent que t’estima i et ve a comprar el pa… Aix!

Per mi, el millor moment és del berenar! | Olletadeverdures.cat

La cosa va continuar com ha de ser: menjant farinada de repassos i bevent mistela, el vi dolç de la terra. Com cada any, els forners de la casa van fer dues farinades de dos metres de llarg (aquí podeu veure en vídeo com es fan!), una amb pebrot vermell escalivat i l’altra sense. Aquest és, probablement, el millor moment de la cita: la gent xerrant, menjat i bevent mentre van felicitant el guanyador… Xulo!

Ara ja tinc ganes que vingui la Farinada d’or 2012. Poc a poc es va consolidant com una cita important per a Ca Massita i ara ja no tinc cap dubte: la Comissió Organitzadora de la Farinada d’Or (la famosa COF) trobarà la manera de donar un (altre) cop d’efecte. Felicitats!

Salut!

Publicat a Amics i familiars, Comerços, Trobades gastronòmiques | 7 comentaris »

Les Cols: una experiència rodona

diumenge, 6/11/2011

Encara no havia sortit de Les Cols, a Olot, que ja estava pensant en quin seria el fil conductor del post que li dedicaria: que havia estat una experiència rodona. No és massa habitual en mi sortir del restaurant amb les idees tan clares, però la veritat és que el plantejament d’aquest lloc m’ho va posar fàcil: vam acabar on vam començar (al jardí), l’edifici i la cuina van de la mà (l’un, metàfora de l’altra?) i el plantejament culinari és d’una coherència que tomba. Rodó, perfecte.

Comencem a dibuixar el cercle…
Arribes a Les Cols i el primer que fas és una visita guiada per l’edifici, espectacular: una antiga massia camuflada (sic) en mig d’un polígon industrial que han restaurat amb tocs futuristes. No es nota el xoc fins que has entrat i, sobretot, quan passes a la famosa sala daurada, icona del restaurant. Un cop vist el lloc, si el temps ho permet et porten al jardí on faràs temps menjant els entreteniments que obren el menú.

Els blinis i els entrepans a l'aire lliure | Olletadeverdures.cat

Vam tenir sort i la Garrotxa ens va regalar un migdia de sol i caloreta que ens va permetre gaudir d’un pica-pica divertit i arrelat al territori: crosta de fajol; entrepà calent de blat de moro escairat; blini de fajol i fesols de Santa Pau. Sensacional aquest darrer. Copeta de cava rosat per acompanyar un vermut arrelat al pais…

La Garrotxa (renovada) al plat
No m’ha costat gaire explicar la cuina del lloc, aquest cop. Les coses són fàcils aquí, ja us ho he dit. Al web de Les Cols hi ha una (auto)descripció que crec encertadíssima. Diuen d’ells mateixos que fan una “cuina sobria però essencial; depurada però generosa” ; “una cuina del paisatge i de l’estacionalitat, del producte no viatjat“. Una cuina d’autor arrelada al territori: “Treballem, amb una visió particular, els productes de la Garrotxa: les patates de la Vall d’en Bas, el fajol, el blat de moro, l’aviram de pagès -ànec i pollastres-, els fesols de Santa Pau, la ratafia, el porc i els embotits…” i una llista interminable que tracten amb “un llenguatge d’avui“.

L'amanida, joc de textures amb sabor de la terra | Olletadeverdures.cat

Sense cap mena de dubte, els plats que més van sobresortir d’un menú amb 18 entrades d’un nivell general altíssim van ser les que expressaven amb més claredat aquest joc entre modernitat i tradició. Amanida de rovellons, pinyons, fulles tendres i tortell d’Olot. Sensacional. D’amanides d’aquestes no ens en cansariem.

Un dels millors arrossos que hem menjat mai... Oh! | Olletadeverdures.cat

“Un plat d’hostal”, segons ells: arròs de pagès amb calamars de llauna, allioli suau i calamars a la romana. On és aquest hostal?! Hi volem fer nit una setmana!! Un “peix de muntanya”, diuen: bacallà, pil-pil, oli de cirereta i cotnes. Visca el peix de muntanya, tu! De les postres, categoria a part, ens quedariem amb el mató gelat, nous garrapinyades i melmelada de tomata. Fantàstic, fresc, saborós.

Culte al producte català
L’arrelament al territori no es limita solament a la Garrotxa ni tampoc a les elaboracions pròpies. Era directament impressionant el carro de pans del forn de llenya dels Hostalets d’en Bas. Fins a cinc tipus diferents de pans de molla humida i color crema; densa però ullada; amb crosta fosca i cruixent. Buf…

Dolç, salat, cruixent, melós, cremós, territori... Bon exemple de Les Cols | Olletadeverdures.cat

La tria d’olis ens va deixar bocabadats, directament. Empordà, Garrigues, Baix Ebre-Montsià… el milloret de cada casa per acompanyar amb els diferents pans que ens van donar. Un entreteniment ben nostrat i que permet el lluiment dels productors de Catalunya nostra. Certament, si es tracta de promocionar l’oli d’oliva verge extra del país, aquesta gent no es queden curts!

Fenomenal el carro de formatges, tots catalans artesans (i de llet crua, si no recordo malament). Devia haver-ne com una vintena de diferents, des dels més frescos als tupins més reconeguts. Aquí, la Garrotxa tornava a aparèixer però rodejada pel Maresme i totes les comarques del Pirineu. Per contrastar, amb les mermelades de fruites i verdures fetes de casa. Sensacional: van aparèixer després de 12 plats i abans de tres postres, però van triomfar. No us els salteu!

Gallina de piel només de tornar a veure'n la foto... | Olletadeverdures.cat

Per acabar de reblar el clau, el vi que ens van proposar era una Garnatxa Blanca de la Terra Alta (tot un signe d’identitat d’aquesta DO) embotellat per al restaurant en una ampolla espectacular: una magnum llarga i estilitzada. Un vi sorprenent: fresc i un punt àcid, molt poc semblant als garnatza blanca densos i dolcencs que s’hi solen fer. Estupendu: una llàstima que no es pugui comprar en botiga.

Arquitectura: l’edifici com a metàfora
Sobre el nivell de la cuina no hi va haver discussió entre els cinc afortunats que vam acudir a Les Cols: impressionats, gallina de piel. Ara bé, hi va haver una certa controvèrsia sobre el local. Per a mi, era molt coherent amb la cuina que s’hi fa: una masia catalana del segle XVII rehabilitada amb un estil futurista que provocava un contrast marcat entre exterior i interior.

El menjador de la polémica... Amb la cuina que s'hi fa, m'és igual! | Olletadeverdures.cat

Fora els gustos personals (a mi, personalment, em va semblar massa daurat en algun punt), la veritat és que és una aposta arriscada que dóna personalitat i reconeixment al restaurant: si la cuina de Les Cols té dues estrelles Michelin, l’edifici té un premi FAD i d’altres comarcals i internacionals. En tot cas, un continent en total coherència amb el contingut. Tot quadra. Rodó, vaja…

Arrodonint el dinar
No sé si està tot pensat o no, però a mi em va semblar una idea perfecta acabar el dinar on l’havíem començat: fent els cafés, els petits furs i el gintònic (un dia és un dia!) al jardí on havíem fet el vermut. Et deixen triar, però el dia i el camí fet fins ara bé s’ho valien; així que vam optar per jardí. Lona plasticosa blanca per no tacar-nos amb la gespa i la masia al davant. Per a entretenir-nos mentre xarràvem, cafés, polo de ratafia Russet, pressa de xocolata artesana i coca ensucrada dels Hostalets d’en Bas. Apali!

No haguéssim marxat mai. De fet, van haver de venir a demanar-nos (a les set de la tarda!!) que havien de tancar per començar a preparar el servei del vespre. Cinc hores de festival que va una mica més enllà de la cuina i la gastronomia. No ens posarem metafísics, que al final és un restaurant, però això de començar i tancar tot plegat en un jardí amb vistes a la Garrotxa és un plus, tu… I grosset!

No em direu que no és estupendu, fer el cafetó així! | Olletadeverdures.cat

Tot plegat va ser molt natural, res impostat ni precedit de llargues explicacions. Fàcil i evident. Transparent com la finestra que deixava veure les gallines passejant mentre nosaltres en menjàvem els seus seus ous escalivats, maionesa, tonyina -un plat intrigant i deliciós: encara ara no sé on començava l’ou i on acabava la maionesa, per no dir res de la tonyina invisible…

Les Cols: un lloc poc conegut
No, no m’he tornat boig. Esclar que és un lloc amb bona fama. Però vull acabar aquest post fent una petita reflexió, a veure si la compartiu: és poc conegut per al nivell de cuina que hi ha i de la seva oferta global. Ximo, bon amic i bon menjador, va fer una pregunta només sortir que comparteixo força: “Com és que és un lloc tan i tan bo; i el nom de Les Cols no em sonava fins que he vingut? Què passa, que no és mediàtic?”.

Bona oferta i bon servei: professional, proper però gens empalagós | Olletadeverdures.cat

Hi estic d’acord. Més enllà del públic més entès, Les Cols és poc conegut. No forma part de l’star system culinari català, i això li resta visibilitat. La seva xef, Fina Puigdevall, no és precisament un dels noms que més sonin en l’escenarì gastromediàtic. Per no dir res de Pere Planagumà, el seu cap de cuina i peça clau. Us seré sincer: jo en vaig sentir a parlar per primer cop ara fa un any. Digueu-me indocumentat…

No són uns desconeguts, és clar: la sala estava plena i el dia que hi vam anar els dos artistes no hi eren perquè estaven a Harvard representant la cuina del país. Però crec que seria de justicia un reconeixment social més enllà del que tenen; i que superi el cercle professional i els dels conneisseurs. L’experiència que s’hi viu, per 150 euros per cap, és de Champions League gastronómica.

Salut!

P.S.: TOtes les fotos dels plats del menú, aquí.

Publicat a Amics i familiars, General, On hem menjat, Restaurants, Trobades gastronòmiques | 12 comentaris »

Sopant en un lloc com no n’havíem vist mai cap

dimarts , 13/09/2011

A principis de setembre, els olletos vam tenir l’oportunitat de sopar en un lloc com no n’ havíem vist mai cap. No és un restaurant, perquè no hi pot sopar qui vol. Tampoc és una casa particular strictu sensu, perquè pots sopar-hi sent un desconegut. No és pas un negoci, perquè no hi guanyen diners tot i que pagues per menjar-hi. No és un sopar d’amics, perquè nosaltres no coneixíem els propietaris. Per fer-ho tot una mica més confós, el cuiner i la cap de sala s’asseuen a sopar amb tu…

I encara més: difícil de trobar! Ens vam perdre dos cops... | Olletadeverdures.cat

“On vas sopar, doncs?”. Si em feu aquesta pregunta, us ho explicaré d’aquesta manera: és un antic molí situat al costat del riu Sènia, a cavall entre Catalunya i el País Valencià, que una parella jove i entusiasta està rehabilitant. Ell és un afeccionat a la cuina (i ja us ho avanço: ho fa bé!) i es posa als fogons quan un amic o conegut connaisseur li ho demana. Per anar-hi el primer cop, t’hi ha de portar algú que els conegui. I només si els va bé la data i la proposta, hi podrem sopar. Jo no he sabut trobar un nom per definir-ho, sincerament.

Tomàquets del serengue, de les que ens vam menjar... | Olletadeverdures.cat

I què s’hi menja? Coses bones, de la terra, moltes collides a la pròpia finca i d’agricultura ecològica. La parella que el regenta (deixe’m-ho així, sense noms…) són uns convençuts de la importància de cuidar la terra i estimen la seva. Tenen un hort i estudien tenir conills i gallines. El que no tenen, ho compren. El peix, a Vinaròs. El vi, a la Terra Alta. Els bolets, collits per ells als Ports. El receptari, una barreja de les tradicions locals i aportacions de llibres de cuina del gust dels amfitrions.

La cuina, preciosa, mostrant-nos els plats del sopar | Dolors Cervera

Carta? No pas! Menú pactat? Nooooooooooo… El que hi hagi de temporada i/o al mercat i li vagi bé cuina al xef afeccionat. Ja t’ho trobaràs en arribar. Per entrar, uns carbassons (ecològics, de la casa) en tempura amb sobrassada de Mallorca. Combinació guanyadora. I no, la sobrassada no arrassava el carbassó. Amanida de tomàquet cor de bou, raf i surrac (varietat local mig perduda de Bernicarló, al Maestrat) amb formatge tendre. Tot de la casa, amanit amb oli d’oliva… de la finca. Coc de tonyina que es desfeia a la boca -i us ho diuen els Massitos al complet!

El tàrtar d'anguila en primer terme, com al sopar... | Olletadeverdures.cat

Impressionant, literalment, el tàrtar d’anguila del Delta fumada amb tomàquet Serengue. Probablement, el plat de la nit. No es quedaven curtes les flors de carabaceta arrebossades. Tampoc estava gens malament l’amanida d’algues, nous del veí [sic] i vinagreta de gerds -salvatges, també recollits. El segon rounds dels entrants encara incloia unes cocotxes de bacallà al pil-pil amb pebrots verds fegrits (quin pil-pil més ben lligat) i un plat de la Rusqui: vieira amb carxofes (d’estiu) i patata confitada -un mar i muntanya que penso copiar!

El plat de la Rusqui, sensacional! | Dolors Cervera

De plat fort, un guisat tan de la terra que gairebé sorprén: suquet de rap, llagostins i escamarlans. El sabor que ha de tenir un suquet canònic amb un punt de modernitat: el peix no estava sobrecuit, com han fet sempre els mariners. Tot plegat ho vam poder veure sobre la taula de la cuina només vam entrar. Més aviat com si fos la casa d’un amic, certament.

Impressionant la cassola de rap, escamarlans i llagostins | Dolors Cervera

Per tancar, un parell de postres literalment de llibre : pastís de xocolata amb recepta de la Ruscalleda i pastís de llimona i merenga (tret d’un altre llibre que no recordo). El de llimona i merenga era directament addictiu -una manera com un altra de dir que vam repetir- i el de xocolata, potent com ell a soles.

Pastís de crema de llimona i merenga. Nyaaaam! | Olletadeverdures.cat

Per beure, vi negre de la Terra Alta i un cava que no vaig apuntar, en cap dels dos casos. Ah, i uns gintònics clàssics de Seagrams que van tancar el sopar i van acompanyar la sobretaula amb una dignitat i saber estar entranyables, com només saben els cavallers anglesos. Bé, molt bé. Tan a gust ens trobàvem, que vam acabar marxant cap a les dues de la matinada. És el que té estar sopant… en un lloc tan especial.

Algú podrà pensar que, a fi de comptes, estem davant d’un d’aquests (falsos) clandestins que s’ha posat (immerescudament) de moda darrerament, sobretot a Barcelona. No ens equivoquèssim pas. I sobretot, no cometem l’error de posar aquest vell molí, autèntic, en el mateix sac que aquests productes de màrqueting sense ànima. No és un negoci, no és màrqueting: els seus propietaris no s’hi guanyen la vida. No volen cap mena de publicitat. No estaven conveçuts ni tansols de la conveniència de permetre’m publicar aquest post. Sí, estimats: els vaig demanar permís! Com no!

La clau que ens va obrir la porta del "lloc". Pots estar ben ufanós, Tony! | Dolors Cervera

Només us explicaré una cosa: fins fa uns mesos, aquesta parella tenien programat fer un cop al mes aquesta mena de sopars. Però se’n van cansar: no era el seu objectiu, no era el què els venia de gust. Per això ara només ho fan de tant en tant, sota demanda i si els va bé. Nosaltres vam tenir la sort de trobar una mà que ens hi va permetre penetrar. El resultat és una experiència gastronòmica i social sensacional. Tant, que no havíem vist mai cap cosa igual

Massitet

P.S.: En aquest enllaç trobareu totes les fotos dels plats. Vull agraïrs a Dolors Cervera que ens en deixi moltes de les que va fer ella. Nosaltres no anàvem ben equipats!

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 11 comentaris »

Un tast de cuina Schwäbisch

dimarts , 7/06/2011

La passada Setmana Santa vam fer una de les coses que més ens agrada fer: anar a visitar als nostres amics que viuen fora de Catalunya. I amb Christian i Laia, la veritat és que ens sobren oportunitats! Ja han viscut, en aquest ordre a França, els Estats Units, un altre cop França i ara viuen a Alemanya. A Stuttgart, concretament. Capital de Baden-Württemberg, un dels estats federats que formen l’actual República Federal Alemanya.

Suàbia, una antiga nació alemanya
La gent de Baden-Wüttemberg tenen un cert sentiment identitari i els agrada fer-se dir Schwäbisch. És a dir, suaus. Com ja podeu imaginar, aquest genticili no ve del nom actual del paìs, sinó que l’agafen d’una tribu que ja batallava contra els romans al segle I i que segles després donar nom a un Ducat medieval anomenat Suàbia. Segons el que he pogut llegir, es tracta d’un dels “ducats arrel” medievals que acabarien donant lloc al Regne d’Alemanya. De fet, es veu que hi ha documents antics on es parla de “Suàbia” com “Alemanya”. Germànics de soca-rel, vaja.

La fidelitat a l'antic gentilici també arriba a la cuina | Olletadeverdures.cat

Total, que els actuals habitants d’aquest territori es senten identificats amb aquest passat (ni que sigui a nivell sentimental: no vaig veure intenció de fer cap referèndum…) i tot el que té a veure amb les seves tradicions ho anomenen Schwäbisch. Fins i tot un dels seus grans bancs! Com us podeu imaginar, la cuina també: ja ho veieu a la portada del llibre que ens hem dut – regal de Laia per Sant Jordi, el nostre primer fora de Catalunya.

Cuina Schwäbisch: carn, patata i làctics
Com es pot conèixer un país sense menjar la seva cuina? Impossible, veritat? Nosaltres també hi estem d’acord! Per tant, una de les coses que vam fer va ser explorar una mica de què va la cuina d’aquesta zona del sud-oest alemany. I Christian i Laia, coneixedors de la nostra dèria personal, ens van fer de cicerones amb precisió germànica… No debades ja porten un parell d’anys païnt (mai tan ben dit!) la cuina del país.

Maulstachen, una de les sorpreses gastronòmiques suabes | Olletadeverdures.cat

La primera impressió que t’emportes quan comences a mirar cartes (bé, quan te les tradueixen en el nostre cas) és que la triada suàbia és carn (de porc, en especial), patates (de tota mena, mida i condició) i làctics (formatges, nates i manteges). El peix, més enllà de la truita de riu, gairebé res de res. Quan mires el territori i la seva ubicació al mapa ho entens perfectament: prats, muntanyes i el mar més proper a uns 700 quilometres (darrere d’un petit accident geogràfic anomenat Alps…). La cuina tradicional això ho reflecteix perfectament i el llibre és claríssim en aquest sentit.

A banda de les salsitxes que tots esperem (alla les tradicionals són la Leberwürst i la Griebenwürst) i els menys famosos embotits de porc fumat, hem descobert tres coses que ens han agradat molt i que per nosaltres eren completament desconeguts: els Maulstachen, el Fleischkäse i el Flemmen Kutchen. Tots tres, sobretot el primer, vindrien a ser com a plats nacionals i els podeu trobar fàcilment als bars i restaurants del país.

Maulstachen al forn casolans, segons recepta de veïna local... Nyam! | Olletadeverdures.cat

Els Maulstachen són una mena de raviolis gegants. Si bé ara n’hi ha amb farcits diversos, els originals portarien diverses verdures (els espinacs són bàsics), embotit i carn de salsitxa. La mida és, des del nostre punt de vista, descomunal -tal com podeu veure a la primera foto on us n’hem parlat. El mengen de maneres diverses, però noslatres l’hem provat de dues.

La primera, en una cosa que en diuen sopa i que a nosaltres ens va semblar un supersuc de rostit dens, enganxifós..i addictiu! Aquesta sopa, per cert, també és un plat nacional en ell mateix: Christian i Laia ens expliquen que als buffets dels bars d’empresa en tenen sempre i els suaus el posen per tot arreu -fins i tot a sobre les patates fregides! La segona manera és al forn: bollits, els parteixen en trossos i els posen en una safata amb ceba i tomàquet al fons i ho cobreixen d’una mena de creme freiche local. Formatge i a gratinar! Molts bons de totes dues maneres!

"Formatge de carn" li diuen al plat. Salsitxa gegant, de fet! | Olletadeverdures.cat

El Fleischkäse (traduit literalment: formatge de carn) és com una mena de salsitxa tipus alemany gegant que serveixen de dues maneres: com una mena de paté amb pa o com un tall de carn convencional, passat per la planxa. Que com es de gran? Doncs mireu la foto: els dos ous estrellats el cobreixen amb prou feines! Molt bo si t’agrada la carn de salsitxa. Sobretot, si tenim en compte que les raccions aquí són graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaans!!! ;-)

El solen acompanyar amb Kartoffelsalat (ja sabeu què és, oi?), un plat que aquí sol ser guarnició d’altres. Per cert, que d’amanides de patata n’hi ha diversos tipus, no només la que coneixem nosaltres. N’hi ha amb maionesa i sense; i fins i tot hi ha parts d’Alemanya on la fan amb iogurt. El que està clar és que l’amanida no porta salsitxes, si no que les acompanya. Matís important…

Capvespre primaveral, Flammkuche, cervesa de blat i bons amics. Perfecció... | Olletadeverdures.cat

El tercer plat nacional és el Flammen Kusche o FlammKusche (literalment, pastís flamejat), encara que en aquest cas sembla que també és plat nacional a Alsàcia. Ens va agradar tant i és tan assequible per fer-lo a casa que ja l’hem fet diversos cops a casa. És com un cóc dels nostres fet amb els productes de la terra: creme freïche, ceba crua i cansalada fumada. Molt, molt bona, ja us ho hem dit. Ara, no és precisament lleugera.

Carn de porc arrebosada amb patates fregides: L’autèntic plat nacional?
Dit tot això, una cosa que ens va cridar molt l’atenció: els suaus mengen (compulsivament) carn de porc arrebossada amb patates. En trobes a tots els bars i restaurants; i és habitual en els restaurants d’empresa. De fet, Christian i Laia ens expliquen que a les cantines de les seves empreses es fan cues per menjar-ne el dia que n’hi ha. Nosaltres, ja ens perdonaran, no em vam menjar; vam preferir menjar coses més… exòtiques? Ara, allà és més típic que una paella a l’Albufera.

I els dolços? Doncs sense massa idea, la veritat…
De dolços no en vam menjar gaire: ja ens direu, amb tot el que ens vam cascar! Ara bé, hi ha una institució social anomenada Kaffee und Kuchen (café i pastís). És fa a mitja tarda com a berenar i es tracta de pendre un café (amb llet o no) i un bon tros de pastís. L’oferta és brutal, de desenes de pastissos, encara que dominen elsde fruites vermelles. No debades tenen la famosa Selva Negra a tocar…

A Alemanya és menja bé. Si més no, a Suàbia. I ells ho saben: el Govern federal promociona Baden – Württenberg com “l’Estat dels sibarites del sud”. Tomayá! Val, d’acord, segurament no és equilibrat ni sa tot el que us hem explicat. Però mirat des del punt de vista més epicuri, la cuina d’allà és gustosa, potent i de sabors agradables. A més de tenir cops amagats que van més allà dels frankfurts (allà no en tenen, ho sabieu?) i l’amanida de patata. Agradable al paladar i fàcil de menjar, sobretot si l’acompanyes d’una cervesa de blat – una weissbier bavaresa de Paulaner o Franziskaner, per exemple.

Prost!

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 13 comentaris »

Carxofes i Amposta: combinació guanyadora

dimecres, 2/03/2011

Les carxofes són una de les nostres passions hivernals. Ens agraden molt i són una alegria en un moment de l’any on les verdures no passen, per al nostre gust, per un gran moment. Per aìxò quan la nostra amiga Teresa ens va proposar baixar a Amposta a participar en la 16ª Festa de la carxofa no ens ho vam pensar gens. Carretera i manta amb sospitosos habituals com la Maria, el Nihil i el clan Massito en expedició des de Vinaròs…

Vist així costa pensar que aquí es pot menjar més que bé, oi? | Olletadeverdures.cat

La veritat és que hi hem anat sense pensar molt bé que era i ens hem trobat una petita sorpresa: un pavelló poliesportiu organitzat per servir una dotzena de tipus diferents de tapes i tastets amb carxofa per a 1500 persones. A diferència del què sol passar en aquesta mena de macroesdeveniments, aquest cop no es tracta de cassoles gegants plenes de menjar propi de quarters militars dels anys seixanta.

Però veus això i canvia la perspectiva... A què sí? | Olletadeverdures.cat

No colla, no: coca de gambes i catifa de carxofes (vegeu foto); arròs amb botifarra i carxofes, lassanya de carxofa; canelons de carxofa, foie i bolets. Com veieu, platillos força currats i elaborats i alguns amb molt de nivell. Tot, per 10 euros. Si eres dos, la cosa ja agafa dimensions memorables: les raccions són suficients com per compartir entre dues persones i fer alguna cosa més que un mosset i prou. Vam acabar farts!

I aqui veieu la coca de gambes i carxofa. Ben bona i no era el millor! | Olletadeverdures.cat

El sud gastronòmic també existeix i aquesta fira, mescla d’àpat popular i cuina elaborada n’és una (altra) mostra. Per cert, que si voleu anar a provar algunes d’aquestes joietes, els restaurants que ahir repartien a dojo fan menús basats en la carxofa que inclouen aquests plats i no pugen de 30 euros. I fins al 27 de març mira si teniu dies! Ja us ho hem dit, eh? Carxofa i Amposta, combinació guanyadora.

Salut!

Publicat a Amics i familiars, Jornades, fires i congresos | 20 comentaris »

“El bikini, com més guarro millor!!”

dimarts , 25/01/2011

Aquest crit, tota una declaració d’intencions, va ser un dels comentaris que més es va fer sentir la setmana passada en el debat que es va muntar a la nostra pàgina de Facebook sobre com han de ser els bikinis. Contra tot pronòstic, una pregunta innocent llançada als nostres lectors sobre si s’havia de posar mantega als famosos entrepants calents de pernil i formatge ha donat lloc… a quatre fils de discussió amb gairebé cent comentaris de gairebé trenta persones diferents!

Amb mantega i sense: a veure què en surt! | Olletadeverdures.cat

Qui ho havia de dir! Tot va començar per una anècdota al bar de la Facultat, on va vaig escoltar les protestes d’una Eramus francesa sobre la mantega que diu que aquí, a Catalunya, es posa als bikinis. Llavors, es va muntar un debat entre el cambrer, l’Erasmus i un servidor. Nosaltres, la veritat, sempre n’hem posat…per a que no s’enganxin a la sandvitxera! O com deia la Gemma, una de les lectores que va deixar comentaris, ”per a que quedin torradets”.

En canvi, la Sara Maria de Delicies del Rebost i Sara de Cocina para emancipados explicaven que no en posaven, al de pernil dolç i formatge. Rosita, en canvi va fer notar amb vehemència que no entenia els bikinis sense mantega i com més guarros millor, fent servir la frase que encapçala el post. Va ser en aquest punt quan una força de la natura va deixar anar tota una senyora declaració. Era l’Anna de Petroglifa a la cuina i va ratificar l’afirmació feta per Rosita… La cosa, però, no va quedar aquí i hi van aparèixer gairebé tantes versions i punts de vista com persones. Com no? Estàvem parlant de gustos!

Guarro versus Net: el partit
Davant de tanta discussió, aquesta ment que tinc deformada per tanta investigació universitària em va portar a muntar una mena d’experiment per comparar les virtuts i defectes de totes dues opcions. Així que vam fer un parell de bikinis: un amb mantega a fora i també una mica a dins (havia de ser guarro, no???) i un altre sense gens ni mica. De fet, ni oli d’oliva tampoc -com havien suggerit na Xesca i en Xavier.

Ostres! Quins porten mantega i quins no???? | Olletadeverdures.cat

El resultat és, i ja em sap greu, que no vam notar gaire res! Vull dir, sembla que el que portava mantega quedava una mica més untuós, però no pas més gustós. De fet, al que no en portava es notava una mica més el pernil… Però no era una diferència gaire apreciable, certament. Ara bé, aquest experiment ha acoseguit un dels grans objectius que persegueix tot científic: fer caure mites. Senyores i senyors, van quedar tots igual de torradets! O sigui, que l’excusa de la torramenta del pa ja no val per justificar la mantega!

Per cert, que la Nuni i la Anna van fer dues aportacions per variar els bikinis que volem provar sí o sí un dia d’aquests. El de la Nuni consisteix en canviar el formatge de fondre de sempre per formatge de cabra. Uau! El segon té un punt més de sofisticació: pernil canari amb formatge de Maó. Oooooooooooo!! Quines dues propostes més temptadores!

Més enllà del bikini: de trifàsics i altres herbotes!
La cosa no es va quedar aquí i, a més del de pernil dolç i formatge també en vam fer amb sobrassada, pernil dolç i formatge. Però parlem amb propietat, eh? Com va fer notar en Xisco, de bikinis només n’hi ha dún tipus. Com explica la Mar Calpena en aquest post, el bikini es coneix així perquè la discoteca del mateix nom va ser la va posar en circulació a Barcelona aquest entrepà de pernil dolç i formatge. Pernil i formatge. Això és un bikini. El que porta sobrassada a casa nostra sempre n’hem dit trifàsic…

Fa difícil de dir, però sembla que amb mantega és més untuós... | Olletadeverdures.cat

La resta serien altres sandvitxos calents. En aquest punt, els nostres lectors ens van proposar receptes… salades i dolçes! La Nuni (aquest dóna és una màquina proposant sandvitxos!) ens va dir que adora els de tres formatges i nous. També va ser ella qui va proposar el més guarro de tota la sèrie, amb diferència: de frankfurts i ketchup! O Joan, un vinarossenc de pro, va proposar fer-lo amb anxoves del poble “ben oliosetes”. “Ben guarro!”, com va dir ell mateix…

Ara, una de les propostes -tot i que alguns la considereu força clàssica- és l’esparedenya. Segons ens va explicar la Blanca, al local jove de Cellera de Ter feien un sandvitx calent amb aquest nom i porta pernil salat i formatge. Ep! I un parell de detall més: es fa amb pa de Viena i s’hi pot posar tomàquet calent!

No ens estranya gens que ens agradin tant. Heu vist quin torradet? | Olletadeverdures.cat

Ei, i fins i tot podem fer un menú complet inclosos postres: el de nocilla o xocolata (amb mantega!!) va ser dels més proposats -amb una variant que inclou anous. Però hi va haver propostes molt suggerents i ben porcotes (amb carinyo!) com el de dolç de llet amb poma o platan tallat ben finet. Moltes gràcies per la proposta, Vanessa! Aquest també caurà!

Francament, mai hagués pensat que un comentari d’una Erasmus francesa al bar de la Facultat sobre la mantega dels bikinis donés per unes converses tant interessants i donés lloc a un post de 900 paraules amb gairebé una dotzena de propostes d’entrepans calents. Només puc dir una coseta, que sonarà a tòpic però que és ben autèntic: moltes gràcies a tots! Ens ho hem passat bomba i hem après un munt de coses. No?

Salut!

Publicat a Amics i familiars, Cuina popular, Familiars, Manllevades, Pròpies, Receptes, Trobades gastronòmiques, Variacions | 40 comentaris »

Farinada d’or 2010

dissabte, 1/01/2011

El passat dissabte 18 de desembre, el Forn de Pa Massita de Vinaròs va fer entrega del premi Farinada d’or 2010. En la seva segona edició, els guanyadors han estat els 4000 vinarossencs que van participar en el Camí de Foc i que va unir el poble i l’Ermita de Sant Sebastià per celebrar el 400 aniversari de l’arribada de la reliquia del sant que es conserva al Santuari. Va recollir el premi Tony Riolobos, cap de la colla que va obrir el camí de foc i un dels artífex de l’esdeveniment. L’acte d’entrega va començar amb una reproducció del camí de foc i va acabar amb la menja de quatre farinades de repassos de gairebé dos metres de llarg.

No és només això…
Si llegiu les cròniques periodístiques sobre la segona edició del premi Farinada d’Or 2010 que entrega la fleca de la meva familia, la majoria parlen en aquest to. Per a mostra, aquest botó. Certament, això descriu amb força precisió el que va passar amb la segona edició del premi. Però em permetreu que us digui, per fer justicia a l’acte en qüestió, que allò va ser alguna cosa més.

Donant forma al premi; comestible i de nom evident... | Olletadeverdures.cat

No va ser la típica entrega de premi institucionalitzada, freda i gairebé distant i elitista. Parafrasejant en Llach: “No és (només) això, companys; no és (només) aixó”. Si em continueu permentent, ara us faré una crònica des de dins bastant més apassionada ( i per tant, esbiaixada) de la farinada d’or 2010.

Tres nusos a la gola
Crec que el millor exemple de què això de la Farinada d’Or no és, per bé i per mal, una entrega de premis a l’ús és el fet que les tres persones que van parlar ho van fer amb un nus a la gola provocat per l’emoció. El cuiner i amic Juanjo Roda, master of ceremony, estava tan nerviós i emocionat que el seu discurs va entrar en un bucle que gairebé se’l menja (mooooooooooltes gràcies, mestre).

Què brilla més que el Sol? Una farinada d'or! jejeje | Olletadeverdures.cat

A ma germana, alma mater de la cosa, li tremolava la veu i va haver un parell de moments que em pensava que es posava a plorar. Tony, que va rebre el premi, es va quedar un parell de cops sense aire i va arribar a dir que el micro l’imposava. Tothom que estava allà estava content i, algun que altre, al punt de l’èxtasi místic. Tot això era veritat. Tot això era autèntic. Allà ningu impostava res. No sé si m’explico…

Cami de foc de Ca Massita… a Ca Massita
La cosa, ja us ho dic jo, no era per menys. Just abans de l’entrega s’havia celebrat un camí de foc sui generis. Si l’original va omplir de torxes el centre del poble amb el santuari ( a un cinc quilòmetres), dissabte se’n va fer un de davant del primer lloc on es va fundar la fleca cap al 1885 ( i d’on va sortir també la processó original, pura casualitat) al lloc on està actualment. Del Carrer Major a la Plaça dels Tres Reis.

El camí de foc a mig camí entre Ca Massita... i Ca Massita! | Olletadeverdures.cat

Aixó emociona a quaselvol, sobretot si eres un vinarossenc militant com la nostra familia. Gallina de piel, que deia el poeta que tant ens agrada citar. Veure com la gent de Vinaròs segueix d’aquesta manera una proposta sortida de ca teva mai es pot agrair prou. Ja us podeu imaginar, doncs, l’estat en què van pujar al balcó de Ca Massita per fer els parlaments.

Tony Riolobos rebent el premi. Al carrer i davant de l'obrador de Ca Massita | Olletadeverdures.cat

A més, obrien la comitiva la Colla de Dolçaina i Tabalet dels Nanos i Gegants de Vinaròs (els recordeu, oi, de l’any passat?) tocant música tradicional de processó. I la formaven ben bé un centenar de… amics, clients, familiars i seguidors de la pàgina Facebook de la fleca. No em direu que això és gaire habitual en altres premis i reconeixements més institucionalitzats… Tot molt casolà, molt popular, deliberadament poc oficial…

Farinada a metres!
Mai tant ben dit, la cosa va acabar donant farinada a metres: quatre peces de gairebé dos, ens vam cruspir! Bé, a més de mitja dotzena de petites daurades. L’autèntica, el premi, comestible com l’any passat, se la va endur Tony cap a casa. Per alguna cosa va ser qui el va recollir! Va tornar a triomfar la que, tot i ser una pasta dolça, porta pebrot vermell escalivat. Un clàssic desaparegut de les fleques i les cases del poble que Ca Massita ha tornat a posar en circulació. Mira que són majos…

El forner, Sergi Cervera, tallant farinades de gairebé dos metres! | Olletadeverdures.cat

Fa de mal dir per part meva, perquè són la meva gent. Però crec que a Ca Massita han sabut trobar la manera de tornar al poble una part de tot el que li ha donat. Com diu ma germana: “Continuem oberts perquè la gent entra a comprar-nos el pa”. Que amb la que ens cau a sobre no està gens malament! I a més, ho han fet unint una recepta tradicional gairebé perduda amb l’entrega d’un premi que reconeix a la gent que destaca en el manteniment i renovació de les tradicions i costums locals. Això és fer poble. Això és alguna cosa més. No?

Salut, república i farinada d’or!

Massitet

P.S.: Colla, que tingueu una molt bona arrancada d’any i 2011 ens porti menys gana, més justícia social i alegries gastronómiques per a tothom…

Publicat a Amics i familiars, Cuina popular, Jornades, fires i congresos | 15 comentaris »

Com rostir un pernil sencer i gaudir fent-ho

dijous, 2/12/2010

Que servidors de vostès estem enamorats dels pernils de porc rostits sencers és una cosa que ja sabeu: no vam parar de pressionar una amiga veneçolana -allà és el plat nacional del Nadal- fins que l’any passat ens en va fer un. Aquesta passió, però, ha anat un pas (o tres…) més enllà: hem aconseguit que la nostra família decideixi fer aquest plat per al dinar de Nadal d’enguany. I això, que aparentment és una bona notícia, ens va posar en un petit embolic que hem resolt fa poc…

A casa nostra el Nadal és un moment molt important, però no pas per raons religiosos (jo ho diu ma mare, que som uns descreguts!). Resulta que és l’única estona de l’any en què les dues branques de la nostra familia, la vinarossenca i l’empordanesa, es poden trobar per passar uns dies junts. I clar, això vol dir festa grossa, disbauxa, alegria i, com no, molt i bon menjar. Per tant, aquests dies amb la teca no és juga -especialment amb el dinar del dia 25. I quan ens vam adonar d’això van començar les suors fredes: i si el rostit no ens surt bé amb tothom a taula???? Solució? Fer-lo primer per provar-lo!!! De passada, si ens surt bo, tenim excusa per menjar-ne dos cops!!

En aquesta posició serà com més temps el veureu: set hores! | Olletadeverdures.cat

Total, que el passat dia de Tots Sants ens vam reunir una bona colla de gent de l’Empordà (sogres, germanes, cunyades calen reforços per menjar un bitxo d’entre 7 i 9 quilos!!!) per compartir la nostra primera prova del rostit, el nostre repte culinari particular de cada Nadal -tota una tradició després de la llata de l’any passat!! Com sempre, ens vam reunir amb muns sogres per comparar unes quantes receptes localitzades per ells mateixos i al final vam triar una que semblava especialment gustosa i sucosa… Aquí van les ingredients per a un pernil de porc de poc més de 7 quilos:

Per al pernil rostit:

El pernil (mira que és obvi, eh?)
1/2 d’oli d’oliva verge extra
6 alls
1 litre de vi blanc
1 taça de café plena d’orenga, julivert i timó
1/2 taça de café de pebrot vermell de la Vera agredolç
5 fulles de llorer
5 claus d’olor

Per a la salsa:

3 tomates
3 cebes
1 pebrot vermell
1 pebrot verd

I allà que anem ma sogra i un servidor! Li va demanar al seu carnisser de confiança que li servís el porc amb os (queda més gustós!) però ben net, amb el menys de greix possible (mireu-lo aquí cru). Li fem uns talls una mica profunds per la part on hi ha la molla de carn més grossa i el salpebrem abundantment. Per fer-ho bé, el millor és escampar la sal i fregar-la per damunt de la carn, fent el mateix amb el pebre. Llavors, posem el llorer, els claus d’olor i els alls dins dels talls. Posem l’animalot aquest en una safata que entri (una mica grossa, tot sigui dit!) i el reservem.

El pernil acabat de sortir del forn: li fotria una mos ara mateix! | Olletadeverdures.cat

Llavors fem la barreja que ens servirà de líquid de cocció. Mesclem l’oli i el vi i hi afegim les herbes aromàtiques i el pebre vermell. Reguem el porc amb aquesta barreja i el refreguem una mica. Ens hem d’assegurar que queden un parell de dits d’aquesta salsa al fons de la safata, ja que és el suc que farem servir per anar mullant el pernil. Ara ja es hora de posar-lo al forn.

Aquí és on el veureu més estona: una hora per cada quilo a uns 180 graus. Nosaltres, per assegurar el tret, quan van passar les set hores de rigor, vam apagar el forn i el vam deixar a dins. Per tant, encara va estar una horeta més a bona temperatura… Cada horeta heu d’anar remullant la part de dalt de la carn, per tal que no és ressequi, amb el suc del rostit. Per sort (o per sentit comú!) la peça no s’ha de girar en tota l’estona. Ma sogra, que està al quite de tot, també va proposar tapar la part de dalt del pernil amb paper de plata durant unes tres hores per evitar qeu es ressequés massa. Gran!

La salsa no la podrem fer fins que el porc estigui acabat, ja que emprarem part del suc de rostit per fer-la. De fet, sofregirem les tomates, els pebrots i la ceba i, quan ja estiguin ben colorats, els cobrirem de suc de rostit (li haurem tret l’excés de greix). Ho deixarem fins que les verdures estiguin ben toves i ho passarem pel túrmix i després pel colador xinès per tenir una salsa ben fina i gustosa. Oh! Salivo només de recordar-la!

Mireu el color rosat de la part de dins, ben sucosa... | Olletadeverdures.cat

Ara arriba l’hora tallar-lo. Francament, la part que ens va resultar més complicada! Nosaltres el vam fer a talls transversals ( de costat a costat) i cada tall d’aquests el vam fer en dos o tres, de manera que quedaven uns tacs d’uns 10 centímetres de llarg per 5 d’ample. Els vam ordenar tots a la safata, els vam cobrir amb la salsa i el vam tornar a posar al forn per escalfar-lo – el vam fer el dia anterior per no haver de matinar…

I ja està!! El resultat és una carn molt tendra i melosa, sobretot al cor de la peça. Queda del color rosat i amb la textura sucosa que heu vist a la foto. De fet, va quedar tan tendre que, en voler-lo treure de la cassola, vam haver d’anar amb compte perquè l’os no surtís sòl! La part de fora queda una mica resseca, però també hi ha qui li agrada i té el seu punt: si s’ha rostit bé, queda cruixent!! A més, és la part més aromatitzada. O sigui, dos tipus de carn en un mateix rostit! Yeah!

Tot i què ens va sortir molt, molt bo, hi ha un parell de coses que canviarem per al dia de Nadal. De fet, una ja us l’hem explicat. Segons la recepta original, les herbes i el pebrot vermell que s’hi havia de posar era exactament el doble. Però el sabor de la carn de porc, molt suau, quedava una mica emmascarat.

L’altra cosa que farem és millorar la manera d’escalfar-lo una vegada fet: ens va quedar una mica fred. Per por a coure’l massa i perdre la tendror que havíem aconseguit al cor del bitxo, el vam tenir poca estona al forn un cop salsejat. Creiem que per a que s’escalfi bé i no es refredi als dos minuts d’estar al plat (això ens va passar…) caldria tenir-lo una hora a 80 – 90 graus (pensant que estarà molt fred quan el tornem a enfornar…) tapat amb paper de plata.

Total, que al final el repte no era tan fort que semblava i és una recepta no especialment dificultosa. Si el féssim sense os, és clar, ressultaria més facil de tallàr; el procés més complicat per nosaltres. Per la resta, només cal tenir un pèl de paciència i anar mullant cada hora el rostit. En aquest cas, més que mai, us puc ben assegurar que la desproporció entre el temps que trigues en fer-lo i en cruspir-te’l és enooooooooorme!!!

Salut!

Massitet

P.S.: Per cert, una curiositat: la recepta l’hem tret d’un Guàrdia Civil afeccionat al cuina… No pregunteu: els camins de la cuina són inescrutables…

Publicat a Amics i familiars, Carns i aus, Manllevades, Receptes | 20 comentaris »

La Masquita: una explotació ecològica alliçonadora

dijous, 4/11/2010

“El vostre projecte requereix tenacitat, paciència i molt d’amor per la terra”. La Margarita, amb qui viatjàvem cap a la Segarra per visitar La Masquita, va trobar les paraules perfectes per explicar què hi ha al darrera d’aquesta explotació agrícola i ramadera ecològica. Un petit tresor amagat en mig d’un tros de país aspre i ressec que t’impulsa més aviat a buscar recer que no pas a doblegar el llom per treballar-lo…

Menys mal que s’hi va posar!
Jaume no anava per a pagès. Però, per aquelles coses que passen, es va acabar trobant al capdavant de l’explotació familiar. Des que vaig saber-ho, una pregunta em rondava el cap: Què porta un pagès involuntari a revolucionar l’explotació familiar i complicar-se la vida d’aquesta manera? Què hi ha, a la rebotiga de La Masquita? Tot això em rondava pel cap des que Maria, l’amiga que ens va obrir la porta de can Jaume i Àngela, em va explicar la seva història…

Unes vaques felices són les joies de la Masquita... | Olletadeverdures.cat

Doncs hi ha molt d’amor per la terra, ja li ho he fet dir a la Margarita . I molt d’amor per l’esser humà, afegiria jo. I molta consciència i treball per dur a terme el canvi necessari que et dicten les teves idees i conviccions. Quan Jaume s’hi va posar, la granja no era ecològica i, de fet, ni se li assemblava. S’hi explotava intensivament el porcí i ell mateix va introduir-hi la sembra directa de cereal suportada sobre sulfats de la tan temuda Monsanto.

Però a poc a poc es va anar adonant que tot allò enverinava la terra. Llavors, un dia, va deixar els porcs, els purins, els sulfats i tot plegat. Ho va fer per convenciment, d’acord amb els seus principis. S’ha documentat, ha llegit i ha evolucionat. No va triar, per dir-ho ràpid i clar, la via més fàcil. Per sort del consumidors conscienciats…

Unes vaques estupendes
La joia de La Masquita –i el fruit més visible del canvi – són les vaques ecològiques. Són de la raça francesa Sallers, famoses entre altres coses per la seva (relativa) facilitat. Aquesta mena d’animalets demana molt poca infraestructura i són molt autosuficients, sobretot en el part.

No em diureu que no són bonics, aquest vedells... | Olletadeverdures.cat

Aquestes senyores les creua amb un bou Charolais, donant lloc a uns vedells simpaticons que surten més semblants al pare que a la mare, tot sigui dit! Es passen un any a l’explotació, la meitat alimentant-se de llet materna i l’altra meitat farratge i cereal (òbviament) també ecològic. Tot, de producció pròpia i manipulat d’acord amb les exigències de la certificació. Traçabilitat absoluta!

Els pobres animalons no es passen gaire temps gaudint d’aquesta vida regalada plena de passejos per camp obert: quan tenen un any d’edat (com a molt!) fan cap a un escorxador amb certíficat ecològic (sí, també són especials: ja ho hem dit, que no era fàcil). La Masquita, doncs, aporta més proves a favor de l’acusació que Josep Pla va llençar ja fa uns anys contra els catalans: que som uns “infanticides” que ens mengem criatures… I mira que són macos a aquesta edat, ells!

Tot intentant comercialitzar-la
Quan un veu el diferencial de preus entre els productes convencionals i els ecològics, es pot pensar que tot són flors i violes; que tot són diners a munts. Però la cosa no va, precisament, així: la producció ecològica té un coll d’ampolla molt fort a la comercialització. Ja us he avisat, que hi havia moltes coses per aprendre – i que La Masquita és un bon lloc per fer-ho.

Cada animaló pot pesar entre 220 i 260 quilos. Jaume ven lots que poden ser d’un vuitè o d’un setzè de vedella. O sigui que ja us en podeu fer el càrrec del paquetet… La carn reposa, durant una setmana, a la cambra i es filateja en el moment de servir-la, de manera que sempre està estupenda.

La traçabilitat comença aquí, a l'arracada!! | Olletadeverdures.cat

Però, tot i això, no sempre s’aconsegueix vendre tota la vedella que mata. De fet, hi ha vegades que l’ha de portar al mercat convencional. Si ho porta a restauració, només volen unes peces i les altres corre el risc de quedar-se sense col·locar… Ara està treballant amb algunes cooperatives perquè li facilita la col·locació, però el gruix de la clientela són particulars que li van a buscar a casa. Si uns interessa, Mas d’En Jaume és la paraula clau per trobar-la per Internet…

Un àpat de la casa [sic]: cigrons i vedella rostida
El resultat és una vedella ben bona i gustosa, tal com ens va demostrar la mestressa de la casa, l’Àngela. Mestra de professió i bona cuinera (no diguis que no!), també està al peu del canó. La foto, tot sigui dit, no li fa gaire justícia. Ara, us puc ben dir que estava ben bona! Ja li he demanat la recepta a l’Àngela, però no sé pas si compartirà amb nosaltres un secret d’aquesta importància!

Vedella ecològica amb poma, prunes i pinyons... | Olletadeverdures.cat

A la vedella la van precedir uns cigronets de l’Alta Anoia que Jaume ha començat a plantar fa poc. Ecològics, com no. Un cop a taula, aquests cigrons em posen en un compromís seriós: la carn està molt bona i les vedelles són la joia… però aquests cigrons es desfan a la boca! Són pura mantega!!! Si em fessin triar entre una cosa i altra, la veritat…

Cigronets ecológics que es desfan a la boca! | Olletadeverdures.cat

Turisme rural: tot intentant tancar el cercle!
Una cosa que m’ha quedat clara amb la visita és que si la vida de pagès és dura amb l’explotació tradicional, la cosa encara es posa més costa amunt amb l’ecològica. Davant d’això, tota font d’ingressos es benvinguda i –com ja han fet amb els cigrons- van posar en marxa un altre projecte: el turisme rural. Han adequat, i ho continuen fent, un segon mas dins de l’explotació, , rodejat de camps de blat, de ferratge i de vaques. Manonelles, es diu.

La Segarra vista de Manonelles | Olletadeverdures.cat

Jaume, que va començar per convenciment ètic i per amor a la terra, està segur que l’agroramaderia ecològica serà molt interessant des del punt de vista financer: és més sostenible econòmicament! El fet de no dependre de productes que ha de comprar a fora –tancant cercles- i que els preus són més interessants, permeten pensar que un cop resolta al comercialització això serà viable. Llavors, sí que es tancarà el cercle virtuós de la sostenibilitat. Alliçonador o no?

No és un projecte fàcil ni tampoc romàntic –en el mal sentit que se li ha donat al terme. Això de la producció ecològica són paraules majors i La Masquita és un bon lloc per aprendre a valorar-ho. Lluny d’ecologistes urbanitzats de discurs fàcil, hi ha una gent preocupada per la salut de la terra i de la seva gent que decideixen apostar per una via incipient i complicada. Benvinguts sou, Jaume i companyia!

Salut! (mai tant ben dit…)

Massitet

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Personatges, Producte | 5 comentaris »

Agermanant Mallorca i Vinaròs: quan pastar uneix la gent

divendres, 15/10/2010

Hi ha ocasions en què servidors de vostès agraïrien tenir un major do de paraula. Trobar sempre les paraules justes per transmetre les emocions i les idees amb precisió, sent original i intentant evitar caure en els tòpics i en les expressions sobades. Avui és un d’aquells dies. Avui, necessitem més del que tenim per poder-vos fer notar, sense emprar paraules buides de tant dir-les, que el passat 9 d’octubre va ser un dia d’aquells que, d’aquí unes dècades, encara recordarem com un dels grans moments de la nostra vida.

Agermanats anirem tots pastant…
Aquell dissabte, ma germana va organitzar un agermanament de cócs que es fan a Vinaròs (comuns a tots els territoris que parlen català des de l’Ebre cap a baix) i les coques mallorquines (també present a les altres illes). La idea va sortir, com sempre, d’una pregunta, d’una curiositat. I d’unes ganes enormes de satisfer-la!

Les primeres passes de l'agermanement, a les 09:00... | Olletadeverdures.cat

Una (llavors) blocaire lectora d’Olleta i (ara) amiga, Xesca Coll de Can Loi, em va preguntar per Facebook si els cócs de què em sentia parlar eren com les coques mallorquines que ella feia. M’ho vaig mirar per sobre, li vaig dir que sí i vaig afegir, com qui no vol la cosa, que un dia prodríem fer una trobada per comparar-les i comprovar en què s’assemblen i en què no.

Dos mestres pastant junts a Ca Massita. Quin luxe!

Nasio i Xisco, dos mestres pastant junts | Olletadeverdures.cat

Per (enorme!) sorpresa meva, no va trigar ni cinc minuts en dir-me que sí, que féssim una trobada per posar-les de costat. Que li diria a Xisco, un amic que ja coneixíem de Facebook, que en sabia molt de pastar. Es així com va nàixer un encontre que vam anomenar, una mica pomposament, Agermanament de cócs de Vinaròs i coques de Mallorca. Ja estava, no hi havia volta enrera: li vaig dir a ma germana i em va dir que si, que endavant. Que ella posava forn per a les coques i casa per als cocaires… Meravelles dels blocs i de Facebook…

El rastre que deixen les mans de Xesca… | Olletadeverdures.cat

El resultat ja el podeu veure a les fotos. Ca Massita, la fleca familiar que ara portama germana, plena de gent: una dotzena de blocaires catalans, dos mallorquins fora de sèrie, una cuinera escocesa que dóna classes a Londres i una trentena d’amics vinarossencs. Com us podeu imaginar, explicar això i què significa per a nosaltres (els Olletos i els Massitos) no és fàcil. Com va dir Xisco : “No tenc paraules”.

Xesca i Xisco: dos mallorquins de melassa puta!
Com totes les coses importants a la vida, tot va començar perquè al darrera hi ha persones entusiastes i desinteresades que diuen “sí” sense pensar-s’ho massa. En veritat, sense pensar-ho gens!! En aquest cas, el “sí” el van donar dos mallorquins que són persones excepcionals, melassa puta com dirien a s’illa: Xesca Coll i Xisco Guarí.

Dos mallorquins melassa puta!! | Olletadeverdures.cat

Si ells no haguéssin dit que creuauen el mar que ens agermana, tot això no hauría estat possible. Sense la seva disposició a volar i a dedicar quatre dies de la seva vida a aquesta experiència, res no hauria estat possible. I no només això: van venir disposats a regalar-nos el seu coneixement, ja sigui en forma de receptaris impressos, d’explicacions orals o de guiatge en el pastar.

Coques mallorquines i cocarois. Quin goig! | Roger Compte

L’herència que deixen a Ca Massita és notable: ma germana i mun cunyat ja han decidit provar de fer les coques de patata i están explorant com fer els cocarrois. Segur que l’estiu vinent hi ha haurà coques de trempó i de pebrot a Ca Massita. No només a la Plaça dels Tres Reis de Vinaròs han deixat marca: estic segur que molts dels blocaires que van aprendre de la seva ma a fer cocarrois ho intentaran a casa seva…

Cóc de tonyina vinarossenc i cocarrois mallorquins | Roger Compte

Si més no, estic convençut que Sara Maria, Mar, Nuni, Starbase i Roger marxen amb una idea força clara de què són això dels cócs i les coques, una història força desconeguda de l’Ebre cap a dalt, tret de les de recapte lleidatanes. I Rachel, l’escocesa que ensenya cuina catalana a Londres, ja ha anunciat que vol ensenyar a fer cócs, coques i repassos… Com m’agrada veure el coneixement repartint-se per aquests móns de Déu!

Coques de patata mallorquines, el gran descobriment del dia | Olletadeverdures.cat

Però el llegat que més m’agrada, el més important, és el personal. Ho sé segur, que Xesca i Xisco tornaran al Maestrat a pastar i a guadir de la vida, com vam fer el cap de setmana passat. També sé que ens tornarem a veure a Barcelona i que Correus en treurà un clar benefici, de la nostra amistat: el llistat de productes a intercanviar és, ja, llarg com un dia sense pa… Melassa puta!

Pastar uneix la gent…
Quan vam posar en marxa tot aquest fregao, la idea era fer una agermanament de cócs i coques. O sigui, d’objectes comestibles. Citant el DIEC, volíem “fer avenir perfectament” dues menges que enteníem que ja eren parentes. Ho vam fer.

Enteu el què vull dir quan dic que pastar uneix?

Enteneu què vol dir, que agermana a la gent? | Olletadeverdures.cat

A fe que ho vam fer: l’àpat va ser extraordinari i vam poder comprovar que casen perfectament i es complementen amb escreix. És més, vam descobrir que hi ha altres delicies que lliguen estupendament (cocarrois i cócs dolços; ensaïmades i farinades de repassos). Ja trobarem ocasió d’explicar-vos-ho millor. Ara, però, volem fer-vos saber una cosa: pastar junts uneix les persones.

I fer cocarrois et permet fer amics... | Olletadeverdures.cat

Sí, estimats. Si mireu les fotos, veureu com mostren alguna cosa més que gent fent un acte més o menys mecànic com és pastar. Hi ha alegria, hi ha complicitats, hi ha estima. Hi ha, efectivament, germanor, una cosa semblant a aquell lligam que hi ha entre (bons) germans. Fixeu-vos en les mirades. En les mans. En els gestos. En les posicions dels cossos…

Els goig de veure als xiquets implicats...

L'interès dels menuts per pastar i el mestre ensenyant | Olletadeverdures.cat

I els xiquets? Heu vist les cares d’alegria i delit plenes de farina? No té preu, veure als nanos decidits a aconseguir una coca comestible o un xocorroc perfecte. O posant tota l’atenció i tota la voluntat en fer un cocarroi perfecte, a tancar amb precisió un cocarroi fent “punta-pessic” o “pessic-volta”, tal com els explicaven Xesca i Xisco… Gallina de piel, txe!!!

L'equip d'organització i producció del fregao | Olletadeverdures.cat

I el que no uneix pastar, ho agermana seure a taula!
Mireu quin bé de Déu. Quanta gent! La major part desconeguts entre sí, asseguts al voltant d’una taula comunitària on es mengen les viandes que ells mateixos han preparat o han vist fer. Alguns, sense haver tocat un pastó en la seva vida. Probablement, sense ni tansols haver-lo vist . Diferents procedències, diferents classes socials, diferents bagatges, diferents generacions… tots rient, menjant, bevent. Vivint…

9 d'octubre: la senyera, sense blau, presidint el dinar... | Olletadeverdures.cat

Allò va ser alguna cosa més que una trobada blocaire, que un dinar d’amics, que una celebració de l’alegria i la joia de viure. Allò va ser tot això, però alguna cosa més. Va ser un agermanament de veritat: fins i tot una font tant asèptica com el Diccionari de l’IEC ens va a favor per descriure la poètica del moment. Allà, vora el mar que uneix el Maestrat i Mallorca, pastar cócs i coques ens va ”fer esdevenir germans, fer estimar-nos com a tals, especialment en sentit místic”. Així ho sentim nosaltres i així us ho hem volgut explicar…

Arròs, cócs, coques, àvies, filles, netes... | Olletadeverdures.cat

Llarga vida als Països Cocalans!

Massitet

P.S.: Aquest post és el primer d’una llarga sèrie que volem dedicar a l’Agermanament. Per aquí volem fer desfilar arrossos al forn, cocarrois, coques de patata, cócs dolços i ensaïmades express per xuplar-se els dits (literalment…).

Publicat a Amics i familiars, Cuina popular, Encontres gastroblocaires, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat | 19 comentaris »