Arxiu de la categoria ‘Verdures i hortalisses’

Patates guisades

dimarts , 3/02/2009

Quan jo era jovenet, al menú setmanal de ca ma mare no faltava un dinar de patates guisades. Era un plat recurrent, sobretot cap a la tardor i  l’hivern, encara que sempre hi havia algun element que el feia diferent: variacions en la carn que les acompanyava,  alguna verdura de temporada, tot sovint la presència o absència de la fulla de llorer, algun altra vegada una culleradeta rasa de pebre roig. Però un cop per setmana teníem patates guisades. D’aquí deu venir, doncs, la meva afecció d’aquest plat de patates i carn, que també solc elaborar els mesos més fredots, humidots, foscots…

Patates, aromàtics i carn. A partir d’aquí, anar jugant…
Tot i ser una recepta que permet variacions múltiples, a casa meva la base sempre ha estat la mateixa: les imprescindibles patates (una mica velletes, que es desfacin… mmmm), una ceba tallada fina, unes llenques de pebrot vermell, un parell de pastanagues trocejades i uns quants grans d’all aixafats. Tot sovint ma mare posava el llorer i de tant en tant variava amb una mica de pebre vermell de la Vera, d’aquell dels potets de llauna.

patates_guisadesSobre aquesta base, es canviava la carn. Han estat bàsicament tres: costella de porc (trocejada com per fer paella), conill (a peces grossetes) i ternera (o sigui, principatins, vedella). Es dona el cas, molt curiós per mi, que quan el plat es feia amb vedella canviava de nom: “ternera en patates”. Mai he sabut perquè, però m’amagrada imaginar que quan es feia amb una carn noble i poc habitual en temps de carències, li canviaven el nom al plat com per fer-lo més reeixit. Heu de tenir present que aquest és un plat que han fet diverses generacions de la meva familia, que no ha estat precissament benestant tot i que mai ha passat carències greus. És el que té ser de poble i tenir un tros de terra i dos animalets per matar…

Les verdures de temporada també han estat un element que feia variar el plat al llarg de l’any: pèssols i carxofes han estat els principals. Ens ajudaven a veure que l’any anava passant i, també, que la temporada de patates guisades arribava a la seva fi o estava, al contrari, ben esplendorosa.

La recepta: una mena de rostit al foc…
La recepta és ben senzilla: en una cassola de fang o de ferro colat és rosteix lleugerament la carn a foc molt baix amb un rajolí d’oli i un parell d’alls aixafats per anar perfumant. Quan ja hagi agafat un coloret uniforme, sense arribar a estar feta, es posen tots els aromàtics de cop: la ceba, el pebrot, la pastanaga, la fulla de llorer. També els pèssols i la carxofa, si és temporada. Si poseu pebre roig no ho feu encara: ja us diré  quan. Llavors ho remanem tot junt, fins que les verdures s’hagin enrossit lleugerament i la carn ja comenci a estar a mig fer. Ara sí, ara el pebrot de la Vera: uns segons abans de tirar l’aigua. Posem l’aigua (o brou de verdures, si el voleu més lligat i gustós…) i ho portem a ebullició. Al cap d’una estoneta, cinc minuts, posarem les patates mal tallades a trossos regulars i ho deixem coure a foc mitjà.

La idea clau és que l’aigua sigui la necessària per a tot just cobrir les patates: ha de quedar sucòs, però aquest plat no es pas una sopa. Si les patates són velles o d’alguna mena farinosa, faran la seva feina deixant anar el midó i espessint el brou, que quedarà força lligat i del color de la patata… Estic salivant només d’imaginar-m’ho…

Salut!

Massitet

P.S.: El plat de la foto és la versió d’hivern (péssols i carxofes), subdivisió conill. Què bones estaven!

Quatre brous bàsics

divendres, 16/01/2009

Aquests dies de gener, amb la panxa encara païnt algun rostit i amb un fred esgarrifós a tot el país, m’ha vingut al cap un post que ja fa temps que volia escriure sobre els quatre brous bàsics que sempre s’han fet a casa nostra. A casa som gent de fer brous amb la intenció de fer sopes o arrossos caldosos. Però també tenim una certa tradició d’aprofitar els brous que resulten de bollir verdures per menjar soles. No sé si es habitual en altres families, però la meva mare sempre els ha conservat per fer sopetes delicioses i ben apetitoses aquests dies que rondem els zero graus… Aquí van els quatre brous (caldos, n’hem dit sempre…) bàsics de la meva famiiiiigliaa… (Cal dir amb accent italià i mig afònic ;-) )

Caldo de verdures
Així, en generic, anomenem a casa meva el brou que resulta de bollir els fessolets, les patates, la ceba i la pastanaga. Plat setmanal, el brou resultant pot servir per fer un bon arròs amb verdures (vegeu aquí una recepta) o també per substituir l’aigua en un guisat de carn o donar un toc més interessant a qualsevol plat de pasta bollida amb aquest brou. Ja veieu, a casa nostra emprem aquest caldo per enriquir en comptes de coure. I no ho fem amb cap pastilla de concentrat de cap multinacional… ;-)

Hi ha una variant d’aquest brou, al qual es pot donar les mateixes utilitats, que és el resultant de canviar els fessolets per carabaceta. Deliciós igualment.

Caldo de col i patata
Una de les variants del bollit de verdura que solem menjar a l’hivern és la combinació de col i patata. Tant si és coliflor com si es col de fulla. Dóna un toc molt particular que va perfecte per fer un arròs amb verdures en versió hivernal; és a dir, amb carxofes i/o péssols. Realment, un arròs a la cassola insuperable quan ara, al ple de l’hivern, aprofitaria el millor moment de tots els seus ingredients clau.

Caldo de peix
Amb aquest brou ja entrem en la gama dels caldos que es fan específicament com a vehicles de cocció (es nota que he xupat molt d’Isma, eh?) per a altres receptes, sobretot sopes i arrossos bollits amb aquest brou. Encara que, tot sigui dit, a casa meva les verdures i els peixos emprats per al caldo s’han menjat sempre. Col·locats en una safata al mig de la taula, ens barallàvem per menjar el màxim possible de patata bullida amb peix i un dit d’allioli a sobre. El ingredients fonamentals són la morralla (barreja de peixos sense sortida comercial que es venen ja pensats per fer brou) i no poden faltar unes galeres i uns cranquets. Verdures: tomàquet, ceba, una llenca de pebrot vermell, patata, alls, porro, una rameta de julivert i un bon rajolí d’oli d’oliva. Nosaltres ho fem sense fregir cap ingredient, bollit “tot en cru” com es diu a casa nostra…

Si no teniu morralla també podeu fer servir les espines i els caps dels peixos que compreu sencers a la pescateria. També podeu demanar aquests menuts de peix al vostre/-a peixater/-a de confiança, que sempre en guarda per als seus clients més estimats…

Caldo de putxero
Em va fer molta gràcia descobrir, no fa tant de temps, que la carn d’olla que jo tenia mitificada com un plat essencial de la cuina catalana no era tant diferent, ni el fons ni en la forma, del nostre putxero cassolà, diari, quotidià i poc mític del Maestrat. El brou que ara us explico, doncs, és el resultant de bollir carns i verdures. La meva mare mai ha segut gaire fan de posar-hi porc, un ingredient que solament posa en putxeros de festa major. Així que en el putxero de cada dia posem pollastre i costella de vedella. De verdures posarem pastanagues, porros, xirivia, nap i una bona branca d’api. També, si en trobem, unes penques (cardos en castellà, no sé com en dieu els orientals…).

En la versió de festa major la mare hi posa un bon tros de cansalada, botifarres d’arròs, genoll de vedella i també pilotes fetes a parts iguals de carn de vedella i porc i amanides amb all, ou i julivert. També alguna fulla de col. En tots dos casos, la utilitat d’aquest brou és coure pasta o arròs que ens menjarem de primer plat i, de segon, una cosa que m’encanta: la carn i les verdures bollides. O sigui, escudella i carn d’olla…

Bonus track: caldo de llangostins
No és (ni molt menys!) un brou bàsic de la meva familia. Ans al contrari, és un brou de festa grossa! Però els passats dies de Nadal hem bollit alguns llagostins  i a casa sempre l’hem guardat. És un brou molt lleuger, ja que resulta de bollir llangostins (de Vinaròs, per suposat!) en aigua abundant durant molts pocs minuts (han de quedar durets). Per tant, no és molt intens. Però el sabor que deixen els llagostins és sublim! El millor brou, des del meu punt de vista, per fer un rossejat. Si teniu oportunitat, proveu un dinar a base de llagostins bollits d’entrada i un arrossejat de primer fet amb aquest brou…

Doncs ja ho teniu! Ja sabeu amb que farem les sopetes, els arrossets bollits i els caldets que menjarem les properes setmanes per recuperar-nos (encara) dels excessos del Nadal. Una amanideta, una arrosset i una mica de planxa de segon… Què millor per passar el fred i acabar de pair-ho tot? Ara que, per no faltar a la veritat, nosaltres procurem tenir-ne sempre algun tàper al congelador. Mai saps de quin embolic et poden treure…

Salut!

Massitet

L'amanida d'Algorta

dijous, 13/11/2008

Avui, que ja torno cap a Barcelona després d’haver estat una setmana a Euskadi, us passo la recepta d’una amanida que em van passar els germans Cuesta, els meus verdulers i fruiters de capçalera mentre vaig viure a Algorta (Getxo, Bizkaia) durant tres mesos. És, com moltes de les coses de la vida, ben senzilla. També, com en tantes altres joies del dia a dia, la clau està en el producte. En aquest cas solament ens en fan falta mitja dotzena: patates, ceba tendra, pebrot vermell, tonyina en oli d’oliva verge extra, un bon vinagre del vostre gust i sal.

amanida_algorta2

El primer que hem de fer és posar el pebrot vermell (gros, de carn gruixuda) a escalibar. Al nostre gust: a la planxa tomba-i-tomba o al forn ben embolicat. Mentre, tallem les patates a rodanxes d’un centímetre de gruix i les posem a bollir en aigua abundant amb sal. Han de ser de les que aguenten senceres la bullida, ja que serán la base de l’amanida. Fem’ho a foc lent, per assegurar-nos que no es trenquen. Mentre, podem anar tallant la ceba tendra (fresca, mentolada) en juliana una mica gruixuda, com la de foto. Ara ja arribat l’hora de muntar l’amanida.

Posem una base de patata. A sobre, les tires de pebrot escalibat empapat del seu propi suc i barrejat amb unes tires de ceba tendra. Tanquem el muntatge amb els tacs de tonyina, que procurarem que sigui d’aquell en pots de vidre i d’alguna bona marca de conserves del Cantàbric: pel cap baix Ortiz; a partir d’aquí Aguirreoa, Don Bocarte o similars. Llavors, agafarem l‘oli que ha quedat al pot de la tonyina, hi afegim una mica de suc de pebrot escalibat que haurem reservat, un glop de vinagre (millor fruitós, no gaire àcid: un gran Forum de Cabernet Souvignon, per exemple) i ho batrem fins aconseguir una vinagreta untuosa i homogènia. Tireu-la per sobre i a taula.

Prepareu pa, de Can Turris per exemple…

Massitet

P.S.: Si ens fa mandra escalibar el pebrot, la solució és(també) senzilla i tant digna com l’original: Pebrots del piquillo de Lodosa. Pedro Luis, si els podeu trobar. En tot cas, quan feu aquesta amanida no falteu mai a la consigna, les mítiques tres P: Producte, Producte, Producte. Pot no semblar-ho, però aixó és una amanida delicatessen…

El salmorejo de Valle

divendres, 29/08/2008

Valle és una senyora nascuda a Córdova que porta a Vinaròs el gruix de la seva vida, com moltes altres persones provinents d’Andalusia que va vanir a buscar millor vida al Maestrat i la van saber trobar. En tots aquests anys, Valle s’ha dedicat fonamentalment al servei domèstic i també ha treballat (poc) en la restauració i la pastisseria. La pràctica diaria i el treball constant l’han convertit en un cuinera de primera.

Un salmorejo de festa
Diuen (jo no ho sé de primera ma) que té plats i prepararcions per llepar-se els dits. Segur que són bons. Però apel·lo al dret al dubte raonable per afirmar que tots aquests plats no poden superar en excel·lència el seu salmorejo. Per sort (i per desgràcia: ara no en trobo cap de tant bo!) vaig conèixer el salmorejo fa uns anys de la seva ma i són un dels plats de festa a casa meva quan ens en regala una bona cassola. De fet, a casa fem festa quan Valle ens porta salomorejo, i no a l’inrevés ;-)

El secret està en els ingredients i en la tècnica
El salomorejo de Valle té un parell de secrets que el diferencien de les receptes més canòniques que he trobar a diferents receptaris impresos i en línia. D’una banda, A més dels ingredients canònics (pa sec, tomàquet, alls, sal, oli, vinagre) hi afegeix un ou cru. Però a més hi ha una secret en la tècnica: Valle ho monta com si fos una maionesa. Anem per pams.

Primer de res, posa tots els ingredients excepte l’oli (això és clau!) en un vas alt i ho passa tot pel túrmix.  Quan tot això està triturat i forma una pasta homogènia, hi va tirant l’oli fent un rajolinet fi. Ara, continua batent la mescla però sense moure el túrmix del cul del vas, tal com si féssim una moionesa. És d’aquesta manera com queda tan cremós i suau com us intento mostrar a la fotografia que il·lustra el post. Queda molt, molt suau. Amb perdó per la insistència, però queda amb el mateix cos que una maionesa casolana. Descomunal.

Massitet

La poètica dels fesolets bullits

dissabte, 21/06/2008

Mai hagués pensat que la verdura bullida pogués ser un plat emblemàtic de res. A veure: a mi m’agrada molt i estic d’acord amb Cap i pota quan diu que és un plat que lamentablement ha desaparegut dels menjadors públics – i de molts de privats, afegeixo jo- del nostre tros de planeta. Ara, d’aquí a ser un plat nacional hi ha uns quants quilòmetres. En tot cas, però, reconec que Jaume Fàbrega m’ha tret de l’error (bé, d’un altre…) i m’ha fer saber que la patata i els fesolets (mongeta, amics del Principat) bullits són una menja molt específica dels Països Catalans. No és, doncs, un plat prosaic i sense cap interès. La poètica de la verdura bullida és evident: és bandera, és tret diferencial, és símbol!

Un plat nacional
Explica el mestre Jaume Fàbrega al seu llibre El gust d’un poble que la patata i mongeta tendra bullida és “un dels plats de verdura més populars de Catalunya”. És present a totes les contrades dels Països Catalans: de Principat al País Valencià passar per ses Illes. En canvi, es veu que “a Espanya no és menja pas la verdura així”. I pensar que quan anava a l’institut vam arribar a proposar, com a acte revolucionari, canviar el concurs de paelles anuals per un de verdura bullida! Nosaltres, que ens pensàvem que atacàvem les essències pàtries amb un acte de surrealisme dalinià o del més pur teatre de l’absurd i estàvem alimentant la cohesió nacional!

Patata, mongeta (fesolets)… i ceba i pastanaga!
La variant que jo us proposo en aquest post és una de les  que hi ha pel país. Es veu que el mínim comú denominador és la patata i els fesolets tendres (el que al Principat en dieu mongeta tendra) ja sigui dels rodons o de perona. segons la temporada. Però al Baix Maestrat el plat es completa amb ceba i pastanaga, com podeu veure a la foto.

La clau de tot plegat és ben simple: producte al més fresc possible, sobretot el fesolet. Quan els aneu a comprar, fixeu si tenen un color verd brillant i humitós. I el truc definitiu; si l’intenteu doblar per la meitat, s’ha de trencar i fer  “crec”. Si es dobla amb facilitat, descarteu-lo! La recepta, ben simple: bullir-ho tot junt amb aigua al vostre gust (a mi el fesolet m’agrada al dente) i ho escudelleu just quan ho aneu a menjar. Ho amaniu amb el vostre oli d’oliva verge extra preferit i la sal que més us agradi. I a gaduir, us ho ben assegur-ho!

Algunes variants
A casa meva la patata i el fesolet són només algunes de les verdures que mengem bullides. Quan és temporada, canviem els fesolets per una bona carabaceta (orientals: carbassó). Llavors, ho solem passar per la batedora per menjar-nos-ho en crema. També ho fem amb els fessolets, aixó del puré, i també amb una barreja de fesolets i carabaceta. Llavors, quan fem puré, li solem posar un rajolinet de llet, però res de formatge. Una altra variant és la patata, ceba i coliflor; també algún cop sense ceba. I a kisumenja li agrada barrejar patata, pastanaga, ceba, nap i xirivia. Diferent i excel·lent!

Abans d’acabar, una cosa ben important: guardeu el brou! Les utilitats són infinites: per fer un arròs bollit o una sopeta per sopar. Per a un guisat de carn o per fer un bon arròs en verdures com el que us vaig proposar aquí

Massitet

Pasta Madràs

dimecres, 28/05/2008

Després de la botifarra de post que us vaig enxufar el diumenge passat sobre la paella, avui penjo un missatge molt més light, tant de llegir, com de fer i (també una mica) de menjar. Avui us proposo una recepta que vaig copiar d’un petit restaurant del Passeig del Born i que es diu La cocotte: pasta amb sofregit Madràs. La veritat és que no tinc ni idea si la recepta del restaurant la fan així, però si no ho és s’assembla molt. En tot cas, si no és exactament el mateix la veritat és que la combinació queda bona i suculenta. Aquí van ingredients per a dues persones:

  • 150 grams de pasta al gust (encara que aqui és curta, queda millor amb pasta llarga…)
  • 1 albergínia mitjana (uns 200 grams)
  • 2 tomàquets molt madurs ratllats (o mig pot de mig quilo si el compreu triturat)
  • 1 cullerada de postre de curry (o la que volgueu, però es tracta que sigui un matís)
  • Sal, pebre i oli d’oliva verge extra
  • 1 litre de brou de verdura o aigua

Peleu l’albergínia i la talleu a daus. la salpebreu i la poseu en un escurridor per a que perdi l’aigua. Al cap d’uns quinze minuts, la poseu en una cassoleta a foc mitjà amb un bon rajolí d’oli. Heu de deixar que es vagi fent fins que estigui molt toveta, gairebé com si fésseu melmelada. Quan ja estigue en aquest punt és l’hora d’afegir el curry, ho remeneu una mica i afegiu ja  el tomàquet, Ho deixeu fins que quedi amb una textura avellutada, melosa, no massa seca. Mentre, haurem bollit la pasta, millor si teniu brou de verdura. La deixem un punt dureta, perquè l’afegirem a la cassoleta on hem fet el sofregit. Llavors, al cap d’un parell de minuts de posar la pasta, apaguem el foc i ja estarà llest.

Al restaurant el plat es deia (es diu?) pasta amb sofregit Madràs, suposo que perquè el curry que empren és d’allà, de Madràs de la Índia. Mireu si ho trobem bó, que vaig afusellar la recepta fa sis anys quan encara vivíem allà i encara ara la fem tot sovint.

Per cert, si mai heu tingut algun dubte sobre què és el curry, us recomano fervorosament aquest post del Gourmet de provincias, que em va aclarir molts dubtes sobre què és un curry i què li diem curry. Que no són, precisament, la mateixa cosa…

El rap de ma germana

dilluns, 12/05/2008

Si la meva mare és la veledora de les tradicions culinaris de la familia, la meva germana va ser la pionera en la seva renovació. Ja n’hem donat algun exemple en aquest bloc. Així, com que no solament de de cuina tradicional viu l’home (pel cap baix jo…) avui us passo una altra de les receptes de la meva germana que fem habitualment a casa nostra: rap al forn amb all porro i pastanaga. Els ingredients són pocs, la recepta és fàcil i el resultat molt encertat. Aquí ho teniu per a dues persones:

  • 2 rodanxes de rap gordetes (gruixidetes, dirieu els orientals…)
  • 1 ceba ben grossa ( o dues de tendres quan sigue el temps)
  • Un parell de pastanagues
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre

Com que m’agrada que el rap que no quede massa cuit (per aixó el demano grosset…), posarem primer les verdures a una safata d’anar al forn tallada fineta, per a que quede melosa, suau. La safata, que estarà untada amb oli, la posarem tapada al forn a temperatura mitjana. Al cap d’uns vint minutets, quan les verdures ja estaran tovetes, posarem el rap salpebrat amb un xorret d’oli a sobre. Ho tornarem al forn destapat, vigilant que el rap no es faça massa. Per donar una pista, amb uns quinze minuts el peix ja estarà, però més bé cruet…

I sí, és veritat, no he pogut evitar fer un joc de paraules com si ma germana fos rapera. L’humor fàcil, que em té dominat…

Bon profit, xiquets!

Massitet

Bledes amb cigrons

dimecres, 7/05/2008

Una de les coses que més gratificacions gastronòmiques em provoca és parlar amb la meva mare. Sí, sí, parlar. Em resulta tant o més gustós que algun dels plats que cuino i també d’altres que menjo. Em resulta tan gratificant perquè ma mare és la font primària d’on surten molts dels plats que després cuinaré i encara més tard em mejaré, tot disfrutant-los. Com ja podeu saber els lectors més assidus, la mave mare és la única veladora dels coneixements i les tradicions culinàries de la meva familia. I aquesta història, conèixer-la i poder recrear-la, és una font inesgotable de plaer en forma de sabors antics, quasi perduts o semioblidats. Un dels darrers resultats d’aquestes converses, a més del cóc de tonyina retrobat, és el plat que us presento avui: cigrons amb bledes.

Simple, gustós i nutritiu (com havia de ser, si no?)
Els cigrons amb espinacs són un plat fàcil de fer però al mateix temps saborós i nutritiu. No debades és un plat de cuina popular! M’explica la meva mare, que ara el cuina excepcionalment, que aquest plat havia estat fixe en els menús setmanals que preparava la seva mare, una dona de camp casada amb un mestre d’obres. Havia de ser, doncs, com l’hem descrit. Jo, que no l’havia provat mai i fins fa poc odiava les bledes, l’he trobat un plat més que interessant i ha esdevingut una manera habitual de menjar fulla verda a casa nostra. Els ingredients per a dues persones són els següents:

1/2 quilo de bledes fresques

1/4 de kilo de cigrons bollits

Per a fer la picada: i llesca de pa torrat, un parell d’alls secs, 6 o 8 ametlles torrades, una cullerada de postres de pebrot vermell de la Vera i un xorret d’oli d’oliva verge extra.

Si volem bollir nosaltres els cigrons, el primer que farem és posar-los a bollir després d’haver estat tota la nit a remulla. També els podem comprar bollits. Mentre es van fent, es posen a bollir les bledes amb poca aigua, que tot just els cobreixi. Si quan els bollim l’aigua es fa molt verda, podem canviar-la quan ja estiguin cuits, per acabar el plat amb aigua neta. Tingueu present com ha de quedar el plat: no gaire aigualit, com el de la foto. Quan els espinacs estiguin a punt de coure’s del tot, hi posem els cigrons ja cuits. Al cap de cinc minutets, hi afegim la picada, que haurem fer aixafant tot els ingredeints secs en un morter i llavors deixatar-ho amb l’oli d’oliva. Tingueu en compte per trobar el punt de liquiditat del plat que la picada us ajudarà a espessir-lo, i no pas poc. I ja està!

En les properes setmanes us passaré la recepta d’un plat semblant, que barreja d’espinacs i fessols (orientals: mongeta blanca) però que s’acosta més aviat a l’olleta de verdures. Encara no l’hem fet, però ja l’hem menjat a casa la mare i és ben interessant…

Bon profit!

Massitet

Truita de faves

dimarts , 29/04/2008

A casa de la meva mare, la truita (així, en genèric) és un plat força habitual, sobretot per sopar. El fet que un o dos cops a la setmana es mengés (es mengi) truita per sopar va ajudar a que el catàleg de receptes fos força variat. Avui us passo la recepta d’una ben primaveral i la que més anys he trigat en saber valorar. De fet, les fotos d’aquest post són de la primera truita de faves que he fet en la meva vida…

Com sempre, la matèria primera és la clau
Per fer la truita de faves (tendres) us heu de procurar unes unes faves ben fresques, si es possible encara amb la seva tavella. No és per fer-vos enveja, però les que vejeu en aquesta foto, i que he fet serveir per la truita, no feia ni 48 hores que les havien collides. És un dels avantatges de ser de poble: al carreró on la meva familia té el forn hi viu una senyora que te un hort on planta diverses coses. Gràcies a aquesta senyora, i moltes altres, jo sempre he tingut molt clar què aporta un producte ben fresc… En tot cas, hi ha parades de mercat (com Cal Neguit o altres pageses de la Boqueria) que en tenen de collita prèvia ben fresques.

La recepta: un sol truc, el foc baix
Per fer la truita solament fan falta unes bones faves i uns bons ous. Ara bé, la cosa té una mica de truc: les faves les hem de fregir en un bon rajolí d’oli d’oliva verge extra a foc lent. Això és important per a que la pallofa de la fava no es fregeixi i es posi erta, o sigui dura. Per tant, foc baix i paella tapada, per a que es vagin ofegant, estofant, més que no pas fregint. Quan a estiguin tovetes, ous i cap a dins. Per fer-vos una idea, per una truita per a dues persones hem emprat un quart de quilo de faves ja pelades i tres ous de pagès mitjans. Si ja sou avançats i coneixeu la truita, podeu fer una variant posant-hi un parell d’alls tendres, que afegireu quan les faves ja porten una estona al foc.

Bon profit, amiguetes!

Massitet

Arròs amb verdures de ca ma mare

divendres, 25/04/2008

Mentre vaig preparant un post sobre la paella (fa mesos que l’estic fent, però és que això parlar de paella per a un valencià és molt arriscat, i vull fer-ho bé!), m’animo a publicar una entrada sobre un dels arrossos que més m’agrada: l’arròs amb verdures, fet amb cassola, tal com l’han preparat sempre la meva àvia i la meva mare. Com veureu, és una recepta molt senzilla i que admet moltes variants, totes relacionades amb les temporades de les verdures.

L’arròs amb verdures tal com l’hem menjat sempre a casa és una arròs sucòs, ni sec (com la paella, per entendre’ns) ni caldós, amb aquell brou espès que solement deixa entreveure alguns grans d’arrosos o els ingredients que l’acompanyen. És un arròs, doncs, que necessita cullera per menjar-lo, ja que queda amb el grans lligat per una mica de brou, Ho podeu veure fàcil a la foto. És per això que s’ha de fer amb una cassola, que reten més el brou, i no pas una paella, que facilita l’evaporació del brou.

Una base, variants infinites
Els ingredients, com ja us he comentat, poden anar variant, però hi ha una base inapelable sobre la qual es poden anar afegint altres ingredients. Començarem per aquesta base i després anirem comentant les possibles variants. Aqui van els ingredients per a dues persones, la mida estàndar a casa nostre:

  • 150 grams d’arròs ( si és DOP Delta de l’Ebre us sortirà més bó ;-) )
  • Una bona llenca de pimentó roig (orientals, pebrot vermell)
  • Una ceba mitjana (tendre quan sigui temporada)
  • Dos dents d’all ben bonicos, grossets (els solc canviar per dos alls tendres en temporada)
  • Una bona pastanaga
  • Un all porro
  • Una fulla de llorer ben llustrosa
  • El doble d’aigua o de brou de verdura que d’arròs (o sigui, uns 300 grams)
  • Opcinal, que això va per gustos: una punta de ganivet de pebrot vermell de la Vera.

El procediment és senzill de collons: tallem les verdures a quadrets petits i de mides semblants. Les sofregim a foc mitjà a la mateixa cassola on farem l’arròs. Els alls es deixen sencers i amb pell, per a que no es cremin. Quan ja estiguen ben enrossides i tovetes, hi posem la fulla de llorer i la punta de pebrot vermell. Immediatament hi tirem l’aigua o el brou de verdures, millor si està bollint.

Ho tapem i ho deixem bollir tot junt uns deu minuts. Llavors, ho destapem, pujem el foc al màxim i quan bulli amb energia hi tirem l’arròs. Quan torni a arrancar el bull, baixem el foc a la meitat. Ara comença un joc que a mi em sembla molt divertit i es anar tapant i destapant la cassola en funció de com estigui de cuit l’arròs. Hem d’anar calculant que l’arròs quedi cuit i que quedi el brou suficient per que quedi sucòs. Tingueu present que l’arròs necessitarà entre 15 i 20 minuts en coure’s. I ja està, ja ens el podem arrear!

Variants ad infinitum
Com podeu imaginar, sobre aquesta base podem anar afegint totes les verdures que us vinguin de gust. o us passo les que més fem a casa i que solen ser les que fem ara, en plena primavera o just quan comença a acabat l’hivern. En tot cas, es tracta d’afegir esl següents ingredients a la base

  • Péssols
  • Carabaceta (orientals, carabassó)
  • fessolets tendres (orientals, Mongeta tendra), tant perona com de ferradura
  • Carxofes (els cors, tallats a quarts)
  • Esqueixos de col-i-flor
  • Pèssols i carxofes
  • Pèssols i col-i-flor
  • Encara que no m’agrada gaire, també es pot combinar amb carxofes i cols; i encara s’hi pot afegir els pèssols. De fet, qualsevol lliure combinació dels elements anteriors és destacable, sempre a gust del consumidor

Una altra manera de variar és jugar amb els brous de verdures. Per exemple, no és mateix si és un bollit de fesolets tendres (oriental, mongeta tendra), patata, pastanaga i ceba; que si li posem brou de patata i col-i-flor. També es pot aprofitar el brou de fer una crema de carbassó. Per cert, que les variacions d’ingredients no canvia solament els sabors, si no també els colors. Si posem pèssols o fesolets tendres, tenim el color verd dominant. Si posem carxofes, tendeix cap als colors negrosos, enfosquits. En cap cas, però, canvia la tècnica: sofregir + bollir + jugar amb la tapa.

I per acabar una confessió. A mi el que més m’agrada és el de la foto: la base més pèssols i carxofes, fet amb brou de bollir col. Sublim.

Massitet