Arxiu de la categoria ‘Verdures i hortalisses’

Bacallà confitat amb crema de carxofes

diumenge, 15/01/2012

La recepta que llegireu tot seguit no és la que haurieu d’haver llegit. M’explico. Resulta que aquest post és el dedicat a La recepta del 15 de mes de gener, que va de carxofes. La nostra idea era fer una crema d’ídem amb salmó marinat. Però quan divendres vaig anar al Mercat de Sants com cada setmana, a l’Isma ja no li quedava bitxo ataronjat… Petit disgust!

Bé, dic disgust per dir alguna cosa. Perquè de fet tenia dues idees i vaig virar ràpidament cap a la segona: una reinterpretació moderneta d’una recepta tradicional de la meva terra que es menja molt per Quaresma: bacallà amb carxofes. De fet, el plat que us portem avui és una mena de recepta de receptes, ja que en versionem una aprofitant-ne una altra: una crema de carxofes que ens encanta i vam aprendre dels cafeters nocturns…

És curiós, perquè no recordava que quan vam penjar el post amb la recepta de la crema ja havia tingut la pensada de fer-la servir per actualitzar l’abadejo pasqual. Així que, com veieu, no és que fos petit: és que no va arribar a la categoria de disgust! ;-) Aquí teniu les mides de sempre; de parella sense fills:

  • 200 grams de crema de carxofes (amb aquesta recepta, la nostra a partir de la dels nocturns)
  • 2 talls de llom de bacallà d’uns 150 grams
  • 1 patata petita
  • 1/2 ceba petita
  • 1/2 pastanaga
  • 2 grans d’all
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pebrot vermell de la Vera
  • Sal

Primer de res, farem la crema de carxofa i la reservarem en una cassoleta on desprès la poguem escalfar. A continuació posarem a bollir la patata amb una mica de sal. Tot seguit, posarem el bacallà en una cassola i el cobrirem d’oli d’oliva verge extra i hi posarem els dos alls aixafats. Ho tindrem a baixa temperatura, sense que l’oli bull i fins que el bacallà estigui cuit. Ho notarem perquè les llesques que té es començaran a separar soles. Quan estigui cuit, el treiem del foc i el deixem reposar.

DSC_0399.JPG

Joc de colors i textures per un plat dels de tota la vida | Olletadeverdures.cat

Ara agafem les patates i les posem al morter amb sal, pebre vermell i una mica d’oli i les anem treballant fins que quedi una pasta homogènia. Reservem. Tallem la ceba i la pastanaga en juliana fina i les saltem a foc fort amb una mica d’oli i sal, de manera que quedin cruixent. Les posem en paper absorvent per a que no s’estovin de l’oli.

Vinga, que ja anem a emplatar. Ja acabem! :-) Agafem la patata i la posem al centre del plat, com per fer d’altar del bacallà (el posarem a sobre). Agafem el bacallà, que haurem escorregut, i el posem a sobre de la patata. A sobre del bacallà, intentant que quedi una mica bonic, posarem les verdures saltades. Per acabar, posarem la crema de carxofa escalfada rodejant tot aquest conjunt.

És una recepta una mica laboriosa perquè demana quatre coccions diferents. Però el resultat val la pena, la veritat. No entraré en la discusió sobre si està millor que la tradicional, perquè no ho tinc clar i crec que tampoc importa. El joc de textures és divertit i les coccions separades fan que cada cosa conservi el seu gust. Ara, per poder gaudir de tots a l’hora has de fer l’esforç de barrejar-los…

En una cosa sí que guanya clarament: és molt més maca; més vistosa. Un plat de festa amb què volem celebrar el primer aniversari de La recepta del 15. Felicitats i per molts anys! :-)

Salut!

Rostit de Nadal 2011: un pollastre de festa major

diumenge, 1/01/2012

Sense cap mena de dubte, el rostit de Nadal que ens hem menjat enguany ha estat el més negociat de tota la història recent dels nostres rostits de Nadal. Com ja us hem explicat un parell de cops, el dia 25 és un àpat molt important a casa nostra i el plat que aquell dia es posa a taula és el més pensat i calculat de l’any. Amb diferència. Còsmica.

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

IMG_4076.JPG

Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

IMG_4073.JPG

Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… :-P . Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

  • 1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
  • 200 grams (aprox) de pernil serrà
  • 200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
  • 200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
  • 12 prunes
  • un bon grapat de pinyons
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
  • 1/2 quilo de tomàquets madurs
  • 1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
  • 6/8 grans d’all
  • Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
  • 1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc!  ;-)

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

IMG_4067.JPG

No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu! :-)

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril :-P . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Crumble de rocafort i porros

divendres, 11/11/2011

Estic segur que a tots vosaltres també us ha passat més d’una vegada: només de llegir el nom d’una recepta, ja sabeu que us agradarà quan la menjareu. És més, només llegir-ne el títol us agafen ganes de cuinar-la. No us cal saber-ne tots els ingredients ni tampoc la tècnica; tot això és secundari i no farà canviar la vostra decisió. Doncs exactament això és el que ens va passar quan al darrer número de la revista CUINA vam llegir això: “Crumble de rocafort i porros”.

Ja sabeu que, des que vam anar a Anglaterra fa tres anys, vam tornar enamorats de la cuina de l’illa britànica més grossa. Sense cap mena de dubte, el crumble de poma és un dels plats que més hem fet, d’allà. I no solament perquè sigui molt fàcil de fer, sinó perquè és ben bo. Per tant, començant per crumble ja ens tenia força guanyats… Si hi ha una menja que li agradi a Kissumenja, aquesta és el formatge: n’és menjadora compulsiva; addicta a qualsevol forma que adopti la llet quallada i en especial, els més forts. Però això no és tot: resulta que Massitet és un gran amant dels porros, que donen un toc molt xulo a arrossos, pastes, olles i cremes de verdures.

DSC_0196.JPG

La crosta de dalt no solament és "sexy", és boníssima! | Olletadeverdures.cat

Ja veieu, tres de tres. Si fos el Trio de Loteries de Catalunya, hauríem tret un dineral! :-P Total, que el vam fer per dinar un diumenge i ens va encantar. Crec que no trigarà gaire en tornar a parar a taula i és probable que el proper dinar de convidats caigui. Perquè? Doncs perquè és fàcil de fer, és original i queda la mar de bé a taula si l’emplates amb una mica de gràcia i acompanyat d’una amanideta . Aquí van les mides de la recepta per a quatre persones que va sortir al CUINA d’octubre:

  • 100 grams de farina fluixa
  • 80 grams de mantega
  • 5 porros
  • 1 cullerada d’oli de nous (o d’oliva verge extra, no passa res)
  • 100 grams de rocafort
  • 250 ml de nata líquida (nosaltres vam posar llet per fer-la més lleugera)
  • 2 ous
  • Nou moscada, sal i pebre

Primer de res, posem els porros a suar a una paella amb la cullerada d’oli. Mentre suen, desfem el rocafort amb la nata (o la llet) i quan estigui ben barrejat, hi posem els dos ous batuts. Ho mesclem i ho treiem del foc. Quan ja estiguin els porros transparents, ho afegim a la mescla anterior; i ho posem a la safata del forn on ho courem. Toquet de pebre i toquet de nou moscada. Llavors, agafem la mantega una mica temperada (no fosa) i la barregem amb la farina fins que obtinguem unes molles (crumble vol dir desmollar)  homogènies de mida irregulars. Llavors, les posem per sobre de la barreja. Mitja horeta a 210 graus haurien de deixar aquestes molles daurades, que és del què es tracta. I ja està. Nyam!

Un parellet de trucs. El primer, mireu que els porros no tinguin gaire aigua ni que la seva barreja amb la nata us quedi massa líquida: sortirà per sota quan l’emplateu. Per experiència pròpia del primer… La segona, no feu les molles del crumble gaire grosses: la idea és que la part de dalt quedi cruixent. El seu contrast amb la part de sota, molsuda, és genial!

Un plat contudent, gairebé de plat únic. Nosaltres la vam acompanyar tot just amb una amanida que vam treure de la revista anglesa Delicious Magazine (properament a les seves pantalles!) i va resultar un dinar prou contundent, d’aquells que més val no tenir un gran postre. No se si m’explico… ;-)  

Salut!

 

Conill rostit amb moniato

divendres, 14/10/2011

Darrerament no sé que fem que La recepta del 15 ens fa anar de reconco. Si hi arribem, ho fem una mica de qualsevol manera. Descomptat, és clar, que ens vam passar l’estiu sense participar perquè no ens en vam enterar! :-( . I a sobre, aquests xicots i xicotes tan ben plantats que porten la iniciativa darrerament ens propesen coses que més que receptes són reptes: ja vau veure com vam patir per fer l’escabetxes el mes passar i ara ens proposen…moniatos! En fi, que una mica més que no arribem a fer una recepta expressament i ens presentem amb aquesta antiga…

Al final, però, hi hem arribat. Ha estat gràcies a l’estupendu Corpus del patrimoni culinari català, que després de salvar-nos per a l’escabetx ara acudeix al nostre rescat amb un fenomenal conill rostit (al foc) amb moniato. Voluntat de no faltar a la cita, una mica d’hores extra a la cuina i una bona recepta i ja està. A fi de comptes, no cal tant per acudir a un esdeveniment que ens agrada molt i al qual volem fer la nostra petita aportació amb la recepta de torn.

DSC_0158 (2).JPG

Un rostit ben tradicional i ben bo amb un toc diferent | Olletadeverdures.cat

La tria de la receta no va ser gaire dificil: descomptat l’ús del moniato per fer panellets, només hi ha dues receptes que en porten. La que fem avui i moniatos fregits amb sucre i canyella. Com a valencià, aquesta escassedat de receptes m’ha sorprés, ja que al meu tros de pais és (relativament) força present en guisats, olles, rostits i arrossos (com la carabassa). Però imagino que es tracta de vestigis de la cuina antiga precolombina, quan la carbassa i el moniato feien la funció que ara assignem a la patata. Sigui com sigui, aixó ens va fer la tria més fàcil. Especialment, si tenim en compte que el conill és a la part alta de les preferències càrnies de la Kissumenja. Per tant, conill amb moniato.

No m’agrada replicar receptes que ja es troben en català a la xarxa. Trobo que no aporta res i més aviat empobreix la gastrosfera.cat. Cosa diferent és si es fan variacions o canvis, cosa que dóna lloc a un plat diferent. És per això que no us reprodueixo la recepta, que trobareu aquí -al web de l’Institut Català de la Cuina. Crec que, ja que han fet l’esforç de posar a l’abast de tothom el seu receptari, el millor que podem fer es redreçar-vos cap al seu web.

DSC_0156.JPG

El moniato es fregeix una mica abans d'afegir-lo al conill quasi cuit | Olletadeverdures.cat

El plat? Curiós. Sobretot per als qui no han menjat mai moniato com a part d’un plat salat. Ara, per mi queda clara quina és la funció d’afegir-lo en guisat com aquests: allargar el plat i donar-li una contundència i un plus energètic considerable. Recomenat per a tardes de digestió llarga i pausada, amb sobretaula animada amb ratafies, licors, anisos i altres digestius tan nostrats com el rostit en qüestió. Ara, nosaltres repetirem: mira que és bo!!!

Salut!

Recepta d’una amanida russa miraculosa

divendres, 8/07/2011

Un dels majors desencontres gastronòmics que hi ha a cals Olletos és, sense cap mena de dubte, l’amanida russa. A un servidor de vostès  li encanta i és, probablement, la tapa clàssica que més m’agrada: la demanaria sempre. En canvi, a Kissumenja no li agrada(va) gens ni mica. Sobretot, per culpa de la maionesa. Tal era el divorci sobre aquesta menja, que mai es demanava a restaurants si anavem tots dos junts. És més: l’amanida rusa era un dels plats que aprotifava per cuinar quan menjava sol a casa. Així eren les coses fins que un dia es va obrar un miracle: Kissumenja va provar l’amanida russa de l’Àtica…

Recepta de l’amanida russa de l’Àtica
Encara que donem raons per pensar-ho, no vivim a l’Àtica. Però ja sabeu que hi anem a menjar de tant i en tant i, sobretot, procurem no perdre’ns cap dels cursos de cuina que fan. Per tant, quan Borja va convocar una classe sobre la cuina de les tapes, no vaig dubtar en apuntar-me. Especialment, quan vaig veure que feien la recepta d’amanida russa, una de les dues millors que he menjat i que ham fet aparèixer un parell de cops a la  pàgina de Facebook… 

DSC_0599.JPG

A mi m'agrada més emplatada a cullerades, però era per la foto... ;-) | Olletadeverdures.cat

Total, que el cap de setmana passat vaig forçar la màquina culinària i vaig gosar preparar l’amanida russa de l’Àtica per sopar. Bé, no exagerem: vaig convèncer a Kissumenja de provar-la, insistint que era molt bona i, de fet, diferent. De tota manera, la tensió es palpava a l’ambient: i si no li agrada? I si la malbarata tirant-me-la pel cap?? Quina llàstima d’amanida! Però quan la vaig posar a taula, la va provar i va fer aquell silenci tan característic, tot el patiment es va acabar: no solament li havia agradat. Li anxisava!! Aquí teniu, doncs, la recepta d’una amanida russa miraculosa per a quatre persones:

  • 2 patates mitjanes
  • 2 pastanagues mitjanes
  • 1 bon grapat de pèsols
  • 1 ceba tendra petita
  • 1 ou
  • Oli d’oliva verge extra
  • Oli de girasol
  • 1 all
  • Pernil, olives, anxoves, tonyina en oli i  pebrots “del piquillo”

Ja veieu que la cosa va carregadeta de bombo, com diem al meu poble! Je! Som-hi va! Primer de res, tallem les patates i les pastanagues a daus, les darreres més petites que les patates. Ho posem a bullir i, quan estigui al dente, ho treiem. Fem el mateix amb els pèsols, que de fet més aviat escaldarem que bullirem. Ho retirem tot, ho posem a escórrer i quan estigui ben sec ho posem a refredar en una safata.

Posem l’ou a bullir  i mentre ens posem a fer la maionesa amb all. De fet, és una mena d’allioli molt suau, amb tot just el punt per donar-li alegria a l’amanida. Borja la fa barrejant oli d’oliva i oli de girasol, per matisar una mica la potència del verge extra. Si ho voleu fer més ràpid, sempre podeu barrejar una mica d’allioli i maionesa de pot. Ara, ja us aviso: el que va seduir a la Kissumenja va ser, entre altres coses, la suavitat de la salsa…

Ar ve quan alegrem la cosa a tope: tallem pernil serrà (uns 75 grams), esmicolem tonyina amb oli (una llauna mitjana), piquem les olives (al gust; no les vaig comptar!), trinxem les anxoves (mitja dotzena; després en posarem més a sobre) i picolem un parell de pebrots del piquillo així com la ceba tendra. Quan les verdures bollides estiguin fredes, ho afegirem tot, ho mesclarem i ho remesclarem amb la salsa… Nosaltres vam deixar tot l’ou bollit per decorar, però si voleu en poder picar a dins.

Ara només faltaria decorar. A la versió de la foto hi vam posar l’ou dur ratllat, uns filets de pebrot vermell, les anxoves i unes olives negres. El resultat és, us ho ben prometo, una amanida russa addictiva. Pregunteu-li a Kissumenja: a partir d’ara hauré de vigilar-la quan en faci a casa!! ;-) Suau però gustosa, amb un anar i venird’ingredients que tornen i marxen sense parar per deixar pas al següent…

Acompanyada d’una cerveseta artesana catalana suau i ben fresqueta, ja podeu dir missa: no us farem ni cas! :-P

Salut!

Llauna de negritos i botifarra blanca

dissabte, 7/05/2011
Feia molt, molt de temps que volia jugar amb llaunes de conserves buides per a presentar tapetes i platillos d’una manera una mica diferent. Bé, d’acord: una mica diferent a casa nostra. No sóc precisament original fent-ho: hi ha bars i restaurants de Barcelona (el Santa Maria i Comerç 24, crec recordar) que ho fan servir. I Ferrán Adriá i Caprabo ho van donar a conèixer en el mai prou valorat llibre Cuina a casa amb Caprabo i Ferran Adrià.
DSC_0003.JPG

Una altra manera de presentar una tapeta... | Olletadeverdures.cat

Total, que quan l’altre dia vaig fer aquella pasta amb negritos i salmó, vaig posar negritos en excés a saltejar. Com que m’en vaig adonar, en vaig apartar un parell de bones cullerades. Sou els que veieu dins d’aquesta llauna. Vaig afegir la botifarra amb els bolets encara calents, de manera que es desfés una mica. En aquests saltats m’agrada posar-hi sal grossa i un punt d’oli d’arbequina cru, que sempre li dóna sabor i un punt de frescor. I ja està. La veritat és que posat així feia fins i tot més festa, el platillo. No?
Salut!

Carxofes rostides amb recepta de l’Àtica

dilluns, 7/03/2011

Ja ho sabeu: el Restaurant Àtica és un dels llocs de peregrinació del gastroblocarisme català, en especial dels de la subespècie metropolitana. No solament perquè un vespre el vam, literalment, bloquejar. També perquè no som pocs els qui anem de tant en tant sols (sí, també anem sols per la vida!! jejeje) a sopar o a dinar el menú del migdia, també molt recomenable. Per això, quan van començar a fer cursos de cuina ara fa uns mesos ens hi hem apuntat sempre… que hem trobat plaça!

Carxofes rostides amb botifarra i pernil
Una de les receptes que ens feia especial gràcia aprendre a fer eren les carxofes rostides. Les havíem intentat fer pel nostre compte, però no ens sortien. Tenien un punt, una alguna cosa que no sabíem que era i que les feien diferents. Ara ja ho sabem: el rajolí de brandi, tal com si fos un rostit de veres! Seguiu llegit i ho entendre tot… ;-)

Agafem una ceba mitjana i la piquem petita. La posem a la cassola a foc baix per a que vagi suant i s’cabi fent gairebé un melmelada. Llavors, hi posem els cors de carxofes tallades a quarts i apugem el foc al màxim durant dos o tres minuts. La intenció es que les carxofes agafin aquell color marronet propi del rostit. Llavors i posem un xorret de brandi i deixem que s’evapori.

DSC_0165.JPG

No hi ha res com demanar la recepta a qui la té... ;-) | Olletadeverdures.cat

Quan ho hagi fet, afegirem el brou de pollastre ( o de verdures, que noslatres ho hem fet i resulta) i la botifarra. El truc està en haver escalfat el brou mentre pelem les carxofes i haver afegit la botifarra tallada a daus per a que infusioni. Com us podeu imaginar, el brou que resulta és gloríós… Per cert, no les heu de cobrir de brou, eh? El suficient per a que es coguin i quedi una mica de salseta…

A partir d’aquí, la cosa ja va bastant a gustos. Borja les sol deixar més aviat duretes, cosa que sorprén un pèl i xoca amb la tendresa de la botifarra. A nosaltres ens agraden un pèl més tovetes, però sense deixar d’estar un punt dures; al dente suposo… Un cop al plat, hi afegiu el pernil ibèric. Si ho fem ara, no es mullarà, conservarà la textura i igualment aportarà el sabor. I l’escalfor farà que el greix quedi fonoset… Oh! Glòria divina!

Per cert, no us oblideu d’un bon tros de pa artesà o casolà: la salseta que queda és literalment addictiva…

Salut!

Irish Stew: la carn d’olla irlandesa?

dimarts , 17/08/2010

Segurament, una de les maneres més habituals que tenim per mirar d’entendre les coses que se’ns posen al davant per primera vegada és comparar-les amb quelcom que ja coneixem. D’aquesta manera, fem nostre allò que tenim al davant; ho fem familiar i llavors som capaços de processar-ho amb més facilitat… I així ho va fer Massitet quan se li va posar l’Irish Stew al davant fa uns dies a Cork: “Ostres, això sembla una mena de carn olla irlandesa…”. 

Carn d’olla? Bé, amb menys verdures i feta amb xai; en tot cas…
Un cop havent-la menjat i havent llegit la recepta en tres llibres de cuina irlandesa (sí, colla, hem tornat carregats…), la comparació seria vàlida en primera instància. A fi de comptes, un Irish Stew (estofat irlandés, literalment…) és una mena de bollit de carn i verdures, com la nostra carn d’olla.

IMGP5202.JPG

Irish Stew del Farmgate Cafe, a Cork (Irlanda) | Olletadeverdures.cat

 

El que passa, com vereu ara a continuació, és que els ingredients són diferents, però la base és la mateixa. La recepta que us passem és la de la Darina Allen, patum de la cuina irlandesa. Es la mater familia de l’escola de cuina Ballymaloe, una santa institució gastronómica a l’illa…

  • 1 quilo i quart de xai tallat a tires grosses (preferiblement de la cuixa, encara que hi ha qui empra xulletes)
  • 5 cebes mitjanes
  • 5 pastanagues mitjanes
  • 1/2 litre d’aigua o de brou de xai (si senyors, hi ha qui el fa amb brou)
  • 8 patates o les que vinguin de gust [sic.]
  • 1 rameta de timó
  • 1 culleradeta de julivert
  • 1 culleradeta de celerí
  • Sal i pebre

Agafem la carn de corder i li treiem l’excès de greix, que posarem en una paella a sofregir. Amb aquest greix, rostirem al foc la carn salpebrada fins que agafi color i la posem en una olla. En el mateix greix, sofregim les cabes i la pastanaga, que passarem a la mateixa olla on tenim la carn. Llavors, ho cobrim d’aigua o brou i ho posem a bollir. Ara hi afegim les patates i el timó.

Ho tapem i ho posem al forn a temperatura mitjana fins que el xai estigui ben tou. Un cop està cuit, retirem el brou per colar-lo (està molt greixós!) i el tornem a posar sobre la carn i les verdures. És ara quan espolsem per sobre el celerí i el julivert. Ja el tenim llest per servir-lo. En algunes cases, del brou en faran sopa. Oi que us sona? En canvi, es veu que més habitual és servir-lo con veieu a la foto, més aviat sucós. Com veieu, la comparació amb la carn d’olla ja ha començat a patinar una mica… ;-)

Un plat de la Irlanda agrícola més pobra…
Segons explica l’Allen en el seu llibre Irish traditional cooking, l’origen del plat es troba en els temps en que l’economia de la illa - com la de tants altres països europeus- era bàsicament agricola. Es tractava d’un plat d’aprofitament lligat a la matança…del xai. Cada cop que una família més o menys benestant matava un xai, compartia amb els amics i veïns un guisat com aquest fet amb les carns de menys qualitat: les costelles amb menys carn, el coll i altres menuts.

Nosaltres el vam menjar la restaurant Farmgate Cafe, a sobre de l’English Market de Cork, un autèntic temple del plaer gastronòmic digne de les  peregrinacions més santes… La sensació que tenim és que el nostre plat deu ser una versió actualizada, és a dir, desgreixada, ja que no teníem la sensació d’estar menjant res tan potent com el què hem descrit… Signes dels temps, això d’alleugerir plats antics…

Si mai aneu a Irlanda, proveu-lo: a banda de ser el plat nacional, està boníssim!

Salut!

Massitet i Kissumenja

P.S.: Val, d’acord, potser no és una recepta massa addient per a l’estiu català. Però acabem de tornar d’Irlanda i us ho volíem comptar! A més, la màxima a Cork va ser de 19 graus… Hi havia dies que fins i tot venia de gust! ;-)

Sopant amb Ada Parellada

diumenge, 13/06/2010

No estimats, no: no hem tingut la sort de gaudir d’un àpat amb la companyia de l’Ada Parellada. En aquest cas, el títol del post és un clar intent, barroer i mal intenciona,t de cridar la vostra atenció cap a aquest post, fent-vos pensar que us explicarem coses d’aquesta xef i comunicadora tant interessant com divertida ;-) . No, no hem tingut la sort… Ara bé, no us enganyem del tot: aquest post és per socialitzar una mica més una recepta que l’Ada va penjar al seu bloc i que nosaltres vam sopar/gaudir divendres passat.

Coquetes Parellada: Bo, fàcil, ràpid, bonic i barat
Ja sabeu que a nosaltres no ens cauen els anells per passar hores a la cuina. Per a mostra, les 12 que ens vam pegar cuinant una llata de vedella el Nadal passat. Però us hem de reconèixer que tenim debilitat per aquelles receptes que quan  són a taula queden la mar de bé però que resulta que es fan molt ràpid i sense gaires complicacions -ni a la cuina ni al mercat!

DSC_0961.JPG

Coquetes Parellada en versió original | Olletadeverdures.cat

La recepta que us passo avui, crec, té totes aquestes característiques. I te una virtut afegida: es pot fer quan tens un grup de gent a casa, ja que les pots deixar cuinades i les pots muntar a darrera hora, de manera que no et perds el vermut mentre estàs acabant de cuinar el sopar. Ja sabeu, el gran càstig del xef afeccionat…. ;-) Amb els ingredients que us dic van sortir set coquetes i va sobrar una mica de pasta de full per fer unes rosquilletes salades.

Una planxa de pasta de full refrigerada

una carabaceta ben llustrosa (vull dir una mica gran)

150 grams de bacó (nosaltres el vam posar fumat)

un polsim generòs d’orenga

Uns talls de formatge que fongui fàcilment

sal

Oli d’oliva verge extra

Primer de res, fem les coquetes de pasta de full tallant-les amb un motllo rodó i coent-les uns 10-15 minuts amb el forn a 180 graus. Mentre, posem a coure el bacó a foc fort i tallat a trossets. Quan comenci a agafar color, afegim la carabaceta (orientals, carbassó) i ho remenem una estona a foc fort. Llavors, baixem el foc, afegim l’orenga i ho tapem per a que es vagi ofegant. Un cop ho tinguem tot cuit, posem el guisat a sobre de la pasta de full i hi afegim el formatge, que es fondrà de l’escalfor del bacó i la carabaceta…

Una variant: amb ceba confitada
Divendres a la tarda, quan vaig obrir la nevera per treure les carabacetes, vaig trobat tres cebes tendres gairebé mortes d’avorriment; i vaig decidir donar-los una alegria: les vaig convertir en confitura de ceba tal i com us vam explicar aquí. Un cop la tenia feta, vaig pensar que podria afegir-ne a un parell de les coquetes per provar a veure què tal. A mi em van agradar les dues, la veritat. Però Kissumenja diu que amb ceba estaven millor, més meloses i saboroses. És cert, encara que necessiteu una dada per valorar les paraules de la meva estimada: es menjaria la melmelada de ceba a cullerades!

DSC_0953.JPG

Coquetes Parellada versionades | Olletadeverdures.cat

Apa, estimats! Ja teniu un plat ràpid, bo, fàcil, bonic, etc, etc, etc… per a quan tingueu poques ganes de currar o molta gent a taula. Si el proveu, ja m’ho direu, eh? Ah, i Ada, perdona per fer-te servir com a eina de màrketing!!! ;-)

Salut!

Massitet

Tomàquets raf madurs fregits

diumenge, 23/05/2010

No estimats, no. Aquest cop el títol del post no és cap de les meves periòdiques parafrassejades de frases fetes o títols de llibres i/o pel·lícules. En aquest cas, el titular es limita a descriure d’una manera clara i directa la recepta que us proposo avui: uns bons tomàquets raf ben madurs fregidets amb temps i carinyo

Resulta que aquest matí he anat a la parada de la Júlia, la nostre verdulaire de referència des que comprem al Mercat de Sants, i tenia els raf massa madurs. A nosaltres, com crec que al 90% de la població mundial que hi té accés, els raf ens agraden per a l’amanida. Però per al nostre gust, han de verdejar una mica. Han d’estar entreverats, de dos colors. Si no, no ens agraden. De fet, els raf madurs tendeixen a pastejar a una mica, com si fossin farinosos.

DSC_0081.JPG

Tomàquets raf madurs fregits | Olletadeverdures.cat

Com que a la vida no hi ha res millor que dir les coses ras, curt i, en el nostre cas, català, li he dit a la Júlia: “Avui els rafs estan massa madurs, posa-me’n d’aquests altres”. Llavors, la Júlia m’ha contestat: “Els has provat mai fregits? Ben madurs i pasats per la paella són  cosa bona”. I nosaltres, que ja fa temps que sabem que una altra de les millors coses que es poden fer és fer cas dels que en saben, n’hem agafat un parell. Ai quina pena no haver-ne agafat més! Que bons estan, els punyeteros! Dolços, sucosos (mireu la foto!) i d’una textura melosa que es desfeia a la boca. Pura mantega vermella!

Només cal partir-los per la meitat, espolsar-los una mica de sal a cada cara i posar-los cap per vall a la paella. A foc lent, tapadets i sense remoure’ls gaire, que els nois són delicats i es desmunten! Quina joia de menja! Sembla mentida, un altre cop, que una elaboració tan simple pugui resultar tan bona. Menys és més, no hi ha dubte…

Avui han acompanyat un talls de vedella a la planxa. Però ja m’estic imaginant uns macarrons untats amb una salsa de tomàquet fet amb aquesta llaminadura i amb un bon parmesà de veritat acabat de ratllar per sobre… Oh! Tornaria a dinar ara mateix!

Salut!

Massitet

P.S..: De vegades flipo de com em puc arribar a embolicar per explicar una cosa tan simple com un tomàquet fregit! Visca la (no) capacitat de síntesi! ;-)