Dolços, pastissos i postres- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘Dolços, pastissos i postres’

Mallorquinets: la coca de patata a Vinaròs

dimarts , 7/02/2012

Un esdeveniment, un fet, es transcendeix a ell mateix quan deixa una herència. No, no cal que sigui res material. De fet, és molt més transcendental quan és intangible, immaterial. Una nova manera de fer. Una altra manera de plantejar les coses. O una recepta nova, quan estem parlant de gastronomia. Vist així, l’agermanament de receptes mallorquines i vinarossenques que es va fer a Ca Massita el 9 d’octubre de 2010 ho ha resultat ser. A petita escala, però transcendental.

Ja us vam dir, en el seu moment, que havia estat un dia memorable. “Digne d’ésser recordat”, segons la definició de l’Diccionari de l’IEC. La visita de Xisco Guarí i Xesca Coll va ser un festival, una festa formidable. Molt present a la nostra memòria familiar. Però avui, un munt de mesos desprès, ja es pot dir que aquella jornada va deixar una herència intangible que, un cop per setmana, pren cos en forma de coques de patata. Un dolç tradicional mallorquí que és espectacular ja quan es fa -el moment de barrejar la patata amb tota la resta mereix ser vist per ell mateix- i que dóna lloc a un dolç eteri i tan fàcil de menjar que no pararies mai.

"Mallorquinet" de Ca Massita. O sigui, coca de patata vinarossenca... | Olletadeverdures.cat

Ja en aquell moment va triomfar i el vam qualificar com “un dels descobriments del dia”. No vam ser els únics en valorar aquestes coques: el mestre forner de Ca Massita i la venedora major del regne li van clavar l’ull i de seguida les van fer per oferir-les a la clientela. Ara són part de l’oferta de la casa, però rebatejades carinyosament com a mallorquinets. Els valencians, si no rebategem les coses i, en especial, si no ho fem amb un diminutiu, Rebentem! Aquí teniu les mides per fer una bona quantitat d’aquestes delicioses boletes de cotó fluix:

400 grams de patata
300 grams de sucre
350 grams de llet
3 ous
100 grams de saïm (catalans peninsulars: segí)
40 grams de llevat premsat (el de forner)
1250 grams de farina fluixa (aproximadament)

Primer de res, bullirem la patata i la passem pel passapuré mentre és calenta -us ho farà més fàcil i quedarà més fina. Un cop la tenim, hi anem afegint per aquest ordre: el saïm, el sucre, el llevat fos dins de la llet i els ous. En cada cas, anirem pastant per a què es vagi fent una mescla uniforme i fina. Llavors, afegim la farina i ho pastem ben pastat per que torni a queda ben fi i ben barrejat.

Ho deixarem reposar per a que pugi, ben tapat per a que no faci crespell. Llavors ho tornem pastar i en fem porcions de vuitanta grams aproximadament i els donem forma de bola. Les posem damunt la llanda i les deixem que dupliquen el volum. Ara ja estan llestes per coure al forn, a 160 graus, fins que agafin un color marró pujat. Les espolsem amb sucre llustre i llestos!

Queden unes coques dolces i molt, molt gustoses. Però sobretot molt toves, flonges, gairebé fràgils. Son delicioses soles i estupendes amb xocolata. Ara, són directament espectaculars amb embotits i formatges. Amb sobrassada, com ja us podeu imaginar. Però hi ha una clienta de Ca Massita, una nena, que se les menja per berenar amb qualsevol cosa. “Estan bones amb pernil, amb formatge… amb tot!”, diu ella. Així que ja ho sabeu: a menjar coques de patata! O mallorquinets, si passeu per Vinaròs!

Salut!

Publicat a Cuina popular, Dolços, pastissos i postres, Manllevades, Receptes | 12 comentaris »

Aprenent d’exalumnes: pastís de taronja i xocolata negra

dijous, 2/02/2012

No és gaire habitual que alumnes i professors universitaris mantinguem el contacte quan s’acaba la carrera. No ho ésper diverses raons: no pots (ni vols!) mantenir contacte més aviat personal amb centenars de persones; ells i elles no tenen cap interès per mantenir-lo amb tu; o senzillament no hi ha res més en comú que una matèria impartida uns quants dies.

Però de tant en tant, et trobes amb persones amb qui t’entens i que casualment han passat per les teves classes. És el cas d’Inés, una alumna que vaig tenir a tercer i que ve de Benicarló, el poble del costat del meu. Normalment, això hauria estat un handicap: els benicarlandos pretenen, sense poder, que el seu poble és com el nostre. I això tot sovint els fa un pèl insuportables a ulls de vinarossencs de pedra picada com un servidor . En aquest cas, però, això de ser tots dos del Maestrat i estar exiliats a Barcelona ha estat un punt en comú important. Sí: efectivament i malgrat tot, els valencians som moooooolt enyoradissos!

Molsut i amb trossos de xocolata. Nyam! | Olletadeverdures.cat

Bé. Això i el fet que sigui força seguidora d’Olleta de Verdures i que jo la segueixi força en la feina que fa a Ara TV i al seu bloc, tots dos dins del web del diari homònim. Per tant, ens anem seguint, anem xerrant i anem intercanviant receptes i recomenacions. Jo, per exemple, li he insistit en la necessitat que tasti la farinada de repassos de Ca Massita. Encara que sigui un dolç vinarossenc… Ella, al seu torn, em va recomenar el pastís de taronja amb xocolata negra de Consuelo, la seva mare, que avui us porto aquí.

La recepta em va cridar l’atenció de seguida. En primer lloc, perquè taronja i xocolata negra és una combinació que em té guanyat d’entrada. En segon lloc, perquè em va cridar poderosament l’atenció el fet que la taronja es posa amb pell i triturada. No seria molt amarg, amb tota la part blanca de la pell? Quina textura tindria, amb la taronja triturada afegida a dins? Aquí teniu el resultat, que no és ni molt menys decebedor!

1 got de farina fluixa (Alerta: els nostres gots eren de 200ml)
1 got d’oli de girasol (busquem un greix de gust neutre)
2 gots de sucre
2 taronges (uns 400 grams, feien)
6 ous
2 sobres de llevadura Royal
Xocolata negra (nosaltres vam fer servir el famós Nestlé Postres)

El primer que farem es triturar les taronges. Les tallarem a quarts, li treurem els fils blancs més gruixuts i la passarem per la màquina amb pell i tot. Reservem. Llavors, agafem els ous, el sucre i la llevadura; hi ho batem tot fins que obtenim una mena de crema fina i homogènia on el sucre s’haurà dissolt força (gairebé no notarem el crec-crec típic del sucre en gra).

Quan tinguem aquesta massa, hi afegim el got d’oli i desprès la farina a poc a poc i tamisada (més que res, per facilitar l’acció i que no quedin grumolls. Quan tornem a tenir una massa fina, afegim la taronja triturada i ho remenem una mica per repartir bé la taronja. Llavors, esmicolem la xocolata amb mides irregulars i la repartim per sobre de la massa. Compte, perquè els trossos més grossos se’n van cap al fons: si vols la xocolata repartida, fes mides desiguals.

Ho emmotllem (si no es de silicona, poseu paper de forn al fons) i ho posem al forn: a 180 graus fins que pugi i després a 170 fins que estigu cuit. Ho controlarema amb el típic escuradents: quan surti sec en punxar el pastís, llestos! Amb aquestes mides va sortir un pastís gran fet en motllo rodó de 22 centímetres i un de petit fet en motllo quadrat de 12×15.

El primer ens el vam pimplar nosaltres amb ajuda de les companyes de classe de flamenco de Kissumenja. El segon, Massitet amb els seus companys de feina. En tots dos casos va triomfar com l’Starlux: queda humit (estil anglés, com ens agraden a nosaltres!), amb força gust de fruita (un toc amargant molt interessant, però no dominant) i amb els trocets de xocolata que et vas trobant ara sí ara no. Diuen que Consuelo cuina molt bé. Si tot està a aquest nivell, no ens estan enganyant!

Bo, tu! Nosaltres el repetirem segur. El proper cop, però, amb una xocolata ben nostrada: la CREO de Tortosa!

Salut!

Publicat a Cuina popular, Dolços, pastissos i postres | 14 comentaris »

Pastís de sara

dijous, 26/01/2012

En Massitet sap perfectament que m’agraden el llom i el formatge. Ho sap de sempre. Però no sap de sempre que m’agraden els plàtans i que m’agrada molt el pastís de sara, que me’n menjaria quatre de seguits si me’ls posessin al davant. Fins que no m’ho va dir ell no vaig veure aquesta relació estranya que tinc amb les coses que m’agrada menjar: no les compro, no les poso a la llista del mercat, no en tinc de reserva per casa… Només de tant en tant em sent dir “ui, anacards, m’encanten, són boníssims, quan estava a Girona en menjava sempre”. És clar, aleshores respon “Com? Des de quan t’agraden? I per què no n’hi ha hagut mai a casa?!!”. Doncs, no ho sé, simplement em passa…

I un dia em vaig despenjar amb això, que volia fer un pastís de sara, que feia massa temps que no en comprava i que m’agraden molt. Vaig buscar la recepta a internet i em vaig quedar amb les de Cuina per a llaminers i Cuinetes. Als seus blogs està molt ben explicada però com que el meu primer pastís de sara va ser un pastís en apuros, us passo la recepta amb notes al peu…

La decoració era imprescindible! | Olletadeverdures.cat

Per a aquest pastís necessitem tres coses: pa de pessic, almívar i la sara. El pa de pessic és millor que sigui del dia anterior, cosa de la que es va encarregar Massitet. Per a fer l’almívar hem de barrejar uns minuts el suc de mitja llimona, 100 gr de sucre i 100 d’aigua mineral. Primera nota mental (o al peu): No deixeu que es faci caramel o haureu de tornar-ne a fer!! A veure, piltrafilla, com vols banyar un pa de pessic amb una cosa sòlida???

Per a fer la sara s’han de bullir 25 gr d’aigua amb 100 grams de sucre durant uns 4 minuts. Això s’aboca damunt 2 rovells d’0u sense deixar de batre. Quan aquest xarop es refreda s’aboca la mantega (125g) a temperatura ambient. Molt bé, vet aquí la segona nota mental: prepara abans els rovells d’ou o tornaràs a tenir problemes amb l’aigua i el sucre!

Per muntar el pastís tallem el pa de pessic en tres talls iguals i el banyem amb almívar (tercera nota: no sigueu garrepes, banyeu-lo bé, sigueu generosos o us quedarà massa sec!); posem al damunt una mica de melmelada d’albercoc (nosaltres no en teníem i en vaig posar de gerds…); tornem a muntar el pa de pessic en una sola peça i hi escampem la sara per tot arreu (nota mental 4: compra una espatula o no hi haurà qui allisi la cosa!!). Finalment s’escampen i s’hi enganxen les ametlles laminades per dalt i per les vores, s’hi espolvoreja una mica de sucre llustre i es decora al gust.

Evidentment, les maduixes de paper no calen, només volia posar una mica d’humor a un pastís que m’havia donat una mica la tarda. El volia dur a l’escola, però sent el primer que feia i amb tants entrebancs no em vaig atrevir. De tota manera, tot i les notes al peu i la decoració de mentida, al final va sortir una cosa comestible i bona.

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Receptes | 11 comentaris »

Muffins de gerds

divendres, 28/10/2011

Estic asseguda al sofà; ja fa dies que porto màniga llarga i m’abrigo quan surto al carrer; ara mateix, si miro per la finestra veig un cel grisós i encara unes quantes gotes regalimant per la barana. A més a més és divendres i comença un cap de setmana llarg per aquells que tenim la sort de poder gaudir del pont de Tots Sants. Aquest és un bon moment per escriure qualsevol tipus de recepta que necessiti forn i que t’embrutis una mica les mans.

Aquest estiu vaig tornar a anar a Irlanda i, gastronòmicament parlant, no va ser tan productiu com quan hi vaig anar amb Massitet. D’una banda, no tothom entén que vulguis pagar una mica més i fer un àpat com cal i, de l’altra, molts dels companys de classe estaven allotjats amb famílies i ja portaven la carmanyola feta de casa, així que jo anava a buscar un sandwich i ens el menjàvem camí de Howth, Glendalough o on fos que anéssim aquella tarda. Això sí, sempre trobes alguna cosa i jo no em perdia l’esmorzar al Poppies de Dun Laoghaire, a Dublín. Al descans de les 11 me n’anava cap allà i demanava les blueberry muffins amb el white coffee. Els nostres amics del facebook ja ho saben perquè no vaig poder resistir pujar-hi una foto!!! Eren impressionants!!!

Aix, quins records... | Olletadeverdures.cat

Ara no fa gaire vaig provar de fer la recepta a casa, però com que no tenia nabius la vaig fer amb gerds. Van quedar lletjos, però lletjos, lletjos!!! Això sí, els vaig portar a la feina i els companys estan encantats que els faci servir de conillets.

Ingredients i preparació:

400g de farina fluixa
175 g de sucre
15g de llevadura Royal
La pell d’1 llimona raspada finament
5g de sal
284g de llet
2 ous batuts
85g de mantega fosa
250g de gerds (frescos o congelats)

Primer de tot s’ha de preescalfar el forn a 200º (180º si és amb ventilador) i s’ha de posar mantega als motlles on posarem els muffins. En un bol barregem la farina, el sucre, la llevadura, la ratlladura de llimona i la sal. En un bol a banda hi posem la buttermilk (un producte làctic difícil de trobar aquí però que es pot fer a casa: s’afegeix a la llet el suc de mitja llimona, es deixa descansar durant mitja hora fins que es comença a fer agre i es remena bé abans d’utilitzar-la), els ous i la mantega.

Deixem un forat al mig dels primers ingredients, els secs, i hi afegim la barreja del segon bol. Remenem fins que els elements es combinin però no excessivament. Aquí és quan hi afegim els gerds, mirant que es trenquin el menys possible. Posem aquesta barreja als motlles que prèviament hem untat amb mantega.

Els enfornem uns 25 minuts fins que pugen i agafen un color daurat al damunt. Els deixem refredar uns cinc minuts i ja es podran treure dels motlles.

Apa, que si havien d'entrar pels ulls!!! | Olletadeverdures.cat

Del gust encara no en podeu dir res, però què en dieu del bon aspecte??? Jjajajaja!! Bon profit!

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Receptes | 13 comentaris »

Xocorrocs, el dolç dels Nanos i Gegants de Vinaròs

dijous, 23/06/2011

Tradicionalment, el dia del Corpus Christi els Nanos i Gegants de Vinaròs fan la seva primera actuació de l’any. Així començava la seva temporada i era un dia molt esperat al poble. A fi de comptes, els Nanos i Gegants són amb tota certesa una de les tradicions més estimades i també més vives de la ciutat. Des de l’any passat, però, el Corpus Christi és el dia que comença la temporada d’un dolç (també) molt nostrat: els xocorrocs. No ho són precisament per la seva antiguetat i ni tan sols per ser molt coneguts. Ho són per les seves característiques, definitòriament vinoarossenques.

Entre la metàfora i l’onomatopeia
El xocorroc neix de les ganes de Ca Massita – Forn de pa de fer un homenatge a la Colla de Nanos i Gegants de Vinaròs. I per fer-ho, ma germana i mun cunyat, amb l’ajuda de l’imprescindible cuiner Juanjo Roda, van idear un producte que recordés a la colla tan com fos possible. Per això el xocorroc és tota una metàfora i, també, una onomatopeia.

Minixocorrocs, per menjar d'un mos. N'hi ha de tres mides | Olletadeverdures.cat

Té la forma del castanyot, unes castanyoles gegants que toquen els Nanos i Gegants en un dels seus balls més estimats. I el seu nom és l’onomatopeia del so que fa aquest instrument quan es balla aquesta dança: xoc-xorroc-xoc-xoc (aquí podeu escoltar-lo). El nom s’arrodoneix per donar idea de l’ingredient clau: estan fets de xocolata. De fet, són una galeta de xocolata. Però no pas d’una xocolata qualevol…

Una galeta amb sabor a xocolata a la pedra
Un dels malnoms amb què es coneix als vinarossencs és el de xocolaters. No pas per res relacionat amb substàncies il·legals, sinó perquè antigament hi va haver fins a tres fàbriques de xocolata a la pedra. Una de les més conegudes era la Serret, que es va arribar a convertir-se en sinònim de xocolata a la pedra. A Vinaròs, dir “xocolata Serret” és dir “xocolata a la pedra”.

Xocorrocs i castanyot. Oi que s'assemblen?! | Foto: Nanos i gegants de Vinaròs

La xocolata a la pedra és un producte tradicional de la zona mediterrània, en especial del que era podríem anomenar Països Catalans. El més famós actualment és el d’Agramunt. Però n’hi ha hagut grans productors a Tortosa o també a Sueca, per citar alguns casos. Una de les seves característiques definitòries és que al cacau se li afegeixen diferents tipus de farines per espessir-lo i donar-li consistència. A Tortosa i a Sueca, per exemple, s’afegeix farina d’arròs. En el cas de Vinaròs, el més tradicional era farina de garrofa.

Sí, colla, garrofa. Cultiu endèmic del Maestrat i, que durant anys, també s’exportava a altres parts de l’Estat i d’Europa per afegir a xocolates i allargar el cacau, tot i que no sempre la declaraven. Una de les característiques que li donen a la xocolata és que resulta un producte cruixent i terrós. Si mai n’heu menjat, ja sabeu de què parlo! Aixó fa, també, que sigui molt difícil de fondre. De fet, no es pot fondre sol si no que cal posar-lo al foc amb llet. Per això la forma més tradicional de menjar-lo era així, a la tassa.

Per recollir tot això, mun cunyat s’ho ha manegat per elaborar una galeta que fos molt cruixent i amb potent sabor a xocolata. Un truquet, i també ingredient clau per fer-la ben nostrada, és que hi posa farina de garrofa. El sabor a xocolata s’aconsegueix posant cacau en pols a la masa de la galeta i s’ha potenciat amb una crema de xocolata posada entre les dues capes de galeta que formen el xocorroc. De fet, crec que es pot dir que és una galeta de xocolata Serret. I molt bona. Ja em perdonareu que ho digui jo, però tot un encert.

Avui és Corpus Christi i avui comença la temporada de Nanos i Gegants de Vinaròs. I de xocorroc. Un pasta que busca sumar innovació i tradició. Una d’aquestes coses que a nosaltres tant ens agraden i que ens emocionen quan surten de casa nostra. Així que perdó, però algú us ho havia de contar!

Salut i Nanos!

Publicat a Comerços, Dolços, pastissos i postres, Producte | 16 comentaris »

Variacions de crema (catalana) especiada

dimecres, 16/03/2011

Anem a ser sincers: tot i que ens havien cridat l’atenció alguna que altra vegada, mai havíem aconseguit organitzar-nos per participar en cap de les convocatòries que circulen per internet cridant a la cuina compulsiva dels blocaires del món mundial.Segurament, no ens devien resultar prou atractives com per mirar de trobar el temps que cal… Tret de La recepta del 15…

No vam participar a la primera perquè va ser en petit comité i no ens vam assabentar. Però a la segona ja hi vam acudir amb una pizza irlandesa i a la tercer, que és la d’avui, també hi acudim. Ells llocs són les persones, diu una amiga meva. Parafrasejant, pensem que les convocatòries també són les persones. I veure el bon rotllo que hi ha al darrera i, sobretot, haver conegut en Xavi i la Sandra d’Els fogons de la Bordeta han estat una gran motivació per acudir amb una recept.

Crema…catalana? No del tot…
La crida del mes de març, molt encertada tenint present que estem a les portes de Sant Josep, ha estat la crema catalana. Nosaltres hem seguit la crida una mica a mitjes. És una crema catalana? Sí. Però… li hem donat el toc que tant ens agrada de les cinc espècies que vam dur d’Irlanda i n’hem fet aplicacions una mica diferents… Com han fet la majoria de les persones qeu hi han participat, de fet: mireu quines receptes! Sant Josep deu estar botant d’alegria…

Les cinc espècies, el cruixent de la galeta, el toc de la fruita... Nyam! | Olletadeverdures.cat

Hem jugat amb pols de galeta, que podeu veure en primer terme a la foto i que hem copiat vilment de Borja, el cuiner de l’Àtica. També l’he espolsada per sobre d’una més tradicional, encara que a dins hi havia maduixes i pinya! És la de la foto, amb una mica de merenga darrera de la fruita -per anar aprofitant les clares! A més, vam fer proves amb pot de iogurt, la pols al fons, a dalt i al mig… La més fotogènica, però, la publicada.

Per cert, que l’escalfor de la crema acabada de fer posada a sobre de la fruita fa que es coguin una mica i soltin un suquet que li dóna un afegit de gust de fruita molt bo… Per cert, que la pols de galeta també dona un punt cruixent i de torrat molt bo, que acompanya perfectament la crema i la fruita. Nostamal, la veritat.

La recepta? Buf, quina mandra! Internet en va plena i nosaltres hem fet servir, sempre, la de la nostra pastissera cibercasolana de referència: la Gemma, de La cuina de casa. Perquè publicar una altra recepta de crema, quan ja n’hi ha de ben bones penjades? Tansols hem canviat la canyella per les cinc espècies. Per cert, avís per a navegants: aquesta barreja dóna un to més marronós a la crema. No us preocupeu, si la proveu!

Salut, crema i cremà, que és Sant Josep!

Publicat a Blocs de referència, Dolços, pastissos i postres, Manllevades, Receptes, Variacions | 27 comentaris »

La curiosa història del plumcake de dàtils

divendres, 14/01/2011

La meva mare és, sense cap mena de dubte, la principal compradora de dàtils del món occidental. Sempre que ve a Barcelona, acabem anant a la La Boqueria o, especialment, a Casa Gispert per practicar la seva compra preferida. La cosa no passaria d’anèctoda amb possibilitats d’entrar al Guiness… si no fos perquè no se’ls menja!!

Per arribar aquí hem recorregut un camí una mica... peculiar... | Olletadeverdures.cat

Senyores que compren dàtils però no se’ls mengen
Sí, estimats, sí. Resulta que la meva mare, una dona amb personalitat, no es menja els dàtils que compra perquè té el sucre una mica alt i els te, diguem-ho així, prohibits. Per no faltar a la veritat, us diré que de tant en tant se’n menja algun dels que compra o, com la història que ens ocupa, ens obliga a comprar. Per a què us feu una idea, us reprodueixo (en mode diàleg de teiatru) la darrera conversa que vam tenir al voltant des dàtils davant la parada dels fruits secs:

Mare: “Que no comprarem uns datilets?”
Jo: “Mare, que no mo’ls menjarem…” (amb to de “ja no sé com dir-t’ho”)
Mare: “Susanna tampoc?” (amb marcat to ascendent, indicant elevada incredulitat)
Jo: “Ja saps que no li entusiasmen”
Dependenta: “Què voldran?”
Mare: “Dos branquetes de dàtils confitats”
Jo: silenci absolut i mirada al cel indicant una desesperació de dimensions còsmiques.

Tot aprofitant l’excedent: walnut, date and honey cake
Total, que quan va marxar es van quedar les dos tires de dàtils menys un: el que es va menjar mentre deia “Va, només un, que tinc el sucre alt”. Davant de la impossibilitat moral de llançar-los, el diumenge passat em vaig llançar a buscar una recepta que ja havia fitxat al 101 cakes and bakes, un llibre anglés fer a partir de receptes de la BBC i del qual ja us hem explicat alguna de les virtuts. D’aquesta rocambolesca (i tant familiar per mi, tot sigui dit…) història surt un dels millors plumcakes que hem menjat i el millor que hem fet. Ni que sigui perquè aquest és el primer! Ingredients per a un bitxo de gairebé un quilo:

225 grams de farina per a rebosteria (o sigui, amb impulsor incorporat…)
30 grams de canyella (els agrada que no veas, als anglesos!)
175 grans de mantega que estigui blaneta
100 grams de ligth muscovado sugar (en podeu trobar a El Corte Inglés, però el nostre moré farà el fet)
50 grams de mel
2 ous
200 grams (aprox.) de plàtans madurs pelats (això vol dir un parell no gaire grossos)
1oo grams de dàtils secs
50 grams de nous

Ja veieu que a les illes no s’hi posen per poc: vingra fruita i vinga dolçor! De tota manera, la recepta és molt fàcil, ara ho vereu. Esposen tots els ingredients en un bol menys els dàtils, els plàtans, les anous i la meitat de la mel. Es bat tot fins obtenir una massa fina (si heu deixat reblanit la mantega la cosa es fa moooooooooooolt més fàcil… ).

El contrast de la crosta daurada i cruixent; amb la molla molsuda és genial | Olletadeverdures.cat

Quan aixó estigui ben batut, hi afegim els dàtils tallats a trossos irregulars i els platans una mica axafats. Es torna a batre tot un parell de minuts i ja es pot posar en el típic motllo rectangular de plumcake (no cal mantega si és de silicona). Allisem la superfície amb una espàtula i ho cobrim amb les anous, fent una mena de crosta com la que es veu a les fotos.

Cap al forn a 160 graus (140 si té ventilador…) durant una horeta i el treiem. Ha de quedar ferm de dalt. Si no ho està, el podeu deixar 10 minutets més. No ens passem de cocció, que la gràcia es que no quedi sec. El desmotllem, el deixem refredar una mica i llavors tirem per sobre l’altra meitat de la mel. Això farà que tingui aquest daurat tan espectacular que, tot sigui dit, els halògens de la nostra cuina han potenciat considerablement…

Per tal que tots els dàtils i els reforços calòrics que portava aquest plumcake (com si fes falta) no acabessin folrant les meves costelles, li vaig proposar a la Kissumenja que se l’emportés a l’escola per compartir amb els seus col·legues. Va triomfar, de la mateixa manera que va trimofar la foto que vam penjar a la nostra pàgina de Facebook. Per això el volem compartir amb tots vosaltres.

És molsut, dens i humit; com ha de ser un plumcake anglès. Amb un potent sabor a platan i dàtils amb el toc cruixent de les anous. L’aroma, una barreja de dolçors on s’acaba imposant la canyella. Ei, brutal. Ja estic pensant que serà el proper que portaré a la classe d’anglès. Que no havíem quedat que la cuina també era cultura?

God save the Queen, redéu!

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Manllevades, Receptes | 38 comentaris »

Coca celestial o el retorn d’un clàssic (quasi) oblidat

dimarts , 11/01/2011

La coca celestial és, probablement, el dolç nadalenc més genuí dels pobles del nord de Castelló. Si bé es cert que es pot trobar a altres comarques valencianes i que hi ha fonts que diuen que és originària de la Ciutat de València, a pobles com Alcossebre, Alcalà de Xivert o Rosell la tenen com una de les elaboracions pastisseres pròpies i més estimades. També a Vinaròs, on jo vaig nàixer, va ser fins fa unes poques dècades un must de les taules nadalenques. Però ja ho he dit: “va ser”…

De menjar de festa grossa a dolç gairebé abandonat
“Juntament amb els pastissets, la coca celestial és el dolç tradicional del Nadal vinarossenc i de no pocs altres llocs de l’antic Regne d’Aragó. Porta els ingredients clàssics dels dolços de festa gran: massapà, cabell d’àngel i fruita confitada –sobretot, carabassat. Ara està molt desapareguda de les taules vinarossenques substituïda per torrons de tota classe i pannetones de tota procedència, però fins fa unes dècades era un dels dolços més importants de l’any”.

Rodoneta i decorada simètricament, fa vinga goig! | Olletadeverdures.cat

El paràgraf anterior l’he tret del capítol del llibre Els dolços i els salats als forns de Vinaròs dedicat a la Coca celestial, que jo mateix vaig escriure. Preparant aquest llibre ens vam adonar que aquest dolç havia estat molt important a les taules del poble fins a finals dels anys setanta. A partir de llavors, però, es va deixar de consumir fins al punt que els menors de quaranta -com un servidor- no recordem haver-me menjat.

Una dada molt significativa sobre el seu delicat estat de salut és que en els darrers anys gairebé no ha estat disponible a les fleques i pastisseries de Vinaròs. Ningú la demanava. En canvi, altres dolços tradicionals van adquirir molt de pes dins del negoci forner a partir dels anys setanta, quan la gent van deixar de fer les pastes a casa i van delegar la seva producció als forners professionals. En el cas de la coca, sembla que simplement es va deixar de menjar de manera molt massiva…

“La coca del Vanity”
La cosa estava així a Vinaròs fins el Nadal d’enguany. Ma germana, que mai havia rebut encàrrecs per fer coques celestials, enguany n’ha venut… prop de 60 ! La major part, demanades amb antelació, un fet realment inaudit. A Ca Farga, l’altre forn que va participar en el llibre, també l’anunciaven amb cartells a l’aparador…Què explica aquest canvi? Ja ens agradaria dir que és pel llibre de dolços vinarossencs! Però la veritat és que no. No directament, en tot cas…

El farcit, de cabell d'angel i fruita confitada. A la base, neula... | Olletadeverdures.cat

La raó és que la coca va aparèixer al número de desembre de l’edició espanyola de Vanity Fair (vegeu aquí la pàgina escanejada) en un article signat pel blocaire Jorge Guitián. El Gourmet de provincias, a qui podem comptar com amic, havia estat a Vinaròs com a membre del jurat del concurs nacional de cuina aplicada al llagostí. En una visita a Ca Massita li vam regalar el llibre i va descobrir la història de la coca que vosaltres també heu llegit. La resta, també la sabeu…

Si, xiquets, sí: Vanity Fair ha posat de moda la coca i la demanda s’ha disparat (permeteu-me dir-ho així…). Ma germana ha rebut trucades que preguntaven per “la coca del Vanity” i ha servit encàrrecs a gent que, de fet, no sabia gaire bé que estava comprant… Què fort, no?? La Vanity Fair, global per definició, ajudant a la recuperació a Vinaròs d’un dolç gairebé perdut!! Meravellosa paradoxa del món que estem construint…

Una recepta ara modesta però llavors luxosa
La coca celestial no només es menja per Nadal. També forma part de les pastes que ensucren tot el cicle de festes d’hivern, entre els quals destaquen Sant Antoni i Sant Sebastià -molt importants a tot el Maestrat, sobretot el primer. Això vol dir que és un dolç important i ho demostra que està feta amb uns ingredients que eren luxosos no fa ni 50 anys.

Massapà -ho sigui, ametlla i sucre-, fruita confitada, ous i cabell d’àngel no és menjaven, ni molt menys, tots els dies. En altres llocs del Maestrat s’hi posen anous en comptes del carabassat, un producte també exclusiu de celebracions importants. Per tant, colla, si mai us trobeu una coca celestial no us penseu que és un producte nou donat a conèixer per una revista global, sinó un peça important de la gastronomia tradicional valenciana…

Veurem com va la demanda aquest gener i si la moda es converteix en consolidació… Tant de bo!

Salut i coca celestial!

Publicat a Cuina popular, Dolços, pastissos i postres, Manllevades | 24 comentaris »

Torró de cacauet: una antiga recepta valenciana

dimecres, 29/12/2010

Existeix de veres un torró de cacauet de recepta antiga? Aquesta pregunta, fruit d’una certa incredulitat, va ser la que em va venir al cap poc després de llegir la primera referència a aquest dolç, el Nadal de 2008. No és ben bé que no m’ho cregués; és que em resultava tan fascinant (i deliciosa!) la possible existència d’aquest dolç, que tot i voler em costava creure-ho. Fins que ens vam trobar amb la insaciable gana de conèixer i la inesgotable saber sobre les tradicions gastronómiques valencianes d’un dels nostres lectors més generosos…

Torro de cacauet… o de Perla
“Algú recorda la recepta dels torrons de cacau, amb canella, llima i sucre de llustre que es preparaven a l’Horta per Nadal?”. Aquest comentari, deixat a l’entrada que dedìcàvem el desembre de 2008 al torró de la meua abuela Consuelo, està a l’origen de la petita gran història que avui us vull explicar. El va fer Perla del Túria, pseudònim amb que signa un lector valencià que ja fa més de dos anys que omple Olleta de verdures de comentaris plens de poesia i de coneixences; de petites joies de cultura gastronòmica valenciana. I és així, amb poesia gastronómica, com comença la història d’un dels posts que, per ell sól, ja fa que posar en marxa aquest bloc hagi valgut la pena.

La veritat és que es mereix una safata de plata... | Olletadeverdures.cat

Va ser Perla qui s’ho va fer tot: la pregunta i la resposta. Jo només li vaig demanar que, si us plau, ens expliqués la història d’aquest dolç i ens fes arribar la recepta si la sabia. Tres dies. Només tres dies després apareixia aquest comentari al post: “Hola Massitet, de vegades les coses es resolen només posar-se. Tinc una coneguda que coneix, quin embolic, un senyora originària de la Valldigna, diu que ella n’ha menjat i que li demanarà la recepta. A veure si entre tots la conseguim”. Entre tots? Ell sòl ens la va portar volant i en safata de plata. Ni una semana feia que havíem sentit a parlar per primer cop d’aquest torró i ja estàvem en disposició d’elaborar-lo.

Una recepta senzilla i prou facileta…
Per donar-vos la recepta, res millor que paraula de Perla. “Vaig comentar-vos que buscaria la recepta del torró de cacaua i aquí el tenim, bells companyons. Una bona amiga l’ha aconseguit d’un poble de la Valldigna”:

1 kg de cacaua (traducció: cacauet o cacau) molta, 1 kg de sucre, 2 rovells d’ou, 1 gotet d’aigua, canyella en pols, sucre de llustre

En una cassola poseu una taceta d’aigua a escalfar. Quan serà ben calenta, afegiu el sucre i remeneu sense descans fins que es cree una espècie de bromera blanca. Baixeu el foc al mínim i continueu la cuita. Amb molta cura i molt a poc a poc, aneu abocant la cacaua mòlta sense deixar de remoure la massa. Feu-ho així fins que esdevinga una pasta fina i ben travada. Traieu la cassola del foc i afegiu-ne els dos rovells.

Remeneu la mixtura molt lentament, plens de paciència, fins que desaparega el rastre de l’ou dins la pasta. Prepareu els motles de fusta i revestiu-los interiorment de paper blanc de seda. Amb la pasta encara calenta, aneu omplint els motles fins que acabeu el contingut de la cassola. Abans que els torrons es refreden, empolvoreu la capa superior amb una barreja de la canyella en pols i el sucre de llustre que li donaran el toc final i no els tapeu amb el paper fins a l’endemà. Almenys han de reposar entre tres i cinc dies abans de consumir-se”.

Color de cacauet i textura entre terrosa i cremosa. Brutal! | Olletadeverdures.cat

Fins aquí, la recepta de Perla. Només un parell d’apunts tècnics. Nosaltres vam fer el cacauet en pols amb la Thermomix. Ara, més que pols era una mena de mantega, de tant de greix que tenien els cacaus torrats! Els vam comprar al Mercat de Sants, els vam pelar, els vam despallofar i els vam moldre. Un altre detall: davant la manca de motlles de fusta, ho vam fer amb el típic de plumcake de silicona… Fàcil de desenganxar, sobretot… Nosaltres el vam deixar assecant-se sis dies i la textura era brutal, molt semblant al del torró de Xixona granulat però molt més cremós. Buf! Increïble…

Una recepta amb intrahistória…
És d’aquesta manera, tant estranya fa uns anys i tan pròpia d’aquesta era Internet que estem fent entre tots, que el torró de Perla (així el coneixem a casa; com, sinó?) es va presentar a casa nostra aquest Nadal i s’hi ha quedat per sempre: és saborosa, deliciosa. Brutal! Si us agraden els cacaus no ho dubteu, aquest és el vostre torró: el sabor de fruita seca d’aquesta mena de massapà és impressionant! En donen fe algunes cares de sorpresa i plaer dels qui el provaven per primer cop…

Però aquesta recepta té un altra história, un altre recorregut més íntim, que li dóna un plus . Són els records familiars de Perla, que va voler compartir amb tots nosaltres en un dels seus comentaris… “Hola Massitet, jo no recorde com es fa, sí que recorde el sabor, intens, quasi melós, ensucrat, embolcallat amb paper de seda blanquinós i emmotlat en un motles que a casa nostra preparava un fuster amic de mon pare. Puc recitar-te una part del procés”, ens contava Perla.

“Aleshores es collia cacaua al bancal, s’assecava, es torrava al forn i una vegada aquí, intervenien la meua iaia i jo. A mi em tocava pelar la corfa, extraure el gallons i posar-los dins d’una coixinera, que fregava i refregava amb intensitat fins que la pell interior es soltava. Després, només calia pujar al terrat o al colomer, posar els gallons dins d’un sedàs, i tal com fan els cuiners professionals amb les coces, iniciar un moviment d’avant arrere per tal de separar els cacaus, blanquíssims gallons, de la pallorfa, que s’enduia el vent”. ”

“Després, a poqueta nit, entra la iaia i jo molíem la cacaua amb una moleta de, trobe que de plom o un material semblant, perquè era de color gris. I aquí acaba el meu record. Després venia ma tia i entre ella i ma mare s’ho endongaven tot. Al cap de tres dies, apa, a menjar. I això és tot, tinc el regust encara a la memòria i voldria reprendre’l, a veure si entre tots ho aconseguim. Algú em va dir una vegada que era típic de Tavernes de la Valldigna, però no ho he comprovat. A veure si s’anima algú d’aquests pobles”. Dos anys després, nosaltres hi insistim: si algú ens sap donar més noticia d’aquest torró, estarem encantats d’escoltar-la… Hem trobat coses semblants, però no és el mateix…

Com no ens ha d’agradar un torró amb aquesta petita gran història al darrera? Com no ens ha d’entusiamar una recepta coneguda (recuperada?) gràcies als comentaris d’un lector apassionat i generòs? Doncs això: un nou tarró ha arribat a cals Olletos i ja s’ha fet tradicional… Moltíssimes gràcies, Perla!

Salut!

Massitet

Publicat a Cuina popular, Dolços, pastissos i postres, Manllevades, Receptes | 19 comentaris »

Un mango, temps i ganes

dissabte, 29/05/2010

Què es pot fer si tens un mango, temps i ganes? De totes les coses que se us puguin acudir, la que jo vaig triar va ser entrar a la cuina i fer una tarta clafoutis de mango.

El mango feia dies que corria per casa i s’estava posant massa madur. Ràpidament em va venir al cap el llibre que la Sara, de Cocina Para Emancipados, ens va regalar al sopar que vam fer al restaurant Àtica el passat 24 d’abril. Tenia la fruita i la recepta, però sobretot tenia ganes d’entrar a la cuina, cosa molt important tractant-se de mi, com molts ja sabeu.

Tant important com tenir els ingredients o les ganes per posar-me a cuinar, és que la cosa sigui fàcil. Com podreu comprovar tot seguit, ho és. A continuació podeu llegir la recepta tal i com està al llibre, però jo la vaig fer només amb un mango i després vaig adaptar les mides de la resta dels ingredients.

5 o 6 mangos
250 grs de sucre en pols
4 ous
25 cl de llet
100 grams de farina

Primer es pelen els mangos, en fem diferents talls i els posem a bullir durant 15 minuts. Hi afegim 150 gr de sucre i els deixem coure encara cinc minuts més.

A banda, barregem els ous amb la resta del sucre, després la llet i per últim la farina.

Quan el mango ja ha bollit els 20 minuts que hem dit, el posem en una safata que pugui anar al forn i hi afegim la barreja anterior. Baixem la temperatura del forn a 200ºC (l’hem preescalfat a 230º) i hi deixem la safata uns 20 minuts.

Un cop passat aquest temps ja tenim les postres fetes, les quals es poden menjar tèbies o fredes.

En un primer moment vaig quedar una mica decepcionada, no estaven malament però tampoc era el que m’esperava. La sorpresa va ser, però, que l’altre tros que vaig menjar i que estava fred em va agradar moltíssim! Per tant, és molt probable que la meva vessant llaminera les volgués tastar massa d’hora i la tarta estigués massa calenta. Per la propera vegada ja ho sé perquè de ben segur que les torno a fer!

Kissumenja

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Fonts documentals, Manllevades, Receptes | 13 comentaris »