Arxiu de la categoria ‘Carns i aus’

Micuit, poma i ceba caramelitzada

dimarts , 26/02/2008

Encara que sembli mentida pel títol, aquest post és per socialitzar una recepta de croquetes. Sí, sí, una croqueta de fetge gras micuit, ceba i poma caramelitzada!! De fet, és una recepta que ja vam prometre fa molt de temps, poc després de parlar del mític (a casa nostra continua sent-ho) I Concurs Interamiguetes de Croquetes. Amb aquesta recepta va concursar Ximet, que solament s’apropa als fogons mitja dotzena de cops a l’any, cinc de les quals per fer els seus (també mítics a casa nostra) brownies. Total, que quan va arribar per participar al concurs (a sobre ens havia dit que no s’hi apuntava!) ens va deixar amb cara de “com s’ho ha fet??” i salivant…

I diu que són fàcils!! El que és difícil és encertar la combinació, Ximo!

Ximet diu que les croquetes aquestes són fàcils de fer. Jo amb això puc estar més o menys d’acord: com veureu tot seguit, es fan com unes de normals i corrents. Ara bé, jo crec que la dificultat i per tant el mèrit d’aquestes croquetes és la combinació d’ingredients. O no hi esteu d’acord? A mi, francament, no se m’hagués ocorregut en la vida fer-les amb aquests components. Ara, us puc donar fe que s’ha de donar les gràcies a qui hagués pensat la barreja! En tot cas, aquí va la cosa explicada en paraules del nostre autor:

Per una banda fas la beixamel: lo típic, fregir una ceba grossa amb mantega i després a poc a poc afegir-li farina i crema de llet”. Aquí jo faig un matís: “lo tipic”, per mi i diverses fonts consultades, és fer la beixamel amb llet sencera i no pas amb crema de llet. Però aquí el mestre ens diu que millor amb crema de llet. Doncs crema de llet!”Per una altra banda, en una paella fregeixes una mica més de ceba i quan ja està dauradeta li posem una poma a daus petits i al gust li vaig afegir una miqueta de sucre (l’última vegada també algú va comentar de posar-li un rajolí de vi). Llavors li afegisc tot seguit, sense cuinar gaire la poma, el micuit i el desfaig bé. Dos o tres minutets i ja ho tenim. Per desfer-ho bé ho vaig pasar pel túrmix i després ho vaig afegir a la beixamel“.

I ja està, tu! A que són fàcils? Si les proveu ho confirmareu! Ja ens ho direu, val?

Uns canalons canònics

diumenge, 3/02/2008

El passat dia de Reis, al dinar familiar vam menjar canalons de carn. Dit així, no té res d’extraordinari. Bé, potser la data és una mica particular, ja que la tradició no parla de canelons per al dia de reis, precisament. Però per a nosaltres, aquella menjada de canalons té una significació especial: feia anys que no en preparàvem a casa i, a força de no fer-ne, vam haver de recuperar la nostra recepta.

Recuperant la memòria

Tot s’ha de dir: a casa meva no som gaire de canelons. Vull dir que no ha estat mai un plat gaire implantat: per Nadal i poca cosa més. A més, com que solíem fer dinars propis del model de família extensa mediterrània, a casa meva els feien sobretot les tietes de l’altra banda. I mira tu per on, un dia al mig de les festes de Nadal d’enguany (2007) la meva germana va fer la pregunta: “I si per Reis preparem canelons?”. I la meva resposta va ser una altra pregunta, renec valencià inclòs: “Òstia, vale! Però com els farem?”. Per sort estava ma mare a prop i va respondre: “Com els feia l‘abuela: rostirem la carn i després farem els canalons”. Doncs ja està tot dit…

canelons_al_plat.jpgEfectivament, la dipositària de la recepta era la meva àvia. Però l’avia fa anys que va morir i ja molt abans del seu traspàs es van deixar de fer canalons de carn rostida a casa. Així que tocava recuperar la memòria… L’exercici no va ser gaire complex, tot sigui dit un altre cop… Resulta que ma mare tenia ben present com anava la cosa i de seguida ho vam tenir enllestit. Ai, senyor, no sé que seria de la nostra cuina sense ella…

La recepta del rostit

Primer de res, rostir la carn al forn. Resulta que, sense saber-ho, a casa meva sempre s’ha fet el rostit a l’estil Fermí Puig, del qual alguns ja sabeu que sóc un fan convers. Així que vam posar a rostir 1’5 quilos de carn (un pit de pollastre, un bon tros coll de porc i un tac de vedella) amb ceba i una cabeça d’alls, un farcellet aromàtic amb llorer, farigola i romer; tot ben regat per oli d’oliva, brandi i aigua. A casa meva, aquesta barreja de líquids es coneix com “el gotet”: en una vas dels de 200ml. de sempre, es posa un terç de cada cosa i es tira per sobre de la carn i les verdures. Tot plegat ho vam deixar rostir ben rostit, tal com es pot veure pel color de la carn en aquesta foto.

I ara, a picar la carn; després, a farcir

Com que la gràcia de la recepta era recuperar la manera antiga de fer, la meva germana va comprar una maquina de picar carn manual i així ho vam fer: tirant de la manivel·la per torns, amb el meu fillol com una mostra més de l’explotació laboral infantil que hi ha al món. Quan ja estava tota picada, amb bona part de la ceba del rostit inclosa, hi vam afegir un xorretó de beixamel líquida per amorosir la mescla i ens vam posar a farcir. La pasta va ser la Fadaic que no es bull: tot just la poses a remulla mitja horeta i ja la tens llesta. La vam deixar assecar-se a sobre d’un drap de lli i a farcir-los a mà: així, com a la foto, fins a fer-ne uns cinquanta, que són els que van sortir amb aquestes quantitats.

I la beixamel?

Doncs la vam preparar a l’estil familiar: feta amb oli d’oliva en comptes de l’oficial mantega afrancesada i deixant enrossir una farina de força per a que la salsa aguanti l’estructura en el gratinat. Llavors afegim llet sencera sense bullir fins a tenir la densitat volguda: van caler gairebé dos litres de llet per a tapar el primer round de canalons que ens vam cruspir, uns quaranta. Per donar el toc clàssic, un polsim de nou moscada.

El resultat: els canalons canònics

És impressionat com de saborós pot ser la recuperació de la memòria històrica familiar: els canalons van resultar excel·lents, amb un sabor al mateix temps suau i persistent que t’omplia la boca d’un sabor melós on dominava la carn. La textura, suau, feia que es desfessin a la boca gairebé sense mastegar… Resulta que la màquina manual deixa la carn més melosa, sense pilotetes ni grumolls, i això es nota al resultat final.

canelons_cremosos.jpg

O sigui, que ens pensàvem que havíem perdut la recepta familiar i quan ens vam posar a fer-ne ens vam trobar uns canalons canònics. A partir d’ara, l’estàndard de qualitat dels canalons és aquest. A partir del dia de reis de 2008, a casa nostra els canalons es fan així.

Massitet

P.S.: Noteu que he fet servir canalons i canelons, totes dues accepcions acceptades per l’IEC. Ara bé, sembla que canelons és la primigènia, la més legítima. Però a casa meva sempre n’hem dit canalons…

I Concurs Interamiguetes de croquetes

divendres, 16/11/2007

El passat 20 d’octubre un bon grapat d’amiguetes ens vam reunir per fer un concurs de croquetes cassolanes que havíem convocat el passat juliol en un dels múltiples sopars que vam improvisar al llarg del mes i que ens van dur a descobrir llocs com La Taverna del Clínic, Rosal 34 i el Sureny; o reincidir en el D.O., tots a Barcelona.

Va ser precisament arran de provar croquetes en diversos d’aquests llocs (especialment al Sureny) i dels comentaris que alguns amiguetes van fer sobre la passió que sentien per les croquetes (en algun cas, desconeguda per a qui escriu, i mira que hem menjat cops junts!) que vam dir de fer un sopar basat en aquesta menja. I d’aquí al concurs, un pas: que Maria digués que ella no pensava cuinar (as ever, d’altra banda….jejejeje) i que nosaltres li diguéssim que fes de jurat. Apa, ja estem embolicats!! ( i com ens agrada estar-ho…).

Els candidats
Després de mesos de preparacions i especulacions sobre qui participaria en el concurs i amb quina recepta ho faria (era un dels secrets més ben guardats entre els membres de la colla… tu diràs!), el misteri sobre les candidatures no es va resoldre fins el mateix 20 de novembre a quarts de deu, hora de la convocatòria del concurs. Resulta que Ximet (altrament conegut com el niño Stivella; així, amb s aspirada…) havia dit el dia abans que finalment no concursava però es va despenjar amb (com veureu tot seguit) una de les millors ofertes de la nit. Aquí va la llista de candidats i les seves aportacions:

Maribel: Croquetes de tonyina. Un clàssic del receptari croquetaire universal amb el qual ja ens havia deleïtat -toma barbarisme!- en un sopar unes setmanes abans.

Julián: croquetes de pernil serrà. Una altra recepta de tall clàssic; molt destacable si partim de la base que fa quatre dies -en el sentit literal de quatre dies…- Julián no cuinava.

Massitet: Croquetes de pollastre. A la cerca de la recepta clàssica, no fos que prenguéssim mal al primer concurs…

Kisumenja: croquetes de rap. El gran repte de la nit: dins del grup triomfen les croquetes de rap que fan a la pastisseria Mauri de Barcelona i, xul·la com és ella, es va marcar el farol – llavors ho vam entendre així…- de fer-les. Ella, que diu que no cuina…

Ximet: Croquetes de fetge gras, poma i ceba caramelitzada. Va trencar la línia (ultra?)clàssica de la nit amb una proposta molt contemporània, arriscada i (ell no ho sabia quan les va fer) tècnicament força complexa… I no volia participar! Que cabróóóóóóón!

El concurs es va celebrar a Can Maribel, que te una característica paradoxal: tot i ser la casa més petita de tots els participants, és l’única que està estructurada per encabir una dotzena de persones. Fet l’eufemisme, resulta que com és un estudi, els llits poden fer de sofà, les tauletes de nit de barra… En fi, que compleix la màxima minimalista del “menys és més”. Pobra Maribel, quasi sempre rep ella!

El resultat
Sense cap mena de dubte, el resultat va ser el més inesperat: el jurat es va rajar i no va votar!!!! Al final, el jurat eren la Marta (que es va apuntar a darrera hora i ja no cuinava d’entrada) i la Maria (en principi ho eren ella i el Julián que no cuinava, però com que el xicot s’ha apuntat als fogons, va causar baixa). Al final, en un atac de correcció política, no van voler votar perquè deien que totes estaven molt bones i que seria injust sotmetre-les a votació. Total, que no es van atrevir!!! Si volieu sopar croquetes sense cuinar només ho havieu de dir, redéu! En fi, santa paciència…

(Un dels avantatges que te ser el gestors del bloc és que pots donar les versions que vulguis – per esbiaixades que siguin. Oi, jurat? jejejeje)

A la foto que hi ha aquí dalt podeu veure les creoquetes. Les de Ximo són les més negretes (va tenir un incident amb l’oli), les que rodejen el tomàquet xerry per dalt i la dreta són les de pernil de Julián; les de sota i una mica a la dreta del mateix tomàquet són les de pollastre de Massitet; les més situades a l’angle inferior esquerra de la foto són les de tonyina de Maribel; i les que es veuen a l’angle superior dret són les de rap de Kisumenja. Enveja, oi?

Massitet i Kisumenja

P.S.: Per si se us ha escapat, a la llista de participants hi ha enllaços als post amb les receptes de les croquetes…