Arxiu de la categoria ‘Carns i aus’

Rostit de Nadal 2011: un pollastre de festa major

diumenge, 1/01/2012

Sense cap mena de dubte, el rostit de Nadal que ens hem menjat enguany ha estat el més negociat de tota la història recent dels nostres rostits de Nadal. Com ja us hem explicat un parell de cops, el dia 25 és un àpat molt important a casa nostra i el plat que aquell dia es posa a taula és el més pensat i calculat de l’any. Amb diferència. Còsmica.

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

IMG_4076.JPG

Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

IMG_4073.JPG

Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… :-P . Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

  • 1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
  • 200 grams (aprox) de pernil serrà
  • 200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
  • 200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
  • 12 prunes
  • un bon grapat de pinyons
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
  • 1/2 quilo de tomàquets madurs
  • 1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
  • 6/8 grans d’all
  • Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
  • 1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc!  ;-)

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

IMG_4067.JPG

No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu! :-)

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril :-P . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Galtes de porc rostides amb rom negre, llimona i mel

divendres, 23/12/2011

A cals Olletos, el Nadal comença el 22 desembre. És una tradició que vam instaurar ara fa quatre anys, quan Kissumenja va començar a treballar de mestra. Aquell dia, el darrer de classes, sempre cuinem galtes de porc. Aquesta mena de nova tradició va arrencar una mica així sense voler. Per celebrar el primer cop que tenia vacances de Nadal, vaig decidir cuinar-li un plat que feia poc (després de sis anys festejant!) que sabia que li encantava. Des de llavors, no ha fallat cap dia: cada any, el 22 de desembre, galtes de porc.

DSC_0343.JPG

El daurat que agafa la ceba ja anticipa que estem davant d'un bon plat... | Olletadeverdures.cat

Normalment, la recepta la trio a darrera hora. Un o dos dies abans. Però enguany, la tenia decidida des de maig. La raó? Molt fàcil: quan vaig penjar aquest post amb les galtes de l’Àtica, un dels lectors que més ens cuida i ens alimenta l’ànima gastroblocaire ens va deixar una recepta que em va captivar només llegir-la: galtes rostides amb rom de canya, llimona i mel. Es tracta de Perla, valencià militant i gastrònom sempre sorprenent. Es podrien dir, perfectament, les galtes de Perla…

La recepta
És un plat tan senzill com efectiu. Directe, com ens agrada a nosaltres: sabors clars, nets i reconeixibles. I potents, molt potents. Compte, de fet, amb la llimona… Agafem les dues galtes de porc amb os i les passem per un plat fons on tenim el rom de canya. Que s’empapin ben empapades. Les salpebrem i les posem a marcar en una cassola que tindrem al foc. Mentre les segellem, tallem un parell de cebes en juliana i esclafem quatre o cinc alls. Ho posem en una safata d’anar al forn amb un rajolí d’oli al fons. Quan les galtes estiguin marcades, les posem a sobre.

Ara bé la part més original de la recepta. A la cassola on les hem marcades, hi afegim una bona cullerada de mel i mitja llimona espremuda. Ho aprofitem per desgreixar el fons de la cassola i per a que es faci una mica de caramel. Ho llencem per sobre de les galtes i la ceba i cap al forn!

En principi la recepta ja està. Jo però, he decidit afegir el culet de rom que ha sobrat d’emborratxar les galtes i un petit rajolí d’aigua, per por que no quedessin massa seques. Les courem durant un parell d’hores. Els primers vint minuts, a forn fort: 220 graus. Després, baixarem a 170. Sempre, però, mirarem de regar-les amb el suc cada vint minuts, per a que no quedin massa seques. Sempre, amb la part de l’os tocant la cassola.

Ei, colla. Grans. Molt grans. Aquesta elaboració passa al receptari familiar dels Olletos des d’ara mateix. La segona aportació de Perla, per cert: ja hi tenim aquest torró de cacauet. Salivant només d’enllaçar-lo… :-)

Salut i bon Nadal, gent!

Arròs el hanout (o història d’un llepafils)

dijous, 1/12/2011

Si els senyors de l’Institut d’Estudis Catalans coneixen mai el meu fillol, aprofitaran l’ocasió per introduir una frase com aquesta per il·lustrar la definició que el diccionari dona de llepafils: “Sebastià és un llepafils: només li agraden tres o quatre coses de menjar”. Sí, estimats, el meu fillol és una mena d’ovella negra gastronòmica a la nostra familia, tastaolletes i un pèl golafres per mandat genètic. Seguint al Diccionari de l’IEC, jo no conec a ningú més “triat excessivament, escrupolós, en el menjar”…

Això sí, les tres o quatre coses que li agraden les menja compulsivament: la truita de patata de l’abuela Salin (la matriarca Massita…), la fideua de la idem, la carn a la planxa sanguinosa, la sopa del putxero, les arrossos secs i sense “coses” (sobretot si són verdures)… I sobretot, sobretot, els plats amb espècies. Haurieu de veure com es menja els entrepans de shawarma del pako del costat de casa! :-o

Total, que sabedor de les manies culinàries que acumula la criatura en qüestió, un dia li vaig suggerir a ma germana que li comprés un paquet de ras el hanout. Li agradava molt i de sempre  el curri (ep, que té 13 anys!) i vaig pensar que podria explorar aquesta altra barreja marroquina. I la cosa va triomfar com l’Starlux, tu!  A base de proves i tastets diversos, la criatura s’ha muntat un plat de creació pròpia que respon als seus gustos personals i de nom un punt catxondo: l’arròs el hanout . Aquí va la recepta, via ma germana, per a la (també força) típica parella amb fill preadolescent:

  • 6 pintxos morunos
  • 250 grams d’arròs bomba
  •  Ras el hanout
  • 1/2 carabaceta (carbassó)
  • 1/2 albergínia
  • Aigua i sal

Agafem una paella (això és important) i sofregim els pintxos amb una mica d’oli d’oliva verge extra. Els reservem. Llavors a la mateixa cassola on hi ha la substància (ma germana dixit) dels pinxos, afegim aigua a bollir amb el ras al hanout. Al gust, però amb un mica de criteri que els pintxos, com dirien al meu poble, ja van carregats de bombo! Deixem que l’aigua arranqui el bull i llavors hi afegim l’arròs. Ho courem fins que perdi l’aigua.

392793_1901636240787_1838138017_1302181_1419266552_n.jpg

Fent el post he descobert que no l'he menjat mai!! Oido, cocina??!! | Foto: Sebastià Cervera

 

Heu d’anar amb compte amb el liquid, ja que l’arròs ha de quedar meloset (ma germana dixit un altre cop) i no pas nedant en aigua, com podeu veure a la foto. Un pista: 2’5 cops el volum de l’arròs en aigua. Per acompanyar, fem uns xips de carabaceta i alberginia que posarem al costat del plat, de manera que l’artista que ha insipirat aquest plat pugui decidir si està en mode llepafils intens o moderat…

La recepta és obra de ma germana, però el nom li ha posat mun fillol. A banda de punyeteret a la taula, té una vena creativo-catxonda molt marcada i molt divertida, que explota jugant amb els jocs de paraules i els dobles sentits. I no, no és passió de padrí: no trobeu que juntar arròs amb ras el hanout té el seu punt? ;-)

Total, que el plat en qüestió forma part del rànquing de plats preferits del llepafils major del regne, competint amb les sopetes, les tortilletes i les patatetes fregidetes de la matriarca. Ah! I la foto és de l’artiste, que se’ns ha afeccionat a la cosa. Si és que te totes les gràcies, mun fillol… ;-)

Salut!

Conill rostit amb moniato

divendres, 14/10/2011

Darrerament no sé que fem que La recepta del 15 ens fa anar de reconco. Si hi arribem, ho fem una mica de qualsevol manera. Descomptat, és clar, que ens vam passar l’estiu sense participar perquè no ens en vam enterar! :-( . I a sobre, aquests xicots i xicotes tan ben plantats que porten la iniciativa darrerament ens propesen coses que més que receptes són reptes: ja vau veure com vam patir per fer l’escabetxes el mes passar i ara ens proposen…moniatos! En fi, que una mica més que no arribem a fer una recepta expressament i ens presentem amb aquesta antiga…

Al final, però, hi hem arribat. Ha estat gràcies a l’estupendu Corpus del patrimoni culinari català, que després de salvar-nos per a l’escabetx ara acudeix al nostre rescat amb un fenomenal conill rostit (al foc) amb moniato. Voluntat de no faltar a la cita, una mica d’hores extra a la cuina i una bona recepta i ja està. A fi de comptes, no cal tant per acudir a un esdeveniment que ens agrada molt i al qual volem fer la nostra petita aportació amb la recepta de torn.

DSC_0158 (2).JPG

Un rostit ben tradicional i ben bo amb un toc diferent | Olletadeverdures.cat

La tria de la receta no va ser gaire dificil: descomptat l’ús del moniato per fer panellets, només hi ha dues receptes que en porten. La que fem avui i moniatos fregits amb sucre i canyella. Com a valencià, aquesta escassedat de receptes m’ha sorprés, ja que al meu tros de pais és (relativament) força present en guisats, olles, rostits i arrossos (com la carabassa). Però imagino que es tracta de vestigis de la cuina antiga precolombina, quan la carbassa i el moniato feien la funció que ara assignem a la patata. Sigui com sigui, aixó ens va fer la tria més fàcil. Especialment, si tenim en compte que el conill és a la part alta de les preferències càrnies de la Kissumenja. Per tant, conill amb moniato.

No m’agrada replicar receptes que ja es troben en català a la xarxa. Trobo que no aporta res i més aviat empobreix la gastrosfera.cat. Cosa diferent és si es fan variacions o canvis, cosa que dóna lloc a un plat diferent. És per això que no us reprodueixo la recepta, que trobareu aquí -al web de l’Institut Català de la Cuina. Crec que, ja que han fet l’esforç de posar a l’abast de tothom el seu receptari, el millor que podem fer es redreçar-vos cap al seu web.

DSC_0156.JPG

El moniato es fregeix una mica abans d'afegir-lo al conill quasi cuit | Olletadeverdures.cat

El plat? Curiós. Sobretot per als qui no han menjat mai moniato com a part d’un plat salat. Ara, per mi queda clara quina és la funció d’afegir-lo en guisat com aquests: allargar el plat i donar-li una contundència i un plus energètic considerable. Recomenat per a tardes de digestió llarga i pausada, amb sobretaula animada amb ratafies, licors, anisos i altres digestius tan nostrats com el rostit en qüestió. Ara, nosaltres repetirem: mira que és bo!!!

Salut!

Blocaires, carbassons i programes de televisió

divendres, 30/09/2011

De tant el tant, el bloc ens porta a fer coses insospitades que mai hauríem pogut imaginar que faríem quan vam posar-lo en marxa. El darrer cop ha estat cuinar el túper de l’endemà amb un càmera de televisió clavat al clatell i una periodista que et fa preguntes sobre el bloc. Això és el que ens va passar ara fa quinze dies, quan l’Annabel, reportera intrèpida (vos ho juro!) del programa La Malla Tendències va venir a casa per parlar de blocs de cuina. Aqui  podeu veure la peça, de cinc minutets, si us fa gràcia.

Va ser encantador, tot plegat. Tant ella com el càmera (no recordo el nom, jarl!!!) ens van fer sentir com si fóssim a casa i no en mig d’un plató improvisat de televisió. I creieu-me quan us ho dic, que no era com un plató de televisió. Tto va ser ben fluït i ben natural, cosa que agraeixes quan et posen una càmera al davant i t’ametrallen amb preguntes. Mira, no està malament posar-se a l’altra banda: així puc empatitzar amb la gent que es deixa entrevistar pels meus alumnes… ;-)

Ara bé, hem de reconèixer que hi va haver una mica de tensió prèvia a l’enregistrament. En concret, quan ens van dir que havíem de fer una recepta en directe. “Ai, senyor! I què farem?!”  Havia de ser una recepta ràpida i fàcil de fer (exigències del guió) i que ens poguéssim endur a l’endemà amb el túper (exigència quotidiana, vaja). Però clar, havíem de quedar bé i fotre una cosa interessant, que som blocaires i tenim un prestigi i una imatge pública a defensar! :-P

IMG_2311.JPG

La foto del túper que Annabel em va demanar per al reportatge... | Olletadeverdures.cat

Ens va semblar trobar la solució en un plat de pasta amb una mica d’història (de fet, és una variant de la nostra estimada pasta de Neus), que no deixa de ser un plat fàcil de fer però que al mateix temps surt de la salsa de tomàquet / pesto / amanida / carn més aviat clàssiques / previsible / poc originals. Total, que aquí us la deixem amb les mides per a la típica perelleta sense fills que surt un dia a la tele:

  • 150 grams d’espaguettis
  • 100 grams de cansalada (o bacó, com va ser el cas)
  • 1 carabacetade mida mitjana
  • 2 alls no gaire grossos
  • Nata líquida per cuinar ( o llet, si el voleu més lleuger)
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre

Com es pot veure al vídeo, la cosa és senzilla a matar. Saltem la cansalada a foc viu i quan tingui coloret hi l’all picat ben petit. Li donem un parell de voltes i afegim la carabaceta ratllada. Salpebrem el conjunt i ho deixem cinc minuts a foc viu. Abaixem el foc i si, tot i això, veiem que l’aigua del carbassó evapora massa ràpid, ho tapem cinc minuts. Quan el carbassó estigui al punt, hi afegiu un xorret de llet (o nata líquida) per lligar-ho, com si fes una salsa. Afegim la pasta que hem bollit a part i llestos!

A nosaltres ens agrada molt, la veritat, i és un clàssic dels túpers de tardor -quan el carbasso encara és de veres. Certament, guanya molt acabat de fer, però et resol un dinar sense caure en la tristor a què et pot arribar a sotmetre la dictadura de la carmanyola si no cas amb una mica de cura… Per cert, que la Cris, presentadora del programa i coautora amb l’Annabel d’aquest bloc de cuina, en va fer una variant canviant bacó per panses i diu que està genial. L’hem de provar! Us apunteu?

Salut!

P.S.: Si encara no coneixeu Cook me tender, l’altre bloc que surt al programa, no dubteu en visitar-lo. Excel·lent!

Timbal de llegums amb conill en escabetx

dijous, 15/09/2011

De vegades la vida té coses que et fan pensar que l’univers conspira a favor teu. Com si les forces còsmiques que mouen l’infinit no tinguessin res millor a fer que prestar atenció a les teves necessitats, dèries i tonteries. Malgrat ser irracional, de tant en tant hi caic, en aquest pensament. I divendres passat no vaig poder evitar-ho en veure que La recepta del 15 de setembre anava sobre escabetxar i que (Súper) Xesco Bueno dedicava una entrada a aquesta tècnica ancestral…

Ho vaig pensar perquè servidor de vostès té (tenia?) una mena de trauma absurd amb l’escabetx. Sempre m’ha agradat menjar-ne, però mai n’havia cuinat. Així, que un estiu de fa uns anys vaig decidir que volia aprendre’n. Ho vaig fer així com a la bona de Déu, sense llegir gaire i sense preguntar gaire a ningú. El resultat va estar, és clar, al nivell de la feina de recerca feta: un desastre. Vaig fer un parell de receptes, no estaven bones i des de llavors l’escabetx descansa en aquell racó del subsconscient on tractem d’amagar les coses que ens fereixen l’orgull. Fins ara.

IMG_2347.JPG

Quasi tots els ingredients de l'escabetx a la vista | Olletadeverdures.cat

La veritat és que la primera reacció quan vaig veure que la recepta del 15 de setembre era escabetxar vaig pensar: “Bah! Quina m****!” Però em vaig conjurar amb mi mateix i vaig decidir tirar endavant, aquest cop ben armat: el Corpus del patrimoni culinari català i la seva recepta de conill en escabetx. I quan divendres vaig veure el post de Xesco, vaig veure la llum. Una de les coses que no m’havia agradat del primer intent era que no havia trobat UNA recepta canònica, cosa que en general m’estressa. Els qui ens seguiu ja coneixeu la meva vena gastrotalibana

Però en llegir coses com aquestes a un mestre con en Xesco, la cosa canvia: “Técnica rudimentaria, conceptual y abstracta [...] Puede que haya una técnica o varias, pero hay miles deescabeches. Cada uno de ellos representa la sabiduría de nuestros mayores, son el reflejo de una cocina de tradición oral, arcaica”. O aquesta joia analgèsica:  “Lo que en origen fue de pesca, con el tiempo también lo fue de caza y de huerta. De lo que hay y con lo que hay, así era antaño“. Som-hi tu! Que ja tenim una recepta base i aquí val tot!

  • 1/2 conill de la part que més us agradi
  • 2 cebes tendres petites o una de grossa
  • 1 tomàquet madur partit per la meitat
  • 1 pastanaga*
  • 1 fulla maca de llorer
  • 1 branqueta de romer (romaní, a poder ser fresc)*
  • 1/2 cabeça d’alls
  • Una part de vinagre per tres parts d’oli d’oliva verge extra
  • Sal i pebre

La recepta no pot ser més fàcil d’explicar. Enrossim el conill salpebrat i quan ja tingui un color no gaire daurat, afegim la resta dels ingredients. Nosaltres hem posat prou oli i vinagre com per a quedi cobert (s’assomen les puntes de la carn). A foc lent, que vagi fent fins que tot quedi blanet. Els dos ingredients que hi ha marcat amb asterisc són afegits nostres a la base que dóna el llibre. De fet, un cop explicada la recepta bàsica, hi diu: “s’hi poden afegir altres verdures i herbes”; “s’hi pot posar meitat vinagre, meitat vi blanc”; “es pot acompanyar amb cebes del platillo” i “també es pot fer amb pollastre”. Ja està, ja li he perdut la por a l’escabetx!

DSC_0007.JPG

El timbal tot just és per donar-li millor presència i truere-li "rusticitat"... ;-) | Olletadeverdures.cat

Partint d’aquest escabetx, nosaltres hem mirat de fer un plat una mica més completet i arregladet. Rotllo plat únic. Hem comprat al Mercat de Sants una lliura de cigrons, mongetes i llenties cuites com a base per aun  timbal. Hem desmollat el conill i l’he afegit, amb les verdures de l’escabetx, a les llegums. Pensàvem, i hem encertat, que els llegums ajudarien a desgreixar l’escabetx, potent per definició. Deliciosa i, fins i tot, amb un polsim d’elegància, ni que sigui formal. La repetirem segur!

Com explica Xesco, l’únic secret que podria tenir un escabetx seria la qualitat del vinagre. Si sou afeccionats a la cuina, segurament és sobrer dir-ho. Però crec que es important tenir-ho clar: ha de ser de la major qualitat possible. En el nostre cas, vinagre de vi negre de la cooperativa de Palau Saverdera, a l’Alt Empordà. Molt vinós, un punt àcid i amb regust encara de fruita, ens agrad molt precisament per aquest poc avinagrat. Fa la funció, però la fa amb suavitat i matisos. Bon vinagre.

Salut!

Costelló de porc rostit (amb recepta del Corpus)

divendres, 26/08/2011

Aquesta setmana hem passat uns dies a La Jonquera i els meus sogres, que són estupendus, m’han donat el meu regal d’aniversari: el Corpus del patrimoni culinari català. És un llibre fantàstic, elaborat des de la Fundació Institut Català de la Cuina i editat per La Magrana. Simplificant, és el recull (metodològicament) més ben fet de la cuina catalana que es fa al Principat (notis el retret…) i, com diu a la portada, “el receptari imprescindible” de tots els afeccionats a la cuina d’aquest (tros del) país.

Com que ja us he dit que els meus sogres són encantadors i el regal em va agradar molt, em va venir de gust fer-los un petit obsequi: cuinar una recepta del llibre i menjar-la tots junts al voltant d’una taula ben parada i una bona ampolla de vi. No sé, vaig trobar que feia festa, que feia aniversari, que feia germanor. Després de donar-li un parell de cops d’ull a l’índex de recepta,vaig triar el costelló de porc rostit.

IMG_2096.JPG

Algun dia havia de passar: el costelló "tractat" amb el programa Instagram... ;-) | Olletadeverdures.cat

Perquè aquesta? Perquè m’encanten els rostits i la cuina de cassola. A més, no havia fet mai un costellam rostit d’una peça. I, sobretot, perquè aquest tipus d’elaboracions (també) es agraden molt als meus sogres. Així que la tria va ser, per sort, fàcil. Dic per sort perquè el llibret en qüestió recull 1.136 receptes! La recepta no us la dono: la gent de la Fundació han tingut a bé penjar-les totes i la trobareu aquí. Com que trobem una absurditat duplicar contingut que ja està a la xarxa (en català)), doncs ho deixem aquí. Només afegir que és un plat gustós i que deixa la costella tendra, tendra. Per xuplar-se els dits, literalment!

Ah! “el bon vi” era un dels negres de l’Empordà que més ens agraden: el Terres Negres 2008 de Celler Espelt. Un vi on es nota la fruita i la fusta l’acompanya sense dominar i d’acidesa més que correcta. Fàcil de beure, va acompanyar estupendament el rostit, que va volar! ;-)

Salut!

Pollito rumbero : tot un concepte culinari!

dimecres, 10/08/2011

Pablo és un company de feina d’un servidor de vostès amb qui, a més de l’interès professional per la comunicació, comparteixo la curiositat per la cuina. En Pablo sol cuinar a casa seva i, quan coincidim per la facultat, sempre acabem parlant d’algun plat o restaurant. De fet, és un lector habitual d’Olleta (gràcies!) i tot sovint em comenta coses que ens ha llegit o que troba que ens poden interessar.

I va ser precisament dinant plegats un dia quan Pablo va fer un comentari que em va interessar molt: “Jo també tinc alguna recepta d’aquestes pim pam pum que dieu vosaltres”. Ja sabeu, aquelles preparacions (com aquesta o aquesta) que les fem depressa i corrents i amb el què hi ha a la nevera. Llavors, vaig voler estirar del fil i li vaig preguntar alguna cosa així com: “I de què va?”. I llavors va dir la frase clau: “Jo li dic el pollito rumbero“.

foto.jpg

Una cassola de pollito rumbero per posar-se a ballar! | Olletadeverdures.cat

Pollito rumbero. Amb un nom tan catxondo només podia ser una cosa grossa, interessant. Sobretot, tenint en compte que Pablo és músic (semi)professional i forma part de Micu, un grup de rumba. Calia, doncs,  estirar del fil: ”I de què va?”. “Doncs és una recepta com la rumba: ràpida, improvisada, imprevisible i oberta a totes les variacions possibles”. Ja ho sabia jo, que pintava bé! El pollito rumbero l’havíem de conèixer i l’havíem de posar al bloc. I aquí estem: explicant-vos de que va aìxò de la cuina rumbera

De fet, tal com hem parlat amb el Pablo, més que una recepta estem davant de tot un concepte culinari :-P . Un paradigma que pot ser aplicar a qualsevol ingredient i traduit en qualsevol plat. Jo ja m’imagino com de divertit pot ser imaginar-se arrossos rumberos o saltats rumberos o truites rumberes.

A més, té la gran virtut de posar un cognom simpàtic i resultón a qualsevol plat fet de sobres, remostrons o delquehiha (al rebost). Allò que venen uns convidats inesperats i els fas una amanida rumbera. Ei, no qualsevol amanida, eh? Rumbera! I a més, et permet variar sobre la marxa (o actuar amb premeditació i alevosia) sense deixar de fer el-que-sigui rumbero. Gran!

El pollastre que avui ens ocupa, doncs, és un guisat de carn amb verdures de temporada i/o el que tinguis rondant pel rebost. A partir d’aquí, més o menys a gustos. Jo us passo la recepta base del Pablo: Pollastre, alls, ceba, pastanaga, carbassó (si és estiu), carxofa (si es hivern) i tomàquets. Espècies o herbes? Ruuuuumbaaaa! Més coses? Ruuuuuuuumbaaa!


Primer hem sofregit el pollastre amb els alls amb pells fins que estigui ben daurat. Llavors, hem afegit les verdures tallades grosses -ja us he dit que és una cuina ràpida…. Només hem deixat fora el carbassó per posar-lo quan les primeres verdures ja comencaven a estar cuites. Quan el carabassó estava força cuit hem afegit el tomàquet mal tallat i sense pelar. Fins ara hem anat a foc fort, que es tracta d’un plat que ha de cantar a la cassola. Pim-pam-pum. Ràpid, ràpid. Quan hem posat el tomàquet, però, hem abaixat una mica el foc i ho hem tapat perquè es cogui tot plegat en el líquid de les verdures.

El que heu vist a la foto està fet sobre aquesta base però amb dues variacions de Ca Massita (hem dit que la rumba era també improvització, no?): un bon raig de cognac just abans d’afegir els tomàquets i un bon grapat de timonet (orientals: farigola) i orenga just quan entren els tomàquets. Ha quedat un plat ben bo, que ha triomfat davant de la matriarca Massita i que ha fet que mun fillol -un llepafils de dimensions còsmiques!- mengés sense badar boca.

I això és el pollito rumbero, una recepta que sóna com els Micu: fàcil, rapida i gustosa. Per un cert, un grupet no pas menor: han participar al Sona 9 d’enguany ( a la foto, Pablo és el primer per la dreta) i solen actuar per Barcelona i ara l’estiu estan de volta per tota la costa catalana. El nom del plat és catxondo i la rumba és una música festiva. Però ei, la recepta i els Micu són una cosa un pèl més seriosa ; ja us ho hem dit al principi… jejejejeje

Salut i rumba (del Micu)!

Llauna de negritos i botifarra blanca

dissabte, 7/05/2011
Feia molt, molt de temps que volia jugar amb llaunes de conserves buides per a presentar tapetes i platillos d’una manera una mica diferent. Bé, d’acord: una mica diferent a casa nostra. No sóc precisament original fent-ho: hi ha bars i restaurants de Barcelona (el Santa Maria i Comerç 24, crec recordar) que ho fan servir. I Ferrán Adriá i Caprabo ho van donar a conèixer en el mai prou valorat llibre Cuina a casa amb Caprabo i Ferran Adrià.
DSC_0003.JPG

Una altra manera de presentar una tapeta... | Olletadeverdures.cat

Total, que quan l’altre dia vaig fer aquella pasta amb negritos i salmó, vaig posar negritos en excés a saltejar. Com que m’en vaig adonar, en vaig apartar un parell de bones cullerades. Sou els que veieu dins d’aquesta llauna. Vaig afegir la botifarra amb els bolets encara calents, de manera que es desfés una mica. En aquests saltats m’agrada posar-hi sal grossa i un punt d’oli d’arbequina cru, que sempre li dóna sabor i un punt de frescor. I ja està. La veritat és que posat així feia fins i tot més festa, el platillo. No?
Salut!

Cassola de porc i faves (o una tarda de dissabte)

divendres, 15/04/2011

Als anys vuitanta, a casa des meus pares les tardes de dissabte eren interminablement llargues. No pas perquè el temps fos especialment relatiu a Ca Massita o perquè ens avorrissim com una ostra. Això darrer, no precisament. Les tardes eren interminables perquè l’hora de sopar no arribava mai i la gana creixent feia el temps semblés molt més llarg. Sobretot, contemplat amb ulls d’un xiquet de vuit o deu anys.

Els dissabtes eren dia de doble, una expressió que ara ha perdut molt del seu significat però que llavors era literal: com que la fleca tancava en diumenge, la gent comprava el doble de pa. I això implicava, òbviament, el doble de feina. Tot i que el pare i Manolo Torretes -personatge inimitable, germà bessó de Cantinflas i llavors treballador de casa- es posaven a les nou del vespre de divendres, a l’endemà sempre acabaven pels volts de l’hora de dinar. Això volia dir que dissabte a la tarda era hora de neteja.

Ma mare comandava una quadrilla de tres: ella mateixa, sa mare Rosalia i Concha, senyora de la neteja que era literalment de la familia i que per mi va ser com una mena de tercera àvia. L’abuela Consuelo escurava alguna cosa i controlava el cotarro: per alguna cosa era vídua de guerra i una dóna amb molts… caràcter. Ma germana, adolescent full time per aquells temps, s’escaquejava tot el que podia i més. Servidor de vostès tenia per feina molestar el menys possible. Tot i els reforços, la quantitat de pols i pasta resseca acumulades; i el nivell d’exigència de ma mare -mai n’ha tingut prou; sempre s’ha pogut netejar una mica més- feien que la cosa s’allargués fins les nou tocades.

DSC_0194.JPG

Imprescindible cassola de fang. Encara que això ja ho sabeu... | Olletadeverdures.cat

No, no us equivoqueu; el sopar no era llavors: encara faltava l’hora de la dutxa. Tothom a quedar net com una patena. Jo sempre era el penúltim, just abans de la mare: ella era la darrera per, en acabat, netejar el bany. Ja us ho he dit, allò del nivell d’exigència. Quan jo ja estava net, m’enviava cap a baix amb un missatge clar: “Dis-li a l’abuela Consuelo que mire la cassola i si troba que ja està, que l’apague”.

Vivíem (viuen) a sobre del forn. Sí, el vostre pensament és encertat: molta calor a l’estiu però genial a l’Hivern. Però tot i tenir un pis completament equipat, sempre menjavem (esmorzar, dinar i sopar; tot) a la planta baixa, a la fleca. Sempre hi ha hagut una cuina on s’ha guisat el què s’ha menjat a casa i al pis només pujàvem (pugen) a dutxar-nos i a dormir. Per això, el missatge de la mare era important: s’havia d’assegurar la comunicació nora – sogra per assegurar-nos que el sopar no es cremava.

Jo, que llavors no arribava als deu anys, baixava i despertava a l’abuela. Dormida com un soc (encara que un cop desperta ho negava) a la seva cadira, s’aixecava, mirava la cassola i amb judici expert i paraula greu sentenciava: “ja està; l’apagao” o “encara li falta un ratet”. Poc després, rutinària, ma mare preguntava cridant per l’escala: “José Ángel, li has dit a l’abuela que mire la cassola??!!”. Ja faltava poc: aquest crit volia dir que ma mare estava a punt d’entrar a la dutxa. Mentre, mun pare feia poc que s’havia aixecat de fer la migdiada dels forners i llegia La Vanguardia en una punta de la taula ignorant sobiranament tot l’enrenou de fills, nets, àvies, mares, sogres, dones i cassoles.

La cassola. No feia falta concretar més. Tots sabíem què volia dir la cassola. Mentre hi havia tomates, cassola de carn de porc i tomates. Quan ja hi havia faves, cassola de carn de porc amb faves. Només el meu pare, amb aquella encantadora capacitat per oblidar informació innecesària que el caracteritzava, era capaç de preguntar cada dissabte: “Què hi ha per sopar?”.

DSC_0207.JPG

Ja està al plat; ja s'ha acabat la llarga tarda de dissabte! | Olletadeverdures.cat

Cassola de porc en faves. No m’agradava gens, cosa que allargava encara més la interminable tarada de dissabte. Especialment les d’hivern, que es feia fosc de seguida i obligava a entrar a casa abans. No m’agradava l’amargor de les faves. En canvi, ara en mengem gairebé cada setmana quan nés temporada. De fet, fe petit jo només em menjava la carn. Especialment les llangonisses (salsitxes, orientals): l’abuela Consuelo -sempre vaig ser la nina dels seus ulls- renunciava a les seves per donar-mes les.

Les faves les havia pelades Consuelo durant la tarda, amb un ull posat a la quadrilla de neteja i l’altra a les faves: coses de nens, crues si que mes les fotia. Les posava en un cosi amb aigua i les apartava fins l’hora de sopar. Quan era l’hora que havia de ser -només la sabia ella-, posava la carn a sofregir en una cassola de fang. Sempre al mateix: llom de porc i llangonisses. Res més. La sofregia sola amb un bon raig d’oli d’oliva de casa fins que agafava coloret i llavors tirava les faves. Un gest mecànic marcava el canvi de ritme: foc al mínim i cassola tapada. Pim-pam. Anar fent fins que ma mare fes el crit o fins que les faves fossin tendres.

Ja està, ja no es sent l’aigua de la dutxa caient per la canonada. Mun pare, desconectat fins llavors tret dels moments en què servidor li preguntava qui era un tal Txernenko, tenia una gran habilitat per captar aquest senyal. No aigua igual a Salin ha acabat de dutxar-se. Ara sí: tots a córrer per parar taula i escudellar, que ma mare es trobés el plat de carn de porc i faves a taula…

Salut!

Nota: amb aquesta recepta soterrada sota una gruixada capa de records infantils participem a l’edició d’abril de 2011 de La recepta del 15, una iniciativa ja tant consolidada que no cal ni explicar que és… ;-)