Arxiu de la categoria ‘Pròpies’

|1|2|

Un filet exuberant

dilluns, 19/01/2009

La cuina, com totes les coses importants a la vida, és una qüestió de percepció: no es tracta tant de com són les coses, sinó més aviat de com les veiem; de com les vivim. Aquesta afirmació de pseudofilosofia culinària ve a tomb pel títol d’aquest post. Si fóssim objectivistes, pot ser un filet de porc amb boniato i suc de rostit no seria gaire exuberant. Pel cap baix, no en el sentit literal que li dóna el DIEC: “Abundant i copiós en excés, que té un excés de plenitud“. Però a mi, la paraula que em ve al cap és exuberància quan veig aquest plat. I és que em sembla una menja que mostra una clara “plenitud”…

filet_exuberantAgafem un boniato, l’emboliquem en paper de plata i el rostim al forn a mitja temperatura fins que estigui al punt, melòs però sense estar massa cuit. El treiem del forn i el conservem calentet. Llavors, agafem un tac de filet de porc i el fem al nostre gust, que a casa nostra vol dir marcat pels quatre costats i rosadet per dins. Llavors, tallem un tall de boniato d’una mida semblant i el salpebrem. En el fons del plat posem un bon glop de concentrat de suc de rostit que haurem fet, per exemple, seguint aquesta recepta. Posem les dues joies a sobre i les coronem amb una mica de flor de sal, molt millor si és del Delta de l’Ebre. El gust penetrant i consistent; així com el contrast de sabors i textures ens va semblar molt, molt suggerent. Simple però exuberant. O no?

Salut!

Massitet

Etiquetes: , , ,
Publicat a Carns i aus, D'on surten, Pròpies, Receptes | 13 comentaris »

Suc de rostit (gràcies, Manel!)

dimecres, 17/12/2008

Ja he deixat escrit en algun altre post que Manel fa molts honors al nom del seu bloc i és un blocaire molt, molt generós. I ara us en posaré un (altre) exemple. Arran de la recepta de llom amb mongetes versió segle XIX que vaig publicar fa uns dies, vam començar a mantenir una conversa mig a la secció de comentaris del post en qüestió, mig per correu electrònic. Com a síntesi de la conversa, us diré que jo li vaig explicar que mai havai fet suc de rostit i no sabia com es feia. La seva resposta va ser passar-me la seva recepta. N’estic tant content, tan orgullós de com em va quedar el suc de rostit el primer cop que el vaig fer que avui us passo la recepta que vaig fer, força semblant a la Manel però amb una petita variació, ja que Manel no barreja carns i jo sí que ho vaig fer. Aquí van els ingredients:

  • 1 carcanada de pollastre
  • 1 os de vedella (millor del genoll, segons el mestre Manel: és més gelatinós)
  • 1 ceba mitjana partida per la meitat
  • 4 pastanagues grosses
  • 1 porro força gros tallat en quatre troços
  • 4 dents d’all aixafats amb la ma
  • 1 bouquet d’herbes aromàtiques (portava orenga, llorer, romer i farigola)
  • 1 xorret de vi ranci (o brandi, o vi blanc, o l’alcohol del vostre gust)

Un procediment (força) senzill: rostir i bullir
Agafeu tots els ingredients i els poseu a rostir al forn. Jo els vaig posar, primer, mitja hora tapats amb el forn una mica fort, a uns 200º. Al cap d’aquesta estona, els vaig treure el paper de plata que els tapava i vaig aprofitar per treure les herbes (si estan massa estona amargejen). Llavors, vaig baixar la potència i ho vaig deixar coure mooooooolta estona, fins que estava sobrecuït, com aconsella el mestre Puig. En total va estar gairebé tres hores. Llavors passem a la segona fase: bullir.

Vaig agafar la cassola més gran que tenim a casa i li vaig posar uns quatre litres d’aigua. Quan va començar a fer bombolles, hi vaig posar TOT el que hi havia al rostit. Vaig posar-ho a foc mitjà i primer ho vaig deixar una estona tapat. Quan em va semblar (devia ser una mitja hora), vaig abaixar el fo i ho vaig deixar destapat. Al cap d’un parell d’hores, quan l’aigua ja s’havia reduït aproximadament un terç, vaig treure la carn i vaig treure la meitat del brou, fosquet i molt, molt aromàtic.  Gustós i potent, era pur rostit, de veritat.

L’altra meitat la vaig deixar que es reduís amb la intenció d’aconseguir el concentrat de brou de rostit que m’havia recomenat Manel. Aquí es on vaig punxar: em vaig rajar i, per por de passar-me en la reducció, vaig treure el brou que quedava abans que quedés la crema densa que n’havia de resultar… Ara tinc congelats uns glaçons força densos i foscos, però no pas una crema com jo pensava que havia de quedar. Per entendre’ns, és un brou més espès de l’habitual. Algún consell, mestre Manel?

Per cert, que aquests dies la Sara Maria ha penjat un post on també explica un suc de rostit força semblant, encara que canvien alguns ingredients (aletes de pollastre, en comptes de carcanada per exemple) i dóna algun truc per fer-lo més espès: un cop el té reduït, el lliga amb mido de blat i amb mantega. Així li queda una salsa que empra per arreglar un pollastre rostit. Pot ser una bona idea per a concentrar una mica el suc i arribar al punt que buscava Manel? May be…

Impossible esperar: rissoto d’urgència per aprofitar el suc
Tan em va agradar el suc de rostit, que no vaig poder esperar ni 24 hores en emprar-lo: a l’endemà ja m’estava inventant un rissoto on col·locar-lo. Aquell dia venia el meu cunyat, tan bon gourmand com forner, i no podia evitar ensenyar-li la nova coseta que havia après. És un rissoto fet amb el què tenia a casa, que llavors era una mica de costella de porc i unes llangonisses crues. La cosa va anar així:

rissoto_suc_rostitVaig sofregir una ceba petita fins que va agafar color. Llavors vaig posar la costella i la saltitxa fins que estava molt colorada. Llavors vaig tirar l’arròs i li vaig donar voltes un parell de minuts. A partir de llavors, ja ho sabeu: anar tirant brou fins que l’arròs se’l bevia i en tirava més. Així fins que va estar l’arròs llest. Estava tan bo, el brou em tenia tan seduït, que vaig decidir no afegir la manteca i el parmesà típic dels rissotos. Ja el podeu veure a la foto. Estava boníssim, de veritat. Us ho ben prometo: sóc un enamorat del suc de rostit…Per acompanyar-lo, una ampolla de Dido La Universal. Sí senyor, quin dinar improvisat!

Salut!

Massitet

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Carns i aus, Cuina popular, Manllevades, Pasta i arròs, Pròpies, Receptes | 10 comentaris »

Salmó enklaustrat

dijous, 11/12/2008

Els amics de Barcelona ens tenen més que fitxats i saben com arribar-nos al cor. El dia de la nostra boda ens van sorprendre amb una capsa plena de regals persoanlitzats, on cadascú ens feia un regal personalitzat en un doble sentit: estaven lligats a nosaltres, però també a ells. És a dir, servien força per definir la nostra relació d’amistat. Un d’aquests regals, que ens va fer la gran cuinera i gourmet empedreïda, és una papillotera de silicona de Lékué (“estuche de vapor”, en diuen ells…). En honor a aquest regal, que exemplifica perfectament això que us deia del regal com a mètafora de la nostra relació, hem creat la recepta que avui us expliquem: salmó enklaustrat.

I què és el salmó enklaustrat?
Abans de res, un aclariment sobre el nom: no és pas gratuït. Resulta que el nom de guerra de la persona que ens va fer el regal és Klaus (sí, sí, la mateixa del menú de bolets del Solsonès!). I com resulta que els ingredients que poses en aquest estri queden tancant a dins, enclaustrat, el joc de paraules (més aviat gràfic, de fet) era molt fàcil de fer. Especialment amb l’estri aquest, que és molt pràctica: ara cuinem més coses al vapor que mai!

salmo_enklaustratEls ingredients són molt pocs: uns bolets (homenatge complet al Solsonès), una suprema de salmó per persona,  un parell de dents d’all per perfumar, oli d’oliva verge extra, sal i pebre. El procediment tampoc pot ser més senzill: posem les supremes primer, ho cobrim amb els bolets (en aquest cas, uns camagroc), li posem una mica d’oli (no gaire, el salmó soltarà el seu greix… mmmmm) i ho salpebrem lleugeremant. 10 minuts al forn si us agrada al punt, 15 si us agrada el peix més fet. En tot cas, dependrà del gruix de les supremes, que en aquesta ocasió eren força gruixudetes. I ja està.

Acompanyament d’amics gourmands, també
Per completar l’àpat i fer-lo baixa amb una mica d’ajut líquid també vam emprar altres regals gourmets que ens van fer quatre amics més dins la caixa de la boda. De primer ens vam menjar una amanida d’Algorta (vegeu la recepta aquí) feta amb tonyina en conserva Zallo, que ens van regalar Resercherenator i Atzavara (els noms no els poso jo, eh?). Resulta que dins del nostre camp professinal, que compartim tots tres, hi ha un autor de referència que es diu Zallo de cognom i sempre ens ha fet molta gràcia que una de les millors tonyines que es fa a Euskadi es digui així.

vins_noces_canaanPer veure, ens vam arrear el vi blanc que es va veure a les bodes de Canaan. Sí, si, heu llegit bé. Resulta que hi ha uns cellers de l’anomenada Terra Santa que fan vins (un de blanc i un de negre) que tracta de respectar tant en raïms emprats com en procediment la manera de fer en temps bíblics. A mi, que com diu ma mare sóc un descregut sense remei, em fa gràcia com a exercici comercial. La broma, aquest cop, venia perquè Maribel feia temps que deia que les nostres noces semblaven les de Cannan, ja que les portàvem celebrant amb àpats i trobades des que ens vam casar al febred al Registre Civil de Barcelona fins que vam fer la festa grossa a Vinaròs el passat setembre.

A més, no són uns mals vins, pel cap baix el blanc. Es tracta de vins Kohser (elaborats seguint les normes judaiques) que va resultar furitós i molt aromàtic, més aviat dolcenc i fàcil de beure. A la foto podeu veure els vins (també tenim el negre…) i la tonyina. Els cellers es diuen Dalton Winery (com els germans, tu!) i aquí podeu trobar una mica d’informació sobre aquests vins.

Bon profit, estimats!

Massitet

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Peixos i mariscs, Pròpies, Receptes, Uncategorized | 5 comentaris »

L'arròs de la Maria

dijous, 31/07/2008

Una de les persones amb que més hem discutit (així, en cursiva, com de broma) sobre què és una paella i que no és la meva amiga Maria. Maria, principatina, sempre ha dit que la paella de peix era la seva preferida. Jo, valencià ultraortòdox fins que vaig documentar-me per escriure el post sobre la cosa, li deia que allò no era una paella, que allò era un arròs sec de peix. Que la paella, no fotem, era de carn i verdures. Però un dia que va venir a casa a dinar, mig des del carinyo mig des de la conya sana que ens portem sobre la qüestió, li vaig fer un àrròs sec de peix especialment pensat per a ella. O sigui, una paella de peix. O sigui, l’arròs de la Maria.

Peix, marisc, nyora i tot peladet
A Maria no solament li agrada la paella de peix i marisc, si no que també li agrada que la xixa de la paella estigui tota peladeta per tal que es pugui menjar sense pauses, sense interrupscins, perfectament integrat amb l’arròs. Així, que la base de l’arròs de la Maria és aquesta: un arròs sec amb peix i marisc tot pelat. Per donar-li un punt un pèl més sofisticat, un pelet més complex, li vam posar una mica de nyora. Els ingredients per a quatre persones són els segúents:

  • 200 grams d’arròs
  • 2 llangostins de Vinaròs (d’on, si no?) per cap
  • 1 sípia xicoteta
  • Dos rodanxes de rap
  • La polpa d’una nyora
  • 2 alls no gaire grossos (volem un arròs suau…)
  • 1/2 litre de brou de peix

L’elaboració és molt senzilla. Primer de res necessitem una paella. Aqui enrossirem els llangostins en oli d’oliva verge extra i els retirarem. Després posarem les rodanxes de rap tallades a trossets i també les retirarem. És ara quan posem la sípia tallada a trossos i hi poseu els alls, axafats i sense pelar. Quan els alls estiguin enrossits els retirem. Quan la sípia ja estigui cuita, posem la polpa de la nyora, que haurem posat a remulla un parell d’hores abans. Llavors, posem el brou de peix i ho deixem bollir uns 10 minutets a foc fort.

Al cap d’aquests 10 minutets, tirem l’arròs i ho deixem bullir uns cinc minuts a foc fort. Llavors baixem el foc i ho deixem coure a bon ritme però que no estigui desbocat, fora de control. Quan quedin uns cinc minutets per enllestir l’arròs, hi afegim els tallets de rap i els llangostins, que haurem pelat i deixat sencers o fet a talls, segons el gust…

I ja està. És un plat d’arròs que a mi em sembla excel·lent. Per acompanyar-lo un blanc lleuger sense gaire cos o un cava fruitós, no gaire envellit, que ens permeti gaudir del sabor del plat i també veure’l facilet, per fer-lo baixar.

Massitet

Etiquetes: ,
Publicat a Cuina popular, Pasta i arròs, Pròpies, Receptes | 7 comentaris »

Rap rostit amb crema de pèsols i la patata del 'caldo'

dimecres, 23/07/2008

En l’any i pico que portem en aquest bloc, no tot han estat èxits a la cuina o receptes recomenables. Encara que els pocs més de 100 posts que portem escrits no ho deixin veure, nosaltres també hem fet alguna que altra pifia. Avui, recollint una idea exposada per la sempre original Mar de Baixa Gastronomia, us exposo un plat que no va acabar de quallar. Com em deien al col·le, aquest rap rostit “necesita mejorar”…

Quan se’m va ocorrer la idea, vaig trobar que tenia potencial. El rap rostit és una preparació que m’agrada molt i que ens ha donat resultat en altres aplicacions. Quan vaig veure el suc cremós de pèsols que ens proposava l’Anna des de l’interessant Kiwi Blau vaig pensar que podia lligar molt bé com a base d’una plat de peix rostit o planxat . Quan vaig veure el post que el Gourmet de provincias li dedicava a la patata del cocido del restaurant gallec Pepe Vieira em vaig enamorar de la seva estètica i vaig decidir que faria el camí de Santiago (amb avió, eh?) per anar a menjar-la. I el pebre roig… el pebre roig no té justificació racional: en sóc addicte i l’enxufo allà on puc!

Amb tot això al cap, vaig  fer la composició que teniu a la foto i que no es pot dir que no estigue bó però que aparenta més que no pas és. És un plat quieroynopuedo, un plat de nou ric, un plat que vol passar per una cosa que no és. Un plat pretensiós, per nom i per estètica però incapaç de satisfer la més mínima expectativa. Continuo pensant que té potencial, però no m’ho dec creure gaire perquè el vaig fer com fa mig any i no he intentat millorar-lo.

Massitet

Etiquetes: , ,
Publicat a Peixos i mariscs, Pròpies, Receptes | 10 comentaris »

Salmó amb cebetes confitades

divendres, 13/06/2008

El salmó és el peix no habitual que més m’agrada. El vaig descobrir fora de casa, quan ja feia temps que vivia a Barcelona. Amb això vull dir que és un peix que he descobert quan ja era força grandet, perquè la meva mare -com ja sabeu- no és gaire amant de les innovacions gastronòmiques. En tot cas, nosaltres l’hem incorporat amb tota naturalitat i aquesta recepta que us passo avui és una de les darreres provatures que he fet i queda resultón. I, sobretot, està tirat de fer.

  • 1 filet o un tall de ventresca de salmó per persona
  • 1/2 dotzena de cebetes del platillo per persona
  • Oli d’oliva verge extra,
  • Sal i sajolida

Primer de res posarem les cebetes a confitar: les pelem i les posem en una paella amb un bon rajoli d’oli i les salem. Les hem de deixar tapades i al foc més baix possible, sense que arriben a fregir-se. Les anem punxant amb el tenedor i quan comecem a veure que ja estan, hi posem la sajolida.  Les deixem que s’acaben de fer i les mantenim en calent.

Quan ja tinguem les cebetes, ens posem a fer el salmó. Tot just el ferem marcat en una paella antiadherent. No cal posar-li oli, perquè ja és prou greixós i de seguida en soltarà i es farà com un pel fregit. Primer el posem de la part de la pell. A mi, que el peix cada cop m’agrada menys fet, li farem un tomba-i-tomba amb la paella ja fumejant. I ja està…

El secret, per dir-ho d’alguna manera, està en la sajolida (ajedrea, en castellà). Es pot trobar fresca als mercats amb certa facilitat. Jo, de tota manera, la solc utilitzar seca i la compro a Casa Gispert, en concret la que fan els de l’Herboristeria Nogué. La sajolida és una herba aromàtica que es fa servir sobretot per a escabetxos i també per adobar olives. Ës fresca, mentolada i un punt picant, i dóna un punt especiat que trobo que queda molt bé amb els seus usos més habituals (verdures i sopes) i jo trobo que també en peixos (l’he combinat amb força èxit amb tonyina). En tot cas, si ho proveu, ja em direu el què.

Massitet

Etiquetes: ,
Publicat a Peixos i mariscs, Pròpies, Receptes | 7 comentaris »

Vinagretes vàries i diverses

diumenge, 27/04/2008

Una. D’acord, no passa res. Dues. Bé, crec que m’enrecordaré. Tres. Merda! (perdó) jo no volia la de mel!! Quatre. Val, d’avui no passa, necessito etiquetes a les vinagretes!!!!

Avui ja estic contenta perquè podré utilitzar la vinagreta que vull sense haver de posar-les a sort, a veure quina toca avui. Tastar-les abans? Doncs sí, però sóc com sóc i no contemplo la possibilitat fins que no he començat a abocar el biberó.

Com ja va passar amb el formatge, això dels vinagres en aquesta casa és aportació meva. Si li haguéssin dit fa un temps a Massitet que tindria tants pots i potets amb euskovinagretes i similars no s’ho hagués cregut. I com ja va passar amb els formatges, era a mi a qui m’agradava i és ell que se n’ha fet l’expert.

Ara, les que tenim a casa són (euskovinagreta a banda):

Vinagreta de mel: Un terç de vinagre de mel, un terç de mel i un terç d’oli d’oliva verge extra. Per a què? Per a amanides que portin carn o fins i tot algun embotit.

Vinagreta d’alfàbrega: s’infusionen 100 gr. d’alfàbrega fresca en 1/4 de litre d’oli d’oliva. Es passa el turmix i es barreja amb vinagre de xerès amb una proporció d’u a quatre (per cada quatre parts d’oli d’alfàbrega, una de vinagre). Per a què? Per a amanides vegetals, encara que acompanya molt bé el pernil salat i les llegums.

Xarop de vi: tot i que això no és vinagreta la poso aquí perquè s’ha sumat a la meva confusió amb tant de biberó. En una cassola es posa una ampolla de vi negre i 375gr. de sucre i es deixa bullir fins que s’hagi reduït a la meitat. Per a què? Per a decorar plats i amanides que portin carn, again.

Vinagreta de l’Orri: la meva preferida, fantàstica, m’encanten les idees de Massitet, i la que suma això que us dic del vinagre i els formatges. Resulta que teníem un pot de formatge de cabra en oli fet per l’Orri (boníssim, per cert) i quan ens el vam menjar, Massitet va agafar l’oli i li va afegir un rajolí de vinagre de xerès. Per a què? Per amanides on quedi bé un toc de formatge i fins i tot per verdura escalivada o al forn.

Jo crec que me n’oblido d’algun pot que hi ha per ahí sense etiqueta (i que ni ell se’n deu recordar què conté).

El cert és que el món de les vinagretes em sembla molt interessant. Se’n poden fer de moltíssimes espècies, herbes, fruits secs,… dónes un toc molt simpàtic als plats i es conserven durant molt de temps. Fantàstic.

Nota: No m’ho puc creure! Li acabo de dir que estic fent el post de les vinagretes i la seva resposta ha estat: -Ai, vaig a fer la del suc del pebrot escalivat!! (…) Oh, quin disgust! No tinc pots per fer-la… (Un dia no podré entrar a la cuina perquè els pots em barraran el pas, si a vegades els tiro d’amagat perquè no tenim lloc on posar-los!!!! :P ).

Kisumenja

Etiquetes:
Publicat a Manllevades, Pròpies, Receptes | 3 comentaris »

Paral·lejant Lurka

dimecres, 2/04/2008

Que el bloc de Lurka és un dels meus referents és com redundant: solament cal anar a l’apartat Blocs de referència per veure que hi apareix. O veure que li he donat un premi el primer cop que n’he tingut l’oportunitat. Ara bé, el que no em podia imaginar és que Lurka i un servidor teníem vides paral·leles a la cuina. Això ho vaig descobrir el desembre passat, quan Lurka va penjar un post el dia 8 amb una recepta que combinava llenties i mollejas d’ànec i un altre el dia 25 amb la recepta dels cigrons que Pinotxo serveix al seu bar de la Boqueria. Dos receptes que jo havia estat preparant aquelles mateixes setmanes i que volia penjar al bloc. Què fort, no? Per això aquest post es diu paral·lejant Lurka, o sigui, anant en paral·lel amb la Lurka. Aquí teniu el meu punt de vista sobre les mateixes receptes…

Primera paral·lela: una recepta amb ànec i llenties
timbal_llenties.jpg La primera recepta que vam fer en paral·lel va ser una barreja de llenties i ànec confitat. Els ingredients, per a dues persones, no poden ser més fàcils de trobar i la recepta és molt senzilla de fer. Agafem una cuixa d’ànec confitada (les meves preferides són les d’Impèria) i l’escalfem al bany maria per a que es desfaci el greix que l’envolcalla i la conserva. Quan el greix és líquid, el treiem de la bosa i el passem a la cassola on ho courem tot. En aquest greix sofregirem una ceba i, quan ja estigui força cuita hi tirem uns 400 grams de llenties cuites. Ho barregem ben barrejat i llavors hi afegim la carn de la cuixa d’ànec confitada que haurem desmollat. Nosaltres l’hem desmollada perquè hem fet el timbal que veieu a la foto. Si sou de molt mengar, només cal que poseu dues cuixes d’ànec en comptes d’una. Llavors és un plat únic per un dinar ben potent.

Segona paral·lela: els (genials) cigrons de Pinotxo
cigrons_pinotxo.jpg Els cigrons de Pinotxo de la Boqueria els vaig menjar per primera vegada fa ja mitja dotzena d’anys i des de llavors els he anat fent amb força regularitat. Sobretot, després de comprar el llibre on surten fins a dues receptes de cigrons. La que jo us passo és una versió lliure de la recepta, encara que en manté l’esperit . Aquí sí que us passo llista i qunatitat d’ingredients, que la llista és més nombrosa que la recepta anterior

Ingredients per a dues persones

  • 400 grams de cigrons cuits i una mica de l’aigua de la seva coccio (migvas, més o menys)
  • 1 ceba mitjana
  • 2 dents d‘alls grandets
  • 6 / 8 tires de pebrot escalivat (alternativa, piquillos; però aleta que couen / piquen)
  • 2 botifarres de ceba que portin canyella i pinyons (les d’Embotits Selectes Montse en tenen)
  • 1 mica de vinagreta d’alfàbrega

La recepta és molt senzilla, com totes les que posem en aquest bloc (ese spot nada discreto!). Sofregim la ceba tallada fina en una cassola una mica fonda. Quan hagi agafat color hi poseu l’all trinxat ben petit. Quan comenci a agafar color l’all hi tireu la botifarra esparracada, li doneu dues voltes i poseu els cigrons i l’aigua de la seva cocció. Quan ja vegeu que l’aigua s’ha reduit (han de quedar secs), poseu les tires de pebrot escalibat. Ho treieu i quan ja estigui al plat li poseu unes cullarades soperes de vinagreta d’alfàbrega. Per fer-la, nomes cal posar en un bol una part de vinagre de xerx i cinc d’oli amb unes fulles d’alfàbrega fresca i ho passeu pel túrmix.

Ja vegeu: amb Lurka ens uneixen receptes fàcils de fer i molt gustoses. També potents, tot sigui dit! Si us han agradat, ja ho saber: visiteu el bloc de Lurka. I si no us han agradat també: és mereix una visita per ell mateix…

Massitet

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Blocs de referència, Carns i aus, Llegums, Manllevades, On hem menjat, Pròpies, Receptes, Tapes, pintxos i platillos | 2 comentaris »

I Concurs Interamiguetes de croquetes

divendres, 16/11/2007

El passat 20 d’octubre un bon grapat d’amiguetes ens vam reunir per fer un concurs de croquetes cassolanes que havíem convocat el passat juliol en un dels múltiples sopars que vam improvisar al llarg del mes i que ens van dur a descobrir llocs com La Taverna del Clínic, Rosal 34 i el Sureny; o reincidir en el D.O., tots a Barcelona.

Va ser precisament arran de provar croquetes en diversos d’aquests llocs (especialment al Sureny) i dels comentaris que alguns amiguetes van fer sobre la passió que sentien per les croquetes (en algun cas, desconeguda per a qui escriu, i mira que hem menjat cops junts!) que vam dir de fer un sopar basat en aquesta menja. I d’aquí al concurs, un pas: que Maria digués que ella no pensava cuinar (as ever, d’altra banda….jejejeje) i que nosaltres li diguéssim que fes de jurat. Apa, ja estem embolicats!! ( i com ens agrada estar-ho…).

Els candidats
Després de mesos de preparacions i especulacions sobre qui participaria en el concurs i amb quina recepta ho faria (era un dels secrets més ben guardats entre els membres de la colla… tu diràs!), el misteri sobre les candidatures no es va resoldre fins el mateix 20 de novembre a quarts de deu, hora de la convocatòria del concurs. Resulta que Ximet (altrament conegut com el niño Stivella; així, amb s aspirada…) havia dit el dia abans que finalment no concursava però es va despenjar amb (com veureu tot seguit) una de les millors ofertes de la nit. Aquí va la llista de candidats i les seves aportacions:

Maribel: Croquetes de tonyina. Un clàssic del receptari croquetaire universal amb el qual ja ens havia deleïtat -toma barbarisme!- en un sopar unes setmanes abans.

Julián: croquetes de pernil serrà. Una altra recepta de tall clàssic; molt destacable si partim de la base que fa quatre dies -en el sentit literal de quatre dies…- Julián no cuinava.

Massitet: Croquetes de pollastre. A la cerca de la recepta clàssica, no fos que prenguéssim mal al primer concurs…

Kisumenja: croquetes de rap. El gran repte de la nit: dins del grup triomfen les croquetes de rap que fan a la pastisseria Mauri de Barcelona i, xul·la com és ella, es va marcar el farol – llavors ho vam entendre així…- de fer-les. Ella, que diu que no cuina…

Ximet: Croquetes de fetge gras, poma i ceba caramelitzada. Va trencar la línia (ultra?)clàssica de la nit amb una proposta molt contemporània, arriscada i (ell no ho sabia quan les va fer) tècnicament força complexa… I no volia participar! Que cabróóóóóóón!

El concurs es va celebrar a Can Maribel, que te una característica paradoxal: tot i ser la casa més petita de tots els participants, és l’única que està estructurada per encabir una dotzena de persones. Fet l’eufemisme, resulta que com és un estudi, els llits poden fer de sofà, les tauletes de nit de barra… En fi, que compleix la màxima minimalista del “menys és més”. Pobra Maribel, quasi sempre rep ella!

El resultat
Sense cap mena de dubte, el resultat va ser el més inesperat: el jurat es va rajar i no va votar!!!! Al final, el jurat eren la Marta (que es va apuntar a darrera hora i ja no cuinava d’entrada) i la Maria (en principi ho eren ella i el Julián que no cuinava, però com que el xicot s’ha apuntat als fogons, va causar baixa). Al final, en un atac de correcció política, no van voler votar perquè deien que totes estaven molt bones i que seria injust sotmetre-les a votació. Total, que no es van atrevir!!! Si volieu sopar croquetes sense cuinar només ho havieu de dir, redéu! En fi, santa paciència…

(Un dels avantatges que te ser el gestors del bloc és que pots donar les versions que vulguis – per esbiaixades que siguin. Oi, jurat? jejejeje)

A la foto que hi ha aquí dalt podeu veure les creoquetes. Les de Ximo són les més negretes (va tenir un incident amb l’oli), les que rodejen el tomàquet xerry per dalt i la dreta són les de pernil de Julián; les de sota i una mica a la dreta del mateix tomàquet són les de pollastre de Massitet; les més situades a l’angle inferior esquerra de la foto són les de tonyina de Maribel; i les que es veuen a l’angle superior dret són les de rap de Kisumenja. Enveja, oi?

Massitet i Kisumenja

P.S.: Per si se us ha escapat, a la llista de participants hi ha enllaços als post amb les receptes de les croquetes…

Publicat a Amics i familiars, Carns i aus, Cuina popular, Manllevades, Peixos i mariscs, Pròpies, Receptes, Trobades gastronòmiques | 7 comentaris »

|1|2|