Arxiu de la categoria ‘Pròpies’

Timbal de patata, brandada i pebrots del piquillo

diumenge, 13/09/2015

La setmana passada vaig pujar una foto a Facebook d’una recepta que vaig improvisar amb quatre coses que tenia per la nevera. És la típica foto que puges per a donar-li vidilla a la pàgina del bloc i sense cap altra pretensió que compartir una combinació que ha sortit encertada sense ser res extraordinari. Però la cosa va triomfar: un munt de visionats, un bon grapat de likes i, a més, una lectora ens va demanar que pugéssim la recepta al bloc. Encara una altra ens va fer una pregunta sobre com estava cuinada. Resultat de tot plegat: post sobre una recepta improvisada a petició dels nostres lectors. Que als lectors se’ls ha de tenir contents! 😛

A veure, la cosa és molt senzilla i parteix d’un petit problema: vaig comprar un pot de pebrots del piquillo per farcir-los de brandada. Però quan vaig obrir el pot, la majoria estaven una mica massa tous i es trencaven molt fàcilment. Així que ho vaig haver de salvar d’alguna manera. És així com va sortir el timbal de patata amb brandada de bacallà, piquillos, picada d’all i julivert i olivada negra. Ingredients per a la típica parella sense fills:

400 grams de patata

250 grams de brandada de bacallà

100 grams (aprox) de tires de pebrots del piquillo (aquí som molt fans dels de Pedro Luís)

Picada d’all i jluivert

Olivada negra

Sal i oli d’oliva verge extra

FullSizeRender.jpg

De vegades encertes, barrejant les coses que tens per la nevera… | Olletadeverdures.cat

Posem la patata bullir ja tallada a daus. Un cop en Borja, cuiner de l’Àtica Restaurant, em va explicar que si es comença a bollir amb aigua freda el puré surt millor. O així ho vaig entendre i així ho faig. A mi com més m’agrada és fet amb tenedor (no gaire fi) i només amb oli d’oliva i sal (sense mantega). El fem i el reservem, perquè el plat és fred.

Mentrestant podem aprofitar per fer la picada tradicional d’all i julivert i per batre una mica la brandada per esponjar-la. La que jo vaig comprar era una mica massa espessa per a com jo la volia i la vaig batre una mica amb un rajolí extra d’oli d’oliva. Posem a escórrer les tires de pebrot, que les volem sense gaire aigua.

I ja podem muntar el plat. Nosaltres vam fer servir un motllo, com podeu veure a la foto. Base de patata i a sobre la brandada. Treiem el motllo i hi posem a sobre les tires de pebrot, una petita cullerada d’olivada (a nosaltres ens encanta aquesta, dolça) i una culleradeta de picada d’all i julivert. És el suc verd que es veu a la base del plat.

La veritat és que va quedar molt bona. Això sí: és un plat contundent. Amb el de la foto vam dinar i vam acabar més que tips! De fet, la propera vegada que la farem (perquè sí, repetirem) posarem menys patata (uns 300 grams) i mantindrem la mida de bacallà. No només per a que sigui més llaugera; també per a que es noti més el gust del bacallà, que ens agrada molt. Així mateix, farem una prova sense picada d’all i julivert. O la posarem amb moooooooolta cura, perquè si no controles domina el plat de seguida. I no: el que mola és el gust de patata, brandada i piquillo. De fet, la picada i l’olivada la vam posar per donar-li un plus al plat, més color, més contrastos.

Com veieu, és un plat sense cap complicació ni cap misteri. Però és d’aquells plats que combinen sabors coneguts i bones que lliguen bé i donen un plus un cop combinats. Ja ens direu què us sembla, si la feu… 🙂

Salut!

 

Platillo de carxofes, patates i confit d’ànec

dimecres, 25/03/2015

Els qui ens seguiu de fa temps sabeu que no solem parlar gaire d’esdeveniments muntats per marques i que busquen convertir els blocaires en publicistes gairebé de franc dels seus productes i serveis. Ho hem fet, i tant. Com aquí o aquí. Però la nostra política davant d’això l’hem anat afinant poc a poc i és molt clara: només acceptem propostes de petits (o mitjans, si s’escau) productors arrelats al territori que treballin amb elaboracions que a nosaltres ens agraden; ens motiven. I sempre, això sí, ens reservem el dret a publicar dedicar-los un post o no.

Per això, quan la gent de Benihort ens van escriure per dir-nos si volíem una caixa de carxofes seves i parlar-ne al bloc si ens agradaven els vam dir aquest “sí, però”: no us garantim que fem un post. He de ser honest: era mentida. Sabia que en parlaríem. Per tres raons. La primera, perquè les carxofes amb D.O.P Benicarló que ens enviaven compleixen les condicions que posem: ens agraden i són de la terreta, de la comarca de Massitet. La segona, que Benihort és una cooperativa agrícola molt potent i força vinculada al Maestrat. I la tercera… Doncs la tercera era que el mateix dia que ens escrivien des de Benihort nosaltres estàvem enllestint un post on declaràvem el nostre amor a les carxofes benicarlandes… 😉

Per tant, dedicar una part d’aquest post a parlar-vos de les carxofes de Benihort que podeu comprar per internet no ens suposa cap mena de problema moral. Ni molt menys. És més, hem aprofitat Per fer una recepta feia setmanes que em rondava pel cap però que no acabava de trobar el moment de fer-lo: Platillo de carxofes, patates i ànec confitat.

IMG_4070.JPG

Us en menjaríeu dos plats com aquest, ja us ho dic ara! | Olletadeverdures.cat

La idea no és del tot meva. Me la va donar, com tantes altres, un dels meus mestres inspiradors a la cuina, en Xesco Bueno (aka Gastromimix), xef de Ca l’Esteve. Un dia vam anar a sopar a ca seva i ens va regalar una amanida basada en carxofes confitades amb greix d’ànec. A mi de seguida em va venir al cap el pot de molles d’ànec confitades que tenia per un armari de la cuina. Va ser rebre les carxofes de Benicarló i posar-me a cuina.

Carxofes i ànec, però, em semblava poc. Quedava pobre, un plat amb només dos ingredients, trobava. Com ho solucionem? Com ho fa la gent que en sap: trucant als qui en saben encara més! 😛 Així va ser com Xesco em va dir: “tens vegetals i proteïnes; li falten hidrats. Jo li posaria unes patates fregides“. I aquí estem, fent un plat senzill encara que una mica laboriós però realment espectacular. De veres, proveu-lo. Ingredients per a dues persones:

6 carxofes D.O.P Benicarló comprades per internet a Benihort 😛

1 patata mitjana, d’uns 200 grams o patacons petits (nosaltres la vam fer amb patacons, és més pràctic)

150/200 grams de carn d’anec confitada (estic segur que amb pedrers també funciona)

Oli d’oliva verge extra (Entornalls, per exemple), sal i pebre negre molt

Primer de res escalfem el pot de confit en aigua calenta (com si féssim un bany maria) per desfer el greix i posar-lo a la cassola on courem les carxofes. Aquesta pot ser la part na mica més farragosa, ja que al greix de la part interior li costa un mica desfer-se i has d’anar buidant el pot a poc a poc. Ho podeu resoldre més fàcil si compreu greix d’ànec, però no és necessari i tampoc es fàcil de trobar.

Mentre, pelem les carxofes i en deixem només els cors, que tallarem a quarts. Amb les restes podeu fer aquesta crema de carxofa, si voleu. Les posem a la cassola i les cobrim amb el greix. Aquest punt també és delicat, ja que la cassola ha de permetre que entrin totes les carxofes però que el greix les cobreixi. Segons com sigui el pot de confit o la cassola, això pot no passar. Les deixem confitant, sense que bulli el greix. Nosaltres ho vam fer posant la cassola de les carxofes al bany maria, no directe sobre els fogons.

Mentre, bullim o coem les patates amb pell al vapor. Quan les tenim cuites les retirem. Ara arriba el moment home-orquestra. Agafem les molles de carn d’ànec i les posem en un paella a escalfar i saltar lleugerament. Aprofitarem per pebrar-les i, si s’escau, afegir un punt de sal. Mentre fem això fregim a foc molt fort les patates tallades a galls o com més us agradi. només les volem daurar, que ja les tenim cuites. Fetes així quedem menys greixoses, que la resta del plat ja ho és prou. Si les carxofes les hem fetes amb temps i estan fredes, les hem d’escalfar fins a que estiguin tèbies. I ara munteu el plat: amb tota la gràcia que sigueu capaços, aneu alternant patates, carxofes i carn per que muntar un platillo una mica vistós. Compte amb les carxofes, que si estan ben cuites tendeixen a desmuntar-se! 😉

Avís per a navegants: si el feu repetireu. De veres. És un platillo gustós amb un munt de textures: les carxofes es desfaran a la boca, la carn estarà melosa i les patates cruixiran i contrastaran amb tota la resta. A més, les carxofes conserven el gust vegetal però tenen el matís del gust de l’ànec. Un vi blanc fresc i una mica àcid o un cava un pèl estructurat us aplanaran encara més el camí cap al cel gastronòmic.

Salut i carxofes, estimats!

P.S.: La gent de Benihort són molt enrotllats i ens han donat un codi promocional per a vosaltres. Si compreu les seves carxofes per Internet (que us porten a casa en un pim-pam) i poseu el codi B020 , us faran un descompte per haver llegit aquest post. Si les proveu, ja ens direu què us semblen! 🙂

Arròs sec de carxofes i llangostins

dissabte, 17/01/2015

Hi ha un eslògan al sud de Tarragona i al nord de Castelló -especialment apreciat pels sectors catalanistes i d’esquerres- que diu que “el Sénia no és frontera”. El Sénia és el riu (sec) que marca la divisió administrativa entre Catalunya i el País Valencià i el crit vol reivindicar precisament això: que la frontera és estrictament administrativa i que la gent de banda i banda viu en un territori amb forts vincles socials, econòmics, polítics, afectius i de tota mena. De fet, hi ha un altre eslògan especialment apreciat pels mateixos d’abans que va una mica més enllà i diu que “el Sénia és comarca”.

Si anem al tema que ens interessa, això de la frontera inexistent és especialment veritat quan parlem de gastronomia. Aquesta franja de terra, que des de fa uns anys també es coneix com Territori del Sénia, comparteix molts gustos i costums a l’hora de seure a taula: des del cóc de tonyina als pastissets de cabell d’àngel; dels arrossos de peix al cóc de poma (o de maçana, com diuen a les terres de l’Ebre).

Com us podeu imaginar, aquestes receptes comunes descansen sobre un paisatge que dóna uns productes apreciats per la gent que l’habita. Per mi n’hi ha quatre que són fonamentals,  llocs comuns acceptats per bona part dels seus moradors: l’arròs (del Delta, és clar! La majoria emparat sota la DO Delta de l’Ebre), les carxofes (amb una DO a Benicarló i jornades gastronòmiques a banda i banda), les galeres (el llangostí dels pobres, poc apreciat a fora i que aquí adorem tots) i els llangostins (que tenen nom i fama els de Vinaròs, però que es pesquen a tot el sud de l’Ebre). Els darrers anys es podria afegir un cinquè: els olis fets amb les varietats tradicionals farga, morruda i sevillenca i, en especial, els elaborats amb el fruit de les oliveres mil·lenàries que hi ha repartides per aquesta contrada.

IMG_3842.JPG

Del milloret de la terra només poden sortir receptes fantàstiques. O no? | Olletadeverdures.cat

 

Us explico tot això perquè, a més de voler col·lar-vos una mica de promoció del meu país petit, feia temps que em rondava pel cap fer alguna recepta que il·lustrés, que representés fins a cert punt, aquest territori que sento com casa meva i que tantes coses té en comú, també a l’hora de posar-se davant dels fogons. Que si un guisat de peix, que si un cóc salat original, que si un dolça amb cabell d’àngel…  No ho acabava de trobar, fins que la vespra de Reis vaig obrir els ulls, vaig caure del cavall i vaig fer un clic. Tot alhora.

Resulta que aquell dia vaig anar a Amposta a buscar un dels nostres olis favorits, l’Entornalls que elabora el pagès de l’Ebre (així s’autodefineix ell) Dani Forcadell i embotella des de l’any passat. I llavors em va venir un regal inesperat: un dels primers paquets del seu arròs, que ara també vol comercialitzar sota la marca Entornalls en comptes de vendre’l a la cooperativa. Dani fa temps que busca posar en valor uns productes que cuida molt i. L’any passat vam ser dels primers en comprar-li l’oli -no el coneixiem, el vam trobar a Twitter via una amiga comuna- i enguany hem estat dels primers en provar el seu arròs. Vespra de Reis, nit màgica.

Dani em va fer un regal, però que venia una mica enverinat: volia que li digués com funciona a la cuina, si era bo o no i si era fiable un cop al foc. És una arròs particular, que no rep pesticides i que està molturat en un molí tradicional -molt menys agressiu amb el gra-. Té un toc gris perlat que el distingeix a simple vista dels arrossos més rentats que es fan habitualment. No el trobareu dins de la DO -de vegades aquestes institucions compliquen més que ajuden- però la qualitat està més que garantida. Paraula.

En fi, una responsabilitat però també l’oportunitat perfecta per fer i compartir amb vosaltres aquesta idea que em rondava pel cap. Aquí va, doncs, una recepta arrelada almeu tros de país. Com sempre, les mides són per a la típica parella sense fill i un dels membres obsessionat en no engreixar-se més (servidor de vostès, per si hi ha algun dubte…).

150 grams d’arròs bomba cultivat al Delta (quan pogueu, pilleu-lo del de Dani)

3 carxofes de la DO Bernicarló

12 llangostins de Vinaròs (al poble els pesquem millor, per això són els millors del món :-P)

4 vegades el volum de l’arròs de brou de peix que porte galeres (aquí el que fa la matriarca Massita)

Oli d’oliva verge extra de qualsevol cooperativa de la zona (Jo he posat Entornalls, és clar)

La recepta és molt senzilla i es basa en triar el milloret del terreno. Només hi ha un petit truc, que ara us explicaré. Primer de tot, pelem els llangostins i els treiem els caps. Agafem tota aquesta closca i la posarem a sofregir en una cassola. Hem d’aixafar els caps per treure’n els corals, la part més gustosa d’aquest marisc. Quan ho tindrem enrossit, hi afegirem el brou de peix que ja tindrem fet i ho deixarem infusionar fins que el farem servir. Aquest és el petit truc: tenir un bon brou de peix amb el toc de les galeres i també del llangostí. És la base del plat, que li donarà sabor a l’arròs.

Mentre el brou infusiona fregim lleugerament les cues de llangostí en el rajoli d’oli que haurem posat la paella on farem l’arròs. Treiem i reservem. Farem el mateix amb els cors de les carxofes, que haurem tallat a quarts i daurarem lleugerament pels seus tres costats. Ara ve l’hora de colar el brou i tirar-lo a la paella.

Quan arranqui el bull, arròs cap a dins. Nosaltres l’hem tingut 12 minuts a foc fort i després 5 més a foc mitjà. Just quan vam baixar el foc vam incorporar els cors de carxofa i les llagostins i hem esperat a que l’arròs es begués tot el brou. Un parell de minuts de repòs i a taula. Fantàstic. L’arròs bomba destaca per la seva bona capacitat per no trencar-se quan es cou i xuplar molt de brou, la qual cosa el fa ideal per arrossos gustosos. El de Dani  ha fet les dues coses estupendament -sobretot xuplar el brou; fins a quatre vegades el seu volum!– i l’arròs ha quedat solt, ben cuit i mooooooooooolt gustós.

Aquest cop hem optat per  fer un arròs sec perquè és el nostre preferit i entronca amb la tradició del territori -paelles, rossejats-. Però seguirem investigant aquesta recepta i properament l’assajarem amb un arròs melós. Amb un brou tan bo, ha de ser una bomba. Com l’arròs… hehehe

 

Salut!

 

Tria de receptes per Nadal

dimarts, 30/12/2014

Fa uns anys es va posar de moda, entre el gastrobloguerisme local, publicar pels volts de Nadal un post on s’arreplegaven i endreçaven aquelles receptes que els autors trobaven que tenien prou categoria com per posar-les a taula en un dels múltiples àpats que fem per Nadal en aquest tros de món.

Tot i que servidor de vostès havia considerat fer-ho algun mes de desembre, sempre ho acabava descartant. Una mescla de mandra i de sensació de voler aprofitar receptes ja fetes per aconeguir més visites -una de les obsessions que solem patir tots els blocaires, també els d’anar per casa com nosaltres- m’ho ha impedit durant un bon grapat d’any.

Fins ara. I que ho ha fet canviar? Doncs que un bona amiga em va dir fa uns dies: hauries de fer un post on teniu totes les receptes aquestes xules que ens arreglarien un menjar de dinar a més de dos i més de tres? I llavors vaig pernsar que ves que no estigués equivocat i que un post d’aquesta mena podia ser útil per més gent. El primer, per nosaltres mateixos: entre gairebé 300 receptes publicades, ja no sé ni quines tenim.

Total, que aquí teniu una vintena de receptes ordenades per categories. El criteri per triar-les entres les gairebé 200 que tenim al bloc ha estat molt clar: només hem inclòs les que nosaltres hem posat a taula alguna Nadal i han tingut èxit d’acceptació. Validesa contrastada! 😉

Entrants
Com a moltes altres cases, a la nostra no fem un menús amb dos o tres plats per Nadal. El que seria el primer està format per un munt -cada cop menys, per sort- d’entrants a partir dels quals cadascú es munta el seu plat. Els hem ordenat entre els més clàssics -alguns carrinclons, nostàlgics fins i tot amb poca categoria diria algú- i els més modernillos.

DSC_0246.JPG

La copa de quallada de foie és molt fàcil però elegant, oi? | Olletadeverdures.cat

Entre els clàssics que hem menjat a casa nostra hi ha els dàtils farcits d’ametlla i embolcallats amb pernil ibèric, les mallorquines torrades amb sobrassada i mel i una creació de ma germana: galets farcits de carn de cranc. Les croquetes de rap també queden bé, la veritat. I, esclar, unes kokotxes al pil-pil alegren qualsevol trobada familiar…

Entre les tapetes modernilles que han entrat amb força a casa nostra per nada destaquen aquestes tres que vam aprendre del mestre Xesco Bueno: sandvitx de poma i foie micuit, capuccino de boletsquallada de foie i pera tofonada. Feu la que feu triomfareu. I si feu les tres, hat-trick rotllo Messi. M’explico?

Rostits
Com que nosaltres som una gent com Déu mana (ehem!), el dia de Nadal és sinònim de carn rostida. Això sí, hem fet rostits de totes carns, tècniques i acompanyaments. Ens agraden molt, per diferents, les galtes de porc amb el toc de l’Àtica i fins i tot vam aconseguir fer una recepta de la Ruscalleda: rostit de capó, pinya i dàtils. Va triomfar molt el pernil de porc rostit sencer i vam aconseguir farcir -amb el suport de la sogra- un pollastre de festa major. I el rostit de xai marinat va ser ben sorprenent Ara bé, el rei dels rostits segueix sent la llata de vedella a baixa temperatura. Oh!

llata_plat.jpg

La llata a baixa temperatura és sensacional, de veres… | Olletadeverdures.cat

Altres carns
No només de rostits viu el clan Olleta, encara que gairebé. Aquí teniu un parell de plats de carn ben bons que van fer cap a la nostra taula un parell de cap d’anys diferents: un xai guisat es-pec-ta-cu-lar que vam aprendre a fer al País Basc i un confit d’ànec amb pommes salardaises fàcil i resulton per quedar bé amb la colla d’amics.

IMG_0651.JPG

El torrat és sexi, i aquest confit és addictiu! 😛 | Olletadeverdures.cat

Un parell de peixos
Com que el dia de Nadal mengem rostit, la nit de Nadal fem plats de peix. En molts casos són receptes clàssiques que no hem pujat al bloc (rom al forn amb patates, rap amb llagostins), però hi ha dues receptes del bloc que hem fet i han triomfat. La primera és la nugà de rap, un plat tradicional valencià. El segon, que s’ha convertit en un clàssic que ens visita gairebé cada any és el mític fricandó de rap, vainilla i rossinyols de, un altre cop, el gran Xesco.

IMG_0042.jpg

El frincadó de rap ja és una clàssic contemporani, a casa nostra. Nyam! | Olletadeverdures.cat

 

Canalons: dels canònics als oficials
A casa nostra els canalons es mengen el dia de Reis. Un senyor comiat del Nadal que comença dos dies abans fent el rostit amb què farcirem els tubs el dia abans. Històricament havíem fet el canalons que l’àvia que la mare va reconstruir de la seva memòria. Són els canalons canònics. Un any, però, vam decidir posar una mica de foie. Al principi, la matriarca Massita no h ha veure gens clar -era fan dels canònics-, però quan els va tastar ja no en fem d’altres: de rostit amb foie i tòfona. De tant en juguem amb la beixamel, com l’any que la vam fer de ceps…

canalojpg.jpg

Supercanaló de rostit, fetge gras i tòfona. Sensacional. | Olletadeverdures.cat

I un parell de torrons per acabar
Si en una cosa som clàssics a casa nostra, és amb els torrons. Després de diverses provatures amb torrons estranys, a casa es mengen els clàssics. I entre els tradicionals, n’hi ha dos que els fem nosaltres: el torró de massapà de l’abuela Consuelo i el torró de cacauet de la Valldigna. Sensacionals els dos, què us haig de dir?

DSC_0302.JPG

Torró de cacauet. Proveu-lo, no ho dubteu… | Olletadeverdures.cat

Doncs aquí ho teniu: una vintena de receptes que, si voleu, us permet muntar un àpat sencer de Nadal des dels entrants fins a les postres. Si alguna us inspira per resoldre algun dels múltiples àpats que (encara) queden per fer aquestes festes, el post ja haurà valgut la pena. I jo no em quedaré amb la sensació d’estar servint-vos un refregit… 😉

Bon Nadal i millor entrada d’any, gent! Salut!

 

Croquetes de trompetes i salmó

dimecres, 15/02/2012

Tenim un problema… Ai, que Kissumenja comença el post dient que tenim un problema! Doncs resulta que no tinc les mides dels ingredients i això és greu. Més greu del què es pot pensar perquè, tot i no creure-ho d’entrada, la combinació de “vaig a fer fotos a les trompetes per veure què he après amb el Martí” i “la Recepta del 15 va de croquetes, a veure de què les farem ha donat un resultat força gratificant.

La cosa va anar tal com l’explico. Feia dies que volia fotografiar les trompetes i quan vam tornar del taller del Martí vaig agafar el pot i vaig començar a fer provatures: cartró ploma per aquí, la llum que ve d’allà, ara les deixo caure del pot, ara necessito polipropilè… Valenta jo, eh?, que a la primera pràctica va i agafo un pot de vidre! Valoreu vosaltres mateixos el resultat, jo hi veig coses estranyes per tot arreu…

Trompetes2.JPG

Les models... | Olletadeverdures.cat

Bé, la foto ja estava feta i ara necessitava alguna cosa per poder lluir-la al blog ;-). Aleshores van aparèixer Els fogons de la Bordeta amb la proposta de fer croquetes i em van donar la solució al meu gran dilema. Total, que després de pensar amb en Massitet què més hi podríem posar, això és el que en va sortir:

Ingredients (recordeu que són aproximats)

  • Salmó (80 gr.)
  • Trompetes seques (100 gr.)
  • Ceba (una petita)
  • Farina, dos parts de llet i una de brou de verdures (per a la beixamel)
  • Pa ratllat

Elaboració

Sofregim la ceba amb  mantega i quan té una mica de color hi afegim les trompetes (que abans hem posat a remull). Al cap d’uns deu minuts hi anem posant la farina i, quan creiem que s’ha fregit prou, hi afegim el brou i la llet per acabar de fer-hi la beixamel. Deixem refredar la massa i n’afegim el salmó tallat a trossets petits. En fem la forma i les fregim amb pa ratllat.

I tornem a fer fotos amb cartolines, trípodesi demés, i lluitem amb les ombres! I ara no sé quina posar, que tinc el cap com un bombo de tant mirar-me-les! De les 70 fotos que tenia de les croquetes no n’hi ha hagut moltes que es poguéssin aprofitar. Al final, després de barallar-me amb unes quantes i de tocar-les i retocar-les, de no saber si estaven millor al principi o al final, vet aquí les croquetes elles, en dos dels moments fotogràfics. Les pobres van patir un estrés!!

Croqueta.JPG

Croqueta sobre forquilla reflexant i ombres | Olletadeverdures.cat

Croquetes.JPG

Ben fotografiades no sé, però boníssimes! | Olletadeverdures.cat

Eps, que en Martí és un bon mestre, eh?, no us guieu pel què veieu aquí! 😉

Bon profit!

Pasta pim pam pum… de festa

dissabte, 26/03/2011

Probablement, el títol d’avui us ha descol·locat una mica. Tal com hem explicat aquí  i aquí, la filosofia que hi ha darrera dels plats que hem anomenat pim pam pum és que els fem amb les restes (més o menys dignes) que queden per la cuina i, encara que no és un tret imprescindible, amb molt poc temps (en un pim pam pum, vaja…). I tot això, es clar, pot semblar poc compatible amb un plat que hem titolat de festa

DSC_0022.JPG

Per estar fet en un pim pam pum queda "resultón", veritat? | Olletadeverdures.cat

Pot semblar, efectivament. Perquè resulta que diumenge passat vam fer un plat molt festiu que ens vam treure de la màniga combinant una bona pasta italiana, uns negritos  caçats pels pares de la Kissumenja, un tall de salmó fresc, una pasta italiana boníssima i ben bonica; i un xorret de nata salvada in extremis de generar penicil·lina natural… La recepta, la veritat, no té molt misteri.

Bollim la pasta amb aigua abundant ( i una cassola gran, que és bona, bonica, no precisament barata i no volem que es trenqui!). Mentre, saltem els bolets (negritos o els que tinguem: és una recepta pim pam pum!) i quan ja estiguin gairebé al punt, li afegim un xorret de nata per cuinar (la idea és fer una salseta que ho lligui tot). Quan la pasta estigui  al dente, la posem durant un minut a la paella on hem fet la salseta. Mentre aprofitem per fer el salmó a la planxa al vostre gust (tomba i tomba, en el nostre cas).

I ja està. Només la presentació és el què li dona un toc de festa . Bé, això creiem nosaltres. Blanc i negre a la base, amb el punt rosat del salmó a sobre. Quan us el poseu a la boca, el sabor que resulta també és una mica de festa: barreja de làctic, mar i una mica de terra dóna un molt bon resultat. Bo!

Salut!

Macarrons pim pam pum

diumenge, 30/01/2011

Això de ser els dos de fora de Barcelona té una sèrie de derivades culinàries força curioses. Com que de tant en tant marxem uns dies a casa de les respectives famílies, quan ho fem tendim a no deixar productes frescos per la cuina ni que sigui per pocs dies. Això fa que ajustem molt la compra i que la situacióprèvia a la sortida sigui d’una buidor quasi insondable a la nevera. Llavors, el darrer àpat sòl passar que es fa amb el què ha quedat rondant per la cuina…

DSC_0070.JPG

Menys mal que faig fer aquesta foto: al plat no vaig tenir temps! | Olletadeverdures.cat

 És així com neixen els plats que hem donominat “pim pam pum”: fets en un tres i no res tot aprofitant el que hi ha a la nevera… El primer que us vam ensenyar a través d’aquesta finestreta va ser una hamburguesa que ha passat a formar part del nostre receptari domèstic. La recepta que us passem avui també va triomfar el primer dia i ja l’hem repetida un parell de cops…

Bollim els macarrons, els escorrem i els posem a la safata on els gratinarem al forn. Mentre es van bollint, hem fet un sofregit amb LA ceba tendra que rondava per la nevera i un gra d’all. Quan estigui ben dauradet, posem un grapat de camagrocs que saps que no superaran (literalment) la teva absència  i els deixem un parell de minuts que soltin la seva aigua.

Llavors, hi afegim tomàquet natural ratllat. El suficient per poder fer una salsa que pugui cobrir els macarrons. Quan ja li queda molt poc per estar a punt (ho deixarem un pèl sucós: hem de gratinar-ho tot!) hi posarem aquella punta de pernil serrà que estàvem a punt de llençar i aquell trocet de botifarra negra que ens hem trobat darrera el pernil… Dues voltes i cap a sobre el macarrons! Grapadet d’orenga, tot cobert de formatge ratllat i anar gratiant fins que estigui dauradet.

Ja està! Tot just era això… Si la feu, ja ens direu que tal, eh? A nosaltres ens va semblar una manera estupenda d’honorar uns ingrednents a punt d’acabar en un lloc força indigne… 😉

Salut!

“El bikini, com més guarro millor!!”

dimarts, 25/01/2011

Aquest crit, tota una declaració d’intencions, va ser un dels  comentaris que més es va fer sentir la setmana passada en el debat que es va muntar a la nostra pàgina de Facebook sobre com han de ser els bikinis. Contra tot pronòstic, una pregunta innocent llançada als nostres lectors sobre si s’havia de posar mantega als famosos entrepants calents de pernil i formatge ha donat lloc… a quatre fils de discussió amb gairebé cent comentaris de gairebé trenta persones diferents!

IMG_0963.JPG

Amb mantega i sense: a veure què en surt! | Olletadeverdures.cat

 Qui ho havia de dir! Tot va començar per una anècdota al bar de la Facultat, on va vaig escoltar les protestes d’una Eramus francesa sobre la mantega que diu que aquí, a Catalunya, es posa als bikinis. Llavors, es va muntar un debat entre el cambrer, l’Erasmus i un servidor. Nosaltres, la veritat, sempre n’hem posat…per a que no s’enganxin a la sandvitxera! O com deia la Gemma, una de les lectores  que va deixar comentaris, “per a que quedin torradets”.

En canvi, la Sara Maria de Delicies del Rebost i Sara de Cocina para emancipados explicaven que no en posaven, al de pernil dolç i formatge. Rosita, en canvi va fer notar amb vehemència que no entenia els bikinis sense mantega i com més guarros millor, fent servir la frase que encapçala el post. Va ser en aquest punt quan una força de la natura va deixar anar tota una senyora declaració. Era l’Anna de Petroglifa a la cuina i va ratificar l’afirmació feta per Rosita… La cosa, però, no va quedar aquí i hi van aparèixer gairebé tantes versions i punts de vista com persones. Com no? Estàvem parlant de gustos! 😉

Guarro versus Net: el partit
Davant de tanta discussió, aquesta ment que tinc deformada per tanta investigació universitària em va portar a muntar una mena d’experiment per comparar les virtuts i defectes de totes dues opcions. Així que vam fer un parell de bikinis: un amb mantega a fora i també una mica a dins (havia de ser guarro, no???) i un altre sense gens ni mica. De fet, ni oli d’oliva tampoc -com havien suggerit na Xesca i en Xavier.

IMG_0965.JPG

Ostres! Quins porten mantega i quins no???? | Olletadeverdures.cat

El resultat és, i ja em sap greu, que no vam notar gaire res! Vull dir, sembla que el que portava mantega quedava una mica més untuós, però no pas més gustós. De fet, al que no en portava es notava una mica més el pernil… Però no era una diferència gaire apreciable, certament. Ara bé, aquest experiment ha acoseguit un dels grans objectius que persegueix tot científic: fer caure mites. Senyores i senyors, van quedar tots igual de torradets! O sigui, que l’excusa de la torramenta del pa ja no val per justificar la mantega!

Per cert, que la Nuni i la Anna van fer dues aportacions per variar els bikinis que volem provar sí o sí un dia d’aquests. El de la Nuni consisteix en canviar el formatge de fondre de sempre per formatge de cabra. Uau! El segon té un punt més de sofisticació: pernil canari amb formatge de Maó. Oooooooooooo!! Quines dues propostes més temptadores!

Més enllà del bikini: de trifàsics i altres herbotes!
La cosa no es va quedar aquí i, a més del de pernil dolç i formatge també en vam fer amb sobrassada, pernil dolç i formatge. Però parlem amb propietat, eh? Com va fer notar en Xisco, de bikinis només n’hi ha dún tipus. Com explica la Mar Calpena en aquest post el bikini es coneix així perquè la discoteca del mateix nom va ser la va posar en circulació a Barcelona aquest entrepà de pernil dolç i formatge. Pernil i formatge. Això és un bikini. El que porta sobrassada a casa nostra sempre n’hem dit trifàsic…

IMG_0970.JPG

Fa difícil de dir, però sembla que amb mantega és més untuós... | Olletadeverdures.cat

La resta serien altres sandvitxos calents. En aquest punt, els nostres lectors ens van proposar receptes… salades i dolçes! La Nuni (aquest dóna és una màquina proposant sandvitxos!) ens va dir que adora els de tres formatges i nous. També va ser ella qui va proposar el més guarro de tota la sèrie, amb diferència:  de frankfurts i ketchup! O Joan, un vinarossenc de pro, va proposar fer-lo amb anxoves del poble “ben oliosetes”. “Ben guarro!”, com va dir ell mateix… 

Ara, una de les propostes -tot i que alguns la considereu força clàssica- és l’esparedenya. Segons ens va explicar la Blanca, al local jove de Cellera de Ter feien un sandvitx calent amb aquest nom i porta pernil salat i formatge. Ep! I un parell de detall més: es fa amb pa de Viena i s’hi pot posar tomàquet calent!

DSC_0015.JPG

No ens estranya gens que ens agradin tant. Heu vist quin torradet? | Olletadeverdures.cat

Ei, i fins i tot podem fer un menú complet inclosos postres: el de nocilla o xocolata (amb mantega!!) va ser dels més proposats -amb una variant que inclou anous. Però hi va haver propostes molt suggerents i ben porcotes (amb carinyo!) com el de dolç de llet amb poma o platan tallat ben finet. Moltes gràcies per la proposta, Vanessa! Aquest també caurà!

Francament, mai hagués pensat que un comentari d’una Erasmus francesa al bar de la Facultat sobre la mantega dels bikinis donés per unes converses tant interessants i donés lloc a un post de 900 paraules amb gairebé una dotzena de propostes d’entrepans calents. Només puc dir una coseta, que sonarà a tòpic però que és ben autèntic: moltes gràcies a tots! Ens ho hem passat bomba i hem après un munt de coses. No?

Salut!

Conill rostit “amb regust de bosc”

divendres, 19/11/2010

Estic segur que, si us agrada cuinar, això que us explico ara us ha passat més d’un cop. De sobte, no sabeu molt bé perquè ni com, us ve de gust cuinar i menjar un plat que us recordi algun sabor més o menys abstracte. Un arròs que tingui gust de mar. Un pastís que us faci pensar en la tardor. Una amanida que us permeti gaudir del sabor i aroma de l’estiu… Doncs a mi em va passar fa uns dies, quan de sobte vaig tenir un desig irrefrenable de menjar un rostit que em fes pensar en el bosc. D’aquí ve, per cert, el títol tan coent i ridículament pompós que té el post d’avui… 😉

I d’on trec jo ara un sabor de bosc?
Això és el primer que vaig pensar tot just assumir que el desig l’havia de cobrir. Per sort, servidor de vostés ha pogut gaudir d’alguns plats que buscaven precisament transmetre aquesta sensació de bosc i la clau em va venir al cap de seguida: herbes aromàtiques, bolets (per sort, estem a la tardor) i tòfona. Com que dos pobres professors amb contractes temporals no es podem permetre comprar tòfona com Déu mana, vam obtar per un substitutiu de luxe: suc de tòfona comprat en aquella petita gran potència gastronòmica que és Castellterçol.

DSC_0108.JPG

El suquet que s'assoma per l'esquerra era brutal... | Olletadeverdures.cat

 

D’aquí surt el rostit que avui us presento. Ah! I la tria de la carn també va ser ben fàcil: a manca de porc senglar i llebre de caça, quin animaló pot representar millor el bosc en un rostit que el conill? Les mesures són per a la tan coneguda parella sense fills que omple tantes llars (de llogeuer) catalanes a principis del segle XXI:

Mig conill (nosaltres preferim la part del davant, per poder tenir les espatlles…)

Una ceba ben bonica i llustrosa

Un farcellet d’herbes aromàtiques

200 grams de bolets (nosaltres vam posar camagrocs)

250 ml de suc de tòfona

una culleradeta de pols de cep (o de qualsevol bolet)

Dos dents d’all

Sal, pebreoli d’oliva verge extra i un rajolí de vi ranci.

La cosa no pot ser més senzilla. Posem primer el conill salpebrat a rostir a la caçola amb el foc fort. Quan estigui ben colorat, el reservem i posem en el mateix oli la ceba tallada en juliana i els alls tallats no massa petits. Abaixem el foc i deixem que es vagi fent. Quan la cosa estigui que quasi és una melmelada, apugem un moment el foc i posem els bolets. Quan hagin soltat suc, tornem a posar el conill i tirem el rajolí de vi ranci.

DSC_0097.JPG

La carn va quedar toveta: el vi ranci va fer la feina... | Olletadeverdures.cat

Deixem evaporar l’alcohol, abaixem el foc al mínim i hi incorporem el suc de tòfona, el farcellet i la culleradera de pols de cep. Ho remenem, ho tapem i ho deixem coure fins que la carn del conill estigui supertendra. Jo, des que li vaig sentir dir  a l’insigne Fermí Puig que els rostits estan molt més bons si estan sobrecuits, els deixo allà que es passin de voltes tal com calgui…

El resultat? Doncs això:  conill amb regust de bosc. Sobretot a les aromes, dominades per el suc de tòfona i el bouquet. A la boca, en canvi, manaven més els bolets. Suposo que per la pols de cep, que és un dels recursos més efectius que conec si es tracta de donar gust de bolet als plats… Per acompanyar, un vi negre de l’Empordà amb molt de cos i molta caràcter d’un petit celler d’autor que hem descobert fa poc: Vins de Taller.

Buf, quin àpat ens van pegar, aquell dia!

Salut!

Massitet

Hamburguesa pim pam pum

dimecres, 15/09/2010

Estic segur que us ha passat, si més no, un cop: arriba l’hora de dinar, us heu despistat i no teniu res preparat. Això és el què ens va passar fa uns dies. Estàvem a punt de marxar de vacances i només teniem a la nevera dues hamburgueses, un tros de formatge de rulo de cabra, un pot de Pebrots del Piquillo de Lodosa i una bosa de fulles d’espinacs Florette a punt de canviar d’estat…

DSC_0184.JPG

Doncs això: feta en un pim pam pum! | Olletadeverdures.cat

Amb tot això i una mica de ganes (i gana, que fa augmentar espectacularment la creativitat) ens vam inventar l’hamburguesa que heu vist. Només vam fondre el formatge amb una mica de llet, vam passar la carn per la planxa, vam escalfar els piquillos amb mica d’oli d’oliva i ho vam acabar de muntar posant a sobre les fulles d’espinacs amanides amb oli i sal … Les gotetes vermelles: l’oli d’escalfar els pebrots.

Vam quedar tant contents d’aquesta hamburguesa feta en un pim pam pum, que vam pensar batejar-la, incorporar-la al nostre receptari i compartir-la amb tots vosaltres. I ja estem preparant una variant: amb crema de manxego, tal com l’hem menjada al Petra, un dels restaurants de l’Ada Perellada…

Salut!

Massitet