Arxiu de la categoria ‘Manllevades’

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|10|

(La) paella (valenciana)

diumenge, 25/05/2008

Escric aquest post amb la mateixa sensació que té l’escriptor, sociòleg i gastrònom valencià Vicent Marqués quan parla de la paella en el seu llibre Els millors arrossos valencians. El millor coneixedor de la cuina d’aquell tros del nostre país comença així el capítol que li dedica: “Tinc el full en blanc i em sembla que estic a punt de ficar-me en un bon embolic, però ja he posat el títol i per tant n’haurem de parlar. Parlem-ne, doncs”. No es pot ser valencià, tenir un bloc de cuina i no dedicar, pel cap baix, un post a la paella. M’hi porta el codi genètic. Parlem-ne doncs. Ara, escric aquest post convençut que, en el mateix moment de publicar-lo, hauré entrat en un fantàstic embolic de dimensions còsmiques. I perquè, us preguntareu els principatins ignots?

Doncs perquè parlar de la paella  és com parlar del misteri de la Verge Maria o el de la Santíssima Trinitat: és una qüestió de fe; una qüestió de creences. És, al final, una qüestió de dogmes. Com si d’una religió es tractés, en relació a la paella hi ha heterodoxos, ortodoxos i ultraortodoxos. Així que, si eres valencià com un servidor i no vas amb compte, corres el seriós perill de ser acusat d’heretge. Tot i això, i a risc d’acabar rebent l’excomunió o que em prohibeixin creuar el Riu Sènia en direcció sud, avui us vull explicar de què va això de la paella. O dit en altres paraules, avui us donarè dues receptes de paella valenciana: la canònica i la de casa meva, que no són precisament la mateixa cosa. Ep! I tingueu present des d’ara mateix que jo sóc un dels representants de la ultraortodòxia paellera però que, de tant en tant, caic en alguna de les pitjors heretgies…

L’origen com a clau del model canònic (i de la ultraortodòxia)
Sobre el naixement de la paella valenciana sembla que no hi ha massa discussions: totes les fonts consultades (veieu final del post) el situen al segle XVIII, quan comença a emprar-se la paella de ferro (també dita paelló) necessària per fer-la. De fet, d’aquí li ve el nom, que en un primer moment sembla que seria “arròs a la paella” i, allende los mares, “arròs a la valenciana” (ho diu el Fàbrega, això). Sobre el lloc de naixement, la cosa ja és una mica més problemàtica. Alguns autors el situen a la ciutat de València, mentre que d’altres ho fan a les comarques que l’envolten i que conformen la famosa horta valenciana. En tot cas, es discuteix el sentit de la propagació (de la ciutat als voltants o dels voltants a la ciutat) però no el fet que, in extenso, s’ha de situar a la zona central de l’actual País Valencià. Per tant, i comencem a trencar tòpics, parlar de paella valenciana és redundant. No hi ha paella que no sigui valenciana…

El lloc de naixement no és pas menor, ja que determina de manera clara tant els ingredients que es consideren ortodoxos com la tècnica per cuinar-la i la liturgia que envolta tant la seva elaboració com el seu consum. La paella original, la primigènia, és un plat popular i de l’horta; de llauradors. Per tant, aquí ja apareix una de les seves essències: en síntesi, a la paella es posa arròs (perdó per l’obvietat), verdures de l’hort i carn d’animals de corral. O sigui, els ingredients que tenien més a ma els primers que la van començar a fer. I punt.

La paella és un plat que es fa a l’aire lliure i es cuina amb llenya, preferiblement de taronger. Els eixos d’explicació poden ser dos. Si donem com a vàlid el seu naixement com a plat popular de la gent del camp del segle XVIII és obvi: com ho havien de fer, si no? Sobretot, quan es té en compte que és un plat de primavera i estiu, bàsicament pels ingredients principals. Si acceptem com a lloc de naixement València, resulta que era costum de menjar-la al camp quan feia bó, precisament a les terres de l’Horta on situa el naixement de la paella algun autor.

La recepta ultraortodoxa: estri, ingredients i tècnica
És d’aquest origen popular i camperol que surt la recepta ultraortodoxa, la que les fonts més xiites atribueixen la condició de paella única i vertadera. La recepta l’he treta del llibre del Marquès que ja us he citat, però la trobareu gairebé idèntica a El gust d’un poble, del Jaume Fàbrega i molt més fàcil de localitzar. Aquí van els ingredients per a 10 persones (penseu que és un plat social!):

  • 1 quilo d’arròs
  • 2’5 cops el volum d’aigua que el que ocupi l’arròs (això és clau!!!!)
  • 3 quilos de carn de pollastre; o pollastre i conill barrejats
  • 1/4 de quilo de tomata madura
  • 350 grans de bajoqueta de ferradura (orientals: mongeta tendra de l’ampla; vinarossencs: fesolets dels amples)
  • 1/4 de quilo de fesols de garrofa; o garrofó tendres (una mongeta / fesolet propi del País Valencia; vegeu-lo aquí)
  • 2 decilitres d’oli d’oliva
  • Una cullerada rassa de pebre roig, un pessic de safrà i sal
  • Com a ingredient opcional es pot posar unes vaquetes o xonetes, dos tipus de cargols de muntanya.
  • Altres opcions de temporada són fesols de tavella (perona o finets, segons on visqueu), a l’estiu o unes carxofes a l’hivern (llavors, els plat agafa el nom tan fascinant de paella d’hivern…)

Per fer bé la paella és imprescindible començar amb l’estri: no ha de ser una cassola (aquí farem arròs a la cassola, no fotem!) sinó una paella o paelló, com la que veureu aquí. I una cosa: l’estri no és diu paellera (que en tot cas seria – com diu en Pau Arenós- la senyora que la cuina). Li posem tot l’oli i quan estigu calent posem la carn trosejada petita, que es vagi enrossint a foc suau, sense parar de remenar-la. Quan la carn ja s’hagi enrossit per tots els costats, tirem les verdures excepte el tomàquet. Ho continuem enrossint a foc baix, suau, com si les verdures s’haguéssin de caramelitzar. De fet, Marquès ens explica que una de les claus de l’èxit és “sofregir-ho tot molt bé”. És ara quan tirem la tomata i la cullerada de pebre roig, que han de quedar “com una salsa densa i oliosa”…

És ara quan arriba el segon moment clau de la paella: posar l’aigua. La quantitat és molt important, perquè si no la calculem bé quedarà pastós o si en posem poca correm el risc de socarrar-la. I, no, no val afegir-ne a mitja cocció perquè s’espatlla la cosa. Com diu Arenós, “l’arròs ha de quedar sec. El gra, sencer i solt”. I això solament s’aconsegueix posant en el moment que toca, el volum just d’aigua. I el volum just és 2’5 vegades el volum que ocupi l’arròs. Marquès dixit. Així que ja ho sabeu: abans de tirar l’arròs, a calcular-ne el volum! Fet això, encara cal vigilar una segona cosa: quan poseu l’aigua, mireu a quina alçada del paelló queda. Ara hem de fer bollir uns deu minuts la carn, les verdures i el safrà (que haurem posat quan l’aigua) a foc mitjà per obtenir el brou on es courà l’arròs. En el procés, s’evaporarà aigua que hem de recuperar i per saber quanta en fa falta hem de tenir un punt de referència clara…

Després d’aquests deu minuts bollint, ja es pot posar l’arròs, moment en el qual arriba el tercer punt punyetero de la recepta. Primer de tot, l’aigua ha d’estar bollint, per tant espereu que arranqui després d’haver afegit l’aigua nova. Ara ens hem d’assegurar que l’arròs quede ben repartit per tot el paelló, ja que per otenir un resultat optim la capa d’arròs ha de ser el més prima possible. Per això Arenós afirma categoricament que no ens fiem del que diuen els fabricants de paelles i que si volem fer una bona paella dividim entre dos el nombre de raccions que diu el fabricant que es poden fer. Així que necessitaríem un paelló per a vuit persones per fer una bona paella per a quatre. De tota manera, si no la carreguem gaire amb una per 3/4 persones podem fer una bona paella per dos o tres. I una altra cosa: la paella no es remou; es sacsa, es mou des de les anses, no pas amb estris de cuina.

Al cap d’uns vint minuts ja tindrem cuita. És just abans d’apagar el foc que és el moment d’aromatitzar-la si volem. Arenós hi posa herba – sana. Al restaurant de l’ermita de Vinaròs hi posen romeret. De tota manera, és opcional (a casa nostra no en solem posar, per exemple). Si l’hem feta bé, al cul de la paella s’haura fer el socarraet: l’arròs que toca el ferro, que s’ha enganxat i que és una de les majors aportacions (si no la més gran) de la cuina valenciana a la gastronomia universal. Ara, però, encara no ens la podem menjar: l’hem de deixar reposar cinc minuts coberta per papers de diari, que li acabaran de donar el toc final necessari… Si voleu una explicació gràfica i detallada de com es fa la paella, aquest web és la millor font que conec…

Una advertència imprevista i un debat inesperat
Quan llegia el capitol dedicat a la paella del llibre La memòria dels plats em va sobtar molt una advertència de l’autor: la paella no porta ceba. Em costava pensar que hi hagués gent que posés ceba a la paella! Després, llegint en Jaume Fàbrega, he lligat caps i he pensat que al Principat alguns cuiners posessen ceba com es fa a l’arròs a la cassola, un plat propi de Catalunya on si que se n’hi ceba. Tot i que hi ha gent del Principat que en diu paella (Fàbrega diu que poden funcionar com a sinònims) l’arròs a la cassola és una recepta diferent per ingredients, per estriu i per tècnica. Un altre dia en parlaré, d’aquesta arròs…

Llegint en Fabrega i en Marquès també m’ha sortit un debat inesperat, que té a l’altra banda al Pau Arenós, amb el qual em caso en aquest cas: la paella porta all? Segons els dos primers (que es presten la recepta), no. Segons Amorós i la meva tradició familiar sí. Es posa ben picat junt amb el tomàquet, formant el que al meu entorn sempre n’hem dit la picaeta i que es complementa amb una mica de julivert. Crec que no he provat mai una paella sense all. Per mi fer bé la picaeta (un gra d’all per comensal) és la quarta clau d’una bona paella junt amb el sofregit, la mida d’aigua i la manera com repartim l’arròs.

 L’arròs amb peix i/o marisc és paella? I la mixta? Com que no?
Fins aquí us he donat la recepta canònica. No exempta, però, de polèmiques; ja ho heu vist. Ara, però, vaig a encetar la caixa dels trons del món paeller. Hi ha paelles amb peix o de peix? Buf, només de pensar-hi m’entra mal de cap! Començaré fixant la meva posició: les paelles només de peix no existeixen!!  La paella solament és de carn. Com a molt, es poden posar uns llangostinets o unes gambetes o uns escamarlans els dies de més festa. Ja està, ja he fixat la meva posició. I ja està, ja m’he posat en l’embolic…

Segons Pau Arenós, “la paella mixta no existeix més que en les perverses ments del sector turístic, que l’han convertida en una pandèmia: o és de carn i verdures; o és de peix i marisc”. Això em fa pensar que pot ser venir d’un poble turístic ha intoxicat la mava familia i hem posat llangostins a un plat que no li toca…. Les generacions vives de la meva familia devem ser víctimes del pervers sector turístic. Sobretot, quan reconec públicament que els meus avis no posaven marisc a la paella… No veas el mal rotllo que em va donar llegir això; jo que me tenia per ultraortodox. Jo, que era un talibà orgullós de l’essència valenciana, resulta que sóc un heretge…

La cosa va empitjorar llegint Vicent Marquès. Preguntat un personatge d’un llibre seu si la paella porta marisc, aquest (i per tant, Marqués) contesta aquesta joia: “La paella és un plat d’horta, i a l’horta, d’això no se’n cria. Hi ha molta gent que en sol posar, naturalment, i ben bones que estan també. Però són versions modernes, de vora mar; la paella, a València, només porta originàriament animalets de corral”. Jas, pren! Ni mixta ni només de peix! En aquesta línia, Fàbrega tampoc accepta que hi hagi paelles de peix o mixtes. Per tant, sembla que Arenós (amb la paella de peix) i un servidor (amb la mixta) no anem gaire bé.

Malgrat tot, Marqués aporta a Els millors arrossos valencians un arròs que li diu “paella de pollastre i marisc”… O sigui que l’autor d’un dels llibres de referència sobre el món arrossaire valencià accepta una, pel cap baix una, paella mixta. En canvi, no fa cap referència a paelles solament de peix. Per la seva banda, el valencià Josep V. Frenchina, en el reportatge que va escriure sobre la paella al número 46 de Descobrir Cuina, anomena “paella valenciana clàssica” a l’originària i després presenta tres receptes més: una de carn i verdures; una de peix; i una de peix i verdures. O sigui, que la cosa no queda gens clara i sembla que ni és tan perversa la paella mixta; ni està tan acceptada la paella marinera. Vale, Arenós? ;-)

En tot cas, agafo com a pròpia una denúncia que fan els quatre autors citats fins ara: la paella ha estat un dels plats més pervertits, humiliats i ultrajats de la cuina nacional. Ja ho advertia fins i tot Josep Pla a El que hem menjat. I aixó, com diu Frenchina, que en els temps del Pla encara no exisita Paellador. És veritat, seguint el reportatge del Descobrir, que la seva condició de plat obert i flexible dóna certa opció a lliures interpretacions, però amb certs límits. De tota manera, però, si es vol parlar de paella, de la paella originària, la cosa crec que queda clara. La resta són “Paella de” o “arròs sec amb”. Però de paella, sense qualificatius ni complements, només n’hi ha una. 

 La (meva) recepta
La recepta que jo faig a casa meva és heretge de naixement: la faig amb foc de gas! O sigui que ja no comencem gaire bé. Però és que la meva recepta és la de paella del diumenge oficiada per l’auela Consuelo amb el trespeus al mig de la cuina i la bombona de gas conectada amb aquell tub taronja tan característic. Per tant, tingueu present quan parleu amb un altre valencià que no és gaire ortodox. I ja sabeu els problemes que tenim quan posem marisc barrejat amb carn i verdures, com fem nosaltres.  Aquí van els ingredients per a una paelleta de parella sense fills:

  • 120 grams d’arròs bomba del Delta de l’Ebre (val, d’acord, també val arròs del Regne)
  • 1/4 de litre d’aigua i la necessària per recuperar l’evaporada
  • 100 grams de costella de porc (una opció molt extesa al nord de Castelló)
  • 100 grams de conill (a mi magraden les espatlles. l’espaleta per la qual em barallava amb ma germana)
  • Unes llenques de pebrot vermell
  • Per a la picada: dos grans d’all, un tomàquet madur, julivert, sal i oli
  • Els dies de festa, dos llangostinets de Vinaròs per cap
  • Sal i oli d’oliva verge extra
  • Variants: a l’hivern alguna carxofa, que la fa molt gustosa. També algún pessolet…

Com podeu imaginar, la recepta no varia gens en el procediment ni en l’ordre dels passos en el procés clau de l’enrossit dels ingredients. En tot cas, tingueu present que quan poseu els llangostins, es fregeixen primer de res a la paella on farem l’arròs i els retirarem. Només els tornarem a posar cinc minuts abans d’apagar el foc.

Una paelleta "heretge", pobreta. Ara, està tan bona! :-) | Olletadeverdures.cat

Un vinet blanc amb una mica de cos i un toc subtil de fusta; o un negre ben fruitós i de trago llarg són genials per acompanyar-la. Encara que una bona cervesa ben fresqueta no desentona gens si us la mengeu un dia d’estiu a l’aire lliure. I no, no senyors; no és tipic menjar-la amb sangria ni amb aigua de València. Què dificil resulta trencar els tòpics, redéu! ;-)

La funció social de la paella (jas, quin titol més pretensiós!)
La paella és, actualment, un plat de festa, un plat de diumenge. Com ho era per als ciutadans valencians que ja havien convertit en un fenomen sociològic anar a menjar paella a les comarques de l’horta els dies de festa al segle XIX (Vicent Marquès dixit). Per tant, és un plat col·lectiu, un plat per menjar en colla (familia extensa o grup d’amics) un dia que es pot aplegar tothom. O sigui, un plat social, un plat de portes enfora. Vindria a ser, en certa manera, l’equivalent a la costellada principatina.

Per a que us feu una idea, a Vinaròs es fan concursos de paelles els dies dels patrons dels insitituts. O les comparses del Carnaval del poble es troben diversos cops a l’any i l’àpat és la paella. O la meva colla d’amics, quan ens vam desperdigar per mitja Europa a l’hora d’estudiar, ens retrobàvem una sèrie de caps de setmana a l’any i sempre, sempre, sempre hi havia una paella a l’aire lliure. Fins i tot he perdut el compte dels aniversaris celebrats amb una festa que començava dinant paella!

Però no fa gaire era una altre costum. Hi ha families, la meva fins fa poc, que també és el plat del diumenge, però de familia nuclear, de portes endins, sense llenya, feta a la cuina de casa. Cada cop, però, aquest costum sembla minvar més i tendeix a ser plat de festa grossa. Probablement, perquè es costosa de fer si la fas ultraortodoxa. Si voleu que us digue la veritat, les vegades que la familia extensa ens trobem per dinar, quan és paella feta al fóc de llenya la festa és més grosa. Un signe dels temps? No en tinc gaires dubtes…

Anant encara una mica més endarrera, la memòria familiar l’associa a les jornades de feina la camp, sota l’ombra del garrofer després d’haver recollit les garrofes, les olives o les ametlles. Els meus avis per part de mare la menjaven a l’aire lliure els dies de feina. Segons explica la meva mare, llavors encara era un menjar col·lectiu en el ple sentit del terme: no s’escudellava i es menjava directament de la paella on s’havia fet. En una pràctica que llavors era força habitual i ara em sona la mar d’exòtica, ma mare conta que son pare utilitzava llenques de pebrot vermell per menjar-la, i no pas cullera. I a cada cullerada de paella, mos de pebrot inclós…

 Ja vegeu, la paella dóna molt de joc…

Massitet

Fonts consultades:

Arenós, Pau (2005): La memòria dels plats. Barcelona: Ara llibres.

Fàbrega, Jaume (2002): El gust d’un poble. Els plats més famosos de la cuina catalana. Valls: Cossetània Editors.

Franchina, Josep V. (2005): “La paella valenciana: la litúrgia més ortodoxa”, a Descobrir Cuina, núm. 46, abril, Barcelona, Grup Editorial 62, pàg. 28 – 35.

Marquès, Vicent (2004): Els millors arrossos valencians. Aldaia: Edicions Alfani.

 

Etiquetes: , ,
Publicat a Cuina popular, Familiars, Fonts documentals, Manllevades, Pasta i arròs, Receptes | 21 comentaris »

Apple crumble, by Hofmann

dijous, 22/05/2008

Com podeu comprovar fent una mirada a l’apartat de categories del bloc, el tema dolços, postres i pastissos no el tenim massa treballat. Com qui cuina a casa majoritàriament és un servidor i no sóc precisament fan del dolç, doncs el nostre menú se’n resenteix.  I això és un problemilla, perquè quan tenim convidats sempre ens queda penjant el postre. Això ens ho solen resoldre els convidats, la veritat, perquè sempre ens acaben preguntant “Què portem?”. I nosaltres, disimulant i com qui no vol la cosa, acabem contestant “Ah! mira, doncs si vols dur el postre…”. Però hem decidit que això ha d’acabar, i ens hi hem posat a provar postres facilets però resultons per entrar en el aquest mundillo i anar avançant. I l’apple crumble, versió Mey Hoffman és el primer experiment…

Apple crumble de la Mey Hofmann, amb crema anglesa
Jo  havia sentit a parlar diverses vegades de l’apple crumble, però no sabia molt bé ni que era ni com es feia. I resulta que al número de maig del Descobrir Cuina surt una recepta de l’Escola d’hosteleria i restaurant Hofmann, de Barcelona, Vaig veure que encaixava perfectament en el pla de postres que hem dissenyat i ens hi hem posat. Amb les indicacions que es dono han sortit quatre racions, partint de la base que és un postre força potent.

  • Per a la poma:
  • 1 poma golden, que es més dolcenca (uns 250 grams, que era grosseta)
  • 1 mica de canyella en pols
  • 50 grams de sucre
  • 20 grams de mantega, aproximadament
  • Per al crumble (la pasta, per entendre’ns)
  • 50 grams de farina
  • 50 grams d’ametlla ratllada
  • 50 grams de mantega
  • 50 grams de sucre

Agafem la poma, la pelem i la tallem a daus. La passem per la paella, on estarà la mantega ja desfeta. Quan la posam comensi a soltar el seu suquet, posem el sucre i la canyella i ho anem removent. La textura la podeu decidir una mica vosaltres. Hi ha qui diu que ha de quedar com una mermelada. Nosaltres hem optat per deixar la poma una mica grossa, que es noti. Quan ho tinguem al punt que volem, ho posem en un motllo per anar al forn.

Per fer la pasta, posem els quatre ingredients junts en un bol de treball i els amassem amb la ma tots junts, tal com raja. La idea és que quedi una massa rugosa, com de sorra de la platja i apilotonada, com petits grumolls. Quan els tinguem, els posem per sobre de la poma i ho enxufem tot al forn a 180 graus uns quinze minuts. També es pot parar quan porta deu minutets i posar el gratinador per a donar-li color.

Per acompanyar-lo, es veu que el més habitual és crema de llet o gelat de vainilla, que contrasta amb la tibior amb que es serveix aquest postre calentó. Nosaltres, en plena tasca investigadora, vam decidir provar de fer una crema anglesa per acompanyar-lo, que trobem que queda molt bé amb un postre tan british com l’apple crumble. Amb les mides que us dona va sortir uns 150 grams de crema:

  • 250 grams de llet
  • 4 rovells d’ou
  • 2 cullerades soperes de sucre
  • 1/2 tija de vainilla   

 Posem la llet al foc amb la vainilla i quan arranqui el bull li baixem el foc al mínim. Apartem part de la llet i l’altra la mantenim al foc calenta. Batem en una cassola els rovells amb el sucre i quan banqueji, hi afegim la llet reservada i refredada. Quan estugui ben barrejat, anem tirant a poc la llet que em mantingut calenta i quan la tinguem tota a dins, apropem la cassola al foc sense parar de batre. La idea és no parar de batre en tot el procés. Ho mantenim a prop del foc sense que arranqui el bull (això és clau: si bull es talla la crema!) fins que tingui la textura que volem. Ja la veieu a la foto, cremoseta, liquida però densa…

Us ho dic de veritat, queda bo bonic i barat. En farem més i el posarem de postre als propers convidats que tinguem a casa. No trigues ni mitja hora en fer-ho i el resultat és molt més espectacular del que pugui semblar per un procediment, de veritat, tan simple. A més, adment variacions amb altres fruites, com una molt atractiva que proposa el Gourmet de Provincias amb préssec. Lligat amb aquesta, se m’ha acudit fer-lo amb albercocs. I posats a ser golosos, penso fer una prova amb platan, que a Kisumeja li agrada molt. 

Per cert, que el post de Gourmet que dedica al crumble m’ha fet estimar una mica més aquest postre. Segons explica, l’origen està lligat a la Segona Guerra Mundial, quan les mestresses de casa no disposaven dels ingredients habituals i es van empescar aquest postre a partir del que tenien. M’agrada, aquesta història. És admirable…

Massitet

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Fruites, Manllevades, Receptes | 10 comentaris »

El rap de ma germana

dilluns, 12/05/2008

Si la meva mare és la veledora de les tradicions culinaris de la familia, la meva germana va ser la pionera en la seva renovació. Ja n’hem donat algun exemple en aquest bloc. Així, com que no solament de de cuina tradicional viu l’home (pel cap baix jo…) avui us passo una altra de les receptes de la meva germana que fem habitualment a casa nostra: rap al forn amb all porro i pastanaga. Els ingredients són pocs, la recepta és fàcil i el resultat molt encertat. Aquí ho teniu per a dues persones:

  • 2 rodanxes de rap gordetes (gruixidetes, dirieu els orientals…)
  • 1 ceba ben grossa ( o dues de tendres quan sigue el temps)
  • Un parell de pastanagues
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre

Com que m’agrada que el rap que no quede massa cuit (per aixó el demano grosset…), posarem primer les verdures a una safata d’anar al forn tallada fineta, per a que quede melosa, suau. La safata, que estarà untada amb oli, la posarem tapada al forn a temperatura mitjana. Al cap d’uns vint minutets, quan les verdures ja estaran tovetes, posarem el rap salpebrat amb un xorret d’oli a sobre. Ho tornarem al forn destapat, vigilant que el rap no es faça massa. Per donar una pista, amb uns quinze minuts el peix ja estarà, però més bé cruet…

I sí, és veritat, no he pogut evitar fer un joc de paraules com si ma germana fos rapera. L’humor fàcil, que em té dominat…

Bon profit, xiquets!

Massitet

Etiquetes: , ,
Publicat a Manllevades, Peixos i mariscs, Receptes, Verdures i hortalisses | Deixa-hi un comentari »

A la recerca del cóc de tonyina

dilluns, 5/05/2008

Escric aquest post content com un gínjol, i no us ho negaré, fins i tot amb un punt d’orgull. La raó? ben simple: aquest cap de setmana hem recuperat, al forn de ma germana, la recepta primigènia d’un producte típic de la nostra terra, el cóc de tonyina. Feia temps (anys?) que en parlàvem i fa uns mesos, empesos per una barreja de melàngia, curiositat i golafreria (què passa? a casa som menjadors…) vam posar-nos a treballar per recuperar una recepta de fet mai perduda del tot. I dissabte passat van confluir tots els elements necessaris per poder fer-la…

I què és el cóc de tonyina?
Si no sou del nord de Castelló o de les Terres de l’Ebre vessant Principat, el més probable és que l’expressió coc de tonyina no us digui absolutament res. En aquesta mateixa línia, estic segur que cóc de tomata, una altra manera de denominar aquest producte, tampoc us dirà cap cosa. Però segur que  si us dic que vindria a ser una mena de coca de recapte feta de tomàquet fregit, pinyons i tonyina segur que ja us situeu. Alguns guiris, quan en volen comprar als forns, demanen pizza, perquè s’ha de reconèixer que la semblança és considerable. Però aquí no hi ha formatge ni tampoc espècies, solament els tres ingredients que us he dit a sobre d’una pasta feta amb aigua, farina, sal, oli i llevat de forner.

L’origen d’aquesta menja és al més popular possible: és filla de les dones que, fins ben entrats els anys seixanta, anaven als forns dels pobles del Maestrat i també les terres de l’Ebre a coure el pa que feien amb la farina de la seva collita. M’explica la meva mare, que encara ha conegut aquesta pràctica, que moltes dones feien el cóc de tonyina amb els retalls de pasta que els quedaven després de fer el pa. Llavors, cap a l’estiu i en plena època de tomàquets, aprofitaven els de collita pròpia per fer un cóc al qual afegien una tires de pebrot escalivat, pinyons i tonyina conservada en sal, com si fos bacallà. Un producte llavors molt habitual a les llars i botigues però ara pràcticament desparegut. Per cert, que una de les variants era posar bacallà salat en comptes de tonyina…

La recepta actual: tonyina amb oli
Tot i que les dones ja no venen a pastar, el cóc de tonyina continua sent un producte propi dels forns de la zona central dels Països Catalans. Estic segur que no hi ha cap forn des de l’Ebre fins a ben a propo de Castelló que no tingui un cóc d’aquests a disposició de la seva clientela. La recepta, però, ha canviat en un dels elements principals: la tonyina ja no és salada, despareguda de les botigues de Vinarós, si no conservada amb oli com la que trobem a totes les botigues de queviures.

I aquí, justament aquí, és on comença la recerca que hem dut a terme ma mare, ma germana, mun cunyat, kisumenja i un servidor. Com devia ser el sabor amb tonyina salada, que solament havia conegut la meva mare? Seria possible trobar tonyina salada amb certa facilitat? I quanta estona s’havia de desalar? Aixó calia saber-ho i sense trigar massa. Ma germana va començar a buscar per Vinaròs i llavors se’ns va fer visible una realitat que no teníem prevista: encara hi ha mariners i mestresses de casa que conserven la tradició de salar tonyina. Per tant, ja tenim una via pe aconseguir producte i també.. la recepta per salar-la!!! Jo mateix vaig trobar, en una de les incursions a la Boqueria, que la parada de Pujamar tenia tonyina salada provinent de Tarragona. Ja estava, ja ho teníem tot! Ara només calia confluir tots al Forn de pa Massita per fer-lo i provar-lo. El resultat, després de la intervenció acurada i precisa de mun cunyat donant forma al coc, el podeu veure a les fotos…

I què ens ha semblat? Encara que pugui sonar com snob o fins i tot fora de lloc, la diferència amb el cóc fet amb tonyina amb oli és molt notable. D’entrada, el resultat és menys greixós. De sortida, el toc de la tonyina salada és molt més subtil que no pas la conservada amb oli. Misteris de la vida, tots estàvem preparats (ma mare inclosa) a un sabor molt més fort i penetrant. Doncs no; finor, subtilitat i menja complusiva. Joder, que bó que està el punyetero!

És cert que no és una recepta dificil: un cop trobada la tonyina salada, la cosa va rodada. Però també és veritat que es tracta d’una recepta i d’un sabor (incomprensiblement?) perduts, que ja no es troba si no és buscant molt a l’interior d’algunes cases particulars. És per aixó que he escrit aquest post tan content, un punt orgullós i fins i tot emocionat….

Massitet

Publicat a Comerços, Cuina popular, Familiars, Manllevades, Peixos i mariscs, Producte, Receptes | 9 comentaris »

El nostre primer fricandó

diumenge, 4/05/2008

Sempre havia tingut molt d’interès en fer un fricandó. Per mi, era com una mena de plat mític de la cuina tradicional catalana; un d’aquells plats densos, consistents, que em remeten ràpidament a un origen mític lligat al cicle de la natura i les coccions llargues. Un plat per a iniciats, de senyores grans amb delantal i mans expertes que mouen ingredients guardats en pots de vidre gruixut. Una recepta secreta, plena de passos inevitables i concrets que demanen un coneixement precís del procés. Un tresor que passava de mares a filles com a part de l’herència, junt amb el tros de terra i els quatre duros… En fi, un plat proficency….

La llegenda particular que m’havia montat amb el fricandó es va fer més intensa, més profunda, quan vaig començar a llegir i sentir declaracions de grans cuiners que (gairebé) acusaven les noves generacions de “voler ser innovadors quan no saben fer un fricandó com cal”. Si el fricandó és la clau per trobar un bon cuiner, si és cànon per medir si algú controla les tècniques de cuina, això deu ser l’òstia, deu ser el summum…

Doncs no era tan complicat…
L’hora de la veritat va venir, inseperadament, la setmana passada. En la meva vísita setmanal a Eva Lugo, em va recomenar que provés el tall que es pela, una peça de la vedella poc coneguda però excel·lent des del punt de vista gastronòmic. I llavors va dir la frase clau: “va molt, molt bé per fer fricandó”. Totes les meves connexions neuronals es van hiperactivar, van foragitar els meus fantasmes culinaris i vaig dir, sense pensar el que feia: “posa’m una peça sencera, que faré fricandó”. I ja estàvem embolicats…

Home, no és un plat senzill, un tomba-i-tomba a la planxa, però tampoc és per tant, la veritat. Us he de reconéixer que per arribar a perdre-li la por al fricandó he hagut d’acudir a autors com Jaume Fàbrega o Josep Lledonosa, que m’han fet veure que la cosa no era per tant. Aquí teniu la recepta del fricandó amb carreretes i la tècnica que he fet servir, extreta d’El gust d’un poble del Fàbrega i després us comento variants a partir del Lledonosa. Els ingredients són per a dues persones, la típica parella jove sense fills ;-) …:

  • 1/2 kilo de vedella (tall que es pela), tallada a bistecs ben fins
  • 1 ceba de Figueres (ha de ser dolcenca…) ben grosseta
  • 1 dent d’all més bé grosset
  • 50 grams de carreretes (o fals moixernó, encara que també val el moixernó vertader)
  • ! copa de vi blanc
  • Un got d’aigua (uns 200 ml)
  • Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i farina

Agafem els bistequets de vedella, els enfarinem i els fregim amb oli d’oliva. Els reservem. En una altra cassola, que serà on farem tota la resta del plat, posem una part de l’oli on hem fregit la carn i una part d’oli nou i sofregim a foc molt lent la ceba ratllada (això és molt important!!!!) i un all picat al més petit que pogueu. Quan la ceba comenci a enrossir, hi tirem una culleradeta de postre de farina i deixem que es cogui ben cuita, com quan fem beixamel. És llavors quan tirem la copa de vi blanc i, quan s’evapori l’alcohol, posem l’aigua. Ara ja podem incorporar la carn i els bolets. Mireu com queda la cosa d’aigua, perquè la carn ha de quedar tapadeta, però no pas coberta del tot: heu de veure els trocets de carn que s’assomen. Ara ja només us queda anar vigilat la cassola fins que la salsa quedi molt reduida, densa…

El plat no és lleugeret precisament, però és un festival per als sentits: el tacte melós de la carn acompanayada de l’amorositat de la salsa, ben reduida i saborosa. Els aromes de la carn i el vinet, acompanyada del toc boscà dels bolets. Torneu a preparar pa, que aquest també és per sucar-lo sense parar! La veritat és que ha quedat molt, molt bó i el plat passa a incorporar-se com un bàsic del nostre receptari…

Variants
Llegint el llibre del Fàbrega m’assabento que és un plat d’origen occità, encara que sembla que a l’altra banda del Pirineu la cosa no es fa de la mateixa manera. També llegint el mateix autor veig que hi ha altres variants. Per exemple, Fàbrega diu que hi ha cuiners que al sofregit hi posen tomàquet o que empren el vi ranci en comptes del blanc. També diu que n’hi ha que posen herbes aromàtiques i ho acaben amb una picada amb fruits secs. Precisament tots aquests ingredients són els que posa Josep Lledonosa a la recepta que dóna al Gran llibre de la cuina catalana. La referència bibliogràfica que dóna Fábrega al final del seu llibre hem fa pensar que, quan parlar “d’altres cuiners” està parlant, en el fons, de la recepta de Lledonosa. Aquesta versió queda per més endavant, quedeu avisats…

Massitet

Publicat a Carns i aus, Cuina popular, Manllevades, Personatges, Receptes | 7 comentaris »

Fans del tall que es pela

divendres, 2/05/2008

La setmana passada, quan vaig anar a fer la visita de rigor a Eva Lugo a la Boqueria, vaig veure un cartellet que posava “tall que es pela”. N’havia llegit molt i fins i tot n’havia sentit a parlar als programes de cuina de ràdio i televisió, d’aquest tall. Tothom hi coincidia: era una de les peces de la vedella més desconeguda i, al mateix temps, una de les més valuoses des del punt de vista gastronònic. Aíxí que li vaig preguntar a la Eva per a que serviria.

La resposta no em va deixar lloc a dubtes: “Va molt, molt bé per a fer fricandó”. Això ja era un punt (clau) a favor. Però va continuar: “També és pot fer a la planxa tomba-i-tomba i la gent l’empra molt per arrebossar”. Era obvi: n’havia de comprar. Pensat i fet. Li’n vaig pillar un de sencer, de poc més de mig quilo, que em va filetejar finament amb art i salero mentre em cantava (en sentit figurat) les virtuts de la peça.

En una semana hem aconseguit provar totes les seves potencialitats: a la planxa (bé, però hi ha peces millors per al nostre gust; ens agrada la carn a la planxa gruixudeta); arrebossada (primer cop que  menjava vedella cuita així i va triomfar com l’Starlux) i fricandó (que tal com veureu molt aviat, ha col·locat aquest tall de carn entre els adorats a casa nostra). En definitiva, un tall de carn polivalent i no gaire car en comparació amb altres parts de la vedella que dóna molt de joc.

A casa nostra ja som fans del tall que es pela…

Massitet

Etiquetes: ,
Publicat a Carns i aus, Manllevades, Producte, Receptes | 6 comentaris »

Així va començar tot…

dimecres, 30/04/2008

La recepta que us passo avui és, amb tota seguretat, la primera que reconeixo com a pròpia, en el sentit de ser el plat que no havia après a casa; que vaig trobar per algun lloc (no recordo on) i vaig decidir que el volia cuinar… El llom de porc amb cervesa que us passo avui va ser, fa anys, el plat amb que solia rebre els meus convidats a dinar o sopar a casa. Per a que us feu una idea, va ser el plat que li vaig ofrenar a kisumenja el primer dia que va venir a sopar a casa… O sigui, un clàssic amb tota regla. El primer clàssic, en definitiva…

Fàcil de nassos i força resultón
Suposo que aquestes dues característiques, fàcil i efectista, són dos trets que deuen tenir tots els plats quan algú comença a cuinar: es tracta, al final, de buscar una cosa que no ens compliqui gaire la cosa a la cuina (al final, estem a les beceroles…) però que un cop a la taula quedi bé i, si pot ser, soni al més sofisticat possible (que redéu! al final volem quedar bé…). Aquest plat té totes dues característiques. Aquí teniu els ingredients per a quatre persones:

  • 1/2 quilo de llom de porc en un troç
  • tres cebes ben grosses i a poder ser dolcenques
  • 1/2 litre de cervesa, preferiblement pilsen (jo sempre usava Estrella Damm, ara empro Moritz)
  • Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i una mica de farina

Agafem la canya de llom sencera, ben salpebrada, i la sofregim en oli d’oliva per tots els costats, amb la intenció de segellar-la. Quan la tinguem ben enrossida, la retirem i la reservem. En aquest mateix oli, sofregirem les tres cebes picades ben petites. S’ha de coure a foc lent, per a que quedi ben cuita i gairebé com una confitura. Llavors tirem una culleradeta de farina i ho removem per a que es fregeixi i serveixi per espesar la salsa. Pugem el foc i tirem la cervesa. Quan s’hagi reduit a la meitat, posem el llom i baixem el foc fins que ens quedi una salsa ben espeseta. I ja està, a podem filetejar el llom i cobrir-lo amb la salsa. Si voleu que us qeudi més fina, passeu-la pel passapuré. Prepareu força pa, que la salsa està per xuclar-se els dits!!

Vist ara, estic convençut que amb aquesta recepta va començar tot: no podia oferir als convidats sempre el mateix plat! D’aquí vaig passar a altres plats que recordo, com el pollastre amb cava, la pasta amb gambes o l’emperador al cava…La veritat és que us un plat que darrerament faig molt poc. Francament, vist amb perspectiva, és com una recepta de la prehistòria de la nostra cuina, si em permeteu dir-vos-ho així. El llom amb cervesa ha perdut posicions entre receptes de cuina tradicional i experimentació amb ingredients i combinacions gairebé esotèriques; com si estés buscant la meva identitat culinària i al mateix temps mirant d’anar més enllà.

Avui l’he feta perquè divendres passat vaig vore un troç de llom a Embotits Selectes Montse, a la Boqueria, i vaig tenir una mena de regressió barrejada de visio: la vaig veure marroneta i saborsa, com la de la foto… Però posats a ser sincers, l’oloreta que m’arriba de la cuina mentre es cou el llom m’està reconciliant amb aquesta recepta. Crec que avui soparem bé…

Massitet

Etiquetes: ,
Publicat a Carns i aus, Manllevades, Nosaltres, Receptes | 6 comentaris »

Vinagretes vàries i diverses

diumenge, 27/04/2008

Una. D’acord, no passa res. Dues. Bé, crec que m’enrecordaré. Tres. Merda! (perdó) jo no volia la de mel!! Quatre. Val, d’avui no passa, necessito etiquetes a les vinagretes!!!!

Avui ja estic contenta perquè podré utilitzar la vinagreta que vull sense haver de posar-les a sort, a veure quina toca avui. Tastar-les abans? Doncs sí, però sóc com sóc i no contemplo la possibilitat fins que no he començat a abocar el biberó.

Com ja va passar amb el formatge, això dels vinagres en aquesta casa és aportació meva. Si li haguéssin dit fa un temps a Massitet que tindria tants pots i potets amb euskovinagretes i similars no s’ho hagués cregut. I com ja va passar amb els formatges, era a mi a qui m’agradava i és ell que se n’ha fet l’expert.

Ara, les que tenim a casa són (euskovinagreta a banda):

Vinagreta de mel: Un terç de vinagre de mel, un terç de mel i un terç d’oli d’oliva verge extra. Per a què? Per a amanides que portin carn o fins i tot algun embotit.

Vinagreta d’alfàbrega: s’infusionen 100 gr. d’alfàbrega fresca en 1/4 de litre d’oli d’oliva. Es passa el turmix i es barreja amb vinagre de xerès amb una proporció d’u a quatre (per cada quatre parts d’oli d’alfàbrega, una de vinagre). Per a què? Per a amanides vegetals, encara que acompanya molt bé el pernil salat i les llegums.

Xarop de vi: tot i que això no és vinagreta la poso aquí perquè s’ha sumat a la meva confusió amb tant de biberó. En una cassola es posa una ampolla de vi negre i 375gr. de sucre i es deixa bullir fins que s’hagi reduït a la meitat. Per a què? Per a decorar plats i amanides que portin carn, again.

Vinagreta de l’Orri: la meva preferida, fantàstica, m’encanten les idees de Massitet, i la que suma això que us dic del vinagre i els formatges. Resulta que teníem un pot de formatge de cabra en oli fet per l’Orri (boníssim, per cert) i quan ens el vam menjar, Massitet va agafar l’oli i li va afegir un rajolí de vinagre de xerès. Per a què? Per amanides on quedi bé un toc de formatge i fins i tot per verdura escalivada o al forn.

Jo crec que me n’oblido d’algun pot que hi ha per ahí sense etiqueta (i que ni ell se’n deu recordar què conté).

El cert és que el món de les vinagretes em sembla molt interessant. Se’n poden fer de moltíssimes espècies, herbes, fruits secs,… dónes un toc molt simpàtic als plats i es conserven durant molt de temps. Fantàstic.

Nota: No m’ho puc creure! Li acabo de dir que estic fent el post de les vinagretes i la seva resposta ha estat: -Ai, vaig a fer la del suc del pebrot escalivat!! (…) Oh, quin disgust! No tinc pots per fer-la… (Un dia no podré entrar a la cuina perquè els pots em barraran el pas, si a vegades els tiro d’amagat perquè no tenim lloc on posar-los!!!! :P ).

Kisumenja

Etiquetes:
Publicat a Manllevades, Pròpies, Receptes | 3 comentaris »

Euskovinagreta

dilluns, 14/04/2008

Una de les coses que vaig descobrir a Euskadi mentre hi vaig viure un trimestre és que el món de les vinagretes pot arribar a ser apassionant. Una llista interminable d’opcions que admet al mateix temps innumerables variacions que ajuden a convertir un plat anodí en un recepta suggerent, divertida, fins i tot emocionant. Per mi, això va ser una autèntica revelació, ja que jo no anava de les barreja de vinagre de xerès i oli…

La vinegreta de l’aita Fernández, o sigui euskovinagreta
Com ja he explicat en algun que altre post, mentre vaig viure a Euskadi vaig tenir l’oportunitat de provar la cuina d’Edelmiro, el pare de la noia que em va deixar la casa on vaig viure, Beatriz. Un gran cuiner amb receptes també grans, fàcils però no pas simples i excel·lents al paladar. I en un dels dinars que vaig gaudir em va ser revelat el secret d’una de les vinagretes més exhuberants que conec i que a casa nosta es coneix, des de bon principi, com euskovinagreta; la vinagreta basca. Aquí va la recepta:

  • una ceba tendra mitjana
  • Un pebrot vermell no gaire gros
  • Un pebrot verd més aviat grosset
  • Un tomàquet d’amanir ja un pel madur però encara ferm
  • Oli d’oliva verge extra
  • Vinagres de xeres, poma (també conegut com de sidra) i balsàmic de Mòdena
  • Un ou bollit

Com haureu pogut endevinar amb les proporcions, al final es tracta que hi hagi la mateixa quantitat de les quatre hortalisses i verdures. D’oli i vinagre fa falta la quantitat suficient per cobrir totes les verdures, tal com es pot veure a la foto. En tot cas, heu de mantenir la proporció d’una part de vinagre per cinc d’oli. I el total de vinagre està format per tres parts iguals de cadascun dels vinagres. L’ou bollit es posa ratllat a la vinagreta, encara que també hi ha l’opció de no posar-ne…

I amb això què podem fer?
La primera utilitat que se li pot trobar és, clarament, una amanida. No anirem a ser originals a la primera!!! Però quan jo la vaig descobrir Edelmiro la va fer per acompanyar unes gambes bollides. A l’endemà, un bon amiguete basc em va dir que ell l’empreva per posar-la a sobre d’unes carxofes bollides, de les navarreses en conserva de les quals he parlat tant bé en un altre post. Jo aquest estiu la provaré a sobre d’una pasta bollida acompanyada d’una bona tonyina i també provaré com queda matisant un salmó fumat.Com veieu, una vinagreta amb hortalisses multitasking…

Massitet

Etiquetes:
Publicat a Cuina popular, D'on surten, Manllevades, Receptes | 2 comentaris »

Croquetes de pollastre, per fí!

dimecres, 9/04/2008

No, no dic “per fi” referint-me a les croquetes de pollastre precisament. Ni que hagués una demanda social de la recepta! Ho dic perquè, per fi, publiquem la darrera recepta que ens quedava pendent del ja mundialment famós I Concurs Interamiguetes de Croquetes… Sí, aquell que vam fer al novembre de 2007 i vaig prometre que publicaria totes les receptes ràpidament. En fi, aquest post és una mostra més de la teoria de la relativitat de l’Einstein: el temps també ho és, especialment en aquest bloc…

Croquetes de pollastre (rostit)
Aquests són les croquetes que jo vaig portar al concurs. Era conscientment una aposta tradicional (havia estat experimentant amb orellanes i botifarra de faves) i per un producte, el pollastre, que m’agrada molt cuinar i menjar. O siqui que aixó és una recepta de croquetes de pollastres de les de tota la vida: de pollastre rostit. Aquí van els ingredients i la tècnica emprada per a dotzena i mitja de croquetes d’uns 50 grams cadascuna.

  • Una cuixa i recuixa de pollastre de pagés (el bitxo pessava com uns 350 grams)
  • una ceba de figueres grossa (en tot cas, una ceba dolcenca)
  • mig pebrot vermell tallat a tires
  • 3 o 4 grans d’all, segons la mida i el gust
  • una taça d’uns 100 ml. amb un terç d’aigua mineral, un terç d’oli i un terç de conyac (també pot ser vi ranci, al gust)
  • Herbes aromàtiques al gust (jo li vaig arrear llorer, orenga i romer; ben meditarrani)
  • Sal i pebre

Procedim a rostir el pollastre al més pur estil clàssic: posem un rajolí d’oli d’oliva verge extra al cul (orientals: al fons) d’una safata d’anar al forn i hi posem la cuixa i recuixa. Després, tallem la ceba a vuitens i el pebrot vermell a tires gruixudes i ho entafonem pels forants que ha deixat el tros d’animalet. Xafem les dents d’all amb el ganivet i també els col·loquem. Ara ho salpebrem tot i llavors tirem per sobre el got amb la mescla de terços.
Llavors ho posem al forn una mica fort (170 -190º) tapat amb paper de plata i ho deixem coure uns 20 o 30 minuts. Llavors, ho destapem i aprofitem per donar-li la volta al pollastre. Al cap d’uns vint minuts el tornem a girar i aprofitem per posar les herbes aromàtiques (si les posem abans, el mestre Fermí Puig diu que amarguejaran). Amb mitja horeta més la cosa ja està llesta. Heu de tenir present que pot ser un rostit ràpid (no cal coure’l tant) perquè al final piquem el pollastre i les hortalises per fer-ne croquetes, per tant, la textura no es tant important com si fos un rostit per menjar al plat.

Llavors, com acabo de dir, esmicolem el pollastre i les hortalises, però anant amb cura amb els alls: a les que vaig dur al concurs vaig posar tots els que tenia i les croquetes feien massa gust d’all per al meu gust. Havien de fer gust de pollastre!!!! Llavors, quan està tot picat ho barrejem amb la beixamel. Nosaltres vam fer-la amb la mateixa quantitat de mantega que de farina, que vam fregi prèviament i vam anar afegint llet fins que va tenir la consistència compacta però al mateix temps suau que buscàvem per fer les croquetes.

I ja està. ara només cal barrejar la beixamel i la pasta de pollastre (jo us proposo meitat i meitat, per a que es noti més el gust de l’animalet) i fer les boles, que nosaltes fem a ma i no amb dues culleres com el tiquismiquis del Julián jejejejeje.

Directori de receptes de croquetes
Com que aquest és el darrer post que dediquem a les croquetes del concurs i estem en plena setmana d’aniversari del bloc, em permeto incloure un directori amb enllaços a les altres quatre croquetes que van participar i que ja tenen el seu post respectiu. Estan triomfant especialment, en nombre de visites, les de rap de kisumenja.

Croquetes de pernil, que les va fer Julián

Croquetes de tonyina, de la mà de Maribel

Croquetes de fetge gras micuit, poma i ceba caramelitzada, l’entrada por la puerta grande de Ximet al món croquetaire

Croquetes de rap, de la meva estimadíssima kisumenja ;-)

Apa, bon profit a tothom!

Massitet

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a Amics i familiars, Carns i aus, Cuina popular, Manllevades, Receptes, Trobades gastronòmiques | 1 comentari »

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|10|