Receptes- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘Receptes’

Aprenent d’exalumnes: pastís de taronja i xocolata negra

dijous, 2/02/2012

No és gaire habitual que alumnes i professors universitaris mantinguem el contacte quan s’acaba la carrera. No ho ésper diverses raons: no pots (ni vols!) mantenir contacte més aviat personal amb centenars de persones; ells i elles no tenen cap interès per mantenir-lo amb tu; o senzillament no hi ha res més en comú que una matèria impartida uns quants dies.

Però de tant en tant, et trobes amb persones amb qui t’entens i que casualment han passat per les teves classes. És el cas d’Inés, una alumna que vaig tenir a tercer i que ve de Benicarló, el poble del costat del meu. Normalment, això hauria estat un handicap: els benicarlandos pretenen, sense poder, que el seu poble és com el nostre. I això tot sovint els fa un pèl insuportables a ulls de vinarossencs de pedra picada com un servidor . En aquest cas, però, això de ser tots dos del Maestrat i estar exiliats a Barcelona ha estat un punt en comú important. Sí: efectivament i malgrat tot, els valencians som moooooolt enyoradissos!

Molsut i amb trossos de xocolata. Nyam! | Olletadeverdures.cat

Bé. Això i el fet que sigui força seguidora d’Olleta de Verdures i que jo la segueixi força en la feina que fa a Ara TV i al seu bloc, tots dos dins del web del diari homònim. Per tant, ens anem seguint, anem xerrant i anem intercanviant receptes i recomenacions. Jo, per exemple, li he insistit en la necessitat que tasti la farinada de repassos de Ca Massita. Encara que sigui un dolç vinarossenc… Ella, al seu torn, em va recomenar el pastís de taronja amb xocolata negra de Consuelo, la seva mare, que avui us porto aquí.

La recepta em va cridar l’atenció de seguida. En primer lloc, perquè taronja i xocolata negra és una combinació que em té guanyat d’entrada. En segon lloc, perquè em va cridar poderosament l’atenció el fet que la taronja es posa amb pell i triturada. No seria molt amarg, amb tota la part blanca de la pell? Quina textura tindria, amb la taronja triturada afegida a dins? Aquí teniu el resultat, que no és ni molt menys decebedor!

1 got de farina fluixa (Alerta: els nostres gots eren de 200ml)
2 gots de sucre
2 taronges (uns 400 grams, feien)
6 ous
2 sobre de llevadura Royal
Xocolata negra (nosaltres vam fer servir el famós Nestlé Postres)

El primer que farem es triturar les taronges. Les tallarem a quarts, li treurem els fils blancs més gruixuts i la passarem per la màquina amb pell i tot. Reservem. Llavors, agafem els ous, el sucre i la llevadura; hi ho batem tot fins que obtenim una mena de crema fina i homogènia on el sucre s’haurà dissolt força (gairebé no notarem el crec-crec típic del sucre en gra).

Quan tinguem aquesta massa, hi afegim el got d’oli i desprès la farina a poc a poc i tamisada (més que res, per facilitar l’acció i que no quedin grumolls. Quan tornem a tenir una massa fina, afegim la taronja triturada i ho remenem una mica per repartir bé la taronja. Llavors, esmicolem la xocolata amb mides irregulars i la repartim per sobre de la massa. Compte, perquè els trossos més grossos se’n van cap al fons: si vols la xocolata repartida, fes mides desiguals.

Ho emmotllem (si no es de silicona, poseu paper de forn al fons) i ho posem al forn: a 180 graus fins que pugi i després a 170 fins que estigu cuit. Ho controlarema amb el típic escuradents: quan surti sec en punxar el pastís, llestos! Amb aquestes mides va sortir un pastís gran fet en motllo rodó de 22 centímetres i un de petit fet en motllo quadrat de 12×15.

El primer ens el vam pimplar nosaltres amb ajuda de les companyes de classe de flamenco de Kissumenja. El segon, Massitet amb els seus companys de feina. En tots dos casos va triomfar com l’Starlux: queda humit (estil anglés, com ens agraden a nosaltres!), amb força gust de fruita (un toc amargant molt interessant, però no dominant) i amb els trocets de xocolata que et vas trobant ara sí ara no. Diuen que Consuelo cuina molt bé. Si tot està a aquest nivell, no ens estan enganyant!

Bo, tu! Nosaltres el repetirem segur. El proper cop, però, amb una xocolata ben nostrada: la CREO de Tortosa!

Salut!

Publicat a Cuina popular, Dolços, pastissos i postres | 7 comentaris »

Pastís de sara

dijous, 26/01/2012

En Massitet sap perfectament que m’agraden el llom i el formatge. Ho sap de sempre. Però no sap de sempre que m’agraden els plàtans i que m’agrada molt el pastís de sara, que me’n menjaria quatre de seguits si me’ls posessin al davant. Fins que no m’ho va dir ell no vaig veure aquesta relació estranya que tinc amb les coses que m’agrada menjar: no les compro, no les poso a la llista del mercat, no en tinc de reserva per casa… Només de tant en tant em sent dir “ui, anacards, m’encanten, són boníssims, quan estava a Girona en menjava sempre”. És clar, aleshores respon “Com? Des de quan t’agraden? I per què no n’hi ha hagut mai a casa?!!”. Doncs, no ho sé, simplement em passa…

I un dia em vaig despenjar amb això, que volia fer un pastís de sara, que feia massa temps que no en comprava i que m’agraden molt. Vaig buscar la recepta a internet i em vaig quedar amb les de Cuina per a llaminers i Cuinetes. Als seus blogs està molt ben explicada però com que el meu primer pastís de sara va ser un pastís en apuros, us passo la recepta amb notes al peu…

La decoració era imprescindible! | Olletadeverdures.cat

Per a aquest pastís necessitem tres coses: pa de pessic, almívar i la sara. El pa de pessic és millor que sigui del dia anterior, cosa de la que es va encarregar Massitet. Per a fer l’almívar hem de barrejar uns minuts el suc de mitja llimona, 100 gr de sucre i 100 d’aigua mineral. Primera nota mental (o al peu): No deixeu que es faci caramel o haureu de tornar-ne a fer!! A veure, piltrafilla, com vols banyar un pa de pessic amb una cosa sòlida???

Per a fer la sara s’han de bullir 25 gr d’aigua amb 100 grams de sucre durant uns 4 minuts. Això s’aboca damunt 2 rovells d’0u sense deixar de batre. Quan aquest xarop es refreda s’aboca la mantega (125g) a temperatura ambient. Molt bé, vet aquí la segona nota mental: prepara abans els rovells d’ou o tornaràs a tenir problemes amb l’aigua i el sucre!

Per muntar el pastís tallem el pa de pessic en tres talls iguals i el banyem amb almívar (tercera nota: no sigueu garrepes, banyeu-lo bé, sigueu generosos o us quedarà massa sec!); posem al damunt una mica de melmelada d’albercoc (nosaltres no en teníem i en vaig posar de gerds…); tornem a muntar el pa de pessic en una sola peça i hi escampem la sara per tot arreu (nota mental 4: compra una espatula o no hi haurà qui allisi la cosa!!). Finalment s’escampen i s’hi enganxen les ametlles laminades per dalt i per les vores, s’hi espolvoreja una mica de sucre llustre i es decora al gust.

Evidentment, les maduixes de paper no calen, només volia posar una mica d’humor a un pastís que m’havia donat una mica la tarda. El volia dur a l’escola, però sent el primer que feia i amb tants entrebancs no em vaig atrevir. De tota manera, tot i les notes al peu i la decoració de mentida, al final va sortir una cosa comestible i bona.

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Receptes | 11 comentaris »

Bacallà confitat amb crema de carxofes

diumenge, 15/01/2012

La recepta que llegireu tot seguit no és la que haurieu d’haver llegit. M’explico. Resulta que aquest post és el dedicat a La recepta del 15 de mes de gener, que va de carxofes. La nostra idea era fer una crema d’ídem amb salmó marinat. Però quan divendres vaig anar al Mercat de Sants com cada setmana, a l’Isma ja no li quedava bitxo ataronjat… Petit disgust!

Bé, dic disgust per dir alguna cosa. Perquè de fet tenia dues idees i vaig virar ràpidament cap a la segona: una reinterpretació moderneta d’una recepta tradicional de la meva terra que es menja molt per Quaresma: bacallà amb carxofes. De fet, el plat que us portem avui és una mena de recepta de receptes, ja que en versionem una aprofitant-ne una altra: una crema de carxofes que ens encanta i vam aprendre dels cafeters nocturns…

És curiós, perquè no recordava que quan vam penjar el post amb la recepta de la crema ja havia tingut la pensada de fer-la servir per actualitzar l’abadejo pasqual. Així que, com veieu, no és que fos petit: és que no va arribar a la categoria de disgust! Aquí teniu les mides de sempre; de parella sense fills:

200 grams de crema de carxofes (amb aquesta recepta, la nostra a partir de la dels nocturns)
2 talls de llom de bacallà d’uns 150 grams
1 patata petita
1/2 ceba petita
1/2 pastanaga
2 grans d’all
Oli d’oliva verge extra
Pebrot vermell de la Vera
Sal

Primer de res, farem la crema de carxofa i la reservarem en una cassoleta on desprès la poguem escalfar. A continuació posarem a bollir la patata amb una mica de sal. Tot seguit, posarem el bacallà en una cassola i el cobrirem d’oli d’oliva verge extra i hi posarem els dos alls aixafats. Ho tindrem a baixa temperatura, sense que l’oli bull i fins que el bacallà estigui cuit. Ho notarem perquè les llesques que té es començaran a separar soles. Quan estigui cuit, el treiem del foc i el deixem reposar.

Joc de colors i textures per un plat dels de tota la vida | Olletadeverdures.cat

Ara agafem les patates i les posem al morter amb sal, pebre vermell i una mica d’oli i les anem treballant fins que quedi una pasta homogènia. Reservem. Tallem la ceba i la pastanaga en juliana fina i les saltem a foc fort amb una mica d’oli i sal, de manera que quedin cruixent. Les posem en paper absorvent per a que no s’estovin de l’oli.

Vinga, que ja anem a emplatar. Ja acabem! Agafem la patata i la posem al centre del plat, com per fer d’altar del bacallà (el posarem a sobre). Agafem el bacallà, que haurem escorregut, i el posem a sobre de la patata. A sobre del bacallà, intentant que quedi una mica bonic, posarem les verdures saltades. Per acabar, posarem la crema de carxofa escalfada rodejant tot aquest conjunt.

És una recepta una mica laboriosa perquè demana quatre coccions diferents. Però el resultat val la pena, la veritat. No entraré en la discusió sobre si està millor que la tradicional, perquè no ho tinc clar i crec que tampoc importa. El joc de textures és divertit i les coccions separades fan que cada cosa conservi el seu gust. Ara, per poder gaudir de tots a l’hora has de fer l’esforç de barrejar-los…

En una cosa sí que guanya clarament: és molt més maca; més vistosa. Un plat de festa amb què volem celebrar el primer aniversari de La recepta del 15. Felicitats i per molts anys!

Salut!

Publicat a Cuina popular, Familiars, Peixos i mariscs, Receptes, Variacions, Verdures i hortalisses | 12 comentaris »

Rostit de Nadal 2011: un pollastre de festa major

diumenge, 1/01/2012

Sense cap mena de dubte, el rostit de Nadal que ens hem menjat enguany ha estat el més negociat de tota la història recent dels nostres rostits de Nadal. Com ja us hem explicat un parell de cops, el dia 25 és un àpat molt important a casa nostra i el plat que aquell dia es posa a taula és el més pensat i calculat de l’any. Amb diferència. Còsmica.

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… . Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
200 grams (aprox) de pernil serrà
200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
12 prunes
un bon grapat de pinyons
Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
1/2 quilo de tomàquets madurs
1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
6/8 grans d’all
Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc!

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu!

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Publicat a Carns i aus, Cuina popular, General, Manllevades, Receptes, Verdures i hortalisses | 11 comentaris »

Per un bon any dotze!

dissabte, 31/12/2011

Colla, s’acaba un any complicat i n’encetem un altre que sembla que no serà pas més fàcil. Tot i això, no ens volem estar de desitjar-vos que 2012 us sigui el més benèvol possible i, també, que us permeti avançar en l’assoliment dels vostres anhels.

Que no us en faltin! Feliç any dotze! | Olletadeverdures.cat

Per part nostra, aquí us deixen una dotzena d’ous virtual. Signe de fertilitat i de naixement de coses noves. Però també (tot i el masclisme inherent), simbol de força i d’empenta i, també, de tossuderia. Sembla que l’any vinent n’hi haurem de posar, d’ous. Que no us en faltin, colla!

En tot cas, com sempre i sobretot: Salut i endavant les atxes!

Kissumenja i Massitet

Publicat a General, Ous | 4 comentaris »

Galtes de porc rostides amb rom negre, llimona i mel

divendres, 23/12/2011

A cals Olletos, el Nadal comença el 22 desembre. És una tradició que vam instaurar ara fa quatre anys, quan Kissumenja va començar a treballar de mestra. Aquell dia, el darrer de classes, sempre cuinem galtes de porc. Aquesta mena de nova tradició va arrencar una mica així sense voler. Per celebrar el primer cop que tenia vacances de Nadal, vaig decidir cuinar-li un plat que feia poc (després de sis anys festejant!) que sabia que li encantava. Des de llavors, no ha fallat cap dia: cada any, el 22 de desembre, galtes de porc.

El daurat que agafa la ceba ja anticipa que estem davant d'un bon plat... | Olletadeverdures.cat

Normalment, la recepta la trio a darrera hora. Un o dos dies abans. Però enguany, la tenia decidida des de maig. La raó? Molt fàcil: quan vaig penjar aquest post amb les galtes de l’Àtica, un dels lectors que més ens cuida i ens alimenta l’ànima gastroblocaire ens va deixar una recepta que em va captivar només llegir-la: galtes rostides amb rom de canya, llimona i mel. Es tracta de Perla, valencià militant i gastrònom sempre sorprenent. Es podrien dir, perfectament, les galtes de Perla…

La recepta
És un plat tan senzill com efectiu. Directe, com ens agrada a nosaltres: sabors clars, nets i reconeixibles. I potents, molt potents. Compte, de fet, amb la llimona… Agafem les dues galtes de porc amb os i les passem per un plat fons on tenim el rom de canya. Que s’empapin ben empapades. Les salpebrem i les posem a marcar en una cassola que tindrem al foc. Mentre les segellem, tallem un parell de cebes en juliana i esclafem quatre o cinc alls. Ho posem en una safata d’anar al forn amb un rajolí d’oli al fons. Quan les galtes estiguin marcades, les posem a sobre.

Ara bé la part més original de la recepta. A la cassola on les hem marcades, hi afegim una bona cullerada de mel i mitja llimona espremuda. Ho aprofitem per desgreixar el fons de la cassola i per a que es faci una mica de caramel. Ho llencem per sobre de les galtes i la ceba i cap al forn!

En principi la recepta ja està. Jo però, he decidit afegir el culet de rom que ha sobrat d’emborratxar les galtes i un petit rajolí d’aigua, per por que no quedessin massa seques. Les courem durant un parell d’hores. Els primers vint minuts, a forn fort: 220 graus. Després, baixarem a 170. Sempre, però, mirarem de regar-les amb el suc cada vint minuts, per a que no quedin massa seques. Sempre, amb la part de l’os tocant la cassola.

Ei, colla. Grans. Molt grans. Aquesta elaboració passa al receptari familiar dels Olletos des d’ara mateix. La segona aportació de Perla, per cert: ja hi tenim aquest torró de cacauet. Salivant només d’enllaçar-lo…

Salut i bon Nadal, gent!

Publicat a Carns i aus, Cuina popular, Manllevades, Personatges, Receptes | 13 comentaris »

Tres tapetes bones, vistoses, fàcils… i nadalenques!

dijous, 15/12/2011

Com ja us va explicar Kissumenja fa uns dies aquí, fa unes setmanes vam anar a gaudir d’un curs de cuina amb el xef i blocaire Xesco Bueno al Taller de cocina Sabores, a Gràcia. A part de la dimensió social i docent (ens ho vam passar bomba i van aprendre un munt!), la veritat és que en vam treure unes quantes receptes ben bones, interessants i vistoses. Tant, que tres les pensem incorporar al menú de la nit de Nadal.

De fet, totes tres són mooooolt fàcils. Però al mateix temps tenen cosetes que els donen un toc d’originalitat i sofisiticació que les converteixen en un opció molt interessant per un àpat assenyalat: ingredients de festa (bolets, foie), presentacions glamorouses (doneu un cop d’ull a les fotos!) i molt bones. Aqui les teniu, que estic segur que algú les aprofitarà!

Sandvitx de poma i foie micuit | Olletadeverdures.cat

Una placa de pasta de full congelada
Sucre i canyella en pols
80 grams de foie micuit
500 grams de poma
20 grams d’aigua
20 grams de sucre
una branca de vaïnilla

Primer de res, preparem una compota de poma posant la fruita ratllada, l’aigua, el sucre i la vaïnilla. Per posar la vaïnilla obrirem la beina i l’obrirem per la meitat de dalt a baix. Llavors, treurem les llavors que té a dins i que són el que dóna gust. Ara, no ens enganyem: si us fa mandra, agafeu una mica d’essència o de sucre vainillat, que n’hi ha a tots els súpers.

Llavors, agafem la pasta de full un cop descongelada i l’estirem una mica amb el corró. Hu posem una mica de sucre i canyella i la pleguem per la meitat. La tornem a aixafar una mica amb el corró i la tellem a daus d’uns quatre per quatre centímetres -que es pugui menjar d’un mos. Els posem al forn a 220 graus fins que estiguin cuites i cruixent. I, també, que hagin pujat força: els hem de poder partit per la meitat per posar-hi la poma i el foie, com es veu a la foto. Per tant, no patiu si la pasta fullada puja molt: amb cada cub d’aquests farem un sandvitx. I a menjar tebis, que és com estan millor!

Capuccino de bolets | Olletadeverdures.cat

1 litre de brou fosc de carn (diu Xesco que amb el de carn de tetrabrick ja queda bo)
20 grams de bolets secs (els que vulgueu: ceps, camasecs, trompetes)
300 grams de nata amb un 35% de greix

El dia abans, fem bollir la nata i la retirem del foc. Afegim 5 grams dels bolets i una mica de sal. Deixeu refredar, ho colem i ho deixem reposar 24 hores. Fem bollir el brou i afegim els bolets restants un cop l’hem tret del foc. Ho triturem tot ben triturat (que no quedi restes dels bolets) i ho posem a una tassa de café (recordeu que és un capuccino! ). Llavors, montem la nata -que també tindrà gust de bolet- i ho posem a sobre del brou. Divertida i molt sorprenent, de veritat!

Quallada de foie i peres tofonades | Olletadeverdures.cat

500 grams de nata de 35% de greix
un pessic de sal
125/150 grams de foie micuit
2 sobres per fer quallada de Royal

Escalfem la nata i hi desfem el foie. Afegim un polsim de sal i hi posem els dos sobres de quallada. Ho removem constantment durant uns cinc minutes sense que arribi a bullir. Seguim, en tot cas, les instruccios del fabricant de la quallada. Ho deixem reposar i que qualli, que agafi densitat. Pelem les peres i les tallem a trossos no gaire grossos, per a que la poguem posar com es veu a la foto, ben mona. La posem al microones 30 segons al màxim amb dues gotes d’oli de tòfona. Per servir-ho, agafem la quallada i la removem enèrgicament amb la cullera, per a que es torni un pèl més líquida. Hi posem les peres a sobre i llestos! A nosaltres ens va agradar més aviat fred que tebi. Per a gustos, colors.

Colla, vosaltres mateixos. Però jo tinc la sensació que si les proveu triomfareu força al Nadal…

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Manllevades, Receptes, Trobades gastronòmiques | 13 comentaris »

Arròs el hanout (o història d’un llepafils)

dijous, 1/12/2011

Si els senyors de l’Institut d’Estudis Catalans coneixen mai el meu fillol, aprofitaran l’ocasió per introduir una frase com aquesta per il·lustrar la definició que el diccionari dona de llepafils: “Sebastià és un llepafils: només li agraden tres o quatre coses de menjar”. Sí, estimats, el meu fillol és una mena d’ovella negra gastronòmica a la nostra familia, tastaolletes i un pèl golafres per mandat genètic. Seguint al Diccionari de l’IEC, jo no conec a ningú més “triat excessivament, escrupolós, en el menjar”…

Això sí, les tres o quatre coses que li agraden les menja compulsivament: la truita de patata de l’abuela Salin (la matriarca Massita…), la fideua de la idem, la carn a la planxa sanguinosa, la sopa del putxero, les arrossos secs i sense “coses” (sobretot si són verdures)… I sobretot, sobretot, els plats amb espècies. Haurieu de veure com es menja els entrepans de shawarma del pako del costat de casa!

Total, que sabedor de les manies culinàries que acumula la criatura en qüestió, un dia li vaig suggerir a ma germana que li comprés un paquet de ras el hanout. Li agradava molt i de sempre el curri (ep, que té 13 anys!) i vaig pensar que podria explorar aquesta altra barreja marroquina. I la cosa va triomfar com l’Starlux, tu! A base de proves i tastets diversos, la criatura s’ha muntat un plat de creació pròpia que respon als seus gustos personals i de nom un punt catxondo: l’arròs el hanout . Aquí va la recepta, via ma germana, per a la (també força) típica parella amb fill preadolescent:

6 pintxos morunos
250 grams d’arròs bomba
Ras el hanout
1/2 carabaceta (carbassó)
1/2 albergínia
Aigua i sal

Agafem una paella (això és important) i sofregim els pintxos amb una mica d’oli d’oliva verge extra. Els reservem. Llavors a la mateixa cassola on hi ha la substància (ma germana dixit) dels pinxos, afegim aigua a bollir amb el ras al hanout. Al gust, però amb un mica de criteri que els pintxos, com dirien al meu poble, ja van carregats de bombo! Deixem que l’aigua arranqui el bull i llavors hi afegim l’arròs. Ho courem fins que perdi l’aigua.

392793_1901636240787_1838138017_1302181_1419266552_n.jpg

Fent el post he descobert que no l'he menjat mai!! Oido, cocina??!! | Foto: Sebastià Cervera

Heu d’anar amb compte amb el liquid, ja que l’arròs ha de quedar meloset (ma germana dixit un altre cop) i no pas nedant en aigua, com podeu veure a la foto. Un pista: 2’5 cops el volum de l’arròs en aigua. Per acompanyar, fem uns xips de carabaceta i alberginia que posarem al costat del plat, de manera que l’artista que ha insipirat aquest plat pugui decidir si està en mode llepafils intens o moderat…

La recepta és obra de ma germana, però el nom li ha posat mun fillol. A banda de punyeteret a la taula, té una vena creativo-catxonda molt marcada i molt divertida, que explota jugant amb els jocs de paraules i els dobles sentits. I no, no és passió de padrí: no trobeu que juntar arròs amb ras el hanout té el seu punt? ;-)

Total, que el plat en qüestió forma part del rànquing de plats preferits del llepafils major del regne, competint amb les sopetes, les tortilletes i les patatetes fregidetes de la matriarca. Ah! I la foto és de l’artiste, que se’ns ha afeccionat a la cosa. Si és que te totes les gràcies, mun fillol…

Salut!

Publicat a Carns i aus, Cuina popular, Familiars, Pasta i arròs, Receptes | 16 comentaris »

Amanida de llenties, verduretes i tonyina

dijous, 24/11/2011

“Un de cada cinc catalans viu sota el límit de la pobresa, i en el cas dels infants, aquest percentatge augmenta fins a un de cada quatre. La gent del Banc dels Aliments s’esforça cada dia per alleujar aquesta situació, i els blogaires que escrivim de menjar volem contribuir a fer més visible la seva tasca”. No se m’acut millor manera per començar aquest post que la frase que Mar Calpena va escollir per encapçalar el post on expliquem què és #blogscontralafam

Feia molt de temps, massa, que una colla de blocaires volíem fer alguna cosa per ajudar a la gent del Banc del Aliments en el seu Gran Recapte, que té per objectiu recollir aliments de llarga durada ((llegums seques, llet, oli, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural) per fer-les arribar a les persones més necessitades del nostre país. Un milió i mig, viuen per sota del llindar de la pobresa. Poca broma, amb això. Així que mitja dotzena de blocaires, liderats per Starbase de decuina.net, he decidit intentar ajudar. Com? De dues maneres.

Si li doneu forma de timbal amb un motlle, sembla un plat de festa! | Olletadeverdures.cat

La primera, instar-te a tu, lector nostre, a participar en el gran recapte. Certament, molts dels blocaires no tenim desenes de milers de seguidors i com a influencers fluixegem força (malgrat el què pensi alguna que altra empresa…), però estem segurs d’una cosa: alguna cosa podem fer. Ahir feia una càlcul: si cadascun dels nostres 917 seguidors de Facebook compressin un sol quilo de menjar, gairebé s’aconseguirien una de les 800 tones que s’ha marcat com a objectiu per a enguany. Com ho veieu? Va, un quilet!

La segona, penjar una recepta feta amb els ingredients que es necessiten: de llarga durada, fàcil conservació i molt nutritives. La intenció es fer un recull de receptes on-line que pugui donar idees per fer receptes variades i si pot ser una mica originals que alegrin una mica unes taules magres i massa buides. Les recollirem totes aquí, amb l’objectiu que sigui un receptari permanent i de fàcil consulta. Esperem, també, que de profit.

Aquí teniu, doncs, una recepta pensada amb tots aquests criteris. Un plat, per cert, que és un clàssic a cals Olletos i que mai havia aparegut pel bloc. Coses de blocaires: fas les fotos i mai fas el post. En fi. Aquí la teniu en versió per a la típica parelleta sense fills:

300 grams de llenties cuites
1 tros de pebrot verd
1 tros de pebrot vermell
1/2 ceba blanca no gaire grossa
4 cullerades soperes de vinagre de vi negre

Posem les llenties cuites en un bol i hi aboquem a sobre l’oli de la tonyina i les quatre cullerades de vinagre. Ho remenem i ho deixem que es maceri una mica. Mentre, aprofitem per tallar les verdures ben petites, més o menys de la mida de les llenties. La idea és fer un plat una mica bonic, que no és el cas de la foto. Per fer-ho, agafaríem un motlle metàl·lic i posem les llenties. Llavors, posem a sobre les verduretes a sobre i ho arrodonim posant la tonyina desmollada a sobre, intentant donant-li una mica de volum.

La veritat és que és una amanida que queda ben bona i ben gustosa, tot i la senzillesa dels ingredients i també de de l’elaboració. Per no tenir, no té ni cocció: tot en cru, fàcil i ràpid. Feu una cosa, a veure què us sembla: aneu al mercat, compreu els ingredients per fer-los i, de passada, en deixeu dos o tres quilos als voluntaris del Banc dels Aliments. Si no costa res…

Salut i bons aliments (de llarga durada!)

Publicat a Blocs de referència, Llegums, Manllevades, Receptes | 9 comentaris »

Un pa del 15 amb Iban Yarza

dilluns, 14/11/2011

La nostra participació d’aquest mes a La recepta del 15 és una mica, per no dir molt, tramposa. Resulta que la cosa anava de pa, però servidors de vostès no són precisament un astres de la fleca. Ni tan sols uns mindundis del forn. De fet, ja sabeu que Massitet s’ha plantejat com a repte d’aquest any aprendre a fer pa a casa. Per això va fer un stage a Ca Massita (la confiança dona fàstic. eh, cunyao?) i per això la setmana passada es va apuntar a un curs per a principiants d’Iban Yarza. I això darrer ens ha salvat la participació a la recepta de novembre…

Introducing Mr. Yarza
Suposant que Iban necessiti de presentació, us volem fer cinc cèntims d’aquest basc d’esperit global i ànima panarra. El nostre primer contacte amb aquest autèntic crack del pa domèstic va ser a través del seu bloc Te quedas a cenar? un dels més personals que mai hem conegut. Quan hi vam establir contacte estava treballant al Regne Unit com a traductor, la seva feina fins fa poc. Però ja llavors tenia el cuc panarra a dins.

El mestre Yarza, més concentrat que la massa mare que fa servir | Olletadeverdures.cat

Tan gran era el cuc, que ara es guanya la vida (entre altres coses) donant cursos de pa per tota la península ibèrica, ha traduit un dels millors llibres de pa que hi ha de l’anglès al castellà, gestiona un bloc deliciós que es diu La memoria del pan i és l’ideòleg i cogestor d’una autèntica enciclopèdia panarra que es diu El foro del pan. És, sense cap mena de dubte, la persona que conec que més sap de pa. I no només jo: mun cunyat i ma germana van flipar amb tot el què sabia quan va visitar Ca Massita (mireu quin post més xulo li va dedicar a la farinada de repassos… )

Total, que una vegada més la vida em vas regalar una d’aquestes coincidències que em permeten pensar que l’univers dedica tota la seva atenció a fer-me la vida més fàcil i el passat 5 de novembre vaig aconseguir plaça en un dels seus cursos. Genial, 10 dies abans del 15: temps de sobra per fer el pa i penjar-lo! Per cert, això de tenir plaça als cursos d’Iban té el seu mèrit: Fes-te Farinetes n’oferia unes 60 i es van acabar en menys de 48 hores! Aquest senyor és l’elBulli dels cursos de pa: o envies correu un mimut després que s’obri la convocatòria o no pilles lloc ni de rebot!

Massa mare i llarga fermentació… Jarl!
Total, que el dissabte m’hi vaig estar 4 hores aprenent d’aquest pou de ciència, que s’explica claret, claret i amb suavitat i que t’ensenya pas a pas de què va la cosa. Jo, ja em perdonareu, no us ho explicaré tot. Ja us vaig dir a l’agost que crec que no hi ha cosa més difícil d’explicar per escrit en un post que fer pa. Això necessita llibres, que per això n’hi ha! En tot cas, aquí va la recepta que vam fer servir per a una peça d’uns 800 grams:

200 grams de massa mare (aquí Ibán us explica com fer-la… i mantenir-la viva!)
500 grams de farina panificable (pregunteu al forner, que al súpers la cosa està molt malament…)
Entre 280 i 315 grams d’aigua (ja la ballem, oi? Jo ja ho he dit, que és difícil d’explicar!)
12 grams de sal

Us explicaré només els grans passos, sobretot els de repòs i fermentació. Per mi, els dos més interessants de la sessió. Iban barreja els ingredients en un gran bol i els deixa reposar mitja hora abans de pastar-los. Un dels grans aprenentatges que he tret del curs és que el repós: ajuda a que la pasta agafi consistència i que no s’enganxi, cosa que evita afegir farina en excès.

Un rodó colorat i bonic, malgrat els talls poc profunds | Olletadeverdures.cat

Llavors, la pasta durant uns 10 o 15 minuts aproximadament, fins que queda suau i flexible. La deixa fermentar unes 3 o 4 hores (depenent de temperatura i humitat) per després donar-li la forma. Un cop té la forma que volem, la posa en un bol folrat amb un drap de lli i la deixa dues o tres hores més, fins que dobli el volum. Impressionant, el camí per arribar al pa…

A l’hora de posar-lo al forn, un parell de trucs. La safata on el courem la posem a dins, per a que també estigui a 250 graus quan hi posem el pa. El pa el posa sobre un full de paper de forn per poder-lo posar directament a sobre de la safata. Així mateix, posa un vol metàlic amb aigua dins del forn per a que doni humitat. I el forn primer el té a 250 graus per a després baixar-lo a uns 200, ja que els primers 10 -15 minuts de cocció ha d’estar més fort -després ja baixem a uns 200.

L'aspecte interior ja era una mica més inquietant... | Olletadeverdures.cat

El resultat, la nostra versió del pa, és el que veieu a la foto. Ens vam endur la massa que vam fer al curs cap a casa i el vam coure allà, amb la qual cosa Iban no el va veure fet. M’hagués agradat que li hagués donat un cop d’ull. No fa mala pinta i estava bo, molt bo: sabor intents i penetrant, on es nota la feina que hi han fet pel temps i la massa mare. Pa de veres, que sorprèn si estàs acostumat a la porqueria insubstancial que es pot trobar per aquests móns de Déu.

Però trobo que la crosta no era prou cruixent i que la molla estava massa humida. Però com que mai he fet pans amb massa mare, no sé si és un pa defectuós i, si ho és, fins a quin punt. Com explicava Iban, en aquest país estem obsessionats amb pans amb molt de volum, i a mi veure’l tan tupid em fa pensar que no estava bé del tot. Però ves a saber: La ignorància ja les té, aquestes coses…

Estic content com un gínjol. La recepta del 15 li m’ha permes, un cop més, creuar una frontera. Ja ho va fer fa un parell de mesos amb l’escabetx i ho ha fet ara amb el pa. Anem avançant, doncs, que no es pas poc. Ara, hem de reconèxier que la carrera de flequers l’estem fent a bones universitats: primer Ca Massita, després Iban, i quan calgui un altre cop Ca Massita. Cunyao, que torno! jajajaja

Salut i pa!

Publicat a Jornades, fires i congresos, Manllevades, Personatges, Trobades gastronòmiques | 22 comentaris »