Aquest bloc el vaig començar, com alguns dels (pocs) visitants habituals ja saben, mentre m’estava tres mesos a Euskal Herria per motius professionals. Allà em vaig convertir en allò que ja diu el títol d’aquest post: un addicte a les conserves de productes de l’horta navarresa. El primer post de la sèrie (n’hi ha d’haver tres) el vaig dedicar a les carxofes, una hortalissa que mai m’havia entusiasmat fins que vaig provar les conserves navarreses. Per això el vaig posar el primer: perquè des de llavors m’encanten!!!

El segon post, aquest, el dedico als Pebrots del Piquillo de Lodosa, un producte que ja coneixia i m’agradava força. Encara que no el coneixia prou i a Algorta en vaig fer un curs intensiu: redéu senyor, quants pebrots em vaig fotre (dialectalisme que vol dir “cruspir-se”) al País Basc!!!! I quant en vaig aprendre sobre com et poden fotre (dialectalisme que aquest cop vol dir “prendre”) el pèl si no vas amb compte!! Ara us ho explico una mica.

Si aneu al supermercat, colmado o botiga de queviures on compreu habitualment, trobareu molts pots de vidre i llaunes de conserva que parlen de “pimientos del piquillo”. Així, en genèric. Però resulta que, per anar bé, haurien de ser “Pimientos del piquillo de Lodosa”, amb la ciutat navarresa en el títol. Que vull dir amb això? Doncs que alguns “piquillos”, un tipus que solament es conrea a Lodosa i rodalies, no són ni piquillos!! Els autèntics són un tipus de pebrot autòcton de Navarra. Crec que és un aclariment important: si no són de Lodosa i rodalies, no poden ser piquillos; perquè no hi ha piquillos altres llocs (per exemple, trobareu teòrics piquillos produïts a Múrcia… o a la Xina!). També anem en compte amb les qualitats (mireu que va publicar la revista Consumer: a mi em va acollonar una mica…) i si els agafeu sencers o a tires: un dels meus primers errors va ser agafar un pot per farcir-los i un cop a casa descobrir, que eren tires de pebrot! (no patiu: ho posa a l’etiqueta…). Així que mirem bé l’etiqueta, val?

Un cop identificat que són de Lodosa, la recomanació que jo faria és que procuréssiu menjar-vos els de marques emparades per la denominació d’origen, que són els únics que poden posar a l’etiqueta “Pimientos del piquillo de Lodosa”, amb el nom de la ciutat. En principi, porten una etiqueta que els identifica i que podeu trobar a la pàgina web de la denominació d’origen: com a bon consell regulador, el primer que et diu és que t’hi fixis quan compres i busquis l’indicador. A la web també hi ha un directori d’empreses amparades per la D.O. De tota manera, com ja vaig detectar amb el cas de les carxofes, hi ha empreses que apareixen al directori que després no porten l’etiqueta al pot o llauna i a l’inrevés; empreses que porten l’etiqueta del CRDO però no apareixen al directori. Falta d’actualització del web? May be… Poca seriositat? Doncs trobo que també.

En tot cas, de les que jo he provat, arrasen clarament les de Conservas Pedro Luís i les de La Catadral de Navarra, per aquest ordre: surten fruits grossos, consistents, sencers i amb un sabor potent i molt marcat; amb el toc fumat i picant que han de tenir els de debò. Són molts fàcils de trobar i també estan molt bé els d’El Navarrico, probablement la marca més estesa als Països Catalans. I tinc moltes ganes de pillar un pot de Rosara: si són tant bons com les carxofes, Pedro Luís i La Catedral ja es poden retirar!

El toc característic, diferenciador, del Pebrot del Piquillo, a més de ser una espècie autòctona, també bé donat pel procés de producció: resulta que per pelar-lo no es pot netejar amb aigua, si no que s’ha de fer manualment. Segons la D.O., això fa que tingui unes característiques (sabor, textura, aroma, etc…) molt particulars que el diferencien fàcilment de la resta. Jo no sé si es això o no, però en tot cas si n’has provat cap dels amparats per la D.O., ja no en vols d’altres!

Sobre receptes ja n’aniré fent algunes en altres posts, però a Euskal Herria vaig descobrir que és un acompanyament per a tot, especialment carn (hi ha hamburgueseries que tenen entrepans d’hamburguesa amb piquillo!). Tampoc em posaré ara a descobrir els piquillos facits de qualsevol cosa (proveu-los amb botifarra crua de ceba, són brutaaaaaaaaaaaaaaals!). I, òbviament, si aneu a Euskal Herria els trobareu a un de cada tres pintxos. i no exagero!!!! Però si que us diré que saltejats amb un all i com acompanyament de qualsevol carn vermella a la planxa són perfectes. O amb truita de patata: cuinats de la mateixa manera, posats a sobre de la truita un cop cuita i a menjar! Ah! I els sempre solidaris Pisto y Nopisto (hola, mestres!) ens posen al seu bloc una recepta de Casa Julián de Tolosa que és per tornar-se boig…

En fi, si en proveu algun ja em direu el què! Salut!

Un dels grans descobriments que he pogut fer en la meva estada a Euskal Herria són totes les conserves vegetals de productes de l’horta navarresa. Ja coneixia i consumia habitualment les favetes baby d’El Navarrico, però aquí m’he posat fins a dalt de carxofa, pebrot i espàrrecs. Tant m’han agradat i tants n’he menjat que em declaro addicte, en aquest ordre, a la carxofa, al pebrot del piquillo i a l’espàrrec. Ho reconec!

De la carxofa només en puc cantar virtuts. Totes les que he menjat es caracteritzen per un saber suau, agradable i on l’acidesa força habitual d’aquesta mena de conserva no mana sobre el conjunt. Tenen un sabor de carxofa molt pulit i, a sobre, amb una melositat i tendresa admirables: es desfan a la boca solament posar-les-hi. A mi m’agraden tal qual, d’acompanyament d’un pit de pollastre a la planxa per fer un sopar lleuger, equilibrat i ben saludable. Perquè a sobre, Oh sí, amics! gairebé no tenen calories i gens de matèria grassa.

I tingueu present per valorar tot el què he dit que fins fa quatre dies, la carxofa, a mi, més aviat fu que fa…

 De totes les que he provat em quedo clarament amb les de la marca Pérez Antón, elaborades per Conservas Pedro Luís encara que el seu web no en diu res (tenen la mateixa adreça, telefon i registre sanitari). Les que es troben més fàcilment a les botigues (d’Euskal Herria; encara que ja he tornat a Catalunya no he tingut temps de veure que corre per les prestageries del meu petit país) són les de La catedral de Navarra, que no tenen res a envejar a les anteriors. De Bilbao me n’he dut un parell de pots de la marca Anko que encara no he provat i espero localitzar al Principat les d’El Navarrico per extendre l’anàlisi i fer una comparativa més endavant.

 Si seguim les explicacions que dóna l’Instituto de Calidad Agroaliementaria de Navarra (ICAN), les raons per les quals aquestes conserves de carxofa m’han agradat tant és perquè es fan amb la varietat Blanca de Navarra, de carn fina i suau i sabor dolcenc; i al fet que es prohibeix l’ús d’acidulants i correctors de l’acidesa en el procés d’elaboració de la conserva si es vol vendre sota la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) “Alcachofa de Tudela”.

En principi, totes les marques que us he esmentat apareixen ressenyades per l’ICAN com a integrades dins de la IGP. Però quan tens alguns del pots a la ma (per exemple Anko), no hi consta el segell de la IGP teòricament obligatori per les empreses integrades. Així mateix, d’altres que sí que porten el segell (com les de Pérez Antón) expliciten que inclouen acidulants entre els seus ingredients. Tot i que he fet consultes a l’ICAN i a les empreses sobre aquestes aparents contradiccions, no he obtingut encara resposta, però tan aviat com la tingui us la faré arribar. O sigui que a l’hora de comprar carxofa us ho mireu, val?

Per cert, El Navarrico i Anko també tenen el segell “Alimentos artesanos” que dóna el govern d’aquesta comunitat foral i avala la natura artesana (perdoneu l’obvietat) dels seus treballs, caracteritzat per una baixa industrialització del procés i el manteniment de tècniques tradicionals de l’art conservaire navarrès.